La novel·la Tomàs Serra (8)

Ensondemà arribà a la Raval del Pom un carro que va aturar-se enfront de l’entrada dels territoris de Can Domènech. Del carro va baixar un pagès fadrí que habitava sol a la partida de l’Espluga, on hi ha els millors garrofers de la regió; va subjectar la roda amb la cadena i va endinsar-se cap a la casa pairal. La visita es devia a una qüestió de terres arrendades que l’alcalde pretenia canviar d’arrendataris. El pagès li va exposar l’objecte de la seua vinguda. Es trobà per un rar atzar en un moment de lucidesa. Li digué de la millor manera possible com necessitava aquelles terres, i li va prometre que ell les seguiria fent rentables. L’alcalde romangué quiet escoltant, sense parlar ni moure una pestanya, les raons del pagès. Fins que al final li va explicar la veritat de la manera més crua. Les terres ja havien estat arrendades a un militar retirat que tenia la intenció d’hostatjar-se al poble. Ell havia de marxar d’allí en no més de tres setmanes. En sentir tal barbaritat, el vell pagès va esverar-se i no va poder contenir la fúria. Va treure un ganivet que portava subjectat a la corretja i va saltar damunt de l’alcalde per clavar-l’hi, mentre mastegava insults i malediccions molt grosses. Els guàrdies de la casa el varen aturar i s’encarregaren de la resta. Del vell pagès no se’n va saber mai més res. Una vegada vaig sentir com la tieta Pepeta li comentava a la iaia, plena d’ironia, que al pobre vell segur que l’havien colgat sota d’una olivera.
El diumenge següent, com els Marqués havien comprat una ràdio per al bar, foren molts els homes que s’aplegaren al voltant del mostrador per escoltar el partit del FC Barcelona. Fou tot un esdeveniment. No hi havia ningú que no se sabés de memòria l’alienació titular del nostre equip: Velasco, Elías, Curta, Gonzalvo III, Sans, Gonzalvo II, Gamonal, Escolà, Martín, César i Bravo. El futbol ja començava a ser tota una religió, el Barça més que un club, i l’altre, l’innombrable, l’equip del govern i de Franco. Al poble un grup d’amics s’havien unit abans la guerra per formar un equip, després d’haver aconseguit uns terrenys al Lligallo, prop de la carretera general. Els Castells, Domènech, Agramunt, Chavarria, Valldepérez i companyia havien posat en marxa un equip que competia amb les penyes de Tortosa. Es volia tornar a posar en marxa l’entitat. S’apuntaren els noms d’aquells que estarien disposats a jugar. Tothom estava entusiasmat i semblava que la idea prompte podria donar els seus fruits, tot i que calia parlar-ne amb l’alcalde pedani per veure si l’ajuntament estava disposat a donar-li suport i arranjar un nou camp per a la pràctica d’aquest esport, al terreny anomenat del “Beato”. En Domènech no va posar cap objecció, ben al contrari, de seguida va ordenar a diversos treballadors de la finca que es posessin a treballar en el nou estadi i en unes setmanes el camp estava llest i el club donat d’alta a la Federació Provincial de Futbol de Tarragona, el dia 6 de gener. El primer partit que va jugar-se va ser un amistós contra el Renfe de Tortosa, i vàrem perdre per set gols a dos, però la festa va ser gran. Hi assistiren més de 400 persones, al partit. Mossèn Massip va gaudir de la presència de tota la plantilla a missa i els va beneir les cames. A partir d’aquí es va competir en tornejos que organitzava el Frente de Juventudes de Educación y descanso.
Aquell dia va actuar la banda de música de la Lira Ampostina, formada per clarinet, saxo, trompeta i baix, acompanyats pel taval, el bombo i els platerets. El grup va reunir-se a la plaça del Forn i es dirigiren tocant un pasdoble cap a l’estadi. La gent que ocupava els carrers s’apartava a la voravia deixant-la passar. De la germandat va sortir en Ricard, el sereno, portant la bandera, l’acompanyava l’oncle Sisco, l’agutzil, amb l’uniforme de gala. Tots plegats, música, sereno i agutzil uniformat, envoltats d’un grup de nois que saltaven i ballaven al compàs de la banda, van anar marxant pel carrer Benicarló, taxintaxin, fent la volta al Bar Sport.
La gent tota mudada i encorbatada, aguantant el fred. Els uns als porticons dels cafès i els altres a casa seua, a primera fila, per no perdre’s l’espectacle. Mentrestant, mitja dotzena de mossos, entre els quals un parell de forasters, es preparaven per fer mostra de la seua força física. En Rafel de l’ordi, després de relligar-se les espardenyes, va fer uns magnífics exercicis de gimnàstica, bufant sorollosament. Se sabia fort i estava segur que ningú no el superaria, ni els forasters. Uns quants amics de la colla l’acompanyaven i l’animaven mentre estaven esperant que arribés aquella música que anava muntant pels carrers i se que sentia cada vegada més clars.
Per Nadal es feia molta gresca i xirinoia. Es cantaven les albades porta per porta i a les cases dels més generosos et donaven un ral i alguna borraina per menjar, conegudes avui dia com a torró de pobre, en aquell temps com a festí de l’estómac. Enguany els mateixos jugadors de futbol havien estat els encarregats d’amenitzar les vetllades cantòries per veure si podien aconseguir uns pocs diners per pagar-se els desplaçaments. Un cantar abrivat de guitarres que sonava allí mateix, a sota dels balcons, arrencava les noies dels seus somnis. El so de les guitarres ho ampliava tot, rebentava per les portes de la nit, esdevenia un himne celestial. Els carrers s’alegraven dels sons i els balcons immediatament s’omplien d’orelles desitjoses de càntics:
La nit de matines
La nit de Nadal
Van trobar un xiquet
Davant el portal.
Sa mare l’agafa
Li dóna mamar.
Escolteu senyores
Que vaig a cantar.
Una cançoneta
De molta primor
Que els àngels cantaven
Al nostre senyor.
Dones, tireu figues
Que ja ve Nadal
Dones no en tireu
Que us floriran.
En Josep fou elegit capità de l’equip. Ens va voler acompanyar al dinar de Nadal i ell mateix cuinà un deliciós plat de verdura, a la manera com es feia a la comarca d’on ell provenia. I per postres, la iaia havia preparat les borraines més grosses que jo mai havia vist, carregades de molta mel de les abelles que el iaio havia estat criant als ruscos des de feia diversos anys.
Havíem dit adéu a Sant Antoni amb els animalets beneïts i ball a la plaça. S’apropava la gran festa del poble, la Candelera. Ensondemà, Sant Blai. Era al febrer i se celebrava com a preludi del carnestoltes i de la llarga quaresma, quan s’havia de guardar un estricte dejuni, no menja carn cap divendres, ni abusar de la carn corporal. Sobre el poble bufava un vent humit que ens feia arribar la fredor fins al moll de l’os. Els homes portaven gorres de llana que cobrien les orelles i no es treien l’impermeable de sobre, ja que un borrimet et deixava tot calat. Les dones no es movien de casa, estaven preparant els vestits de la festa gran al costat dels brasers i els escalfaplanxes. Era l’època més familiar de l’any. Tothom tenia ganes de seure prop del foc i gaudir de la seua escalfor. El riu havia muntat de nivell. Les pluges de l’hivern havien estat intensíssimes i els camps ja havien oblidat altres temps de sequera major i de polsors. Les barraques, que abans semblaven en terra ferma, apareixien com si estiguessin flotant damunt de l’aigua, i en més d’un indret s’hi hauria pogut navegar i tot.
Els Quintos, que eren els nois cridats a files, acostumaven a organitzar el ball de la Candelera, i s sobraven diners farien una altra gran festa per carnestoltes. Enguany es casava una noia del poble amb un xicot molt templat de Sant Sadurní d’Anoia. Terra del cava, que s’havien conegut mesos abans mentre veremaven. Si el temps ho permetia la podrien fer ben grossa.
Quan va arribar la nit, un grup de “berrejadors”, bé, d’afeccionats al cant, es plantaren a la balconada de la futura noucasada i li recordaren amb càntics tots els seus afers quotidians, i també què li passaria la nit ce noces. Havien llogat un rondaller joter de La Cava, en Josep “el Noro”, que entonà uns rodolins que feien referència a la nit en què seria desposada i que encantaren tothom.
El ball de la nit fou tot un èxit. Hi assistí tot el poble i es decidí de continuar les celebracions dies després amb una gran festa de disfresses i fer córrer una popular vaqueta. Els bous, el ball i el bon vi feien oblidar les penes. A molts homes que volien presumir de mascles els encantava córrer davant l’animal i fer alguna verònica amb gràcia, que la dedicaven a la seua promesa formal o a la noia que els feia “tilin”, sense ser correspostos la majoria de les vegades.
Els quintos a l’endemà feren una menjada per atipar-se a la garriga de can Sansa i la pescaren grossa. En tornar, trobaren Maria “la poc agraciada” que se n’anava cap a casa amb un canti d’aigua, que havia anat a buscar a la font de la plaça del mercat del peix, i la palparen tota. Era molt tradicional fer alguna bretolada per la festa dels futurs soldats. Aquests feien ús d’un vocabulari molt rude, ple de renecs contra l’Altíssim, que més d’una vegada havia rebut el comentari de Mossèn Massip davant l’altar.
Per carnestoltes, hi havia la bonica tradició al poble que tothom, pobres i rics, joves i vells, s’havia de disfressar. La nostra era la festa de disfresses més important i emotiva de la comarca, a la qual acudien joves i més grans de tots els pobles del voltant. Tots els anys era una gran festa col·lectiva de caliu i germanor, on l’ingeni podia molt més que els calers. Hi havia qui amb quatre draps anava elegantment disfressat i irreconeixible i podia guanyar la competició.
Aquella nit en Joseret “el beato” es va presentar sobtadament amb un grup de grisos que havien sortit de la taverna del Llarg, i s’amuntegaren a la porta del recinte pretenent entrar sense pagar, ja que somos la autoridad. Alguns quintos s’hi resistiren i cobraren de fort. Hi hagué una batussa que escandalitzà tothom. L’alcalde va muntar a l’escenari i va cridar l’ordre, però els ànims estaven molt esverats i malgrat la por que es tenia envers els cossos policials, aquesta vegada més d’un volia plantar cara. La festa va ser tot un desastre i molt aviat, en veure que l’ambient no es calmava i eren molt pocs els que participaven el ball, l’alcalde va decidir que era millor suspendre la vetllada. Altra vegada hagueren de marxar cap-cots tots caps a casa. Però aquesta vegada es va posar al costat del poble, va indignar-se amb son nebot i amb els policies i digué que presentaria a les instàncies pertinents una queixa oficial. A bona hora ix el sol.
Aquells dies també hi havia altres motius per amoïnar-se. Algunes vídues de guerra havien començat a rebre la paga i altres no. Diverses dones decidiren d’anar a l’oficina de l’ajuntament pedani i assabentar-de de què passava. Els va rebre en Palomares qu els digué que no hi havia cap tipus d’ajut per les vídues de rojos fins al moment, qui sabia en un futur. Això sí, aquesta vegada no va haver-hi cap mena de maltractament ni d’insults, i els prometé que preguntaria si n’arribaria cap.
Els rumors que comentaven la gent del poble, però, eren molt diferents. Essent en Palomares l’administrador ningú no cauria de cul si s’arribava a esbrinar que ell n’havia fet un ús particular, dels diners, ja que en necessitava molts per pagar-se els plaers sexuals i els forts deutes de joc que havia anat col·leccionant.
Al poble de Camarles havien tornat tres homes que havien participat en la guerra i se’ls havia donat per morts i enterrats. Això feu renàixer les esperances entre algunes vídues locals que els seus marits no estiguessin morts encara i algun dia tornessin a casa. El problema vingué perquè una d’aquestes presumptes vídues s’havia tornat a casar i es trobà casada amb dos homes a la vegada i amb fills de tots dos. El catolicisme vigilava amb lupa el comportament de les vídues. Era el viu exemple dels efectes secundaris i l’empremta tenebrosa que el patètic conflicte bèl·lic encara no ens abandonava.
Un fatídic dia, quan encara no havien tocat els vuit del matí, quan el sol ja havia anat prenent el seu lloc en la cap del cel i molts dels/les jornalers/es es trobaven camí dels camps per començar la jornada laboral, es podia sentir clarament per tot el poble el so de les campanes de l’església, la qual cosa anunciava que algú havia passat a millor vida. En sentir els primers tocs, les dones velles ja sortien al carrer per esbrinar qui havia estat el dissortat aquell cop, llavors glossar les excel·lències personals i dels seus avantpassats i compadir el/la company/a que ens acabava de deixar. Als pobles se segueix al peu de la lletra la cultura del respecte al difunt. De sobte s’oblida tot allò dolent que hagi pogut fer i les tradicionals rancúnies entre veïns. En vigílies del “traje” de fusta, com diu el iaio, se’l sol convertir en una mena d’heroi idealitzat que només ha deixat en aquesta terra un agradable record.
Aquesta vegada el so de les campanes era diferent, portava a dintre una patètica tonalitat. Dins dels cossos de la gent alguna cosa els indicava que aquell mort no era com els altres. Les campanes tocaren sense parar durant més de mitja hora i un sentiment d’angúnia ens va envair a tots. Ma iaia va anar a casa una veïna, que era molt amiga del rector, per tal d’assabentar-se de quina família era el difunt i com sempre donar-los el més sentit condol. Ella assistia a tots els enterraments que podia i es feia partícip de la pena familiar, com a mostra de bon veïnatge.
-No pot ser. Segur que ha de ser un error. Quina desgràcia més grossa! Si encara estava en la flor de la vida! Com pot ser això?
Vaig sentir que un veí exclamava angoixat i amb veu tremolosa, sense sortir-se’n de l’ensurt. La curiositat em va empènyer cap a fora. Vaig sentir la gent que murmurava, però ningú no gosava parlar clar. El dissortat era, ni més ni menys, que en Joseret “el beato”, germà d’en Miquelet que m’havia arravatat el primer lloc a l’altar del catolicisme regnant pels mèrits religiosos familiars, els seus diners i influències polítiques. Tenia només 22 anys. El seu cos encara agonitzant havia estat trobat pel sereno a la carretera que va a l’Aldea, prop de l’horta dels Marqués. Quan s’estava morint, es deia, proferia amenaces contra els grisos i blasfemava sense parar. De la sang que havia perdut en quedava una gran taca al mig del camí.
Quan els murmuris s’incrementaven, la gent als carrers ja estava excitada i demanava explicacions. Un bon grup de grisos envaïren el poble i, consegüentment, tothom va haver de tornar cap a casa sense tenir clar què havia passat realment; i cap a la feina que no ha estat res.
Al poble regnava un silenci tenebrós. Les dones, amb el llum apagat, miraven per sota la persiana mig tancada sense gosar baixar. Els murmuris de sota mà deien que se l’havia vist per darrera vegada a la taverna del Llarg, la nit anterior, quan estava bevent amb una parella de grisos, els quals havien desaparegut i fins ara no se’n sabia res d’ells. El més curiós del cas resultava que eren molts els membres tant de la guàrdia civil com dels grisos que passaven a esmorzar amb molta freqüència per la seua casa, falangistes i catòlics de tota la vida. Hi havia una gran confiança i cordialitat entre ells. Ningú no entenia res ni gosava parlar clar. Més d’un sabia, però, que en Joseret apostava fort i tenia alguns deutes de joc acumulats. Les partides de la taverna del Llarg podien tenir alguna cosa a veure amb el presumpte assassinat. Aquella nit pels carrerons solitaris dominaven les ombres. D’un portal van sortir dos grisos. Era una casa de fama dubtosa, on alguns casats es permetien certes vel·leïtats. Els homes de poder la freqüentaven. Es paraven un moment, varen encendre la pipa i en un instant es pintà en el rostre el resplendor roginós de la flama. Varen seguir una altra vegada. A mesura que caminaven deixaven al darrera uns altres xicotets núvols que desapareixien al punt que s’endinsaven els carrers i rebien plaers corporals. També en un dia de dol.
La versió oficial va arribar l’endemà. Ens digueren que en Joseret havia caigut de la moto accidentalment i que el seu cos no presentava cap fractura ni havia rebut cap cop estrany tal com es murmurava tendenciosament. La desgràcia se l’havia endut. I això és el que haguérem de creure’ns tots. Posteriorment, l’alcalde va enviar una missiva declarant tres dies de dol oficial en record del seu nebot i recordava a tot el poble que no era hora de fer comentaris maliciosos i de mal gust que implicaven les forces de seguretat. Era únicament la justícia qui s’havia d’encarregar d’esbrinar tot el que havia passat. Eren moments de consternació i calia conservar la serenitat per damunt de tot i respectar el dolor de la família.
Tothom hagué de deixar de parlar-ne en públic. S’obriria una altra investigació inútil que no ens havia d’aclarir res. La roda continuava igual. El funeral del dia següent fou presidit per tot el falangisme de la veïna ciutat de Tortosa. També hi assistiren els caps de la guàrdia civil i dels grisos i un comandant de l’exèrcit establert a Amposta. Fou oficial pel bisbe de Tortosa, Monseñor Manuel Moll, per evitar suspicàcies. Durant l’homilia també parlà Mossèn Massip, que vanaglorià els mèrits del difunt i de la família i la seua col·laboració fidel amb la parròquia i ens convidà a alegrar-nos dels traspàs de Joseret a una vida paradisíaca, on no hi havia ni infidels ni comunistes. Va dir que havíem de tenir una confiança cega en la justícia, que venia d’un origen eternament diví. Tot s’aclariria prompte. Els iaios se’n tornaren cap a casa amb el cap baix i sense pronunciar una sola paraula. D’aquesta història no se’n parlà mai més, almenys quan jo era al davant. El silenci exterior vencia les idees interiors. Durant els dies següents vaig observar el meu iaio com n’estava, de pensarós, neguitós i ploraner. Portava una immensa ràbia guardada dins les entranyes. Però la vida havia de continuar.