Poema de Gerard Vergés

Aquestes són les primeres estrofes de l'Ombra rogenca de la lloba, del poeta tortosí Gerard Vergés, que rebrà un sentit homenatge avui al teatre auditori Felip Pedrell de la seua ciutat natal.


Jo sóc aquell que em dic Ròmul, romà
de gest cansat i irònic, pensatiu,
de perfil encunyat a les monedes.
M'agraden Mahler, Mozart sobretot.
I el silenci dels astres. Tinc mil anys.

No us contaré la coneguda història
ni us descriuré el paisatge on he viscut:
aquell riu ample, amb tarongers florits,
i, més amunt, la terra roja i dura
d'oliveres i vinya, el cel d'estiu
com la fulla esmolada d'una espasa.
I a prop la mar, la mar que tant estimo.

Aquí he viscut i això conec. Mireu:
funesta és l'aigua per al blat madur,
funest el vendaval per a l'arbreda,
funestos per a mi els déus enfurits.
Dolç, en canvi, és l'arboç per a l'ovella,
dolça per als sembrats la lenta pluja
i dolça per a mi ta companyia.

Et vaig conèixer encara adolescent
d'ulls com obscures roses, com jardins
negres en la penombra. (I vaig pensar
que el negre era el color de la bellesa.)

L'onada antiga no la sap ningú,
però el mestral cabells descabellava.
Cabells com serps. Serpents sobre les sines.
Ferit estic de vidres estellats
(vidres endins, però, l'amor em crida).
Ferit estic de mots i de silencis,
de trossejada argila, asclades fustes,
poderoses forestes desolades.
L'or primitiu era una flor ferida
i aquells boscos que foren verdor pura
són abatuts avui a tall i cas.

(De noves penes em convé fer versos.
Tant com t'hauria amat, tant com t'hauria
besat els ulls i len-ta-ment els llavis.
—Els meus ulls negres: no com un llampec.
—I els dolços llavis: no com una espasa.)

Espases, si de cas, vindran més tard.
Tasses de neu s'enduien la florida,
pedres trencaven els espills de l'aigua,
boira cobria el rostre de la lluna.

Per tot arreu pistoles parabellum,
per tot arreu tricornis xarolats.
Tricornis i cavalls, a punta d'alba,
per prats humits, per sendes de foscúria.
Verd, Roig i Blanc. No pas penons anglesos.

Poema "Em criden VIDA"

EM CRIDEN VIDA

El poble - sí - s'emmiralla en un esbós amb nostàlgia i cerca

intangible davant la presència inhòspita del silenci.

Aquells que ens apressem amb els primers raigs del dia

veiem córrer les pors quan la foscor ocupa el seu lloc.

S'ha bastit tendror en la conversa ufana d'un vespre d'hivern.

Un gest imperfecte ho deixa tot a l'instant.

I volegen les gavines com determinades a espantar la lluna.

Una mare bressola l'infant ganós que s'ompli de plor,

i un vell amb gaiata espanta dos adolescents besant-se.

I és que trencar la història no és un gest que m'escau

en aquest bosc dispers amb espills transparents,

on les hores van fonent-se a ritme de rialla.

D'ençà que han coïncidit les nostres veus,

somnio llunes properes i, a soles, remembro el nom

d'aquella noia morena que em deixà amb caramel...

El temps, com un esquirol que salta, evita l'abandó de la vida.

La remor que sento a dintre prové d'una terra deserta de gavines

on hi ha un cel on predominen els estels de sucre.

No vull oblidar res, sinó rescatar el record de tot.

Tinc la pell impregnada d'estima i espero, al so

estrident de les campanes, que em criden VIDA.

El meu darrer poema

L'ALÈ D'ÉSSERS CONTENTS

S'escampen arreu remors amb immesurables cadències llunyanes,
remors que apropen músiques sublims d'antany,
Pedrell - amic - mestre de sons d'una vila que el flumen banya
arrossegant ressons d'uns temps pretèrits sense luxúria,
espill de vesprades acaronades per un braser
que engendra conversa ufana en període del fred hivern.
El caliu del riu ens desperta de l'ensopiment perenne.

I és llavors que sento com vola el temps per les alçades!
Reviu en mi l'estel del sud que m'embriaga amb lletres de casa.

I és llavors quan enarborem senyeres en moviment constant,
superem rancúnies ancorades darrera persianes inhòspites,
i cridem visques a la vida i a la gent!

Pas a pas, en el nostre caminar sense espera anguniosa
fem una mirada a l'esdevenidor que ens repta tostemps.
Totes les barreres desapareixen en un instant de joia compartida,
han quedat ensucrades per l'alè d'éssers sempre contents.

Tendra remor de l'aigua en remembrança complaent.
Ens enlairem arreu amb pas inert que desperta sensacions nodrides
com un anhel infinit d'una terra que sap on va.

La Veu del poeta Roc Llop i Convalia (1)

Roc Llop i Convalia és un literat fins ara força desconegut vora l'Ebre. Nascut a Miravet el 1908 i traspassat a París el 1997, va donar mostres de gran vocació literària fins al darrer sospir de la seua vida, mitjançant la redacció d'infinitat de poemes i contes, així com amb la direcció d'un bon nombre d'històriques revistes a l'exili parisenc. Vaig saber de l'existència d'aquest poeta miravetà a partir d'una petita crònica que va redactar l'Albert Manent al seu llibre Literatura catalana de l'exili (1976), una eina indispensable per entendre les lletres catalanes durant el període de la dictadura feixista. Concretament feia un comentari del seu llibre "Poemes de llum i de tenebra" (París 1967).Roc Llop se'ns presenta com un poeta que fa una reflexiona profunda sobre els mals de l'humanitat, a partir de la condemna radical als règims criminals que posen un jou infranquejable a la societat. La seua és una veu de lluita per la terra i de reivindicació de la llibertat. Bona part dels seus poemes porten el segell dels camps de concentració nazis, on va haver de passar un veritable infern durant 4 anys a Mauthausen-Gusen, acompanyat del seu pare i de 8 miravetans més. La seua tragèdia personal queda reflectida líricament en aquests poemes que desprenen ràbia i que pretenen conscienciar el món sencer de la barbàrie ocorreguda. Va aconseguir ser guardonat als Jocs Florals de l'exili celebrats a París el 1965, amb un recull de poemes on el poeta s'esforça a fer un crit desesperat envers la voluntat de vida, sabent-se supervivent d'un període de genocidi humà. El poema "Aquella Mort" (espill de la vida a Gusen) va aconseguir emportar-se la Flor Natural en aquest històric certamen celebrat el 17 d'octubre de 1965 en el marc immensurable de la Sorbona:Aquella mort afamada en les esperesi aquella nit eterna sense albadesi aquell goig tot marcit sense floridesi aquell cel que no era cel ni era clarianai aquell sofrir fuetat per amenacesi aquells fantasmes de germans- ossos i conques -i aquella fúria de matar teoritzadai aquell jaç malcompartit orfe de besosi aquella fam guiant l'instintdins la desferrai aquell fred i aquella pori aquell malson de les anyadesi aquella mort sempre la mort- lletja i ferotge-.I dins del cor arraulidet com un ocellel dematí de la Cançó i de l'Esperança.En posteriors posts continuarem analitzant la seua poètica i parlarem de la seva tasca narrativa, la qual, amb "Contes negres vora el Danubi" aconsegueix fer-nos un espill de la barbàrie nazi, uns contes que seria molt necessari que veiessin la llum ja que aquesta mena de relats no abunden a la literatura catalana.Després de la publicació de "Roc Llop i Convalia, l'exili d'un poeta miravetà", obra guanyadora del XIIIè premi Artur Bladé i Desumvila d'assaig, que vaig redactar conjuntament amb Josep M. Sàez, amb la publicació d'aquests posts voldria continuar potenciant la figura de Roc Llop i reivindicar-lo com un dels grans poetes ebrencs i catalans de l'exili. Properament, també serà objecte d'un segon homenatge al programa Lletres Ebrenques d'Antena Caro Roquetes (96.0 fm), que posteriorment pot ser escoltat a través de la web www.antenacaro.com.