La novel·la Tomàs Serra (17)

6
EL JUDICI I LES REFLEXIONS
Dissabte al vespre els advocats defensors arribaren en tren. La històrica Tarraco no els rebia amb aires de festa precisament. Les parets vigilaven. Per dirigir-se al centre de la ciutat, giraren a la dreta i muntaren una empinada costa que els portà a les escales que acaben allí on comença la Rambla nova, que en aquell punt s’anomena Balcó del Mediterrani, el qual permet contemplar la immensitat del mar i l’intens treball portuari. Sense aturar-se, seguiren en línia recta, fins trepitjar l’anomenat Passeig de les Palmeres, sense temps d’adonar-se que estaven en la part antiga. Al davant mateix pogueren veure unes muralles i un edifici antiquíssim amb una torre de forma rectangular amb les seues pedres mil·lenàries, testimonis muts de la dominació de l’imperi romà. Aquest edifici era la seu de la presó de Pilats, destinada a tancar-hi presos polítics.
La cel·la que ocupaven en Josep i en Vicent estava ubicada cap a la meitat de la torre. Rebia la llum per una finestra minúscula amb una creu de barrots de ferro empotrats a la grossa paret de pedra. El cap del Sol ocupava quasi tot aquell forat. Durant moltes hores del dia podia veure’s aquell rostre amb les seues fesomies enèrgiques mirant sempre cap a l’exterior, fixament, immòbil, petrificat, amb les parpelles semitancades i la mirada absent.
Un soldat amb un fusell a l’espatlla es passejava, anant i venint a curta distància de la porta. El sergent de guàrdia els va fer esperar més de mitja hora. Després hagueren de travessar un pati i els varen introduir a una habitació on hagueren de seure durant uns vint minuts llargs. Va aparèixer un militar que els va faltar al respecte i els va regirar minuciosament. Després va entrar el carceller, que els acompanyà al llarg d’uns passadissos foscos fins que varen trobar unes escales estretes. Cada quinze escales hi havia un replanell amb dues portes amb planxes de ferro i cadenats grossos. Varen seguir muntant, fins que al següent replanell el carceller es va parar davant la porta de la dreta i va cridar de manera despectiva el nom dels dos acusats i els informà:
- Pueden conversar durante veinte minutos. El reglamento no permite que duren más las visitas.
Les autoritats militars varen fer un ús diligent del cap de setmana, establint la convocatòria del judici amb una malintencionada rapidesa i extrema precipitació per al dilluns, següent, dia 11 de setembre, a les 9.45 del matí. Era una nova acció premeditada amb la intenció de limitar i condicionar totalment l’actuació de la defensa. Una nova provocació que no els hauria calgut, donat que les resolucions d’aquesta mena de judicis estaven dades i beneïdes abans de realitzar-se. Com en un joc de taula, escacs i mat. Els advocats varen ser avisats el dia abans, diumenge, a tres quarts de set del vespre. El judici havia de ser teòricament públic, atès que es tractava d’un Consell de guerra ordinari. La realitat, però, fou ben diferent. L’assistència no va ser lliure. Estava formada majoritàriament per policies vestits de paisà que coaccionaven l’entrada als ciutadans solidaris, amics o familiars que varen ser sotmesos a un escorcoll meticulós. La farsa començà amb un espectacle teatral digne dels esperpents que va fer populars Valle Inclán. L’advocat d’en Josep, el senyor Joan M. Bonfill, un bon lletrat i millor persona, que no s’havia presentat a causa d’una molesta indisposició, fou comminat pel president del Consell a fer acte de presència d’immediat si no volia ser acusat d’obstrucció a la justícia. La sessió, doncs, no va poder començar fins passats quarts de tres, després que el lletrat s’hagués sotmès a diferents revisions mèdiques, el qual va donar fe que havia d’iniciar la seua tasca forçat per l’autoritat militar, que no tenia en compte el seu delicat estat de salut.
El fiscal demanava la màxima pena per a en Josep Soldevilla “El Sol”, en considerar-lo cap principal d’un grup terrorista, i 80 anys de presó per a en Vicent Sanchís “el txe”, per complicitat. Els lletrats de la defensa varen centrar l’única argumentació possible en 4 punts molt concrets, que formen part del recargolat llenguatge jurídic que resulta totalment inintel·ligible per a la ciutadania:
A/ El delicte de terrorisme que s’imputava als dos acusats no estava tipificat al codi militar sinó al codi penal, per tant demanaven que les competències del judici recaiguessin en un tribunal ordinari i no en un de militar.
B/ Existia un defecte en el procés que anul·lava totes les diferents acusacions formulades, ja que no hi havia hagut cap mena de dictamen pericial dels danys dels quals es responsabilitzava els acusats.
C/ No hi havia cap prova verídica que demostrés que els dos encausats fossin els autors dels actes a què havien de fer front. L’atestat policial només es podia considerar com a denúncia i no coma prova acusatòria.
D/ Mai no s’havia demostrat l’existència del SIAC, llavors no es podia acusar ningú de pertànyer a una organització fantasma.
El lletrat Bonfill va voler denunciar públicament l’actitud del tribunal, que des del començament del procediment havia posat tota mena d’inconvenients a la seua actuació, fet que produïa una injusta indefensió dels dos ciutadans.
- Me temo que hay una voluntad clara de terminar con el proceso de manera demasiado rápida, prescindiendo de las mínimas garantías procesales.
També va incidir en el fet de les tortures, tant físiques com psicològiques , que varen ser aplicades en la persona del seu defensat per tal d’obligar-lo a signar una declaració preparada per la policia. Totes les al·legacions foren en va, tal com era d’esperar d’un règim dictatorial i de caire criminal que quan hi havia un judici de caire polític havia dictat el veredicte dels acusats d’avantmà. Tots dos foren declarats d’alta traïció, condemnats a mort i executats el dia següent de matinada.
No hi ha paraules. No puc dir res. Llegeixo negror. Només és vàlid l’escrit del narrador de la mort: “Jo contemplo ara, des del refugi de la meua soledat, on la guerra em va portar, el pas arrabassador dels exèrcits. Sota les seues plantes tremola terra. Els núvols es desgarren vomitant foc, com a presagi d’un proper diluvi universal. I les ciutats desapareixen, arrasades per aquest vendaval sinistre reduint el món a cendres. I tot això perquè la civilització es maleeixi ella mateixa després que aquesta hora de tràgica bogeria hagi quedat escrita a la història. La nit és nostra. El misteri ens pertany. Mentre vosaltres desapareixeu tancats a les presons dels vostres malsons, nosaltres ens aixecarem per acompanyar aquesta dama misteriosa que és la Mort. Tornaran els quatre genets cavalcant sinistrament. Sota les petjades dels quals els cementiris s’eixamplaran i la terra es regarà de sang. Mai com ara el món ha estat un infern”.
En Josep se les va apanyar per fer-me arribar, mitjançant el seu advocat, dues emotives notes que sempre guardaré com a record sentimental. En la primera m’expressava resumidament bona part dels seus sentiments:
“Estimat Tomàs o Maset,
M’han passat moltes coses en la vida, tant d’agradables com de desagradables. He viscut intensament cada minut de la meua existència i he tret profit dels meus anys en aquest planeta. M’he dedicat gairebé completament a la causa de servir els altres i condemnar tota mena d’injustícies i discriminacions. Tinc viu el record encara de quan et vaig conèixer allà als camps de la Pedrera, límit sud de l’estimat poble de Campredó. Les classes a la teva cambra i els sopars de la teva iaia, la pobra Cinteta “la panissera” que estava plena de bondat.
Hem passat moltes estones junts i hem après l’un de l’altre. Sé que m’has tingut com un bon amic i que comprendràs la meva manera de fer i els meus sentiments. Recorda’m com allò que certament he estat en realitat, un bon company, amb el qual t’ha unit una gran relació durant molts anys, i oblida i perdona tot allò negatiu que ens hagi pogut passar darrerament, que només són ximpleries del destí que ens ha enterbolit la nostra autèntica i sincera amistat.
Que tinguis molta sort en la vida.

El contingut de la carta em va emocionar. Féu aparèixer les llàgrimes al meu rostre. Feia molts anys que no plorava. Al cap i a la fi s’estava disculpant i donant mostra de l’estimació que m’havia tingut. Reconeixia el seu mestratge en la meua persona, però no feia cap referència a la Mariona, com si fos l’única cosa que li donava un regust amarg i que no oblidava ni tan sols en el punt final de la seua vida. De sobte, em van venir a la memòria uns versos que em feren tremolar d’emoció, que en Josep havia escrit quan encara vivíem a Campredó en honor d’un President màrtir del país que havia sofert una mort semblant a la seua:

Endut emmanillat a un captiveri
En una fossana et van tirar els inhumans,
A tu, cabdill d’un exèrcit de justícia,
Fidel a un poble que et va veure
Com a símbol del que s’acaba
Malament i pitjor es comença.
Em proclamo en rebel·lia
Pel teu nom, davant els estels
Que contemplen la neguitejada terra,
On sobren records ingrats i manquen
Nous cabdills que encaminen
I no es venguin a l’infern que hi ha a ponent.
La història és un misteri d’injustícia
On homes amb seny moren pels demés.

L’altra nota m’unia a les històries d’en Josep per sempre més:

- A en Maset el fascinaven les històries de guerrillers. Poques vides proporcionen tants capítols heroics com la que ens ofereix en Pere Barceló, nascut al poble prioratí de Capçanes, i conegut com el Carrasclet, en el qual podem trobar tot el romanticisme de l’home vexat per una tirania, que es veu obligat a llençar-se a la muntanya i a quedar-s’hi mentre veu com li empresonen la mare i altres familiars. Als ulls del poble que estava sofrint tota mena de vexacions socials, la figura del Carrasclet s’enlairà com una mena de mite amb seny justicier, venjador d’ultratges i benefactor dels humils. La seua invocació era suficient per evitar molts abusos dels funcionaris del rei borbó Felip V, que en guerra descansi. Barceló va seguir la dinàmica única del país i va adherir-se com a capità de fusellers a la causa de l’arxiduc Carles d’Àustria. El malestar contra el fisc borbònic s’estenia arreu, donada la manera violenta d’exigir els tributs, mentre que la persecució contra els qui havien exterioritzat els seus ideals favorables a l’arxiduc en la guerra de Successió era una altra causa d’irritació. Tots els disconformes eren acceptats per la colla del Carrasclet. Se sentia defensor dels drets del poble i emparat per la simpatia rural pernoctava en els pobles xicotets del peu de la serra. Els seus escamots esdevingueren un refugi de perseguits. La fita que els guiava era abolir els funestos decrets de Nova Planta i restablir els furs de la Corona d’Aragó. Va encapçalar nombrosos fets d’armes al Priorat, va conduir els seus homes fins a l’Ebre travessà la Terra alta i arribà fins a Calaceit. Es va veure obligat a fer la guerra de pobre, amb escassos proveïments. El botiguer, l’artesà, el pagès, l’obrer, tots maleïen el rei intrús, però amb llur silenci contribuïen indubtablement a sostenir-lo. Les classes conformistes novament vetllaren pels seus interessos. Si la massa social hagués decidit agafar el camí del Carrasclet, la història catalana hauria anat d’una altra manera. I la meva vida també.