I en faig bandera (1), poema versat d'homenatge a Joan Cid i Mulet

Dijous 11 de desembre, Joan Cid i Mulet serà nomenat fill predilecte de Tortosa a títol pòstum, en un acte institucional que se celebrarà al Col·legi de Sant Domènec de la ciutat del Baix Ebre. L'any passat vaig publicar aquests 15 poemes al llibre col·lectiu "Per un futur sense llàgrimes", a benefici de l'Associació de malalts de la fibromiàlgia d'Amposta. Vaig intentar recórrer la vida de l'intel·lectual catalanista de manera poètica des del seu poble de Jesús (Baix Ebre), fins al seu viatge a Mèxic on va fer casa i on es va veure obligat a viure fora de la terra que el va veure nàixer per la seua fidelitat a la catalanitat, durant els anys del règim feixista. Aquesta setmana he cregut adient posar aquests poemes aquí al bloc per tal d'enlairar la figura d'un dels baluards catalanistes més importants que ha tingut la ciutat de Tortosa, que rebrà el reconeixement oficial que mereixia. En aquest post trobareu els tres primers poemes, els altres els aniré publicant fins dijous, el gran dia de JOAN CID I MULET (Jesús 1907- Ciutat de Mèxic 1982).

EN FAIG BANDERA ...1
Nostàlgia

I en faig bandera, de tot allò viscut,
i del temps que passa amb un veloç itinerari,
havent mirat enrera amb veraç malenconia
i haver-ho analitzat tot en la distància,
com si em sentís maleït tan lluny de casa
i no fóra capaç d’oblidar allò pretèrit.
Penso en el vent de llevant que desperta el poble inert,
la clau del meu inusitat silenci, i lamento
sovint els anys perduts amb desídia.
Faig un esguard rabent a la vida confusa
en terra senzilla,i em porta a remembrar sublims solsticis
amb l’encís d’uns sentits que criden VIDA.
I revifo els instants viscuts, en la fèrtil terra d’un riu
ben nostre que aposta per la companyonia,
que és el dot més preuat de l’existència.
Ara en el meu món, ara ens anuncien les llunes
tantes coses ocultes i ignorades.
Tot el que es conquereix i dolçament es lliura
amb resistència, amb plaer inabastable.
Ara, a l’hora dels capvespres,
la llum s’endinsa sense fronteres.

2 Poema de la vida

I empro una ploma bella i laboriosa
i en faig bandera, de tot allò escrit
en instants il·lusoris que fan teatre de la vida,
en el marc íntim i serè del meu poble.
I és quan composo més poemes i més càntics,
respiro prest somnis de roselles,
emmarco sentiments amb gaubances.
Enraono sobre coses, tantes coses que abracen
la il·lusió del viure per uns ideals,
que romanen eixerits en l’ànima ciutadana.
Són el testimoni del record i em fan sentir humà,
un ésser sensible davant dels quefers
irreductibles de la ciutat encesa.
Els desigs dels llavis – encenall –,
la rosa blanca – pomell – d’esperança
i neguits amb ales destructores, insanes.
Un miratge exemplar altera inesperadament
recances amoroses, sobre somnis consumats indissolubles.
Un laberint d’amor sobreeixia
més enllà de l’amor, una vida més vida.

3 Sóc català

Evoco els íntims boscatges presencials,
de llengua i esperit: subtil recreació d’un bell dilema.
I en faig bandera, del parlar de casa
que jeu amb joia i amb un futur imparable,
sabedor de la seua força quotidiana.
I em trobo hores que deleguen missatges,
em nodreixo amb relats veritables
i místics que exalten el poble pla.
Sento les clares paraules quan cau el capvespre
i amb ell s’arbren més auguris.
He de parlar d’estigmes alegrement viscuts,
que acceleren l’existència càndida i humana!
Esguardo lentament moments de la història del país
– ombres fosques i anhels nodrits amb absències -.
Uns ulls cansats, un cor mal portat,
una claror del sol impossibilitada.
En un temps que esgarra les passions
mentre un problema impedeix restar serè.
Records oblidats retornen veloçment
com una allau d’angúnies inabastables.
Remembro i remembro ideals de combat i de pàtria.