I en faig bandera (2), poema versat d'homenatge a Joan Cid i Mulet

Tres poemes més del recull "I en faig bandera", publicat dintre del recull col·lectiu Per un futur sense llàgrimes", que es va publicar a benefici de l'associació de malalts de la fibromiàlgia d'Amposta. Amb I en faig bandera vaig intentar narrar de forma versada tota la trajectòria vital de l'intel·lectual catalanista Joan Cid i Mulet, que dijous 11 de desembre serà nomenat fill predilecte de la ciutat de Tortosa, a títol pòstum.

4 Canto al Montsià

Imagino històries que amaren vida sota una olivera
ufanosa del Montsià – eixa serra ombrívola i seca - .
M’endinso per paratges formidables que m’encisen,
i en faig bandera literària, d’una terrade bona aigua,
regada i castigada per un flumen amb un cabal imperfecte.
Una terra que enllaça arròs, jotes i parles!
Ben cap al vespre, s’arbren desigs i símbols
davant de renúncies angunioses.I entenc així cada gest,
cada moviment,cada petjada d’una terra que em crema-
es mostra airada amb l’existència -.
Esborro auguris i misèries i mai no em sento orfe:
veí de llibres, poemes i cants.Romanc embadalit
davant les visions futures.M’assec en un banc de fusta
i esperoque els somnis passen ben de pressa.
M’embafen les retòriques dels que m’envolten
i faig onejar senyeres als quatre vents,
car cerco epítets que retratin uns ideals sincers.

5 Riu de sang

Heus ací, s’indigesta l’hora entre genives,
s’estomaquen els mots davant els aparents silencis
fratricides, en eixe mar que recrea malfiança arreu.
Aquest temps vesànic ha nodrit tots els naufragis!
I en faig bandera, dels ideals més nobles,
però un riu de sang alimenta els prejudicis
mortals de l’imperi. Ploro la rancúnia, no aturo l’odi
indigest que exalta la irresponsable luxúria dels sentits.
No tinc cap fe en la meva història de sang i de plor.
La pau és un miratge, un signe immutable
d’homes que occeixen amb fusell i metralla salvatge.
Heus ací, us parlo amb pena eixida de les entranyes!
Ara i ací, domina la por, la basarda.
Les paraules malsonants com a armes punyents protesten.
Una forta sensació empresonaen l’horabaixa
calumniosa d’un estiu xafogós.
Remembro les flors que s’han pansit damunt els cossos
de capellans que eren ben vius i ja no hi són.
Nosaltres, en canvi, vivim, dins els nostres ulls tancats.
No som a temps de salvar l’esperança.

6 I més sang

Som a temps de no trair la història,
els segles de glòria, petjades humanes
que emmirallen uns tresors innocents.
És nostre l’art i més nostra la vida!
Un crepuscle d’espigues navega imparable.
I en faig bandera, del seny que encara conservo!
La paraula esbiaixada, amb absència d’honor
i de cap, pren el to del fusell destructiu
que aprofita la bogeria inhumana.
L’home lliurement es recrea amb destruccions
inenarrables.En el desordre infinit d’aquest temps,
el desig innat del matí alerta el deure
i abraça els relicaris, les joies i els calzes.
Després de la tempesta- que ha trencat les latituds del món –,c
om en una illa, romanen els nostres morts.
En l’últim refugi del viure, la sotana sagna
i sagna en un revolt juliol impensable.
Ens hem fet tots uns salvatges!