El meu darrer poema

L'ALÈ D'ÉSSERS CONTENTS

S'escampen arreu remors amb immesurables cadències llunyanes,
remors que apropen músiques sublims d'antany,
Pedrell - amic - mestre de sons d'una vila que el flumen banya
arrossegant ressons d'uns temps pretèrits sense luxúria,
espill de vesprades acaronades per un braser
que engendra conversa ufana en període del fred hivern.
El caliu del riu ens desperta de l'ensopiment perenne.

I és llavors que sento com vola el temps per les alçades!
Reviu en mi l'estel del sud que m'embriaga amb lletres de casa.

I és llavors quan enarborem senyeres en moviment constant,
superem rancúnies ancorades darrera persianes inhòspites,
i cridem visques a la vida i a la gent!

Pas a pas, en el nostre caminar sense espera anguniosa
fem una mirada a l'esdevenidor que ens repta tostemps.
Totes les barreres desapareixen en un instant de joia compartida,
han quedat ensucrades per l'alè d'éssers sempre contents.

Tendra remor de l'aigua en remembrança complaent.
Ens enlairem arreu amb pas inert que desperta sensacions nodrides
com un anhel infinit d'una terra que sap on va.