La novel·la "Tomàs Serra" (18)

La mort d’en Josep va suposar també una ràpida sentència per a la nostra organització. La dissolució del sIAC estava cantada. Ens havíem quedat sense el liderat que ell exercia entre les diverses tendències del grup. Era de suposar que era jo qui havia de substituir-lo, però ni vaig rebre el suport d’una ampla majoria de militants, ja que estava alineat en la tendència més nacionalista, ni tampoc tenia la força moral per poder-me enfrontar a aquell repte. Vàrem celebrar un congrés extraordinari per debatre el futur del grup, malauradament ja sense el número 1, durant el qual vàrem poder acabar de constatar les greus discrepàncies que ens separaven ideològicament. Fins i tot les antipaties estaven agafant un to personal. En veure per on s’encaminaven els esdeveniments, el sector internacionalista que encapçalava la Neus havia agafat un carreró sense sortida i podien fer autèntics disbarats, a més havien rebut l’entrada de nous militants que més que patriotes semblaven mercenaris. La crisi era irreversible.
Vaig voler destacar que no ens havíem de penedir de res. Havíem intentat portar uns anys de lluita patriòtica. La ideologia que havíem estat defensant havia tingut com a punt de mira a la vegada l’estricta defensa de la pàtria catalana, de Salses a Guardamar i de Fraga fins a l’Alguer, i les classes socials més desfavorides. El SIAC havia estat una experiència prematura, on havia regnat exclusivament l’idealisme però poc el cervell. Havíem perdut massa temps en picabaralles internes i en debats ideològics inútils. Hem de pensar, però, que a despit del nostre fracàs programàtic, de les experiències negatives sempre es pot aprendre quelcom. Els moments estaven sent depriments. La Mariona i jo no sabíem cap on encaminar el nostre futur. Em vaig refugiar en els meus escrits, en el meu diari peculiar, el qual era la viva veu de la impotència.

- Ha passat el temps de Nadal. Enguany els dies han estat diferents, fins i tot els reis mags s’han oblidat de mi. No els he escrit la carta ja que no tenia res per demanar-los. No vull ser egoista i pensar en mi, prou problemes hi ha en la nostra societat. La neu ho cobreix tot. Hem entrat al gener, el mes que menys m’agrada de tot l’any, i s’ha entaulat el vent. Pot durar dies, setmanes senceres, per desgràcia. Un any que estava inspirat pintant vaig sentir gemegar el vent, a les finestres que no paraven de moure’s, un nombre inacabable de dies i em molestava, la humitat mantenia els llençols en una fredor enganxosa; la humitat freda em posava la pell de gallina, em donava un calfred com si fos febre. El vent sap com posar-me malalt.
De vegades aquest vent, quan arriba el crepuscle del vespre, cau amb la lentitud d’una parpella que es tanca dolçament, m’estarrufen les celles i piquen de debò; però de vegades no cau i bufa tota la nit amb una monotonia aclaparadora que dóna un maldecap tan gran que fa ressonar les parets del cap com un timbal; amb un so horrorós que gairebé fa basarda, llòbrega i malenconiosa.
Arran de l’alba, de matinada, el vent es troba sempre en la mateixa direcció bufant amb un eixelebrament fatigat, amb una tenacitat absolutament inútil, humit, morat, llefiscós – molt a to amb les setmanes de quaresma i amb el carnestoltes que disfressa la nostra essència, el sol esmorteït i l’aire endreçat en mal sentit. Aquest és el vent dels inferns, dels càstigs divins, si jo cregués en un Déu castigador, en un ésser suprem valedor dels nostres destins, la qual cosa no he fet mai.
A les hores de sol la inspiració em venia. Sóc mediterrani. Recordo la meua essència i el meu origen. Em donava vitalitat i emprenia qualsevol tasca. La Mariona sempre em deia que m’agafaria una insolació i que no sabia com em podia concentrar quan la meua pell transpirava litres e suor. L’olor de les primeres flors de primavera era una altra causa d’excitació. La flama del romaní, de les argelagues que tantes vegades m’han punxat, i sobretot de les roses, les més amoroses de totes les flors, que tants cops m’han ajudat a lligar amb dones de gran bellesa corporal, amb les conseqüències posteriors que m’alegraven el cos.
El vent passa les hores rebolcant-se en els sembrats, que ara són petits, vius. Les pobres ovelletes el sofreixen. Incita que aparegui el color lila, el soroll xisquillós que tant molesta. Arrenca les arrels de les flors dèbils. La debilitat és un defecte una malaltia que t’engoleix i t’arrossega fins a l’abisme. Jo ara sóc dèbil. M’estic constipant. Sento un calfred per l’espinada, entre la camisa i la pell. M’excita el desig de marxar i el desig de tornar, l’ànsia de rompre i l’enyorança de la pèrdua. És el vent de la febre, com ja he dit anteriorment, el vent que transporta el perfum de les roses. Incongruències.
A mi m’agrada el perfum de totes les flors. Sembla que no sigui jo, que estigui escrivint en Novalis, que encara busca la flors blava i es morí abans de complir-ne 30, de desencant. És molt possible que el que acabo d’escriure sigui absolutament greu, una cosa passada de moda, un pur anacronisme sense estil. Ho és? La meua ignorància és enciclopèdica. De tota manera em sembla que els clavells espectaculars són inodors i que les roses, que són les flors més meravelloses de la naturalesa, fan olor de vida. No m’importa usar aquesta retòrica que abans m’avorria.
Enyoro la nodrida primavera que mostra per totes bandes l’esclafit de les branques en flor. Aquella pluja fina que no ensordeix, alimenta els nostres somnieigs. Em sento entumit, fred. Corren arreu pels camps florits omplim-nos de l’olor de les flors silvestres, de l’esplendor daurada dels matins, dels migdies esbatanats de llum, del degoteig de bresca emmelada dels capvespres. Sentim el flabiol dels grills agullonant la tarda. I un rastre de veus furtives eixamorant-se al sol. Al nord tot es desperta a la vida, i els prats esclaten del color de l’iris de les flors boscanes en el temps dels enamorats.
L’amor és un mot inoblidable. Una sensació que em fa agafar un llapis i escriure. En Josep n’escrivia, de coses belles i de cants a la vida. També gosava cantar als sentiments, a la puresa, a l’honestedat a la bellesa interior, que la paraula amor concentra. Recordo un poema en especial, que va composar un dia del tot normal, en el qual cada vers tenia el seu sentit:

Diuen que els versos es componen dins l’ombra
I que de la fèmina ja s’ha cantat prou
I el vers que is de la meua ploma
Per raó gaudeix d’un sentit nou.
Torno esverat d’escoltar la multitud com crida
Ja que desconeix la joia de glossar;
A nit el nostre amor fou un somni
I avui el té un blau més clar.
I m’he despertat amb ànsies d’estimar-te
I d’oblidar el passat i la dissort,
I l’inexplicable divagar en les ombres
Del somni que és la vida amb passió.
Totes les meues inquietuds passades
En la tendresa del mirar m’has pres;
L’eterna veritat mai l’he entesa
I avui comprenc la dolçor del teu ser.
Estima’m, coret, que el moment s’aproxima
Amb il·lusió en totes les contrades
D’aquest amor que portem a dintre
Les hores que vindran i les passades.
Deixa’m sentir entre els teus braços
L’alba ha il·luminat el meu deler,
Besa’m coret que estem vivint la vida
I encara hi ha molt perfum en el roser;
Encara hi ha un estel que ens il·lumina
Com una guia de la nostra bona sort
Encara hi ha una imatge plena i divina
Superior a la vida i també a la mort.

Hauré de canviar de tema. Fa molts dies que no estic per cants a l’amor ni a res. La tendresa m’entristeix. No recordo els darrers versos que vaig llegir. En canvi, sí que recordo una època en què llegia poesia cada dia, i gaudia de la vida, de l’ànima i del cos. Aquella època que ja no reviuré. Un hivern vaig començar a llegir en llengua original el “Jo Claudi”, l’obra mestra de Robert Graves, un dels poetes més universals i un excel·lent narrador. Només llegia llibres on els personatges principals eren uns incompresos. Em sento incomprès com en Claudi que s’obsessionà pel quequeig i per l’ombra allargada del seu germà més brillant en tot, en Germànic, que al cap i a la fi era l’únic que l’estimava de veritat.
Segueixo recordant històries i poemes. De jove sempre memoritzava i recitava paràgrafs amb facilitat. Potser demostro un fort complex d’inferioritat davant dels qui escriuen tan bé, que emporta a imitar-los. Ara em vénen al cap us versos impactants que vaig aprendre a la meua arribada a Barcelona, l’any més important de la meua vida. Quines experiències més diferents estic lligant d’una manera innocent. Només parlo d’un poema d’en Papasseit, que morí jove i no pogué acabar la seua obra:

Ser mestre d’amor
Qui no pagaria
Ara que sóc jo
L’aprenenta em tira.
De dir la lliçó
Tota Ella s’afina
Ja sap tant el cor
Que no li cal guia
Amb un sol petó
La lliçó se sabia
Qui és mestre d’amor
Del guany ja pot viure.

En Josep em va ensenyar tot el que sé. Això també ho diu Picasso d’Horta de Sant Joan. Era un pou de ciència. Ho havia llegit tot i ho recordava. Escrivia. Ho feia bé, però no va publicar. El seu talent va romandre amagat durant massa temps en els calaixos del seu escriptori. Desgraciada cultura la nostra, que ens ha tocat prescindir de personatges i literats tan grans durant tantes dècades. El seu nom és anònim. En canvi jo he tingut sort. Tinc un nom reconegut. He tingut èxit en la pintura, la vida és tota una altra cosa. Els fets entren en una dimensió nova, desconeguda, excitant i perillosa.
Les ombres avancen en el cor de la nit, com avergonyides de la seua presència en aquest lloc de calma, serè, paradisíac. Els habitants reposen amb les seues absències de somni, en les llars humils i patriarcals. Les ombres van prenent lentament aquesta forma humana que s’endevina sota la roba. Hi ha, no obstant, inquietud als arbres i a les pedres, com si posseïdes per un instint animal presentin el pas de la mort.
En aquest poblet de muntanya del meu país, surto de vegades en aquests vespres tan encantadors a donar una volta. Envoltat de serres, els camins són solitaris. La solitud, aquí a la serra, és més gran. El vent bufa amb la seua monotonia. L’horitzó il·lumina la terra, li dóna un color a paradís celestial. Mai ha arribat a aquests paratges el fantasma de la guerra. La gent andorrana ha viscut la seua vida sense altra preocupació que la pau i el treball. Sobre les seues esquenes, els anys van passant silenciosament. He de dir que em sento relaxat amb la bona literatura. M’encanta recordar altres temps quan m’interessava per tot i m’absorvien els moments d’oci. Serà qüestió de tornar-ho a agafar per sentir-me bé. He de fer un gir radical en la meua vida.