English poems

Please myself
Shall praise good news and sing melodies./Bye wars and blood./ The sea is calm tonight,/ welcome new hymns,/ true anthems of gaiety./ Not flying on the air,/ not building the moon on earth,/ walking in beauty like a cloudless night,/ kissing new ways of living/ in starry climates./ Hopes that my heart does need,/ all dark shadows it denies./ A mind at peace/ whose eyes shine,/ bright of heaven and earth,/ waves of water, purified./ Believe in new ways of acting,/ behaviours that change oneself./ Neighbours learn/ the ways of becoming friends./ Know what to do in the future,/ fed up with a bad today,/ rid of whatever dirtiness,/ clean as the water of well./ Hope I can please myself.

NIGHT UPON TOWN
When the night falls upon town,/ Light flies unstoppable,/ and stands above, in hill’s eyes./ Peace reigns in the park/ And birds sing in dreams/ With tender words and kissed./
Quiet is a cloudless night./ The stars do move and shine,/ While everyone sleeps tenderly,/ Apart from me, the strangest one.
I’m awake and see/ The yellowy moon watching life go by./ There’s no way of avoiding/ A rare feeling at night.

PATH OF FLOWERS
Where you see that path of flowers,/ In a moment of deep shyness,/ The world vanishes fast./ There 's no more to fulfil,/ The quiet of the moment reigns./
Later, we go nowhere./ Borders you find wherever/ You want to cross./ And a well, waterless-/ emptiness everywhere./
Shadows in a world of lights,/ Cruelty mixed with tenderness./ Flying above our heads. /I don’t know what happens/When beauty becomes ugliness.

Participació al Joc literari de Tens un racó dalt del món

L'ALÈ D'ÉSSERS CONTENTS

S'escampen arreu remors amb immesurables cadències llunyanes,
remors que apropen músiques sublims d'antany,
Pedrell - amic - mestre de sons d'una vila que el flumen banya
arrossegant ressons d'uns temps pretèrits sense luxúria,
espill de vesprades acaronades per un braser
que engendra conversa ufana en mesos de tardor.
El caliu del riu ens desperta de l'ensopiment perenne.

I és llavors que sento com vola el temps per les alçades!
Reviu en mi l'estel del sud que m'embriaga amb lletres de casa.

I és llavors quan enarborem senyeres en moviment constant,
superem rancúnies ancorades darrera persianes inhòspites,
i cridem visques a la vida i a la gent!

Pas a pas, en el nostre caminar sense espera anguniosa
fem una mirada a l'esdevenidor que ens repta tostemps.
Totes les barreres desapareixen en un instant de joia compartida,
han quedat ensucrades per l'alè d'éssers sempre contents.

Tendre so de l'aigua en remembrança complaent.
Ens enlairem arreu amb pas inert que desperta sensacions nodrides
com un anhel infinit d'una terra que sap on va.

Poema de la meua xiqueta

My poem: Autumn


Autumn is here.
Leaves are falling.

A yellow leaf and a brown leaf,

daughters of the autumn.

Summer is going

and now is autumn.

By Rosa Subirats (8 years old)

Lletres Ebrenques homenatja el Rector de Vallfogona

Divendres 9 d'octubre s'emetra el tercer programa de la nova temporada del programa radiofònic Lletres Ebrenques, que dirigeixo a Antena Caro Roquetes (96.0 fm). La novetat d'enguany és que incloem unes notes bibliogràfiques d'autors històrics de les comarques centrals dels Països Catalans a l'apartat notícies literàries. Mantindrem la resta de seccions, que creiem són del gust dels nostres oients i seguidors.

En aquest tercer programa comptarem amb la presència de Mn. Joan Francesc Amigó, actual capellà de la població de Vallfogona de Riucorb (Conca de Barberà), en l'homenatge que fem al poeta tortosí del barroc Francesc Vicent Garcia "rector de Vallfogona". Amb Mn. Amigó parlarem del nou Centre d'interpretació del Rector de Vallfogona que s'ha obert en la petita població de la Conca de Barberà.

http://vallfogona.usuaris.net/rector_7.jpgFrancesc Vicent Garcia va nàixer a Tortosa. Va estudiar al seminari de Vic i va ser destinat a la població de Vallfogona de Riucorb, on va esdevenir el poeta més important del barroc (segle XVII) en llengua catalana. Va ser molt popular al seu temps i va crear un corrent poètic conegut com a vallfogonisme que va tenir una gran influència en les nostres lletres durant diverses centúries. La seua poesia agafa tocs grotescos i escatològics sovint, també en determinats moments de la història se l'ha acusat de castellanitzar la llengua. A voltes admirat, d'altres criticat, el Rector de Vallfogona és tot un mite de la poesia en llengua catalana.

Jesús M. Tibau a Lletres Ebrenques

Divendres 2 d'octubre s'emetra el segon programa de la nova temporada del programa radiofònic Lletres Ebrenques, que dirigeixo a Antena Caro Roquetes (96.0 fm). La novetat d'enguany és que incloem unes notes bibliogràfiques d'autors històrics de les comarques centrals dels Països Catalans a l'apartat notícies literàries. Mantindrem la resta de seccions, que creiem són del gust dels nostres oients i seguidors. En aquest segon programa comptarem amb la presència de l'amic, escriptor i blocaire Jesús M. Tibau, un dels col·laboradors habituals del programa.
Jesús M. Tibau és natural de Cornudella de Montsant (Priorat) i resideix a Tortosa des de fa més de dos dècades. És un dels blocaires estel·lars de la catosfera amb el seu bloc Tens un racó dalt del món, des del qual ha popularitzat, i de quina manera!, els seus jocs literaris.
Quant a la seua faceta com a escriptor contista ha publicat els reculls Tens un racó dalt del món (2001), Postres de músic (2005), guanyador del premi Marià Vayredà a Olot (la Garrotxa), El vertigen del trapezista (2007). També ha format part de nombrosos reculls col·lectius de narrativa de les Terres de l'Ebre i de la resta dels Països Catalans. És el coordinador del Club de lectura de la Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa i un dels agents culturals més actius de les comarques centrals dels Països Catalans. Tindrem l'oportunitat durant el programa de parlar del seu nou recull Una sortida digna, nom que prové d'una cançó del nostre estimat amic i cantautor prioratí, Jesús Fusté.

Jaume Llambrich a Lletres Ebrenques

Divendres 24 de setembre comença la nova temporada del programa radiofònic Lletres Ebrenques, que dirigeixo a Antena Caro Roquetes (96.0 fm). La novetat d'enguany és que incloem unes notes bibliogràfiques d'autors històrics de les comarques centrals dels Països Catalans a l'apartat notícies literàries. Mantindrem la resta de seccions, que creiem són del gust dels nostres oients i seguidors. En aquest primer programa comptarem amb la presència de l'amic, editor i blocaire Jaume Llambrich, un dels col·laboradors habituals del programa en lla secció de podcasts, i que ha ideat el bloc El cistell de les meves joguines de la jove Irene López, una de les seccions més populars del programa.
Jaume Llambrich és natural de l'Ametlla de Mar (Baix Ebre). Resideix a Tarragona, on treballa a Publicacions de la URV, després d'haver tingut experiències laborals en diverses editorials i al propi Parlament de Catalunya. És un dels històrics blocaires de l'ebresfera. Porta diversos blocs entre els quals El Basar de les Espècies, en el qual s'ha especialitzat en l'elaboració de podcasts literaris. També tira endavant el bloc Hespèria, on es potencia la literatura esotèrica. Acaba d'endegar una important aventura editorial, Petròpolis, sobre la qual parlarem abastament durant el programa. Aquest estiu ha estat pare... la millor notícia personal per la qual ens complau felicitar-lo de tot cor.

Poema El Fossar de les moreres

El Fossar de les Moreres, llegenda de Frederic Soler "Pitarra"


Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Així mestre Jordi, un dia
cavant, deia en lo fossar,
quan Barcelona sentia
que l'anaven a esfondrar.
La batien bronze i ferro
dels canons de Felip Quint.
Ell los mata i jo els enterro -
lo fosser deia, enfondint.

Quin vellet lo fosser Jordi!
Jo l'havia conegut;
no hi ha pas qui se'n recordi
que no el plori condolgut.
Havia passat la vida
mirant la mort fit a fit,
i era una ànima entendrida;
no l'havia això endurit.

Era vell: mes ningú ho veia
veient-lo al fossar, cavant;
aquell pit que tot és teia
quan és sec no aguanta tant.
Son dol no el feia commoure,
i, l'aliè, el veia patint;
era un cor dur com un roure
que sentia com un nin.

Sempre al fossar anava
a cavar amb un nét seu;
si ell lo seu magall portava,
- Jo - el nin deia - porto el meu! -
I cavant ambdós alhora,
i fent fosses al fossar,
sempre dels morts a la vora
se'ls sentia mormolar:
- Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Molts jorns feia que, sitiada
la ciutat pels de Verwick,
amb l'ànima trasbalsada
lo vell cavava amb fatic.
Los fossars de Barcelona
s'omplien de gom a gom.
Pel tros d'or d'una corona
si se'n gastava de plom!

Mestre Jordi, que això veia,
cavant deia en al seu nét:
- Felip Quint que tan se'n reia
vet aquí què n'haurà tret:
rius de sang i un munt de ruïnes
per pujar al trono reial.
Ni essent d'or i pedres fines,
val res un ceptre que tant val?

I així dient, lo vell plorava,
i ofegava amb lo seu plor
una pena que el matava
i li trossejava el cor.
Tenia un fill, que era pare
d'aquell nin que li era nét,
i li enrogia la cara
la vergonya d'un secret.

Que aquell fill... taca afrentosa!
no tenint la pàtria en res,
va abandonar fill i esposa
i va vendre's al francès.
Compteu, doncs, si del vell Jordi
no fóra amargant lo plor;
no hi ha pas qui se'n recordi
que no el planyi amb tot lo cor.

Ell tan lleial a Catalunya,
i el seu fill tan criminal...!
Qui, si té bon cor allunya
aquest pensament mortal?
Per ço el pobre vell plorava
com si cavés lo clot seu,
i tot cavant, mormolava:
- Si sigués... no ho voldrà Déu!
Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Cava el pobre vell la terra
amb l'ajuda del seu nét.
Fa ja avui tres jorns que enterra;
tants de morts li duu la guerra
que són pocs los clots que ha fet.
De trenc d'alba a la vesprada,
de la nit al dematí,
los morts li van com riuada
i ell obre pas amb l'aixada
a aquell riu que no té fi.

- Bé en tenim, fill meu, de feina!
- Oh, mon avi, aqueixa rai!
Mentre no torni a la beina
l'arma del soldat, nostra eina
no espereu que pari mai.
- Mes, al fossar - respon l'avi -
no hi hem d'enterrar ningú
que a la pàtria faci agravi.
Que cap traïdor se n'abali!
Si jo em moro, pensa-hi tu.

Conec bé de quina banda
són los morts que van venint
al fossar a esperar tanda.
No en vull cap dels que comanda
lo botxí de Felip Quint,
Ja hi ha un clot fet per aqueixos
fora el marge del fossar;
traïdors amb traïdors mateixos.
Així els vils tindran esqueixos
per plantar i replantar.

I, així dient, lo nét i l'avi
anaven clots enfondint,
mentre obrint tot just lo llavi,
com si dir-ho fos agravi,
seguien, baix, repetint:
- Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor,
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Ai, pobreta Barcelona,
Felip Quint l'assalt et dóna
i t'ofega amb sa corona
apressant ton fi mortal.
Mes tots fills per ço no afluixen
i combaten sempre forts,
i en los murs que, caient cruixen,
entre rius de sang que els ruixen
s'alcen altres murs de morts.

I a rengleres, a rengleres
los van portant a enterrar
al fossar de les moreres
entre fum i polsegueres
i un retrò que fa esglaiar.
Barrejats en un munt cauen
los d'un i d'altre cantó,
i encara quan morts ja jauen
sembla que en combatre es plauen
lo lleial amb lo traïdor!

De sobte, l'avi es fa enrera
en mirar un mort que han dut,
i el nin, en veure qui era,
tant és el que s'esparvera,
que, de l'esglai, resta mut;
contemplant-se'l, nét i avi
s'estan al mig del fossar
sens obrir per res lo llavi;
a tots dos los sembla agravi
lo mot que han de pronunciar.



I mentrestant, allà, al lluny,
encara la canonada,
fent núvols de fum, retruny
i el vell veu l'eina mullada
de sang de son fill, al puny.
- Oh - al fi esclata, amb foc que llança
pels ulls la ira del cor seu -
Mira'l, Déu n'ha pres venjança
Duu el vestit de l'host de França...
i és lo teu pare, fill meu!

I el vell, que el magall empunya,
diu tot d'una al nin que plora:
- Lo seu crim dels bons l'allunya,
fou traïdor a Catalunya.
- A on l'enterrem? - A fora.
Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

La poesia a les Terres de l'Ebre

La Poesia A Les Terres De L Ebre S[1]

View more presentations from Emigdi Subirats.

La novel·la de les terres de l'ebre

La Novel·La A Les Terres De L Ebre

View more presentations from Emigdi Subirats.

el power point de rosa

English Power

View more OpenOffice presentations from Emigdi Subirats.

I el seu nom és... Samuel

Un vespre de dissabte... nit de futbol,

un nom ressona arreu del camp

que és un clam... amb anhel de gol.

En un instant de joia, salta l'ànima!

Se sent el crit de l'infant,

del jove... del més gran.

I és Samuel, qui si no?

qui ens enlaira el cor.

I és Samuel, qui si no?

qui porta el segell de gol.

I és Samuel, qui si no?

qui abraça talent i esport.

L'art del peu... enlaira ànimes,

desperta il·lusions.

Endega Henri i passa Lionel,

i en nom del futbol...

parla el REI del peu,

i batega el cor davant l'astúcia i el talent.

I aquest senyor que es corona amb justícia

no pot ser altre que Eto'o ... Samuel.

Hanami poètic a Paüls

Avui se celebrarà el Hanami poètic als camps de cirerers de Paüls, una celebració japonesa que organitza el blocaire tortosí Jordi Arrufat. També diferents blocs el celebraran amb la penjada d'un poema. He incorporat la primera part del meu poema En terra roja.

Entre fangs, en terra roja de suors acaronades,
ix un estel que ens acompanya

cap a infinites dissorts en època de primavera.

L'horta s'endinsa enllà amb sort inerta.

Univers! Plany! Ombra,

en un mar de sols, s'alimenta l'entranya de la terra.

Il·lusió i caliu, i el somriure d'un xiquet

que escolta el so del vent

que aparta les malíccies amuntonades

en un riu sense gaires galivances.

I amb fang pinto el terra i dissenyo

un món de fantasia, amb ulls d'infant

i enginy humà que silencia els mals dels astres.

Translating a song by Obrint pas

As I am upset

I am trying to remember

along my solitude paths,

and the smell of burning

gunpowder turns up,

and the red bonfires

in the summer solstice.

Parties in the street,

thousands of stars,

on 25th April

feelings on our hearts.

Hope in our eyes,

flags in the wind,

and happy wishes

of my people.

Fighting, creating,

building popular power.

As I've come back

I'm walking again

along the streets

and squares of the village

where I grew up,

and that old belfry

awakens me,

the sound of fireworks

our music and giants,

old songs, new emotions,

on 25th April

building new illusions.

Life in our fists,

fight in our skin

and happy wishes

of our people.

Fighting, creating,

building popular power.

La parla catalana de Campredó (3)

Més paraules i expressions campredonenques i ebrenques

Creiem que cal reivindicar tot un seguit d'expressions i paraules que usem en diversos indrets en particular de les comarques centrals dels Països Catalans. Cal remarcar que són usades en determinats llocs, atès que quan parlem de dialectes o de variants dialectals no ens estem referint, en absolut, a parlars uniformes de tota una comarca o comarques. Aquestes expressions nostrades són la mostra més tangible de riquesa lingüística i que la llengua roman ben viva arreu. En les darreres setmanes, molts col·legis del territori, tant de secundària com de primària, s'han apuntat a diverses campanyes adreçades a l'apadrinament de paraules en desús, les quals són molt necessàries ja que apropen els estudiants a la parla comarcal. Ens voldríem centrar en algunes expressions en especial, que, de ben segur, sobten els parlants d'altres llocs del domini lingüístic comú. Concretament, la paraula gonia, que pren el sentit de pressa o d'angúnia. Porto gonia equival a tinc pressa. A la vegada, tinc gonia que no ve vol dir estic preocupat que no ve, ja que la situació em causa angúnia, preocupació. Aquesta és una expressió col·loquial que s'usa arreu de les poblacions ebrenques. També és curiós l'ús de la paraula espai com a sinònim de vés amb compte. També en ocasions agafa el sentit de lentament, com en les expressions parla més espai (a poc a poc) o vés espaiet (condueix amb cura). Una altra expressió ben nostra és fer avio, que vol dir enllestir feines amb rapidesa inusitada. Veiem com has fet avio també vol dir has tornat ràpid o has acabat prompte. Moltes d'aquestes expressions agafen significats ben específics en determinades circumstàncies. És una xamba disposar d'aquest lèxic tan ric en la llengua catalana. Quina xamba hem tingut avui en un partit de futbol, fa referència al fet que la sort ha estat al costat de l'equip al qual donem suport.

Dignificació del lèxic ebrenc

El nostre parlar es pot dignificar de moltes maneres. Posarem tres esplèndids exemples que de ben segur facilitaran la recuperació de paraules i el manteniment de la fonètica pròpia. Un conegut hotel de Deltebre (Baix Ebre) disposa de diverses vidrieres que estan decorades íntegrament amb paraules gastronòmiques tal com s'usen i es pronuncien en algunes poblacions del Delta de l'Ebre. L'escriptura és fidel a la fonètica emprada en aquests pobles del territori. Com a exemple, la paraula potaque, referint-se a un menjar que en diversos llocs de les Terres de l'Ebre rep una denominació força diferent: recapte, olla barrejada, etc. A Campredó, la pronunciem potaje, amb el so característic de la j castellana. En la majoria de comarques de Catalunya es coneix com a escudella, i ha esdevingut un dels plats gastronòmics més importants del país. Val a dir que fonèticament el parlar ebrenc, sobretot entre la gent gran, tendeix a la realització del canvi de la j per la c, com comprovem amb noms de procedència castellana com José o Juanito, que esdevenen Cosé o Cuanito, pronunciats pels més grans de casa. La vidriera en qüestió tenia molts altres noms referents a fruites, verdures i plats de menjar com: abercoc, aborgingo, primentó, llima, xapadillo, pataques, llangostí, massana, etc. En aquest mateix àmbit de reivindicació de paraules, la tasca Lo Pati de Campredó, que des que érem uns adolescents hem considerat com el nostre bar de capçalera, fa uns mesos va ser reformada i hi van afegir una portalada magnífica, amb una vidriera a l'estil de l'anterior, que incloïa el nom de moltes de les partides de la població: Timbes Roges, Font de Quinto, Espluga, Raval del Pom, Sant Onofre, Roca-Corba, Racó, Mas de la Missa, Bassa Venècia, Argilers, Barranc dels Pixadors, Soldevila, Ribé, Les Barraques, Coll-redó, Solicrú, Lligallo de les Veles, Barceloneta, etc. Aquesta mena de vidrieres, a part de la funció estètica i decorativa, també serveixen per afavorir la preservació de vocables nostrats, siguin paraules de referència o noms de partides rurals, moltes de les quals ja són desconegudes entre les generacions més joves.
Un altre exemple excel·lent és la porta de l'església de Sant Joan Baptista de Campredó, estèticament magnífica, una obra d'art que cal reivindicar com un dels actius més bells de la població. En un poble com el nostre, on estem treballant molt a fons envers la dignificació del patrimoni històric medieval, hem de saber valorar adequadament el fet que comptem amb una joia arquitectònica que justament el 2009 compleix el 25è aniversari de la seua construcció. Està dividida en tres parts, que representen la història del terme, la història religiosa de la regió ebrenca i el sant patró. L'artista gironí Fita va fer una gran obra ja que va tenir cura de tots els detalls i ens permet fer un emotiu viatge a través de la història. Va fer una tria de fets històrics que són cabdals en el nostre passat. Recorda figures com Mn. Frederic Casanova, bisbes de la diòcesi, rectors de la parròquia... però també personatges de la història com Ramon Berenguer IV, i ens recorda el nostre passat romà i templer. Recentment, i a instàncies del rector Víctor Cardona, s'ha portat a terme la neteja i adequació d'aquesta important obra arquitectònica. En definitiva, una porta que recorda la història mentre retrata, de la manera més simple i bella, les nostres arrels, i que alhora ens permet recordar toponímia nostrada.

El català normalitzat

El català s’ha anat normalitzant progressivament. A les Terres de l’Ebre podem presumir del fet que gairebé la totalitat d’escriptors/es fan ús de la llengua de la terra. El mateix succeeix en àmbits tecnològics d’internet com webs o blocs en els quals l’ús d’altra llengua que no sigui la pròpia de Catalunya és gairebé testimonial. També ens omple de satisfacció la publicació d’Aïnes i Cruïlles, la primera gramàtica del català occidental dels lingüistes Josep Panisello i Joan Bertran, una eina veritablement extraordinària. Mereix també tot el nostre reconeixement l’extraordinària feina que s’ha vingut realitzant des de l’escola quant a la incorporació al català de l’alumnat immigrant durant les darreres dos dècades. Esperem que el català millori l’estat de salut arreu i que no ens veiem en un futur en la necessitat de recordar aquell famós refrany que diu: qui perd els orígens perd la identitat!
Emigdi Subirats i Araceli Aguiló

La parla catalana de Campredó (2)

La parla a Campredó

Hi ha pobles ebrencs amb una fonètica molt característica com és el cas d’Ulldecona (Montsià) o Paüls i Xerta (Baix Ebre). La parla d’aquestes poblacions mereix una especial atenció per part de lingüistes i filòlegs, que tenen un autèntic filó per als seus estudis. No és el cas de Campredó, ja que el parlar dels nostres ciutadans no és identificable respecte al de poblacions veïnes com l’Aldea o Tortosa. Tampoc no hem estat un poble que conservi paraules estrictament locals, concernents a àmbits com la gastronomia o l’agricultura, com passa en alguns pobles ebrencs que tenen vocabulari força identificatiu. En canvi, ens agrada reivindicar algunes qüestions de lèxic i expressions ben característiques del català que parlem als pobles de la riba final de l'Ebre.
El nostre lèxic és variadíssim, com el de qualsevol altra variant de la nostra llengua. Paraules com granera ens porten a la construcció de verbs com agranar, usat en expressions com agranar cap a casa, que té el seu significat equivalent en altres variants dialectals. Una de les paraules que més sobta a altres parlants és escurar, és a dir, rentar els plats; una acció derivada és fer l'escuranda. De fet, escuranda fa referència al conjunt d'estris que han de ser rentats. També voldria fer esment de la pronunciació col·loquial de paraules com ando-siau o ando-sien enlloc d'adéu-siau, de la qual persones de generacions més grans fan un ús extensiu.
Una de les expressions més nostrades és alego. No estem parlant de l'expressió hasta lego, un evident castellanisme de luego. Per si sola, la paraula alego esdevé sinònim de prompte o en un futur: alego vindrà, alego no podrem sortir de casa, alego en seran més que natros. També hem de destacar el fet que usem una v en diminutius com peuet o pouet que esdevenen pevet o povet. Aquest fenomen també es produeix en poal (galleda, en català oriental), que en alguns pobles pronunciem poval; i en paraules derivades com una poalada d’aigua que pronunciem povalada. També és curiosa l'expressió mes que sigue, que usem enlloc de encara que sigui només: vés al curset mes que sigue perquè te veiguen la cara; també pot significar tan de bo: mes que sigue, jugue Messi. A Campredó la pronunciem mas.

La parla catalana de Campredó (1)

Durant els propers dies anirem penjant un seguit de posts titulats La parla catalana de Campredó que provenen de l'article que va publicar-se al llibre-revista 25è aniversari del temple parroquial de Campredó, el qual ha vist la llum al febrer de 2009. L'hem escrit conjuntament Araceli Aguiló i jo.

La parla catalana de Campredó

Era l’abril de 1990 quan a la revista local Soldevila vàrem endegar una secció que portava per títol El nostre català. La implantació de l’ensenyament de la nostra llengua després dels anys de dictadura franquista va ser una de les apostes més importants i agosarades de la reinstaurada Generalitat de Catalunya a finals de la dècada de 1970. Anys després, i des del govern català, es va tirar endavant una política d’immersió lingüística, amb un gran consens polític, que ha portat uns fruits veritablement molt positius tant a nivell educatiu com social, atès que ha evitat l’exclusió d’una franja important de població per a la qual el català era una llengua totalment aliena. Es va apostar per un català estàndard tant en l’àmbit educatiu com en els mitjans de comunicació públics d’abast nacional (TV3, Catalunya ràdio, etc.). La cursa envers la normalització del català l’encapçalava el model fabrià, del Mestre Pompeu Fabra, instaurat als anys 1930 i que havia tingut nombrosos seguidors al territori ebrenc, basat en una variant lingüística predominant, el català oriental, agafant com a veritable base la parla de les comarques barcelonines i gironines. No és cap anomalia, ja que en gairebé tots els països amb parla normalitzada s’agafa la variant amb més parlants, que sol coincidir amb la de la capital i l’àrea circumdant, com a varietat estàndard.
Des de Soldevila volíem, però, posar el nostre granet d’arena envers la dignificació del parlar ebrenc, sense qüestionar el model de Pompeu Fabra, un lingüista que ens mereix tot el nostre reconeixement per la formidable tasca de dotar el català d’una gramàtica que acabés amb segles d’escriptura inconsistent. Al mateix temps, ens vàrem interessar pel fet literari a les nostres comarques per tal d’ajudar a difondre tot un seguit d’escriptors/es d’alt nivell que des de les nostres terres han aconseguit fites importants dintre de la literatura catalana.
Gairebé dos dècades després, continuem ferms en la difusió de la gent de lletres d’aquestes contrades. Hem estat una terra rica en literats/es. Des dels Constitudinae Dertosae o Llibre dels Costums de Tortosa del segle XIII, el primer text jurídic escrit en llengua catalana que es pot consultar a l’Arxiu Històric de les Terres de l’Ebre; passant pel cavaller renaixentista Cristòfor Despuig, el poeta barroc Francesc Vicent Garcia conegut com a Rector de Vallfogona, el monjo dominic i poeta Francesc Mulet, fill de Sant Mateu del Maestrat, màximes figures literàries en llengua catalana dels segles de la decadència; i continuant per l’intel·lectual tortosí Francesc Mestre i Noé, que va encapçalar un moviment renaixentista a finals del segle XIX que va permetre l’aparició de grandíssims literats ja entrat el segle XX, com és el cas del memorialista Artur Bladé i Desumvila (Benissanet), el poeta i historiador esportiu Joan Cid i Mulet (Jesús), el novel·lista Sebastià Juan Arbó (Sant Carles de la Ràpita), el dramaturg Joan Povill i Adserà (Vilalba dels Arcs), el poeta Salvador Estrem i Fa (Falset) o el poeta i periodista Roc Llop i Convalia (Miravet). Tots ells varen mostrar una autèntica fidelitat a la llengua de la terra. La Generació de la revista Gèminis, els tortosins Gerard Vergés, Manel Pérez i Bonfill, Zoraida Burgos, Jesús Massip i Ricard Salvat varen aportar una mica de claror en un període de gran foscor per a les nostres lletres en plena postguerra. La seua herència formidable ha permès que avui dia ens trobem amb una llengua viva al carrer, amb un índex de catalanoparlants superior al de la majoria de comarques del país, i amb l’existència d’escriptors/es de gran nivell, coneguts arreu del nostre domini lingüístic: Emili Rosales (la Ràpita), Andreu Carranza (Flix), Francesca Aliern (Xerta), Jesús M. Tibau (Cornudella), Carme Meix (Gandesa), Miquel Reverter (La Ràpita), Joan-Elies Adell (Vinaròs), Albert Roig (Tortosa) i tants i tantes altres.
Sortosament, el català s’ha incorporat amb força en l’àmbit de les noves tecnologies. El fenomen blocaire ha irromput amb força a casa nostra. Campredó és precisament el quart poble quant a nombre de blocaires de les Terres de l’Ebre, només darrera de poblacions molt més grans com són les veïnes Tortosa, Amposta i Flix. A més, tots/es els i les blocaires campredonencs/ques fan ús de la llengua catalana, la qual cosa demostra l’èxit del procés normalitzador del català.

Nou poema a Lionel Messi

Ix la màgia del peu i s'enlaira arreu,

una emoció compartida omple l'esperit

i, amb un crit, sentim el sabor de la glòria!

La joia del moment pel talent innat

es descara i, d'un cop, esclata el camp.

Eixe talent té força i enderroca obstacles,

desconeix les temors i, amb enginy,

desvetlla somnis d'infant que es recreen.

I és que eixe gol ha superat fronteres!

I el teu nom s'enlaira arreu d'un univers

que es rendeix, JUGADOR, amb lletres grans.

I ens remembres que ets el millor,

la teua glòria s'escampa amb to triomfant,

conquereix imants d'il·lusió col·lectiva.

I el teu poder altera un match,

el deixa sense història en un instant.

Llavors, Lionel, amb cara d'infant

esdevens el Déu de Déus... camp rera camp.

Hem de parlar

Aquest és el relat que he publicat al llibre col·lectiu Ebre Blook, que acaba de veure la llum de la mà de Cossetània edicions de Valls. Ha estat un projecte promogut per l'incansable agent cultural i llibreter de Vall-de-roures, Octavi Serret, que s'ha nodrit amb narracions penjades al Serret Blog. Aquest relat va ser finalista del premi Vila d'Almassora (Plana Baixa) de 2006.

HEM DE PARLAR

En Jordi no parava de mossegar-se les ungles ni de cobrir-se els ulls parcialment amb les mans, es gratava de dreta a esquerra el front i es canviava amb una extrema rapidesa la posició irregular de les cames. Quan no les creuava, s’anava trepitjant els laterals o les puntes de les sabates de moltes formes distintes. De tant en tant, els seus nervis veritablement alterats el portaven a recolzar-se damunt d’un dels tres estrambòtics coixins del sofà, que eren d’un color verd pujat i tenien uns dibuixos més que estranys.L’havia agafat francament desprevingut. No hi havia cap manera que pogués negar allò que era tan evident, i aquella era sens dubte una obvietat que li podia alterar el rumb de la seva vida molt negativament. Aquesta vegada ni tan sols tenia esma per mostrar-se persuasiu i inventar-se les habituals històries imaginatives d’antany, complementades amb frases amoroses i seductores i amb plans de futur engrescadors, que normalment aconseguien calmar, al menys temporalment, els ànims exacerbats de la seva esposa i fer-lo sortir amb la seva. Semblava que estava atrapat i no hi havia cap possible defensa.La Irene havia obert els ulls de sobte. Per a sorpresa seva, es mostrava molt segura de sí mateixa. La submisa noia rica havia deixat pas a la dona agressiva i implacable. Havia anat al gra des d’un primer moment, perquè tenia proves de tot el que ell havia estat fent en els darrers mesos.M’has de creure, Irene, si us plau. Ella no significa absolutament res per a mi. Únicament ens uneix una estreta relació laboral, perquè treballa per a una importantíssima empresa del sector. És la cap de departament de vendes de Gas Català. S’encarrega de coordinar una sèrie de ponts d’unió entre les principals companyies del sector, per tal de promoure l’exportació conjunta pels països de la Unió Europea, i ja et vaig comentar que tenim alguns negocis en conjunt i que ens interessa moltíssim incrementar aquests lligams comercials. Ens estan obrint les portes de bat a bat del mercat de l’Europa de l’est, i per això ens cal també mantenir una cordial relació a nivell personal. T’ho he explicat mil cops. Si me la va presentar el teu pare! Ell coneix la Núria Ribó molt millor que jo. Només és feina, creu-me. Jo només t’estimo a tu. Sóc el teu home, m’entens, el teu home.Això no gosaries jurar-ho per la teva santa mare. Ho sé tot, Jordi. I tot vol dir això, tot. Te l’has estat tirant des de fa uns quants mesos. Totes aquestes reunions incògnites no eren altra cosa que… No m’atreveixo ni a pronunciar-ho. I tenies la barra de queixar-te que la feina t’absorbia massa i no et deixava temps per a res! Mentre jo em consumia nit rera nit esperant-te, tu te les passaves tenint orgasmes sense parar amb ella. Vols que et digui el que penso, doncs que ets un fastigós barrut de merda. És culpa meva perquè he estat una autèntica imbècil, però s’ha acabat. No m’has tingut cap respecte. Cap.La Irene va esclatar amb un plor intens que no admetia possible consol. Se sentia extremadament ferida. La seva germana gran, la Maria, havia vist en Jordi amb una altra dona en un famós restaurant vora mar de Tarragona, on se sol reunir amb força assiduïtat l’alta societat de la província, justament durant un cap de setmana en què el Jordi s’havia absentat de casa amb l’excusa que havia de tancar un tracte comercial molt important a la capital de la demarcació. No hi havia cap possibilitat de dubte, la Maria els havia fet diverses fotos amb unes imatges claríssimes, i la Irene no parava de contemplar-les.Irene, saps molt bé que em trobo molt a gust al teu costat. Si només tinc ulls per tu! Fa quatre anys i escaig que estem casats, i hem estat tothora molt units i ens ha anat força bé. Jo, jo… t’estimo com el primer dia. Hem de parlar, Irene, hem de parlar.Te l’has tirat moltes vegades? Suposo que deu cardar millor que jo. Què et fa? Meravelles? Potser tindrà la raó la mala bèstia de la meva germana quan irònicament diu que amb la teva ambició desmesurada són els negocis els que de debò et posen calent.Irene, raona, si us plau. No siguis tan dura amb mi ni et posis tan violenta, que d’aquesta manera no arribarem enlloc. Ella ha estat purament plaer físic per a mi. Únicament això, sexe. Per passar una bona estona. Jo només t’estimo a tu, quantes vegades t’ho hauré de repetir? Ets la meva dona, amb ella tot és totalment diferent. Desig i prou. Et juro mil vegades que mai més tornarà a passar. Ha estat una relliscada, un error que em sap molt greu, que no hagués hagut de succeir mai, però no deixem que ens faci més mal. Ara ja està fet. El nostre matrimoni està molt per damunt d’aquestes coses.Ets un maleït cabró. Te l’has tirada! Te l’has tirada tantes vegades com has volgut! Desapareix de la meva vista. Només sento fàstic quan miro la teva espantosa cara. Marxa.En Jordi es va aixecar una mica dolgut i alterat, i va agafar la jaqueta de cuir negre de la perxa del rebedor. Va donar una forta portada i va anar-se’n sense dir absolutament res. Tenia la imperiosa necessitat d’encendre una cigarreta abans d’agafar el cotxe. Se sentia molt accelerat i no podia trobar l’encenedor a cap de les butxaques. Finalment el va trobar i es va posar a fumar desesperadament. Havia estat un veritable mal tràngol, però se’n sortiria. No es podia permetre de cap manera el luxe de perdre la Irene. Sense ella, tots els seus plans d’expansió empresarial arreu del continent i d’extraordinària projecció econòmica se li anaven completament en orris. Havia de pensar amb molta cura i ser molt caut quant als passos a seguir per reconquerir la seva esposa.Des de molt jove havia estat molt penjada per ell, i en Jordi habitualment havia trobat els recursos adequats per reconduir els seus no gaire freqüents problemes de parella, i a més fer creïbles les seves sospitoses i reiterades escapades. Havia de demostrar-li que era l’única dona important en la seva vida. Li havia de tornar a fer creure que l’estimava de debò, i que d’ara endavant la respectaria totalment. Li havia de fer comprendre que calia saber separar l’amor del sexe. N’era ben conscient que aquest cop li seria més difícil, però encara era massa aviat per tirar la tovallola definitivament. Les seves ambicioses aspiracions professionals no li podien permetre el luxe de rendir-se.En Jordi va passar-se més de dues hores conduint sense ser-ne conscient de què no anava a algun lloc determinat. Va tenir temps suficient per a lligar tots els seus pensaments, de vegades força confusos. Havia de preparar tota una nova estratègia que no pogués fallar. Va deixar el cotxe a l’aparcament i va encendre una nova cigarreta. S’havia polit gairebé un paquet des que havia sortit de casa d’una manera tan accidental. Va posar la clau al pany fins a tres cops, donat que encara estava ben carregat de dubtes. Com el rebria la Irene?Ella estava asseguda al sofà, mentre anava fullejant una revista de moda sense gaire interès. No va aixecar ni la vista quan va sentir el soroll de la porta. En Jordi va entendre perfectament aquell acte d’indiferència, però no va voler sucumbir. Li va preguntar si ja estava més calmada i la va voler besar a la boca, però ella va apartar bruscament la cara. Durant uns quants minuts no varen dir-se res. En Jordi va ser qui finalment va haver de trencar el gel:Irene, m’has d’escoltar. Jo només t’estimo a tu. Estem junts des que érem uns adolescents i crec que no ens podem queixar de res. Hem tingut una relació més que acceptable. Estem prou bé com a parella. Hem tingut moments millors, però mai no hem tingut problemes veritablement grossos. Si us plau, has d’oblidar tots els mals pensaments i rancúnies que puguis tenir, i sobretot perdonar-me si t’he fallat. En cap moment ha estat la meva intenció fer-te mal.La va besar als llavis. La Irene va anar-se’n d’immediat a l’habitació sense obrir la boca. En Jordi va posar la televisió i va anar-se a buscar una cervesa de la nevera. Feia glops molt lentament. Va estar molt capficat durant una llarga estona. Aquest cop semblava que anava de debò. L’havien enxampat i tot podia prendre un caire molt distint al de les altres vegades. No ho podia consentir. Va aixecar-se amb decisió, conscient que havia d’actuar ràpidament. Va trucar sense gens de timidesa a la porta de l’habitació.Hem de parlar, Irene.Ella li va contestar a crits que la deixés en pau. Estava molt ressentida i necessitava estar sola una bona estona. No volia veure’l, no podia suportar la seva presència. En Jordi va intentar persuadir-la, però ella va mostrar-se completament inflexible. Aquest cop s’havia passat de la ratlla. Li podia perdonar altres mentides, però mai la infidelitat, i molt menys podia acceptar que la seva germana s’hagués rigut d’ella al seus propis nassos.Tot just havia estat la Maria la que l’havia agafat in fraganti. Mai no havien tingut una bona relació fraternal, atès que la gelosia ho havia impedit, alhora que havien estat massa pendents totes dues d’aconseguir els beneficis paterns. De ben segur que la Maria se sentia triomfadora. S’imaginava el plaer malèvol que havia tingut fent les fotos, i encara més portant-li a casa i passant-li per la cara que el seu estimat marit executiu, la gran promesa de la família, tenia una aventura de llit amb una altra. Era una autèntica serpent i sempre ho havia estat. Les seves paraules li retronaven encara una a una.- Mira què tinc, Irene? Segur que t’interessa, però no caiguis de cul de l’ensurt! Quina sort tens! És molt apassionat quan besa en Jordi. Diria el teu home, però he comprès que no és només teu. I veig que té les mans molt llargues també. I em sembla que no deus de ser tu la de la foto. Té el cabell ros, encara que més bé em sembla que és tenyit, i bastant més llarg que el teu. És molt maca aquesta noia, m’agrada més el seu estil. Ja t’ho deia jo que t’havies d’arreglar una mica més i ser més decidida, que si no se’n busquen d’altres aquells que tenen el cervell a la bragueta, com sembla que és el cas del teu marit.En Jordi anava fent zàpping sense importar-li què feien a la televisió. El seu cap donava voltes i més voltes. Com se’n sortiria aquest cop? El seu sogre no podia assabentar-se’n. No ho havia de saber mai. Tot just ara que tenia tants negocis transcendentals a punt de caramel. Les accions d’una important hidroelèctrica havien anat a la baixa dramàticament en les darreres setmanes, i era l’hora de l’absorció ràpida. Requeria capital i sobretot suport polític, i aquest només podia arribar de les mans del pare de la Irene.En Ramon Cabestany era un històric Diputat al Parlament i un dels empresaris més opulents del país. Ja venia de casa bona (fill d’un alt comandament de l’exèrcit i d’una hereva d’una important fàbrica del tèxtil), i es va llicenciar en economia durant els anys del desarrollismo. Havia fet fortuna perquè havia apostat molt encertadament pel desenvolupament energètic a gran escala. Era un home d’altes creences cristianes, vinculat des de molt jove a la cúpula de l’Opus Dei i amb contactes extraordinàriament eficients.Finalment la Irene va sortir de l’habitació. Anava a prendre un bany relaxant i volia gaudir de la seva soledat. En Jordi s’havia estat fregant els ulls. Els tenia vermells, alhora que deixaven caure una que altra llàgrima. El seu rostre entristit donava clares mostres d’extrema preocupació. Va cridar el seu nom i va expressar-se amb una veu molt tendra:Irene, seu al meu costat, hem de parlar. Et demanaré perdó un miler de vegades si cal, perquè hem d’aclarir-ho tot. Sento la necessitat imperiosa de demostrar-te que t’estimo, i encara més, necessito que em creguis. No t’adones que no puc viure sense tu.Calla, no et vull sentir més. No tens dret a dir res. Prou mentides. Hem acabat.Irene, què fas? No tanquis la porta, si us plau. Deixa’m passar. Tot té una explicació raonable. No hi ha res que sigui prou greu perquè no vulguis ni escoltar-me. Et demano una altra oportunitat.La Irene es va prendre el seu temps al bany, amb l’aigua molt calenta i moltes borbolles com li agradava de costum. Quan va sortir, se sentia una altra. Es va seure còmodament davant del sofà, mentre s’anava pintant les ungles d’un color molt cridaner. Semblava molt tranquil·la.En Jordi havia anat al despatx a realitzar diverses operacions bancàries per Internet que tenia pendents. Quan va sentir la veu de la televisió, va apagar l’ordinador immediatament. Es prengué un parell de minuts per a reflexionar. No podia cometre cap altra errada tàctica. L’havia de reconquerir, tot el seu futur estava en mans de la seva capacitat seductora.- Irene, hem de parlar.No hi ha res més a dir, Jordi. Aquest cop no em convenceràs com sempre amb bones paraules. N’estic molt farta. Perds el cap pels conys de totes les dones d’empresa que hi ha i que deixen d’haver. Com més poder i diners tenen millor. Sembles un afamat caça fortunes. Fins aquí hem arribat. La paciència té un límit, i tu l’has esgotat.En Jordi va intentar besar-la als llavis, però ella va apartar-lo bruscament de nou.Com tens aquesta barra? Com goses tocar-me? Com goses ni mirar-me a la cara?En Jordi ho va tornar a provar. Ella li va ordenar que s’apartés, que no volia saber-ne res d’ell, que encara podia sentir l’olor de la Núria, que li feia fàstics. En Jordi va continuar besant-li el coll mentre li repetia el molt que l’estimava. Finalment va besar-li els llavis. La Irene va cedir. Les mans d’en Jordi varen apoderar-se de tot el seu cos. Li va anar traient la roba molt a poc a poc. Finalment varen quedar nus al sofà. En Jordi va mostrar-se molt tendre.- Tenim tota la nit, Irene. Sóc tot teu, i hem de gaudir dels nostres cossos i del nostre amor. Només t’estimo a tu, cap dona no em podria donar la meitat del que tu em dones.La Irene va mostrar-se molt activa. Havia estimat molt en Jordi tots aquests anys. Ella no havia estat amb cap altre home, ni s’ho hagués plantejat mai. Ell se l’endugué als braços a la cambra. Varen entrar embastint la porta i varen caure al terra abraçats i varen començar a besar-se tots els llocs on la carn estava descoberta. Aleshores va començar a ploure, a diluviar, i el so de la pluja els va anar atraient i arrossegant cap al llit. Entre els llençols varen començar a jugar, només amb el llum de l’espelma i dels llamps espontanis. Els jocs es van anar convertint fins arribar a un orgasme intensíssim com els diabòlics llamps d’aquella nit: espectaculars, efímers però potents.Va ser un acte d’aquells que fan història. La Irene havia tocat els estels i va quedar adormida damunt les cames d’en Jordi. Ell va encendre una cigarreta, com li agradava fer després de fer l’amor. Havia solucionat el problema de la manera habitual. Havia estat al límit, però es podia sentir plenament satisfet. La Irene estava molt penjada per ell, aquest cop semblava que les coses haurien anat diferent, però sortosament havia estat una falsa alarma.En Jordi es va prendre el seu temps per cavil·lar els propers moviments. No podia tornar a arriscar el seu matrimoni, i havia de tirar pel recte. La relació amb la Núria ja no tenia cap sentit. S’ho havien passat molt bé plegats. Tenia un cos espectacular i era una veritable tigressa al llit, però calia ser prou lúcid per dir prou a temps.Feia uns sis mesos que durava la seva relació. L’havia coneguda en un transcendental congrés sobre la petita i mitjana empresa que va celebrar-se a Barcelona. Donava la imatge de ser una noia molt intel·ligent, tenia una veu seductora, i sabia què dir en el moment adequat. En Jordi la va convidar a dinar el darrer dia del congrés. Ell va parlar de roba fashion, es va interessar pel seu estil de pentinat i pels perfums que ella usava, i li va agafar el número de telèfon. Aquesta dinàmica normalment li funcionava.La nit següent la va trucar. La Núria en un primer moment no s’havia mostrat especialment receptiva, però a la segona trucada va acceptar trobar-se amb ell. Aquella nit varen acabar al seu llit. En Jordi ja tenia tot el que volia. Una noia maca per a nits de disbauxa, que a més era la secretària d’una empresa amiga que no deixava de ser la competència al mateix temps. No es podia desitjar res millor per als seus plans. Feia sis mesos que se’n beneficiava, i ara li costava deixar-ho perdre. Però estava totalment decidit, no podia continuar amb aquella aventura perquè acabaria definitivament amb el seu matrimoni.Si pogués explicar-li al seu sogre i màxim accionista de l’empresa que només se la tirava per beneficis econòmics! Aquell malparit havia tingut totes les fulanes que havia volgut i no havia tingut mai cap escrúpol en amagar-ho. I tenia la sort que la seva esposa acceptava la seva situació completament (ell era l’amo indiscutible dels diners, de l’empresa, de tots). A més, feia bandera tostemps dels seus principis cristians. I en canvi mai no podria acceptar que el seu gendre fes banyes a la seva filla, la nineta dels seus ulls.Per què havia de ser tot tan complicat? Salvaria el matrimoni, conservaria les seves fabuloses perspectives laborals i les seves valuoses accions, però perdria informació directa sobre Gas Català. I malauradament perdria els beneficis sexuals de la Núria. Amb la Irene sempre s’havien entès bé al llit, però la Núria era un volcà i no cal dir que li dolia. Va trucar-la.Núria, carinyo, ens hauríem de veure avui mateix. És urgent, hem de parlar.Varen quedar al bar del Club Nàutic, als afores de la ciutat. La Núria hagués preferit trobar-se al vespre a casa d’ella com tenien per costum, per tenir una mica d’intimitat i preparar el camí d’allò que pogués sorgir. Al principi, no va entendre la seva negativa. Ell va insistir en què fos en un bar. Va escoltar atentament les explicacions d’en Jordi, fins que al final li va dir:- Hauríem de deixar de veure’ns durant una temporada, fins que la Irene deixi de tenir cap mena de sospita. Em trobo molt bé al teu costat, però em cal temps. No t’enfadis. Mai no t’he enganyat, ja sabies que no tenia intencions immediates de deixar la meva dona, i està clar que ens arriscàvem a què ens descobrissin. Ho sento, però és l’única solució.Molt bé - li digué conformada -. T’entenc. Ets un home casat i tens les teves responsabilitats. Com bé em recordes, ja ho sabia abans d’enrotllar-me amb tu. I tens raó, mai no m’has enganyat pel que respecta al teu matrimoni. Fins d’aquí uns mesos, truca’m de tant en tant.En Jordi va quedar-se veritablement sorprès de la reacció tan assenyada de la Núria. Ho havia acceptat amb total normalitat. Fins i tot en el fons li va doldre, donat que va tenir la curiosa sensació que la seva relació havia significat ben poc per a ella. Potser sí que era veritat que només era sexe! De moment, però, havia sortit bé del segon tràngol.Aquella tarda va passar per l’oficina ja que volia estudiar per damunt la delicada situació financera de diverses empreses. Hi havia possibilitat d’absorció ben aviat, ja que no podien aguantar els números vermells gaire temps més. Ara li calia estar totalment centrat en la feina, atès que l’empresa podia agafar la directa cap a rumbs extraordinàriament importants.Va arribar a casa quan ja gairebé era mitjanit. Li havia comunicat anteriorment a la Irene que faria tard, i que si volia assegurar-se on era veritablement el podia trucar al telèfon fix de l’empresa. Tot i això, ella havia encomanat el sopar. Va mostrar-se força xerraire i amorosa. Va trobar el moment propici per parlar-li d’uns atractius plans de vacances. Ell no va gosar posar-hi cap objecció. Passarien una setmana sols a París ben aviat. Ella s’encarregaria de convèncer el seu pare que en Jordi s’hauria d’absentar durant uns dies, quan ja hagués enllestit les interessants operacions expansives que tenia en mans.Els calia aquell break si volien reconduir tot el seguit de malentesos que havien posat massa ombres boiroses per sobre del seu matrimoni. La Irene va treure’s la bata. No portava roba interior. Aquella nit va ser ben especial. Varen tenir una estona molt agitada. Varen fer l’amor com a bojos.Havien passat dues setmanes, i només havia trucat la Núria un sol cop. Ella va mostrar-se molt distant, i li va penjar gens amorosament després d’uns pocs minuts ja que la demanaven per una altra línia. En Jordi no acabava de pair aquella reacció. Però ara li calia estar pendent d’altres afers. Estava plenament convençut que li calia guardar les aparences amb la seva dona i demostrar interès per aquell viatge que a la Irene li feia tanta il·lusió. Ella ja tenia els bitllets d’avió i havia fet la reserva d’una suite impressionant en un conegut hotel parisenc.Un parell de dies abans d’agafar el vol, però, en Jordi havia de tenir una significativa reunió amb la presidenta d’una altra empresa més petita que havia agafat el camí de veritable caiguda lliure. El seu principal accionista havia traspassat sobtadament feia uns mesos, i ara havia quedat en mans de la seva filla. La Glòria era una jove d’uns 30 anys, amb unes cames impressionants, i molt inexperta en el món dels negocis.Després de la reunió, en Jordi la va convidar a fer una copa. Va parlar de roba fashion, es va interessar pel seu estil de pentinat i pels perfums que usava i es va anotar al mòbil el número de telèfon.Va arribar a casa a altes hores de la nit. La Irene va parlar-li una estona sobre els preparatius del viatge. Tot estava llest. A més, tenia una notícia sorprenent. El seu pare deixava la política i en uns mesos també el món de l’empresa. Ja tenia una edat i no volia més maldecaps. Ella heretaria la major part de les seves accions. Ho varen celebrar amb una altra nit boja.Aquell era el premi que en Jordi havia estat buscant des que havia passat per l’altar. Havia estat molt lleial a l’empresa i s’ho mereixia. Al dia següent va voler parlar amb la Núria. Volia trobar-se amb ella abans de marxar. Ella hi estigué d’acord. Va anar a casa seva. No va haver sexe. En Jordi estava una mica descol·locat, ja que no entenia a què jugava la Núria.Aquella mateixa tarda, va trucar la Glòria. Varen sopar en l’esmentat restaurant dels negocis. En Jordi solia ser molt generós quan li interessava. No varen parlar de negocis, no era necessari. Varen acabar a l’habitació d’ella. Després d’un apassionat acte sexual, la Glòria li va demanar que li portés alguna cosa ben fresca per beure. En Jordi nu va anar a la cuina a buscar-ho.Quan va passar pel menjador va haver de patir una de les desagradables ironies que porta la vida. Un ensurt dels que fan història. La Irene i la Núria estaven observant-lo amb una mena de rialla còmplice.Què és tot això? – va demanar en Jordi.Primer faries bé en vestir-te. – va contestar una de les dues (no importa quina).De seguida, va sonar el timbre. Era el pare de la Irene. Portava sota el braç una carpeta vermella i gruixuda. Estava plena de documents molt importants que desprenien una amalgama de colors ben distints: els papers de lliurament de bona part de les accions a la seva filla, els d’absorció definitiva de l’empresa de la Glòria, i uns altres de restricció de contracte.- Jordi, hem de parlar - va dir la Irene.

Lletres de Campredó (8)

Miscel·lània literària
En el camp dramàtic, en Joan Mulet és l’autor de les historietes que interpretava el grup dramàtic La Quinta del Pom, coincidint amb la Festa de Font de Quinto i Raval del Pom.

El pintor amateur i dibuixant Eduard Gas ha realitzat les diverses vinyetes que il·lustren el llibre sobre la globalització econòmica titulat: Porqué los ricos son más ricos en los paises pobres y los pobres más pobres en los paises ricos de l’enginyer i polític tortosí Josep Maria Franquet.

L'Emigdi Subirats ha realitzat les traduccions de l'anglès al català dels llibres L'assassinat considerat com una de les belles arts de l'escriptor anglès del segle XIX, Thomas de Quinzey, i de l'Ànima de l'home sota el socialisme d'Oscar Wilde.També ha traduït conjuntament amb Mònica Subirats el web de la secció de turisme de la Diputació de Tarragona a Terres de l'Ebre.

En Roman Aixendri, sobre el qual ja havíem parlat a la secció sobre audiovisual, és col·laborador de la revista Y sin embargo sobre temes musicals.

L’Araceli Aguiló (llicenciada en Filologia catalana) ha estat la correctora de les novel·les que s’han publicat sobre Campredó, del llibre d’història de la població, de la revista Soldevila i de diversos llibres de l'editorial Aeditors.

Lletres de Campredó (7)

Al juliol de 2008 va tenir lloc la primera edició del Curt-redó, el festival de documentals de Campredó, pioner a les Terres de l'Ebre. El programa incloïa nombrosos curtmetratges i algun documental d'autors locals que estan agafant embranzida.

L'Oriol Gracià, sobre el qual hem parlat en posts anteriors, ha estudiat periodisme i ha anat publicant en els darrers anys alguns reportatges al setmanari tortosí La Veu de l'Ebre i a Sàpiens i Descobrir Catalunya. Al març de 2006 va ser guardonat amb el 1è premi diputació de Tarragona a la Creativitat Audiovisual pel seu reportatge De pas per Tortosa. La Casa d'Acollida de Transeünts. Recentment un dels seus documentals, Cecile i el Delta, va ser retransmés per TV3. Compta amb un interessant Canal you tube, on podem trobar una gran varietat de treballs documentals. Va ser coautor del reportatge El budisme al Pirineu Aragonès que va rebre el segon premi Festival de Video i Cinema Baumman V.03 , una producció de la Universitat Autònoma de Barcelona. Un altre dels seus documentals és Lligams, sobre la vida quotidiana de 5 joves immigrats que resideixen a Tortosa.
L'Isidre Gracià és un gran afeccionat a les videocreacions. S'encarrega de la televisió local de Paüls i compta amb una important col·lecció d'objectes relacionats amb el cinema d'èpoques ben diverses.

Josep Gutiérrez i Roman Aixendri també tenen els seus canals al You tube. Han elaborat nombrosos curtmetratges que han rebut diversos guardons en Festivals d'arreu del país.
Germà Machí ha participat en alguns dels curtmetratges que dirigeixen els autors anteriorment esmentats.
Emigdi Subirats realitza cròniques sobre cinema per al bloc col·lectiu Cinema clàssics.

Lletres de Campredó (6)

En l'àmbit radiofònic, la Pilar Rodríguez ha estat durant les darreres dos dècades la representant local a diverses emissores de ràdio i al Canal 21 de televisió, com a locutora de nombrosos programes de varietats i de magazines socials.Un altre històric dels mitjans de comunicació ebrencs, en Manel Ramon (fill del metge Josep Emili Ramon), va passar els seus anys joves al nostre poble. És el director de la revista quinzenal Amposta i el cap de notícies d'Amposta Ràdio, alhora que va estar vinculat molts anys al desaparegut canal televisiu de la capital del Montsià, Visió 3. L’actual rector de la població, Mn. Víctor Manuel Cardona, és el director de l’anteriorment esmentat fulletó El Campanar, corresponsal de Catalunya Cristiana, responsable del quinzenari Via Diocesana, i cap de premsa del bisbat de Tortosa. Ha endegat la primera emissora de ràdio de la població, Ràdio Soldevila, en la qual hi ha un programa d’entrevistes, informa dels esdeveniments socials i emet els serveis religiosos setmanalment.L'Emigdi Subirats dirigeix el programa radiofònic Lletres Ebrenques a Antena Caro Roquetes (96.0 fm), el qual està fent una intensa difusió literària dels autors ebrencs i de la resta dels Països Catalans. El programa pot escoltar-se a través del web www.antenacaro.com.La Sílvia Castillo és una activa col·laboradora d'Antena Aldaia, emissora de la veïna població de l'Aldea, i la podem sentir en alguns dels programes informatius d'EMUTE, les emissores municipals de les Terres de l'Ebre.El cas més destacable és novament el d'Oriol Gracià, que va estar vinculat als departaments d'informatius de ràdio Tortosa i Cadena Ser, per un període curt de temps també a Catalunya ràdio, i que va encarregar-se durant el 2006 de la redacció i locució del programa sobre actualitat europea que s'emet a Radio Chretienne de la France (RCF) de Le Puy-en-Velay. En l'ambit televisiu, cal destacar que va ser l'autor de l'edició de continguts per d'Òmnium TV, secció audiovisuals del web www.omnium.cat. Sobre els seus documentals en parlarem en un apartat posterior.

Lletres de Campredó (5)

A Internet
Campredó va incorporar-se a l'àmbit de les noves tecnologies al setembre del 2000 amb el web www.campredo.altanet.org. Està estructurat en nombroses seccions que aporten una informació detallada sobre aspectes molt diversos de la localitat: la figura i l’obra d’en Francesc Llop i Marqués, un apartat per promocionar l’obra dels pintors amateurs; un detallat esment dels diversos estudis que s’han anat fent sobre el patrimoni històric medieval; descobriment de la literatura local amb historietes basades en el poble i un racó poètic; diversos dossiers informatius sobre llogarets naturals de notable valor ecològic com els ullals i marjals de Soldevila, el món de l’arqueologia representat per la làpida funerària Júlia Nymphidia i les sitges de can Despax i Soldevila; així com un apartat dedicat al Polígon Industrial i a la forta empenta que ha demostrat el comerç campredonenc en els darrers anys, i un altre a la difusió de les associacions locals.

Poble Blocaire

Campredó s'ha convertit en el quart poble ebrenc quant a nombre de blocs, la qual cosa creiem força significativa, només darrera poblacions molt més grans com Tortosa, Amposta o Flix. Al desembre de 2007 va celebrar-se la primera edició del CampreBloc, trobada blocaire que va incloure diferents activitats de promoció de l'àmbit de les noves tecnologies. Es van presentar els diferents blocs d'autors campredonencs, els podcasts d'asteroides del blocaire calero Jaume Llambrich, i es va organitzar el JordiBloc, trobada de blocaires ebrencs amb nom Jordi.El pioner blocaire campredonenc va ser Oriol Gracià, autor de Lo Gayter de l'Ebre, i d'altres blocs com Meiquinof o Aventures a França. L'Emigdi Subirats és un altre actiu blocaire que tira endavant Lletres Ebrenques, Poemes i lletres i Nessie School, en llengües estrangeres. Altres blocaires locals són Gerard March (Lo Sifo), Manel Sanahuja (Lo Barber), Joan Manel Forés (Tinc lo cap verd), Clara Álvarez (Calgru) i Mònica Subirats (Blog de Mònica). També comptem amb blocs polítics com el de l'alcalde Joan Sanahuja o Soldevila, del Grup de suport d'ERC.

Hem de fer esment del bloc Campredó Templer, del Grup de Recerca Històrica, destinat a la reivindicació del patrimoni medieval local. Recentment s'ha creat el 25 anys de la parròquia Sant Joan Baptista. Des del CEIP Port rodó també s'impulsa un bloc educatiu, on està inclòs el bloc English Corner, que tira endavant la professora d'anglès Tere Orobitg.

Lletres de Campredó (4)

Quatre novel·les campredonenques

Quant al camp literari, creiem remarcable que una població xicoteta com la nostra hagi estat font d’inspiració per a la redacció de diverses històries que han propiciat l’aparició de quatre novel·les amb ambients i protagonistes campredonencs. En Xavier Guillamon, resident a Palamós, és l’autor de la novel·l històrica El rus de cap roig i de diversos contes juvenils sobre els vikings: Boltar, el rei del mar i Naus drac al Mediterrani (Premi Guillem Cifre de Colonya, 2001). És col·laborador del setmanari baixempordanès La Proa i del diari El Punt. Aquest jove escriptor va recopilar les històries narrades pel seu iaio al relat Vent de Dalt, premi Vila de l'Ametlla de Mar 1997. És una narració que ens parla dels moviments històricopolítics de la preguerra civil, la impetuositat de les forces d'esquerra i la força del marcel·linisme a la comarca del Baix Ebre; també de les desventures al front, la mort, la penúria, la misèria i la fam, sense oblidar aquella dolorosíssima postguerra, encara present en les ments dels nostres pares i iaios. S'endinsa en la simbologia de la vida a un poble, la convivència entre les persones, els conreus i modes de treball, les formes de diversió etc. Agafa com a símbol tothora l'edifici de l'estació de Campredó. A partit d'aquí fa cinc cèntims de la vida real del poble: La vida social de Campredó des de molts anys enrera s'havia condensar invariablement dins les parets del Cafè Machí: els batibulls polítics, les passions futboleres, les penúries de la vida de l'arrossar i els litigis vilatants no mitigats. Un dels protagonistes, el germà gran, en Pere, haurà de sofrir una segona tragèdia, la segona guerra mundial.

L'abril del 2001, es va publicar Tomàs Serra, d'Emigdi Subirats, la primera novel·la escrita per un campredonenc, a la qual seguiren successivament Vora l’Iber i Expedient 3295 (2003). La història ens narra els divagars d’en Maset “el del ferro”, un jove orfe que viu amb els seus iaios i es dedica a la recollida de cartrons i ferros. Malgrat les penúries de l’època, troba un gran caliu a casa i al poble. Un fet marcarà la seua vida, quan entaula una estreta amistat amb en Josep Soldevilla, un jove intel·lectual procedent de la gran ciutat que exerceix un actiu mestratge en totes les facetes de la seua personalitat. Aquest barceloní s’enamora de la Mariona Doménech, la filla de l’alcalde feixista de la població, i tenen un afer amorós molt intens. La història segueix amb fets característics de la quotidianeïtat campredonenca, explicacions artístiques sobre el patrimoni medieval local, esdeveniments de la vida real com l’estraperlo, la presència de llegendes de diversos guerrillers ebrencs, alguns drames personals, i una contundent crítica contra la idea del nacionalcatolicisme que va instaurar el règim franquista durant la postguerra i la idea de l’educació La letra con sangre entra, mitjançant l’ensenyament de la formación del espíritu nacional. També apareix la figura gairebé demoníaca d’en David Palomares, exmilitar del glorioso ejército nacional, nuvi oficial de la pubilla de can Domènech, que esdevé el típic cacic que malauradament ha creat escola en els nostres pobles. La vida porta en Maset a Barcelona, on s’impregna d’un ambient revolucionari i s’enrola en un moviment armat, que el porta a fugir a Andorra. Allí es troba casualment amb la Mariona Domènech i comencen una altra passional relació. En Maset experimenta un canvi de personalitat, esdevé Tomàs Serra, pintor i activista. De cop i volta es reagrupen amb en Josep, que estava desaparegut. Finalment Mèxic es converteix en la terra de refugi per a tants i tants exiliats de la nostra terra. El retorn a Campredó es present tothora, però.

Vora l’Íber es va publicar el febrer de 2002. Ens presenta la història d’en Rafel Espuny, un jove literat en progressió, que lidera el moviment antitransvasista que ha revoltat les Terres de l’Ebre. Amb honradesa, sentiments i contundència, va expressant les seves idees, alhora que segueix una carrera professional que l’ha portat al cim de les lletres catalanes. Una relació amorosa conflictiva i malentesa li altera el cicle de la vida.

Expedient 3295 narra la dissortada història d’en Ramon Sebastià i Cid, el iaio matern de l’autor, que va morir a la presó de Tarragona el 1941 després d’haver sofert tota mena de maltractaments. A partir de l’expedient d’empresonament del protagonista, l’escriptor munta una història versemblant que ens porta a descobrir els pensaments del presoner en els moments més dramàtics per a una persona.

L’Emigdi Subirats és l’autor d’una novel·la inèdita, Dies d’anhels escrita conjuntament amb l’escriptor amateur ampostí Rafel Duran, que veurà la llum properament. També ha publicat els contes La foto de l'Arnau, Deadline, Hem de parlar i Hereu de l'Ebre, en diversos reculls col·lectius de les editorials Aeditors i Cossetània.

Lletres de Campredó (3)

Racó poètic
L’Associació Soldevila va organitzar dos edicions dels Jocs Florals de poesia i prosa el 1990-91, que varen comptar amb una notable participació. Les obres guanyadores varen ser publicades a la revista Soldevila.La pàgina web de Campredó, http://www.campredo.altanet.org/, conté un Racó poètic amb pomes de l’Emigdi Subirats, que és l'autor dels poemaris Ara i per sempre, inclòs al llibre Amb les mans obertes que varen editar 14 afeccionats a la poesia de les Terres de l’Ebre a benefici de l'Associació de malalts de l'Alzhaimer d'Amposta, i I en faig bandera, inclòs al recull col·lectiu Per un futur sense llàgrimes.Al gener de 2008 li varen concedir el tercer premi de poesia Sant Antoni de El Perelló. Els seus poemes es poden trobar al bloc http://www.poemesilletres.blogspot.com/.La Paquita Mulet acostuma a col·laborar poèticament amb els actes i les celebracions festives: per la festa major, la diada dels jubilats, la inauguració del pessebre monumental, etc.El fulletó El Campanar va incloure durant tot l’any 2006, en el seu apartat titulat Petjades, un seguit de poemes de ciutadans campredonencs. Destaca la poesia de la mestra retirada Manuela Príncep titulada La taverna Caquetilla, sobre la Verge del Bon Viatge.
LA TAVERNA CAQUETILLA

era molt anomenada

fins i tot el vaixell Anita

molt sovint s’hi aturava

per saludar els passatgers,

la VERGE que al costat es trobava

i de pas... A la taverna!

a fer-ne una queixalada

d’un got de vi acompanyada

que el matrimoni Caquetilla

de bon grat els preparava.

Somni, d'Edgar Allan Poe

DREAM

In visions of the dark night
I have dreamed of joy departed-
But a waking dream of life and light
Hath left me broken-hearted.

Ah! what is not a dream by day
To him whose eyes are cast
On things around him with a ray
Turned back upon the past?

That holy dream- that holy dream,
While all the world were chiding,
Hath cheered me as a lovely beam
A lonely spirit guiding.

What though that light, thro' storm and night,
So trembled from afar-
What could there be more purely bright
In Truth's day-star?


SOMNI

En visions de fosca nit
He somniat amb la joia que se’n va –
Però un somni actiu amb llum i vida
M’ha deixat amb el cor partit.

O és que no és un somni del dia
Per a aquells a qui llencen objectes
a la vista com un raig
que els fa mirar enrera en el temps?

Aquell somni sagrat – somni sagrat,
Mentre tothom renyia ,
ha enlairat en mi com una viga
encantadora, l'esperit de guia.

I aquella llum, en nit de tempesta,
Va tremolar en la llunyania.
Llavors, què podria ser més pur i brillant
el dia estel·lar de la veritat?

Ens adherim a l'homenatge del blog Hespèria a Edgar Allan Poe, autor del poema original en anglès, en el 200 aniversari del seu naixement.

Lletres de Campredó (2)

La recerca històrica i literària
Ens hem de remuntar a l’any 1983 quan, amb motiu de la inauguració del nou temple parroquial, va aparèixer el primer opuscle sobre els orígens del poble, Campredó, poble i parròquia. Conté un capítol anomenat Aproximació a la història de Campredó, a càrrec de l’historiador Ramon Miravall, que ens ha permès conèixer dades interessants sobre la nostra partida. La segona part, El simbolisme religiós-litúrgic del nou temple, va ser redactada per l’aleshores rector del poble Mn. Joaquim Blanc, que va fer cinc cèntims del procés de construcció i dels valors espirituals i arquitectònics del nou temple. J. Blanc va ser a la vegada el coordinador del llibre de Frederic Diego Valors humans i religiosos a l’ensenyament, i dels diversos llibres d’estudi i d’homenatge a la figura de l’il·lustre pensador catalanista de Gandesa, Mn. Joan Baptista Manyà.La revista Soldevila va ser la llavor que va crear un bon planter de joves interessats en el fenomen literari. En Marc March ha realitzat un intens estudi sobre la relació dels Maquis amb les Terres de l'Ebre i el Maestrat, i va ser coautor del llibre Maquis, el puño que golpeó al franquismo amb l’historiador flixanco Josep Sánchez Cervelló. També va ser membre del Comitè organitzador del Congrés Cabrera (en motiu del 200 aniversari del naixement del famós general carlista). Una altra de les destacades col·laboradores, la tortosina Pilar Forés (amb arrels campredonenques) va guanyar el premi literari que atorga l’associació Orde de la Cucafera el 1991, la qual cosa li va permetre la publicació del llibre La Tortosa d’avui i d’antany.L’Emigdi Subirats va aconseguir els accèssits als premis Enric Bayerri 2004 i 2005 amb els treballs: Joan Cid i Mulet, testimoni catalanista d’una ciutat i d’un temps (2007) i La Renaixença del català literari vora l’Ebre 1878-1938 (inèdit). Va ser el comissari del centenari del naixement de l'intel·lectual Joan Cid i mulet el 2007. Amb Emili Bonet, escultor, pintor, dissenyador, músic, poeta va aconseguir el premi La nostra gent 2002 de recerca biogràfica sobre un personatge del Montsià. Amb Roc Llop i Convalia, l'exili d'un poeta miravetà, va guanyar conjuntament amb Josep M. Sáez el premi Artur Bladé que atorga el Centre d'estudis de la Ribera d'Ebre. Ha publicat les comunicacions Lletres Ampostines i Joan Cid i Mulet al llibre Arts i lletres a la Diòcesi de Tortosa (2008). Va ser també el coordinador, conjuntament amb la pintora i llicenciada en història de l’art Neus Arasa, del llibre d’història Campredó orígens i actualitat (2002), en la redacció del qual també hi varen intervenir els campredonencs Faustí Forés i Clara Álvarez, Mn. Joaquim Blanc, l’arqueòleg Joan Vianney Arbeloa i l’historiador Josep Eixarch. Consta de dotze capítols i abraça tota la història de la població, des del món àrab fins als nostres temps. S’inclou també un interessant catàleg de llibres que parlen de la població.La Clara Álvarez ha estat l’autora de la comunicació Els noms de les biblioteques de les Terres de l’Ebre, presentada al II Congrés de la Diòcesi de Tortosa celebrat a Amposta el 2006.L'actual rector Víctor Cardona va coordinar el llibre d'homenatge a l'historiador Josep Eixarch. Va promoure l'edició dels Goigs de la Mare de Déu de Solicrú i es va encarregar de l'edició del llibre parroquial campredonenc més antic.Faustí Forés ha publicat el llibre Yutera de l'Ebre biografia d'una història laboral compartida (2008).Jordi Martí i Monllau va ser el secretari del Consell de Direcció del rotatiu El Punt, membre del Consell de redacció de la revista del pensament Rels, així com va realitzar una acurada recerca de les obres de narrativa publicades per autors de les Terres de l’Ebre, el Matarranya i el Maestrat.També hem de destacar la publicació del llibre El pintor Francesc Llop i Marqués (1873-1970), vida, obra i època de l’escriptor i crític d’art barceloní Joan Basté. Es tracta d’una detallada monografia artística sobre la figura de l’artista campredonenc, que es formà en un període molt mogut quant a corrents artístics, així com decisiu per al cicle sociopolític de la nació catalana.

A Palestina

La força d'un destí hostil acompanya un poble
errant, cruel camí en aquest desert de sang
i densa pols, que embriaga l'odi irreverent
en jorns de combat fecund i estèril.

I el xiquet s'encomana a la força de la metralla,
la casa sucumbeix a l'impuls ferotge del tanc,
el govern del vell continent calla com una rata,
l'amo del món es desentén de la pau mundial.

El poble s'estanca arreu amb misèria acumulada,
màrtir d'un moment on domina l'argent,
ressonen arreu els tancs amb gana de sang
i els crits d'unes dames amb dol i plor.

I gent pueril s'espanta i manifesta,
s'anihila el pas d'un poble gran de la història,
la franja rebenta amb sang esfereïdora
i tot sembla inert en un trist pensament.

I el teu nom ens causa ràbia i plor a la retina,
és Palestina terra amb regust amarg,
maleïda la injustícia que han legalitzada,
maleït sigui qui taca la terra amb sang.

El català a les lletres ebrenques (25)

Sortosament cada cop hi ha més traduccions de novel·les i de reculls poètics a la llengua catalana. A les Terres de l'Ebre, ja als anys 1930 el novel·lista Sebastià Juan Arbó va apropar nombrosos clàssics europeus al català. A finals del segle XX, el mequinensà Jesús Moncada, una de les més genuïnes veus ebrenques, va convertir-se en un dels grans traductors al català d'autors francesos del prestigi de Juli Verne o Alexandre Dumas. En els nostres dies hem de destacar la feina de l'ampostí Yannick Garcia, traductor professional, que ha traduït nombroses obres juvenils. La tortosina Patrícia Manresa i el poeta Albert Roig també varen traduir al català l'obra del poeta irlandès Yeats, un veritable clàssic en llengua anglesa. L'editorial Aeditors també està apostant per traduir clàssics a la nostra llengua. Personalment m'he encarregat de traduir L'assassinat considerat com una de les belles arts, de l'escriptor anglès del segle XIX Thomas de Quinzey, i L'ànima de l'home sota el socialisme d'Oscar Wilde. El poeta Josep Igual, de Benicarló (el Sènia), ha realitzat darrerament diverses traduccions del francès i del portuguès, mentre que el mateix editor Àlex Ferrer s'ha encarregat de traduir l'obra Poemes selectes del poeta xinès Li Bai, del període Tang, segle VIII.D'altra banda, també voldríem destacar la feina realitzada pels correctors/es, que ajuden a la normalizació del català en molts àmbits socials. Hi ha moltes persones que fan tasques de correcció en setmanaris i revistes del territori, a les quals volem reconèixer la seua feina. Quant a correctores literàries, destaca la Núria Grau, de Benissanet (Ribera d'Ebre). És correctora de l'editorial Cossetània i s'encarrega de la correcció de moltes obres d'autors del territori, com és el cas de la novel·lista xertolina Francesca Aliern. A més, és la presidenta de l'Associació Cultural Artur Bladé que realitza una tasca literària d'un alt nivell. La Isabel Bobes, d'Ulldecona, és una altra correctora amb un extens currículum que inclou les novel·les de Miquel Esteve. L'Araceli Aguiló, de Campredó, ha realitzat tasques per a Aeditors i Onada edicions de Benicarló, així com ha corregit íntegrament la meua obra. L'ampostina Sus Martí també és l'encarregada de corregir obres per a l'editorial Aeditors.

El català a les lletres ebrenques (24)

El fenomen blocaire ha tingut un gran ressò a les Terres de l'Ebre durant els darrers anys. L'Ebresfera s'ha convertit en un autèntic puntal informatiu del territori amb una important presència de blocs literaris que són seguits per lectors/es d'arreu dels Països Catalans. Comptem amb blocs de tota mena per la qual cosa ens seria impossible fer esment de tots ells.Gustau Moreno, redactor del rotatiu El Punt, tira endavant el bloc La Marfanta, un fenomen informatiu del territori i un dels més importants de la Catosfera.L'escriptor Jesús M. Tibau amb el seu Tens un racó dalt del món s'ha convertit en un dels blocaires estrella del país. Destaquen els seus Jocs Literaris, que compten amb nombrosos seguidors setmanalment. El Basar de les espècies, de l'editor Jaume Llambrich, és un altre dels blocs potents que s'ha especialitzat en l'elaboració de podcasts literaris que hem incorporat al programa radiofònic Lletres Ebrenques.Aquest bloc, Lletres Ebrenques, compta amb un bon nombre de visites diàries i ha aconseguit un bon nivell d'interrelació amb gent de lletres d'arreu del país.El bloc de l'ampostí Jordi Perales és considerat un dels millors de la Catosfera en l'àmbit educatiu. El també ampostí Manel Zaera és un dels pioners de l'Ebresfera, amb un bloc d'opinió sobre temes tecnològics i apunts polítics. Dani Gil tira endavant el Bauen Blog, especialitzat en l'arquitectura de les biblioteques. Carme Pla és una altra de les pioneres blocaires i presidenta de l'Associació de blocaires Ebrencs. Joan Manel Garcia redacta el bloc De Roquetes vinc... a Tortosa Baixo de caire costumista. La Cuina de Jesús és un altre dinàmic diari on line de l'ampostí Jesús Ferré.Quant a blocs polítics, el més actiu i de més qualitat és el del senador Pere Muñoz, alcalde de Flix, que incorpora nombrosos apunts històrics de la seua població. Segueixo habitualment el de Jordi Jordan d'ICV i el de Felip Monclús d'ERC.Al Matarranya hi ha alguns blocs molt importants com Viles i gents, Lo finestró de Gràcia, i el didàctic Xarxes del sociòleg Natxo Sorolla, que porten el segell de la defensa lingüística i cultural.El Bloc de la Biblioteca de Roquetes o el del CD Tortosa donen mostres d'un gran dinamisme en àmbits diversos, els quals són altament visitats. El bloc Cinema Classics és una nova experiència per difondre pel·lícules històriques, que s'està tirant endavant col·lectivament.També voldria destacar l'activitat de joves blocaires de l'àmbit independentista, tots ells seguidors d'aquest bloc, els quals segueixo cada cop que s'actualitzen: el canareu Lluc Ulldemolins amb Benvinguts al paradís; el deltebrenc Adam Diosdad, Roquet de Deltebre; el cavero Òscar Ortiga amb Terra del delta; l'ampostí Marc Ferreres, i el flixanco Jordi González, del bloc Jordi lo de Flix.També cal fer esment dels blocs campredonencs, la quarta població quant a nombre de blocs, amb blocaires actius com Gerard March (Lo sifo), Clara Álvarez (Calgru), Oriol Gracià (Lo gaiter de l'Ebre) o Mònica Subirats (lo blog de Mònica). Altres blocs són: L'hort de la Bajoqueta, Lo Rogle Josep M., La Via augusta.Durant la primera setmana de febrer se celebrarà a Roquetes i Tortosa una nova edició de l'EbreBloc, un esdeveniment blocaire amb un alt nivell didàctic. L'Ebresfera és un cas singular i específic dintre de la Catosfera. Cal destacar l'alt ús del català entre els blocaires, molt superior al de qualsevol altre col·lectiu dels Països Catalans.

El català a les lletres ebrenques (23)

Un dels fets distintius ebrencs és l'ús gairebé exclusiu del català als mitjans de comunicació comarcals i locals. Som de nou un dels territoris més normalitzats dels Països Catalans quant al conreu de la llengua de la terra. Aquesta normalització va costar una mica quan va acabar-se la dictadura feixista, però. L'únic setmanari existent, La Voz del Bajo Ebro, no es va catalanitzar fins a finals dels anys 1980. L'aparició d'Ebre-informes el 1977, d'ideari esquerrà, que dirigia l'històric periodista i arquitecte Josep Bayerri, va causar certa decepció entre alguns intel·lectuals i lectors del moment ja que va esdevenir una publicació bilingüe, però amb la majoria d'articles en la llengua dels veïns. Com a exemple, el veterà literat Manel Pérez i Bonfill redactava la seua secció Bon dia Cultura catalana, i va fer palesa la seua decepció profunda que no s'accelerés el procés de recuperació de la nostra llengua després d'anys d'intent de genocidi lingüístic franquista. Aquest setmanari va esdevenir L'Ebre a principis dels 1990 i actualment La Veu de l'Ebre.Seria impossible fer esment de tots els i les periodistes que han ajudat a dignificar el català als mitjans de comunicació d'arreu del territori, perquè sortosament hauríem de redactar una llarga llista. En comentarem només uns quants.A Tortosa, a part dels dos setmanaris esmentats, cal destacar apostes literàries com Tresmall o TD, de curta durada, i l'actual revista Rels, que promou l'alta cultura i dirigeixen Adrià Chavarria i Ivan Favà. A la veïna Roquetes, s'han tirat endavant a redós de la televisió local Canal 21, els setmanaris L'Occidental i Mes Ebre, íntegrament en llengua catalana i adoptant l'estil gramatical del català occidental. A Amposta, no fou tampoc fins a finals dels anys 1980 quan la redacció de la revista municipal va fer exclusiu ús del català. El periodista més actiu ha estat Manel Ramon. La revista Ràpita ha estat històricament una de les de més qualitat del territori, amb una important aportació literària a causa dels nombrosos literats residents a la població. Herm de destacar la desapareguda revista Sorolla't, publicada a Calaceit (Matarranya), que va permetre la publicació de nombrosos treballs literaris d'autors comarcal que conreaven el català en una zona on calia forta militància lingüística i cultural. Ha estat substituïda per Temps de Franja, una publicació de qualitat i de les més necessàries arreu dels Països Catalans. La Veu de Flix és una altra de les capçaleres importants del territori, amb una llarga trajectòria, a l'igual que La Riuada, a Móra d'Ebre, que recupera una capçalera històrica dels anys 1930.També hi ha periodistes que estan realitzant una interessant carrera periodística arreu del país. La jove ampostina Gemma Lleixà treballa a Canvi 16 i va redactar el passat estiu un extens article sobre el fenomen de la literatura ebrenca . El jove campredonenc, Oriol Gracià, ha estat redactor de l'Avui i de Descobrir Catalunya. La canareva Carme Ferré Pavia és una reconeguda periodista i escriptora, professora de la universitat autònoma de Barcelona, el nom de la qual també està estrictament vinculat a la revista Lo Rafal. Ha realitzat nombrosos reportatges sobre la guerra civil.Alguns històrics noms del periodisme ebrenc són Josep M. Arasa, Ximo Rambla, Marco Antonio Soria, Josep Baubí, Toni Gallardo. Sílvia Tejedor, de la Cadena Ser, és una de les periodistes que mostra més interès per temes literaris. La tortosina Amparo Moreno és catedràtica de comunicació i l'actual presidenta del Col·legi de periodistes de les Terres de l'Ebre. Xavier Garcia, natural de Vilanoba i resident a Horta de Santa Joan (Terra Alta), també ha portat una llarga trajectòria en nombrosos rotatius d'abast del país. També cal destacar la feina blocaire de Gustau Moreno, del rotatiu El Punt, sobre la qual parlarem en el post posterior.

Lletres de Campredó (1)

Els mitjans de comunicació

L’any 1845 es va fundar el primer periòdic tortosí, El Ebro. La premsa de la veïna ciutat va experimentar un notable desenvolupament durant la segona part del segle XIX i les quatre primeres dècades del XX. La majoria dels diaris varen agafar un fort caràcter ideològic i varen esdevenir una mena de portaveus d’un partit determinat. Els pobles rurals, en canvi, visqueren totalment aliens a aquest fenomen, per la qual cosa són ben escasses les línies publicades sobre Campredó als nombrosos rotatius tortosins. No tenim tampoc cap constància d’algun escrit publicat per un campredonenc fins a 1936. Tot i això el 1888 es publicà una historieta sobre El molí de Soldevila escrita en català i signada amb el pseudònim Solicrú, l’autor de la qual podria tenir relació directa amb el poble. Els anys 1930 marcaren un punt d’inflexió determinant en donar entrada a la veu rural als rotatius. La premsa esquerrana va tenir una gran presència a Campredó. Hem trobat nombrosos articles publicats a Lluita i a menor escala al marcel·linista El Pueblo, que expliquen les dificultats polítiques del moment i critiquen les deficients infraestructures que hi havia a la població. Només un d’ells està signat i justament amb un pseudònim, Democles. Pel seu interès informatiu lamentem que el nostre primer referent periodístic sigui un ciutadà de qui desconeixem la identitat. El franquisme va intentar silenciar la societat. L’aturada informativa va ser gairebé total. Un exemple clarificador és el fet que a Tortosa no es publicà cap setmanari fins a l’aparició de La Voz del Bajo Ebro el 1957. A Campredó, el despertament informatiu i literari no es va produir fins als anys 1980, quan varen sorgir una sèrie d’iniciatives que es van anar madurant. Hem tingut un bon nombre de publicacions que han mostrat tarannàs ideològics i estils periodístic ben diferents, com a viva mostra d’una societat moderna que s’ha acostumat a escoltar missatges diversos. La pionera es va anomenar El Pont (1982-83). Era escrita pels estudiants i els professors del col·legi públic local i tenia un caràcter evidentment educatiu, per a la qual cosa varen anar recopilant llegendes populars, redactaren nombroses històries infantils i donaren suport a les inquietuds de l’alumnat. Varen introduir molts articles en llengua catalana, en un moment en què encara no era habitual l’ús escrit de la nostra llengua entre l’alumnat. El director era Joaquim Fuentes, i els coordinadors Manuela Príncep i Josep Cugat. També la Comissió de Festes fa anys que treu el seu Butlletí, orientat a la informació de les activitats festives, tot i que ha donat entrada a articles culturals, biogràfics i d’opinió.La revista Soldevila va aparèixer l'any 1989. Dirigida per en Marc March, estava lligada a un col·lectiu de joves (Damià Grau, Emigdi Subirats, Araceli Aguió, Olga Gas, Núria Castells, Gerard March, Rosa Ripollés, Àngel March, Damià Encontrado i Joana Valldepérez) que s'entusiasmaren amb la idea d'ajudar a construir un poble amb personalitat pròpia. Va aconseguir una gran popularitat i nombrosos subscriptors. Val a dir, que va impulsar els ideals segregacionistes i antitransvasistes, a la vegada que va publicar nombrosos dossiers informatius sobre els valors culturals i ecològics de la població (Els Ullals, la làpida funerària Júlia Nimphydia, l'esport campredonenc, la campanya antiabocador, etc.) o d'interès comarcal (Les oliveres, No al minitransvasament, La vegueria de l'Ebre, etc). Malgrat els seus tocs polèmics, va estar marcada fonamentalment per l'intent de culturalització de la societat campredonenca i la lluita per l'apreciació dels valors propis, així com van fer una clara aposta per la reivindicació de la vigència dels Països Catalans. Tres anys després va sortir l'Informatiu Campredonenc, vinculat al Consell de Barri, que informava sobre la vida municipal, infraestructures, pessebrisme, vida parroquial, activitats de les associacions, programa de festes majors, etc. Era una publicació gratuïta que venia a ser una mena de contraposició a les opinions expressades per “Soldevila”. Les dos publicacions varen compartir algunes de les seccions i de les col·laboracions. En Faustí Forés amb les seues Contalles per a la història d’un poble ens va donar a conèixer moltes curiositats de la vida dels anys cinquanta i seixanta. Mossèn Joaquim Blanc (corresponsal de la publicació “Catalunya cristiana” i col·laborador de “La Veu de l’Ebre” i d’altres de caire religiós “Catequesi”, “Vida Diocesana”, etc.) va fer una interessant recerca costumista. El metge Roland Juan era l’encarregat de l’apartat de salut, alhora que l’Equip directiu del Col·legi Port-rodó i els membres de l’AMPA del desenvolupament escolar, i Mario Gutiérrez del fet esportiu.A partir del 1997, el Grup Local de Pessebristes, dirigit per en Germán Machí, va editar durant quatre anys un fulletó informatiu, viu reflex de la dinàmica que pretenien: la culturalització del fet pessebrista i l'aportació documental. De la seua confecció se n’encarregaren la Clara Álvarez i en Gerard March (responsable també de confeccionar el Butlletí de Festes Majors). Varen realitzar una excel·lent dissertació dels valors dels edificis medievals campredonencs i dels monuments més destacats de la demarcació tarragonina. En les darreres edicions varen editar un interessant CD informatiu.El novembre del 2000, va aparèixer un únic número de Jovent, una publicació endegada per un col·lectiu de noies. El mateix mes es va publicar Campredó 2 mil, un nou butlletí del Consell Assessor, aquesta volta baix la direcció dels membres de l'Associació Cultural Soldevila, de caràcter cultural, que pretenia difondre les activitats literàries, pictòriques, musicals i de defensa del patrimoni campredonenc. Va tenir continuació amb Campredó 2 mil u, que pot ser considerada com a una revista cultural d’alta qualitat. Al març de 2005 va veure la llum el fulletó El Campanar, que edita mensualment la parròquia Sant Joan Baptista; mentre que a finals del mateix any es va editar un nou fulletó titulat Campredó, portaveu del Consell de Barri, de caràcter propagandístic de la feina de govern.El Grup d’Opinió Soldevila ha anat publicant durant els darrers anys una cinquantena d’articles a la premsa comarcal sobre temes referents a la vida social i cultural campredonenca. Un dels seus membres, l’Emigdi Subirats, ha tingut una àmplia participació en alguns mitjans de comunicació dels Països Catalans. Va començar el 1884 a la revista Som-hi de l’Institut de Batxillerat Joaquim Bau, i al Butlletí de la Festa Major. El 1989 era un dels columnistes habituals del desaparegut rotatiu tarragoní Nou Diari. Fou un actiu col·laborador literari de la revista Cop d’ull (publicada a Prats de Lluçanès, Osona), de les publicacions nacionalistes Lluita, i La Veu de la Terra, i de l’ecologista Terra Viva. A principis del nou segle col·laborà amb L’Ullal (fulletó que editava el sindicat nacionalista Coordinadora obrera sindical a Vic), amb la revista barcelonina Independència i el setmanari L’Occidental. En l’actualitat és crític de literatura ebrenca de la revista Mainhardt (d’Alcalà de Xivert, Baix Maestrat), columnista del MesEbre, col·laborador habitual de les revistes Malpàs (Ascó), Amposta, L'Estel (Tortosa). El jove Oriol Gracià és el gran valor periodístic campredonenc. Ha format part de projectes periodístics importants d'arreu del país com Descobrir Catalunya o el suplement de viatges del diari Avui. Del seu treball com a documentalista parlarem a bastament en posts posteriors.