La novel·la Tomàs Serra (15)

4
EL SIAC
Amb la intenció de no donar treva al règim feixista, a finals de l’any 1939, quan encara la terra feia una forta olor dels litres de sang que havia vessat la fratricida guerra d’insurrecció franquista, es va constituir el SIAC. De fet, des del mateix dia que l’exèrcit autoanomenat nacional va ocupar la capital catalana, amb el seu passeig militar per la diagonal que el proclamava victoriós, van sorgir grups de revolta contra les forces ocupants que es varen unir posteriorment per fundar un col·lectiu que agrupava grups d’ideologia heterogènia. El liderat requeia principalment en la gent que havia impulsat el Consell Nacional Català. Paral·lelament, van sorgir amb força un altre grup que volia menjar-se el món i provocar actituds de revolta immediates., format per joves molt dinàmics i entusiastes que provenien de les Joventuts Obreres d’Estat Català, els quals eren l’exemple d’una generació que no havia participat directament en el front militar. Era un objectiu primordial evitar que la societat en conjunt se sentís còmoda amb el nou règim. La lluita contra l’assimilació no era fàcil, però. Part del corrent catalanista estava estructurat entorn de la classe burgesa, adinerada i conservadora, que tenia sentiment patriòtic però per damunt de tot volia conservar l’estatus social. Aques5ta burgesia es reclogué entorn a associacions amb contingut exclusivament folclòric, separant-se dels moviments obrers, amb una postura que servia per donar peixet a l’enemic, car renunciaven a forçar una autèntica revolució que retornés al poble la sobirania.
Hi havia organitzacions obreristes estatals que oferien com a solució al problema català, la creació d’un estat socialista espanyol, al qual anomenaven Repúbliques Socialistes d’Ibèria. Després de la seua constitució, tenien previst concedir certes llibertats per a les minories nacionals que formarien el nou estat. Postulat que no ens interessava gens ni mica a aquells que pensàvem en l’alliberament dels Països Catalans, perquè contribuïa a l’alienació de les capes populars, fent-los creure que el fet nacional perjudicava el moviment obrer en tenir objectius burgesos. Vistos aquests problemes, el SIAC havia de respondre a la doble opressió que patia el poble català: la nacional i la de classe. El problema inicial consistia a vertebrar aquest front de diferents tendències (socialistes, comunistes, anarquistes, catalanistes). Els plantejaments polítics anaven encaminats a la creació d’un estat socialista català, separat dels altres pobles ibèrics. La tàctica per arribar a aquesta finalitat era la creació de grups armats que havien de portar una lluita capaç de forçar la situació per tal d’arribar a la insurrecció armada. També es pretenia portar l’activitat dirigint vagues, manifestacions i assemblees, alhora que creant cèl·lules arreu de la nació, per tal de combatre durament l’ordre establert.
Durant el primer cicle, 1939.48, el SIAC va dur una lluita activa des del punt de vista militar, amb prop de 100 actes contra edificis de la seguretat de l’estat, però va ser impossible desenvolupar cap treball de recerca de suport popular. La creació de grups armats, amb el que això comporta quant a recerca d’infrastructura, diners, armes, etc., va impedir qualsevol activitat de masses, així com l’extremada pobresa de la població els alienà d’altres pugnes, ja que la seua estricta lluita era posar-se un tros de pa a la boca. Després del 1948, les cèl-lules agafaren personalitat pròpia. Era un pas endavant organitzatiu que guanyaria en efectivitat, ja que ningú coneixeria els moviments dels altres. Varen començar a actuar com a grups completament autònoms. Havíem crescut enormement en militància i capacitat d’actuació. S’havien consolidat les cèl·lules d’Andorra, Barcelona, Ponent, València, L’Ebre, Menorca i el Rosselló. La meua condició d’artista reconegut dins la societat andorrana em convertia en un membre valorat de la cèl·lula pirinenca. Encara que darrerament havia aparcat l’activisme militant, a causa de les expectatives professionals que s’engolien bona part de les hores del dia i em feien tenir el cap en un lloc diferent, destacats membres de l’organització em venien a visitar amb assiduïtat. Em demanaven que m’impliqués més en la causa. Volien evitar que me’n desvinculés del tot. M’explicaven fets gravíssims que estaven passant als pobles i ciutats d’arreu del país. Feien esment de ciutadans que havien estat assassinats a les Terres de l’Ebre en particular, per tal que m’adonés que la lluita armada era fonamental per enderrocar el règim de l’oncle Quico i consegüentment alliberar la nostra dissortada pàtria. Els enemics tenien les armes carregades i nosaltres no podíem abaixar la guàrdia.
En Vicent Sanchís, un bon company valencià, que també era pintor, amb qui vaig conviure a Barcelona, va venir a visitar-me al taller un matí i em va exposar la importància que jo assistís com a primer delegat al tercer congrés del SIAC, que s’havia de celebrar a la població de Prada de Conflent., dins dels dos mesos següents. Em va deixar clar que la seua opinió era compartida per tots els membres de la cèl·lula. L’assemblea era d’importància suprema per al futur del grup, donat el programa ideològic que s’havia de discutir. Val a dir que de la preparació me’n feien màxim responsable. Va expressar els seus raonaments centrant-se en la idea que a mi tothom m’escoltaria. Tindria un equip al meu costat, on ell també hi seria. Teníem molta feina al davant per cercar suports i repensar la nostra ideologia, basada en el socialisme, l’abolició de tota mena de propietat privada, la lluita tenaç per les classes socials més desvalgudes, la reafirmació de la lluita armada com a mitjà més eficaç per combatre el franquisme i la impossibilitat de renunciar a la bàsica idea d’independència nacional. Va remarcar, amb un to d’alta preocupació, que molts dels camarades de l’actual direcció estaven canviant la línia estratègica que s’havia marcat el grup des de la fundació. Es consideraven obertament internacionalistes i pretenien orientar la lluita antifranquista com si fos un afer general d’alliberament de l’estat espanyol en conjunt. En Vicent estava amoïnat. La nostra era una lluita primerament catalana, en acabat vindria la solidaritat amb els altres pobles de la península, si s’esqueia. Va afirmar amb un cert to de retret que no podia donar-los l’esquena precisament en el moment en què més em necessitaven. Havia arribat l’hora de donar el veritable pit per la causa catalana.
Durant aquells dos mesos vàrem usat el meu taller per reunir-nos i discutir a fons les ponències teòriques. Em consideraven un ideòleg. El grup necessitava algú amb una forta personalitat, que els orientés, que tingués el carisma necessari per evitar baralles i malentesos i que ens mantingués ben units. Jo no havia fet res per merèixer aquest liderat. No havia participat en cap acte armat des de feia més d’un any, mentre que el SIAC es trobava en un bon moment d’activitat. Es realitzaven nombroses accions, que ens havien convertit en l’enemic més perillós del franquisme. Les incursions per fer actes de sabotatge cap a la Seu d’Urgell i Puigcerdà eren el pa de cada dia. Tal com en Vicent m’havia demanat, vaig intentar dirigir la nostra disposició ideològica envers el catalanisme més estricte i la independència estratègica de la nostra lluita. Ens podíem sentir més que satisfets, donat que a Andorra no teníem reticències desviacionistes ni membres del corrent que nosaltres anomenàvem com a liquidacionista. La tendència anomenada radical, que nosaltres encapçalàvem, tenia gairebé garantida la victòria en el congrés, ja que ens havíem encarregat de cercar els suports necessaris per dominar l’organització. Volíem professionalitzar la lluita, això significava deixar enrera una època d’actuació per voluntarisme. Calia crear un pla estratègic a seguir.
Havia sentit a parlar moltes vegades sobre el “Sol”, com un dels líders més carismàtics del SIAC. Pertanyia a la cèl·lula del Rosselló i se’l considerava com a veritable ànima ideològica del grup. Havia estat una mena d’ambaixador de la lluita patriòtica amb els països de règim afí. Encara no el coneixia personalment. Em varen avisar que en alguns temes ens enfrontaríem, donat que ell estava alineat a la causa internacionalista, però aquest era un repte que m’ho feia molt més atractiu. No estava dins dels nostres plantejaments disputar-li el liderat ni crear disputes i escissions internes que sempre resulten negatives, sinó intentar fer-li veure les nostres preocupacions. En Vicent m’assegurà que “el Sol” havia estat el mestre de molts militants i la persona que més havia fet per la causa, calia mantenir un respecte per la seua figura, tot i que darrerament en el camp ideològic estava una mica desencaminat. Com a persona no es mereixia cap tipus d’enfrontament. Era importantíssim portar la discussió al camp estrictament ideològic i preparar un programa de futur que ens complagués a tots al màxim i evités cap mena de fractura. No hi havia d’haver perdedors. Almenys no s’ho havien de sentir. A la teoria tot resultava molt encoratjador.
Per la reunió ens traslladàrem en tren i amb fortes precaucions de seguretat, a la simbòlica vila de Prada de Comflent (que havia acollit els mestres Fabra i Casals), al mateix peu de la muntanya del Canigó, de la qual tant n’han cantat els poetes. Dins del territori de l’estat francès ens movíem bastant més lliurement, però calia estar constantment alerta d’infiltrats que podrien llençar per terra el futur col·lectiu. Per aquelles coses inimaginables i fantàstiques que només sembla que puguin passar a les pel·lícules, que són casualitats inventades per ments mancades d’imaginació, vaig experimentar en pròpia carn la sorpresa més majúscula de la meua vida, que iguala qualsevol possibilitat de ficció, quan, casualment, mentre estava conversant amb en Vicent als passadissos del Lycée, lloc on el dia següent s’havia de celebrar el congrés, em vaig trobar cara a cara amb en Josep Soldevilla, que anava acompanyat d’una altra cara que també m’era coneguda, en Joan Marqués, el desaparegut fill gran de la família que l’havia acollit a Campredó.
En Josep em reconegué de seguida, malgrat que la darrera vegada que em veié jo era un adolescent, i tingué una sorpresa encara més extraordinària. Ens vàrem fondre immediatament en una emotiva i llarguíssima abraçada. Mentre que en Joan es meravellava que un altre campredonenc formés part del SIAC. Ell, a més, era de la lleva del meu pare. Havien estat íntims amics i enrolats junts a l’exèrcit republicà. Em va comentar amb admiració.
-Ton pare havia llegit Marx. Era socialista. Estimava la causa com cap altre. Va ser l’ànima revolucionària de l’octubre de 34, quan va parar els trens que anaven de Barcelona a València seguint les ordres del Comitè revolucionari. Quan el van empresonar al vaixell Manuel Arnús, no va permetre que cap dels camarades s’enfonsés Creia en el poder irreductible de la classe treballadora.
Passàrem hores explicant-nos què havia estat de la nostra vida durant els darrers dotze anys. Se’n feien creus, de les meues experiències; que aquell Maset, fill del dissortat Maso, que en Josep instruïa i ensenyava tot tipus de matèries acadèmiques, fóra avui un artista amb projecció i a la vegada activista del grup armat que ells dirigien.
A en Josep li va afectar la mort dels iaios, ja que els estimava com a propis, i òbviament haguérem de parlar també de la Marioa i d’en Palomares. No s’acabava de fer a la idea que ella estigués vivint a Andorra, que fóra la popular locutora Raquel Català que tantes vegades havia escoltat, - i jo sense saber-ho – es repetia un i altre cop. Em va confessar que si no havia anat a buscar-la, no era per falta de ganes, ja que encara l’estimava, sinó perquè hauria estat molt perillós i perquè havia estat fugint d’un lloc a l’altre durant anys sense parar i no tenia res per oferir a una dona, però va assegurar que quan s’hagués acabat el congrés vindria a algun lloc d’Andorra per retrobar-se amb l’única dona que havia estimat de debò.
Em contà com va escapar-se del poble després de l’incident amb el malparit d’en Palomares. Es va amagar en diverses casetes de muntanya on visqué amb uns camperols que gairebé mai no baixaven al poble, els quals no li feren gaires preguntes. Amb l’ajuda d’un carro va aconseguir arribar a Fredes i des d’allí serra a dalt cap a Beseit. Eren pobles molt xicotets, situats en una vall darrera el Mont Caro, amb boscos mil·lenaris i barrancs profunds. En aquells idíl3lics paratges hi havia moltes coves llegendàries i altres amagatalls. En Josep havia estat un bon excursionista i va poder escapar de tots els setges de la guàrdia civil. Va aconseguir sobreviure gràcies a la generositat dels habitants d’aquells indrets que li donaren de menjar i un lloc per dormir. En aquells temps, encara hi havia solidaritat entre els que sofrien i resistència callada però eficaç de molts pagesos que semblaven inofensius per al règim. Fins i tot va ajudar a plegar olives a una família, el fill de la qual havia mort al front d’Aragó amb els republicans. Aquests li varen facilitar diversos contactes que el portaren a la serralada de Morella i després a Albocàsser, on es va unir al col·lectiu de maquis resistents que estava actuant per la zona, i on es va retrobar amb en Joan Marqués.
Quan va arribar l’hora d’anar-nos-en a dormir, no fou difícil d’adonar-me que compartia habitació amb una dona, relació de la qual no me n’havia dit res. No era una cosa que em sorprengués, malgrat que m’hagués confessat que encara estimava la Mariona. Era un home que tenia talent i facilitat amb les dones. Dins meu vaig tenir un estrany sentiment. Estava intrigat. Desitjava que ell em comentés alguna cosa sobre la seua companya de cambra i que tornés a tenir confiança plena en mi. Pot semblar ridícul, però desitjava tornar a ser el seu confident.
Els debats del congrés foren realment intensos. Malauradament, les cèl·lules d’Andorra i el Rosselló no veien el futur de manera unànime. En Josep era el cervell militar del grup. Ell era el famós “Sol” de qui tant m’havien parlat. Sorprenentment per a tothom, no es va implicar gaire en els debats ideològics i semblava més un homes interessat a anar per feina que un ideòleg polític. Decebé més d’un militant de l’altre sector, que va veure en la seua actitud una certa renúncia a continuar sent el líder ideològic del grup, a part del líder militar, que ningú li qüestionava. El mateix Vicent em comentà que estava força sorprès que en Josep hagués acceptat les nostres directrius tan fàcilment, i que probablement l’estima que tenia per la meua persona hi tingués molt a veure. El resultat final de la ponència fou del tot satisfactori per a nosaltres. Derrotàrem qualsevol tendència desviacionista, evitàrem cap mena d’escissió, ja que en tot moment vam deixar regnar el debat. Set dels “andorrans” passaren a formar part del nou Comitè Executiu. A mi em varen nomenar cap de relacions internacionals.
La tarda – mitjans de febrer – va començar a clarejar. Brillava el sol però l’airet que baixava del Canigó refrescava. De matí semblava que amenaçava tempesta (potser l’havíem viscut sota sostre, a la reunió). El paisatge interior dels meus pensaments també estava ple de núvols, d’ombres amb sensacions més vives, desigs que se’m creuaven i enredaven en un laberint, idees importants i d’altres de trivials. Tenia presents les discussions amargues. De sobte oblidava, en veure una rama florida, un moixonet volant o escoltant una veu agradable. Però novament allò que em semblava oblidat sorgia amb més força i lluitava amb la bellesa natural. Era jo qui competia contra les dues forces que sempre hi hagut en mi. Cap de les dues mai no guanyava. Volia escriure els pensaments, comunicar-me amb la Mariona. Què faríem amb ella? Els dubtes i les raons es confonien.
La feina calia començar-la d’immediat. S’havia de potenciar el grup i treure profit de les crucials resolucions que acabàvem d’aprovar. Acordàrem per unanimitat que en Josep visités d’immediat la Unió Soviètica, el país dels somnis on els nostres ideals es veien feliçment aplicats, per tal de buscar aliances polítiques i alguna mena d’ajut tan econòmic com diplomàtic, alhora que renovar la relació amb el partit comunista rus, sense intermediaris. Les organitzacions obreristes espanyoles estaven agafant el monopoli. S’autodeclaraven ambaixadors oficials de totes les forces antifranquistes davant del PCUS, situació que nosaltres no podíem acceptar.
Aquell mateix vespre en Josep em va venir a veure a l’habitació, que compartia amb en Vicent i em va dir que li urgia parlar en privat amb mi. En Vicent va assentir i va marxar de seguida a sopar a un bar de la plaça major de Prada on hi havia preparada una rostida de carn amb els altres militants. No se sorprengué del seu interès de contactar amb mi, ja que era conscient de la importància crucial que tenia un diàleg fluït entre la nova direcció que nosaltres havíem promogut i el “Sol”. Malgrat haver estat en dos bàndols contraposats, la nostra amistat semblava intacta. No em demostrava cap tipus de reticència personal. Va començar a parlar pausadament, com en ell era habitual, sobre el missatge específic que creia que havia de comunicar als camarades soviètics. Una volta ja havia definit l’estratègia a seguir, va trobar les paraules oportunes per demanar-me que els acompanyés en el viatge, a ell i la Neus, coneguda com la “lluna”.
-Has de començar a assumir les responsabilitats pròpies del teu nou càrrec. – em comentà molt seriós.
Apostava per mi. Volia que d’ara endavant fos la seua mà dreta dins del SIAC. Havíem de fer pinya. Ens presentaríem davant dels russos com a uns líders seriosos d’un moviment autènticament revolucionari. Val a dir que no confiava en gaires quadres de l’organització. Preferia un treball solitari amb un parell de col·laboradors propers i de total confiança. Va rebutjar d’anar a retrobar-se amb la Mariona d’immediat, malgrat que teníem un parell de setmanes, la qual cosa em sorprengué car jo estava convençut que es moria de ganes de tornar-la a veure. La retrobada va haver d’esperar. La preparació del viatge es va menjar tot el seu temps.
Vaig tornar a reflexionar vora la finestra. Sota la llum de la lluna els camins es confonen imprecisos, com a línies mortes que s’endinsen dins d’horitzons invisibles. Les distàncies s’estenen sobre el profund misteri dels silencis. Ha arribat la nit. La seua presència s’imposa per damunt de totes les coses, provocant una malenconia sobrenatural, quasi mística. Els sentiments humans es desperten, els anhels s’eixamplen. Les ombres es difuminen en soledats fantasmagòriques de tots els senders i s’aixequen veus secretes de la terra. El misteri viu en la permanència d’aquest silenci nocturn. La grandesa eclèctica dels objectes se submergeix en una pau immaterial. Solament el món dels animals es resisteix al repòs. El color de la terra s’unifica. Els arbres s’aixequen com gegants negres. Les seues rames són uns braços estesos cap a allò universal, arrels que enllacen la terra amb l’espai. La nit està feta de misteris inaccessibles on el cor humà es perd dins d’un caos permanent. Les veus adquireixen una sonoritat tenebrosa, mentre aconsegueixen eixamplar-se sobre un infinit llac d’estels. Totes les inquietuds s’ofeguen en els somnis irrealitzables, com si fossin fantasmes solitàries, les passions s’enterren elles mateixes, en les profunditats d’un món inanimat. Jo m’aventuro a penetrar en el misteri.
Al dia següent vaig posar-me en contacte telefònic amb La Pirinaica i vaig poder parlar amb la Mariona. Em vaig haver d’inventar una bona gamma d’excuses per justificar la meua futura absència indefinida. Vaig contar-li que havia aconseguit esbrinar on podria trobar-se en Josep. D’aquesta manera vaig evitar que volgués indagar més seriosament en els meus afers i sospités quelcom. Sense donar-li treva, ràpidament vaig trobar la manera per canviar de tema. Li vaig donar diverses instruccions que els meus ajudants havien de seguir per continuar la feina al taller per poder completar diverses obres que ens havien estat demanades amb caràcter d’urgència.
Passaren quinze dies. La Neus, en Josep i jo marxàrem en tren cap a l’aeroport de Milà, on agafàrem un avió de la companyia Alitalia destinació Moscou. Primer l’espera i després el vol esdevingueren eterns. La son em va vèncer. Havien estat uns dies sense descans. El llibre que m’acompanyava aquesta vegada era “La volta al món en vuitanta dies” d’en Jules Verne. El llegia en versió original. Narrava les aventures d’un noble anglès, un criat francès i un detectiu d’Scotland Yard. Anava descobrint paratges, tocs de civilitzacions desconegudes, pràctiques com les dels mormons, atacs dels Sioux, successos amb tifons i tempestes... Travessaven la Xina, l’Índia, els mars del Japó. Phileas Fogg representava el seny i l’honestedat, fix el servei a la justícia i Passepartout la fidelitat, la picardia i els plaers (bon menjar, beure i ...). tots tres es complementaven.
Durant els dies a la capital russa vàrem tenir temps d’enraonar sobre moltes coses, i entre elles, tant el Sol com La Lluna, intentaren fer-me comprendre els seus punts de vista. Evidentment sortiren a la conversa les discrepàncies internes del SIAC. Però en cap moment intentaren pressionar-me. Se’n pogué adonar, en Josep, que jo ja no era un xiquet innocent, sinó un home amb els ideals molt clars, i no era gaire influenciable. Primerament ens vàrem entrevistar amb l’organització sindical i amb la direcció del koljós més gran d’Ucraïna, que ens varen instruir sobre la manera correcta d’organitzar la terra i tractar la massa obrera. Després visitàrem diverses mines de carbó i un campament militat prop de Kíiv, on ens ensenyaren diverses tècniques de tir. Finalment va arribar el dia de la reunió clau amb el PCUS.
Vàrem ser rebuts pel camarada Nikita Sakhorov, secretari adjunt i responsable de la direcció dels soviets, que atentament escoltà tot el que li havíem d’explicar i les nostres serioses demandes d’ajut econòmic i militar. Tinguérem un molt amable intercanvi d’opinions, en llengua francesa. Es notava que coneixia la causa catalana bastant en profunditat i les diverses tendències que hi havia en aquests moments dins del col·lectiu de grups antifranquistes. _Sortosament va acceptar de col·laborar amb nosaltres, sempre i quan no ens desviéssim ideològicament ni un pam del marxismeleninisme, ni ens enfrontéssim a la resta de grups estatals d’esquerra. En Josep i la Neus somreien internament donat el seu triomf diplomàtic. En Sakhorov acabà fent un dels llargs discursos programàtics que han fet escola dins dels ideòlegs comunistes, com si se sabés de memòria tot el recitari bíblic que ens havia d’encomanar:
“El revisionisme mundial, oportunista i servil, avui està estretament lligat amb els més fidels servidors de tots els temps de l’imperialisme americà: els anomenats sindicats i partits socialistes. Els revolucionaris, els pobles amb les armes, tenien contra la paret l’imperialisme i desmunten un cop darrera l’altre totes les seves intrigues, obligant-lo igual que als revisionistes a canviar l’aspecte extern contínuament, amb tanta velocitat que ni als seus propis fidels els és possible de seguir. Avui no existeix una tercera via: o s’està amb l’imperialisme o contra l’imperialisme. La guerra a mort que tots els pobles i nacions duen a terme al món sencer pel seu alliberament és una guerra justa i forma part de la lluita de classes, afavoreix la lluita del proletariat internacional. L’experiència adquirida ensenya que en els països nacionalistes, l’actitud correcta del partit marxistaleninista envers la burgesia nacional en el poder i les grans masses de camperols treballadors és el factor principal que permet conquerir per a la classe obrera el poder de la direcció revolucionària”.
El missatge que ens donà en Sakhorov fou clar: havíem de constituir el Partit comunista de Catalunya. Ja n’hi havien d’altres, com el PSUC, que s’alineava amb l’estalinisme i altres revisionistes que se n’havien anat cap al trotskisme, però nosaltres n0’havíem de fundar un de diferent, que portés l’alliberament de classe així com el nacional. La URSS ens ajudaria, ja que la situació estratègica de Catalunya, com a veritable finestra de la Mediterrània, els interessava molt.
El SIAC en conjunt n’havia sortit vencedor, del viatge. Després de reunions intensíssimes, aconseguírem allò que havíem anat a buscar: instruccions, diners, armes i reconeixement diplomàtic. Mentrestant en Josep i la Neus havien tornat a agafar la paella pel mànec dins del camp de la discussió ideològica. Les conseqüències dins del nostre organigrama podien ser imprevisibles.