La parla a CampredóHi ha pobles ebrencs amb una fonètica molt característica com és el cas d’Ulldecona (Montsià) o Paüls i Xerta (Baix Ebre). La parla d’aquestes poblacions mereix una especial atenció per part de lingüistes i filòlegs, que tenen un autèntic filó per als seus estudis. No és el cas de Campredó, ja que el parlar dels nostres ciutadans no és identificable respecte al de poblacions veïnes com l’Aldea o Tortosa. Tampoc no hem estat un poble que conservi paraules estrictament locals, concernents a àmbits com la gastronomia o l’agricultura, com passa en alguns pobles ebrencs que tenen vocabulari força identificatiu. En canvi, ens agrada reivindicar algunes qüestions de lèxic i expressions ben característiques del català que parlem als pobles de la riba final de l'Ebre.
El nostre lèxic és variadíssim, com el de qualsevol altra variant de la nostra llengua. Paraules com granera ens porten a la construcció de verbs com agranar, usat en expressions com agranar cap a casa, que té el seu significat equivalent en altres variants dialectals. Una de les paraules que més sobta a altres parlants és escurar, és a dir, rentar els plats; una acció derivada és fer l'escuranda. De fet, escuranda fa referència al conjunt d'estris que han de ser rentats. També voldria fer esment de la pronunciació col·loquial de paraules com ando-siau o ando-sien enlloc d'adéu-siau, de la qual persones de generacions més grans fan un ús extensiu.
Una de les expressions més nostrades és alego. No estem parlant de l'expressió hasta lego, un evident castellanisme de luego. Per si sola, la paraula alego esdevé sinònim de prompte o en un futur: alego vindrà, alego no podrem sortir de casa, alego en seran més que natros. També hem de destacar el fet que usem una v en diminutius com peuet o pouet que esdevenen pevet o povet. Aquest fenomen també es produeix en poal (galleda, en català oriental), que en alguns pobles pronunciem poval; i en paraules derivades com una poalada d’aigua que pronunciem povalada. També és curiosa l'expressió mes que sigue, que usem enlloc de encara que sigui només: vés al curset mes que sigue perquè te veiguen la cara; també pot significar tan de bo: mes que sigue, jugue Messi. A Campredó la pronunciem mas.
El nostre lèxic és variadíssim, com el de qualsevol altra variant de la nostra llengua. Paraules com granera ens porten a la construcció de verbs com agranar, usat en expressions com agranar cap a casa, que té el seu significat equivalent en altres variants dialectals. Una de les paraules que més sobta a altres parlants és escurar, és a dir, rentar els plats; una acció derivada és fer l'escuranda. De fet, escuranda fa referència al conjunt d'estris que han de ser rentats. També voldria fer esment de la pronunciació col·loquial de paraules com ando-siau o ando-sien enlloc d'adéu-siau, de la qual persones de generacions més grans fan un ús extensiu.
Una de les expressions més nostrades és alego. No estem parlant de l'expressió hasta lego, un evident castellanisme de luego. Per si sola, la paraula alego esdevé sinònim de prompte o en un futur: alego vindrà, alego no podrem sortir de casa, alego en seran més que natros. També hem de destacar el fet que usem una v en diminutius com peuet o pouet que esdevenen pevet o povet. Aquest fenomen també es produeix en poal (galleda, en català oriental), que en alguns pobles pronunciem poval; i en paraules derivades com una poalada d’aigua que pronunciem povalada. També és curiosa l'expressió mes que sigue, que usem enlloc de encara que sigui només: vés al curset mes que sigue perquè te veiguen la cara; també pot significar tan de bo: mes que sigue, jugue Messi. A Campredó la pronunciem mas.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada