L'ERMITA DE SANT ONOFRE

Fa unes 10 centúries, l'ample estuari que hi havia just a l'indret on el riu Ebre s'abraçava amb el mar, estava habitat per uns pescadors molt dinàmics i uns camperols molt laboriosos. El peix era abundant i molt variat (anguila, palaia, llissa, saboga, lluç, tonyina, sorell, moll, sèpia, sardineta, esparallol, corball, morro, caluc de mar, etc.), els ramats ovins i bovins proporcionaven carn d'un gust exquisit i una llet molt nutritiva, els arbres fruiters i els vegetals que es conreaven tenien un regust a terra sana, mentre que els diferents bolets que produïa a dojo la garriga (els rovellons, pebrassos, rubiols, brunets, múrgules, i altres varietats) tenien mil sabors. Els romans conqueridors varen fer-hi casa, en un lloc que anomenaren Campus rotundus, unes milles amunt de l'històric Port Fangós, després de lliurar una heroica batalla contra els cartaginesos, tal com narra l'historiador Titus Livius en la seua gegant Història de Roma "Ab urbe condita", i varen aportar la seua llengua i cultura: Roma gloria sua terras complet, atque in ultimas terrarum oras pervenit. Després els sarraïns ocuparen el seu lloc durant un doble parell de centúries, durant les quals varen haver avenços notables en ciències tan importants com l'alquímia, les matemàtiques i la medicina. També vàrem ser terra bressol de grandíssimes personalitats, com el savi Imam Abu Bakr Al-Turtusi, asceta i poeta, que va morir en honor de santedat a la llunyana Alexandria l'any 1126. Les tropes del gloriós Ramon Berenguer IV els expulsaren, allà per l'any 1149. L'administració catalana concedí una carta de població i de franqueses al poble semita, alhora que va garantir un poder autònom conegut com la Senyoria, que assegurava notables atribucions al govern local. Unes torres de guaita construïdes pels templers al llarg de la via fluvial de l'Ebre servien com a observatori per controlar les perillosíssimes incursions dels vaixells pirates i les embarcacions sarraïnes que s'infiltraven al territori, per realitzar atacs despietats, durant els quals saquejaven les cases, destrossaven els camps, deshonraven les indefenses dones, i s'emportaven els pobres camperols al mercat d'esclaus.

Aquella colla de piadosos residents volien homenatjar de la millor manera possible el Senyor que havia creat el cel i la terra, per tal que els protegís dels ferotges enemics que els feien la vida impossible. Varen decidir que construirien una ermita, per tal de lloar-lo dia i nit, fins a la resta de l'existència humana. A partir d'aquella data, els jorns serien més blaus i les nits menys fosques, donat que amb la força amb què pregarien s'acabarien les tempestes i les pors terrenals. Aquell temple no calia que fos molt gran, atès que la regió no estava molt poblada, però tothom l'havia de sentir com a propi, per aquest motiu van prendre la decisió que l'edificació seria realitzada en un indret on tots els fidels de la vall meridional de l'Ebre, podrien reunir-se cada diumenge per celebrar la litúrgia plegats. Els tres vells més intel·ligents de la regió, un de Vinaròs, l'altre de Vall-de-roures i un tercer d'Imposita, van acceptar l'enorme responsabilitat de dirigir la sagrada construcció. Van triar un lloc que feia una tisora, entre el Coll dels Rajolers i el de les Àligues, just al costat de la gegant Torre de Roca-corba, una magnífica atalaia que feia disset metres d'alçada i era visible a molts quilòmetres de distància. Cregueren que era l'indret ideal, perquè hi havia abundants materials de construcció a l'abast i la seua extracció no seria gens dificultosa, també coincidia amb una ruta agropecuària antiguíssima, on es creuaven els camins més concorreguts que portaven a les cives de Tarraco i Saguntum.

Desprès d'alliçonar tots els voluntaris que estaven disposats a treballar dur, van començar la seua pietosa i engrescadora tasca, un dia tan assenyalat com el de Sant Joan, abans que sortís el Sol. Tots els joves van posar-se a la feina laboriosament, uns carejant pedres i altres netejant el terra dels brots de matolls i malesa espessa, que formaven aquell bosc frondós i una amalgama intensa de colors verdosos. Van fer progressos impensables, mostra del seny, l'empenta i la devoció que els guiava. La primera filera amb aquelles pedres enormes estava ja enllestida abans que es va fer fosc. Al dia següent, novament de matinada, els improvisats constructors es van tornar a reunir al centre del poble, ansiosos d'aixecar els murs de l'església en dos o tres fileres, si podien aquell mateix dia. Tots junts varen caminar fins al turó on havien començat l'edificació, mentre entonaven una bella seguida de cançons de glòria als reis i al Creador, i de confiança en el futur de la humanitat. Feren ús de l'idioma provençal, com era el costum de l'època, quant a la poesia i la música.

Chanson, vai t'en a la valen reina
en Aragon, quar mais reina vera,
no sai el mon, e si n'ai manhta quista,
e no trop mais ses tort e ses querelha.
Mas ilh es franc'e lials e grazida
per tota gen et a Dieu agradiva.

(Cançò, veste'n a la valuosa reina a Aragó, car no conec al món reina més vera, encara que n'he cercades moltes, i no en trobo cap sense injustícia ni querella. Però ella és franca, lleial i celebrada per tota la gent i agradable a Déu)

Però van quedar del tot astorats, quan arribaren allí i s'adonaren que no quedava rastre del treball que havien fet el dia abans. Les diverses piles de matèria primera estaven encara allí, però totes les pedres que havien col·locat amb tanta cura en aquella primera filera, havien desaparegut. S'hauria necessitat un veritable exèrcit d'homes, per poder endur-se-les, així que els constructors estaven convençuts que alguna força sobrenatural havia actuat, i calia analitzar detalladament les properes passes a seguir. Després d'una acalorada discussió, en la qual varen aparèixer les primeres divergències, els tres vells savis van donar el vistiplau a continuar les tasques de construcció de l'ermita un altre cop, com si res no hagués passat. Havien escoltat nombroses històries bíbliques, llavors varen pensar que el Santíssim Creador els estava provant i no volien decaure a la primera de canvi. Els treballadors van aconseguir amb molt d'esforç i molta suor, tornar a construir aquella filera de pedres que havia desaparegut a causa de misterioses interferències, i se'n van anar cap a casa molt cansats, però del tot satisfets, quan la foscor ja havia pres possessió de la capa encelada.

Ensondemà, tristament s'adonaren que no hi havia de nou cap rastre del seu dia de treball. Totes les pedres s'havien fet invisibles. I una altra vegada, van donar mostres del seu empeny i tossuderia, quan de cap manera es van voler espantar o decebre, sinó que van decidir tornar a construir la primera filera de les parets de l'església, mentre s'encoratjaven mútuament afirmant que aquesta vegada seria la definitiva. Però al tercer matí, les coses estaven exactament igual, tot el seu treball desfet. Tot i que aquesta vegada els vells savis de la comarca, després d'una reunió excitada, en la qual ja començava a regnar el dubte i el desencís, van ordenar als constructors que marxessen cap a casa i esperessen futurs esdeveniments, ja que la situació era molt delicada i semblava que estaven malgastant esforços en va. Els tres ancians van descobrir que cada nit rebien una mateixa visió a la finestra de casa seua, la qual no havien de menysprear, donat que no era fruit de la casualitat. Era una llum brillant des de dalt del cel, que resplendia una llarga estona acompanyada d'una veu molt greu que deia:

- Busqueu el cau d'un conill clar, però que no és blanc. Quan el trobeu construïu allí mateix i no en cap altre lloc, l'ermita.

Cap dels tres savis, que eren homes de molta fe, va dubtar a l'hora d'obeir tal celestial demanda, que ben segur era la clau per acabar amb èxit el temple. I amb aquesta disposició, van començar a buscar en diferents direccions, un conill d'un color tan inusual i de més estranya aparença. Tot aquell dia van divagar, buscant a través dels pinars i maleses que vestien les parts dreta i esquerra de la vall del riu Iberus. Tot el sant dia fins arribar la foscor, van divisar moltíssims conills i llebres, però cap d'ells tenia aquell estrany color, que només una força del cel podia enviar. Molt cansats per la recerca i desesperats anímicament, havien acordat tornar-se a reunir en un lloc mític de l'estuari, just davant de la vella torre sarraïna, que vigilava el tràfic de vaixells que circulaven per l'esquerra del riu. Ningú no gosava parlar. Consideraven que tots els esforços serien inútils, donat que no tenien ni idea de per on seguir buscant amb un mínim de possibilitats d'èxit. Quan estaven a punt de marxar cap a casa, de sobte, un jovenet va veure el conill d'un color cru, indefinible, que els feia senyals des del turó més alt a l'est de la torre. El cel lluïa en aquell mateix instant, una tonalitat blavosa mai no vista, que excità la retina de tots, i els alliberà de qualsevol preocupació. Durant un curt instant va romandre quiet. Semblava que els mirava i els donava la benedicció. Llavors va desaparèixer i mai més el van tornar a veure, ni tampoc va deixar cap rastre de les seues petjades, tot i que tothom n'estava segur d'haver-lo vist durant aquell meravellós instant.

Cants de joia reberen la visió. Crits implacables que havien vist la salvació. Tonades que arribaren als oïts celestials. Saltirons dels joves que volien tocar el cel. Aquesta és la balada d'un poble just i content, agraït al senyor dels senyors que havia fet el miracle, al qual prometeren que tot infidel es convertiria a la seua creença. Aquesta vegada van fer ús de la llengua vulgar, que tothom entenia:

Novell saber hai atrobat;
pot n'hom conèixer veritat
e destruir la falsetat.
Sarraïns seran batejat,
tartres, jueus e mant errat,
per lo saber que Déus m'ha dat.

(He trobat una nova ciència, amb la qual hom pot conèixer la veritat i destruir la falsedat. Seran batejats els sarraïns, els tartres, els jueus i molts equivocats gràcies a la ciència que Déu m'ha donat.)

Al matí següent, els vells s'aplegaren sota la torre i van ordenar els treballadors que comencessen a portar les pedres cap al lloc on el conill havia aparegut. Allí varen trobar un clot profund, on es reflectia la clara imatge del sagrat animal, amb una mena d'estàndard pintat al terra, de colors imborrables, que lluïa quatre barres vermelles sota un marc de color groc. Quan van començar a construir l'ermita, la tasca els semblava infinitament més fàcil que abans, com si fossen ajudats per una gran força sobrenatural que no els abandonava en cap moment. Les parets van muntar a una velocitat insuperable. El sostre va ser col·locat en un tres i no res, i prompte l'església va ser totalment llesta per a la peregrinació i adoració del Senyor del cel i la terra. Els vells savis van demanar a les autoritats de la sagrada ciutat de Roma que santifiquessin l'ermita i amb ella tota la comarca, li donessin el nom de Sant Onofre i donessin llum verda a l'adoració al seu culte. Amb el llenguatge col·loquial, la pietosa gent de la comarca, la va anomenar durant segles "L'ermita del conill pàl·lid", el qual va ser escurçat per esdevenir "La conilla". Llavors van construir un pilà de dos metres d'altura i mig d'amplada, on varen posar la imatge del sant protector dels animals, vestit amb una pell de conill amb les mans juntes fent oració. Amb el pas del temps, una part de l'ermita va ser usada com a biblioteca, la qual conservava llibres antics i de gran valor, donat que la saviesa no té preu. Aquest era l'homenatge pòstum als vells savis que idearen la construcció del temple i superaren tots els obstacles.
I fins als nostres dies, la vella ermita que roman en aquell lloc estratègic, on es poden divisar tots els pobles del delta, conserva les quatre barres i vetlla per la unitat natural de tots els pobles de l'Ebre català i la salut de la seua gent. I que així continuï in secula seculorum.