En Marc havia estat molt penjat per la Noemí des que tenia 15 anys, quan havia sentit la primera vertadera atracció física per una noia. No li va ser gens fàcil sortir amb ella, ja que anaven a la mateixa classe (seia al seu davant) i la Noemí estava interessada en nois bastant més fets, mentre que a ell el considerava únicament com al millor dels amics. Tot molt típic, fins ara. Finalment amb constància, suor i llàgrimes la va anar cabdellant, tot i que la relació no acabava de tenir gaire èxit. Ben sovint apareixien del no-res problemes ínfims que els anaven separant amb excessiva facilitat. Molts cops els seus noms estaven en boca dels companys de la colla, que els consideraven una parella força complexa, i s’estranyaven que amb els caràcters tan oposats que tenien poguessin sentir-se còmodes junts.
Varen trencar fins a set vegades, però cap d’elles va ser-ne la definitiva. Aquesta no és una explicació prou exacta, però. La Noemí havia pres de manera unilateral totes les decisions de trencament i de tornada. El seu estat d’ànim i els sentiments del seu cor depenien massa sovint de la posició de la lluna. En Marc era molt atractiu i havia tingut nombroses relacions entremig, encara que sempre les va considerar purament passatgeres. Com si estigués predestinat, tenia la ferma convicció que el primer amor havia de ser el definitiu. Va persistir com ben pocs ho haguessin fet, i al final va aconseguir el premi anhelat.Ara, en canvi, ja no podia més. Havien estat gairebé cinc anys de calvari des que havien passat per l’església amb la il•lusió de qui vol començar una nova vida amb la persona que més s’estima. Tota. Feien falta únicament dos dies per a l’arribada d’aquest significatiu aniversari, el qual en altres temps més feliços hagués pensat que era una data ben romàntica que mereixia la més original de les celebracions. El seu matrimoni havia esdevingut una veritable presó, i per a la seva dissort gairebé ho havia estat des del mateix dia que va consagrar-se.
Se sentia vigilat tothora. La gelosia patològica de la Noemí havia fet insuportable la convivència. La gelosia i els maltractaments de tot tipus que rebia, però aquests més valia apartar-los de la ment amb rapidesa, com si no existissin. I això és el que havia fet durant tot aquest temps: amagar el cap sota l’ala i anar passant pàgines i més pàgines a l’espera de temps millors. La seva relació feia temps que no funcionava, no podria funcionar mai més, o el que és encara molt pitjor: no havia funcionat mai, i havia arribat l’hora de pronunciar un taxatiu:
- Fins aquí hem arribat.
En un rampell de valentia es va decidir a fer les maletes. S’havia d’alliberar definitivament. Va començar a posar la roba, les sabates, els discs i els llibres a dintre una mica a cegues. Se sentia gris i tenia una mena de núvol davant dels ulls que no el deixava veure clar.
La Noemí s’havia absentat durant tot el cap de setmana. Havia anat a visitar la seva germana petita a Andorra, que havia tingut una nena després d’un part molt difícil, i s’hi pensava estar fins diumenge al vespre. El seu comiat va tenir les connotacions habituals de desdeny. Va ser dramàtic. Retrets inaudits i insults gravíssims, insults inaudits i retrets gravíssims. No calien gaires motius més, ni intentava superar-se a la recerca d’arguments nous. Es conformava amb la vella cançó de sempre que el deixava perplex i enfonsat:
- Ja sé que faràs el pendó sense mi. És l’única cosa que t’agrada fer. Així et moris!
De sobte, en Marc va tenir la feliç sensació que no li corria tanta pressa, que li quedaven ni més ni menys que 48 hores per a planificar els seus moviments a consciència. Es va seure al sofà amb tota tranquil•litat, va usar el comandament al seu gust tants cops com va voler, i es va anar a buscar a la nevera una Voll Damm ben fresca.
Havia de fer el cor fort amb totes les seves forces, i no era tan senzill com pugui semblar. “L’he de deixar”, era una frase repetitiva que havia pronunciat tantíssimes vegades, però mai no havia tingut valor per posar-la en pràctica. Si li afegia un extra: “L’he de deixar, però ja”, topava encara amb molts més lligams que calia tenir en compte, els quals havien convertit la Noemí en la veritable ama del seu present i del seu futur.
L’Arnau tenia només quatre mesos i mig. Era una criatura tendra que necessitava tota mena d’atencions. Un nadó que sentia molt seu. No podia suportar el simple pensament que s’hauria de separar d’ell. I si el perdia per sempre! La seva concepció havia estat veritablement dramàtica, un altre malson que mai ningú no podria arribar a sospitar.
La Noemí havia tingut tot un seguit de problemes genètics inacabables, i havia descarregat tota la seva frustració en el seu marit. S’havia esplaiat dialècticament amb freqüència inaudita. L’havia acusat reiteradament que no era prou home, que era incapaç de donar-li allò que ella més desitjava en aquesta vida, que li estava robant els anys de joventut. Els insults eren el pa de cada dia i arribaven a nivells de baixesa insospitats, que li feien molt de mal. Un dia era acusat de ser un degenerat gai, l’altre li tocava el torn a l’infame adjectiu impotent. Havia après feia molt de temps com humiliar-lo, sabia en tot moment quan podia treure el geni i engolir-lo i deixar-lo en el no-res. La frase reina que resumia les seves conclusions era:
- Ets una merda i tu ho saps.
La Noemí havia hagut de seguir tota mena de tractaments de fertilitat en una clínica de les més cares del país, els quals conforme avançaven sense resultats positius acceleraven el seu histerisme patològic. Les visites a la clínica ginecològica havien estat tot un espectacle deplorable, amb humiliacions en públic a en Marc i posteriors discussions privades fortíssimes, que portaven com a guinda les agressions físiques per part d’ella.
En Marc havia de sofrir una terrible pressió en pròpia pell, i havia arribat a fallar molts cops en l’acte sexual, que tot sigui dit mai no era ni espontani ni passional. La reacció d’ella era instantània i cruel. Ferotge. L’enfonsava totalment com i quan volia. Quan ja gairebé havien esvaït totes les esperances, la Noemí va quedar en estat, i en Marc ho hagués considerat com un veritable miracle celestial si hagués estat cristià, que no ho era.
La treva va durar escassament una setmana, la de la il•lusió. L’embaràs va ser un altre veritable període d’infern, amb queixes contínues i estat d’irritació permanent. La feina de la casa, les tasques d’oficina, les olors, els sorolls, les petjades de les sabates, la veu de la televisió, si estava assegut, si estava dret, qualsevol era un bon motiu per a acorralar-lo.
Les sessions d’irritació eren contínues. En Marc era culpable d’existir, i les acusacions li arribaven des de qualsevol àmbit: Era culpable de mirar altres noies amb desig, de visitar amb excessiva freqüència els seus pares, de quedar sospitosament amb amics en hores nocturnes, i tantes i tantes coses. El vocabulari de la Noemí estava integrat exclusivament per insults, que no goso repetir en un relat seriós, i d’insinuacions injurioses: falta d’estima, cap interès per la família, nul•la vocació de pare, ànsies de viure dels diners del seu pare, i altres arguments semblants que serien inacabables de relatar.
La combinació patètica es completava amb la inexistent presència de sexe en la parella. La Noemí li havia deixat clar i català que ja havia aconseguit tot allò que havia estat buscant:
- Ja sóc mare, i no em tocaràs mai més.
El caràcter afable d’antany d’en Marc havia sofert una considerable mutació. Arreu. Amb els seus pares es mostrava distant i no gosava entrar amb confidències. Amb els amics més íntims havia perdut tot contacte, ja que ella els considerava uns impresentables. Bé, els odiava i no suportava que se’ls apropés. Amb les seves germanes, que eren bessones i tenien prop de deu anys menys que ell, mai no havia tingut una relació prou estreta com per a confessar-los tot el que li passava. La seva pena es guardava solitària a l’interior i no hi havia manera de poder-la exterioritzar d’alguna forma plausible.
Les cadenes que l’acompanyaven eren molt gruixudes. La feina li havia aconseguit el seu sogre, que tenia moltes influències gràcies al seu poder pecuniari. Era el director d’una important sucursal bancària, i un home de negocis molt conegut a la comarca, que dirigia fins a quatre empreses especialitzades en el ram del moble. L’havia col•locat a l’oficina de la que tenia un volum econòmic més considerable, i tothora li recordava a qui es devia. En Marc sabia que ell no era ningú allí, ni tenia cap futur en el món dels negocis, sense l’aval del pare de la Noemí. I sense aquella feina no tenia on caure mort.
Els companys d’oficina mai no li havien demostrat cap estima ni confiança, atès que estava emparentat directament amb el cap. Allò no podia continuar, estava agarrat pels testicles per totes bandes, i havia de dir prou. Però mai no havia tingut suficient coratge per enfrontar-se amb el seu entorn familiar i laboral, i molt menys des que havia arribat al món l’Arnau, que malgrat que havia estat més bé fruit de l’insult que de l’amor, s’havia convertit en l’única persona veritablement important en la seva vida. La nineta dels seus ulls.
Va passar-se mirant fixament una foto de l’Arnau que portava a la cartera durant una llarga estona. El seu fill, aquell noi petitet, li podria canviar la vida. Li varen passar mil cabòries pel cap. Va pensar en obrir-se un nou camí, una nova vida en qualsevol lloc del món amb ell. Estava més convençut que mai que si no fugia, res no li podria canviar. Havia de fer el pas definitiu d’una vegada.
Però com? El seu sogre era el totpoderós empresari, Don Miquel Rebull i Rebull, i podia estar segur que remouria cel i terra fins que aconseguís trobar-los. La seva dona passaria a ser una màrtir innocent, a la qual se li acabava de robar el fruit de les seves entranyes amb total impunitat. Se li removia tot el cos només amb el pensament que tothom el jutjaria malament, i en canvi tindrien amb alta consideració la persona que li havia fet la vida impossible.
A hores d’ara, ningú podia sospitar l’abast de la seva angoixa. Mirava i mirava l’Arnau. Recordava les inacabables baralles, els cops que habitualment rebia als braços i a les cames, les escopides en plena cara, els mossos en el lloc que li venia bé, els llibres que la Noemí llençava per terra i estripava embogida posteriorment, els gerros que feia a miques, els blaus als testicles… Com havia pogut aguantar tant? Com havia pogut caure tan baix? De ben segur que qualsevol que ho sabés pensaria que estava parlant d’una nova versió de Psicosi, una veritable pel•lícula de por que havia experimentat en realitat.
I feia anys i panys que no sentia l’escalfor d’un cos de dona que l’estimés i el fes sentir realitzat i estimat a la vegada, la qual cosa també l’havia enfonsat moralment. Feia cinc anys menys dos dies, concretament. El seu matrimoni no havia conegut l’amor ni la passió. Ell no era de pedra i necessitava una dona que l’estimés i el respectés, i el fes feliç sexualment.
Havia de marxar, però no sabia com. Tot girava envers una mateixa roda. Però aquella nit tot canviaria. De moment tenia quaranta-vuit hores de llibertat a la seva plena disposició, i després deixaria que el seu instint decidís. Aquest cop no hi hauria marxa enrera possible.
Va trucar a una bona amiga de joventut, la Natàlia. De joves havien estat molt units, i s’havien enrotllat molts cops a la discoteca. Ella havia estat enamorada d’en Marc durant molt de temps, però ell només havia tingut ulls per a la Noemí. Feia uns mesos que no s’havien vist, però la setmana anterior havien coincidit casualment en un passadís del supermercat. Havien tingut una conversa amena i varen intercanviar els números de mòbil. La Natàlia se sorprengué de la trucada, però va estar encantada de trobar-se amb ell. Van anar a sopar junts. Varen assaborir un àpat excel•lent, van parlar de mil coses i de cap, i van obviar els problemes familiars d’en Marc (ella era soltera). Després varen anar a prendre unes copes a un pub d’ambient relaxat i música romàntica, i varen acabar al llit d’ella.
En Marc li semblava que vivia un terratrèmol. Sacsejat per dintre, les mans eren poques per recórrer aquell cos, l’escalfor de la pell, la rodona exactitud del ventre, la duplicada esveltesa d’amor dels pits, el volum precís de les natges, el desig dels racons secrets, la salabror dels ulls i de l’esquena i de les cuixes… I com ho desitjava, que no podia més. Estaven sols, ensordits, deslligats de l’univers sencer i era el món que es desfeia a dintre seu, i llavors la vida sí que girava entorn que ets tu, tu i tu ets el centre i tot gira ja no hi cap moviment voluntari després de tots els moviments voluntaris, i els llavis i la boca i el seu sexe i els seus suaus o aspres, els seus llavis i els d’ella, i els seus braços i els d’ell i les seves cames i els dos cossos per sempre més en un teumeu imparable.
Va ser una sessió passional magnífica, que en Marc necessitava i que va aprofitar en pla estel•lar. Va passar la nit a casa la Natàlia, durant la qual va tenir diversos somnis eròtics que li varen alterar el cos. Al matí següent va tenir un despertar al•lucinant, amb un esmorzar al llit amb llet, torrades i galetes de xocolata que incloïa premi al final.
Aquell va ser el seu despertar definitiu (jugava amb la paraula). La Natàlia havia quedat amb unes bones companyes de la universitat per dinar. En Marc també va passar per un restaurant, però aquest cop sol. Va menjar molt a poc a poc per tenir temps per a les reflexions, va gaudir d’unes excel•lents postres i d’una cigarreta que li va anar com a anell al dit per prendre noves decisions.
I va decidir que passaria la tarda navegant per Internet. Va visitar les pàgines webs que eren del seu gust, sense cap escrúpol ni penediment. Va mirar sexe dur pel davant i pel darrera. No s’avergonyia dels seus desigs. Era lliure i sentia aquella retrobada llibertat com quelcom molt seu, com qualsevol joguina d’un nen que mai no vol amollar. Podia fer allò que més li plagués. Sabia que havia d’aprofitar cadascun dels moments que li quedaven.
I la nit del dissabte se li presentava com un altre món a descobrir. Va quedar amb uns amics que igualment feia temps que no veia. Havia estat tant de temps fora de circulació! Va enganyar la Natàlia dient-li que la Noemí havia tornat d’imprevist, ja que no era l’hora d’establir lligams ni de mantenir una relació estable en l’àmbit extramatrimonial. Era el torn d’una nit de copes amb els amics de joventut. Va parlar de futbol, de dones joves, de motos i de Fórmula 1. Va beure bastant, va provar diverses combinacions de cubates, i va arribar a casa ben arreglat a altes hores de la matinada. Aleshores li hauria agradat tenir la Natàlia per a ell i repetir la disbauxa llibertària de la nit anterior. Tot i això, la sortida amb els amics havia valgut la pena i també li havia servit per carregar piles.
El matí del diumenge es va despertar amb un fort mal de cap. Va haver de prendre una dutxa ràpida amb aigua ben freda. Estava nu i no parava de mirar-se a si mateix. Què havia estat d’ell en els darrers anys? En què l’havia convertit la seva dona? Les hores passaven i havia de preparar un pla i prendre una determinació ràpida. Allò s’havia acabat. I la foto de l’Arnau feia estona que tornava a ser present a primera fila de la seva ment
S’emportaria el noi al mínim descuit de la seva mare. Tenia prou diners per viure amb tranquil•litat a l’altre costat de la frontera durant uns mesos. Parlava perfectament el francès i no li havia de ser difícil de trobar una feina i començar una vida nova amb el seu fill. No li quedaven gaires lligams a la comarca, ja que la seva dona els havia anat destruint un darrera de l’altre. No se podia sentir més sol del que s’havia sentit en els darrers anys. I en cap moment volia renunciar a l’Arnau. Era sang de la seva sang i no podia deixar la seva educació en mans d’aquella que li havia destrossat la vida. Era monstruosa.
Tot l’amor que li havia tingut feia temps que havia desaparegut. Li varen passar pel cap altres alternatives, que va anar descartant una a una. Sí, li va passar pel cap desfer-se d’ella, i no sentia cap remordiment d’haver-ho pensat. No ho faria perquè si el posaven a la garjola durant uns quants anys, s’arriscava a perdre l’Arnau, i ell era l’únic lligam que tenia amb la vida. Sense ell, no hi havia res. S’ho va repetir diverses vegades.
Va arribar l’hora traumàtica. Ella va arribar a casa, i encara no havia tancat la porta quan va començar a injuriar-lo. Els crits embogits se podien sentir de molt lluny. En Marc, però, no escoltava res. Es va posar a pensar i a pensar seriosament en les solucions anteriors, qualsevol podia ser vàlida, fins i tot les que havia descartat sense gaire convenciment. Es va pegar uns cops a les galtes per donar-se ànims. Aquest cop la Noemí havia fet tard. Ja no podria mai més fer-li la vida impossible. Ja no el situaria mai més per sota de la merda. Li quedava encara una mica de dignitat i disposaria d’ella.
Definitivament ell havia decidit entrar en el món del descans. Va dirigir-se al pont de l’autopista, que tenia una alçada prou considerable. Se l’estigué mirant durant més de deu minuts. Estava completament convençut que la seva existència no valia la pena. Es disposà a fer un salt al buit. En el darrer instant, però, la foto de l’Arnau se li aparegué al davant.
Va agafar el cotxe i va tornar a casa molt de pressa. Va ser eficient i ho va deixar tot enllestit amb sang. La nit següent, la del dilluns, l’Arnau i en Marc la varen passar dormint plàcidament en un bonic hotel d’aire rural dels afores de Perpinyà.
Varen trencar fins a set vegades, però cap d’elles va ser-ne la definitiva. Aquesta no és una explicació prou exacta, però. La Noemí havia pres de manera unilateral totes les decisions de trencament i de tornada. El seu estat d’ànim i els sentiments del seu cor depenien massa sovint de la posició de la lluna. En Marc era molt atractiu i havia tingut nombroses relacions entremig, encara que sempre les va considerar purament passatgeres. Com si estigués predestinat, tenia la ferma convicció que el primer amor havia de ser el definitiu. Va persistir com ben pocs ho haguessin fet, i al final va aconseguir el premi anhelat.Ara, en canvi, ja no podia més. Havien estat gairebé cinc anys de calvari des que havien passat per l’església amb la il•lusió de qui vol començar una nova vida amb la persona que més s’estima. Tota. Feien falta únicament dos dies per a l’arribada d’aquest significatiu aniversari, el qual en altres temps més feliços hagués pensat que era una data ben romàntica que mereixia la més original de les celebracions. El seu matrimoni havia esdevingut una veritable presó, i per a la seva dissort gairebé ho havia estat des del mateix dia que va consagrar-se.
Se sentia vigilat tothora. La gelosia patològica de la Noemí havia fet insuportable la convivència. La gelosia i els maltractaments de tot tipus que rebia, però aquests més valia apartar-los de la ment amb rapidesa, com si no existissin. I això és el que havia fet durant tot aquest temps: amagar el cap sota l’ala i anar passant pàgines i més pàgines a l’espera de temps millors. La seva relació feia temps que no funcionava, no podria funcionar mai més, o el que és encara molt pitjor: no havia funcionat mai, i havia arribat l’hora de pronunciar un taxatiu:
- Fins aquí hem arribat.
En un rampell de valentia es va decidir a fer les maletes. S’havia d’alliberar definitivament. Va començar a posar la roba, les sabates, els discs i els llibres a dintre una mica a cegues. Se sentia gris i tenia una mena de núvol davant dels ulls que no el deixava veure clar.
La Noemí s’havia absentat durant tot el cap de setmana. Havia anat a visitar la seva germana petita a Andorra, que havia tingut una nena després d’un part molt difícil, i s’hi pensava estar fins diumenge al vespre. El seu comiat va tenir les connotacions habituals de desdeny. Va ser dramàtic. Retrets inaudits i insults gravíssims, insults inaudits i retrets gravíssims. No calien gaires motius més, ni intentava superar-se a la recerca d’arguments nous. Es conformava amb la vella cançó de sempre que el deixava perplex i enfonsat:
- Ja sé que faràs el pendó sense mi. És l’única cosa que t’agrada fer. Així et moris!
De sobte, en Marc va tenir la feliç sensació que no li corria tanta pressa, que li quedaven ni més ni menys que 48 hores per a planificar els seus moviments a consciència. Es va seure al sofà amb tota tranquil•litat, va usar el comandament al seu gust tants cops com va voler, i es va anar a buscar a la nevera una Voll Damm ben fresca.
Havia de fer el cor fort amb totes les seves forces, i no era tan senzill com pugui semblar. “L’he de deixar”, era una frase repetitiva que havia pronunciat tantíssimes vegades, però mai no havia tingut valor per posar-la en pràctica. Si li afegia un extra: “L’he de deixar, però ja”, topava encara amb molts més lligams que calia tenir en compte, els quals havien convertit la Noemí en la veritable ama del seu present i del seu futur.
L’Arnau tenia només quatre mesos i mig. Era una criatura tendra que necessitava tota mena d’atencions. Un nadó que sentia molt seu. No podia suportar el simple pensament que s’hauria de separar d’ell. I si el perdia per sempre! La seva concepció havia estat veritablement dramàtica, un altre malson que mai ningú no podria arribar a sospitar.
La Noemí havia tingut tot un seguit de problemes genètics inacabables, i havia descarregat tota la seva frustració en el seu marit. S’havia esplaiat dialècticament amb freqüència inaudita. L’havia acusat reiteradament que no era prou home, que era incapaç de donar-li allò que ella més desitjava en aquesta vida, que li estava robant els anys de joventut. Els insults eren el pa de cada dia i arribaven a nivells de baixesa insospitats, que li feien molt de mal. Un dia era acusat de ser un degenerat gai, l’altre li tocava el torn a l’infame adjectiu impotent. Havia après feia molt de temps com humiliar-lo, sabia en tot moment quan podia treure el geni i engolir-lo i deixar-lo en el no-res. La frase reina que resumia les seves conclusions era:
- Ets una merda i tu ho saps.
La Noemí havia hagut de seguir tota mena de tractaments de fertilitat en una clínica de les més cares del país, els quals conforme avançaven sense resultats positius acceleraven el seu histerisme patològic. Les visites a la clínica ginecològica havien estat tot un espectacle deplorable, amb humiliacions en públic a en Marc i posteriors discussions privades fortíssimes, que portaven com a guinda les agressions físiques per part d’ella.
En Marc havia de sofrir una terrible pressió en pròpia pell, i havia arribat a fallar molts cops en l’acte sexual, que tot sigui dit mai no era ni espontani ni passional. La reacció d’ella era instantània i cruel. Ferotge. L’enfonsava totalment com i quan volia. Quan ja gairebé havien esvaït totes les esperances, la Noemí va quedar en estat, i en Marc ho hagués considerat com un veritable miracle celestial si hagués estat cristià, que no ho era.
La treva va durar escassament una setmana, la de la il•lusió. L’embaràs va ser un altre veritable període d’infern, amb queixes contínues i estat d’irritació permanent. La feina de la casa, les tasques d’oficina, les olors, els sorolls, les petjades de les sabates, la veu de la televisió, si estava assegut, si estava dret, qualsevol era un bon motiu per a acorralar-lo.
Les sessions d’irritació eren contínues. En Marc era culpable d’existir, i les acusacions li arribaven des de qualsevol àmbit: Era culpable de mirar altres noies amb desig, de visitar amb excessiva freqüència els seus pares, de quedar sospitosament amb amics en hores nocturnes, i tantes i tantes coses. El vocabulari de la Noemí estava integrat exclusivament per insults, que no goso repetir en un relat seriós, i d’insinuacions injurioses: falta d’estima, cap interès per la família, nul•la vocació de pare, ànsies de viure dels diners del seu pare, i altres arguments semblants que serien inacabables de relatar.
La combinació patètica es completava amb la inexistent presència de sexe en la parella. La Noemí li havia deixat clar i català que ja havia aconseguit tot allò que havia estat buscant:
- Ja sóc mare, i no em tocaràs mai més.
El caràcter afable d’antany d’en Marc havia sofert una considerable mutació. Arreu. Amb els seus pares es mostrava distant i no gosava entrar amb confidències. Amb els amics més íntims havia perdut tot contacte, ja que ella els considerava uns impresentables. Bé, els odiava i no suportava que se’ls apropés. Amb les seves germanes, que eren bessones i tenien prop de deu anys menys que ell, mai no havia tingut una relació prou estreta com per a confessar-los tot el que li passava. La seva pena es guardava solitària a l’interior i no hi havia manera de poder-la exterioritzar d’alguna forma plausible.
Les cadenes que l’acompanyaven eren molt gruixudes. La feina li havia aconseguit el seu sogre, que tenia moltes influències gràcies al seu poder pecuniari. Era el director d’una important sucursal bancària, i un home de negocis molt conegut a la comarca, que dirigia fins a quatre empreses especialitzades en el ram del moble. L’havia col•locat a l’oficina de la que tenia un volum econòmic més considerable, i tothora li recordava a qui es devia. En Marc sabia que ell no era ningú allí, ni tenia cap futur en el món dels negocis, sense l’aval del pare de la Noemí. I sense aquella feina no tenia on caure mort.
Els companys d’oficina mai no li havien demostrat cap estima ni confiança, atès que estava emparentat directament amb el cap. Allò no podia continuar, estava agarrat pels testicles per totes bandes, i havia de dir prou. Però mai no havia tingut suficient coratge per enfrontar-se amb el seu entorn familiar i laboral, i molt menys des que havia arribat al món l’Arnau, que malgrat que havia estat més bé fruit de l’insult que de l’amor, s’havia convertit en l’única persona veritablement important en la seva vida. La nineta dels seus ulls.
Va passar-se mirant fixament una foto de l’Arnau que portava a la cartera durant una llarga estona. El seu fill, aquell noi petitet, li podria canviar la vida. Li varen passar mil cabòries pel cap. Va pensar en obrir-se un nou camí, una nova vida en qualsevol lloc del món amb ell. Estava més convençut que mai que si no fugia, res no li podria canviar. Havia de fer el pas definitiu d’una vegada.
Però com? El seu sogre era el totpoderós empresari, Don Miquel Rebull i Rebull, i podia estar segur que remouria cel i terra fins que aconseguís trobar-los. La seva dona passaria a ser una màrtir innocent, a la qual se li acabava de robar el fruit de les seves entranyes amb total impunitat. Se li removia tot el cos només amb el pensament que tothom el jutjaria malament, i en canvi tindrien amb alta consideració la persona que li havia fet la vida impossible.
A hores d’ara, ningú podia sospitar l’abast de la seva angoixa. Mirava i mirava l’Arnau. Recordava les inacabables baralles, els cops que habitualment rebia als braços i a les cames, les escopides en plena cara, els mossos en el lloc que li venia bé, els llibres que la Noemí llençava per terra i estripava embogida posteriorment, els gerros que feia a miques, els blaus als testicles… Com havia pogut aguantar tant? Com havia pogut caure tan baix? De ben segur que qualsevol que ho sabés pensaria que estava parlant d’una nova versió de Psicosi, una veritable pel•lícula de por que havia experimentat en realitat.
I feia anys i panys que no sentia l’escalfor d’un cos de dona que l’estimés i el fes sentir realitzat i estimat a la vegada, la qual cosa també l’havia enfonsat moralment. Feia cinc anys menys dos dies, concretament. El seu matrimoni no havia conegut l’amor ni la passió. Ell no era de pedra i necessitava una dona que l’estimés i el respectés, i el fes feliç sexualment.
Havia de marxar, però no sabia com. Tot girava envers una mateixa roda. Però aquella nit tot canviaria. De moment tenia quaranta-vuit hores de llibertat a la seva plena disposició, i després deixaria que el seu instint decidís. Aquest cop no hi hauria marxa enrera possible.
Va trucar a una bona amiga de joventut, la Natàlia. De joves havien estat molt units, i s’havien enrotllat molts cops a la discoteca. Ella havia estat enamorada d’en Marc durant molt de temps, però ell només havia tingut ulls per a la Noemí. Feia uns mesos que no s’havien vist, però la setmana anterior havien coincidit casualment en un passadís del supermercat. Havien tingut una conversa amena i varen intercanviar els números de mòbil. La Natàlia se sorprengué de la trucada, però va estar encantada de trobar-se amb ell. Van anar a sopar junts. Varen assaborir un àpat excel•lent, van parlar de mil coses i de cap, i van obviar els problemes familiars d’en Marc (ella era soltera). Després varen anar a prendre unes copes a un pub d’ambient relaxat i música romàntica, i varen acabar al llit d’ella.
En Marc li semblava que vivia un terratrèmol. Sacsejat per dintre, les mans eren poques per recórrer aquell cos, l’escalfor de la pell, la rodona exactitud del ventre, la duplicada esveltesa d’amor dels pits, el volum precís de les natges, el desig dels racons secrets, la salabror dels ulls i de l’esquena i de les cuixes… I com ho desitjava, que no podia més. Estaven sols, ensordits, deslligats de l’univers sencer i era el món que es desfeia a dintre seu, i llavors la vida sí que girava entorn que ets tu, tu i tu ets el centre i tot gira ja no hi cap moviment voluntari després de tots els moviments voluntaris, i els llavis i la boca i el seu sexe i els seus suaus o aspres, els seus llavis i els d’ella, i els seus braços i els d’ell i les seves cames i els dos cossos per sempre més en un teumeu imparable.
Va ser una sessió passional magnífica, que en Marc necessitava i que va aprofitar en pla estel•lar. Va passar la nit a casa la Natàlia, durant la qual va tenir diversos somnis eròtics que li varen alterar el cos. Al matí següent va tenir un despertar al•lucinant, amb un esmorzar al llit amb llet, torrades i galetes de xocolata que incloïa premi al final.
Aquell va ser el seu despertar definitiu (jugava amb la paraula). La Natàlia havia quedat amb unes bones companyes de la universitat per dinar. En Marc també va passar per un restaurant, però aquest cop sol. Va menjar molt a poc a poc per tenir temps per a les reflexions, va gaudir d’unes excel•lents postres i d’una cigarreta que li va anar com a anell al dit per prendre noves decisions.
I va decidir que passaria la tarda navegant per Internet. Va visitar les pàgines webs que eren del seu gust, sense cap escrúpol ni penediment. Va mirar sexe dur pel davant i pel darrera. No s’avergonyia dels seus desigs. Era lliure i sentia aquella retrobada llibertat com quelcom molt seu, com qualsevol joguina d’un nen que mai no vol amollar. Podia fer allò que més li plagués. Sabia que havia d’aprofitar cadascun dels moments que li quedaven.
I la nit del dissabte se li presentava com un altre món a descobrir. Va quedar amb uns amics que igualment feia temps que no veia. Havia estat tant de temps fora de circulació! Va enganyar la Natàlia dient-li que la Noemí havia tornat d’imprevist, ja que no era l’hora d’establir lligams ni de mantenir una relació estable en l’àmbit extramatrimonial. Era el torn d’una nit de copes amb els amics de joventut. Va parlar de futbol, de dones joves, de motos i de Fórmula 1. Va beure bastant, va provar diverses combinacions de cubates, i va arribar a casa ben arreglat a altes hores de la matinada. Aleshores li hauria agradat tenir la Natàlia per a ell i repetir la disbauxa llibertària de la nit anterior. Tot i això, la sortida amb els amics havia valgut la pena i també li havia servit per carregar piles.
El matí del diumenge es va despertar amb un fort mal de cap. Va haver de prendre una dutxa ràpida amb aigua ben freda. Estava nu i no parava de mirar-se a si mateix. Què havia estat d’ell en els darrers anys? En què l’havia convertit la seva dona? Les hores passaven i havia de preparar un pla i prendre una determinació ràpida. Allò s’havia acabat. I la foto de l’Arnau feia estona que tornava a ser present a primera fila de la seva ment
S’emportaria el noi al mínim descuit de la seva mare. Tenia prou diners per viure amb tranquil•litat a l’altre costat de la frontera durant uns mesos. Parlava perfectament el francès i no li havia de ser difícil de trobar una feina i començar una vida nova amb el seu fill. No li quedaven gaires lligams a la comarca, ja que la seva dona els havia anat destruint un darrera de l’altre. No se podia sentir més sol del que s’havia sentit en els darrers anys. I en cap moment volia renunciar a l’Arnau. Era sang de la seva sang i no podia deixar la seva educació en mans d’aquella que li havia destrossat la vida. Era monstruosa.
Tot l’amor que li havia tingut feia temps que havia desaparegut. Li varen passar pel cap altres alternatives, que va anar descartant una a una. Sí, li va passar pel cap desfer-se d’ella, i no sentia cap remordiment d’haver-ho pensat. No ho faria perquè si el posaven a la garjola durant uns quants anys, s’arriscava a perdre l’Arnau, i ell era l’únic lligam que tenia amb la vida. Sense ell, no hi havia res. S’ho va repetir diverses vegades.
Va arribar l’hora traumàtica. Ella va arribar a casa, i encara no havia tancat la porta quan va començar a injuriar-lo. Els crits embogits se podien sentir de molt lluny. En Marc, però, no escoltava res. Es va posar a pensar i a pensar seriosament en les solucions anteriors, qualsevol podia ser vàlida, fins i tot les que havia descartat sense gaire convenciment. Es va pegar uns cops a les galtes per donar-se ànims. Aquest cop la Noemí havia fet tard. Ja no podria mai més fer-li la vida impossible. Ja no el situaria mai més per sota de la merda. Li quedava encara una mica de dignitat i disposaria d’ella.
Definitivament ell havia decidit entrar en el món del descans. Va dirigir-se al pont de l’autopista, que tenia una alçada prou considerable. Se l’estigué mirant durant més de deu minuts. Estava completament convençut que la seva existència no valia la pena. Es disposà a fer un salt al buit. En el darrer instant, però, la foto de l’Arnau se li aparegué al davant.
Va agafar el cotxe i va tornar a casa molt de pressa. Va ser eficient i ho va deixar tot enllestit amb sang. La nit següent, la del dilluns, l’Arnau i en Marc la varen passar dormint plàcidament en un bonic hotel d’aire rural dels afores de Perpinyà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada