La novel·la Tomàs Serra (16)

5
LA GELOSIA
Uns dies després de la nostra tornada de la ciutat roja vam celebrar el retrobament d’en Josep i la Mariona. Sobren les paraules per expressar que fou molt emotiu, omplert per les llàgrimes, bones intencions, molts records i esperances nobles. Em sentia tan feliç com ells. Vaig arribar a convèncer-me durant unes hores que havia oblidat el meu idil·li. Tenia una sensació estranya que m’0em`penyia a l’exaltació d’aquell amor exemplar que s’havien demostrat mútuament anys enrera. No m’importava el fet que estava portant la meua amant als braços d’un altre home. La inèrcia se m’enduia com un vent ple de galivances que bufava deixant els pensaments al darrera, somorts.
Tots dos havien hagut d’afrontar episodis patètics i injustos entrebancs. Dissortament el seu passional amor havia donat fruit a una tragèdia familiar per a la Mariona que, a més, va haver de sofrir un seguit d’humiliacions en pròpia carn, que varen ser la causa d’una llarga, traumàtica i injusta separació. Tenien moltes coses per dir-se i sobretot molt de temps per recuperar.
Ens vàrem trobar en un refugi ben amagat entre muntanyes, prop del “Pas de la casa”, a la vora mateixa de la frontera francesa, que havia estat lloc d’infinitat d’importants reunions polítiques, així com un conegut amagatall per a membres d’organitzacions revolucionàries. En Josep mai no volia deixar cap cap solt, no fos cas que el descobrissin i tota la nostra lluita se n’anés en orris. No era prudent presentar-se per la vila andorrana, onalgun dels nombrosos infiltrats que ens anaven seguint les petjades el podria delatar. Precisament en el nostre darrer viatge a la Unió Soviètica ens havien instruït en aspectes com la seguretat imprescindible que havia d’envoltar qualsevol membre del grup per insignificant que fóra la seua influència organitzativa. Nosaltres, que érem els caps, no ens havíem de fiar d’absolutament ningú.
Passàrem tot el vespre al refugi. Després d’haver menjat alguna cosa i seguit una animada conversa sobre les activitats professionals que estava exercint la Mariona, no varen trigar gaire en anar-se’n a l’habitació. En la intimitat podrien començar a retrobar-se i reviure la seua passional relació.
Un xic nerviós, em vaig posar a llegir un parell de revistes especialitzades en tècniques de simetria que feia dies que m’interessava fullejar. Aquell dia la lectura resultà inútil. No em vaig poder concentrar en el contingut atès que de seguida vaig sentir els sorolls de plaer de l’acte d’amor. Al principi no sentia enveja ni cap sentiment que pugui determinar, sempre havia tingut en ment que la Mariona i en Josep es pertanyien. Evidentment que no era la primera vegada que sentia fer l’amor un home i una dona, en el meu cercle d’amistats cap parella tenia prejudicis que els sentissin fornicar els que jeien a l’habitació del costat, lliurement feien el que volien, però aquesta vegada no era com els altres cops i, malgrat que em costava d’acceptar-ho, a mesura que anaven passant els minuts em començava a sentir una mica més incòmode.
Al dia següent, quan els primers raigs de sol del matí van trobar l’entrada a la meua habitació, em vaig anar despertant a poc a poc al so dels mateixos sorolls. Em donava la sensació que havien estat cardant tota la nit. Sentia quelcom fort al meu interior, però novament no ho podria descriure. Es varen aixecar tard. Els vaig esperar i vàrem esmorzar plegats, quan ja eren més de les onze.
Quan va tenir l’oportunitat i en Josep no era present, la Mariona em va preguntar amb una veu molt dolça si m’importava el que havia passat la nit abans. No estava tranquil·la sense saber què en pensava de veritat del fet que tornés a començar la seua relació amb en Josep i que, consegüentment, havíem de deixar estar el nostre afer. Em va explicar que els sentiments que la unien a ell eren molt forts, hi havia com un imant que els atreia, no era una simple qüestió de trair entre un home i un altre. Jo també l’havia omplert molt, però en Josep havia estat el primer amor de la seua vida.
-He estat molt a gust amb tu, això no implica que pugui comprendre perfectament els teus sentiments. Crec que tots hem d’actuar d’acord amb la nostra consciència. Estic molt content de veure-us junts i tan feliços. Jo mateix he preparat aquesta cita, llavors qualsevol disculpa sobra.
Vaig voler contestar-li amb un to serè i una veu clara, però crec que no vaig poder amagar una certa inseguretat en les meues paraules. Em va comentar que seria millor que de moment en Josep no en sabés res, de la nostra relació amorosa. Vaig assentir perquè també ho preferia. En alguns moments em sentia traïdor, com si la meua consciència em digués que la Mariona li pertanyia i havia estat un intrús.
Només pogueren passar un parell de dies junts, els quals dedicaren bàsicament a intimar. La noia i jo havíem de tornar a les nostres obligacions i en Josep hagué de dirigir-se als seus amagatalls de la Cerdanya nord, on havia de reorganitzar les cèl·lules del SIAC, seguir amb les campanyes d’agitació i preparar algun cop que tingués bona repercussió en els àmbits polítics europeus.
La Mariona no en sabia res, de la nostra militància en un grup armat. Li volguérem fer creure que en Josep estava sent buscat per la policia espanyola per la seua implicació en les guerrilles dels maquis i altres fets que eren catalogats com a delictes d’insurrecció. A Andorra no n’estaria gens, de segur, així doncs, havia de continuar recloent-se a les muntanyes del Canigó. La seua relació no podia tenir la continuïtat que tota parella necessita per tal d’aprofundir en el seu amor. La situació de clandestinitat i les ocupacions desconegudes d’en Josep no permetien que es poguessin trobar gaire sovint. Les cartes s’havien convertit en l’únic mitjà per comunicar-se. La Mariona va començar a incomodar-se en adonar-se que la separació no tenia data de caducitat. Una tarda es va presentar al meu taller, molt seriosa i amb cara d’aquella persona que havia decidit agafar el bou per les banyes d’una vegada per totes. Va anar directa al gra. Tenia un tema molt delicat per discutir, sobre el qual havia estat donant voltes i més voltes des de feia uns dies.
-Donat el teu prestigi professional i intel·lectual al Principat i la meua popularitat com a escriptora i locutora de ràdio, i que a més som gent que no estem causant cap mena d’aldarull dins la societat andorrana. Ben al contrari, l’estem culturalitzant, podríem intentar parlar amb les autoritats del Comú per tal de cercar la legalització de la situació personal d’en Josep. D’aquesta manera podria sortir de l’amagatall i viure aquí amb nosaltres on, donades les seues qualitats personals, és intel·ligent i manyós, no serà difícil de trobar-li una ocupació que li plagui.
Com a coneixedor de les activitats d’en Josep, no sabia què contestar, però no vaig intentar dissuadir-la perquè no se’m notés res, ja en tenia prou de sospites i no era qüestió de seguir alimentant-les. En Josep no va contestar la carta que li va enviar. Jo, en canvi vaig tenir notícies seues diverses vegades, però aquestes estrictament portaven un contingut polític. En la nostra correspondència només em parlava de les accions armades que la cèl·lula d’Andorra havíem de realitzar quan tinguéssim l’oportunitat, així com dels ja legendaris problemes i desavinences programàtiques que afectaven perillosament les estructures de la nostra organització, que cada dia semblaven incomodar més en Josep i la resta de la direcció.
Durant la matinada d’un diumenge vaig sentir una trucada a la porta. Em vaig esverar. Els militants del SIAC sempre estàvem a l’aguait. Vaig obrir la porta encara mig endormiscat. Era la Mariona. Abans que tingués temps per sorprendre’m i preguntar-li alguna cosa, va començar a besar-me la boca i a passar les seues mans per tot el meu cos. Novament va fer de mi el que va voler.
Per la meua part, em vaig aturar a pensar una estona. Em varen venir curioses idees al cap. Em volia convèncer que li agradava més allitar-se amb mi que amb ell, la qual cosa em complaïa i em feia por al mateix temps, ja que ens endinsàvem en un carreró sense saber-ne l’eixida. No sabia si la Mariona m’estava usant solament per la decepció que havia tingut amb el seu estimat, si era fruit de l’enrabiada amb ell, o si veritablement tornava a sentir alguna cosa forta per mi. Teníem una nova incògnita al davant, si havíem de continuar veient-nos en secret o si li havíem de dir alguna cosa a en Josep.
Com si fos un acte de bruixeria o que el destí ens volgués tornar a complicar la vida, al vespre del dia següent, en Josep va reaparèixer a les nostres vides després d’una llarga absència. Em va venir a visitar a mi abans que a ella, perquè havíem de xerrar sobre una sèrie de problemes interns que amenaçaven la cèl·lula de Barcelona. Necessitava que l’ajudés a passar la frontera i l’acompanyés al cap i casal, en una de les operacions més complicades i determinants amb què s’havia hagut d’afrontar el SIAC des de la seua creació. La idea era perillosa i no m’entusiasmava, però el Sol em va persuadir i vaig haver d’accedir-hi.
-Potser hi ha dos infiltrats. Voldria que fossin simples rumors, però em temo que és veritat. Almenys ens n’hem d’assegurar. Hem d’acabar amb ells sigui com sigui o ells se n’encarregaran, de malbaratar-ho tot.
Després se’n va anar a veure la Mariona. No li vaig notar cap entusiasme, gairebé ni me n’havia preguntat. La noia n’estava força, de disgustada, perquè no havia contestat les seues cartes i volia una explicació sense embuts, però en Josep no estava per romanços. Estava capficat i nerviós. De seguida volia fer l’amor. Per primera vegada es va negar a estar íntimament amb ell. Li digué que primer havien d’aclarir moltes coses sobre la seua vida de parella. No era just que es presentés com si res. En Josep actuà irracionalment i li va contestar:
-No tinc ganes de xerrar ni temps per perdre. Si no vols estar amb mi, doncs, cap problema.
En la seua relació ja no eren tot flors i violes. S’havia perdut la flama que els havia fet embogir al poble anys enrera. Res ja no era tan idíl·lic. El pas de la vida havia convertit en Josep en una persona freda, distant i amb pocs escrúpols. Era molt valent, hàbil i conscient del seu càrrec dins del SIAC. Dedicava tot el seu temps a la lluita política i, malgrat disposar d’una carrera universitària, no li interessava tenir ofici, ni portar el meu tipus de vida, per exemple, alternant el treball artístic i la lluita armada. Ni molt menys tenia cap intenció de lligar-se totalment a una dona i viure en un ambient tranquil de família. S’havia obsessionat amb les tasques militars i de revolta. Estava ple d’odi cap al règim que ens oprimia i les persones que el dirigien, a les quals els havia declarat la guerra indefinidament. Encara anomenava en David Palomares sovint. Encara clamava per una sagnant revenja.
En Josep passà la nit vés a saber on. Mai no ens ho va dir. Al dia següent m’acudí a primera hora del matí a casa, en no gaire bones condicions. Havia estat bevent i es mostrava impertinent. El vaig obligar, després de tenir unes fortes paraules, a dutxar-se i esmorzar amb tranquil·litat, abans d’emprendre el delicat viatge. Vaig intentar fer-li veure que anava molt equivocat si seguia comportant-se d’aquella manera tan esperpèntica, tan allunyada del seu tarannà.
Quan ja s’havia fet fosc, ajudats per uns experimentats muntanyistes, vam creuar un pas proper a Puigcerdà que ens va permetre saltar-nos els controls policials. Vam passar un parell de dies en unes cabanes que usaven els pastors, fins que per separat vàrem atrevir-nos a agafar un autobús de línia direcció Solsona i després un altre que ens va portar a Vic, on ens reunírem amb els camarades que ens havien d’acompanyar a Barcelona.
Sense treva, vam reunir-nos amb dos dirigents de la cèl·lula capitalina per tal d’assabentar-nos amb exactitud dels perills que corríem els membres del col·lectiu. El Sol va comentar que havíem d’actuar amb extrema precaució però amb rapidesa. Teníem dos membres dels grisos en llocs de responsabilitat de l’organització. Hi havia indicis clars de qui eren, ja que tres militants havien estat detinguts i molt material requisat, tots ells persones de confiança d’aquests dos individus que ens estaven guanyant la guerra internament. Va proposar que se’ls convoqués a una reunió en un dels refugis que teníem a la muntanya de Montserrat per a allí aclarir-los els comptes. Era la possible solució malgrat la perillositat que l’afer implicava.
En el moment de la cita érem presents només nosaltres dos i el parell de suposats policies. Després d’uns minuts de xerrada inútil i inconsistent els va dir, de sobte, i sense donar-los temps a reaccionar, que sabíem qui eren i què estaven fent i que els faria la pell. Un dels policies va intentar treure una pistola però no va ser a temps. El sol era molt més ràpid, sabia què es portava entre les mans, i els va liquidar tots dos amb diversos trets que duraren uns pocs segons.
Va ser l’espectacle més impactant de la meua vida. No se m’ha esborrat mai la imatge d’aquells dolls de sang corrent pel terra. La sang freda que ell havia demostrat em va fer agafar una mica de por i intranquil·litat. La situació veritablement em superava. No era difícil d’adonar-me que aquest Josep era ben diferent del noi atent, savi i afectuós que havia conegut a Campredó l’any 1942.
Haguérem de fugir d’immediat. Érem conscients que els cossos de seguretat franquistes n’estaven al corrent, de la reunió, per la qual cosa havíem preparat un dispositiu de seguretat amb una vintena d’homes que controlaven els accessos. El pla de fugida funcionà a la perfecció. Cadascun dels nostres homes havia rebut detallades instruccions d’on amagar-se una volta ens haguéssim desfet dels infiltrats. La col·laboració de diverses famílies masoveres que habitaven per la zona fou decisiva.
El Sol i jo, en canvi, ens amagàrem en unes coves a uns quants quilòmetres del lloc de la reunió, que ens servien com a dipòsit d’armes. Teníem aliments per a un parell de setmanes. Havíem de tenir paciència i anar allunyant-nos d’aquell indret cautelosament. El meu estat d’ànim era molt baix. Ell es va adonar de l’esglai que m’havia produït el desenllaç de l’acció contra els infiltrats.
-No hi pensis més. Aquests esdeveniments són part de la lluita. Si no els hagués matat ara seríem nosaltres els que estaríem a l’altre barri. Els grisos són l’enemic, mai no t’han de fer compassió.
Les seues paraules no van aconseguir alliberar-me d’una profunda sensació de desengany. La nostra relació va acabar de refredar-se. Malgrat estar sols, durant els dies de fugida ens vam comunicar ben poc. Intercanviàvem mirades i tots dos sabíem que ens estàvem allunyant en tots els aspectes que ens havien tingut tan units. En Josep era un bon coneixedor de la muntanya. Tot un expert a l’hora de trobar caus segurs i sobreviure sota les circumstàncies més adverses. Dormírem en descampats i en masies deshabitades, menjàrem la fruita que trobàvem, usàrem les nits per desplaçar-nos. Calia ser llestos i pacients, em repetia.
Aquells dies havia ploguts a bots i barrals. Els camins estaven fangosos, les carreteres desertes. Aprofitàrem les hores de densa boira per avançar cap al poble més proper. La fita que portàvem en ment era accedir a Manresa, car la ciutat ens convertiria en ciutadans anònims. Vàrem saber jugar les nostres cartes amb un trajecte diferent al previst. Havien passat tretze dies, durant els quals ens havíem allunyat bastant de Montserrat. Ens vàrem atrevir a baixar al poble de Rocafort. Allí agafàrem un autobús que creuà quasi tota la comarca del Bages fins arribar a Cardona, ciutat on teníem molts contactes que ens feren més fàcil el desplaçament cap a les terres de ponent. En un mas als afores d’Oliana passàrem la darrera nit abans d’encarar-nos cap a les serres que llinden amb la Seu d’Urgell i endinsar-nos en territori andorrà.
Una volta a casa, la Mariona volia respostes als interrogants que li havia causat la nostra sobtada partida. En canvi, no podíem fer-li cinc cèntims de res. Tot i això en Josep es va quedar uns dies al pis de la Mariona sense sortir-hi i es reconciliaren una mica. Dic una mica, perquè entre ells les coses eren difícils que anessin bé.
La noia estava disposada a descobrir-ne tots els secrets. Ja no es conformava amb excuses de mal pagador. Sabia perfectament que no érem aigua clara. Començava a estar tipa de tanta política, de tanta lluita per la solidaritat, mentre se la deixava en un racó i se sentia molt sola. Ideològicament no n’era gens, de comunista. Havia tingut una formació radicalment oposada a la nostra i semblava com si encara no es pogués deslliurar dels comentaris de Mossèn Massip sobre tot allò que li sonava a color roig. En el camp de defensa catalanista, es mostrava força més receptiva, tot i que sense arribar a cap mena de fanatisme i molt menys hagués entès a hores d’ara que algú pogués matar per la causa. No havia esborrat de la ment la forma en què havia mort el seu pare, ni tampoc totes les altres tragèdies que el conflicte polític havia provocat.
A l’endemà que el Sol va decidir tornar a terres rossellonenques, la Mario9a em va visitar i vam tornar a passar la nit junts. No obstant, la figura d’en Josep no s’apartava del nostre voltant. Em demanava ara i després explicacions sobre els seus enigmàtics afers, però no va aconseguir fer-me obrir la boca. Em va confessar que ja no tenien gaire en comú i que ja no gaudia de fer el sexe amb ell, mentre que com ja havia intuït preferia fer l’amor amb mi. Un nou problema havia esclatat amb força i se’ns podia anar de les mans.
Al SIAC teníem els problemes eterns de sempre i altres de renovats. El sector internacionalista tornava a la càrrega. Volia intensificar els lligams amb els grups comunistes espanyols i francesos i deixar de banda la idea que ens havien encarregat a Moscou d’endegar el procés de constitució d’un fort partit comunista de Catalunya, amb independència programàtica. El Sol ens refregava pels nassos tothora el missatge d’en Sakhorov, que ens exigia romandre dins del purisme marxistaleninista, el deformava i manipulava a consciència. Si n’havíem tingut cap dubte, estava totalment alineat amb l’altre corrent. Aquest fet ens va provocar uns quants enfrontaments dialèctics i un total distanciament de la nostra col·laboració política. Per acabar-ho d’adobar, no sé com, es va assabentar de la meua relació carnal amb la Mariona. Ens enganxàrem fort. Vaig intentar disculpar-la i alhora calmar-lo.
- L’has descuidada molt, la Mariona, per això ha buscat altres camins. Quan et necessitava mai no t’ha tingut al seu costat. Nosaltres vàrem tenir una curta però intensa relació amorosa quan no sabíem si estaves entre els vius o els morts. La vàrem deixar immediatament quan vas aparèixer, perquè està enamorada de tu. Només la vostra separació forçosa ens ha tornat a unir.
Em va dir que no la volia veure mai més. Va afegir amb un to de menyspreu que li seria fàcil oblidar-la. D’ara endavant sabria com valorar millor la Neus. Pel que respectava a mi, seguiríem en contacte perquè no era convenient trencar els nostres lligams polítics, si no tampoc no en voldria saber res més.
La discussió va ser molt acalorada. Va marxar pegant una portada i renegant com un home embogit. Li havia fallat com a amic, defraudat com a camarada polític i traït en el pla més humà. M’estava tirant la seua amant, li estava qüestionant el liderat del moviment armat i en el meu paper d’intel·lectual estava arribant més lluny que ell.
Vaig passar més de dos mesos sense tenir notícies seues de primera mà, només comunicacions de caràcter intern que portaven el segell de la direcció del grup, fins un divendres a la nit en què el “Catalunya notícies” de la Pirinaica va fer públic que havien agafat en Josep i en Vicent quan estaven a punt de passar el pas de Puigcerdà, amb la intenció de tornar a Barcelona per solucionar nous problemes d’infiltracions internes. Justament en el darrer comitè del SIAC, al qual no vaig poder-hi assistir, s’encarregà la delicada empresa a dos dels líders representatius dels corrents ideològics de la formació.
Se’ls varen endur cap a Tarragona on havien de ser jutjats per un Consell de guerra. Tots sabíem el que això significava en època de dictadura pura i dura, en els moments més placenters del règim. La mort assegurada. Des dels Pirineus no podíem ajudar gaire els detinguts. Ens havíem de conformar de fer una forta agitació propagandística de denúncia de la repressió franquista. Em sentia totalment impotent. Malgrat les darreres discrepàncies per motius primer polítics i després sentimentals, en Josep havia estat el meu gran mestre i encara li conservava una gran estima.