L’aigua roja del pouet

Va ser una volta a principis d’aquest segle nostre tan revolucionari, al llarg del qual s’han anat descobrint tantes maquinàries i s’han fet tantíssims avenços tecnològics, que ha fet que la gent hagi perdut tota la fe en les històries fantàstiques, va passar un episodi fascinant al voltant del lloc conegut popularment com ‘el pouet’ i que es troba en una finca privada d’uns pagesos d’oliveres i garrofers del poble de Campredó. El pouet havia estat per a moltes generacions el lloc tradicional per excursions i berenars escolars, així com el punt de reunió de la població en un dia tan popular com el dilluns de Pasqua, per menjar-se la mona amb tots els amics i familiars i fer una rostida de carn i carxofes. En una d’eixes excursions, uns xiquets molt templats, però un xic trapelles, decidiren baixar al pouet, sense que els seus pares els veiessin, per tal de veure quanta aigua hi cabia i treure’n tota la que poguessin, per donar un ensurt a tots els adults, que els estaven renyant constantment. Sense aigua no es pot viure, i ells es riurien en veure la reacció dels seus progenitors, sempre tan estrictes i seriosos. Era una trapellereia bastant forta, ja que podia deixar sense aigua moltes cases, atès que moltes famílies es desplaçaven expressament a recollirla en un període de la nostra història quan les cases no disposaven d’aigua potable i l’havien de treure-la de manantials o pous artesanals.

Després d’haver tret uns cent litres d’aigua (ja que el pouet no tenia molta profunditat) per a sorpresa d’aquells nois trapelles i encara més de la resta de la població, el pouet no es va eixugar, sinó que començava a rajar gotes d’aigua roja que a poc a poc s’anaren convertint en una font d’aquest color. L’afer s’escampà per la comarca i arribà a orelles d’uns científics molt coneguts i savis de la universitat del districte, els quals es van apropar al poble per tal d’analitzar aquelles aigües i investigar la seva procedència, car donaren l’aspecte de ser sang i aigua mesclades, en no ser un terreny argilós. No van poder demostrar absolutament res, ni molt menys donar una resposta científica a aquell fet natural, que trencava el cap als més prestigiosos investigadors de la corona.L’aigua estava intacta, això significava que tenia les propietats idèntiques, completament inalterades, l’estrany era que presentava aquell tint roig desconegut. D’on podria venir aquell color? Era la pregunta del milió, que no tenia cap tipus de contestació creïble, que va fer desenvolupar la imaginació de la gent de tot el poble. Tothom era savi i en deia la seva.

De fet, l’aigua era colorada, però insípida, i no causava cap tipus d’irritació al cos humà. Ben al contrari, es podia veure directament del pouet i banyar-se sense cap perill, igual que abans.El bisbe de la Diòcesi, acompanyat del capellà del poble, van visitar el pouet, ja que estaven curiosos d’aquell fenomen natural acientífic i li volien donar una solució espiritual. Com bé se sap, tot allò que la ciència no pot demostrar pot tenir un final d’origen diví, i Déu està molt per damunt de la intel·ligència i la percepció humana. I ja els anava bé el fracàs de la ciència en donar una solució alternativa al misteri. Fóra perquè tingueren alguna mena de recepció de missatge des de dalt, o perquè van voler posar cullerada en aquest afer i aprofitar-se de la urgent necessitat d’una resposta que demanava la multitud, com sovint passa amb el clergat de poblacions petites, van assegurar que eren aigües sagrades, d’origen sobrenatural. El tint roig no era altra cosa que sang que provenia del cor de Jesucrist, el fill de Déu, que n’estava tip de contemplar des de les alçades que els homes i les dones del poble, no eren gaire fidels i desobeien la seva paraula, mentre estaven abocats en un món de perdició, d’on hi havia difícil eixida.Definitivament, aquell tint, representava la sang celestial, en forma de plor. Aquesta era l’única raó possible que explicava la manca de components químics en el colorant de l’aigua. Només un ésser suprem com Déu, no pot ser mai analitzat per una ciència que estava en vies de desenvolupament i en un procés irreversible de racionalització rapidíssima del pensament humà.

Llavors les dues autoritats eclesiàstiques llançaren una crida popular per adorar i glorificar el nostre Senyor, que ens havia enviat un claríssim missatge des del seu lloc celestial i s’empiparia molt si no l’enteníem. Centenars de pelegrins de tots les parts de continent començaren a venir, travessant rius i muntanyes per tal de banyar-se en aquella aigua roja. Alguns varen anar més lluny i afirmaren en boca plena que tenia dots curatives, com sovint passa amb aquests episodis, i el mateix capellà veié negoci dur i organitzà els fidels de la seva parròquia per vendre botelles d’aigua que curaven el reuma i altres malalties cròniques dels ossos, i asseguraren una bona salut perpètuament. L’afer esdevingué tota una bogeria, i els camins que portaven al pouet que estaven per quitranar i no en gaire bones condicions, es veieren inundats cada dia més d’una massa de població sense senderi, procedent de les quatre parts del món, que havia d’adquirir urgentment el seu litre d’aigua per sobreviure, i no veure’s abocat a les foscor que la vida els estava donant.La curiosíssima aigua roja no parava de rajar.

Tot i que les autoritats polítiques desaprovaven al principi el comerç de l’aigua, després van voler fer el seu propi negoci i posaren impostos, el conegut IVA, impost sobre el valor afegit, per cada botella venuda, la qual cosa va posar molt nerviós el capellà, que s’enfilava per les parets i llançà una maledicció contra l’alcalde i l’acusà d’infidel i comunista, i d’estar influenciat pels maçons i les eternes conspiracions internacionals contra la fe cristiana.D’ altra banda, el desencís de la població local i especialment dels xiquets era gran. Al pouet ja no es podia anar a berenar i havia perdut tot el seu encant, de paratge natural i on regnava exclusivament la tranquil·litat. Els xiquets de la població estaven molt tristos, ja que no podien convèncer el professor per perdre cap dia de col·legi per fer una excursió, perquè no tenien cap lloc on anar. El pou començava a donar mostres de sequera, i aquells que havien organitzat el negoci s’espantaren de debò. I al final ni un a gota d’aigua de cap color va rajar d’aquell indret. S’havia acabat el misteri i amb ell el xollo, com es diu popularment.La nota oficial de la parròquia fou que en Jesucrist s’havia enfadat per la comercialització i monopoli de l’aigua sagrada i sobretot pels impostos que havien posat els poders polítics i havia aturat el seu plor, per tal de no veure’s utilitzat per fonts desautoritzades, Però algun dia retornarien les aigües miraculoses i ens donarien senyal del seu control i vigília constant sobre les nostres vides.

En canvi, la gent menuda tornaren a l’indret lliurement i descobriren unes restes de petitíssims fòssils antics en forma d’estels petits, que demostraven l’existència d’una civilització molt antiga en temps molt remots. Novament important arqueòlegs de la universitat de la ciutat gran, veniren a investigar aquells estelets i definitivament creieren que en èpoques molt allunyades en el temps, allí havia viscut alguna tribu prehistòrica que tenia l’aigua en gran consideració, ja que havia trobat molècules d’aigua per tots els fòssils. Però ningú no donava resposta al dilema de l’aigua roja del pouet, que durant exactament un any havia rajat amb quantitats inusuals. I per una vegada, tots els habitants es posaren d’acord a l’hora d’afirmar que és bo que les coses no es puguin demostrar del tot, en aquest món de la raó i la incredulitat que hem construït entre tots durant tants segles.