La parla catalana de Campredó (1)

Durant els propers dies anirem penjant un seguit de posts titulats La parla catalana de Campredó que provenen de l'article que va publicar-se al llibre-revista 25è aniversari del temple parroquial de Campredó, el qual ha vist la llum al febrer de 2009. L'hem escrit conjuntament Araceli Aguiló i jo.

La parla catalana de Campredó

Era l’abril de 1990 quan a la revista local Soldevila vàrem endegar una secció que portava per títol El nostre català. La implantació de l’ensenyament de la nostra llengua després dels anys de dictadura franquista va ser una de les apostes més importants i agosarades de la reinstaurada Generalitat de Catalunya a finals de la dècada de 1970. Anys després, i des del govern català, es va tirar endavant una política d’immersió lingüística, amb un gran consens polític, que ha portat uns fruits veritablement molt positius tant a nivell educatiu com social, atès que ha evitat l’exclusió d’una franja important de població per a la qual el català era una llengua totalment aliena. Es va apostar per un català estàndard tant en l’àmbit educatiu com en els mitjans de comunicació públics d’abast nacional (TV3, Catalunya ràdio, etc.). La cursa envers la normalització del català l’encapçalava el model fabrià, del Mestre Pompeu Fabra, instaurat als anys 1930 i que havia tingut nombrosos seguidors al territori ebrenc, basat en una variant lingüística predominant, el català oriental, agafant com a veritable base la parla de les comarques barcelonines i gironines. No és cap anomalia, ja que en gairebé tots els països amb parla normalitzada s’agafa la variant amb més parlants, que sol coincidir amb la de la capital i l’àrea circumdant, com a varietat estàndard.
Des de Soldevila volíem, però, posar el nostre granet d’arena envers la dignificació del parlar ebrenc, sense qüestionar el model de Pompeu Fabra, un lingüista que ens mereix tot el nostre reconeixement per la formidable tasca de dotar el català d’una gramàtica que acabés amb segles d’escriptura inconsistent. Al mateix temps, ens vàrem interessar pel fet literari a les nostres comarques per tal d’ajudar a difondre tot un seguit d’escriptors/es d’alt nivell que des de les nostres terres han aconseguit fites importants dintre de la literatura catalana.
Gairebé dos dècades després, continuem ferms en la difusió de la gent de lletres d’aquestes contrades. Hem estat una terra rica en literats/es. Des dels Constitudinae Dertosae o Llibre dels Costums de Tortosa del segle XIII, el primer text jurídic escrit en llengua catalana que es pot consultar a l’Arxiu Històric de les Terres de l’Ebre; passant pel cavaller renaixentista Cristòfor Despuig, el poeta barroc Francesc Vicent Garcia conegut com a Rector de Vallfogona, el monjo dominic i poeta Francesc Mulet, fill de Sant Mateu del Maestrat, màximes figures literàries en llengua catalana dels segles de la decadència; i continuant per l’intel·lectual tortosí Francesc Mestre i Noé, que va encapçalar un moviment renaixentista a finals del segle XIX que va permetre l’aparició de grandíssims literats ja entrat el segle XX, com és el cas del memorialista Artur Bladé i Desumvila (Benissanet), el poeta i historiador esportiu Joan Cid i Mulet (Jesús), el novel·lista Sebastià Juan Arbó (Sant Carles de la Ràpita), el dramaturg Joan Povill i Adserà (Vilalba dels Arcs), el poeta Salvador Estrem i Fa (Falset) o el poeta i periodista Roc Llop i Convalia (Miravet). Tots ells varen mostrar una autèntica fidelitat a la llengua de la terra. La Generació de la revista Gèminis, els tortosins Gerard Vergés, Manel Pérez i Bonfill, Zoraida Burgos, Jesús Massip i Ricard Salvat varen aportar una mica de claror en un període de gran foscor per a les nostres lletres en plena postguerra. La seua herència formidable ha permès que avui dia ens trobem amb una llengua viva al carrer, amb un índex de catalanoparlants superior al de la majoria de comarques del país, i amb l’existència d’escriptors/es de gran nivell, coneguts arreu del nostre domini lingüístic: Emili Rosales (la Ràpita), Andreu Carranza (Flix), Francesca Aliern (Xerta), Jesús M. Tibau (Cornudella), Carme Meix (Gandesa), Miquel Reverter (La Ràpita), Joan-Elies Adell (Vinaròs), Albert Roig (Tortosa) i tants i tantes altres.
Sortosament, el català s’ha incorporat amb força en l’àmbit de les noves tecnologies. El fenomen blocaire ha irromput amb força a casa nostra. Campredó és precisament el quart poble quant a nombre de blocaires de les Terres de l’Ebre, només darrera de poblacions molt més grans com són les veïnes Tortosa, Amposta i Flix. A més, tots/es els i les blocaires campredonencs/ques fan ús de la llengua catalana, la qual cosa demostra l’èxit del procés normalitzador del català.