EM CRIDEN VIDA
El poble - sí - s'emmiralla en un esbós amb nostàlgia i cerca
intangible davant la presència inhòspita del silenci.
Aquells que ens apressem amb els primers raigs del dia
veiem córrer les pors quan la foscor ocupa el seu lloc.
S'ha bastit tendror en la conversa ufana d'un vespre d'hivern.
Un gest imperfecte ho deixa tot a l'instant.
I volegen les gavines com determinades a espantar la lluna.
Una mare bressola l'infant ganós que s'ompli de plor,
i un vell amb gaiata espanta dos adolescents besant-se.
I és que trencar la història no és un gest que m'escau
en aquest bosc dispers amb espills transparents,
on les hores van fonent-se a ritme de rialla.
D'ençà que han coïncidit les nostres veus,
somnio llunes properes i, a soles, remembro el nom
d'aquella noia morena que em deixà amb caramel...
El temps, com un esquirol que salta, evita l'abandó de la vida.
La remor que sento a dintre prové d'una terra deserta de gavines
on hi ha un cel on predominen els estels de sucre.
No vull oblidar res, sinó rescatar el record de tot.
Tinc la pell impregnada d'estima i espero, al so
estrident de les campanes, que em criden VIDA.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada