DEADLINE

Era escriptor. Plasmava lletres en paraules. El deadline tindria lloc a les 10 de la nit. Va llevar-se d’hora i gairebé no va prendre res per esmorzar. Va seure a la butaca de l’ordinador. No tenia temps a perdre ja que li havien recordat pel davant i pel darrera. Va anar corregint el relat que havia de ser el gran boom de la temporada. Tenia pàutes a seguir, moltes. El va envair un fortíssim mal de cap. Va seure al sofà, sense gaires comoditats. Es va llevar en cinc minuts i va voler tornar a l’ordinador. Les idees brillaven per la seva absència. Va obrir-se una cervesa i després una altra. Aleshores va trucar l’editor. Tot va bé, pregunta i resposta a l’uníson. Va llegir els e-mails, n’hi havia una carretada. Uns li recordaven que era el millor escriptor del moment, d’altres li feien memòria de l’hora del lliurament de la història del segle. Va anar a buscar una altra cervesa.

Li va venir el feliç record dels últims dies. La darrera nit passada amb la Núria havia trencat tots els esquemes personals. S’havia lluït com en la millor novel·la de la seva increïble carrera literària. Estava tan bona la Núria, amb les seves natges rodones, els seus pits a mesura, i la seva mobilitat incansable al catre. Era una noia molt trempada la Núria, i a ell el dotava amb el simple pensament de les sensacions pròpies d’aquest adjectiu. Va tornar a seure davant de l’ordinador. Res de res. I aquell cap de setmana que havia passat amb ella a la Ràpita, i aquells llagostins de mil sabors i dels bons, i la planúria del delta que desconeixien, i l’arròs. Negre, groc, a banda, i arrossejat. Quins descobriments!

Una trucada de la mare li desitjava sort i li exigia formalitat. Tothom menjava d’aquell pa, no tenia dret a fallar-los. En Ricard va treure paper de fumar i va posar-se a unir una cigarreta especial. Va assaborir cadascuna d’aquelles silencioses calades com mai i va sentir una inspiració sobtada. Va tornar a posar-se a corregir. Havia trobat la clau com als anys universitaris. Aquelles nits de farra grossa pels carrers de Tarragona, la imperial. Allò era vida! Les classes de literatura mai no li havien interessat. Ell era d’acció, narrar brillantment i composar poesia amb cara i ulls. Si tal escriptora era lesbiana o tal altra nimfòmana, no era de la seva incumbència. Ni tampoc els pistolers o els gais.

Ell sabia que era brillant, i fugia de teories. El seguia el record d’aquelles festes grandioses al pis, amb ampolles i ampolles d’alcohol com a sana companyia. I els veïns i les trucades als municipals. Amb aquest precís pensament va sonar el telèfon. Era l’assistent de l’assistent de l’editor. Li recordava les pàutes que el seu cap ja li havia recordat el dia abans. Quedaven dotze hores! I en Ricard amb una altra cervesa i amb un altra cigarreta especial com a companyes. La novel·la sense un punt de diferència. El mal de cap anava incrementant.

I aquell viatge de fi de carrera a Praga. Allí havia cardat cada nit com un boig. S’havia tirat la Raquel, la Isabel i una altra que era de filologia anglesa, el nom de la qual havia oblidat completament. Allí s’havia inspirat de debò, i havia concebut la gran novel·la de la seva producció: “Col·locats en terra txeca”. Havia fet famós el rodolí: Droga blana és droga sana. Com deia en Quim, eren terra de disbauxa i gent de xalera, que al món només estem quatre dies. Quin filòsof més divertit i intel·ligent, en Quim! Aquell no havia acabat la carrera (s’havia quedat amb assignatures penjades de segon!), però el seu pare era un peix gros i l’havia endollat en un alt departament. Si tenia el carnet de partit groc i tot! Era un històric!

Va anar al lavabo a vomitar. Els nervis se li havien apoderat de l’estómac. Varen sonar les 12, la una i les dues, com recita el vers de la famosa cançó. La novel·la igual. No tenia gana. Només tenia set. No tenia ni una sola idea. I la novel·la havia de ser revisada sense contemplacions, ho deien l’editor, el seu assistent i l’assistent d’aquest.

I els lectors? Aquests li havien donat el vist-i-plau, què cony! Que era record de vendes! Que encapçalava totes les llistes d’èxits que hi havia i deixava d’haver! Que havia fet història en una editorial petita! Encara manaven d’ell, encara l’apressaven, i encara li feien la ment impossible.

Aquella cigarreta especial va donar pas a una altra. I a una cervesa encetada i dues. El telèfon va sonar. Ell estava assegut al sofà immòbil. - Ricard, sóc la Núria, no em contestes en tot el dia. Estic sola i et necessito. Allò d’anit s’ha de repetir. I en Ricard es va tocar el cos de dalt a baix i viceversa. La ment es va tancar i els ulls varen dir adéu per una estona. A les 5 va despertar-se amb un ensurt. El deadline, a quina hora és el deadline? Quedaven 5 hores, 300 minuts, 18.000 segons. No es podia permetre el luxe de perdre’n ni un més d’aquests.

Va engegar l’ordinador. Mal de cap accelerat. No quedava ni una cervesa a la nevera. S’havia acabat igualment l’ingredient medicinal de la cigarreta especial. No va aparèixer ni una sola idea a la ment. Va sonar el telèfon. Era la Núria un altre cop. Varen sonar paraules escalfades i gemecs en el missatge. En Ricard va acariciar-se el múscul masculí. No podia ser. Va tornar a seure davant de l’ordinador. El capítol 4 no estava prou complert, li havien afirmat els que n’entenen. Boira als ulls. Li va venir a la ment un poema que havia explicat un professor de la URV, que li havia contat un escriptor famós del país, que l’havia sentit en un congrés literari a Praga, o era Budapest. Altre cop Praga a la ment, i com un iman la mà a la bragueta. I el vers essencial que havia oblidat, que deia quelcom sobre els editors i les seves pàutes. Merde de critique. Sí, aquest era. Fucking editors! Va repetir aquesta expressió una i una altra vegada.

I va agafar la jaqueta del rebedor. Va eixir de casa amb una portada. Va engegar el cotxe i per esma va arribar al carrer Balmes, cantonada amb Villarroel. Va agafar una capseta blava de la guantera. En queden tres, es va dir. Ideal per al que quedava de tarda. Tenia claus d’aquell pis. Va obrir la porta i va retornar al món. La Núria va fer mil postures i totes eficaçment. L’estona va allargar-se una, dos i tres hores, amb els seus consegüents minuts i segons. Finalment en Ricard va sentir-se exhaust, va saber-se feliç.

Varen sonar les nou al rellotge. La son el vencia. El deadline s’apropava. Va caducar el temps. De seguida, va sonar el mòbil un i dos i tres cops. L’editor, l’altre i l’altre. Tots tres varen repetir la mateixa tonada. Devia de ser urgent de debò. En Ricard no els va sentir. En el seu somni profund, va idear històries ufanes, amb excel·lent sintaxi i perfecta ortografia. En aquell somni plasmava lletres en paraules. Ell era escriptor.