Manel Garcia Grau (Benicarló, 1962 – Castelló de la Plana, 2006)
VELLA HISTÒRIA A L’HOTEL SOCIETY
Vaig sense tindre en realitat ni alegria, ni amor, ni llum,
entre les nues engrunes del món. RAY BRADBURY A l’hotel Society —carrer Vell Món, número seixanta-nou— tres bagasses s’arreceren
sota l’escalfor d’un llum vermell i d’una trista espera:
són la puta Dissidència, laputa Revolució i la meuca Opulència.
La primera, jove i atractiva, gairebé no té treball: és altiva i esquiva,
exigent en la tria de l’home o de la dona i altament coneixedora de l’art i la tècnica del seu ofici.
Un dia la visità el Senyor del Sant Poder, mascle xulo del barri de la Violència,
i li proposà certs negocis. Al negar-se la Policia de la Realitat la detingué:
passà molts dies a la presó i rebétortures de mans del Botxí de la Justícia.
La segona, vella i desendreçada, es mira l’espill entre la deixadesa
d’unes parets esquerdades i repintades.
Els seus pocs clients saben que ve del poble, és poc educada i la creuen mig boja:
sempre que pot surt de la cambra per anar-se’n a contemplar les estrelles.
La tercera, enjoiada icreguda, és la més sol·licitada: bufona i refinada,
els clients diuen que saben que fou a un col·legi privat,
va viure molts anys a la Ciutat dels Rics Prodigis
i té allò que els homes en diuen tindre classe, però el seu embruix desapareix
quan el client engominat se n’adona dels pots de maquillatge que porta a la cara,
dels pits de silicona, del lifting i de la perruca rossa, casposa i bruta,
que es posa cada nit per sortir a escena. A vegades les visiten la meuca Esperança i la puta Resistència i es conten antigues històries de quan els homes eren més mascles, més atents i més interessants. «Ara —diuen— sols volen follar com ho fan a la televisió
i et conten maldecaps rutinaris i avorrits, ah, aquells temps en què els homes
et feien sentir com una reina ja no tornaran…» En aquell hotel de mala mort les tres bagasses recorden vells temps i esperen, des de fa molts anys, que algú se les emporte fora d’aquella ciutat emmirallada i hipòcrita: saben que, en algun altre lloc, la puta Utopia i la puta Llibertat els van parlar d’un bordell —carrer de la Benaurança, xamfrà amb la via d’Ítaca— on els homes les tractaven amb dignitat isenzillesa sota l’escalfor d’una llum diferent, blava i fulgent, regentat per la senyora Poesia i estimat entre les roses i els focs d’una vida creativa i profunda. Si algun dia visiteu el Society —recordeu: pany de la Veritat, cruïlla Existència amb Ideal, entre l’avinguda del Somni i la travessera de la Persistència encara les trobareu. I no oblideu tractar-les bé: pagueu-les sempre al comptat
i deixeu que us omplin de desig i d’atzurs les vostres mans receloses.
Manel GARCIA GRAU, Anatema, Ed. Bromera, Alzira, 2001.
UN ALTRE GÈNESI, SI US PLAU
La primera nit Dante s’alçà, insomne, i creà el Paradís.
Abans, però, va bastir,quimèric i adust, una nova vida sota l’encens
i el miratge de la pròpia vida i es va lliurar als plaers fulgents d’uns ulls d’ivori
sota l’estrall i la fronda delsnous pecats capitals.
A la segona nit va comprendre que la felicitat era impossible
i donà als mortals el terror i el goig del Purgatori:
llavors llaurà els mots amb la sang dels Déus
i esperà que l’aigua i l’argila habitaren els somnis dels homes.
Durant la tercera nit, demanà clemència al Sant Ofici
i sirgà els noms de l’ombra i la carn:
no hi va haver cap resposta entre els cants proscrits de l’ànima
i el cos vagà irredempt creant els versos i l’heretgia.
A la quarta i cinquena nits els digué el nom al Pare, al Fill
i a tots els esperits mentre dormien
a la cambra luxosa del Gran Sacerdot
i, després, perdonà als mortals perquè,
efectivament, mai havien sabut el que havien fet.
Durant la sisena nit, fart de tant d’hipòcrita
i tant de xarlatà, irat entre tanta crueltat vinclada
sota el lluent encís de l’or i esverat pel rostre bellíssim
de la dona senzilla que l’esperava ala cambra
prohibida prop del PonteVecchio, creà l’Infern:
des de llavors el critma i no va tornar a ser crit,
ni la rauxa ni la brosta no van tornar a portar l’aroma
d’espígol entre les llambordes, ni cap esguard
ha oblidat mai més que la mort i l’estigma
són l’encaix del cos entre la pols del viure.
Una vegada contemplà la seua obra descansà.
I veient-la tan imperfecta i habitada pensà
engirar fulla i continuar-la sota el beuratge de l’escurçó
i l’encalç d’aquella donafiorentina brodat
entre les parpelles del desig i guarnit
més enllà dels delmes i la desesperança:
des de llavors l’ànima té ànima, l’heretgia sap de l’heretgia,
l’aigua sap del glop i de la set, el mot sap el nom del mot,
la mirada sap del’esguard de la dissidència,
la bellesa té carn i pedres sota la carn i les pedres
de l’antiga ciutat, el corrent de l’Arno sap de les barques
de plaer esventrant-se contra els cants llefrosos
i llepaires de tots els falsos escrivans i bocamolls i profetes.
Dante, per fi, es retirà a la cambra.
I des d’aquella nit la paraula, tenaç i embriagadora,
sap de l’home cercant-se entre els vastos senyorius de la misèria.
Manel GARCIA GRAU, Al fons de vies desertes, Ed. 62, Barcelona, 2002.
NO TRESPASSING
No a la melsa del silenci més mesell
ni a la falsa resistència de la prudència.
No al fang de milers de refugiats
ni a la venjança dels sorolls i les seues ombres.
No a la pèrdua de la pell de les paraules:
sols els noms beuen la saba sotal’escorça.
No a la terra erma del màrqueting més golafre
ni a l’aturall sinuós de la seua vanitat.
No a la baixada dels tipus d’interés de la consciència
ni al seu toll d’aigües seduïdes.
No a la revolta de sang i àguiles:
el corcó també es menja el tron dels dèspotes.
No a cap Pax romana: Espriu, Estellés i Llompart
encara fiblen el tremp de l’espígol.
No a la serp que, voraç, devora la llibertat
i escup el verí sobre la galerna de pau.
No al perill de no ser commogut per res:
l’esguard còmplice crida a la revolta.
Manel GARCIA GRAU, La mordassa, Ed. Perifèric, Catarroja, 2003. ______________________
