La novel·la Tomàs Serra (19)

7
MÈXIC
Unes setmanes després de la dissolució del SIAC, la Mariona i jo vàrem apostar per un canvi substancial en les nostres vides. Ja res no ens vinculava a Andorra. Ja no ens trobàvem tan a gust. Havien succeït massa esdeveniments que no podíem deixar passar per alt. Hi havia massa energia negativa que ens envoltava. La vida ens demanava un nou gir de molts graus. No ens venia de nou. Ja estàvem acostumats a fer fugides, a capgirar el contorn de la nostra existència. Els Pirineus havien estat un lloc magnífic d’acolliment i una reserva paradisíaca d’inspiració artística. Els conflictes personals i els recels polítics havien tornat a fer-nos mal. Vàrem fer cap a Mèxic. Crèiem que aquesta era la millor manera de començar autènticament de zero, mentre intentàvem superar l’accidentada mort d’en Josep i ens apartàvem de l’ambient enterbolit que ens havia envoltat durant els darrers mesos, del qual no se n’havia escapat ni tan sols l’emissora de ràdio, que també acusava una intensa problemàtica interna a causa dels maliciosos personalismes que impedien el correcte funcionament. Els exiliats polítics catalans érem el més clar i trist exemple de col·lectiu que deixava triomfar les desavinences. Malgrat el poderós enemic comú que teníem, un règim que es mostrava totalment infranquejable i sense fissures, nosaltres preferíem barallar-nos per dirigismes estèrils, per episodis tan estúpids i ridículs com on situar un punt o una coma dins d’un document polític que no se l’havia de llegir quasi ningú, fora de nosaltres mateixos, però que havia de ser el punt culminant del camí que ens havia de portar a canviar el destí del país.
La Mariona, com gairebé sempre, va posar el dit a la llaga: - Som els millors aliats de l’enemic, mentre preferim seguir creant friccions i malentesos per temes sense cap transcendència.
El fet de triar Mèxic no era casual. El país de les ranxeres es va convertir en terra d’asil habitual, nova pàtria per a milers de catalans i republicans. La nostra llengua regnava als bars i places de la majoria de ciutats de l’estat asteca, que havia esdevingut una xicoteta Catalunya a l’altra banda de l’oceà. Vàrem ser acollits amb els braços oberts dins l’afectuosa colònia catalana. De seguida vàrem tenir molta sort. La Mariona es va posar a dirigir l’històric fulletó del casal català, “Xaloc”, a fer classes de llengua catalana als fills dels exiliats i altres mexicans que estaven interessats a aprendre la nostra llengua, i a treballar en una emissora de ràdio de caire independent.
Mentre que a mi, tot i que vaig tardar una mica més en tenir fons d’ingressos, diguem-li estables, tampoc no em va ser gaire difícil guanyar-me un nom. Als pocs mesos de residència ja se’m convidava a fer ponències d’una certa importància als centres d’art. Només un any després vaig inaugurar la primera exposició al territori americà de la qual encara en guardo un gran record. No puc evitar ser molt sentimental i recordar certes exposicions com a emblemàtiques, a desgrat que aquesta era bastant menuda perquè estava formada estrictament per composicions mexicanes. Gaudia d’un taller propi amb diversos aprenents i futures figures de la pintura asteca al meu servei. Tenia un bon futur en perspectiva. Tornaria a parlar de la inspiració que arriba a un artista en moments de màxima tranquil·litat d’esperit i d’oblit total d’altres cabòries. Tornaria a parlar de les noves tècniques, de la meua lluita constant per la recerca del dibuix perfecte, de la caricatura sistematitzada, de la bellesa i perfecció de les mesures en tot el treball.
La natura tornava a prendre el seu lloc, a exercir els seus encants i a sentir-se preeminent, a enganxar la ment artística a uns graus determinats que porten a la recerca de la cosa bella. El relleu mexicà és molt variat i accidentat. Una gran part del territori està cobert per la sabana, amb arbres dispersos i amb herbes perennes i alguns arbusts. Els deserts i subdeserts ocupen una gran extensió, allunyant-se de la humanitat. Panís, blat, civada, arròs, ordi i melca són el fruit del dur treball de la terra. El monsó es deixa sentir i fa tremolar. Es fa amo natural per on passa. Els rius són poc importants, molt curts i de pobre cabal. Per a nosaltres és terra nova, aires nous, fruita tendra. A voltes el vent comença a bufar pluja. Ens banya. Una persistent sensació humida ens feia sentir tranquils i estranys a la vegada. La respiració costa. Les alçades mai no perdonen.
L’Orfeó Català havia creat un ambiciós entramat d’oci per a socis i acompanyants. Disposava d’un concorregut restaurant en el qual podíem tastar els més exquisits plats que representaven la millor cuina catalana. Teníem escalivada, recapte i pa amb tomàquet i pernil salat a la nostra disposició. Agafant com a espill aquell magnífic Barça de les cinc copes, on brillaven en Kubala, en Cèsar, en Kocsis, en Ramallets i després en Luisito Suárez, vàrem fundar un equip de futbol, de balompié, l’Atlètic de Catalunya, que començà a competir en la lliga del districte federal, a la direcció del qual em vaig integrar per fer costat a un nou company que venia de la nostra terra, en Joan Cid i Mulet, un intel·lectual de primera categoria, natural de Jesús, que havia estat regidor de cultura de Tortosa fins l’any que conclogué la croada. El seu mèrit va recaure en salvar els històrics arxius de la ciutat bimil·lenària. També és l’autor de la gran novel·la sobre la guerra civil a les Terres de l’Ebre, Destins.
Ell fou qui em posà en antecedents sobre la primera presència campredonenca a Mèxic. El pintor Francesc Llop i Marqués, d’afiliació impressionista, que hi visqué durant tota la primera dècada del segle. Un diumenge a la tarda vàrem fer una visita al museu municipal de pintura, on hi havia uns quants exemplars de l’obra llopiana. L’aventura mexicana havia estat molt productiva. La seua paleta s’especialitzà en les figures humanes i els bellíssims paisatges, així com va deixar una magnífica petjada decorativa en diverses esglésies. La figura d’en Llop em va apropar novament als orígens. M’emocionà saber que un altre artista nascut al meu poble pogués presumir d’una obra molt destacada, justament amb un estil totalment diferent al que jo practico. No cal dir que Campredó estava lluny al mapa, però molt prop al pensament, tot i que el meu camí estava a Amèrica. No hi havia cap possibilitat de marxa enrera.
El literat jesusenc em va regalar un llibre, publicat en una impremta tortosina a principis de segle, que em féu despertar una molt viva nostàlgia de casa, dels iaios i de la vida anònima que ara no em podia permetre. El primer capítol d’aquesta narració de ficció semblava retratar el iaio Andreu.
“Vaig nàixer en un poble situat a les muntanyes de Terol, quasi a la ratlla que separa aquesta província de la de Tarragona. El poble és pintoresc, envoltat de serres que s’estenen formant una extensa cordillera. Barrancs, penyasegats, passos estrets entre parets de roques tallades, espessos boscos de pins, unes mines de carbó, un pantà i un rierol varen ser l’ambient salvatge que va envoltar la meua infantesa. El meu pare conreava unes terres que havia heretat. Era fort i corpulent com un roure, tenaç i laboriós per al treball, in d’aquells homes que naixen al poble i volen morir allí, que no alteren així com així els seus costums. La meua mare, filla també del poble, era bastant més jove. Sabia mantenir-se bella però el destí li havia assenyalat un camí de resignació. Quan vaig complir els cinc anys la mare em va portar a l’escola. Al senyor mestre, un vell de rostre afable, amb uns ulls grans i una dolça mirada, li va dir en acomiadar-se: tingui interès en ell, no voldria veure’l com el seu pare. El bon home va assentir amb un lleu moviment de cap i somrigué. Presidia la sala, la tarima, la taula i la cadira del professor. Darrera, penjat de la paret, un Sant Crist. A la dreta, un mapa d’Espanya i a l’esquerra la pissarra negra, gran, amb un marc de fusta. A través dels vidres d’uns finestrals amples, a costat i costat, es veien camps, arbres, horts envoltant els cases del poble”.

Vaig tenir sovint una relació d’amor i odi amb uns quants escriptors teòricament esquerrans de diverses parts de Llatinoamèrica, que mai no han volgut entendre les reivindicacions catalanes i moltes vegades han actuat com a cinquena columna del desviacionisme i ambaixadors de la causa dels opressors. Contràriament, sempre vaig ser rebut amb els braços oberts a Cuba, ja que sempre he estat un crític contundent de l’imperialisme imperant. Novament una de les frases cèlebres de la meua companya serveix per a descriure la meua forma d’actuar: - Has navegat contra corrent, t’has aliat amb els grups minoritaris, per això sempre tens les de rebre.
Durant l’any 1960, després de cursar una competició molt estreta, vaig ser nomenat Professor titular d’Art modern a la Universitat de Guadalajara, que era el centre neuràlgic del col·lectiu pictòric mexicà. Ens vàrem mudar a aquesta ciutat, on hem tingut la nostra residència oficial durant els darrers trenta anys, encara que només hi hem viscut a temporades més o menys llargues. Vaig poder dedicar-me íntegrament al meu treball. Em vaig allunyar de les activitats polítiques. M’havia desmotivat. Estava en un moment d’esplendor artístic que no em deixava concentrar en res més. A Guadalajara, terra dels més famosos mariatxis, vaig poder realitzar uns bons treballs d’investigació sobre la cultura que envolta el cubisme i sobre la capacitat de trencar la simetria tradicional. Les meues classes universitàries habitualment han estat força concorregudes. Molts estudiants demostren sentir-se entusiasmats pels nous fenòmens artístics. He d’admetre que en l’estricta preparació de les classes teòriques aprenia moltíssim. Cada temari nou ha estat om un repte especial que m’ha permès d’eixamplar molts coneixements que després he pogut posar en pràctica. Vaig gaudir d’uns anys força esplendorosos. Se m’obriren les portes de bat a bat per fer grans exposicions a les millors pinacoteques del país amo del món. La ciutat de Nova York es va convertir en la nostra segona residència. Vam adquirir una casa allí, que encara és de la nostra propietat. La Mariona mai no es desfaria del seu lligam més valorat amb la ciutat que li va posar a l’abast tots els somnis.
La Big Apple no em fascinava precisament. Era massa gran, un monstre. La trobava molt freda, no debades allí m’era difícil trobar la inspiració. A la Mariona, en canvi, que s’havia convertit en la meua marxant i en la veritable companya que tot artista necessita, seguint el proverbi que fa referència que al costat d’un gran home sempre hi ha una dona més gran, li encantava. Caminava per la cinquena avinguda amb la mateixa seguretat i confiança com si estigués al carrer major del nostre poble, s’hi sentia com a peix dins l’aigua i coneixia a la perfecció el tarannà dels nombrosos artistes i comerciants de la ciutat. Ens vàrem obrir un gran mercat que ens serví de pantalla ideal per aconseguir una excel·lent difusió a la resta del món.
La vida a Nova York era intensíssima, però era el que necessitàvem si volíem fer diners. La Mariona se les apanyava per aconseguir exposar a diverses galeries alhora. El ritme de vendes durant tota la dècada dels 60 fou espectacular. Fins i tot durant els mesos que ens recollíem a la pau de Guadalajara, rebíem encàrrecs importants de la metròpoli. Com els negocis manaven, hi havíem de tornar amb urgència, la qual cosa em desagradava a mi, però la posava molt contenta a ella.
L’edifici on residíem era al mig de la llarga illa de cases que va del carrer 114 al 116, just al sud de l’església de Riverside i la tomba de Grant. Està molt ben cuidat, amb els poms de les portes abrillantats i els vidres nets. Té uns aires de sobrietat burgesa que a la Mariona li resultaven fascinadors. La ciutat mai no descansava, abraçada per la llum del riu i dels colors més enllà dels seus horitzons. Els cotxes són un mobiliari caòtic que cansen en el seu consum. El petroli brilla al solc de les rodes i encercla les ànimes. Els carrers sencers semblen indicar els sentits adormits de les humanitats. Els carrers urbanitzats s’escampen fins a l’infinit. No s’acaben les seues dimensions. Els homes es fan menuts. Fins i tot el cel nocturn sembla vague en surar el fum a la claror dels estels.
Una ciutat immensa com aquesta és ideal per fer tornar els homes egoistes i mancats de tota mena d’interès per res absolutament. En les reunions casuals o voluntàries, i en les festes pedants, només poden tractar breument de vulgaritats. Ells presenten només les fredes superfícies dels caràcters. Tot és això, superfícies. En canvi és al món rural on podem eixamplar els nostres sentiments. De bon grat ens lliurem de les fredes formalitats i civilitats negatives de la ciutat, foragitem els hàbits i obrim el cor. Facilitem l’arribada al voltant nostre de la vida culta per tal de desterrar les cadenes. Adeqüem les nostres llars, tant per a un benestar flagrant com per a l’exercici camperol. Llibres, pintura, música, cavalls, gossos i jocs de tota mena els tenim a mà. Amb un veritable esperit d’hospitalitat, podem gaudir dels nostres hostes, sense llegar-los ni influir-los, proveir-los dels mitjans de diversió i deixar que cadascú s’inclini per allò que més li plagui.
El gust de nosaltres, els catalans, pel conreu de la terra i per allò que anomenem jardineria de paisatge no té cap rival. Hem estudiat la natura intencionadament i descobert un sentit exquisit de belles formes i harmonioses combinacions. Res no pot ser més imponent que la magnificència de paisatge en els nostres parcs. Prats amples s’estenen com llençols d’immensa verdor amb tires d0’arbres gegantins d’aquí a allà i grans piles de fulles. Els porcs senglars corren pels boscos, les llebres salten i els caçadors estan a l’aguait. El rierol ha après a voltar els meandres més naturals o a eixamplar-se dins d’un llac. Tot això són només uns pocs dels aspectes de l’escenari d’un parc.
La Mariona havia agafat la ciutadania nordamericana. S’havia enamorat de la cultura americana i del món anglosaxó, molt més pragmàtica i menys sentimental i reivindicativa. S’havia cregut allò del somni americà. Havia après la llengua i la dominava fins al punt d’usar-la literàriament:

When the night falls upon town
Light flies unstoppable and stands
Above, in hill’s eyes
Peace reigns in the park
And birds sing in dreams
With tender words and kissed.
Quiet is a cloudless night
The stars do move and shine,
While everyone sleeps tenderly
Apart from me, the strangest one.
I’m awake and see
The yellowy moon watching life go by.
There’s no way to avoid
A rare feeling at night.
Vaig exposar en algunes importants ciutats d’Europa: roma, Londres, París, Florència, Moscou. Va ésser la Mariona qui es va encarregar de tot. No vaig assistir a la inauguració de cap d’elles durant aquests llargs trenta i escaig anys de residència al nou continent, malgrat que vaig rebre pressions dels organitzadors i crítiques de tota mena, ja que vaig prometre que no xafaria el vell continent fins que decidís tornar a la meua Catalunya natal. Era una tossuderia com qualsevol altra, però sempre he estat un home de principis, i més amb els temes que toquen de prop i que amaguen molts sentiments. Encara tenia en ment les raons que havien forçat la nostra fugida. M’havien cremat els ideals. Ben lluny em sentia millor. A més, hi havia una altra raó de pes, jo preferia la vida bohèmia de Guadalajara a tot l’estrès que suposava organitzar actes majestuosos per les ciutats més grans del món.
No he estat mai un vanitós, un cregut, com en deien al meu poble. He tingut clar que la fama que els quadres m’han donat és només important quant al fet que reconeix una bona feina artística, i m’ha permès de viure més que confortablement. En absolut ha estat mai una qüestió d’ambició, o un exemple d’aquells que mai no en tenen prou i viuen obsessionats pels diners. L’art ha estat una manera de realitzar-me personalment, m’ha eixit de dins, mai la millor manera d’enriquir-me.
De fet, el 1984, tot i ser l’any Cruyff, em vaig col3lapsar. No podia continuar dedicant-me exclusivament a crear. No podia pegar una pinzellada. Era el meu desig intern no tornar a dependre de rellotges, ni de terminis de producció, d’exposicions exigents i crítiques més o menys encertades. Vaig tornar a sentir el deler de provar la vida camperola, de conèixer el missatge dels més pobres de ben prop, de viure a nivell de subsistència. Sentia enyorança dels orígens, un crit que m’empenyia a deixar-ho córrer tot.
La immensitat territorial mexicana afavoreix la varietat. Una impactant diversitat humana amb els seus paisatges i els seus vestuaris. Vaig visitar el país. Sol. La Mariona comprengué el meu estat emocional i va estar d’acord que els nostres camins temporalment se separessin. Vaig viure experiències inoblidables amb els camperols. Novament vaig trepitjar la terra i vaig comprendre el significat de la paraula pobresa. Tota una gent treballant de sol a sol per ben poc. Compartint menjars i llit. Vaig aprendre de nou a apreciar els sentiments humans per damunt de totes les coses.
Mèxic ha estat governat per una mena de partit únic durant els darrers 70 anys. La situació dels pobles indígenes mereix una condemna internacional. _en canvi, el primer món calla. Els hauria de caure la cara de vergonya a tots els que s’anomenen governants de la civilització. El meu jo lluitador estava eixint. Grups armats i revoltes eren el pa de cada dia. Tornava a sentir el cuquet de la revolució. Aixecar-me davant dels qui em demanen romandre de genolls. Així ho havien fet el Che Guevara a Bolívia i Augusto Sandino a Nicaragua. Els llibertadors José Martí a Cuba i Simón Bolívar a la Gran Colòmbia. Sentia la crida d’en Zapata. Les seues idees encara eren vigents. M’imaginava la veu d’en Josep explicant-me la història d’aquest heroi nacional mexicà:

Emiliano Zapata fou el campió de la reforma agrària. Va lluitar amb diverses guerrilles abans i després de la revolució mexicana del 1911 al 1917. Era fill d’un camperol mestís que entrenava i venia cavalls. Quedà orfe als 17 anys. De ben jove va ser arrestat per haver-se rebotat contra els decrets dels responsables d’hisenda que s’havien apoderat de les seues terres. Encapçalà una nova revolta que va fer fugir el dictador Porfirio Díaz. Va participar activament en el Pla Ayala que renovava l’esperit de la revolució, demanant el retorn de la terra que els havia estat promès, amb l’eslògan “Tierra y libertad”. Conjuntament amb Pancho Villa va formar un exèrcit d’alliberament format per 25.000 homes, que pretenien aconseguir nomenar un president civil. Va crear comissions agràries per distribuir la terra i va dedicar moltes hores a supervisar el treball per tal que no hi hagués favoritismes o que els grans terratinents poguessin corrompre els membres revolucionaris. Va impulsar el Banc de Crèdit Rural per facilitar el desenvolupament agrícola de les regions més pobres. L’exèrcit del General Carranza el va liquidar. L’home ha mort però el mite ha nascut. Hasta la victoria, siempre!

Vaig pensar en muntar una escola. Tots els nens i les nenes del món tenen el dret a saber llegir i escriure, tot i que en molts casos, com bé recordava el iaio, la lletra no els omplirà l’estómac. Però un mestre mai no fa mal. El contacte amb la canalla em va proporcionar felicitat plena. No hi ha res més bonic que el somriure d’un xiquet, la seua innocència i espontaneïtat.
- Profe, usted está malo hou. No sé. ¿le hemos hecho algo?
- ¿Está muy lejos su pueblo?
Vam adequar un local que havia servit per a guardar mules. No teníem pissarra ni guix. No disposàvem de llapis per tothom. El paper també era escàs. Usàvem unes fustes llargues damunt d’uns troncs rodons com a seients. Però eren diligents. La lletra els entrava. Primer llegien amb dificultat, després amb fluïdesa. Alguns van aprendre a escriure sense faltes. Em meravellava l’actitud d’uns nois, que feien cara de gana, de misèria absoluta, però reien, tenien el rostre clavat amb un somriure. S’enfrontaven a la vida amb optimisme i tenien interès per superar-se. Com més tens més vols, diu un proverbi savi, i com menys més valores les coses.
Vaig fer noves amistats. Vaig tornar a experimentar què signifiquen veritablement aquestes lletres. El Julio, el Pibe, el Choco, el Comandante, la Julia, i tants d’altres. Gent de pell resseca i cor com una pedra. Incombustibles directors del dia a dia. Ciutadans del jou. Jo, en canvi, era l’afortunat que podia eixir quan volgués. El meu diari va tornar a ser l’eina d’expressió de les sensacions fortes que m’omplien, el confident amb el qual aprenia ratlla a ratlla, com en aquesta narració sobre uns recollidors de cotó amb els quals em vaig unir durant una feixuga estació:

I el dia següent, quan ix el sol, amb els barrets amples i les cistelles enormes, deixem la barraca silenciosos. Els cossos encara engarrotats, els cotoners ens esperen. Mires cap a un centenar de quilòmetres quadrats i veus una imatge idèntica. Molts cotoners no han vist cap paisatge diferent. És un treball molt simple, però terrible. L’habilitat de cadascú ajudarà a reforçar l’arrel de l’existència. És la benzina que t’alleujarà el camí. Ens col·loquem un llarg sac blanc damunt l’espatlla dreta, molt llarg, la cua toca el terra. La idea està en posar el cotó entre les puntes dels dits. Poques vegades és fàcil en un llaç de cada deu. Cal usar l’instint, la intel·ligència i la manya combinades, per tal d’evitar retardar-te o tenir pèrdues en els llaços. Cal veure amb rapidesa quin està massa podrit o brut per al consum. No ens podem permetre endarrerir-nos massa, ni tampoc gaires equivocacions. Molts polítics savis han exposat les seues grans esperances a expandir la producció agrícola a través de la irrigació, que els permeti més d’un conreu per any, si el pagès està disposat a treballar fort. La majoria de camperols no són receptius a les noves tècniques. Tenen por dels nous models. No creuen en la possibilitat d’una vida millor. En aquest paradís pobre les ombres dels arbres es balderegen lleument mentre les fulles xerren entre elles. Llavors, quan la nit vesteix de foscor el paisatge, tasto la llum de la lluna plena. Ho faig tantes vegades com puc, acompanyat d’amics de debò. Les cares cansades després d’un dia d’activitat gaudeixen de la noble cara del satèl·lit.

La nit de tornada a Guadalajara, la Mariona va estar esplèndida. Em va fer gaudir com en els millors temps de joventut. Sacsejat per dintre, les mans eren poques per recórrer el seu cos, l’escalfor de la pell, la duplicada esveltesa dels pits, el volum precís de les natges, el desig dels racons secrets, la salabror dels ulls i de les cuixes. Com la desitjava! No podia més! Estàvem sols, ensordits, deslligats de l’univers sencer. El món es desfeia a dintre. El plaer girava entorn nostre. Sentia la Mariona, els llavis, la boca, el sexe, els braços, les cames. Un teumeu imparable. Vaig entendre definitivament el lligam que m’unia a ella. Era desig, era sexe, era admiració, era amistat, era AMOR.
Per acabar de narrar les meues experiències mexicanes, he de recordar el moment en què em van atorgar el títol de Doctor Honoris Causa per la Universitat de Guadalajara, com a mostra de l’estima que la ciutadania i la institució em tenien, de la qual en volien deixar constància. Un home nascut a un poble tan menut com Campredó, d’avantpassats pobres, que vingué sense béns ni fortuna ni cap d’aquells títols que a les ciutats distingeixen les famílies assenyalades de la vulgaritat del poble. Sense haver rebut l’educació que respecten les classes dominants. Conreava un dels oficis amb més prestigi intel·lectual. Haia tingut la desgràcia d’haver de lluitar contra el govern de la seua terra i haver de fugir molt lluny, i la fortuna de tenir art en les seues venes. Aquesta era la targeta d’identitat amb què m’honoraven.
En la lliçó magistral que vaig pronunciar en llengua catalana, no em vaig oblidar ni d’en Josep ni d’en Vicent, ni de cap dels que hagueren de sofrir l’exili, i en especial d’aquells que havien mort per totes les causes justes. La vaig titular “un artista, una persona”, amb la intenció de fer un resum de tots els moviments que m’havien influenciat en la vida, i de no desvincular mai el jo pintor del jo persona, que restaven eternament units.