JOSEP L’HERBOLER

Cada dimarts passava pel poble un xicot ben estrany que s’havia fet d’estimar per tothom, Josep “l’herboler”. La seva naixença l’havia convertit en orfe de mare; mentre que havia agafat tots els defectes i les virtuts del seu progenitor: l’afecció pel cant i l’ansietat per la beguda. Vestia molt estrambòtic, amb un sac de saca dels que usen els camperols per arreplegar garrofes i uns pantalons grisos esgarrats a rogles per tapar-se les vergonyes quan feia fred, tot i que li agradava ensenyar-les molt sovint al públic femení més jove. L’acompanyava tothora un gosset coniller molt pelut i negre com el carbó, tot tendresa. Sempre anava ple de puces i paparres i corria més que una llebre. El cridava amb el nom de Batea, en honor al bon vi d’aquest poble de la Terra Alta, del qual l’animalet n’acostumava a fer alguns traguets, després dels quals era quan exercitava millor les seves grans dots de caçador. Portava al cap una corona d’herbes aromàtiques, les quals assegurava que curaven qualsevol malaltia. Es considerava un metge de primera categoria; això sí, sense llicència. Es vanagloriava que no havia trepitjat ni trepitjaria mai un hospital o una església, perquè assegurava que les herbes li apartaven els mals esperits que provocaven els virus de les malalties. Els doctors eren només curanderos de segona classe, vertaders mata sans, que es creien molt vius per repetir quatre lletres d’uns llibres mal redactats i enganya bobos, que en altres temps haurien acabat a la foguera. Quan anava begut, que era 24 hores al dia, no parava de repetir que a l’església i a l’ajuntament hi havia més quilograms de puces que a la pell del seu gos. Els seus renecs es podien sentir arreu i escandalitzaven fins i tot la part menys puritana de la població. Les senyores velles li recordaven que no havia de ser tan malparlat, perquè faria cap a l’infern.Tenia especial mania al senyor rector del poble, Mn. Massip, del qual contava una història que havia llegit en un llibre anomenat “El Molinar”, que feia referència a un bulto que li havia sortit al ventre del qual en feia responsable al senyor bisbe de Tortosa, la qual per respecte als rectors de les parròquies actuals no podem transcriure. Al senyor alcalde també el considerava un dimoni per a la societat, perquè assegurava que s’havia anat enriquint a poc a poc a costes dels treballadors. Quan veia la seva esposa i les seves dues filles, els amollava tot un seguit de rodolins que no tenien res d’inofensius, tocaven diana i les feien enlairar-se per les parets.
La senyora alcaldessaem donarà un porroneto em tocarà el moixonet.A la seva filla granli toca el cul un perdixan.A la filla xicotetatothom li ha vist la cotorreta.
Molts dels veïns l’apreciaven, ja que era una d’aquelles persones inofensives, que sempre feien riure, ja que contava inacabables acudits verds i recitava versos divertits que ajudaven a deixar enrera totes les cabòries de la vida. Entonava jotes amb què mostrava gran enginy. Igual lloava la feina d’un pagès com criticava el seu afany per treballar massa; o la d’un pastor que cuitava del seu ramat amb virtuosisme, però quan bufava el vent diferent, li recordava que feia més pudor que ell mateix, feia més de cinc anys que no havia tocat l’aigua, ni per beure ni per rentar-se, ja que aquesta rovella el fetge i fa mal a la pell.
La seva capacitat creativa era impressionant, i encara més la memòria. Recitava d’un cop la història del món en vers, adaptada al seu pensament particular. Podia anomenar milers de noms de reis, soldats valents, fades encantades, bruixes malvades, i bruixots fantàstics, que el feien passar per un home de cultura. Tenia predilecció per les cròniques reials que foren escrites durant el Edat Mitjana, pel mateix rei Jaume I o pel gran navegant Ramon Muntaner, que estaven plenes d’episodis bèl•lics i de conquestes reials dels cors més tendres de les princeses mediterrànies.
Ja hem dit que en Josep tenia el defecte de ser molt afeccionat al vi, i sovint, massa sovint, empinava el colze, bé perquè se’l podia comprar amb diners que havia rebut de la caritat, o perquè l’invitaven a un gotet, si contava una de les seves historietes tan agosarades. Quan es feia fosc, trucava a una porta o a una altra. Llavors la senyora de la casa li preparava d’immediat una llesca de pa amb vi per berenar i un got de suc de raïm, com ell sempre ho demanava educadament, l’acompanyament imprescindible per guardar la bona salut. No es deixava de visitar cap casa del veïnat. Després de saludar amb la màxima cortesia, deia quatre paraules boniques a la senyora de la casa que, com heu de suposar, no estaven acostumades a ser tractades amb tant de mirament:
“Mestressa, a vostè que és una princesa vertadera, més dolça que la mel i un caramel, li composo aquest rodolí, i vostè amb la seva gentilesa i com a mostra d’honradesa i el més gran sentiment, segur que sabrà reconèixer que estic sedient i em donarà un gotet del millor vi”.
En sentir una petició com aquesta, amb tanta destresa i bons modals, cap senyora de bon cor podia gosar de contradir-lo. Totes gustosament li oferien el millor vi, negre si podia ser, que tenien disponible al celler. De vegades també el convidaven quan hi havia una festa assenyalada. Els organitzadors de la revetlla tenien la vetllada assegurada amb la diversió més sana. Amb ell, mai no cabia l’avorriment ni els badalls que senyalen l’endormiscament. Hauria aixecat la moral fins i tot a un monjo de reclusió. Era feliç amb el seu model de vida i no envejava ningú altre. L’únic problema era que en Josep no quadrava dins del convencionalisme regnant i es va anar creant amb massa facilitat poderosos adversaris.
Els seus principals enemics, ja ha estat dit, eren el capellà i l’alcalde. Anaven en contra seva, perquè no volien rodamóns i perquè, com ensenyava les vergonyes i cantava versos verds, ho consideraven un atemptat contra la salut pública i el pudor que ha d’acompanyar les bones senyoretes casadores, que mai no havien d’escoltar semblants baixeses. L’acusaren de ser la causa de distracció per la baixa assistència a missa. Molts cops intentaren alliçonar-lo, però no se’n sortiren. L’únic que guanyaven era que composés una altra cançoneta picant en contra d’ells mateixos, que ben sovint feia referència a la vida sexual dels alts mandataris de l’església, i al fet que els rics eren de dretes eren més garrepes que un xotis. Algun cop, se li anava l’olla i afirmava que la dona de l’alcalde coneixia més moixons que un arbre, i que tenia un imant que la portava a les braguetes masculines.
Una tarda de festa major uns policies municipals el varen detenir i se l’emportaren a comissaria. No havia fet cap dolenteria en especial, que no fora el càntic de les seves habituals jotes i refranys. El varen acusar d’haver calumniat contra el clergat amb contundència, i li exigiren que, d’una vegada per totes, s’havien d’acabar aquells improperis. El senyor rector, que també era advocat, va voler actuar com a acusació particular i cantar-li les quaranta a aquell pocasolta que alterava el bon ordre pels carrers i li treia clientela.
En Josep va refusar l’advocat d’ofici, car ell mateix es defensaria. Va usar la seva retòrica habitual, amb la qual convencia tothom menys els que gaudien del poder absolut. Aquesta fou la manera com començà el seu discurs davant de Sus Señorias:
Vós parlaré clar i català, perquè altra llengua no en sé. Senyors que maneu tant i continuareu manant, que teniu un plat calent i uns llençols per tapar-vos, com voleu que em comporti? Que vagi a missa a confessar els meus molts pecats i a canvi no doni un trosset de pa al meu gosset, ni a tots els homes i dones, xiquets i xiquetes, que passen tanta gana, tal com vosaltres sempre féu, potser. Qui aniria al cel, vosaltres que no us moveu d’un temple ple de pecat. És que sou més bons que jo? Que vos creieu? Pos també fareu cap a un clot i seus fotran els cucs, tot i que ni ells podran pair la vostra mala sang. Vostè, senyor alcalde, que només l’ha votat el bisbe i ha fet fortuna explotant tots els treballadors, no se’n recorda d’aquell cop que mos va llogar per vuit rals al dia, i a l’hora de cobrar només ens en va pagar sis, i mos va dir que ja podíem estar contents, i si no ho estàvem que roseguéssim ceba per treure la ràbia. I vostè, senyor rector, on va anar divendres a la nit, he de dir davant de tothom qui va visitar, perquè jo ensenyo la collonera, ai però Déu meu quina paraula! La part pudenta volia dir, en públic, però vostè no se l’amaga a casa de…., bé d’aquella gossa calenta. Negui-ho, si encara li queda vergonya o té allò que vostès no em deixen pronunciar. Sou més bons que jo?
De les paraules d’en Josep tothom en parlà, i qui més qui menys li donava la raó. El clam popular demanava justícia. Es varen recollir centenars de signatures envers ell seu alliberament i diners per si es demanava una fiança. I va ser alliberat, i el poble cregué que havien guanyat per una vegada, sense que creés precedent. L’herboler els havia donat una lliçó de com enfrontar-se a aquells que manen tant. Però com diu la dita, mai no plou a hora a casa els pobres. Tres setmanes després del seu alliberament, el pobre Josep va aparèixer surant damunt les aigües del riu. La versió oficial fou que s’havia ofegat després d’agafar una de les seves famoses borratxeres. La popular, en canvi, assegurava que un parell de grisos li havien pegat un cop de culata al cap i se l’havien carregat. El lector té a la seva disposició les dues solucions al dilema.
Però, fins i tot després del seu dissortat traspàs, en Josep “l’herboler” va sorprendre tothom i va entendrir per darrera vegada el cor de la ciutadania. Preveient el que passaria, havia deixat escrit en una pedra de la seva cabana el seu testament, amb la tomba preparada que havia cavat el seu gosset al costat, amb la següent inscripció escrita:
- Aquí jeu, Josep “l’herboler”. Fill de l’Hostal dels Alls, que va ser estimat a Campredó. A la vegada, borratxo i honrat en la vida. Mai tingué casa, però tenia el cor ple d’amor, que és l’únic que cal. De gana, en va patir més que un gos pistol. Per cert, no deixeu morir el pobre Batea, que ha estat el meu millor amic. Tan sovint escrivia un rodolí com em bevia un got de vi, i espero que la gent que de mi es recordi, me’n vinguin a portar aquí.