La novel·la Tomàs Serra (5)

4
L’ART
Era divendres. Gaudíem d’una nit d’aquelles plàcides com les dels contes màgics per a infants, amb el seu cel estelat i la fascinant lluna plena que ens il·luminava les idees. En una de les nostres didàctiques converses havent sopat, mentre estàvem asseguts sota el pebrer impressionant que teníem davant del rafal, en Josep em va donar una elaborada introducció sobre diversos models de creació artística, aturant-se a fer un repàs a les tradicions culturals de diverses civilitzacions, per concloure amb una idea clau:
- Hem de trobar els mecanismes adequats que ens permetin preservar el patrimoni local, que és el veritable símbol del nostre passat col·lectiu. No oblides mai que “el poble que perd les seves arrels, perd la seva identitat”. No hem de recordar Santa Bàrbara només quan trona. Fa uns mesos van descobrir un conjunt de pintures rupestres al costat de l’ermita de la Pietat, prop d’Ulldecona, i unes altres al Perelló. Conec totes dues serralades prou bé. A veure si durant l’estiu podem allargar-nos-hi i et podré explicar el seu significat.
Em vaig sentir veritablement encuriosit. El iaio m’havia comentat moltes vegades com de bonic n’era, aquesta mena d’art, donat que al seu poble un gran senyor de Calaceit, afeccionat a l’arqueologia, havia trobat uns abrics preciosos en unes coves dels barrancs de Calapatar i Gascons. Em picava el cuquet per saber les tècniques que havien usat aquells inusitats pintors prehistòrics. Els vàrem imitar pintant diverses roques a l’estil primitiu, com l’anomenava tot rient, barrejant diversos olis, fent ús d’argila i fang, per tal d’aconseguir belles siluetes animals. – Aquest és el viu exemple de l’art llevantí -, paraules del meu mestre.
En Josep s’havia llicenciat en Història a la Universitat de Barcelona durant el període republicà. Ell el definia com un temps daurat, - quan es podia estudiar lliurement, sense tabús ni assignatures imposades -. S’havia especialitzat en Història premoderna, car li interessaven les formes de vida més rudimentàries i la incansable lluita per la supervivència que demostraven tenir les més remotes civilitzacions. Es va iniciar en l’incipient camp de l’arqueologia quan era estudiant, treballant en diverses excavacions a la riba alta de l’Ebre, que li permeteren conèixer una Catalunya diferent, en llenguatge i tradicions. Concretament, al poblat preibèric del Puig-roig i a l’establiment ibèric de Sant Miquel de Vinebre, on va trobar una famosa estela funerària que va ser objecte d’un acurat estudi per les altre instàncies. Una volta acabats els estudis, gràcies als seus excel·lents resultats i a l’experiència adquirida, va ser nomenat professor universitari. La seua assignatura, Història de la Ilercavònia, disposava d’un camp d’estudi molt ample. S’estava llaurant un bon prestigi, però les alegries duren poc a casa el pobre. Malauradament l’alçament militar del 1936 li havia tallat les ales.
Personalment, no acabava d’entendre el fet que molts universitaris, gent lletrada com deia mon iaio, havien decidit d’anar a fer la guerra, impulsats per un fervent idealisme i la defensa de les que consideraven causes justes, quan precisament no n’hi havia cap, de conflicte bèl·lic, que faci que regni la justícia.
En Josep parlava d’altres bons companys de països llunyans geogràficament, però no quant als sentiments. Exaltava l’internacionalisme que ens havia d’unir a tots en un sol poble, el gènere humà, sense distinció de religió, creença, raça o color de pell. La seua frase favorita era ben explícita:
-Tots els éssers humans pertanyem a la Internacional dels homes lliures.
Va continuar per parlar dels pares ilercavons, els primers pobladors coneguts de la nostra terra, la seua forma de vida i novament l’art implícit en la seua cultura. Em va marcar els límits territorials, dels quals encara en som hereus lingüístics i socials, però no polítics, atès que l’estructura provincial arbitrària de l’estat mai no ens ho ha permès. Li brillaven els ulls quan anava fent memòria i enumerant els noms dels jaciments més rellevants de la que ell anomenava “República Ilercavona”: la Moleta del Remei d’Alcanar, les necròpolis del Coll de Moro de Gandesa, de l’Oriola d’Amposta, d’Alcalà de Xivert, o el poblat del Castellet de Banyoles a Tivissa.
-Els límits nord de la Ilercavònia eren amb els corsetans a la serra de Balaguer. S’estenien fins al sud a la plana de Castelló. La serra d’Almenara els separava dels cessetans. La Iulia Ilergavònia Dertosa era la vila pubilla del territori, de la qual en parlen els textos grecollatins i hauria d’ésser estudiada amb molta més profunditat.
Va mostrar admiració pels fenicis que havien estat uns grans comerciants que varen introduir la moneda a casa nostra. S’havien fet els amos del riu i varen fer escala a l’alçada de Benifallet, on un meandre els permetia estar a l’aguait de possibles incursions enemigues; pels àrabs, que havien construït grans fortaleses, sota el domini dels quals la veïna ciutat de Tortosa va conèixer el moment més esplendorós. Va comentar l’exemple del poeta i filòsof Abú Bakh Al-turtusí, que justament havia escrit un llibre titulat “Llibre de la guerra” (eterna malaltia dels humans), apart de bellíssims episodis d’amor com: “Sense parar recorro el cel amb els meus ulls/ per si de cas contemplo l’estrella que tu mires”.
- La cultura jueva i les construccions musulmanes ens marquen l’existència. Les tradicions són l’arma més valuosa per al desenvolupament del nostre ésser. El nostre tarannà personal i col·lectiu s’ha anat formant durant segles. Nosaltres provenim d’un expansiu mestissatge cultural, del qual ens n’hem de sentir del tot orgullosos.
Amb la velocitat d’un llamp, em va venir al pensament Mossèn Massip, que afortunadament no ens estava escoltant. Primer ens hagués excongregat, per acabar enviant-nos, amb bitllet d’anada sense tornada, a les calderes més bullents de l’infern per ser unes altres víctimes insensates del llegendari “Contubernio rojo-judeo-masón-separatista”. Quan va arribar al període que abraça l’Edat Mitjana va prendre’s uns instants per a la meditació. Buscava els arguments adequats per a l’ocasió, car havia d’analitzar el paper del cristianisme dominant.
- El fanatisme religiós ha estat causa de la repressió sistemàtica i de l’enfonsament de les civilitzacions. Els Papes s’han dedicat al llarg de la història a declarar la guerra als països que els feien ombra. Han oblidat el seu missatge pastoral, per convertir-se en una mena de senyors feudals, recaptadors d’impostos. No hi ha hagut cap cort més corrupta que la de l’estat pontifici. Entre aquelles parets hi ha hagut sexe a dojo.
A mi se’m varen creuar una mica els cables, i novament em va fer pensar en el capellà. No obstant, es va recrear parlant de l’art gòtic i de les esglésies romàniques. Els edificis com a fet artístic i construcció arquitectònica el fascinaven, diferent n’era l’ús que se’n feia. Em féu la comparació entre una ermita discreta de muntanya, on es premiava la vida pacífica i laboriosa, i la sumptuositat de les grans catedrals gòtiques, on regnava el luxe, com a veritable reflex de la vida que portaven els magnats del catolicisme a Roma, totalment allunyats de la vida humil que pregonaven els evangelis.
En sabia moltes, de llegendes de cavallers errants i lluites amb dracs i altres animals mítics, així com de fantasies de princeses alliberades pel seu príncep blau, que a voltes existia.
- Totes aquestes llegendes i contes serveixen per fer exercitar la imaginació, la qual cosa tothora és positiu, alhora que permet alienar-te de la crua realitat.
Va anomenar un llibre que s’havia escrit a València, el qual tractava d’un cavaller que se‘n va anar a fer la guerra contra el turc i es va enamorar d’una noia que es deia Carmesina, amb la qual visqué un romanç amorós apassionat que la va convertir en la núvia de la literatura. D’aquest llibre, el mateix Cervantes (Miguel de Cervantes y Saavedra, manco de Lepanto, héroe de nuestro ejército y gloria de nuestras letras, que escribió “La vida del ingenioso hidalgo Don Quijote de la Mancha) n’havia dit que era “el mejor libro del mundo”. Em va prometre que si tornava a casa els seus pares, al poble de Cervelló de Llobregat, me l’enviaria com a regal. Em va demanar que el conservés com una joia de la nostra cultura, del qual mai no me’n parlarien a col·legi.
Diumenge vàrem sortir d’excursió. La iaia de bon matí cantava, que volia dir alegria, mentre feia la bugada al safareig del rafal.
- Què menjarem avui, senyora Maria Cinta? – En Josep li va preguntar, topant-se amb una resposta molt aguda.
- Dilluns faves a munts, dimarts faves a grapats, dimecres faves seques, dijous faves amb ous, divendres faves tendres, dissabte faves amb recapte, diumenges faves amb fetge. Us he posat truita d’ou i truita de riu, demà guanyàreu un bon sou i fareu un banyet al riu -. I tornava a les jotes que la seua sogra li havia ensenyat:

Tots anem a dir adéu
com ho diuen a Queretes
amb moltes coques i bon vi
i gresca per a les festes.

Les olives donen oli
Los carrolls de raïm, vi,
Lo tramvia de Queretes
Done molt poquet de si.

Ens estigué mirant una bona estona des de la porta de casa, mentre ens veia allunyar-nos a bon pas camí de la torre. Segur que pensava – amb en Josep està amb bones mans -,. L’aire calmat ens permetia anar escoltant les últimes estrofes:

Si mos pregunten què som
Prompte quedarem entesos:
Som catalanoparlants
Queretans i aragonesos.

Teníem la intenció de visitar els monuments històrics medievals que teníem al terme, així em podria explicar els detalls d’aquelles bellíssimes construccions, que no es conservaven en gaire bon estat.
- D’aquesta torre, anomenada d’Ayuso (cognom de l’antic propietari) o de Font de Quinto, ens narra la tradició que en un passat formava part d’un triangle defensiu contra la pirateria juntament amb la torre de la Carrova, la que s’alça a la altra banda del riu, com a torres vigia a l’entrada d’un antic estuari. Per suposat que no li hem de donar cap veracitat a aquesta afirmació. D’acord amb la seua estructura, sembla més aviat un castell de l’orde dels templers. Don Joaquín no deu ni saber que aquesta orde, formada per soldats-monjos, va prendre possessió de la zona l’any 1149, mentre que a l’alçada de la Pedrera ja en dominava una altra, la de l’Hospital.
Després vàrem dirigir-nos cap a la veïna torre del cargol, que només conserva la planta baixa. Popularment se l’anomena així perquè disposa d’unes escales que recorden la forma d’aquest animal.
- Alguns historiadors afirmen, sense gaire fonament, que aquest monument era la seu d’una llotja comercial que es trobava a la punta d’un suposat port marítim. Crec que això no és possible. L’edifici era una casa central templera, en aquest territori que anomenaven Prat, important per a l’orde quant a les terres de conreu.
Vàrem travessar una zona molt poblada de malesa, per tal d’arribar a la semiderrocada ermita de Solicrú, que roman dalt d’un turonet al costat del Lligallo de les Veles, que havia estat una via agropecuària antiquíssima. Avui dia mena al veí poble de l’Aldea. Allí vàrem seure a dinar. En Josep es gità a l’interior del santuari per fer una curta becaineta. El matí havia estat intens, estàvem cansats i dormir una estona havent menjar és una de les delícies de viure.
El paisatge que permet veure l’alçada de Solicrú és d’encís. Més endins se situen una irregular línia de garrofers, arbres gegants que amaguen el riu Ebre, que s’esllavissa invisible i protector per mig de la valls. Unes bellíssimes terres de conreu s’estenen limitades pel canal de l’esquerra amb les esveltes rengleres de plataners que vetllen pel seu cabal. A l’altra banda continuen els arrossars, fins al fons dels roquers elevats, on comencen els camps d’oliveres, amb els bells ametllers al mig.
- Pel mes de febrer treu flor l’ametller. És l’horta més fèrtil. Terra d’oli i terra d’aigua. Fruit d’un miracle que es diu Íber, a qui el bon poeta amb sentiments canta.

Prudent s’atansa, navega al descobert
Encamina l’horitzó amb rostre serè:
La terra que mulla li encomana el vertader
Favor, d’adobar la terra i romandre verd
Constant, viril que la natural per ell fa bola.
El cel se’n va, al seu pas, en dolça rima
S’omple de blavor i cant, que s’aprima
Pels innocents ocellets. El flumen bressola
La llavor, canyar, i pels sequiols s’atura,
Carregat d’enginy, que ara la flaire és més pura
Car roman més arrelada en crus moments.
Traspassen els cadenes altres cants d’ocells
Que duen a les salines els sons més bells
Records d’uns altres temps més eficients.

A la tarda tinguérem temps per desplaçar-nos cap al coll dels Rajolers, on es troba la torre de Roca-corba. Una magnífica atalaia que fa disset metres d’alçada, que durant segles ha presidit la nostra comarca i se l’ha considerada la reina dels camins. Al costat hi ha un pilar que té gravada la imatge de Sant Onofre, vestit amb pells d’animals i amb les mans juntes fent oració, a l’entrada d’una xicoteta ermita que antany havia estat lloc de saviesa amb una biblioteca molt prestigiosa.
Em va prometre que un altre dia em portaria a explorar una cova d’estalagtites que estava ubicada en una finca prop de la bassa Venècia i del popular pouet, on jo anava a berenar de tant en tant amb els meus amics. Havíem d’anar ben equipats i amb molta cura, ja que era una mica perillós, però m’encantaria ja que podria veure la bellesa natural de les roques. Em va explicar com es formaven al llarg dels segles aquelles estalagtites gota a gota, mitjançant l’erosió de l’aigua per sobre de la terra argilosa i les roques que hi havia incrustades per dins.
Una notable mostra de les meravelles que era capaç de construir la natura eren les Coves d’en guillem, una de les quals, la cova d’en Sol, servia d’habitacle per a una família. La més gran, la de Rita, que tenia uns dotze metres de profunditat, era usada durant els mesos de més fred per un grup de gitanos transhumants.
En Josep era tot un pou de saviesa. Mesurava les paraules, perquè sempre buscava el més exacte to persuasiu del destinatari. Va fer un repàs a la història de l’art per alliçonar-me, tenint en compte en tot moment que estava parlant amb un xiquet. No havia esta una conversa banal. Em volia fer agafar interès en els fets històrics i, sobretot, encoratjar-me a continuar pintant. El més important, em volia formar com a home.
En un dia tan intens no podia mancar una estona de relaxació, durant la qual en Josep va aprofitar per contar una altra de les seues tradicionals històries heroiques que em dibuixaven personatges mítics que s’excel·lien en l’ús de les armes.
- Si algun militar fill de la terra ebrenca s’ha fet famós per les seues heroïcitats, és en Joan Antoni de Fàbregues, fill del baró de la Font de Quinto i senyor del Boixar, que fou diputat per Tortosa a les Corts constituents de l’any 1789. Als 13 anys ja era ajudant de la milícia ciutadana que defensava Tortosa. Era molt jove també quan va formar part del grup “Voluntaris de Catalunya” que es va aliar amb Napoleó l’any1807 i va prendre part en la batalla d’Hannover contra els anglesos. Les aliances internacionals canviaren de signe davant l’amenaça bonapartista. L’any següent va esclatar la guerra del francès, quan varen proclamar rei el titella de Jose´Bonaparte. Llavors va encapçalar una sèrie de campanyes per expulsar els francesos de la península, fet que li va merèixer ser condecorat amb l’Estel del Nord per la defensa de Biscaia. Va ser nomenat “Cap de pont” de la defensa de Tortosa davant els setges francesos, que justament varen arrasar la partida de Campredó. La seua interl·ligència el va portar a ser un imponent filòleg i matemàtic, apart de ser assessor del Ministre de la Guerra.
Al dia següent, en Josep va venir a casa a fer-me classes de geometria. Aquesta vegada treballaríem les teories de les proporcions que m’ajudarien a millorar les tècniques de dibuix. Portava diversos manuals, un d’ells del pintor alemany Albrecht Dürer, autor de diversos llibres sobre les dimensions geomètriques i el cànon ideal de la bellesa.
- Has de cercar l’estètica de les coses. Una cosa bella sempre és una cosa bella. No t’has de conformar amb uns dibuixos semibons i uns cossos semideformats, sinó buscar allò més bo de tu mateix i la teua inspiració et portarà a la bellesa implícita dels cossos i paratges. T’has d’emborratxar d’un esperit màgic, el de l’autosuperació. Els teus dibuixos prometen. Després que hagis millorat la tècnica en l’expressió de les figures podràs fer grans treballs. És una veritable llàstima que no estiguem a Gràcia. Et presentaria alguns artistes i et portaria a l’Ateneu obrer del barri, on s’ensenya a pintar i dibuixar amb estil.
Em va parlar d’altres llegendes fantàstiques i de civilitzacions com la grega, on hi havia el culte al cos, els homes anaven al gimnàs a embellir-se i fer músculs i els artistes eren considerats Déus. Em va portar un mapamundi on es podia veure on estaven situats tots els països dels quals m’estava parlant. Vaig agafar interès per la cartografia. Em passava moltes estones fent jocs amb els mapes. Comprava i venia terres i col·locava diferents civilitzacions en altres indrets del planeta. En Josep em renyava, deia que era un joc impossible, ja que el canvi d’indret d’un poble li suposava un canvi en el model de vida. Era molt primmirat en totes les coses.
- No puc ni imaginar els egipcis i les seus piràmides, lluny del riu Nil i el desert.
Finalment va trobar el moment per confessar-me el seu gran secret que, tot i que ell desconeixia, per a mi ja no ho era. Em va demanar que tingues molta cura, que ningú no n’havia de saber res, d’aquest afer, ni tan sols els meus iaios.
- Estic enamorat de la Mariona Domènech, i ella també em correspon. Ja et pots imaginar com reaccionarien tots dos, el seu pare i el mafiós d’en Palomares, si ho sabessin. Te’n parlo perquè t’he de demanar un favor molt important.
Em va encarregar que li fes un retrat de la Mariona, en el qual havia de remarcar la bellesa de la seua fesomia i l’esveltesa del seu cos. Ell m’ajudaria. Buscaríem aquella bellesa ideal que es pot plasmar en un quadre. La Mariona seria la nostra musa compartida, una noia bellíssima en la primera obra artística que havia de realitzar amb seriositat. No es tractava ja de simples esbossos ni dibuixos mal acabats, sinó de tot un projecte artístic.
No me’n podia avenir. Vaig posar unes quantes pegues com si volgués excusar-me de no veure’m en cor de fer-ho. En Josep novament es va posar a filosofar. Em va pregar que no fos un cagadubtes i tingués confiança en mi mateix, que la història demostra que el geni es porta a dins i hi havia molts exemples que ho corroboraven, com Mozart, que va composar la primera simfonia quan era molt més jove que jo.
Aquella nit, l’excitació em tragué la gana i encara més el son. Només tenia el cap en el retrat. No vaig sopar res, malgrat les queixes de la iaia que m’advertia que no em faria gran si no menjava més, i jo li vaig contestar amb veu dolceta i fent-li un petó a la galta per calmar-la:
- No pateixi de res iaia, que per una nit sense menjar ningú no es mor. Doni-li al Black, que ell sempre en té, de gana.
Ella ja no podia estar enfadada. En agafar el llençol i posar el cap sobre el coixí, vaig romandre bona estona com si estigués somiant despert amb els ulls ben oberts i en el somni en Josep donava classes a don Joaquín, el rector i sa cosina junts i els renyava per la seua manca cultural i el seu nul dot artístic, mentre jo pintava un retrat que representava la lletjor ideal d’en Miquelet.