INDIANA A LA TORRE DE CAMPREDÓ

Aquella nit ens havíem reunit al jardí de casa meva els tres amics inseparables de la infantesa, per tal de xerrar sobre les nostres coses i recordar aquelles antigues vivències conjuntes que ens havien agermanat. De petits, havíem estat molt trapelles i teníem molt per recordar. A un de nosaltres, en Jaume, el que sempre s’havia dit tenia una imaginació més enginyosa, li encantava explicar historietes fantàstiques sobre objectes volants no identificats que volaven pel nostre planeta i de viatges intergalàctics fora del sistema solar. Òbviament, no eren histories versemblants, però nosaltres sempre ens introduíem dins d’elles i ens imaginàvem que érem una mena d’herois invencibles de l’espai, que algun dia seríem recordats en els llibres d’història i de l’alta tecnologia per l’ extraordinària complexitat que tenien les nostres aventures. Però, a sorpresa de tots, va ser en Josep qui va començar a parlar en aquella assolellada tarda de diumenge. Al seu germà menut en Francesc li havia passat un esdeveniment del tot inesperat, d’aquells successos que semblen que no tenen mai una explicació lògica. En Jaume i jo estàvem esperant amb gran expectació que ens contés el relat d’una vegada, però en Josep va prendre’s el seu temps, mentre assaboria el deliciós cafè que la meva mare ens havia preparat.- Vinga home, que ens has deixat a mitges. Conta’ns d’una vegada què li va passar a en Francesc?Ell va pensar un moment llarg.

- Bé , va dir, és que no és una història en el sentit ordinari de la paraula. Potser pensareu que m’he begut l’enteniment, però jo sóc d’aquells que quan comença una cosa l’acaba, i per suposat mai no us he deixat amb la mel a la boca i no ho faré aquesta vegada.Li vam suplicar de nou que comencés, que ja estàvem perdent massa temps. Finalment emprengué el camí d’obertura directa de la historieta.En Francesc aquell estiu havia sol·licitat una beca per obrir un camp de treball a les excavacions neolítiques que es troben davant de la Torre de Campredó, les quals van ser descobertes per un prestigiós doctor en arqueologia de la Universitat Rovira i Virgili, en Josep Bascompte, els estudiants del qual li havien posat el sobrenom d’Indiana (d’obvi significat). Molts entesos en la matèria creien que aquesta excavació era crucial per conèixer la vida dels nostres avantpassats neolítics i consegüentment els veritables orígens de les Terres de l’Ebre. Tots els membres de l’excavació van acampar prop de la Torre i van estar treballant durant una quinzena, fins que varen aconseguir una gran troballa que potser canviaria els fils de l’estudi del Neolític fins als nostres dies. De fet, tots estaven entusiasmats, menys en Francesc (que era el que més motiu tenia) perquè li havia agafat un mal de cap horrible, i malauradament no podia gaudir d’aquell lloable descobriment. La cosa més estranya en tot allò, va ser el fet que en Francesc preveiés fil per randa què passaria. Hi havia una cova subterrània plena d’estalagmites i estalactites i si agafaven la drecera de l’esquerra trobarien un carreró molt estret on les pedres reflectirien un color daurat i brillant que semblaria or. Tots es trobarien endinsats dins d’un formidable món paradisíac, i els seus ulls només serien capaços d’absorbir bellesa. No tindrien temps de pensar en absolutament res més, atès que un sentiment supranatural els abraçaria. Mentre que dins de la cova ressonaria un eco ensordidor però meravellós, que representaria ni més ni menys que la veu original del mític Indiana Jones.En Francesc cada vegada podia aguantar menys aquell mal de cap i un so estrany el guiava cap a la cova. no podia fer res per autocontrolar-se, i diversos companys d’expedició el seguiren. La cova els va impressionar a tots. Era idèntica a com el meu germà l’havia descrita. L’aventura es feia cada vegada més real i impressiva, i tothom començava a tenir unes sensacions inexplicables. Sota unes roques aparegueren milers de monedes neolítiques, groguenques, brillants, lluents, la imatge d’una vida llunyana però ideal. La veu, el sol, l’eco, l’Indiana, guiava el meu germà al lloc on els tresors prehistòrics estaven enterrats. Fins que varen arribar a un poblat, si un poble com els d’avui dia, amb cases grans i petites, amb gent que mana i altres que obeeixen, on hi ha justos i pecadors, pobres sense res i rics amb massa.Mon germà el menut no controlava les troballes. Navegava en el seu món d’insomni i els altres el seguien per esma, i començaven a no ser ells mateixos i a divagar en un mar de sensacions. Es van trobar a si mateixos excavant amb pales dins d’una cova que de sobte estava buida, els sons havien desaparegut i el mal de cap d’en Francesc també. Ja fora de la gruta, tots havien perdut la memòria. En absolut del que havia passat, sinó de l’indret on aquesta cova de les monedes i del sons es trobava.

En algun lloc devia estar, n’estaven segurs, que la cova era real, havia d’existir, i només d’en Francesc depenia el poder de tornar-hi.El meu germà em va fer saber què li estava succeint. Jo, com a metge, li vaig revisar tot el sistema nerviós, sense trobar cap símptoma estrany. L’única cosa que jo creia, era que estava més cansat del normal, massa excitat i per això li costava articular les frases. No sabia per què, només sabia que ell estava d’alguna manera conectat amb alguna força que no era d’aquest món. Jo mateix vaig anar a parlar amb diversos especialistes en temes supranaturals, i vaig assistir a diverses reunions on la gent s’ajunta en gran nombre - per fer exorcismes, espiritismes o contactar amb éssers d’altres planetes-. Però tot va ser en va. Mai m’havia adonat abans com d’impotents estem els éssers humans, davant d’energies estranyes que poden disposar dels nostres cossos i de la nostra ment al seu gust. La recerca va esdevenir una bogeria per a mi, com podeu comprendre, només em guiava l’ànsia de treure el meu germà de l’abisme. Vaig despreocupar-me de totes les altres coses. No vaig anar a l’hospital en vint dies. Vaig comprar tota mena de llibres de ciència ficció, altres d’astrologia. Em posava davant del vídeo a tornar a mirar la majoria de les pel·lícules d’Indiana Jones.Mentre en Francesc em repetia que tots els meus esforços de comprensió eren inútils, i que un dia li tornaria la força per retrobar la cova. N’estava més que convençut i parlava amb una seguretat que fins i tot em feia por. Ell es va passar la mà per la cara, mentre demostrava un cansament profund, com si s’endormisqués. Llavors, va empal·lidir, i al final va perdre la consciència. Vaig córrer al seu costat i novament vaig tenir la sensació que no estava amb el Francesc que havia conegut tota la meva vida, sinó amb algú que estava ocupant el seu lloc. Ell no era ell. Vaig provar de mantenir la tranquil·litat. Vaig fer-li el boca a boca, i de sobte va saltar del terra i la cara se li va enrogir en un obrir i tancar d’ulls.Jo no entenia res, i en Francesc igual estava alterat com tornava a ser el de sempre. A voltes li venien pensaments sobre la cova i el cap li estava a punt d’esclatar, altres es feia l’orni i es dedicava a gaudir de les seves improvisades vacances, mentre rebia nombroses visites de noies joves i maques. Però jo en tot moment vaig estar a l’aguait i desitjós de l’arribada de nous esdeveniments.En Josep va parar per beure una mica d’aigua i nosaltres el vam apressar a continuar. Mentre, ell s’ho prenia amb calma i mostrava una sang freda sospitosa, ja que semblava haver-se engolit el nerviosisme i no quedar-li res de les angúnies que ell i el seu germà havien estat passant. I justament en Josep no és d’aquells nois que sap oblidar ni els problemes ni els desigs, i té un caràcter bastant alterable. Finalment va accedir a continuar relatant i nosaltres tots ansiosos per saber el final de la història. Ja no ens podíem aguantar més. La idea de l’existència de tot un ‘Indiana Jones’ el nostre gran mite d’adolescència, dins d’una cova sota la Torre de Campredó, ens havia deixat estorats i encuriosits a la vegada.- Una tarda en Francesc va agafar el pic i la pala i se n’anà al jaciment tot sol. no volia ningú que li pogués alterar els seus estudis. A més, reivindicava el fet que la seva relació amb l’Indiana Jones era només quan estava del tot concentrat i sense ningú que l’escoltés al seu voltant.Aquella tarda en Francesc tornà a sofrir un esclatant mal de cap i aconseguí descobrir un antic cementiri i les restes humanes que havien estat soterrades amb grans tresors que els encaminaven a la seva vida futura. Va treure de dins d’un sac unes quantes mostres, totes les que va poder portar, ja que pesaven molt, i de seguida va telefonar la seu del Servei d’Arqueologia de la Generalitat a la comarca del Baix Ebre, per fer-los cinc cèntims de la seva troballa. Ningú no s’acabava de fer a la idea de tenir el poblat neolític més antic que es coneix fins als nostres dies. Les anàlisis dels cranis trobats dataven de 80.000 anys abans de Crist i el jaciment de Campredó, en un tres i no res, va esdevenir una peça cabdal per al coneixement dels poblats i la civilització neolítica i el futur desenvolupament de la civilització occidental a les nostres terres.

Després de dies d’anada i vinguda de les més distingides personalitats del ram de l’arqueologia i del món universitari, en Francesc es mostrà preocupat de nou i dins d’ell només tenia l’ànsia d’anar a la seva , de no comunicar res a ningú, ni tan sols a mi, i seguir les seves peculiars investigacions només guiat pels seus contactes audífons amb la veu de l’Indiana Jones. Era ara o mai, el cor li batia exageradament i li demanava que fes alguna cosa. S’havia convertit en un noi solitari, ple de cabòries, tancat en els seus pensaments i en la seva dinàmica. Obsessionat per les troballes, pel que elles significaven per si mateixes i la fama mundial que li donarien. En Francesc estava segur d’haver arribar al màxim de la seva carrera professional,.En una nova expedició a la cova ‘Campredó meravelles’, tal com havia estat batejada, en Francesc sentí una veu encara més decisiva, més profunda en les seves explicacions. L’Indiana li estava donant veritables lliçons d’arqueologia, nous mètodes revolucionaris de com rastrejar on hi havia peces d’importància i després un espectacular mètodes de datació, mitjançant el qual i d’una manera extremadament senzilla es podria aconseguir datar l’origen dels objectes. Només amb la mescla de fang humit amb el tint de les terres argiloses i el grau d’absorció de l’aigua dins d’elles donava l’antiguitat. Ell ja no semblava estar sorprès per res i va fer el que l’Indiana li va demanar. Molt lentament va mesclar aigua, l’argila i el fang en diversos recipients i comprovar la diferent quantitat d’aigua restant i un veritable arc de Sant Martí de colors, alguns dels quals la retina humana no hagués pogut mai captar a la superfície terrestre.L’Indiana encara tenia cartes amagades.

En Francesc estava silenciós, les circumstàncies clarament el superaven . Va treure la seva llibreta de notes i va apuntar cuitosament tos els descobriments, i va intentar descriure els nous colors, fins que s’adonà que eren tan diferents que no podia aportar adjectius, no eren ni clars ni foscos, ni brillants ni opacs, eren senzillament formidables.En Jaume i jo ens vam mirar fascinats i vam començar a preguntar-nos per què en Josep havia tardat tant de temps en explicar-nos una història tan meravellosa, i no ens havia fet partícips de la seva il·lusió. Nosaltres, tots tres, que tota la vida ens ho havíem explicat tot ratlla per ratlla. Totes les nostres llargues xerrades d’aventures que havíem tingut durant anys, no eren res en comparació amb la narració de l’Indiana i en Francesc.I així el temps va anar passant. En Josep tornà al fil de la història. En Francesc havia anat al llit més cansat del que era normal i va dormir fins molt tard. Quan es va despertar, no esmorzà i portava als ulls la mirada d’aquell que ha decidit fer alguna cosa grossa. Com sempre vaig intentar persuadir-lo, però em va dir que sabia què es feia i necessitava avui més que mai estar sol i fer la seva. Em vaig aixecar amb tristesa del sofà i vaig eixir. Els diaris del matí estaven ja a la venda i a les notícies vaig veure la foto d’en Francesc, i no sé si m’estava tornant boig o no, però tenia un impressionant paregut físic a l’actor que representava l’Indiana Jones.Tothom deu d’haver-ho vist, vaig pensar. Vaig comprar el diari i no vaig treure la mirada d’aquella foto durant una llarguíssima estona. L’article sobre les suposades troballes no m’interessava gens ni mica , ja que jo tenia notícies més fresques, i tot allò era palla. Vaig tornar a la meva habitació com en un somni, i vaig seure damunt del llit mirant amb ansietat a tots arreu i enlloc, sense treure’m del pensament quina mena d’aventura en Francesc tindria avui.Això és autènticament impressionant - nosaltres vam haver d’admetre que mai no havíem escoltat res d’igual - molt extraordinari i tants excèteres, car no teníem paraules per expressar el nostre entusiasme, de debò, de tot cor.Sí, va afirmar en Josep. Hi ha tres coses molt extraordinàries en la meva història i que causen veritable impressió. La primera seria que la ciència, que en teoria ho sap tot, expliqués que l’eco de veus de persones que varen viure fa milers d’anys puguin ressonar en el temps donades les condicions d’aïllament de la cova i el fet d’haver estat tancada durant tantíssims anys.L’altra és que el nom d’Indiana Jones era el d’un personatge cinematogràfic irreal, i no d’èpoques neolítiques i estava interessat en tresors més valuosos i no en quatre monedes que només tenen importància museística.Estàvem d’acord amb ell i sense deixar-lo acabar, vam començar una distreta i excitada conversa, sobre la imaginació de molts directors de cinema que podien arribar a captar personatges de l’antiguitat.En Jaume, que com ja he dit abans, era molt imaginatiu, va arribar a comentar que potser l’Indiana Jones havia existir en realitat, en altres èpoques i la ment humana l’havia recuperat per al cinema, que precisament era un mitjà de comunicació de masses ideal per a donar fama a un personatge qualsevol i convertir-lo en l’heroi de tota una societat, encisada per la seva categoria humana i bellesa física. Sigui com sigui, en Josep va mirar el rellotge, eren més de les dotze es va aixecar i va dir bona nit, que demà és dia de pantalons vells. Just quan era a la porta, en Jaume li va preguntar abans que marxés quina considerava que era la tercera cosa extraordinària que tenia estreta relació amb aquella interessantíssima història.Ah, la tercera cosa, ell va dir mentre obria la porta i amagava un somriure entre dents. Perdoneu-me, l’oblidava. La tercera cosa extraordinària no la recordo, ja que va sonar el despertador i em vaig despertar.