EL PASTOR DE L'ESPLUGA

Anem a narrar la trista història d'un jove pastor, en Salvador, que va nàixer al mas dels Machins a la partida de l'Espluga, de la qual no n'havia eixit mai. Com desconeixia què hi havia més enllà d'aquell barranc profund que el separava d'allò que s'anomena civilització, que quan plovia a bot i barrals es convertia en un riu d'aigües braves que s'emportava amb ell tot allò que es trobava per davant, es començava a fer preguntes i més preguntes. El mas era un edifici immens, construït amb unes gruixudes parets de pedra que no deixaven passar el calor, mentre que durant les xafogoses nits d'estiu permetien una placidesa ambiental extraordinària. Les estances eren espaioses i lluïen un mobiliari molt antic, format per còmodes, mecedores, sumptuosos espills, capçaleres de llit recargolades, quadres amb marcs recargolats, cadires de fusta de roure, i un sant Crist que beneïa cadascuna d'elles, les convertien en un valuós museu.

Les diverses generacions de la família vivien juntes i contentes, des del besiaio Joan que ja era centenari i presumia del fet que havia estat el primer pagès que havia amargenat els camps de l'Espluga, fins a l'infant que havia nascut feia no més de tres mesos, fill del seu germà gran, i portava el mateix nom de Sebastià. S'estimaven molt entre ells, el iaio plantava els més bonics arbres fruiters per als xicotets de la casa, la mare cosia les teles més fines, els germans cuitaven dels ramats, i el pare els portava d'excursió sempre dintre de la vall, cada diumenge la tarda.

Tenien una nul·la relació amb la resta de la població, però. La raó d'aquella enemistat venia de lluny, més de trenta anys, just de quan el primer Machí s'havia discutit fortament amb el veí de la dreta, per una olivera que donava just a la partició de les dos finques. Havien volgut resoldre el tema a cop d'aixada, però sortosament els aturaren a temps d'haver de lamentar una desgràcia personal. La disputa però, va arribar fins als jutjats, que van determinar qui tenia la raó. Com va guanyar la part contrària, des d'aquell nefast episodi, la família sencera s'havia reclòs en aquell mas i aquella vall, que havia esdevingut tot el seu xicotet món. Allí conreaven vegetals, molien gra, feien farina i fabricaven el pa. Tenien gairebé totes les necessitats cobertes.

El seu ramat era l'enveja de la regió. Disposaven de mitja dotzena de vaques lleteres, un semental enorme, dotzena i mitja d'ovelles, set corderets menuts, i un nombre no determinat de caps, de varietats animals com gallines, galls, pollastres, titos, ànecs, àdenes, oques, pitxons i guinees. Menjaven carn fins a rebentar, a més, eren uns magnífics caçadors, per la qual cosa sovint portaven a casa tot un conjunt de llebres, conills salvatges, tords, perdius i si hi havia sort algun porc senglar, que la mare cuinava amb gran devoció, sent les seues salsetes una autèntica delícia per al paladar.

El pastor era un noi molt intrèpid i aventurer, que no s'estava mai quiet, al qual li encantava gaudir d'experiències noves i excitants, tot i que no en tenia l'oportunitat gaire sovint, donada la rutina que acompanyava la seua existència. Ell se'n reia de totes les pors, però, cosa que el portava a endinsar-se en recòndits indrets per tal conèixer coses noves. El cuquet de la curiositat li picava i picava.Un cop, sense dir res a ningú, va decidir traspassar els límits de la vall, per tal de conèixer de primera mà com era el món fora de les seues pastures. Llavors va descobrir el lloc on unes fades que encara eren fadrines ballaven totes les nits quan hi havia lluna plena i el cel estava totalment cobert d'estels brillants. Era una franja de camp molt estreta, ben prop del riu Iberus, ja que la brisa de l'aigua les feia sentir més inspirades i els balls eren acompanyats per càntics celestials.

Una d'aquelles nits, mentre estava contemplant-les des del seu amagatall habitual, la més bella de totes estava ballant a una curta distància de la seua mà. De sobte, en un moment de bogeria irreflexiva, va saltar com un llamp des de darrera de la malesa, va sorprendre tot el grup de dames encantades, la va agafar en els seus braços, i va emprendre una correguda a tota velocitat amb ella cap al mas. La resta de les fades van desaparèixer cridant bojament, fruit de la desesperació. A la fada capturada, la van tractar amb molta amabilitat tota la família des del dia de la seua arribada a la masia de l'Espluga. Malgrat la bondat que demostraven, ella estava sent retinguda contra la seua voluntat, se sentia presonera i enyorava amb tot el cor les seues estimades companyes. El jove pastor estava profundament enamorat d'ella, i desitjava més que cap altra cosa al món que un dia es volgués casar amb ell. Somiava despert només d'imaginar-se-la vestida de blanc i amb un vel llarg i llarg, mentre escoltava la dolça marxa nupcial. A despit de la seua insistència, durant molt de temps ella no li concedia el més mínim plaer i li anava donant llargues. Al final, li va contestar que li podia prometre que el serviria amb lleialtat, però només si ell endevinava el nom que ella tenia en el món de les fades. Ell va intentar recordar tots els noms femenins que la seua memòria li va permetre, però tots els esforços van ser en va. La fada va donar mostres de la seua benevolència, donant-li una pista. Li va pronunciar una frase en una llengua antiguíssima, en la qual trobaria l'origen del seu nom:

- Eder al zaitzute mendia? (T'agrada el camp?).

Ai Déu meu!, que n'era de difícil encertar aquell nom, molt més que trobar una agulla en un munt de palla. Ell no en sabia res de llengües, ni antigues ni modernes. No podia desxifrar aquell missatge. Llavors se li va ocórrer una idea magnífica. Va pensar que el millor que podia fer era tornar al lloc on les fades practicaven les danses més belles que mai un ésser humà s'hauria pogut imaginar, i es va amagar allí una vegada més. La seua esperança estava dipositada en el fet que alguna de les seues anteriors companyes pronunciés el seu nom en un moment de trista enyorança. No succeí cap cosa estranya, tal com ell ja s'esperava, les fades que encara no havien estat desposades estaven ballant aquella nit sota la lluna, mentre no paraven d'enraonar en cap moment.

- Tan de bo ella pogués estar aquí amb natros - va sentir, com una de les fades sospirava -, però ella és una presonera dels malvats humans, que no tenen consciència ni precisament humanitat. El seu nom no els dignifica. Quant pagaria per saber què haurà estat de la pobra Idoia!

Ni si ho hagués provat durant cent anys sense pausa, el pastor no hagués pogut mai endevinar aquell nom tan estrany a la nostra regió. Però ara el tenia i era la clau daurada que li obria la porta del cor de la seua estimada. Se n'anà de pressa cap a casa, més content que un otxo. Quan va arribar, va saludar la jove fada amb el seu nom, que sonava a glòria, i una vegada més li va demanar que es casés amb ell. Ella encara va refusar un altre cop, tot i que va complir la seua promesa i va ser la seua fervent fidel tal com havien acordat. El pastor s'havia d’acontentar només amb això, però com sovint passa en aquest tipus d'històries, prompte no hi hauria un pastor més feliç en tota la contrada, i de la seua cara va rajar un doll infinit de felicitat.

Tot va prosperar per a ell i la seua fada serventa. Les vaques donaven llet tres vegades al dia, el ramat d'ovelles i corders es va multiplicar a velocitat màgica, les gallines ponien sense parar, i en un any ell conreava els oliverars més fèrtils de tota l'Espluga. Una extensió total de cent jornals de terra, que hauria estat inimaginable només uns anys abans sense la inestimable ajuda de la fada. Dia i nit, sense descans, el jove pastor li demanava a la fada que fos la seua esposa. Ella es feia el cor dur, però al final va accedir-hi, malgrat que va posar una condició estricta i inalterable:

- Tu mai no em podràs colpejar ni amb un ferro ni amb una corda, ni amb cap objecte que em pugue fer un senyal a la meua pell. Si ho fas, et deixaré a l'instant. Trencaré el nostre compromís matrimonial i tornaré amb la meua gent, que ben segur em rebran amb els braços oberts.

Ell va esclatar a riure quan va sentir tal estranya petició, perquè no creia que mai s'arribessin a barallar, ja que l'estimava més que a la seua sang, i no pensava en usar la seua força contra una criatura tan bellíssima. Aquelles paraules li semblaven la bajaneria més grossa que mai havia sentit, però ja li anaven bé, si això volia dir que seria la seua esposa per a la resta dels seus dies. El senyor rector abans de casar-los, va fer prometre a tots els Machins que es tornarien a relacionar amb la resta de ciutadans de la regió i oblidarien velles rancúnies, car els fonaments de la humanitat estan en el bon veïnatge i les amistats duradores, en el fet d'estimar als altres com a un mateix. A partir d'aquell dia, la vall de l'Espluga no tornaria a ser una frontera tancada mai més.

Es van casar a l'ermita de Solicrú, que està situada al Lligallo de les Veles, en un indret preponderant i orientada mirant cap al cel, per la qual cosa totes les parelles rebien una benedicció de l'altíssim que garantia la seua felicitat; també la fertilitat, i ells no havien de ser l'excepció. Anaven passant els anys i en la seua relació regnava l'amor i la felicitat. Varen tenir cinc fills, tres masclets i dos femelletes, més macos que un sol, que estimaven la terra i els animals com ningú altre. El seu ramat havia continuat multiplicant-se, i la prosperitat era una paraula que batejava la casa. Però un desafortunat dia, a la matinada, el jove pastor va anar als corrals a agafar l'ase, perquè ell i la seua dona volien anar a comprar bestiar a la fira de mostres d'Amposta. La fada va anar a ajudar-lo. La bèstia era molt tossuda i feia honor al seu nom de ruc i no es volia deixar col·locar la cadira a sobre, va mossegar-lo. El pastor va perdre els nervis es va empipar de debò i va començar a colpejar el ruc amb una corretja, amb tanta mala sort que diversos cops varen anar a parar a l'esquena de la seua esposa, i li produirien uns blaus visibles per a tothom.
Al mateix instant que va sentir els cops que li feien sagnar la pell, ella va desaparèixer. La darrera cosa que el marit va saber d'ella, va ser una veu estranya que amb diverses onades, molt dèbil i que es feia cada vegada més difícil de sentir, que li implorava que cuités dels crios cada moment de la seua vida i no permetés que els passés res de dolent. D'aquesta desgraciada manera, va ocórrer la separació definitiva entre el pastor i la fada, que mai més no es tornaren a veure, cosa que va deixar-lo sota la més profunda de les depressions. Però els seus fills van créixer i van tenir una llarga descendència, nets i besnéts, car la vida va continuar el seu pas. La gent del poble mai va aconseguir pronunciar correctament l'estrany nom de la fada, i van convertir Idoia en Dida. Avui en dia als seus descendents encara els anomenen didencs.