dissabte, 29 de setembre del 2007

Sono sposato

Io sono uno sposato felice/ che abita come un poeta/ con i suoi canti/ pieni di passione e amore./ Di questa poesia/ mi resta/ tutto un mondo di piacere./ Io conosco l'amore/ è il mio meglio amico/ che viene/ là dove existono/ i cuori inamorati e forti/ che non vivono di lamento accecato./ Io amo/ lo so, lo sento, lo dico./ Non posso finere la passione./Èè una fantasia,/ un vero giro di un sorriso./ Vado al cielo./ Volo, lavoro, canto/ al piú pazzo amore./ Chiudo gli occhi/ per guardare un fiumen calmo/ e bambini nuotando e gridando./ La sua felicità è vera/...come infinito è il mio amore.

Una tempesta esclata

En l’instant quan una tempesta esclata
dintre d’un cor molt humà,
un ésser descontent raona,
se sent atret pels arrels propis
i pel somriure radiant d’una bellesa.
Una figura complaent amb un somriure,
uns llavis estimats per força del desig,
les hores passen sense retorn,
el curs del temps s’endú la força inert.

El curs del temps negocia l’existència.
Llegim amb atenció les ratlles d’un periòdic,
que narra veritats a mitges, mitges mentides
i no amaga la foscor del moment.

Aquell rostre bell queda a expenses
de respostes celestials, vides segellades.
Adéu al benestar de l'ésser proletari.

divendres, 28 de setembre del 2007

Endless tenderness

endless tenderness

Sincerely promise
will never forget pure feelings
towards a world
I want to believe
has still time to recover
those other times,
when peace had a clearer meaning.
Neighbours where the best
relatives with their open doors,
always, and wider hearts
and endless tenderness
and such a human life.

No corris massa

No corris massa. No portis pressa.
Resta assegut un moment i pensa.
Raona el proper moviment,
que la sensatesa és or,
la pressa és argent
i la imprudència bronze.

Tanca la porta al mal enginy.
Recorre als consells de bona raça.
Deixa bufar els vents que inclinen
aromes de sensacions profundes.

El vent de llevant assenyala quan ve pluja.

Refusa la rapidesa immòbil,
car no és més veloç aquell que corre més,
si cau en profunditats inhòspites.

Cal escoltar veus experimentades,
cal tenir nas per obeir l’instint.
Posa-li ordre al teu emblema.
Dóna-li vida al tendre esperit humà.

El vent de ponent espanta el mal alè.

Poble mariner

El moll d’un poble mariner,
marca els anys de lluita,
uns anys pesquers amb sal i aigua.
M’obro el pas lentament
davant d'una mar immensa
que assenyala el destí de l’existència.

Un vaixell, un ritual,
una vida somnolent,
una olor agra amb absència
de pau interna.

dijous, 27 de setembre del 2007

Somnio amb belles maragdes

A despit de tot somnio amb perles
de valor incalculable, belles maragdes
lluminoses en els capvespres de colors,
de nits estelades, lluna plena de raigs
que endinsen l’amor en el seu silenci.

Sobre la sorra humida de les platges,
creixen roses amb colors d’un altre món.
Una bellesa impecable,
una gran combinació de sabor,
una olor a sana terra del desig.

Corre l’aigua, bufa el vent,
s’altera la mar en la seva immensa
capa, onades d’aigua salada.
En un somni ple d’amples recances,
buit d’enveges i malenconia.

És el principi de l’estació més pura.
És l’adéu a la buidor dels sentiments.
És el càntic de la més bella poesia.

Els jorns

Els jorns sumen il·lusions una a una,
que arriben a impregnar-se en els cors
d’honrades vides que passen i vénen.
Els anys se’n van en un vol sense retorn,
s’enduen massa, massa de pressa
els nobles sentiments d’infantesa.
Un vaixell navega amb tota llibertat,
en aquest estiu nostrat ple de turistes
que van descobrint l’Ebre,
eixe company de vida i riquesa.
En una nit de cel ben estelat
s'aproxima un àngel de la muntanya
per dir-nos que res no s’acaba.

dimecres, 26 de setembre del 2007

Hübschen Tage

Die Bergen atmen in hübschen Tage,
die Stunden werden blau,
der Frühling kommt
mit dem Sonnenschein.
Schöne Ideen an dem Kopf fliegen.
Ruhe!Was brauche ich ist angenehme Sterne
und freie Luft zu singen.
Zukunft onhe Nerven, ohne,
und willkommen schönen Lieder,
die über Gefühle reden.
Die Vögel singen immer,
halten nicht zu denken,
mit der Stimme alle Leiden schwinden,
und meine Augen beginnen zu tropfen.
Dort oben in jener besseren Welt,
mein Herz etwas besonderes findet,
mein Leben hir is doch Himmel.
Wer hat mit den edeln Trieb erregt
tief ins Gemüt der eiten Welt zu schauen?
Wer hat mir die Kunst der Dichtung gelehrt,
und meine Seele zu erfüllen?

I malgrat tot m'atreia l'argent il'or

I malgrat tot m’atreia l’argent i l’or,
i el diamant brillant de les nits de lluna,
la tèbia tardor de capvespres rogencs
i el deler dels vespres vora el foc,
com un riu de principis silenciosos.

Al fons del jardí creixia una rosa.
Donava olor a terra perfumada
amb ecos de belleses alienes,
i mirades penetrants d’éssers molt savis.
El vent s’enduia els mals regustos.
La lluna brillava ahir més clara.
Una caiguda d’aigua, un manantial
de vi, fruit del raïm madur d’una parra
que emana dolçor i amaga
l’amargor d’un impur sentiment
a insecticida, que mata i castiga.

En l’estiu dels meus somnis brilla
un sol de sols, un estel d’estels,
i cauen en la nostra terra
milers de litres d’aigua d’aigües.

Terra nostra

Dopo la tempesta che ha rotto
le latitudini del mondo,
in quell'isola vanno i nostri morti,
ultimo sfizio del vivere.voi vivete,
carceratti tutti insieme
dentro i miei occhi chiusi.
voi vivete, non chiedetemi la libertà.

È una immagine, non è un pensiero
rimane nel curo come uno specchio.
Acompagna i giocchi di parole
è ama la vita.
non consenti l'irrealtà.
inutili sono i reflessi innaturali.
dove passa un filo di luce
tra pietre sovrapposte
là, c'è la pietra principale
dei sentimenti puri
di quei che amano la terra nostra.

I long to express my feelings


I long to express my feelings
- all written on a golden paper -
where I can see my soul emerging
and pain nowhere.
I must fly to the sky again,
to the lovely star, my friend,
where I found a heart of love
and a meaning to my life.
Merry moments accompany
my journey, in this world of hurdles,
but, with spirit, its strenght,
I am rid of dreadful sights,
when I happen to be full of love.
I must fly to the sky again,
for the call of the fairy of God
who understands what I am like
and sings tender lullabies.
and following happiness,
am not going to give up anything
that's noble, that's honest.
The opposite I'll do,
and who knows, if very soon,
I can achieve peace- in body and mind .
everywhere.
Everybody will be surprised
as my life will be sincere.I
must fly to heaven once,
to a vagrant nomade life
where only the wind rules
morning, evening and night.

dimarts, 25 de setembre del 2007

Mi guida

Mi guida uno strano desiderio
di litigare per tutto quello bello o brutto.
Non sono ne pazzo ne tranquillo.
non ho ragione di niente.
solamente cerco la felicità,
acquistare il mondo ideale.
Non so cosa devo fare?
E forse mi svaglio quando
accetto scuse, ma voglio finire
per sempre le bugie.
Ho bisogno della bella onestà.

Thinking of Kosovo, a poem

Thinking of Kosovo (2002)

The slave is singing and the moon appears,
whisperig the song of the lost peace.
This is perhaps the last tear
in this bloody world.
The slave is suffering and sharpens his tools
to break his chains,
but he's only breaking the last part of his life.
The shadow is filling in black the earth and the bombs.
The slave is dreaming of real freedom
to enjoy some day.
Suddenly he listens to stories
that talk about slaves and war.
Bloody battles stained in red.
And he sings no more.

En terra roja

I
Entre fangs, en terra roja de suors acaronades,
ix un estel que ens acompanya cap a infinites
dissorts en època de primavera.
L'horta s'endinsa enllà amb sort inerta.
Univers! Plany! Ombra,
en un mar de sols, s'alimenta l'entranya de la terra.
Il·lusió i caliu, i el somriure d'un xiquet que escolta
el so del vent que aparta les malíccies amuntonades
en un riu sense gaires galivances.
I amb gang pinto el terra i dissenyo
un món de fantasia, amb ulls d'infant
i enginy humà que silencia els mals dels astres.

II
Conec eixe racó d'un món melòdic
soterrat en un somni de roses blaves.
Què és el so de la nit?
Un lligam d'estels encelats que il·luminen l'aire.
Una fragància de primavera que alerta l'esperit.
Un rogall de sons silvestres i elegants.
Recordo un temps d'un poble reconfortat
que saltava el silenci en dies plaents,
exhorta nit de fragància càl·lida.
I així en eixe món el triomf del cor,
l'elegància humida del capvespre,
aldarulls humans en dies tendres.

III
Canons de dubtes envaeixen un món
ben nostre que acarona la cultura
de l'ésser propi, la llengua ancestral
que neix amb la innata presència
del llenguatge. Mots d'encís
que abracen la natura de la terra.
I el so del llemosí s'endinsa
en l'esperit personal i és emblema
de la història i plasma sentiments a mils.
I l'esplai del parlar dels iaios
i dels xiquets que fan els sons
que la natura els deixa i encamina.
I enraona la terra amb llengua
de terres primes, a Monòver, a Elna,
Formentera...i tantes altres.

IV
És l'atzar la força innata del destí.
Un joc d'acer que ens guia per camins de pedres
eixutes, carrerons amb eixida d'obstacles.
Sabem viure la nit amb perfecte silenci
d'ombres que acaronen bressols plens de vida.
Sabem entendre els mals sincers que empenyen
precipicis i ruïnes eternes acumulades.
Cridem pau al dany estès en paranys
amb metralla malicciosa que engendra sang.
Cridem a la xerrada inerta d'un món de plany,
que no entén el crit escalfat d'un vespre d'estiu.
I al company d'aquí li aporto pau amb paraules.
i a l'amic d'allà li entenc el llenguatge de sons austers.

dilluns, 24 de setembre del 2007

Se sent com badalla un esgotat pagès

Repicar de les campanes, sento
més enllà de la recança que m’envolta.
No descanso i lentament avanço
per les ferides que em deixa el temps.

Se sequen les flors, no creix res.
El camp que era fèrtil, erm esdevé.
Vora els rius descansa un pobre vell
que el cansament el fa somicar.

Els savis enraonen en solitud.
Parlen en va i els mots s’endú el vent.
Unes vides se’n van,
altres estan florint lentament.

Gaudint de l’ombra, regna la quietud.
Les terres despullades, fora sentiments.
El cel presenta un blau entristit.
Se sent com badalla un esgotat pagès.

Un recòndit poblet

I

Vinc d’un recòndit poblet on ix un sol lluent
cada matí,i a l’instant tot es desperta.
Un vespre el vaig deixar. Ben lluny sentia
el cantar de les cardines.
En la distància he vist el poble immers
en les seues vivències profundes.
El meu poble resta immòbil, té son, s’adorm
clos entre coses mortals,
Conscient que el cel estelat finirà.
Fermat en mi mateix llangueixo
al davall de la capa estelada de cel.
L’embolic dels senders incrementa la ceguesa.
No hi ha res més esquàlid que aquesta monotonia.

II

Quan el roig regna a la serra, el vespre es fon,
amb pressa s’esvaeix al temps de primavera,
i a intervals hi ha gent que retorna a la llar.
Sobre el poble s’expandeix un color
gens obscur de plany i enyor.
Des de la balconada observo l’il·limitat
silenci que calla i escolta.
Les nostre malalties es fonen, s’ajunten
amb alegries i penes.
I com enduts, hi restem amb misteri.

III

Quin és el cant que alçant-se tota la nit,
amb llum lligà els fugaços ecos del cor
i els astres del cel plenament estelat?
Quina festa eixia d’un cor en palpentes,
que no veia, ni sentia, s’endormiscava?

He estat en un forat de foscor sense eixida.
Ara m’alimento com l’infant de la mare,
perplex, en l’infinit que necessito.
Ara estic extasiat d’univers
i m’allunyo del forat fosc.
Lluny les tenebres,
cerco el paradís en el planeta Terra.

IV

Fugaç malenconia que ve al llarg de la vida,
empalmat al seu destí inimaginable.
Caient la fugaç esperança del pervenir,
tots agafats de l’immens silenci
i tot el que els ulls no esguarden,
sinó una aprensió, un miratge.

Esperança dolça de vides pesants d’amargor,
empentes a mitges, frustracions partides.
Voluntat cruel de vides extintes,
entre desigs impagables. Univers.

Trasbalsament d’amargures i rialles
en amorosos encants.
En una fugaç existència de pols i cendra.
I si ens arriba la mort, és el dormir més vertader.

V

Enllà molt més enllà, - com si fos un cec -
m’han dut de la mà.
És buida la vida pròpia, l’esgotament
que tapa els núvols blaus recremats del sol.
Voldria imitar aquella vida ociosa,
plena de quietud de què ens parla Plató,
amb exactitud completa.

I té raó. M’il·lumino d’immensitat.
Però els meus crits fereixen com llampecs
la feble blavor del cel.
Es desplomen espaordits els ocells.
Ens guia l’infinit cansament de l’esforç ocult,
d’aquest pilar - el treball intens, opac i dur -,
que n’és de vida, fonament.

VI

El dring de la ferralla no alleugera, incrementa
el dolor del meu dèbil cor entendrit.
El brètol ve manat i es contagia
com una herba malaltissa
que vessa sang per on passa.
Al pas del temps no sóc res més
que pols espargida, adolorida
d'allò que estem fent
que no ens deixa el descans.
El foll que ens governa
no té entranya i continua
fent galops cap a la mort.
M’estalvio el plor una estona
i penso massa en un més fàcil esdevenidor.
Però miro l’horitzó que respira violència.
Vull despertar del malson que em turmenta
com si tingués deixalla a dintre.
No puc contenir el cor,
se m’enfonsa i amaga quan escolta
els trets demoníacs i els projectils de sang
arreu la capa humana.
Aquesta pobra ànima meva
ha quedat sorpresa.
No té res per entendre.

No entenc com els moments s'escapen

No entenc com els moments s’escapen
com anguiles esmunyedisses i gustos inassolibles.
Se'n van com una força impotent encegada,
enmig de fulles oblidades, esclaves.
Vendavals de fulles humides en una pluja estranya
de capvespre, que amarava els encants de les aigües
a rostres vivents, i respiraven.

Quines forces secretes s’endinsaven
en els polens al·lucinants de les plantes?
Unes roses lluïen encants
sota la pluja rogenca dels marges.
Quin pardal voleiava un jardí entusiasmat
amb un sol vençut amb llum d’estel?

Ara el pes de la fragància altera el perfum de la terra
més humida de vins diferents, furtius.
Desconec la forma de la bellesa
en aquest mar d’escuma triomfadora.

Ve la nit de l’esperança. Una volta,
la foscor emana gessamins de polen embriagats
dintre de mars descoberts d’innocències.

A la nit bullen els brous de càlids perfums adorables,
mentre ofeguen altres pors incombustibles
aquelles tèbies humitats que ens pertorben.

Bufa un bon vent i el cabell despentina

Bufa un bon vent i el cabell despentina,
em dóna plaer i em refresca la cara,
porta un saler, regust de la marina,
em fa content, m’omple de gatzara.

Vaig cap al mar, el vent regnant m’encamina,
trepitjo la sorra, és fresca i mullada.
Una sirena em veu i corrent s’aproxima,
amb veu dolça i amb la boca ben pintada.

Somriu i diu que és bo morir d’amor,
però millor viure amb passió,
innocent que fa regnar la tendresa.

Jo estic sotmès a una dona enamorada,
li sobra tot, fins i tot la bellesa,
amb amor la mar se l’ha embarcada.

Món de colors, poesia il·lusionada

Torno a cantar als mils sabors de la nit.
Sóc un poeta en hores de capvespre.
M’ixen les paraules, els sons, els càntics,
al ritme il·luminat de les estrelles.

Canto segur a les coses menys divines.
Uns bons auguris ixen del meu cor.
Per tot allò que necessita càntics
mai sobren paraules en els meus records.
Tanmateix recordo l’evidència
que segles enrera cantaren grans poetes
- Cinto Salvat, Mossèn Papasseit –
mesclaven roses i creences,
mentre dels meus llavis
ixen versos d’amor envers el món.

I és cert que els pensaments més nobles,
mai no s’aturen en aigües esverades.
Saben de les arrels més perfumades,
de jardins de roses de colors, bunte,
com bé cantava l’inoblidable Rilke.

diumenge, 23 de setembre del 2007

"Festa Major", just a poem


I was a child and I was excited./ Today was "festa major"./ What a wonderful party!/ The singing and the dances./ Those bulls running all the way./ Games and games for all ages./ People talking to each other./ Smiles everywhere./ Kisses from everybody/ back in a village after months( of distance ane work and work./ Chats, smiles and laughs,/ this is the human message/ from a tiny place that enjoys/ happily days and nights/ in a starry clime.

dissabte, 22 de setembre del 2007

Reflexions agosarades

I

Vaig rebre dels meus pares la seua perenne il·lusió,
tota la força per endreçar el meu viure
i per trobar la superació de l'esperit.
He après tantíssim d’aquests mots
dels quals ara em serveixo per comunicar-nos,
eixamplar el meu món i conquerir l’horitzó que cerco.

Diuen que la naixença ens dóna certs drets
Inviolables. Som éssers socials.
En canvi jo sóc molt valent i a voltes em sento
ben sol, un xic massa solitari.

El poble on habito és xicotet.
També el meu país és molt menut.
I tanmateix vull deixar clar
que escric moltes històries
que traduiré a altres idiomes
i que per a mi és com si el món complert
estigués girant entorn dels meus poemes.

Passejo tot sol pels camins de l’hort en silenci
absolut i moltes nits escolto el cant de les granotes
des de la cambra que comparteixo amb l'amor.

II

He de tornar a redactar els poemes
i canviar-los el destinatari.
He de buscar els lectors que els entenguin
i s’emocionin llegint,
els desglossin, després els cantin,
car la música entendreix les partitures.
Vull trobar aquella rima especial,
que signifiqui pau voluntària.
La subratllaré al dietari.
No em creuré aquells que tirin coloms a l’aire.

Vull que la mateixa ploma tremoli
d’emoció, d’ímpetu d’escriure tal cosa,
que per amorosa em traurà tot el mal.

III

Nosaltres som aquells que fem la música
i som els somniadors de somnis.
Caminem sense rumb pels mars
i seiem en secs rierols perduts del món.
Estem cercant el nostre propi món,
en el qual la lluna brilli
i la gent respiri tranquil·lament.
Ara estem commoguts
i sembla que no estem.

Amb vides sense mort
construïm un gran paradís
i d’una història fabulosa
realcem la glòria d’un imperi.
Un home amb un somni de plaer
ha de continuar i conquerir una corona.
I tres amb una cançó mesurada i un poema
enderrocarà el regne.

Nosaltres descansarem d’aquí uns anys
en l’enterrat passat de la terra.
I la mort no tindrà domini
sota les onades del mar.
Car cada any és un somni que està morint
o un altre que està renaixent.

IV
Sé del teu profund insomni
i que la manca d’il·lusió t’altera
Sotmès en l’avorriment expansiu del poble,
que es reposa en les seves cendres neolítiques.
La vida es marceix a ritme lent.
Ni un rodamón s’estanca.
Ni es pega la cera del pi
de la muntanya veïna.
Romans escèptic davant l’èxit que s’escau.
T’espera, car et sents ebri d’amor
i no gaudeixes prou de la dosi d’estima
que en tu s’endinsa i et transporta a Mart.
L’ésser romàntic que viu en tu s’escapa,
com una anguila furtiva,
que no es deixa atrapar,
per por a trobar la felicitat.

Thierry Henry, a hero

"To Thierry Henry, on his first day in Barcelona, a new step in his career"
A movie hero, today you've been/ everybody waiting for your face/ And singing new melodies/ real hymns of gaiety./Tomorrow, everybody waiting for your legs will be./ Yes, those quick legs/ in front of the enemy!/ And we'll be calling your name/ no stopping a single minute./ And cry, and suffer and be glad forever./ Yes, you are one of us./ You're in our hearts./ And we'll be singing and crying and all.

Poem "Nicolau Casaus"

To Nicolau Casaus, former vicepresident of FC Barcelona, on the day of his final goodbye!
It's time to say, good-bye,/ to you, a gentleman of our land./ A man who lived a passion for ever,/ who cried and suffered our colours,/ and loved above all/ our name and our people./ You belong to us, a wine and blue/ family, who have loved you, too./ It's time to go now,/ to distant lands, wherever./ The blue is sad today/ and the wine cries for love./ See you again, somewhere.

divendres, 21 de setembre del 2007

Com un rodolí d'idees i sensacions

Com un rodolí d’idees i sensacions
rodo terra avall per esma,
- busco el diamant en la sorra-
per uns pobles deserts i polsosos
que tenen set d’esperances.
Com un rodolí d’idees i sensacions
que no troba respostes als dilemes,
-els pobles, les urbs, les pàtries –
m’han omplert de recances
quan més buit estic de solucions.
Com un rodolí d’idees i sensacions
em queixo i trobo el món sord
- persones que no escolten il·lusions -,
les cases s’alienen vençudes.
No hi ha descans innat en el meu món.
Com un rodolí ple d’idees i sensacions.

Poema "Als exiliats"

Poema dedicat a cinc autors ebrencs que sofriren un llarg exili : Joan Cid i Mulet (Jesús,), Artur Bladé i Desumvila (Benissanet), Àlvar Pasqual-Leone (Vinaròs), Roc Llop i Convalia (Miravet) i Trinitari Fabregat (Alcanar).

“Als exiliats”

El dia és massa curt, la nit força llarga.
Lluny de ta casa, el cor engoleix i plora.
En terra cristiana o en terra mora,
lluny de ta casa, la vida és ben amarga.
Peix fora l’aigua, véns sense rumb,
les flors es panseixen, no xiulen cardines,
cor sense vida, sembles moribund,
no veus mai la mar, no olores les salines.
La festa forastera no es gaudeix.
Els àpats són estranys, desapareix
la fam, l’ànsia, no bull l’amor.
Evoques temps passats passionals,
on el cos gaudia, la pau envaïa el cor.
Tot era clar, la terra et treia els mals.

dijous, 20 de setembre del 2007

Freedom I cried, homage to Xirinacs

"Homage to Lluís M. Xirinacs, after his tragic death"
Freedom, I cried!/ A message of liberty for a country/ I love so much: its history,/ its ancient language pursued/everywhere by powerful destroyers;/ its people, who suffered centuries/ of foreign cruel domination./ Castilian is foreign, ever./ The enemy has tools and uses/them to imprison our culture and our people./ I dare fight wherever and whenever./ I don't kneel before whoever/ tells me to lose my feelings, my mind./ I'm not of the world of kneeling/ like so many polititians/ who rule us and lose their dignity./ I've gone now, to eternal lands,/ and my cry is only one: LIBERTY.

Uns quants mots en rima ixen

Uns quants mots en rima ixen
d’unes ànimes en calma.
Les onades del mar aporten
nova força amb sal i aigua.
Contemplo una estona llarga
com n’és de màgica l’amplada de l'oceà
amb la immensa aigua enyorada.
Quan s’apropa el capvespre
les sirenes canten,
Les gavines els cels reomplen
d’un blanc d’esperança.

Navegarem mar endins.
Cercarem la flama
que uneixi terra i mar
en una sola nuvolada.

Els núvols agafen color.
Contemplen el gran espectacle,
Un paisatge que abraça
terra, foc i aigua.
Un miracle de la vida.
Un gran reialme.

Novament el crepuscle marca
la unió de la nit i el jorn.
Ja no res els separa.
Avui el capvespre somriu
i dóna pas a un nou regne
on la natura pren possessió de l’aire,
de l’aigua del mar i del riu.
i esdevé la reina mare.

Per una terra verda

I

Velles oliveres, verdes palmes.
El so dels pardals, les fonts que ixen
de paisatges soterrats d’il·lusions.
Els olis i els romanins,
moltes romegueres i roselles.
Figues de moro i panses.
Aire de serra olora sal.
Gavines i tords estan conformes.
Conviuen amb sal i argila.

Capvespres, capblaus i rojos clars.
Pedres en terra argilenca.
Roques que callen en el temps.
Moltes esparregueres broten,
mates verdes vora els camps.
Cabrits i ovelles s’alimenten.

Xiulo a l’eco de les serres.
Em respon el calamar d’aigua salada.
Bufa el gregal un bell missatge.
Del fons del mar escolten les algues.
Les salines graven els sons i embassen
les llengües que comuniquen
nobles idees.

II

Inspirat per la bellesa clara,
pels corrents - manantials
de dolça aigua - que reguen l’aire.
Pels esquirols que corren,
les cabres que salten
i el piular dels moixonets
quan canten.
Convertit amb la puresa
de la serra verge, de la mare
naturalesaque conté
uns tresors entranyables.
Il·luminat pel sentit originari
del que és i era inalterable.
I la reina llibertat
- essència supervisora -.
Pintat d’una verdor molt forta,
- colorada amb aire sa i fresca aigua -,
amb imatges d’éssers que saben
gaudir del que tenen.

III

Contemplo aigua que corre i torna,
que és dolça i salada,
s’estreteix i s’eixampla.
Contemplo blavor banda i banda.
La frescor em banya.
la bellesa m’impressiona,
i la terra se m’aparta.
Un vol de gavines s’enlaira.
Uns ànecs perduts volen a mitja ala.
I uns pescadors arrien la canya.
Alguns turistes en una barca saluden
i fotografien el paisatge.
I jo m’emociono davant l’espectacle.

IV

Alleugerat del vent
castigador que ens ha deixat
una estona.
Inspirat per la brisa marina
- onades de crancs i olor
de gambes salades -.
Contingut en un espai de natura,
de bellesa plàstica,
que enlluerna l’ànima.
Decidit a cercar la pau interna,
a començar el càntic
amb els ocells a l’alba.


V

Flames ardents destrossen
el que troben al seu pas
efímer, sufocant, destructor,
traïdor. I ens costarà
llàgrima viva
refer-nos al paisatge gris.
La desolació ha triomfat. L’amargura
em crema l’ànsia.
I no puc fer res.
Inútil davant el que passa.
Només contemplo la rojor destructiva
com avança veloçment
de l’alba a la posta de l’astre.
I el bomber és home valent,
lluita en hores de sol i de foscor
per treure l’esperit de l’aigua,
- salvadora, alliberadora,
purificant i santa -.
Qui ens tornarà les imatges robades?
Qui esborrarà la imatge del camp grisosa?
Se m’ha cremat un tros de cor
i se m’ha escalfat l’ànima massa.

VI

Em dius d’un indret que desconec
on s’ha fos la vida en un moment,
com una bombeta consumida.
Provo d’entendre l’insuls procés,
però no me’n surto,
Car sense llum no esguardo.
Sé que la terra es resseca
per manca de rec, carència
d’aigua, font essencial de tota vida,
i esdevé un desert
polsós, inert. Una mentida
de camp sense elegància,
un tros que es mor en transcendència.
Immenses dunes de sorra al descobert
brillen i respiren amb dificultat
i emanen una fortor a soledat.
Buida està la capa que engendra fruit,
no creix res que sigui verd
tot el que existia desapareix.


VII

Et perds en la teva immensitat
tan esplendorós,
i et contemplo
fins al darrer punt de l’infinit.
Ets majestuós
- torno a repetir -,
i regnes perennement
en el teu inacabable espai.
No et deixes ni un racó
del teu regnat,
i segueixes fins al punt més llunyà.
Sé que un dia gosaràs
envair el terra on vivim,
i et coronaràs damunt de nosaltres.

Sento la brisa que tu ens aportes
i entra ben endins del meu ésser,
i em fa tremolar de sensació.
Sento humitejar l’aire que
bufa el llevant
i porta la punta d’origen salat.

Respiro aquesta brisa,
que per fresca i penetrant
em fa sentir plenament realitzat.

VIII

Mariner que despertes al crit
de la mar, t’emportes l’esperit brau.
Suportes el mestral que t’embarca
enlloc premeditat,
i respires la fresca brisa
que et sana i et dóna força
per continuar la lluita interna
amb la mar, que no és senzill.

Quan trepitges la terra ferma,
quelcom et manca. I desitges
que arribi la matinada, quan la vida
de la mar, agitada, et reclama.
I tornaràs al teu jou,
al perill de l’aigua no clara,
una i una altra vegada.

Aventurer de mena, el teu no és la calma.
Enmig d’aigua salada et reomples
l’ànima. I ets lliure, ets home
que només el temps et mana.

Tu, pescador sense canya.

IX

Es lleva a l’alba.
De sobte s’adona que bufa el mestral
i canvia el pla de la jornada.
La terra demana força,
un esforç continu pel demà,
car l’avui no agrada,
ni satisfà l’ànsia d’un digne
fruit recompensat.

Arriba la tarda.
Ja es porten moltes hores a l’espatlla,
El cansament trontolla.
El color roig inunda la serra
I el vent no para.
La sequera avança.
La pluja mai no amenaça.
I l’aigua ja manca.
L’olivera té set, està suada,
no respira gaire.

Al fosc ja cal la retirada.
Cansat a casa.
Una curta espera
portarà una nova jornada.
La nit descansa.

X

Ets pla com la mà, res t’altera.
Et cobreixes d’immensa verdor.
I de cant que viu i inunda
l’aire i t’omple de vida natural.
Sensual tu ets i esplèndid.
Presentes planúries immenses
cobertes d’arròs, humit.
Regust d’un difícil passat
que oblida l’estat actual.
Sento el moixó com refila,
la més preciosa cançó.
No conec la raça,
només distingeixo el color.
No sóc un entès, però gaudeixo
de l’ala que vola, l’arrel que es fa flor.
Aquell que t’habita et passeja
i et fa més humà.
Ells són la vida lliure de debò.
Són fills teus i tenen nom.
Gavina, ànec, pit-roig.

XI

Et veig allà dalt estil president,
ens guardes els nostres passos.
De sobte et poses blanc
i reps visites inusitades,
pel teu nou look encuriosides.
Munto al cim i contemplo
la llunyania, modesta i plana,
que roman distant a sota.
L’aigua clara del mar,
l’olivera morruda i farga,
i un pinar que té son a la teva espatlla.
Carregues amb força el motor del viure.
Encomanes la força natural que emana
pedra, terra, pluja, pols, neu i aigua.
Et veig un xic presumptuós.
Rei d’un senzill veïnat,
que no et té por i t’acompanya.
No et deixa mai sol, t’explora i acampa.
I et veu com a protector.
En tu confia i t’usa
Per l’oci necessari per sobreviure.

XII

La sequera el rosega,
et fa mal. Cria branca!
Dóna fruit! Creix! No paris
d’eixamplar el tronc! Poderós
arbre a expenses del qual viuen
aquells que més t’estimen
i somnien amb una collita genial.

El seu treball el menges
I a canvi dones el fruit d’una suor
infernal, que només s’ho val,
quan veu la teva bellesa,
en florir la primavera
i quan vénen els dies de Nadal.

Tu, olivera,
ets l’arbre més pur de la terra.
Donat el teu sacrifici per satisfer
- com és de menester -,
els desigs de la gent treballadora,
que et conrea amb tot l’amor
i mai no estalvia la suor.


XIII

Prop dels senders del canal,
amb plataners sumptuosos,
a les nits de primavera amb estels,
les aigües brillen, ja no són fredes,
ja canten els rossinyols a les matinades
i desperten les més belles il·lusions.

El riu marxa furtiu i somriu.
Olora el perfum de les roselles rogenques,
nous records dels temps de Jaume primer,
de victòries a Wembley heroiques
i altres gols fantàstics brasilers.
També de cinema en blanc i negre
I el súper No Do informatiu.

Ara cal que desperti la lluna,
que brilli i canti i reciti poemes.
Em crec la bellesa consentida.
Bec aigua encantada que comporta
els colors de capvespres sense núvols.
I el vent que reposa sota els càntics
dels capellans en quaresma.
El Cd del Papa de Roma canta
a l’expresident xilè, quin gran home!
De la finestra del cel un àngel al·lucina.

dimecres, 19 de setembre del 2007

Poema Al president Lluís Companys

“A un president”

Endut emmanillat a un captiveri,
En una fossana et van tirar els inhumans.
A tu, cabdill d’un exèrcit de justícia,
fidel a un poble que et va veure
com a símbol del que s’acaba
malament i pitjor es comença.
Em proclamo en rebel·lia,
pel teu nom, davant els estels
que contemplen la neguitejada terra,
on sobren records ingrats i manquen
nous cabdills que encaminen
i no es venguin a l’infern que hi ha a ponent.
La història és un misteri d’injustícia,
on homes amb seny moren pels demés.

Poema "El meu gosset"

Dedicat a Husky (1997-2003)

El meu gosset és com un infant.
És molt trapella i quan
vol t’enamora, i és tendre,
dolç, amorós, encantador
i altres moltes qualitats.
Menja com un llop.
Mai no en té prou.
Salta i corre i se n’alegra
quan et veu. T’estima,
et llepa, que és la seva manera
d’expressar els sentiments.
És un company fidel,
que és de casa. Ell ho sap
i se n’aprofita. És amo
del seu destí, no un esclau.
Com ho demostra quan obre
la porta quan li escau.
Entra i surt, obre i tanca.
Ell disposa.
Té una vida molt ociosa.
Menja i dorm, corre i salta,
i es rasca.
Només s’altera quan veu un gat.

Poema "A la llar d'infants Verge del Carme" d'Amposta

LLAR D’INFANTS


I va ser el cant feliç de l’infant
Que va anunciar un món nou,
Amb llur tendresa riallera.
A trenc d’alba de l’anhelada primavera,
De sobte, sorgí un esclat d’alegria
Que reflectia l’atenta pupil·la
d’un parell d’ullets encisadors,
que veien en la flor dels arbres,
La bellesa de tots els colors.

Balla el cor de la innocència.
Somriu l’infant quan crida arreu,
I tendrament ofereix una rialla sana,
Que fa entendrir l’ànima més dura.
Ja és hora d’esbarjo, de joc i cant!
Cantem plegats i amb joia plena!
Ja és l’hora de jugar i saltar!
Abans d’emprendre el vol
De l’arbre de la vida.

Adéu al silenci si hi ha un infant!
Signe de bonança quan juga, corre i canta.
Només calla en el bressol de sa casa,
Quan torna la lluna i jau amb els estels
Que gaudeixen igual la nit que el dia.
Farem junts la rotllana de l’alegria,
L’amic i l’amiga en dolça rima,
i no obliden els instants de joia compartida
En els feliços anys a la llar d’infants.

Emigdi Subirats i Sebastià

Els meus poemes a l'Alguer

I
I en la innata parla d’aquesta terra
Renaix tota la grandesa de la història,
La seva i la nostra, la de la ciutat
Amb muralles ardents que controlen
Tota una mar d’immensitat llunyana.
La de la terra catalana que conserva un racó
Lluent en les cales alguereses
Que transmeten una cultura mil·lenària,
I una llengua estimada per poetes i parlants
Que es neguen a ser engolits
pel progrès de la Itàlia.


II

I la llengua de Pais, Palomba, Ciuffo,
Ressona als carrers de la història més ufana
I s’endinsa en l’esperit d’aquells que estimen
La vida afable de pescadors i gent de pau.
I visca la parla algueresa i el seu accent
Tan humà, i visca la història que passa
I ens permet ser nosaltres mateixos
Amb la parla que canta elpoeta,
I el botiguer i l’home d’arrel alguerès
Que s’estima l’essència de la vida
I sap lloar allò que és ben seu.

III

I sona la veu de l’Alguer arreu,
Tenaç és l’home que es nega a perdre
L’herència antiga dels iaios i pares,
Que senten ben viu un ric parlar.
I els bastions que la ciutat guarden
Veuen passar senyeres per vaixells medievals
I escolten la veu almogàver
Que salva en Nughes i els altres cantors,
Que defensa la terra i l’ànima
De tota una ciutat, que abraça cultura
Arreu. I sap que la memòria
encamina la identitat.

poemes d'homenatge a Bladé Desumvila

Memòria de vida

Què són les lletres?
Sinó paraules enlairades,
retrat i nostàlgia d’un poema
vivent i molt humà.

I és l’espill del viure
- Eixint d’una ploma lluïda -
narrada la història
de l’ésser quotidià.

Què és el poble?
Les dones i homes,
la feina i la gresca,
i el flumen gelat.

I és l’exili inhumà.
la terra robada,
la clausurada parla,
una Distància abismal.

Què és la terra materna?
la pàtria estimada
la parla de tots.
en hores ben baixes.

I és en Bladé Desumvila,
l’Artur de memòria,
del riu i del poble,
la història de tots.


Benissanet
I el pescador d’anguila
gens ben endreçat –
fa ombra al barquer
de difícil vida –
en la nostàlgica lectura
de “Benissanet.
I el caçador de mussols
s’atura a l’Omplidor,
i dorm els seus somnis.
I es desperta al so
de la revetlla més bella
a la plaça Major.
Un cap-al-tard
devora la gent beneites rodones
i grans, al so
del cantador solemne
que altera la pau de l’indret,
en un jorn d’estiu que somriu.
I els panpofigos fregits,
i la pesca del barb,
i les sínies ben fresques
a les deu del matí.
I la missa a les onze
i l’arbre al seu lloc.





Retrat d’un poble

Com la terra lluenta
que s’adoba i arrela
i pren gust de vi.
Com el so de la dolçaina
i la gralla, en dia de festa
major, d’un poble embellit.
Com el riu que baixa
cabal natural tostemps,
i ens rega la vida i l’aire.
Allí s’alça un poble d’hivern,
amb tímides primaveres
i seques vendímies de tardor.
Lluny d’allí el record s’accentua,
exili de llengua i de gent.
Ranxera memòria d’un poeta distant.
i d’allí, recorda la vida
noiesa crescuda
amb joia i anhel.

dilluns, 17 de setembre del 2007

Night upon town


Please myself
Shall praise good news and sing melodies./Bye wars and blood./ the sea is calm tonight,/ welcome new hymns,/ true anthems of gaiety./ Not flyins on the aire,/ not building the moon on earth,/ walking in beauty like a cloudless night,/ kissing new ways of living/ in starry climates./ Hopes that my heart does need,/ all dark shadows it denies./ a mind at peace/ whose eyes shine,/ bright of heaven and earth,/ waves of water, purified./ Believe in new ways of acting,/ behaviours that change oneself,/ The neighbours learn/ the art of becoming friends./ Know what to do in the future,/ fed up with a bad today,/ rid of whatever dirtiness,/ clean as the water of well./ Hope I can please myself.

NIGHT UPON TOWN
When the night falls upon town,/ Light flies unstoppable,/ and stands above, in hill’s eyes./ Peace reigns in the park/ And birds sing in dreams/ With tender words and kissed./
Quiet is a cloudless night./ The stars do move and shine,/ While everyone sleeps tenderly,/ Apart from me, the strangest one.
I’m awake and see/ The yellowy moon watching life go by./ There’s no way of avoiding/A rare feeling at night.

PATH OF FLOWERS
Where you see that path of flowers,/ In a moment of deep shyness,/ The world vanishes fast./ There are no more to fulfil,/ The quiet of the moment reigns./
Later, we go nowhere./ Borders you find wherever/ You want to croos./ And a well, waterless-/ emptiness everywhere./
Shadows in a world of lights,/ Cruelty mixed with tenderness./Flying above our heads/.I don’t know what happens/When beauty becomes ugliness.

Ara i per sempre

El conjunt de poemes, Ara i per sempre, van ser publicats en el recull col·lectiu "Amb les mans obertes", a benefici de l'associació de malalts d'alzheimer d'Amposta el 2004.

ARA I PER SEMPRE

I

Novament pretens enlairar les aigües
del canal, del riu, del llac, del mar.
Estàs movent-ho tot amb massa ànsia.
Potser està bé, però raona,
que no serveix de res apressar-se,
que has d’estar aquí des de la matinada
fins al vespre, des que neix la nit
fins a l’alba que enrogeix el cel,
car la constància tothora guanya.
Tindràs com a companys els estels
que il·luminen i engendren pau.
Si romans atent, veuràs els ocells
fent escultures en l’aire
- ara i després -,
sense aturar-se a contemplar.
Aprèn d’ells a conviure i a inscriure
el teu nom a la llista plena d’humans,
que no són nòmades i gaudeixen igual.
I si s’escau, al cap d’uns quants llustres
de la teva buida vida, no t’escapis
d’on hi hagi un sostre permanent.

II

Caminava solitari pel carrer.
Travessava els camps, el cel fugia
en el darrer respir de la jornada.
El dia s’enfonsava en el buit
i la terra deserta estava.
De sobte es va aixecar en l’aire
l’aguda veu d’un noi que anava
invisible per la foscor,
deixant el rastre del seu cant,
que travessava el silenci del vespre.

El seu poble estava al límit
de les terres fangoses, amagat
entre les ombres de les vinyes
i les verdes oliveres.
Vaig aturar per un instant el meu caminar
- silenciós i distés sota la llum dels estels –,
al meu voltant vaig veure la buida
terra que voltava amb els seus braços.
Innumerables masies amb cambres de descans
amb cors materns i llars familiars,
amb vides felices i joves,
d’una felicitat que desconeix
allò que passa al món.

III

Passen els jorns amb solitud austera.
Roman la basarda ben establerta.
El món resta solitari en va,
com exiliat en altres esferes,
sense escoltar el so d’uns bons poemes.
Dicten unes onades de grandeses,
- passen les hores, passen els vespres –,
s’ignoren els dies amb les penes,
en un sentit indigne d’uns éssers
solidaris només amb les carteres.
Corre el rellotge de les presses,
dels inútils compassos de llargàries,
d’antics costums sense nostàlgies,
d’esferes motivades per la imatge.
Ben sols no caminem amb un bon pas.
Volant sense ala mai no s’avança.

IV

Rius de pensaments volen.
Milers de rius d’aigües clares.
Les primaveres es confonen.
Els versos són les millors paraules.
Els vents ens porten esperances,
Els silencis regnen aquí i ara.
Els sons dels pianos dormen.
Les belleses s’embriaguen.
Cerco paraules que al·lucinen.
Sento el caliu dels astres.
Sento quelcom ben diferent.
Cada cop respiro més aire.
Cada cop penso amb més calma.
Sonen ocells a l’horitzó.
Uns cants d’arrels ben noves
reobren el bell espectacle.

V

Sents una força fugitiva,
un desig que desperta il·lusions
d’altres móns, on les llibertats
humanes troben el seu lloc,
on paraules solidàries
omplen els diccionaris.

Dius adéu als enyors.
Saludes inquietuds perfectes
i et reconfortes amb càntics
nostàlgics de cantautors
que parlen d’amor
i altres nobles sensacions.

Veus un foc enlluernador
que escampa arreu les cendres,
i el món agafa una altra dimensió,
que cerca trobar quelcom
que ha de canviar el nostre sinó,
amb l’ús d’un nou vocabulari.

VI

La paraula envaeix el paisatge nu.
Els mots creen imatges solitàries,
despoblades de tot significat.
Els poemes no disposen de rima assonant
ja que són barrats com un xec bancari.
Inútil anotar paraules belles
per crear una cosa inexistent.
El romanç que és curt m’avorreix.
La novel·la d’amor m’entristeix.
En Tirant ha mort al llit no lluitant,
la Carmesina el seu amant enyora.
Abandono la ploma més enllà.
El paper plora dins del calaix.
Es desfà la xocolata a les meves mans,
car de l’escalfor el cor em crema.
Cerco un emblema, fora els mots.
Estic confós, sóc un laberint.
Escrivint cap il·lusió em renaix.
La clau del meu ensurt no és un poema.

VII

Miro com lentament una multitud
desfila per una ampla avinguda
d’un poble laboriós i cansat.
Allí els mots esdevenen
versos, i els estels roden
apressadament, i alleugereixen
la pena solitària que tots sentim.
El món ja no està perdut aquí.
Tot aquest paisatge nou
s’expandeix sense contagi
- dominat pels sentiments –
i rigorós com un mite
que ix d’una idea
- noble, precisa, exacta -.
Aquí s’esmuny l’alienació permanent
que pregonen aquells que manen.
(Sovint i tothora
com el savi comprova).

VIII

Instant que la memòria
cerca unes belles paraules,
els esguards
recorden belles estones
viscudes amb rapidesa.
L’enyorança basteix
nous paranys al temps,
i ens retrobem immòbils,
com sense força. Per quin malson
ens encadenem a històries,
construïm falses imatges
que ens amarguen l’existència?


IX

Amb una fúria intensa ressona
arreu el clamor que expressen
els marxants sorollosament.
Aquest febrer diferent
amb missatges justos i sincers.
El crit unànime s’escampa arreu.
A l’igual que l’aigua
en el seu curs natural,
que ens encomana afany.
Aquesta gran fontana n’és
conscient del que pensem
molts ciutadans.
No ens és indiferent.
Som gent amb seny.
Ens recorden aleshores.
I una ment – la meva-
però, que ja es troba immersa
en el desencant.

X

L’astre rei resplendent lluïa uns raigs
rogencs damunt la dolça aigua
d’un flumen vital que engendra
riquesa tostemps, i vivències senceres
per als riberencs que nodreix.
M’omplia la gatzara, però callava.
Escoltava el dring de les paraules
quan l’alba havia estat menjada.

Em nodria de nou de silenci,
arreu regnava la calma,
els moixonets prenien possessió de l’aire.
En esguardar-los al mig de la immensa
Plana estelada, vaig palpar la por
vorejant de prop la meva ànima.

Del no-res sorgí una nova esperança
Recobrar el viure amè, sense recança.
Que encara hi ha coses que m’enganxen!
La mort és la son personificada,
però existir, ai! Què és l’existència?

XI

Segur que aquest matí lluïen els núvols
i no he gosat mirar enlaire.
El dia sencer que miro rostres
i roques i les branques dels arbres,
i les portes per on ixen les cares,
que s’amaguen, s’esvaeixen.

De ben prop ho contemplava.
No em llevava del terra.

Ara, en canvi, s’ha fet fosc.
I ja no veig la nuvolada.
Potser demà no me’n recordi.
Una altra vesprada,
vaig mirar enlaire, i enllà a l’horitzó
- com amagada -
hi havia una jove ben garbada.
Anava tota nua, i vaig contemplar
el seu cos galant que m’excitava,
i feia renàixer dins meu
la noiesa ja oblidada.

Llàstima que el temps no acompanyava.

XII

He vist de front i a consciència
allò que passaria, indubtable,
i no he mogut un dit tan sols.
Resto immòbil, sense ganes,
davant de l’esdevenidor
que ja no m’escau.
No sóc de pedra, però descanso
i no penso en cap futur,
ni m’incrusto en el passat,
ni m’agraden els temps actuals,
ni vull reescriure la història.
Respiro, treballo, estudio,
escric i em concentro.
No fumo, ni bec, ni me n’alegro.
Sembla que només contemplo.

XIII

Tan de bo amb un curt moviment
pogués treure els mals
d’un món tercer,
on els nens treballen
i mals governs regnen a Indonèsia.
Com un jardí amb herba,
- amb brossa que embruta el terra -,
oblidada de la mà de l’home,
en un capvespre amarg
de solitud austera,
la pols s’amuntega
en els silencis perduts d’infantesa.

XIV

Ara i per sempre
s’han trencat els silencis de cadenes
ancorats en els records de les recances.
Han esquitxat les aigües les pureses
en les immenses onades de la nit,
com a perfums d’olors inacabables.
Ens han robat un temps sense futur.
Hem dormit sense pensar estones llargues.
Uns somnis sense record no valen res.
Hem fet bandera de sacrificis nobles.
Hem reviscut les grans llenguatges ancestrals.
S’han esvaït les boires obscures en parpelles.
Els dols nàufrags arrosseguen massa records.
Els hiverns ja esdevenen fragàncies càlides.
El temps ja no és re s més que un trist record.
Enrera en les cavernes pernicioses,
d’inferns a imatge dels guanyadors.
Uns poemes recorden les grans penes,
esmolen totes les eines de les pors,
i canten les nostàlgies perdurables,
amb cors oberts envers uns cels més blaus.
Els temps robats mai no retornen,
Però els pobles i cultures són emblemes,
de forces incombustibles, immortals.

diumenge, 16 de setembre del 2007

Poema di Krk in Croazia

Un paesino di lingua strana,
una piccola isola con vecchi alberi,
un mare calmo, pulito e blu,
un'estate con pioggia e sole,
Gente che capisce l'inglese,
una TV che parla tedesco e francese,
dei bambini che giocano sulla spiaggia,
un appartamentino che guarda il mare,
dei turisti che mangiano troppo,
è la Croazia, uno stato nuovo
ma una storia vecchia che sa
ridere adesso, dopo aver pianto...tanto.

Poesia de Companys de lletres (6)


A ALBERT CURTO
Instant que la memòria/ cerca unes belles paraules,/ els esguards/ recorden belles estones/ viscudes amb rapidesa,/ l'enyorança basteix/ nous paranys al temps/ i ens retrobem immòbils/ com sense força./ Per quin malson/ ens encadenem a històries,/ construïm falses imatges/ que ens amarguen l'existència?

A MONTSE PALAU
Somnio versos de poetes/ que al·lucinen, que cerquen/ mots fantasiosos/ per parlar de fums i roïnes/ memòries./ Músiques de ritmes/ africans, ballen les esperances,/ en un present sense igual/ i un futur amb viatges/ a ciutats d'història plenes/ que fan emblema de belleses/ d'altres móns, altres galàxies.

A MANEL OLLÉ
L'hivern esdevenia cru a cops dur de rosada./ L'hivern blanc de nits del tot gelades,/ romanen sospirs d'amor amagats sota la roba./ Bullen records en un cor necessitat,/ el fet més dur era l'ingrat record/ l'amarga experiència d'un amor,/ deixat sense disciplina al seu encant./ Tornarà la primavera de les flors/ i la rojor encantadora, les roselles,/ la puresa dels camps, la verdor/ i l'innocent cant dels moixonets./ Diré adéu a les nits inacabables de l'hivern,/ a l'absència de l'amor en el meu cor./ El meu cos tornarà a sentir una gran passió/ i un somriure de plaer és descobert./ Trobaré els ponts que han de lligar/ les diverses estacions d'un any ben pròsper,/ d'amables dies i il·lusionades nits/ sense desencants al pas de les hores./ Passarà el temps i vindran uns nous records,/ espurnes de vides molt ben viscudes,/ uns llavis imaginaris joiosos d'afirmar/ el desfici d'amor ara perenne./ I les noces/ per perdurar la flama de la unió en gran foguera,/ mentre la nit esdevenia el millor dietari.

A CARME JIMÉNEZ
Un home lliure cerca ésser com el mar,/ una mar blava roman del tot oberta,/ brollen sentiments purs en un esperit sa/ i un amor vertader per una dona maca./ Cerca quelcom, la imatge de l'esperança,/ reflectida en uns ulls clavats a un cor obert,/ i sent un bell brunzit d'un petit ocell,/ un cant fermós amb aires de recança./ un so amable alegra l'oïda amb plaer,/ un home eixit de l'abisme solitari,/ i la mar, la gran encisera,/ seu gelosa en un món d'encanteri./ Carn de natura, essència inacabable,/ plena de sang, de terra dintre el cor,/ que visqui la vida i mori la mort,/ que regni la pau més perdurable.

A XAVIER GARCIA
Vents de memòria,/ apropen records de nits/ enamorades. Una lluna plena/ de carn escalfa/ els més humans desigs/ abans de la claror de l'alba./ Onades de sal i aires de rosa,/ la flor de la taronja!/ Sento reviure l'aire,/ respiro nobles perfums/ de plantes verges./ Encara hi ha un món pur,/ en el meu poble.

A CLARA ÁLVAREZ
Alleugerat del vent/ castigador que ens ha deixat/ una estona./ Inspirat per la brisa marina,/ onades de crancs i olor/ a gambes salades./ Contingut en un espai de natura,/ de bellesa plàstica,/ que enlluerna l'ànima./ Decidit a cercar la pau interna,/ a començar el càntic/ amb els moixons, a l'alba.

Poesia de Companys de lletres (5)


A JOSEP SEBASTIÀ CID
Caminava solitari pel carrer,/ travessava els camps, el cel fugia/ en el darrer respir de la jornada./ El dia s'enfonsava en el buit/ i la terra deserta estava./ De sobte es va aixecar en l'aire/ l'aguda veu d'un noi que anava/ invisible per la foscor,/ deixant el rastre del seu cant,/ travessant el silenci del vespre./ El seu poble estava al límit/ de les terres fangoses, amagat/ entre les ombres dels plataners/ i les verdes oliveres./ Vaig aturar per un instant el meu caminar/ - silenciós i distés sota la llum dels estels -/ al meu voltant vaig veure la buida/ terra que voltava amb els seus braços/ innumerables masies, amb cambres de descans/ amb cors materns i llars familiars,/ amb vides felices i joves,/ d'una felicitat que desconeix/ allò que passa al món.

A LLUÍS MARTIN SANTOS
Sovint experimentem que som un miratge/ simple, que el nostre cor, roca perfecta/ no batega per les aparences,/ ens bombardeja el viure,/ la sang circula, lleugera, líquida, gemega./ A l'igual que la visió de tardor dels panorames/ amb línies rogenques irregulars/ sense forma determinada./ A l'igual que les mirades que s'endú el vent/ o el cant serè dels moixonets/ ple de vida i d'esperança en el demà./ O la música celestial dels pagesos/ que esllemenen, que jo no canto/ sóc d'una altra època/. M'amarguen el viure estranys desigs de recança/ - blanc o negre, trist o feliç -,/ tinc por del que em passa./ A l'igual que les fulles dels arbres/ que no són perennes, se sequen i cauen./ A l'igual que les imatges del delta, que el núvol amaga/ i cap mortal s'adona que la foscor és presència/ i no la sé descriure/ sense esma, sense esperit, sense polivalència.

A MARIA JOSEP MARGALEF
Malgrat tot somnio amb perles/ de valor incalculable, belles maragdes/ lluminoses en els capvespres de colors/ de nits estelades, lluna plena de raigs/ que endinsen l'amor en el seu silenci./ Sobre la sorra humida de les platges/ creixen roses/ amb uns colors d'un altre món./ Una bellesa impecable,/ una gran combinació de sabor,/ una olor a sana terra del desig./ Corre l'aigua, bufa el vent,/ s'altera la mar en la seua immensa/ capa, onades d'aigua salada/ en un somni ple d'amples recances,/ buit d'enveges i malenconia./ És el principi de l'estació més pura,/ és l'adéu a la buidor dels sentiments./ És el càntic de la més bella poesia.

A GUSTAU MORENO
Veieu com resplendeixen/ els turons? Un silenci fred/ allarga els estels,/ l'univers omnipotent/ circula. Un bell somni/ pensa en altres temps,/ un plor d'enyor, cançó/ de remembrança, joves/ que creixen sense por,/ vells que han sofert tants de cops./ Descanseu, no ploreu./ Espargiu-vos arreu/ del menut univers que us envolta./ Blanques oliveres d'argent/ floriran i de la llavor/ creixeran il·lusions noves./ Tots serem prínceps, tots regnarem/ en un univers nou, sota el cel.

A GERARD MARCH
Romans embadalit davant les visions futures./ Et seus en un banc de fusta i esperes/ que els somnis passen, t'embafen/ les retòriques dels que t'envolten/ i vols onejar banderes als quatre vents./ Busques epítets que descriguen/ revolucions sinceres i existents:/ els clavells de Portugal/ i la rosa de Luxemburg et són emblema./ Recordes les flors que s'han pansit damunt els cossos/ de milicians que eren ben vius i ara no hi són./ El poder reviu, és invencible. La idea és inherent./Aquesta és la trista epítasi/ d'un poema, encadenat/ als "Versos Satànics" clausurats,/ ergo a la injustícia escrita i signada/ que segur continuarà manant.

A MAGÍ SUNYER
Sents una força fugitiva,/ un desig que desperta il·lusions/ d'altres móns, on les llibertats/ humanes troben el seu lloc,/ on paraules solidàries/ omplen els diccionaris./ Dius adéus als enyors,/ saludes inquietuds perfectes/ i et reconfortes amb càntics/ meravellosos de cantautors/ que parlen d'amor i altres/ nobles sensacions./ Veus un foc enlluernador,/ que escampa arreu les cendres/ d'un cor que agafa una altra dimensió,/ que vola envers quelcom/ que ha de canviar el nostre destí/ amb l'ús d'un nou vocabulari.

dissabte, 15 de setembre del 2007

Poesies de Companys de lletres (4)

A NÚRIA GRAU

Els colors inspiren poesia,/ els blaus de la mar immensa/ meravellen la retina,/ i els verds d'un bosc de pins/ perennes, de roures forts/ i tiges amples/ omplen la natura de grandesa./ Rojos de banderes justes/ igualitàries, i blancs virginals/ de pureses inoblidables,/ pinten l'aire./ Sóc un pintor de món,/ retratista de bells paisatges.

A JOSEP M. SÁEZ
Quan l'home despertarà,/ dels seus somnis fugicers,/ ple de raons parlarà/ amb mots d'esperança,/ amb un veïnat obert a la conversa./ La humanitat no recordarà/ la buidor on era immersa./ L'home trencarà cadenes,/ mai més serà sord davant d'idees/ sanes, cec de pensaments lloables./ Contemplarà una vida joiosa,/ no creurà en l'eròtica del poder,/ serà un home nou amb tot l'alè.

A MARIÀ LLEIXÀ
La paraula envaeix el paisatge nu./ Els mots creen imatges solitàries/ despoblades de tot significat./ Els poemes no disposen de rima assonant/ car són barrats com un xec bancari./ Inútil anotar paraules belles,/ per crear una cosa inexistent./ El romanç curt m'avorreix,/ la novel·la d'amor m'entristeix,/ Tirant ha mort al llit no lluitant./ Carmesina el seu amant enyora./ Abandono la ploma més enllà,/ el paper plora dins del calaix,/ es fon la xocolata a les mans,/ de l'escalfor el cor em crema./ Cerco un emblema, fora els mots./ Estic confós, sóc un laberint./ Escrivint cap il·lusió em renaix/ la clau del meu ensurt no és un poema.

A ALBERT GUIU
He vist, de front i a consciència,/ allò que passaria, indubtable,/ i no he mogut un dit tan sols./ Resto immòbil, sense ganes,/ davant de l'esdevenidor/ que ja no m'escau./ No sóc de pedra, però descanso/ i no penso en cap futur,/ ni m'aferro al passat/ ni m'agraden els temps actuals,/ ni vull reescriure la història./ Respiro, treballo, estudio,/ escric i em concentro,/ no fumo ni bec ni me n'alegro,/ Sembla que només contemplo.

A TERESA ROVIRA
On passa aquell fil de llum/ entre pedres sobreposades,/ allí hi ha la catedral/ dels cors humans,/ dels sentiments aguts,/ dins d'aquells/ que al sentit d'un sol dia/ situen tota una vida./ Després de la tempesta/ - que ha trencat les latituds del món -/ com en una illa,/ romanen els nostres morts./ Últim refugi del viure./ Nosaltres - en canvi- vivim,/ encarcarats, tots junts,/ dins dels nostres ulls tancats./ Nosaltres vivim/ i demanem tothora: la LLIBERTAT.

A EDUARD SÁNCHEZ
Quan el roig regna a la serra,/ el vespre es fon/ amb pressa s'esvaeix/ al temps de primavera/ i a intervals/ hi ha gent que torna/ a la llar./ Sobre el poble s'expandeix/ un color gens obscur/ de plany i enyor./ Des de la balconada/ observo/ l'il·limitat silenci/ que calla i escolta./ Les nostres malalties/ es fonen, s'ajunten/ amb alegries i penes/ i com enduts/ hi restem/ misteriosament.

A ARTUR BLADÉ FONT
Segur que aquest matí lluïen els núvols/ i no he gosat mirar enlaire./ El dia sencer que miro rostres/ i roques i les branques dels arbres,/ i les portes per on ixen les cares/ i s'amaguen, s'esvaeixen./ De ben prop contemplava,/ no em llevava del terra./ Ara, en canvi, s'ha fet fosc,/ i ja no veig la nuvolada./ Potser demà no me'n recordi./ Una altra vesprada/ vaig mirar enlaire, i enllà a l'horitzó/ com amagada/ hi havia una xiqueta ben garbada./ Anava tota nua, i vaig contemplar/ el seu cos galant que m'excitava,/ i feia renàixer dins meu/ l'adolescència ja oblidada./ Llàstima que el temps no acompanyava.

Poesies de Companys de lletres (3)

A MIQUEL ÀNGEL PRADILLA
Sents una força fugitiva,/ un desig que desperta il·lusions/ d'altres móns, on les llibertats/ humanes troben el seu lloc,/ on paraules solidàries/omplen els diccionaris./ Dius adéu als enyors,/ saludes inquietuds perfectes/ i et reconfortes amb càntics/ meravellosos de cantants/ que parlen d'amor i altres/ nobles sensacions./ Veus un foc enlluernador,/ que escampa arreu les cendres/ d'un cor que agafa una altra dimensió/ que vola envers quelcom/ que ha de canviar el nostre destí/ amb l'ús d'un nou vocabulari.

A CINTA ARASA
Som el fruit d'una creixença tendra,/ en un poble dels d'abans,/ quan la gent enraonava a la fresca,/ i sentia el caliu d'un riu amb gran cabal./ Som gent de la terra, la nostra,/ la que enraona amb la llengua d'Espriu,/ que canta, somnia i balla/ al so de la dolçaina, de la gralla,/ que som terra de treball i festa./ Tenim al nostre vocabulari el mot gresca/ i entenem l'accent de gent d'arreu/ d'una terra consumida, mai derrotada/ que sabrà enlairar la bandera al pal més alt.

A ALBERT ARAGONÈS
Sento la remor de la llengua que em crema,/ una llengua que ve de lluny i engendra esperances./ Canto el sabor de la nit,/ d'eixa nit que il·lusiona i encadena/ present i futur, en un ritme de lloances./ I crec en eixa terra llustrosa i valenta/ que estimo i defenso i a voltes m'exalta/ i la ploro i malaeixo./ Som gent de casta, amb una parla/ nostrada que fa reviure l'esperança.

A XAVIER ARAGÓ
Crec en altres móns, altres galàxies./ Domino el llenguatge ancestrals dels estels./ Camino envers senders naturals de ploma i anhel./ Sento l'orgull de casa, el meu parlar,/ la meua història amagada i el meu futur/ ebrenc, clar i cultural./ Passejo pels parcs ben verds del meu poble/ i imagino un món ben humà/ i el somriure d'un infant.

A SANTI VALLDEPÉREZ
Vents de memòria,/ apropen records de nits/ enamorades./ Una lluna plena/ de carn escalfa els més humans desigs/ abans de la claror de l'alba./ Onades de sal i aires de rosa,/ la flor de la taronja!/ Sento reviure l'aire,/ respiro nobles perfums de plantes verges./ Encara hi ha un món pur/ en el meu poble.

A ARACELI AGUILÓ
Camino vora el mar/ tancant els ulls/ tot somniant./Marcant el pas./Trepitjo la fina sorra/ amb aires de llibertat./M'aparto de tots els mals./ I respiro la puresa de l'aire./I sóc lliure vora el mar,/ mirant la immensitat/ i un horitzó tendre i blau./ I aquella gavina/ del solidari vol/ que no para de volar/ i que amb les pròpies ales/ ens guia el camí/ pel costat del mar.

A EDUARD BLANQUET
Camino per una muntanya d'aigua/ medicinal, en el dijous gras/ d'entrepà/ i estudiants amb bicicleta/ que gaudeixen d'un moment/ fugicer./ Aquesta és la meua aventura,/ el joc de joves en dia de festa/ de l'escola feta experiència/ i llibres tancats a la cartera./ Aquest és el meu ambient,/ el meu aire, les plantes,/ les rodes, les nenes,/ l'adolescència...

A CONRAD DURAN
Avui m'he despertat amb pressa./ Ben aviat, m'he assabentat d'allò que passa./ Per esma, he anat a l'emissora de sempre./ He de parlar de tantes coses./ I m'endinso en la cultura i l'economia./ I parlo amb la veïna del segon tercera./ I l'esport reclama un espai considerable./ I he posat una cançó de Llach ben tendra./ Poc després bé l'escriptor de torn,/ de casa nostra, que rep una tendra benvinguda./ I enraonem una llarga estona llarga d'allò que passa./ I tantes, tantes coses que passen...en un matí de ràdio.

divendres, 14 de setembre del 2007

Poesies de Companys de lletres (2)

A VÍCTOR CARDONA
Amunt i avall, per contrades inhòspites/ revisc sentiments ancestrals./ Canto a la creença suprema./ Obeeixo el càntic de l'infinit/ humà, pròsper, entenedor/ de gents de tots els caires./ Sento la presència divina propera/ en els moments d'infàmia i en els de joia./ I sóc feliç amb esperit humanitari./ I regna en mi la pau d'amor/ la més tendra qualitat humana.

A ÀLEX FERRER
Inspirat per la bellesa clara,/ pels corrents, manantials de dolça/ aigua que cauen i reguen l'aire, pels esquirols que corren,/ les cabres que salten/ i el piular dels moixonets quan canten./ Convertit amb la puresa/ de la serra verge,/ de la mare naturalesa que conté/ uns tresors entranyables./ Il·luminat pel sentit originari,/ del que és i era inalterable/ i la reina llibertat/ essència supervisora./ Pintat d'una verdor molt forta,/ colorada amb aire sa i fresca aigua,/ amb imatges d'éssers que saben/ gaudir del que tenen.

A ORIOL GRACIÀ
Sonen vells càntics dels nius d'ocells/ menuts, en uns tarongers de fulles verdes,/ un ramat d'ovelles pren possessió de l'aire/ amb veu de tenor que ha menjat ous sans,/ i el crepuscle agafa una altra direcció./ M'inundo d'imatges, sensacions, idees/ mentre contemplo com creix un camp d'arròs./ El vent de ponent bufa antics encants,/ les cendres s'espargeixen arreu/ d'un petit univers amb empenta./ Talla les vivències enverinades/ a l'olor de pastissets plens de mató./ Els sons de les granotes, de les cabres,/ uns rius amb un cabal com el d'abans,/ l'espai infinit d'una mar de pescadors,/ una brillantor esparberada/ d'un llamp dosificat,/ en el domini màgic d'un regne més humà.

A PACO TAFALLA
Camino per bells senders muntanyencs,/ he deixat les carreteres mortes de bellesa/ només amb sorollosos vehicles de motor,/ que fan eixir fums del tot mortífers/ en els ambients enterbolits de la gran ciutat,/ un baf que el temps fa consolidar./ Penso i mentrestant oblido,/ mentre sento el brunzit d'uns negres tords,/ veig imatges enaltidores de poemes/ que inspiren antigues sensacions,/ i xalets luxosos enmig de terres verges/ propietat d'aquells que tenen tants diners./ Nous forats negres de la història/ feta especulació que creix i creix,/ en nom dels arts més exitosos/ de la filosofia de viure a ritme de cartera/ de les fàbriques d'argent en forma de bitllets./ M'encamino en indrets contraris totalment,/ com els crancs enrera envers no-res,/ uns matolls de romaní encara vessen/ una olor a puresa que inspira poesia,/ en les belles estances d'aquest matí.

A MARIA JOSEP FERNÁNDEZ
Ajunta cap a mi el rostre i el teu cos,/ apropa lentament la fúria/ d'un desig de passionals amants./ Allarguem el moment/ que ix d'aqueixa espera,/ orgasme dins el cor./ Reina de nit, que domina la fosca,/ astre de carn indissoluble i dolç/ valenta a dalt i brava a la planúria/ s'enfronta a tot si cal vèncer la por./ el pensament per sota la força aclaparadora/ car tot ha de ser desig de cor endins,/ llavor que la sang escampa i engendra/ expulsa enfora, amb passió descontrolada/ fora control del sentiment d'amor.

A CINTA MONTAÑÉS
Venim de lluny i anem a poc a poc./ Som hereus de la història profunda/ carregada de lligams i injustícies,/ de cadenes que s'enlairen a l'infinit./ L'Iber nostre rega la terra soferta/ que recorda altres temps més plàcids./ La vella Imposita s'alça solemne/ amb regust a arròs i a sal./ La dolça parla nostra crida a dos veus/ solidària i ufana, com no n'hi ha.

A TOMÀS CAMACHO
Unes mans molt tendres que escriuen versos,/ uns cors ben savis que reciten poesia,/ una vida humil que exalta el dur treball/ el seu destí; una lluita constant/ per les lletres que omplen la vida/ car són una essència del viure./ Aquestes mans, aquesta consciència/ unes lectures amenes ara i aquí,/ - les flames i l'aigua - enllaçades,/ les hores del matí i la passió de nit./ I és el poema la fragància del ser/ que enraona el vers per ser feliç.

Poesies de Companys de lletres (1)

A ÒSCAR PÉREZ
Em sento embriagat d'aigua fresca/ d'un riu que somriu,/ que somnia en veu alta./ I m'embriaga l'esperança d'un futur/ ben nostre, ple d'ànsia solidària,/ i lluita, i llengua, i pàtria./ I aquest anhel em fa reviure els llenguatges ancestrals/ la història passada i la d'ara,/ els parlars antics i els camperols/ i els accents d'Eslida, l'Alguer i on l'Ebre banya./ Aquesta terra em fa patir i m'exalta!/ I escolto el poeta del Maestrat i la Plana/ i sento el caliu dels astres./ Cada cop estimo més la meua parla.

A JESÚS M. TIBAU
Narro quatre coses amb una ploma/ que sent l'ànsia creadora de món./ Visc amb lletres i amb paraules./ Estimo la vida i en creo de nova/ per viure intensament aquests jorns/ innats, de joia creativa, encenall!/ En el regust de l'anhel d'escriptor/ sorgeixen esperances eternes i vives,/ plasmen il·lusions que desperten un crit/ de lloança a la vida més vida.

A EMILI BONET
I és amb les mans/ amb el cor, amb l'ànima/ que crees món, crees vida./ I és amb l'innat talent/ que portes l'art/ de la bellesa al cim,/ amb aquella pulcra idea/ farcida d'enginy i d'ànsia./ I és, company, la teva força,/ - l'emblema de l'existència -/ que el plaer ens porta/ a la retina, amb sentiments/ ben nobles i complaents./ I és que gaudim de la sonora/ escultura, del literari quadre/ i del més humà esbós./ I és que, company, ens crees art/ ens crees vida.

A OCTAVI SERRET
I la ploma ens fa agafar empenta/ una nova venda, un nou lector./ Sí, escrivim per crear món/ per endinsar-nos en la història somniada/ per fer del somni la realitat sincera./ I ens nodrim d'amics amb anhels comuns,/ amb força fugissera i plena,/ amb recança d'una cultura de primera. I ens donem les mans plegats/ per un futur de tots, ebrenc/ i d'eixa terra que banya el Guadalop/ vora un port que parla amb accent nostre.

A VICENT PELLICER
Contemplo aigua que corre i torna,/ que és dolça i salda,/ s'estreteix i s'eixampla./ Contemplo blavor banda i banda./ La frescor em banya,/ la bellesa m'impressiona/ i la terra se m'aparta./ Un vol de gavines s'enlaira,/ uns ànecs perduts volen a mitja ala/ i uns pescadors arrien la canya./ Alguns turistes en una barca saluden/ i fotografien el paisatge./ I jo, m'emociono davant l'espectacle

A DOLORS QUERALT
El poble respira i viu, i en calma/ aïllada i sense pressa/ de matinada es desperta,/ i veu en el seu horitzó la muntanya/ i el riu que baixa per la plana/ i s'alimenta./ A les botigues i al camp/ i també ara a la fàbrica/ tothora plens de feina l'home i la dona/ fan una pinya necessària./ I el cafè proporciona/ la tertúlia i la partida de cartes/ i el tabac i la copeta/ que mai faci falta./ Mentre a casa/ les velles cusen darrera la persiana,/ ajuda a passar les hores/ de la tarda i assabentades/ de tot el que passa./ I tantes altres coses/ que ens donen/ una vida laboriosa, tendra/ i de vegades massa rutinària.

A JOAN SERRET
En una terra llisa i humida/ en el banc d'un flumen amb cabal/ s'erigeix un centre literari/ amb llibres, enginy i solera./ I canta el poeta amb veu de lletra,/ i m'embriago d'immensitat,/ i sento el sospir dels anhels més íntims./ Callo i penso en un futur culte,/ tranquil, solidari i patri./ Faig memòria de temps pretèrits,/ revisc la història profunda/ i segueixo estimant, el meu poble.

Poetry by Joan Cid i Mulet, translation

Traduccions personals d'alguns poemes de Joan Cid i Mulet, del poemari Roses Blanques (1934)

ROSES BLANQUES

Les blanques roses del pitxer
Van esllanguint-se cada dia
- roses blanques del roser
d’un cor que gelós moria –.

L’amor que les feu tan belles,
Qui sap, l’amor, per on nia..!
Roses blanques, desfullades,
Sense perfum ni alegria...

Ai, aquelles roses blanques
Que un jorn, el desig collia.
Avui, tan blanques com eren,
Pàl·lides són, sense vida...

Roses blanques que l’amor
Ha marcit en llur florida..!

WHITE ROSES

White roses in a vase
Are slimming day by day
- in the bush white roses
from a jelous heart was dying -.

Love gave them beauty,
No one knows that lovenest!
White defoliated roses,
No scent and happiless...

Dear me! those white roses,
My desire picked one day,
used to be white, but today
Are lifeless and pale.

Love has dried the white
roses as they were flowering.

VOLVES DE NEU

Els vidres són glaçats pel fred.
La tarda mor en el silenci cru.
Misteri i ombres, lleu secret
D’una vida que es fon llànguidament.

Volves de neu. Voleiadisses
Papallones que cauen lentament
Damunt l’asfalt.
Lluïssors misterioses. Fresseig
D’una ombra blanca que passa
En l’hora capvespral.

Taques blanques que fereixen
El misteri i la penombra
Del carrer.

Solitud que glaça. Blanc seguici
Que la boira no ha desfet.
Fred que es posa dintre els cossos
Condormits.
Hivern que atura les vides
I els neguits...

Volves de neu. Blanques volves,
Blanques i belles, el migjorn.
Animetes desmaiades, pàl·lids lliris
Si veniu en cloure el son...

Misterioses volves blanques,
Volves de neu,
Si al cor de ma benamada,
Una amoreta hi porteu;
Volves llises, volves meves,
Blanques i dolces sereu.

SNOW FLAKES

Glasses are frozen.
Evening passing away in raw silence.
Mystery and shadows, little secret
in a languishing melting life.

Snow Flakes. Flying butterflies
slowly falling on the tarmac.
Mysterious shinings. Movement,
a white shadow comes at dusk.

White stains aggrieve
The mysterious street half-light.

Loneliness freezes. White retinue
That fog hasn’t broken.
Cold inside sleepy bodies.
Winter halts lives and worries.

Snow white flakes,
Lovely and white,
Little fainted souls, pale iris
May come when sleep has gone.

Mysterious white snow flakes
a bit of love shall bring
To my loving one.

My even flakes, white sweet you’ll be.

CANT A LA PÀTRIA

Que voleien ben altes les campanes
Amb un dringueig de joia i majestat;
Que parlin els cors, com les fontanes,
Remors de benaurança i llibertat.

Que arreu de nostra terra catalana
Hi onegi, flamejant, nostre estendard.
Ensenya de la fe, senyera immaculada,
Penyora de la nostra voluntat.

Que els cims més alts i les vallades
Amarades fruits i espigues d’or,
Es vegin per cantúries suaus embolcallades
Que diguin l’alegria que abranda nostre cor.

Que tot vesteixi festa arreu de Catalunya
Que avui és jorn de joia, catalans.
Si el segador ardit la falç empunya
Tots nosaltres tindrem plenes les mans

D’aquella mena d’armes que la terra
Sagrada i lliure, on jauen nostres vells
Ens digui són millors per fer la guerra
A aquella gent superba, tirànics i mesells.

Cantem la pàtria ben lliure i catalana;
Guaitem-la redreçar-se triomfalment.
Que el cel de Catalunya mestressa i sobirana
Sigui el més clar de tot el firmament.

SINGING THE LAND

The bells shall fly so high
Tinkling with joy and majesty!
The hearts shall talk like the fountains
Buzzes of beatitude and liberty!

In our Catalan land shall flutter
our flag, flaming.
Standard of faith, immaculade flag,
Pledging our deepest will.

The highest hills and the valleys,
Soaking fruit and golden spikes,
Shall find with sweet songs swadled
Revealing the happiness of our heart.

Catalonia shall a party be,
As today, Catalans, is joy!
When the bold reaper grips the sickle,
We’ll get that sort of arms in our hands,

that sacred and free land,
where our ancestors lie,
will tell us that are best for fight
against tyrant enemies.

We shall sing a free and Catalan land,
We shall watch its victory.
The sky in a sovereign Catalonia
Shall be the brightest in firmament.

CANÇÓ D’AMOR

Fou a la tarda quan el sol moria
Dalt de la carena, suau, lentament,
Quan l’amor cantava amb dolça harmonia
Les notes més belles d’un cant transparent.

I tu m’escoltaves, sospès al bleixar
Del teu cor, on hi niava la més dolça passió,
Què és bella la vida quan saps estimar,
Què bell és el cant quan saps la cançó!

I jo t’ofrenava, llavors, la vida,
I et deia follies i encetava il·lusions.
La cançó més bella i més amorosida
Fou la que et parlava de flors i petons.

Tot reia en nosaltres i fou primavera
Vessant de garlandes i encisos d’amor.
Tot just aleshores naixqué la primera
Cançó d’esperances sense ombra d’enyor.

I avui que la vida se’ns mostra serena,
Que tot, en nosaltres es torna dolçor,
El cor que batega de joia ben plena,
Mormola, amb veu dolça una cançó d’amor.

LOVE SONG

One evening, the slow sun was sweetly
setting on the crest line,
Love was singing with sweet harmony
The nicest notes of a transparent song.

And you listened in your heart,
where the sweetest passion reigned.
How nice is life when you love!
How nice the song when you know the lyrics!

I offered you my life, at the time.
Built up hopes with loving words.
The most beautiful loving song
Filled with flowers and kisses was.

It was spring and all around was charm,
Garlands, love and laugh.
The fist song of hope was born
No shadows or missings at all.

And today that life is serene
All is sweetness around,
happily our heart’s beating
whispering the sweetest loving song.

A VERDAGUER

Fugires un mal jorn d’aquesta nostra terra,
La terra catalana, que tu, amares tant,
I, un crit d’angúnia, dels plans i de la serra
N’eixí planyívol amb tons de tètric cant.

Deixares nostra vall, la perla catalana,
El poble ingrat, on tant hi vas sofrir ...
Oh, Verdaguer! Dissort fou ta germana
I amb ella els més bells cants vingueren a florir.

Deixares, sí, plorant, t’aimada Catalunya,
Per anar-te’n, ai! Per sempre al més enllà..
Més, ressona en nosaltres, “quan de tu s’allunya”
Per sempre amb nosaltres sempre més restà...

Cantor del nostre poble, immens germen
Que Idil·lis i Cants Místics ens feres admirar,
Canigó i Montserrat a ton sepulcre vénen,
Tes despulles mortals, flairosos a incensar.

I, encara que malaurat, un jorn morires
Deixant-ne Catalunya sens joia ni consol;
No moriràs, no, que tes radiants guspires
Amb nosaltres viuran amb resplendors de sol!

VERDAGUER

Leaving in a dreadful moment,
The Catalan fatherland you so much loved.
And, a scream from flatlands and mountains
Aroused a gloomy song

Leaving the Catalan pearl, our valley.
The thankless village, you so much suffered.
Verdaguer, Unluck was your destiny
From which the nicest songs flourished.

Leaving a cry in your beloved Catalonia
Fleeing beyond... for good.
Though listening ever and ever
to the verse “when moving away“

Poet of the land, immense germ
Who made us admire real anthems
Canigó and Montserrat your grave visit
To show respect to your mortal remains.

And, though on bad day you passed away
Leaving sad Catalonia, orphan of poetry.
You’ll not die, as your radiant sparks
Will live with us under the brightest sun.


ENCÍS

Ni l’aire mou la tarda quieta
- tarda d’estiu –
on la claror es mostra discreta
i plora i riu..
Prop del camí, parets molsoses
Formen pendís;
Tenen suaus sentors flairoses
D’un dolç encís.
Moren les hores, lasses i lentes
En l’infinit;
Hores de somni, hores ardentes
I de neguit.
I l’hora és bella i misteriosa
D’un dolç encís.
L’ànima fuig malenconiosa
Al paradís.
La tarda mor en la boscúria
Bella i suau;
S’ouen llunyans, d’una cantúria
Ecos de pau...

CHARM

No wind in a calm evening
- a summer one –
the prudent light prevailing
cries and laughs.
Near the path, mossy panels
a warm slope define;
Alluring even smells,
a sweet charm.
Time dies, slow, asleep
with no bounds
Dreaming ardent times
And worrisome.
Mysterious nice moments,
A sweet charm.
A sad soul vanishes
To paradise.
Evening dies in woodland
genteel and neat,
listening to distant
songs, resounds of peace.

dijous, 13 de setembre del 2007

The reddish shadow of a female wolf

Traducció amateur personal de l'Ombra rogenca de la lloba de Gerard Vergés, premi Carles Riba de 1981.

The reddish shadow of a female wolf

I’m the one named Romulus, a Roman
with tired, ironic, thoughtful gesture,
whose face is minted in coins.
Keen on Mahler, Mozart above all.
And the silence of the stars. I’m a thousand.

I’m not telling you the well-known story
nor describing the landscape where I lived:
that wide river, with flourished orange trees,
and, up beyond, the hard red land
olive groves and vineyards, the sky of summer
like a sharp blade of a sword.
And beside the sea, the one I love so much.

I know the land where I’ve lived. Look:
Baneful is water for ripen wheat,
baneful the gale for bushes,
baneful for me the infuriated Gods.
Sweet, instead, is arbutus for lambs,
sweet the slow rain for crops
and sweet for me your company is.

I met you still in your teens
with eyes like dark roses, like black
gardens in half-light (And I believed
black was the colour of beauty).

Nobody knows the old swell,
But the north wind hair mussed,
Hair like snakes. Serpents on the bosoms.
Hurt am I of splintered glasses
(glasses inside, but, love calls me).
Hurt am I of words and silences,
of torn clay, of chopped wood,
of powerful desolated forests.
The primitive gold was an injured flower
and those truly green forests
were cut down and are no more today.

(On getting new sorrows I agree to write verses.
I’d have so much loved you, so
slowly I’d have kissed your eyes and lips.
- My black eyes: not like a lightning.
- And my sweet lips: not like a sword).

Swords might come later.
Mugs of snow swept away the blooming,
Stones broke the mirrors of water,
Mist covered the face of the moon.

Everywhere pistols,
Everywhere scared tricorns
these and horses, at dawn,
along wet meadows and paths of darkness.
Green, red and white. Not British banners.

If horses move, clouds will as well.
And there is an ingenuous silence of poppies
- naive herbs – whereas in squares
young girls turn up, with bright eyes
and elastic jeans on a thin waistline.

Everything starts with a funny air,
Everything starts with an air of hope
As Green as the axes of woodcutters,
As Red as the soutanes of priests,
As White as the membranes of insects,
Though man is frailer than a rose.

However – keep it in mind –
my private life gets neither affected
by the ancestral copulation of turtles,
nor by gold stocks in Swiss banks.
I choose the menu; mushrooms and beef;
A Priorat wine and a tangerine juice.
What else does the Sir need?
- Stillness.
I’d like to die sweetly like the acacias
that never come up in April. I’d like …
(A kettle is boiling on a fire, so is hell)

The hell of Spanish whores
who still work in old Jewish quarters
in Istambul. Bacterium and treponemes.
(I never wrote these letters. And that sonnet
- green among greenness of boreal mints –
where mint rhymed with your lips.)

- I’ve dreamt of you tonight.
(I’ve loved you so much, darling, at all times.)
I can never lie on the same side.
(I wonder if you still believe in eternal rest.)
- I used to harmonise ideas and words.
(Good work is a pitcher which doesn’t leak)
- I’ve always been a man with principles.
(Some canons used to be bells.)

And, above all, grief,
and suspicious headlines of papers,
and cheeks of milk and strawberry,
and the arched snow of the necks of swans,
and the spiral of fire in metaphors,
and the blonde pubis of Venus Afrodita,
and my dead friends’ bones,
and twilights of ashes and darkness,
and Father God’s face, and prisons,
and herons and orange blossom,
and the clean shoes of a Sunday,
and weak submarine shells,
and the north wind cutting like a knife,
and clocks that stopped moving at half to ten,
and lists of synonyms and antonyms,
and plastered saints with eyes of china,
And the thread that leads us, good lads, to the bottom
of a bizarre labyrinth. I’m not Teseu.

Teseu, Teseu! Where did you lose the thread?
We weave with it delicate tapestry
And, with words, glittering poems;
But at the back there is a secret, a bunch:
Look at the hidden face of the moon
And the small print of contracts.

When Christmas come notaries send
cards full of purpurin and snow.
When Christmas come, wolves are fed by the wind.
We were hungry, and then, kind was a female wolf.
I reckon of the eight breast of hers,
I reckon of the nourishing breath of hers,
I reckon of the reddish shadow of hers.

For all this (and much more I keep inside)
I drop her off those herds of lambs
Which graze among vineyards beside the river.
I drop the bishopric of Hipona off my books,
(Without fighting I’d have never won)
And a woman in love my garden.
To the unstable Gods I drop thousand sextercis off
As an offer of snowy lilies and wax.
I drop worms off my heart, and also my wrath.
I drop the wind off my vanity
And the sea my bitterness. My friends
I drop them off for good my faithfulness.

Now I remember Flebas, the Phoenician,
Who died only a few days ago. Suddenly,
When the marine currents were drifting him away,
He forgot the cry of seagulls. So
Well built and young was Flebas, the Phoenician.

Why can lying voices be heard
And a sailor, beyond waves,
Is staring fertile islands, if all is a lie?
If others, luckier ones, have cut seas through
And founded kingdoms, built empires,
And seen the round breast of sirens,
They should record superb alexandrine verses
On marble or bronze or their memory.
Years went by, the millennial stones
Will have split. Tiny cypresses
Will be surrounding demolished walls;
The sea will be an oil stain
(where will the blown sails of vessels be?)
and the air will be yellow.
- Because of honey?
- Because of sulphur?
I swear it on behalf of the pallid moon.
- Don’t swear on its behalf as it’s changeable.
(The moon was shining) And the wolf man felt
his fright grow, the nails, the hair.
(The moon was shining) And a wise man reckoned
of an ancient proverb which claimed that humans
may only be a dream of shadows.
(The moon was shining) And wizards were seeking
heads of scorpions, flowers of aphrodisiac herbs,
the silver medulla of cinnabar.
The moon was like a white rose,
And lovers’ hugs used to be
Long and sweet and terrible. Moon.

Among all, the cherry skin
Like a red stream of clotted blood;
The one out of ripen grapes, as transparent
As the reflection of glass in cups;
The tender velvet skin of peach;
And the skin of pear, coloured
With old copper and autumn bronzes.
- Among all, your sweetest skin
For the nights of love, your skin
Warmer and more desirable than all
Fruits on earth is.
(We were happy)

My friends, you should learn all this happened
Decades, millenniums, ages, eras ago;
Nowadays the only truth
Is the absolute sinfulness of Gods.

And I hope never to return here.
I no longer wish anything, not even the waste,
Of unrepeatable time that disappears
Like water between hands. (I don’t care.)
I do care this moment next to you,
Not memory, fair paradise.


“I still remember that enjoyable time”:
Sol-fa and verses, music and worries.
“Time, without time, you spent like time”:
Never believe in complex sophisms.

Ah, brains are stuffing around me
With keen Aristotil’s syllogisms.
Let’s say, summing up, thought
Is only thought of thought,
Soul is the shape of shapes.
(And, in the golden silence, Kant’s bird
widened the sky flapping the wings)

Spring is tender like a lip.
Rainy and sunny. Midday of a summer.
Through the window gets in the scent
Of flourished lemon trees and fennel.
I’ll lean my head on your chest
And will let pure time go.
The rest is only smoke. (Jerusalem,
Jerusalem, which kills prophets)

Who says prophets, says presages. Cocks.
The obscene blood of cocks on altars.
Cocks with an implacable beak hoisting flags.
Dark-feathered cocks between corpses.
Frenetic cocks kidnapping the Sabines.

Cocks and illogic adjectives. And what a game
a little wickedness can create!
A poet in a plaster and a distinguished foot,
A God of plums and an Olympic basket,
A wise horse and a golden pastor
A soup of light and a beam of fish,
A tank of verses and an armoured volume,
A girl of glass and a virgin eye
A collector of flowers and a bunch of taxes,
A romantic hangman and a sinister sky,
A field of athletes and a team of wheat,
A comfortable monk and a poor bed,
A twelve-year love and an everlasting whisky.
We aren’t supposed to play with words.
Neither to believe in promises
Nor in the lies of evil Spaniards:
Our daily fight, oh Lord,
And, how dare we look at the fields
That sow our language with gargling and salt,
And our people are nipped in the bud?

Troubadours didn’t find easy
To sing the tangible limits of our land.
It may have been easy to talk about women,
About the wild aroma of their hair
And the humid meat of their lips.
They found easy to talk about water birds
Along banks of freshness, between tallest poplars.
They found easy to talk about powdered black eyes
And breast like cupules of snow.
Let’s leave the troubadours in courts of love
- Taste of verses and mead –
let’s leave sailors in open sea
- Taste of salt, of seaweeds on lips -.
Destiny is always desgavellant garbelles
And, when needed, every land takes its way.
Your hands are dirty. Hammers of rage
Crack noses, cripple penis and tits.
And the noble marble crashes.
Barbarians come back, so do medusas
From the jelly bottom of waves.
Pragmatic of fire. Sinaís of fury.
And thus, we are getting poorer.

Cathedrals had become
- that gothic flourished of splendid vine –
market stalls. Ramon Llull
danced Charleston with a black woman
of combative buttocks like piranhas;
Goethe read the sportive papers,
Neron grew roses in his garden;
And Voltaire hieroglyphs solved
On Afrodita’s naked back.
Rubens painted yellowy women,
With icteric dry yellow, like the skin
Of lizards, like withered bushes;
Saint Vincent Ferrer talked to the beocis
- chosen ignorant audience –
about a new flag with a blue line.

(Birds were fleeing. The Wind. The Wind.
Birds of fury came, dark falcons,
And a cold wind stripped the magnolias off.)
In the middle of the path of life
We need to stop some day and look back.
Because, passed the time, it’ll get an hour
That we’ll find bitter wine in glasses
And an inevitable taste of ash on lips.
We’ve buried parents and friends,
Every day we bury our wildest dreams.
And it seems human destiny
To bury what is most loved.
And we’ll die tomorrow ( who knows how?)
We might do in the worst way,
Without dignity, like farm animals,
(Be what it be, death always has
A sour smell of faded chrysanthemum)

Though we walk along shaded spots,
There are instead some blessed mortals.
Dant, for instance, got in heaven.
(We will never do). And he had
suffered from coldness and exile,
He saw God, he saw Beatrix.
You’ll say – I know – those were dark times,
in the year1300 people were different,
they quarrelled about crucial themes
- about love that moves the sun and the stars –
and about the insecure sex of the angels.

- (Angels were flying in high sky
of a firmament crowded by nightingales.
The sea was inhabited by dolphins
And unicorns ran along meadows.
- Ah, said to me a lazy one – imitate the Gods
And, don’t let your studies bother you,
Love Juliana and her sister,
The benign beauty of her tits,
Ecce florescunt lilia.
(And it was true.
A green tender grew between fallen leaves.
On the table, glasses, fruits, flowers.
Eyes and glowing cheeks are shining,
And from the golden twilight music is heard)
I threw the fortune cards
violently to the ground. Here we have
Secret XVIII, the Moon. I looked at it:
The Moon was crying tears of fire.
Two dogs were barking at it. A crab
Was swimming in musical blue water.
Towers are the door to hell.

And when’s the rainbow due to appear?
Solideus coloured of buguenvil·lea,
Nightshirts coloured of iris,
And blouses coloured of campanulaceae.

I’m exhausted, even my eyelashes are a burden.
And, above all, I’m weighed down by my sins.
Let’s say, my vertebrae are a burden,
Let’s say, the fright of the seagulls,
Boats that wreck in Straits,
Golden rain of pollen on the water,
Ivory worked by ancient hands,
Erudite quotations of Romans,
Honourable announcements of death,
Myths we believed in, lies,
Smooth comfortable snow of posters,
Sticks and ropes and canes,
Mineral hardness of oblivion…

Oblivion that ratifies doors and windows
On empty places, closed rooms.
All is silence: cloisters without crosses,
Docks without vessels. It won’t remain
A remote scent from us all.

And even so, me, Romulus, son of Mart,
I’ve still written these verses.
(Maybe
with little faith and trust)
But you should know that these things
Were first written in my heart.

dimecres, 12 de setembre del 2007

Krieg

Krieg

Allein, ohne Rosen im Garten.
Niemand spricht, taube Wörter,
hab' kein Luft zu atmen.
Die Welt ist nicht mehr meiner.
Leer von Gefühle ist die Erde,
als viele Seele weinen,
in einem kalten Wintermorgen
die Regen werden stärker.
Wahrlich, keiner kennt die Lösungen
- Dunkelheit wo immer Politiker wollen -
Das Problem is keine Stimme
herzliche Lieder singen.
Allein und seltsam an den Fluss spaziere
denke zu viel in Einsamsein.
Keine Menschen hören die Anruf
alle Kriege aufzuhören.