dijous, 20 de març de 2008

L'assassinat considerat com una de les belles arts



Àlex Ferrer, de l'editorial Aeditors, em va encomanar la traducció d'un divertit tractat filosòfic, "On murder considered as one of the finest arts" (L'assassinat considerat com una de les belles arts) de l'escriptor anglès del segle XIX Thomas de Quincey. El següent és un fragment d'aquesta interessant obra:
"Abans que tot, unes paraules sobre l’escenari en què es produïren els assassinats. Ratcliffe Highway és una transitada via pública d’un barri d’allò més caòtic de l’est de Londres o del Londres mariner. En aquell temps (és a dir, al 1812), quan encara no existia una policia adequada, a excepció dels detectius de Bow Street, admirables pels seus propòsits, però completament insuficients per al servei general de la capital, era gairebé un barri perillós. Una de cada tres persones es podia classificar com a estrangera. A cada pas un es trobava amb indis, xinesos, moros, negres. A part de la variada berganteria que es cobria de manera impenetrable sota els exòtics barrets i turbants d’homes, el passat dels quals era inescrutable per a tot ull europeu, és ben sabut que l’armada (en especial, en temps de guerra, l’armada comercial) de la Cristiandat és el segur receptacle per a tots els assassins i alcavots, els crims dels quals els han obligat a retirar-se durant un cert temps de l’atenció pública.

És cert que només a uns pocs d’aquesta classe se’ls qualifica com a “aptes” per al servei a bord, però en totes les èpoques, i en especial en període bèl·lic, només una petita proporció (o nucleus) de cada companyia naval s’omple amb aquests homes: la gran majoria es composa de gent senzilla i inexperta. John Williams, tanmateix, que ocasionalment havia estat contractat de marí en vàries naus que feien la carrera de les Índies, era provablement un marí expert. En general, es pot dir que era un home destre i hàbil, ric en recursos davant de qualsevol dificultat sobtada, i d’allò més flexible, ja que s’adaptava a totes les circumstàncies de la vida social. Williams era un home de mitjana estatura (cinc peus i set i mig, a cinc peus i vuit polzades), de complexió esvelta, tirant a prim, però nerviós i amb una tolerable musculatura, lliure de tot excedent de grassa.

Una dama que el va veure mentre l’interrogaven (crec que a l’oficina de policia del Tàmesi) em va assegurar que el seu pèl era del color més vívid i extraordinari, potser d’un groc brillant, alguna cosa entre el color taronja i el llimona. Williams havia estat a l’Índia, principalment a Bengala i Madràs, però també havia estat a la regió de l’Indo. Ara bé, se sap que al Punjab se sol pintar els cavalls d’una determinada casta de carmesí, blau, verd, púrpura.

Se’m va ocórrer que Williams, amb el propòsit de disfressar-se, s’havia inspirat en aquesta pràctica de Sind i Lahore, de manera que el color no devia ser natural. D’altra banda, la seva aparença era bastant natural i, segons una màscara de guix que vaig adquirir a Londres, diria que vulgar, si considerem la seva estructura facial. Un aspecte, tanmateix, resultava sorprenent, i coincidia amb la impressió del seu temperament de tigre, que el seu rostre era permanentment d’una pal·lidesa fantasmal. “Un es podia imaginar – diu el meu informant – que per les seves venes no circulava la sang roja que dóna la vida i que dóna color a la vergonya, a l’ira i a la compassió, sinó una sàvia verda que no podia brollar d’un cor humà”.

Els seus ulls semblaven congelats i vidriosos, com si al rerafons convergissin amb alguna víctima oculta. D’acord amb això, la seva aparença bé podria haver estat repulsiva, si no hagués estat per l’atestació coincident de molts testimonis; així com també el testimoni silenciós dels fets mostrava que la untuositat i malícia serpentines del seu comportament contrarestaven la repulsió de la seva cara espectral, per la qual cosa, entre les joves immadures, gaudia d’una favorable acollida. En particular una noia encantadora, a la qual Williams, sens dubte, pensava assassinar, va declarar que una vegada, quan estava asseguda a soles al seu costat, ell li havia dit:

“Miss R., si un dia jo aparegués cap a la mitja nit a la vora del seu llit armat amb un ganivet, què diria”.

A la qual cosa va respondre la confiada jove:

“Oh, Mr Williams, si fos un altre m’espantaria. Però quan sentís la seva veu, em quedaria tranquil·la”. Pobra nena! Si el pla de Mr Williams s’hagués portat a terme, alguna cosa hauria vist al rostre cadavèric, alguna cosa hauria sentit en la veu sinistra, que hauria acabat amb la seva tranquil·litat per sempre. Però només aquesta terrible experiència podia desemmascarar Mr John Williams.

Va ser un dissabte a la nit del mes de desembre, quan Mr Williams, el qual suposadament havia comès el seu coup d’essai molt temps abans, s’obria pas pels carrers congestionats d’aquest perillós barri disposat a treballar. Aquesta nit, s’havia dit a ell mateix en secret, executaria un pla que ja havia traçat i que, una vegada conclòs, estaria destinat a consternar al dia següent el “poderós cor” de Londres, des del centre fins a la circumferència. Més tard es va saber que havia abandonat el seu allotjament amb intencions tan fosques cap a les 11 de la nit, i no perquè pensés començar tan aviat, sinó perquè necessitava realitzar un reconeixement. Va amagar les seves ferramentes molt subjectes sota els amplis plecs del sobretot. En harmonia amb la subtilesa del seu caràcter i la seva delicada aversió a la brutalitat, tots coincideixen que les seves maneres se distingien per una exquisida suavitat: el cor del tigre portava la màscara del més insinuant refinament de la serp. Aquells que el varen conèixer després , descriuen el seu camuflatge com tan amatent i tan perfecte, que si hagués caminat pels carrers, sempre tan abarrotats en un dissabte a la nit en un barri tan pobre, i hagués empentat accidentalment una altra persona, aquesta li hauria ofert les més sinceres i cavalleresques disculpes: amb aquest cor diabòlic que amagava propòsits tan infernals, s’hauria detingut per a expressar la seva esperança que l’enorme martell, que s’amagava sota el seu elegant sobretot, destinat al petit treball que l’esperava uns noranta minuts més endavant, no havia causat cap mal a l’estrany amb qui s’havia topat.

Crec que Tisià, però amb tota seguretat Rubens, i potser Van Dyke, tenien com a norma practicar el seu art vestits de punta en blanc – amb els seus volants frunzits, les seves perruques i les seves espases amb puny de diamants -, i Mr Williams, hi ha raons per creure-ho, va sortir per a realitzar la seva gran composició d’una carnisseria (en un altre sentit es podia haver aplicat la frase d’Oxford de sortir com un Grand compounder[1]), sempre portava mitjons de seda negra i peücs. De cap manera hauria denigrat la seva posició d’artista portant una bata.

En la seva segona gran actuació, la testimoni tremolosa que es va veure obligada a presenciar (com apreciarà el lector), presa del pànic, com es cometien totes les atrocitats des d’un lloc ocult, va contar com quelcom cridaner, que Mr Williams portava una llarga levita blava, de la tela més fina, i ricament folrada de seda. Entre les anècdotes que varen circular sobre ell, també es contava que per aquell temps Mr Williams era el client d’un dels millors dentistes i d’un dels millors pedicurs. De cap manera hauria consentit rebre un servei de segona classe. I no hi ha cap dubte que, en aquesta petita rama laboral tan perillosa que ell practicava, se’l podria haver considerat l’artista més aristocràtic i exigent.

Però, qui era la víctima a la llar del qual es dirigia? Potser podia ser tan imprudent com per vagar pels voltants fins que el destí li oferís l’oportunitat de matar una persona? Oh, no! Ja havia escollit la seva víctima a temps, i es tractava d’un vell i íntim amic. Val a dir que una de les seves màximes sembla haver estat que la millor persona per ser assassinada era un amic i, a manca d’un amic, un article del que no sempre es pot disposar, un conegut: perquè, en la seva primera aproximació al subjecte no despertaria sospites, mentre que a un estrany li causaria alarma i l’aspecte de l’assassí trobaria una advertència per posar-se en guàrdia.

No obstant, en aquest cas, la seva futura víctima semblava reunir les dues característiques: originàriament havia estat un amic, tot i que posteriorment, per bones raons, s’havia convertit en un enemic. O amb major probabilitat, com diuen altres, els sentiments que procuren a la vida una relació d’amistat o d’enemistat feia temps que s’havien esllanguit.

Marr era el nom de l’infortunat que havia estat triat (ja fos en condició d’amic o d’enemic) com a subjecte per a aquesta actuació de dissabte la nit. La història que corria per aquell temps sobre la connexió entre Williams i Marr, que no va ser refutada (en la seva certesa o falsedat) per cap autoritat, era que varen navegar plegats en direcció a Calcuta, i que s’havien barallat durant la travessia. Però una altra versió de la història és força diferent, conta que s’havien barallat en tornar, i que el motiu de la seva baralla havia estat Mrs Marr, una jove molt maca per la qual els dos havien lluitat per tal d’aconseguir els seus favors. Es varen convertir en candidats rivals, i durant un temps varen ser els pitjors dels enemics".