La novel·la Tomàs Serra (20 i final)

8
CAMPREDÓ
Finalment vàrem decidir tornar a casa, després de tants anys, ben segur que massa. El nostre menut país ens cridava. La situació política havia donat un tomb, la meua carrera professional necessitava un canvi imaginatiu, i a més a més la salut de la Mariona ens començava a donar algun ensurt. Però l’adéu a Mèxic ens suposava una gran recança. De bell nou el nostre cor es dividia. Deixàvem enrera vivències extraordinàries. La incertesa tornava a emergir en les darreres petjades de les nostres vides. Vàrem haver de vendre les nostres possessions. El mobiliari que havíem triat a consciència per tal de sentir-nos a gust. Ens va doldre moltíssim, ja que en aquell edifici, aquell pati i aquells jardins deixàvem enterrada quasi mitja vida, viscuda amb una enorme intensitat. Els guanys de la venda els vàrem lliurar a diverses organitzacions de defensa de les tribus ameríndies i, òbviament, ens vàrem recordar dels nombrosos casals catalans que hi ha oberts per tot el territori centreamericà. També de l’Orfeó, els membres del qual havien estat la nostra vertadera família.
Sóc de l’opinió que un dels trets més característics que ens diferencia els catalans d’altres pobles veïns d’Europa, com ara els suïssos o els alemanys, és les ganes de passar els anys de la vellesa a la terra que t’ha vist nàixer, com a clara mostra que ja ha arribat l’hora de deixar les aventures enrera, que és cosa de joves, i alhora conservar el somni de ser enterrat a la terra dels avantpassats. Durant tots aquests anys he tingut l’oportunitat de xerrar a fons sobre aquest tema amb centenars d’emigrats i exiliats, i he de dir que tots visqueren amb la il·lusió d’algun dia poder tornar a casa, comprar-se un tros de terra i un sostre sota el qual viure amb tranquil·litat i retrobar-se amb els seus.
El 20 de novembre del 2000, 25 anys després de la defunció al llit de l’oncle Quico, vàrem agafar un avió a ciutat de Mèxic que ens havia de portar a l’aeroport del Prat i d’allí a la meua estimada ciutat de Barcelona. En el moment en què es produí l’aterratge estava llegint un article especial al diari AVUI signat per una bellíssima escriptora mallorquina:
- Al 1975 hi havia hagut una bona colla mercenària que havia vist com se’ls desmuntava la paradeta que els havia alimentat unes dècades. Despatxos on es van vessar moltes llàgrimes, mentre es buidaven els calaixos i es retiraven fotografies. Haver de fer les maletes és dur, quan el destí és incert, perquè s’havien cregut totpoderosos i omnipresents, bé que ho sabem nosaltres. En pocs dies, altres rostres ocupen aquestes oficines acompanyats de cares noves que han desplaçat aquells que havien convertit un lloc de pas en una fortalesa. La política hauria de ser sempre un lloc de trànsit al servei del poble, en cap moment un castell inexpugnable vetllat per la por dels qui no tenen res més a fer en la vida. Mai no hauria de ser un calaix de sastre on encabir-hi aquells que tenen fam de poder, sinó un pont de treball tenaç.
A aquesta encertada enumeració de fets consumats, jo afegiria: la terra immutable ha canviat d’horitzons i de paisatge. Vaig arribar a creure que no veuria aquesta realitat nova. Els objectius comuns i la diferència ideològica ens enriqueixen a tots.
Ens vam hostatjar a l’hotel “Barcelona Sants”, situat a la mateixa estació central, del qual em va sorprendre el seu luxe, l’excel·lent cuina i el fet que estava decorat amb un gust exquisit i disposava d’obres d’art i quadres originals, que ens feia sentir molt còmodes. Estàvem a casa.
Durant uns dies ens vam dedicar a fer de turistes. Ja tocava. Barceoona són tres ciutats en una, força diferents en caràcter i ambicions. La més nova encercla les altres i se’n separa. A la perifèria estan els suburbis industrials que varen créixer amb els anys de la foscor, en els quals la llengua del país és gairebé inexistent. Són el viu producte de la creixença desorganitzada que ha convertit els rius Besòs i el Llobregat en una claveguera. Al mig es troba l’orgullós Eixample, sorgit al segle XIX que ocupa la plana costanera on el massís es trenca i topa amb la Mediterrània. Aquesta és la ciutat nova, amb avingudes llargues i places esveltes, on els burgesos celebren festes i reunions polítiques. Es creuen que influencien l’estat i no ho fan gens. A l’interior està la ciutat vella, el barri gòtic, la ciutat autèntica. Els carrers es confonen, esdevenen més estrets. Hi ha pobresa, hi ha serenor, hi ha orgull de capital. A la dreta s’aixeca Montjuïc. Més enllà tot és aigua.
Tot i això he notat el canvi. S’ha convertit en una ciutat completament cosmopolita i adaptada als temps moderns, la qual cosa no ens ha sorprès gens, atès que la ciutat gaudeix d’una reputació immaculada al continent americà. Tenia moltes ganes de tornar a admirar l’obra arquitectònica del mestre Gaudí, al meu parer el geni més gran que ha donat el segle XX. Així com, per suposat, tenia molt d’interès a conèixer els nous museus.
Vaig visitar algun amic dels pocs que s’havien quedat al cap i casal abans del meu exili. Vaig haver d’enraonar durant una llarga estona sobre totes les meues aventures i potser hauria estat millor si les hagués gravades totes. No m’hauria calgut repetir tantíssimes vegades les mateixes històries. Tampoc no em vaig poder estar de fer una visita a l’Ateneu de Gràcia, per recordar els meus orígens com a estudiant d’art i del meu treball com a pintor. No he deixat mai de ser un romàntic quant al fet dels qui m’han ajudat i els llos on he estat feliç. Un nostàlgic del tracte humà humanitzat.
L’històric camp de “Les Corts” que ens donà tantes tardes de joia ja ha passat a millor vida. Vaig trepitjar el “Camp nou” per primera vegada. Tampoc no vaig trobar gaires restes del “Dream team” que tantes alegries ens va donar fa uns pocs anys. Vaig sentir, però, una emoció grandiosa de tornar a veure en directe la camiseta blau i grana després de més de quaranta anys. Vaig cantar el “Blaugrana al vent” amb totes les meues forces. La llunyania no ha minvat el meu entusiasme per aquest joc tan simple, on onze jugadors corren darrera una pilota, però que ens ha impregnat una filosofia de vida.
Per Nadal vàrem tornar a Campredó, com ho fan els bons torrons a totes les cases. Per Nadal cada ovella al seu corral. Quaranta i escaig anys d’absència marquen qualsevol. Entre nosaltres fèiem apostes de les coses que haurien canviat i com seria la fesomia del poble avui dia. El tren, un Catalunya express, còmode i ben dissenyat, anava al seu pas baixant cap a la nostra terra. Només ens vàrem començar a inquietar, a sentir una sensació molt especial, quan arribàvem a la zona del Camp de Tarragona. Llavors l’ansietat va començar a prendre possessió dels nostres cossos. De sobte tenia pressa, hauria volgut que aquell vehicle fos d’alta velocitat i ens hagués portat en un tres i no-res als carrers del meu poble. En uns pocs minuts ja havíem creuat el Coll de Balagué. La vista de la central nuclear de Vandellós treia valor a la bellesa de les platges, empobria el paisatge. El poble de l’Ametlla de Mar i el de l’Ampolla ens varen donar la benvinguda. Ja no eren aquells poblets pobres de pescadors. Estan envoltats d’urbanitzacions luxoses i gaudeixen d’un port esportiu. Una mar blava amb fortes onades ens feia respirar sal. La Mariona, amb una cigarreta a la mà, estava molt emocionada en veure aquelles platges i em va començar a parlar de futures passejades vora la mar. Havíem de gauidr de la vida en calma, d’ara endavant. Jo estava distret, al·lucinat, endinsat en les meues cavil·lacions, contemplant el paisatge. El meu pols s’anava accelerant. Un fort neguit no em deixava calmar.
Les primeres oliveres de Camarles donaven pas al veritable retrobament. En veu alta i amb l’orgull d’aquell que vol que l’escoltin, vaig començar a recitar un bell poema, un dels tants que en Josep m’havia ensenyat feia 40 anys, i els quals encara conservava a la memòria:

La sequera et rosega
Et fa mal! Cria branca!
Dóna fruit! Creix! No paris
D’eixamplar el tronc! Poderós
Arbre a expenses del qual viuen
Aquells que més t’estimen
I somnien amb una collita genial.
El seu treball et menges
I, a canvi, dones el fruit d’una suor
Infernal, que només s’ho val
Quan veu la teua bellesa
En florir la primavera
I quan vénen els dies de Nadal.
Tu, olivera,
Ets l’arbre més pur de la terra
Donat el teu sacrifici per satisfer,
- com és de menester –
els desigs de la gent treballadora,
que et conrea amb tot l’amor
i mai estalvia la suor.

L’olor d’olivera i el vent marcava el nostre alè. Estava atordit de tants records que l’exili no havia aconseguit apartar de la meua ment. Mirava aquelles terres pam a pam. Veia piles de ferro i cartrons llençats a la vora de la via. M’hauria agradat poder cridar el poble Black i anar plegats a recollir-los amb la bicicleta. Els records estaven vius. Les enyorances revivien sentiments ancestrals. El meu altre jo prenia el seu pas.
A l’estació central de l’Aldea el tren va fer una aturada llarga. Els estudiants que venien de Barcelona varen baixar plens d’il·lusió davant de les dues setmanes sense llibres que els esperaven. Enguany valia la dita “Nadal en dilluns, festes a munts”. A nosaltres els segons se’ns feien eterns. El tren va arrencar i creuar les partides del Pla, la Pedrera i el Mas d’Ayuso. La finca gran on estava la casa gran dels Domènech. La Mariona va obrir la finestreta mentre contemplava amb silenci el seu paisatge de joventut. La casa no havia nascut, els racons de joc de la infància, els camps de treball dels llauradors. Els canyars del riu Ebre i el canal de l’esquerra revestit ens acompanyaven en el nostre retrobament. Quants records s’apoderaven de nosaltres! Aquell canal sense arbres on pescàvem el iaio, en Josep i jo aquelles tenques tan grosses, i si teníem sort alguna anguila; quan en Black podia agafar algun conill fèiem la festa del segle. Mentre pensava en un magraner que hi havia vora el canal, del qual nosaltres collíem una magrana i en donàvem fins i tot al meuj estimat gosset, vaig veure el reduït grup de cases que formen els nuclis de Font de Quinto i la Raval del Pom. Ja havíem arribat a casa.
El primer que vaig fer en trepitjar terra campredonenca fou anar a veure si encara es trobava en peu la caseta dels iaios a la vora del Roquer, la qual, com era d’esperar, ja estava totalment en runes. Però gosàrem entrar-hi. Vaig poder veure de nou la meua cambra, on el Josep em feia classes de dibuix i d’història, i la vella cuina de llenya on la iaia preparava els menjars. Els pensaments d’infantesa em feien caure les llàgrimes. Una gran tristor va apoderar-se de tot el meu cos.
Vàrem fer la visita corresponent a l’oficina del notari a Tortosa. Finalment vaig signar el darrer full. No podia pensar altra cosa que: “quanta paperassa inútil, quanta burocràcia incoherent, quants arbres s’han de tallar per no res”. Un funcionari ens va comunicar que tot estava llest. Havia arribat el moment. Vaig treure el xec bancari de la cartera amb precaució, car certes quantitats encara pesen en la meua ment. Va ser fet el pagament i immediatament vaig rebre les claus de la casa gran, de la gran casa. Eren les claus que ens obrien el nostre passat.
No puc explicar els sentiments diversos que m’envaïen, es mesclaven i confonien com en un remolí de vent huracanat. No hi ha paraules. Tenia la necessitat de recordar. La meua vida ha transcorregut amb les imatges donades per la infantesa, per aquells quatre murs ben conservats que encara impressionen qualsevol, per l’ambient que vaig viure quan era xiquet i que tantes coses em va ensenyar. La casa pairal del Mas de la Missa manté els aires de supèrbia. Els jardins presumeixen de colors, honoren la capella que va batejar la finca. Només obrir la porta he sentit l’eco de l’expressió: “Són molt seus, els Domènech”. Les xicotetes finestres de fusta li mantenen el caire rural, a la que ha estat durant dècades la reina de les masies. L’immens menjador conserva el caliu d’antany. Uns passadissos llargs comuniquen les espaioses estances. La nostra dóna al riu. La sola mirada a l’aigua de l’Ebre em refresca el cos i em fa tocar de peus a terra. M’han parlat de projectes específics, impecables, que m’asseguren fortuna. Ja se sap, quan es tracta d’afers de negoci tothom coneix a la perfecció què han de fer els altres i els agrada exercir de mestre savi en tots els oficis. En altres temps la finca havia estat productiva, però la vida canvia i el que ahir era blanc avui és negre. Avui dia està de moda la taronja. Per tot arreu es planten centenars de jornals de tarongers, fins i tot en els indrets més insospitats; de clementins i d’altres espècies el nom dels quals no recordo, malgrat que me n’han parlat detalladament un infinit nombre de vegades. Diuen que el futur està en el camp del cítric, que s’exporta per tots els països de la nova Europa que els grans poders estan construint, i els agrada especialment als alemanys, que és el que interessa. Cas que bufi el vent i les tiri al terra, les fan servir per embotellar suc i res no es perd. L’oliva, en canvi, està passant per una greu crisi. Els països rics no cuinen amb el nostre oli i, increïblement per al meu gust, prefereixen usar margarines i altres greixos gens gustosos ni saludables. És evident que si als països opulents no els interessa, prompte deixaran de pagar la subvenció de la Unió Europea i la ruïna es veurà consolidada.
Necessitaré un bon assessor. Millor dit, un bon pagès que n’entengui, que estimi la terra, que la besi i s’hi dediqui al cent per cent. L’experiència és la mare de la ciència. Jo he perdut l’arrelament al treball de la terra, el sentit comú que surt fruit del coneixement de causa, i sol no me n’eixiré. La terra s’ha d’estimar, més que no pas teoritzar-ne. Sóc, en moltes matèries, dels d’abans, dels que encara confien en l’experiència com a font de saviesa, dels que mai no fan cas del pronòstic del temps d’en Rodríguez Picó ni de cap altre metereòleg de la petita pantalla, sinó que creuen en el mal d’esquena que vol dir ventada, i recorden frases lapidàries com “Llampa a la marina, ventolina” o “Llampa a la serra, aigua a la terra”, i tants altres proverbis que són veritats no científiques, però veritats, al cap i a la fi.
Durant les primeres jornades al poble vam anar a saludar tots aquells més pròxims que encara vivien, que no eren molts, naturalment. Tothom es recordava de nosaltres, i ben segur de la nostra epopeia, i a molts els venien imatges vives de les nostres tragèdies familiars que ningú havia pogut oblidar i de les quals se n’havia parlat durant anys. Estaven encuriosits per saber què havíem fet realment durant tant de temps i com era que estàvem junts. No els era fàcil lligar caps. Veníem de dues famílies enfrontades ideològicament, quan al poble, després de 60 anys, encara se segueix dividint les famílies com a feixistes o roges. Així que vàrem donar peu novament a abundants xafarderies i es va parlar de nosaltres arreu.
En un vespre tan calorós que semblava de primavera, tot allunyant-me de la porta del meu jardí i renunciant a protegir-me amb els guants que la Mariona m’havia regalat pel meu aniversari, em sentia content i vaig sortir a estirar les cames. El passeig és un plaer del qual durant massa temps me n’havia privat absurdament. Per casualitat, mentre estava passejant tot sol, sense dirigir-me a cap indret en particular, pels carrers de la Raval del Pom i recreant-me en els meus pensaments, em vaig trobar cara a cara amb una dona que devia tenir la meua edat i no em treia en cap moment l’ull del damunt. La seua cara m’era totalment familiar, però recordava exactament qui era, ni molt menys el seu nom. Ella es va desacomplexar i obertament es va dirigir a mi i digué:
- Tu ets Maset “el del ferro”, el nét de Cinteta “la panissera”, que al cel estigui. Veritat que sí? Quina alegria de tornar-te a veure! Ja m’ho havien dit que havies tornat a Campredó. Ja ens pensàvem que no et recordaves del teu poble.
Sense que tingués temps de respondre, va continuar.
- Et recordes de mi? Sóc Cinteta “la del peix”. Jugàvem sempre de menuts aquí al carrer i més d’una vegada ens vam tustar. Jo era més dolenta que tu. Em recordo molt de tu. Sé que has triomfat en la vida i en parlem molt aquí al poble, cada vegada que surts al diari, i ens sentim molt orgullosos que siguis fill de Campredó. Ara fins i tot som de família. Qui ens ho anava a dir, de xicotets, quan ens estiràvem els monyos pels carrers! Segur que no saps que em vaig casar amb ton cosí Joan “el cabasser”, que éreu tan amics quan éreu menuts. Tenim dos xiquets i tres xiquetes. Tots els tinc casats i amb un bon sou, gràcies a Déu, menys el menut, que ja se li passa l’arròs. També tenim dos netets, que són els més macos de tot el poble. Podries venir a sopar amb nosaltres una nit d’aquestes. Li donaries una sorpresa molt agradable a Joan, que no et pots imaginar l’estimació que t’arriba a tenir. Creu-me.
I no es va poder estar de pregunta: - I no heu tingut descendència?
Durant el sopar amb la Cinteta i en Joan ens vàrem assabentar de gairebé tot el que havia succeït al poble durant aquests darrers 50 anys. La Cinteta parla pels colzes. La pobra tieta Pepeta havia mort poc després que jo marxés a Barcelona. Havia estat enterrada amb els meus iaios, tal com ella sempre havia desitjat. Tampoc havia durat molt més la mare de la Mariona, que passà a l’altre món vivint en una tristesa absoluta i sense gaire ajudes. Més sort tingué Mossèn Massip que arribà a complir un segle, com a bon exemple que mala herba... A en Miquelet “el beato” l’havien fet batlle pedani del poble durant els darrers anys del franquisme. No havia pegat un cop en sa vida però, com passa tan sovint, havia aconseguit una jubilació avançada per inutilitat, el dubte és si era mental o física. Per fi arribà la pregunta del milió: què se n’havia fet, del cabró d’en Palomares i de la resta de possessions de can Domènech?
El cacic del poble havia mort feia temps, l’any 1965, víctima de l’alcohol que li havia rossegat el fetge i de la vida desenfrenada plena de vici que havia portat durant massa temps. A l’enterrament gairebé no hi va assistir ningú. Només l’acompanyaren a l’església els caps de la Falange de Tortosa, malgrat que l’havien destituït com a Secretari General uns anys abans. Havia estat vivint amb la Cinta “la beata”, en pecat, ja que no podien casar-se perquè ell ja n’era, de casat. Durant el temps que varen compartir casa i llit, la cinta sempre anava senyalada de les nombroses pallisses que li propinava sense miraments.
El patrimoni que havia estat dels Domènech era una altra història al mateix nivell de dolorosa. Increïblement, en Palomares se l’havia jugat al pòquer. Quan ja no li quedava ni un ral, fins i tot va haver d’empenyorar les escriptures de les finques i es va quedar sense res. Hagué de viure del treball de la Cinta, a la qual també havia deixat en blanca. També estava devia salaris de mesos als antics treballadors, els quals només pogueren cobrar a la llarga, gràcies a un acord entre els bancs i els diversos propietaris que havien adquirit les finques a la subhasta. Aquelles terres, que durant tants anys havien donat feina a més de mig poble i estat històricament molt productives, havien canviat de propietaris moltes vegades des d’aleshores. El mateix Mas de la Missa havia tingut quatre amos ens els darrers deu anys.
La Mariona no va mostrar cap sensació, ni tan sols d’alegria, per la desaparició del seu marit “legal”, si és que el puc anomenar així, ni el fet de saber-se vídua li va donar cap satisfacció especial. Amb molta sang freda em comentà dies després que a tot tossino li arriba el seu Sant Martí. Tampoc en parlàrem gaire, de les terres, ja que l’alcalde Domènech, el seu pare, havia comès moltes irregularitats per adquirir-les i havia deixat moltes famílies a la ruïna.
Una grata sorpresa ens esperava. En Joan Marqués s’havia instal·lat al poble mesos després de la mort del dictador. És ja molt gran. Passa dels noranta. Té els cabells grisos i l’esquena encorbada, i un reuma que li fa difícil caminar. Però encara és un dels vells rockers que mai no claudica.
- Tomàs, t’he tingut a la memòria tots aquests anys. Com ens equivocàrem amb el SIAC! Ens barallàrem per no-res i Franco va morir al llit, per a vergonya col·lectiva. Sóc vell. Sóc fadrí. He passat mitja vida per aquella França per acabar sol i pobre. Encara crec en Catalunya i encara crec en el poder irreductible de la classe obrera. Em permets una pregunta? Ets encara comunista?
- Joan, pots comptar amb mi per a qualsevol cosa. Podem fer llargues xerrades i recordar els amics i els moments bons que visquérem. La nostra no fou una lluita de lucre sinó per ideals nobles.
- Veig que no em vols contestar. T’entenc. Tu i l’estimat Josep Soldevilla sou les persones més extraordinàries que he conegut. Tu ets d’una altra generació, per això has tingut més sort. A més, tens la Mariona.
Si aquestes eren les novetats que ens esperaven, físicament el poble era desconegut. Hi havia molts blocs de pisos nous. El vell temple parroquial de Mossèn Massip havia estat enderrocat i un altre de nou s’alça ara al bell mig de la plaça. Un edifici de disseny, amb una magnífica porta que recorda la història local, molt senzill en el seu interior, des del qual ben segur que s’envien missatges més fraternals que en la postguerra. El local on don Joaquín Ribera ens donava classe és ara un solar on s’ha començat a edificar un casal. Ja gairebé no queden carros, ni matxos, ni mules, ni sàrries, ni gaire gent jove que treballi els camps. Totes les famílies gaudeixen d’un mitjà de transport per desplaçar-se. Viuen més que confortablement. La indústria ha pres possessió de bona part dels terrenys de l’horta de Soldevila, i ha convertit la població en el centre econòmic de la zona.
Hi ha costums que el progrés no aconsegueix canviar, però. La gent surt al carrer i conviu amb els veïns. A l’estiu pren la fresca totes les nits. Aquesta és la gran tradició del diàleg humà, del veïnatge entès com a família més propera, de la convivència basada en el respecte i l’estimació. La vida humana queda reflectida al nivell més alt en les xerrades a la fresca d’un poble xicotet.
Algunes nits em quedava despert fins a l’alba. Sentia el silenci de la nit. Em delectava davant els sorolls sords que provoquen les nits de les terres sense quitrà. Com en un somni, contemplava uns gossets que corrien i unes dones velles que els donaven de menjar. Vaig sentir uns sospirs. Aquelles nits tindria un son retardat però plàcid. Les fragàncies nocturnes alleugerien la foscor. El món dels sentiments estava despert.
Han estat molts anys d’absència, voluntària i forçada a la vegada, podria dir. Molts anys de lluita política i armada, també de fugides i canvis de llar, d’amistats eternes i enemistats duradores, de passional amor i d’angúnia suprema, d’enyorança i de fam monetària, i també de treball intensíssim i de bastants èxits professionals. Però no m’he de penedir de res, ja que totes les experiències de signe molt divers han ajudat a consolidar-me com a persona. La caiguda del mur de Berlín i la turbulenta desaparició de la Unió Soviètica havien estat la mostra més gran del nostre fracàs ideològic. El règim pel qual havíem lluitat durant tants anys i l’estat que ens havia servit d’espill reflector ens ha deixat orfes. La dictadura del proletariat i la revolució de masses donava entrada al capitalisme més ferotge i a la globalització econòmica. Dins dels nostres cors més d’una idea s’estava morint. La mateixa burgesia, la classe social enemiga, la qual durant tants anys havíem volgut combatre i treure del poder, continua exercint el seu càrrec i ens recorda el seu paper.
Al nou Domènech, perdó, volia dir a l’alcalde, li va faltar temps per venir-me a visitar. Molt educadament em va felicitar pels meus èxits professionals i perquè, segons ell, havia portat dignament el nom del poble al llarg dels cinc continents. Després d’intentar demostrar-me els seus nombrosos coneixements d’art, que segurament s’havia llegit només una hora abans de visitar-me en qualsevol enciclopèdia, passà al tema que a ell li interessava i pel qual m’estava fent tants de compliments. M’havien preparat un homenatge públic, en el qual es parlaria de la meua personalitat i de la meua obra. Hi intervindrien els responsables polítics del municipi, els quals m’admiraven com a ningú altre. Seria un acte amb tota la formalitat i ho tenien quasi tot arreglat per al diumenge abans de les eleccions municipals. Em va demanar que m’ho pensés i que ja li donaria una contesta tan bon punt m’ho hagués rumiat, però marxà convençut que em tenia al pot ja que, com els passa a ells, m’encantarien els honors. I la meua resposta varen tenir, i el meu sí, que això desitjaven. Però a l’acte encara m’esperen i espero que ben asseguts i que hagin menjat i begut bé. Les coses no han canviat tant. Jo reconec que sóc un radical, que no canviaré mai, però no estic disposat a participar en aquest tipus d’autohomenatges, on personatges del tot mediocres es complauen d’autoescoltar-se i només pretenen utilitzar els artistes i literats per aconseguir quatre vots, que és l’únic que els motiva. El que menys els interessa és l’obra artística, la qual desconeixeran sempre. Ni l’entenen ni tenen la intenció d’entendre-la.
Ara, en aquests moments, estic amb tota la tranquil·litat del món assegut vora la finestra de la nostra nova habitació, que dóna just al canal de l’esquerra del riu Ebre. Em trobo aquí sense poder contemplar els grans plataners que el vigilaven i que l’especulació del 92, volia dir les excel3lents i necessàries obres de les Olimpíades, s’ha endut cap a Barcelona, mentre escolto un partit de futbol entre el Barça i el València, el nostre gran derbi. Justament fa uns minuts en Josep Guardiola acaba de marcar el segon gol dels nostres que m’ha alegrat la cara i la nit. Des de la finestra d’aquesta sala, contemplant l’antiga finca dels Domènech, que ara és meua, per a orgull dels meus avantpassats, m’és fàcil de recordar tot el que m’ha passat. Despert em veig envoltat d’un somni meravellós, en un estiu particularment pròdig, en el qual el sol havia fet treure al sòl totes les seues reserves, car mai no havíem tingut una tal abundància de fruita i de flors, mai la mar no havia estat tan caldejada i plena de peixos, mai tants ocells no havien tingut cria, ni sortit papallones per animar el camp amb els seus colors. Havien gemegat els arbres sota el pes de les cireres i tot el camp era un pur esclat de vida, i les activitats recol·lectores es duplicaven.
Veritablement els personatges públics tenim diverses càrregues a sobre i potser és hora d’acabar aquest període d’eloqüència i dedicar-me a mi mateix, oblidant pobres i rics, l’economia blanca i la submergida. Ni m’he adonat que passava la tarda, que venia el vespre, que les hores de la nit es feien més silencioses, més lentes. A dintre de la masia les hores han estat immòbils, tranquil·les a fora, quan ha parat de ploure. Tot el carrer ha anat agafant un aire endormiscat, una mica trist. La llum ha fugit de pressa i la claror del fanal reflecteix l’aigua de les basses. El silenci s’ha estès com un vel gruixut per tot arreu i regna.
La Mariona està molt cansada i dorm plàcidament com els àngels, vull ser romàntic. Mentre la contemplo, torno a veure la Mariona maquíssima dels anys 40 i alhora el cos envellit que presenta ara. Recordo amb pèls i senyals tot el que hem viscut en aquesta vida. Jo, que he conegut de tot, des de la misèria a la fortuna, des de l’amor fraternal dels meus iaios a l’amor carnal de la Mariona, de la vida intensa a Nova York a la tranquil·litat absoluta a Campredó, de ser considerat un perillós terrorista a ser investit Doctor Honoris causa, tinc molt en què pensar. He de reivindicar que totes aquestes experiències només valen la pena quan hi ha la paraula felicitat que les envolta i facilita el seu desenvolupament. I puc dir amb la bona plena que sóc i he estat feliç, i molta part de la culpa, no em sap greu de reconèixer, li dec a la Mariona Domènech. Divago amb sensacions misterioses, amb instints interns, que em forcen a un record viu, a reconstruir tota una història pròpia que retrata un temps que ha passat i ja no tornarà. Però el reivindico. No la fam i la pobresa. No l’alienació mental i cultural. No la prepotència dels poders fàctics i la repressió física i psicològica de l’individu. No l’ensenyament de la religió falsificada i la formación del espíritu nacional. Sí la convivència en família, Sí la casa oberta. Sí l’amistat solidària. Sí la unió col·lectiva. Si la renúncia del diner com a pare motor de totes les coses. Quan vaig tornar a sentir el caliu del poble, vaig pensar que em seria útil narrar la meua història personal per tal de comprendre-la millor jo mateix. Al principi fins i tot vaig arribar a creure’m que era un bon novel·lista. Després he continuat perquè no podia sinó reviure-ho tot plegat, reassumir-ho. En tot cas, m’he divertit molt redactant-la. Ha estat una experiència del tot alliçonadora.
Els records tantes vegades aguanten l’estima i l’admiració per la terra que t’ha vist néixer, així com un bon poema que afalaga les virtuts de la natura, alhora que reflecteix les olors i els sabors de la vida d’un poble. La Mariona en sap molt, de poesia.

Velles oliveres, verdes paumes,
El so dels pardals, les fonts que ixen
De paisatges soterrats d’il·lusions
Els olis i els romanis,
Moltes romegueres i roselles
Figues de moro i panses.
Aire de serra olor de sal,
Gavines i tords estan conformes
Conviuen amb sal i argila.
Capvespres, capblaus i rojos clars.
Pedres en terra argilenca
Roques que callen en el temps
Moltes esparregueres broten,
Mates verdes vora els camps,
Cabrits i ovelles s’alimenten.
Xiulo a l’eco de les serres
Em respon el calamar d’aigua salda.
Bufa el gregal un bell missatge
Del fons del mar escolten les algues
Les salines graven els sons i embassen
Les llengües que comuniquen
Nobles idees.

Ara cal que ens acabem d’establir a Campredó i que ens habituem a la vida d’un poble xicotet. No sé encara si obriré un taller o gaudiré d’una merescuda jubilació, depèn del que el cos em demani. L’única i potser darrera idea que sí que tindrà importància per als anys que em queden de vida, la podré portar a terme quan es desperti la Mariona, quan hauré de trobar el moment adequat per demanar-li que sigui la meua esposa “legal”, per a la resta dels nostres dies.

Campredó, hivern de 2001.