EL BANDOLER DE SANG BLAVA

L'episodi comença quan el segle XV s'estava acomiadant, i Maria "la de la Raval del Pom", quan només tenia divuit anys va donar llum a un fill, a qui tothom cridava Peret. El xiquet no tenia cognom, perquè el seu naixement havia estat il·legítim, deshonrós. L'escàndol va convulgir la xicoteta barriada, amb el naixement d'un nen fruit del pecat. ens hem de remuntar a un delicat moment de la història, durant el qual el comportament de la societat estava regit pel Tribunal de la Santa Inquisició, que vetllava per la preservació de la bona moral i el seguiment estricte de la doctrina vaticana, sempre atent contra els actes de bruixeria i les heretgies. L'Edat Mitjana va ser un període molt difícil per a les fèmines, que havien de seguir estrictament els dictàmens dels seus marits i refrenar les passions corporals tostemps. Foren nombrosos els versos que s'escrigueren i cantaren que denunciaven els pecats femenins, en uns anys en què dominava la misogínia accelerada.

Les dones falses,
en un clot tou,
fondo com pou,
descarnats ossos,
cames e trossos,
alli'ls metten;
e ja l'omplien
les fembres braves,
cruels e praves,
infels, malvades
e celerades
abominables!

La Maria fou reclosa a casa, de la qual no en pogué eixir mai més. El tribunal prohibí taxativament que la veiés ningú, prou feien en perdonar-li la foguera. La seua única feina era cuitar del seu fillet. La vox populi comentava que el progenitor era el senyor Petri de Cambredó, membre de la família aristocràtica més opulenta que s'hostatjava a la zona on l'Ebre es fa català, el veritable amo de la contrada, donades la quantitat de propietats que posseïa i les seues incalculables riqueses. En Peret, des de ben jovenet, es va fer molt conegut per tota la comarca, per la seua simpatia, les seues qualitats oratòries, i pel fet que repetia ara i després que era el fill bord d'en Petri, mal que li pesés. La seua filosofia de vida quedava reflectida en una frase que va fer cèlebre arreu del territori ebrenc:

- Plebeus i camperols desperteu i allibereu-vos! Teniu la sang igual de roja que els nobles Senyors.

Aquell noiet intrèpid i desobedient, quan ja era crescudet, va triar ser bandoler i lladre de camins. Les trapelleries a què tenia tothom acostumat, esdevingueren veritables malifetes, que es comentaven diferentment en la vida social dels castells i als camps de treball. La gent plana les narrava sovint amb un somriure, la qual cosa irritava fortament els poderosos nobles de la cort. En Peret era el rei dels acudits, el més xalador de tota la colla, i tenia una força com un bou. S'atrevia a lluitar contra tres homes a l'hora, mentre que li encantava presumir d'haver-los vençut amb el mínim esforç, - amb el dit xicotet - com repetia, ja que era molt astut a l'hora d'usar la seua tremenda força. Tot i que preferia els saqueigs en els quals no havia d'usar la violència.

Era un veritable mestre quan es volia disfressar. Podia convertir-se en tota mena de personatges, des d'un leprós a una senyoreta embarassada, sense que ningú el reconegués. Una vegada va robar una vaca, i la va vendre a l'amo a qui l'havia sostret. Ningú sabia cantar millor que ell, tant en català com en provençal. i molts camperols que sabien que l'estaven buscant, li oferien refugiar-se en els seus amagatalls per tal d'entretenir els membres de la seua família. Amb els pobres era molt generós. En Peret, era un d'aquells bandits, com en Robin Hood o en Curro Jiménez, que mai no robaven una bossa d'or a un ric, sense lliurar la meitat del seu botí a aquells que patien gana i privacions, sobretot amb els malalts i els invàlids que no es podien valer per si sols. Era un gran especialista en la seua feina, i tots els tipus de robatoris li anaven com anell al dit: per robar ramat s'inventava tot tipus de trapelleries i se'n sortia amb un centenar de caps; a l'hora d'assaltar carruatges, mai no deixava una joia solta, mentre que els diners li queien de les butxaques, car no hi cabien.

Els castells eren la seua afecció principal, ja que abans de saquejar-los, es feia passar per un senyor de l'alta noblesa que els honorava amb una visita de categoria, es deixava servir un suculent àpat per dinar, i quan arribaven a les postres els feia saber el motiu de la seua presència. Però ell no era un bandoler vulgar, com molts dels que actuaven per les muntanyes. N'estava molt orgullós de la sang noble que corria per les seues venes i jurava que algun dia seria l'amo del territori, tal com per sang li hauria pertocat. Així que igual podia comportar-se amb tota educació quan volia, com podia convertir-se en un despietat, el més baix entre els baixos. Un cop en Peret, havia robat el bou semental d'un dels propietaris més opulents de la comarca, Bernard Despuig, i bé que ho sabia aquell qui havia fet tal acció, tot i que no havia vist el lladre ni havia deixat petjades. Va muntar el seu millor cavall, amb la seua armadura es va dirigir recte a la casa de la pobra Maria "la de la Raval del Pom", per tal de fer justícia. Allí es va trobar un jove rodamón assegut que s'estava refrescant sota una canal que rajava de la teulada.

- És aquesta la casa d'en Peret, el bord d'en Petri de Cambredó? - Va preguntar el cavaller Despuig molt empipat.

- Oh, ah,oh Em sembla que té raó la seua excel·lència - Va contestar el rodamón, mentre guinyava l'ull de l'esquerra

- Es troba a casa en aquests moments? No penses en enganyar-me, ja que et puc obrir l'estómac només amb la mirada.

- Oh,ah,oh, em sembla que ja ha arribat.

- Lliga el meu cavall al pal i tingues bona cura d'ell, mentre vaig a aclarir els comptes amb aquell bandit.

- Oh,ah,oh, com la seua excel·lència demani. Pot estar tranquil que el seu cavall no podia caure en millors mans.

Llavors el cavaller que anava com una moto va agafar una espasa a cada mà i caminant a grans passos es va endinsar a la humil casa. Estava tan ple de còlera que no parava de llançar forts insults, com merda seca, efeminat, mal nascut, cafre, renegat, brutolis, ase, poca vergonya.

Tan prompte com en Despuig va desaparèixer de la seua vista, el suposat rodamón va saltar del seu lloc, va llençar al terra els quatres sacs que portava a sobre, va muntar sobre el cavall i va fer-lo cavalcar tan de presa com va poder. Es dirigia a la casa pairal dels Despuig. Allí va trucar a la porta, quan el servei va obrir va demanar veure la noble senyora de la casa, car tenia un urgent missatge que lliurar-li.

- Oh, nobilíssima senyora, sento comunicar-li que el seu marit es troba ficat en un embolic de mil dimonis, del qual només vostè el pot treure. M'ha enviat amb el seu propi cavall, per tal que m'enviï dos mil rals, i no em pregunti res, que el temps és or. Pot comprovar el cavall i veurà que és el seu, com a mostra que sóc un missatger vertader, i no un impostor.

Va expressar-se amb una veu persuasiva. Òbviament la dona del cavaller li va donar els dos mil rals, alhora que li va oferir un bon berenar com a recompensa a la seua diligència. Satisfet i amb la panxa plena, se'n va tornar trotant amb el cavall a la velocitat d'un avió en temps moderns. Però si creieu que en Peret va tornar a la Raval del Pom esteu molt equivocats. Amb el cavall d'en Despuig, es va dirigir cap a València, creuant la serralada del Maestrat, famosa per l'abundància de bandolers, on va fer bons amics i va causar admiració amb les seues boniques cançons, mentre s'hostatjà al castell de Xivert.

Vós no voler lo meu voler empeny
e vostres ulls han mon arnès romput.
mon pensament, minvant, m'ha ja vençut:
só presoner, pauruc, per vostre seny.
Lo vostre gest tots mos actes afrena
e, mon voler, res no el pot enfrenar.
L'hivern cremant, l'estiu sens escalfar,
aquests perills me daran mala estrena.

Quan va arribar a la ciutat del Túria, amb els dos mil rals i els diners que va aconseguir pel cavall, la ciutat li va oferir les millors condicions per passar-s'ho molt bé. Havia estat un robatori de categoria i que posava en el punt més àlgid la seua famosíssima carrera com a lladre. Però no en tenia prou. Un vespre es va vestir amb molta elegància, va llogar un cavall de pura raça i amb una llarga espasa com a companya inseparable, va parar una diligència que estava entrant a la ciutat. Era coneixedor que hi viatjaven el senyor feudal més ric d'aquelles terres i la seua filla. En Peret es va enamorar de la noia a l'acte, i tot i que no va tenir pietat i va robar els diners del noble, no va tocar cap de les joies de la bellíssima noia. O bé per la gentilesa que va mostrar o perquè tenia molt bona planta, la noia també es va enamorar amb bogeria. Per suposat que no beneïa aquell amor el poderós senyor, que va aixecar cel i terra i volia fer caure totes les forces de la llei en contra d'en Peret, i va posar un altíssim preu al seu cap. Va haver de fugir cames ajudeu-me per salvar la vida, i foren els bons amics que havia fet durant la seua curta estada per les terres del Maestrat, els qui evitaren que li fessin la pell. Però la força de l'amor el va empènyer a tornar a l'horta valenciana. Es va amagar en una cova a la muntanyeta del Puig de Santa Maria, i va començar a enviar missatges a la seua estimada. Ella els contestava puntualment, i un dia li va demanar que acudis a casa seua a mitja nit i li podria tocar la mà per la finestra. Com era nit de lluna plena, no va tenir problemes per divisar la finestra i va tocar la mà de la seua estimada i no la volia deixar.

- Em donaràs aquesta ma en matrimoni, no vull perdre-la. Prometeu-m'ho

- Mai, va cridar la noia.

- Agafaré aquest mà i la separaré del teu cos, així la tindré sempre amb mi.

- No gosaràs fer tal cosa.
Es disposava a complir les seues paraules i les primeres gotes de sang ja rajaven de la mà de la noia, quan ella va acceptar casar-se amb el bandoler dels bandolers. Però si creieu que va continuar fent de les seues, esteu novament equivocats. La noia es va encarregar que la llei fos benvolent amb ell, ja que la vida no li havia estat propícia, i durant dos anys va servir fidelment les autoritats del comtat. En Peret visqué fins una edat molt avançada. Va heretar la fortuna del seu sogre i va comprar les terres de la Raval del Pom i la Carrova, per tal de fer honor a la sang que se li atribuïa, va esdevenir el senyor feudal que més terra posseïa a banda i a banda del cabalós riu Ebre.