La novel·la Tomàs Serra (11)

9
BARCELONA
Des de ben jovenet vaig ser un noi molt actiu, ple d’inquietuds i ambicions, les quals varen rebre un fort impuls amb el mestratge que va exercir en Josep Soldevilla. Des que ell havia desaparegut, havia intensificat la meua dedicació a la pintura. L’ús del pinzell m’era una autèntica necessitat, havia d’alliberar els impulsos i plasmar-los per veure representades les meues idees. Pel poble em miraven estranyats. No era època on l’oci tingués cabuda. Campredó se m’havia quedat xicotet. Ja sabia que el meu pare havia donat la vida per la causa de la llibertat, la qual cosa va aportar aires nous a la meua vida. Allí ja no podia eixamplar la meua ment, necessitava urgentment un canvi d’aires que em permetés trencar totes les barreres que encerclaven la meua existència. La ciutat de Barcelona pot arribar a oferir unes oportunitats inimaginables a un noi que havia viscut en un clot de món. En qualitat de jove artista em vaig posar a freqüentar els llocs més progressistes, i després de la meua tranquil·la estada amb els Molins vaig passar a formar part d’un reduït cercle cultural alternatiu, en el qual es podia parlar d’art, cultura, literatura, educació, política i altres ciències. No cal dir que es respirava un clima d’animadversió total cap al règim franquista i d’adulació del món comunista.
De cop i volta vaig començar a assistir a nombroses reunions clandestines. Em vaig convertir en un fervent activista que defensava la causa de la igualtat i la llibertat de l’individu, la qual cosa va alterar novament el ritme de la meua vida. Totes les amistats noves eren gent anarquista, alguns dels quals coneixien la meua terreta; catalanistes que vivien la frustració de parlar una llengua perseguida i de tenir unes institucions patriòtiques clausurades; i comunistes que només tenien el seu punt de mira omplert de nostàlgia en uns països no molt llunyans geogràficament, on feien reviure el paradís aquí al planeta terra. El socialisme i el consegüent alliberament social, tant a nivell de persona, classe o país es varen convertir en la meua raó de viure. Vaig conèixer moltes dones i als 21 anys vaig estrenar-me, o millor dir em van estrenar, una dona feta i refeta de més de 30 anys que es deia Pilar, que provenia de Saragossa i era una pintora amb un talent discret i que era molt experta, entre altres coses, amb els temes de la carn.
Feia temps que m’atreien les dones més gran que jo, la seua figura ben formada i la manera de fer. M’era indiferent si m’havia de deixar portar per elles. Encara hi tenia clavada la imatge dels fascinants actes sexuals d’en Josep i la Mariona a la malesa en els camps de la Pedrera. Aquesta dona anarquista s’ho feia absolutament tot ella. Em despullava, jugava amb el meu membre com aquell que ho fa amb un camionet de bombers. Jo era només el convidat de pedra en la jugada.
A partir d’aquesta experiència la meua activitat sexual va gaudir d’una gloriosa intensitat. El sexe era fàcil dins dels ambients on em movia, que estava ple de dones totalment alliberades i sense cap dels prejudicis a què estaven lligades les noies del poble i que tenien ganes de pecar, d’actuar contra els manaments de la Santa Mare Esglésis Catòlica Apostòlica i Romana. Eren dones que no estaven interessades a agafar lligams amb ningú en concret, cardaven quan en tenien ganes i amb qui els plaïa. Com és d’imaginar, un jovenet sol i inexpert era una peça del tot buscada.
Em vaig anar embolicant més i més amb afers polítics. Vaig aparcar fins i tot la meua feina artística, donat que havia perdut un xic la imaginació i l’interès, i vaig participar en varis actes de sabotatge. Un d’ells, en una companyia elèctrica, i un altre de molt més arriscat on tallarem el subministrament elèctric d’una comissaria dels grisos. Dies després se’m convidà a formar part d’un grup armat que havia estat fundat acabada la guerra i que ajudaria a retornar la llibertat completa a Catalunya, el SIAC, les sigles del qual donaven nom al grup “Socialisme i Alliberament de Catalunya”.
A Barcelona es començava a respirar novament un altre ambient de revolta. Es varen realitzar les primeres manifestacions als carrers. El règim reaccionà durament i posà a la presó diversos companys de l’històric PSUC. Se’ls va acusar d’haver organitzat les manifestacions manipulats pels maçons i d’haver volgut reorganitzar un sindicat il·legal de gent treballadora.
Els companys del SIAC ens reunírem, la nostra integritat física perillava, i vàrem planejar una immediata fugida per tal d’evitar passar per un judici manipulat i una llarga temporada a la fosca. El 23 d’abril de 1954, no era cap festa ni tenia cap connotació especial, de bon matí agafàrem el tren a l’estació de França que ens portaria fins a Lleida i d’allí prendríem l’autobús em direcció a la Seu d’Urgell, on ens reuniríem amb uns altres companys que coneixien totes els senders de les muntanyes que ens portarien fins a Andorra. El viatge fou molt dur i perillós. Ens dividírem en diversos grups per tal de no aixecar sospites. Els grisos ens varen demanar la documentació dues vegades. Hi havia controls a diverses estacions. Tinguérem sort que no ens van arrestar, es varen creure que érem pagesos que anàvem a treballar a la pera a les terres de ponent. Vaig experimentar el que era la por. Vaig fer el cor fort i potser per primera vegada vaig prendre consciència d’on m’havia posat. Però lluny d’ablanir-me, em vaig sentir orgullós i estava disposat més que mai a donar la vida per la causa. Em sentia hereu del meu pare i seguidor dels passos d’en Josep. Estava convençut de seguir la línia correcta, havíem de trencar el jou. El món estava massa ple d’homes com el pobre iaio que haviensuportat estoicament tota mena de vexacions.
No. No havia nascut per a la mediocritat. Viuria la vida. Coneixeria bona part del món. Faria la revolució. Viuria del me art. Canviaria la societat i la culturalitzaria. Estava determinat a trencar totes les estructures que ens lligàvem. Creia en uns principis que eren la força que em guiava.
Una vegada al menut Principat, vàrem hostatjar-nos a casa d’alguns companys que feia temps que estaven exiliats i que seguien la seua militància revolucionària. De seguida, vaig passar a formar part d’un nou cercle artístic i vaig mudar-me a viure amb els en una espècie de comuna alternativa. Era una casa rural amb parets de pedra gruixudes que s’havia mantingut en peu després de segle i mig., que era semblant en estructura als masos de la meua comarca, on els pagesos feien gresca a la nit. Hi havia una pallissa que feia d’habituació única, conreàvem vegetals en un hortet al darrera, teníem molts gossos i altres animals de companyia. Veníem els quadres al mercat central o a diversos comerciants d’art que ens en demanaven. També ens encarregaven algunes falsificacions d’autors famosos, les quals es pagaven molt bé.
A la comuna ningú no tenia parella estable i tothom s’ho feia amb tothom. Hi havia fins i tot relacions de parelles del mateix sexe, tot i que jo mai no hi vaig voler prendre part, perquè no m’atreuen els homes i perquè potser encara no estava del tot alliberat de la moral en la qual em vaig criar.
Un bon company, en Maties Pallarès, que també era militant del SIAC, es va posar a col·laborar amb la històrica emissora de ràdio “La Pirenaica”, que emetia per a tot l’estat i que podia ser escoltada quan es feia fosc. L’emissora es dedicava principalment a fer agitació i es va convertir en la veritable veu de l’oposició republicana a l’exili. Un dia em van proposar de ser el convidat d’honor del programa “Artistes fora de casa”, donat que hi havia prou clientela d’artistes i escriptors al país pirinenc per fer un programa diari durant més d’un any. Allí vaig rebre una de les sorpreses més grans de la meua vida, en adonar-me que l’entrevistadora era la Mariona Domènech. Es feia passar per Raquel Català, que em recordava el sobrenom amb què es coneixia en Josep. Desconeixia si veritablement ella sabia que era la meua persona a qui anava a entrevistar o el nom Tomàs Serra no li deia res de res, ja que el món en podia estar ple i jo era conegut de xicotet coma Maset el del ferro.
Després de la sorpresa inicial ens vàrem saludar, vàrem comentar diverses coses de la vida del poble, més o menys com havíem arribat allí, per després fer-me l’entrevista pertinent. Jo no vaig voler deixar cap fil per lligar. Aquesta vegada sí que vaig parlar clar i català. Vaig defensar l’honrada vida de pagès i vaig voler donar els fastuosos missatges que m’estaven omplint la vida i que eren crucials per a la meua existència: la lluita per sobreviure, l’educació lliberal i sense obstacles morals ni religiosos, la lluita i revolta contra l’opressió, l’alliberament com a persona i com a col·lectivitat, la dignitat social i l’amor. Amor als meus i, per què no, amor carnal, que també era un goig de la vida.
La Mariona estava molt bella, el pas del temps li esqueia, al cap i a la fi tenia poc més de 30 anys. Encara tenia la imatge clavada dels seus pits endurits i en Josep fent-se-la seua i l’enveja sana que jo sentia des d’aleshores. Una dona madurada prematurament per les circumstàncies, però malgrat el que havia sofert continuava essent molt atractiva i desitjada per qualsevol home.
Em va convidar a sopar dissabte següent a casa seua. Em va prometre que em cuinaria alguna recepta tradicional campredonenca car seria emocionat parlar dels vells temps. Quedàrem a les 7 per menjar, molt prompte pels costums de ciutat, però a mi em serviria per recordar els sopars amb els iaios quan aquesta, si no ens havia caigut el sostre al damunt, era l’hora obligada per seure a taula.
Durant la menjada vàrem xerrar de moltíssimes coses. Ens agafàrem d’immediat una confiança només pròpia de gent que necessitar explicar el perquè de les coses. M’ensenyà l’emotiu retrat que jo havia pintat anys enrera al camí de la Font de Quinto i evidentment va glossar la figura d’en Josep, el seu amant i el meu mestre. Em confessà que encara l’estimava, mai no l’oblidaria. En això, coincidíem tots dos.
La xerrada era molt amena. Els trossos de pollastre en salsa que havia cuinat i especialment les ales que a mi m’agradaven tant de xicotet, eren delicioses. La iaia sempre me les guardava. I sí, era veritat, tenia el mateix gust com si l’hagués cuinat l’estimada velleta panissera a la cuina de llenya de la nostra caseta. Va preparar a consciència unes postres delicioses, cireres confitades amb mel. Les cireres no eren ni massa verdes ni massa madures. Va posar la mel amb l’aigua i li féu donar dos o tres bulls. La va escumar. Quan el xarop va estar tebi, el posà al damunt les cireres i el va bullir fins que feia fils. Després d’aquest plat hi havia més dolçor en la vida de tots dos.
Em va explicar que treballava de mestra en un col·legi de Sant Julià, en el qual podia ensenyar lliurement sense cap mena de tabú ni obligacions. S’entendrí quan va sincerar-se en voler parlar-me de la seua vida marital i de com va haver de fugir de Campredó,i em preguntà si en sabia alguna cosa, del seu pare. Li vaig explicar tot sobre la pèrdua de les terres de can Domènech i el poder que ja tenia en Palomares. Res no li vingué de sorpresa, tot i que li va doldre molt ja que la sang no es torna mai aigua. Aquest tema li feia mal. Era millor parlar d’altres coses menys doloroses per gaudir de la vetllada. Vàrem construir il·lusions. Decidírem que escriuríem a la família Soldevilla a la cité d’Orleans per veure si ens en podien dir alguna cosa. S’il·lusionà molt amb la possibilitat de tornar-lo a veure.
La nit s’apropava. Era molt càlida i xafogosa. El millor que podíem fer per gaudir de la placidesa climàtica era sortit a fer una copa per tal de poder continuar explicant-nos històries inacabables al bar de la cantonada, que per casualitat també es deia bar del Centre, i em convidà a ballar a una preciosa sala ones feien uns concorreguts balls de gramola, els quals semblava conèixer força bé. Ballàrem els típics boleros que ens posaren a tots dos a to, i altra música romàntic que parlava d’amor. És fàcil de concloure que acabàrem la festa a casa seua, a la seua cambra. Vàrem entrar envestint la porta i caiguérem al terra abraçats. Començàrem a besar-nos per tots els llocs on la carn estava descoberta. Ens vam anar desvestint lentament però sense parar ni un segon, fins que vam quedar nus damunt del terra de l’habitació. Aleshores va començar a ploure. El so de la pluja ens va anar atraient i arrossegant cap al llit. Entre els llençols vam començar a jugar, només amb el llum de l’espelma i dels llamps espontanis. Els jocs van anar avançant fins arribar a un orgasme com els llamps d’aquella nit: espectaculars, efímers, però realment potents.
Feia dies que no estava amb cap dona íntimament, ansiós com un llop li vaig xuclar els rodonets pits roginosos, com feia en Josep, a qui sempre portava a la memòria. Ella es dedicava a jugar amb el meu membre, el qual estava a punt de caramel. Quan v trobar l’oportunitat es va posar damunt meu i em va fer arribar a la lluna de plaer. La Mariona tenia moltes ganes de sentir-se desitjada i es deixava portar pels seus instints més naturals. Jo, com un boig, vaig estar acariciant-li tot el cos durant uns minuts de joia inacabable. Mentre va durar va ser meravellós.
Plovia. L’habitació restà en silenci, un silenci només trencat per les gotes d’aigua que colpejaven els vidres del balcó. La lluna nova deixà sense llums els carrers que s’il3luminaven per moments només amb els llamps de la tempesta. L’habitació austera només comptava amb un llit i una tauleta amb dues cadires, i una espelma damunt la taula que anava bellugant les ombres de la roba que havia quedat al terra després de la nostra apassionada arribada a la cambra.
Recordo tots els pensaments d’aquell moment: “ara la tinc dormida al meu costat mentre m’estic fumant una deliciosa cigarreta. El meu cap no para de reflexionar sobre què ha passat aquests anys. Miro el prestatge i per tot arreu veig el llibre que em vaig trobar quan tenia 13 anys i que em canvià la vida, i trec el rellotge de butxaca que m’uniria per sempre a en Josep i miro l’hora. Són les onze i mitja del dissabte 25 d’abril de 1955. fa un any exacte que vaig arribar a terra llibertària, i el meu cap no deixa d rondinar sobre el meu fet personal i un nou dilema em deixa molt pensarós: si en Tomàs Serra ha fet l’amor amb la dona dels seus somnis o Maset el del ferro ha cardat amb l’esposa “legal” de l’assassí del seu pare i la fervent amant d’en Josep Soldevilla.