la novel·la Tomàs Serra (14)

3
LA CARTA
Amb data de 7 de novembre de 1956, a primera hora del matí vaig rebre al taller una carta segellada a Orleans, la qual havíem estat esperant amb molt d’anhel des de feia unes setmanes. L’escrit que anava signat pel pare d’en Josep era bastant extens, quatre pàgines i mitja. La lletra no gaire bona, cosa que dificultava la compressió i accelerava el neguit. La informació que portava era molt valuosa per a nosaltres. Vaig posar-me d’immediat a llegir-la molt lentament. Cada paraula que hi havia redactada m’interessava moltíssim. No volia perdre’m ni un detall. Els Soldevilla ens digueren que no sabien exactament on residia el seu fill, atès que des de la seua estada a Campredó no tenia una adreça permanent. Però no creien que hagués abandonat el territori d’administració francesa, com ell l’anomenava. Les darreres notícies el situaven per la regió propera a Perpinyà, on treballava la terra, prenent part en la campanya de la verema i la recol·lecció d’altres fruites estacionals. Podíem estar segurs que estava viu. No havia estat assassinat per la guàrdia civil juntament amb altres maquis, tal com s’havia passat la veu pel poble anys enrera, tot i que havia vist la mort de ben prop. No l’havien vist des de feia exactament 15 mesos, ni tampoc no es posava en contacte epistolar o telefònic amb ells amb tota la freqüència que desitjarien (això ho canvia tot, vaig dir-me a mi mateix boig d’alegria).
Havia estat malalt. Els pulmons li causaven uns delicats problemes respiratoris. Estaven preocupats – mira si li toca realitzar alguna feina laboral dura, quan ell ja no està per gaires aventures físiques! -. Afegiren amb to de lament que s’havia passat massa nits dormint a l’aire lliure, en campaments i coves, i òbviament se’n ressentia. Haurien volgut que s’hagués quedat a viure definitivament prop d’ells, però en Josep era cul de mal seient i no li agradava romandre al mateix lloc per massa estona. Entretant, tenia altres afers personals importants, dels quals no ens en varen donar cap mena de detalls. Ens varen prometre, però, que tan prompte com es posés en comunicació amb ells, li farien saber el nostre interès a retrobar-lo. Estaria molt content de saber que la Mariona, a qui els l’havia descrita com el gran amor de la seua vida, estava vivint al país pirinenc, malgrat que hagueren de reconèixer que aquest possible contacte no es produiria d’una manera ràpida.
En Josep continuava essent aquell noi independent, de vida obscura, de qui mai no es podia endevinar quin seria el proper pas. Amable en el tracte, excel·lent company, amorós amb la família i els més vells quan convenia, aspre i solitari quan era conscient del que volia, valent alhora d’afrontar les adversitats, obsessionat permanentment en les seues cabòries, motivat en el combat contra les injustícies. Un meló abans d’obrir, el gust del qual és tot un enigma.
No podia continuar la feina de la jornada. El dia s’aturà al meu voltant. A fi i efecte de reunir totes les sensacions que m’envaïen, em vaig posar a mirar el paisatge des de la finestra del despatx. El sol s’aixecava. El vent fred de les altes muntanyes començava a bufar a ràfegues mitjanament fortes. No volia plorar ni cridar. Havia d’assimilar amb calma tot el que m’havien comunicat. Com si estigués dins mateix de les muntanyes, jo sentia els bufecs del vent dins del meu cap. Portava un missatge. Què em deia? Tenia la necessitat de tocar cada cosa i cada ésser. El vent s’infiltra per tot. No es fa mai enrera. Empeny i arrossega els destins fins indrets indeterminats. Pensava en els pobles i ciutats que havia visitat, en la gent que havia après a conèixer, a comprendre i a estimar. Vaig sentir renàixer l’esperança. El dia se’m féu una eternitat. No vaig parlar amb gaire gent per gaire estona, endinsat en els meus somnis.
Al vespre vaig passar pel pis de la Mariona. Ella havia estat enfeinada tot el dia. Estava segur que em renyaria per no haver-la visitat abans. Però m’havia dedicat el dia a mi mateix per tal d’anar recopilant històries. Passada la sorpresa, tots dos entusiasmats vàrem rellegir la carta diverses vegades. Vàrem fer molts plans i enarborar les il·lusions sobre la possibilitat de retrobar-lo prompte. Aquesta epístola ens portava la bona nova. En Josep vivia i no gaire lluny.
Jo, de cap manera, no esperava que aquella nit la Mariona volgués fer l’amor amb mi. Si he de ser sincer, m’agradava la idea de poder veure’ns alguna vegada sense acabar, com fèiem habitualment, al mateix lloc, perquè semblava que a tots dos només ens interessés l’assumpte de la carn. Però no, a pesar d’haver esbrinat que l’home a qui més havia estimat en la seua vida i que encara continuava estimant estava viu, immediatament, havent sopat, se n’anà a la seua cambra i tornà tota nua, tal com a mi m’agradava veure-la i tantes vegades li havia demanat que ho fes. A mi m’excitava molt el moviment de les seues natges nues i la bellesa del seu cos tal com Eva anava pel paradís. Es va dirigir cap a mi, que estava assegut al sofà mentre escoltava les notícies de les 11 de la nit a la Pirenaica, i lentament es va prendre el temps per anar-me traient cada peça de roba que portava. Es va posar damunt meu i em va cardar. Tot ho féu ella, jo em vaig deixar. Aquesta fou la manera tan especial amb la qual va celebrar la seua i meua felicitat.
Els Soldevilla ens facilitaren el número de telèfon d’uns veïns seus a Orleans, que curiosament provenien de la vila marinera de Vinaròs, per tal de mantenir el contacte i ens varen convidar a visitar-los quan ho creguéssim oportú. Tenien ganes de conèixer-nos. En persona ens podrien explicar moltes més coses. Acceptàrem la invitació de bon gust. El cap de setmana següent, plens d’il3lusió, agafàrem el tren que ens havia de portar fins a la històrica ciutat.
Amb una bona marxa ens anàvem endinsant en l’enigmàtica terra occitana. El cant dels trobadors era present i els misteris càtars prenien vida. Els castells reflectien la grandiositat d’altres temps més pròspers quan la cultura era la reina del territori. Havíem deixat enrera tots els túnels i el tren pareixia que accelerava com si tingués pressa per arribar; xiulant joiós. Vaig notar amb estranyesa que en moltes estacions de viles amb renom no s’aturava, les passava de llarg a la mateixa velocitat. A les andanes d’aquestes estacions no hi havia cap moviment, algun empleat, a qui se’l reconeixia per la gorra, dues o tres persones i algun noiet que miraven aquest espectacle, sempre nou, de veure passar el ferrocarril, mirant fixament les finestretes, darrera dels vidres de les quals es veien rostres desconeguts. És curiós el món. Pareix que necessitem veure’ns els uns als altres, tot i que no ens coneixem i no tenim cap vincle. Després, en canvi, no ens satisfem. Ens fem nosa.
Vaig començar a pensar massa jove, però no tinc dubtes sobre mi mateix. Dalt del tren també rumiava. Em semblava que havia trobat la llum, el sol, tots els astres. Tot i això l’ambient d’un tren no acompanya. Els interiors sempre m’han afigurat tenebrosos, per la seua poca llum. Amb les fustes de color fosc, amb el sacseig, amb els cotxes de tercera amb què ens toca viatjar a la poca roba, amb seients durs i incòmodes, suportant la companyia de gent que parla de tot, que ho critiquen tot, que ho saben tot i que no saben res. Al meu costat hi havia un matrimoni amb un fill, un jove d’uns 17 anys que estava assegut al costat de la finestreta. El noi va badallar, va berenar, es va posar a contemplar el paisatge i després a llegir una novel·la. Em satisfà tostemps veure gent que llegeix. Els seus pares xerraven poc, solament el marit de tant en tant consultava el rellotge. La darrera vegada va dir: - porta mitja hora d’endarreriment, no arribarem a París fins ben entrat el matí. L’accent els delatava. Eren fills de la Provença Oriental. Davant teníem quatre persones, un home que semblava un caçador sense escopeta, mut com una tàpia; un capellà jove d’aspecte molt humil que portava lents, a estones mirava a l’exterior, altres llegia un Breviari; quedava una senyoreta de gestos elegants, molt espigada, morena, amb els dits plens d’anells i unes pulseres d’argent que li poblaven els canells; i la seua mare, cinquantena, molt empolvada, vestida amb certa elegància i presumpció, tenia un cabell molt negre i ben cuidat. El nostre espai tenia l’olor de perfum de colònia.
Analitzant els gestos i els vocables de la gent, el temps va voler. Orleans ens deia Bonjour. La família ens va rebre amb tota la cordialitat. Ens prepararen dues habituacions una al costat de l’altra. Durant l’estada, la mare d’en Josep ens va cuinar molt bona teca. La casa era acollidora. Donava la benvinguda amb un jardí impecable, fruit del treball del pare, professional de la jardineria. Les roses aportaven l’aire càlid, tan típic de les llars de la nostra gent mediterrània, tan allunyat de la tradicional fredor francesa. Es feien totes les menjades a l’hora que pertocava. Mai no feia falta un estri damunt la taula. Es canviaven els llençols dia sí dia no. Es tenia tot a disposició a la sala de bany. Era la casa d’una família tal com s’entén al país aquesta paraula. Nosaltres vàrem poder gaudir d’aquesta joiosa manera de viure durant uns quants dies.
Parlàrem llargament sobre en Josep, d’allò que l’havia portat a Campredó i del que l’havia fet fugir temps després. També sobre la figura quasi demoníaca d’en Palomares, de les malifetes i crims que havia fet durant la guerra civil i després de la seua actitud caciquil al poble i de les moltes desgràcies que havia causat. Sobretot, vaig escoltar molt atentament quan en Pere Soldevilla em va parlar de les experiències del seu fill amb els guerrillers a la serra del Maestrat, la manera com va ser ferit i miraculosament aconseguí fugir dels setges de la guàrdia civil i totes les estratègies que va usar per alliberar-se i fer cap a Cervelló, i més tard dirigir-se a la frontera francesa.
En Josep havia dormit en la que ara estava sent la meua habitació de convidat. Allí els seus pares l’havien cuidat els mesos que durà la convalescència, però quan es va trobar amb força i salut suficient els va tornar a deixar. Son pare insinuà, sense gaire entusiasme, que el fill tornava a estar embolicat en algun afer polític i que possiblement tindria problemes greus novament.
-Es dedica a voler solucionar els problemes de la societat. S’enfronta amb els poderosos i aquest no accepten ningú que pensi diferent a ells. Creu en un món d’il·lusió. De vegades, crec que no ha baixat encara de la lluna. Sobre ell mateix, en canvi, no s’adona ni que té una tos molt lletja o que el cos li bull de febre.
Durant aquests dies també tinguérem la Mariona i jo temps suficient per intimar. Vàrem fer les nostres incursions nocturnes. Més d’una nit la passàrem junts a la mateixa habitació, sense que ningú se n’assabentés (almenys així ho volem creure). La tranquil·litat ens feia incrementar el deler. En la intimitat aconseguíem alliberar totes les ànsies. Ens sentíem amb plenitud, disposats a conquerir els plaers més reconfortants. Executàvem els nostres desigs. Em trobava a gust amb ella i no només perquè em satisfeia sexualment, sinó per què la veia com una noia íntegra i que sabia en tot moment el que volia fer i allà on volia anar.
Pels carrers d’Orleans enraonàvem entre nosaltres en francès. Creàvem una situació curiosa. Se sentia còmoda amb aquest idioma, car podia corregir-me. M’havia prohibit parlar de temes polítics, en francès no hi havia lloc per als arguments catalanistes. A la tauleta de nit em deixà une roman, una novel·la: “La fille aux yeux d’or” d’en Balzac. Un altre clàssic. Em vaig endinsar dins d’aquella refinadíssima prosa que ens va deixar l’Honorat. No em cansaré d’aconsellar el plaer que porta la lectura: Cette ville ne peut donc pas être plus morale, ni plus cordiale, ni plus propre que ne l’est la chaudière motrice de ces magnifiques pyroscaphes que vous admirez pendant les ondes! Paris n’est-il pas un sublime vaisseau chargé d’intelligence? Oui, ses armes sont un de ces oracles que se permet quelquefois la fatalité. La Ville de Paris a son grand mât tout de bronze, sculpté de victoires, et pour vigie Napoleon.
Després de dues setmanes d’estada amb els Soldevilla, haguérem de retornar a Andorra, on la intensa feina al taller i a la ràdio ens demanaven. Vàrem partir molt satisfets de tot el que havíem aconseguit saber. Però encara havíem de planejar exhaustivament com prosseguir la recerca d’en Josep per un territori proper, el Rosselló, on parlaven igual que natros i on residien molts exiliats catalans i no ens havia de ser difícil de trobar-li la pista. La fe pot moure muntanyes, diu el proverbi. Ara era cosa només d’una muntanya que ens separava. El destí podria apropar-nos novament. Els moviments d’en Josep no podien ser molt diferents als meus.
Milers d’idees van començar a inundar-me la ment. Vaig imaginar la vida d’en Josep i endevinar els seus passos. El meu jo revolucionari va començar a emmagatzemar il·lusions. De sobte, un raig de desesperança. Vaig sentir nostàlgia. Els meus iaios tornaven a ser presents, i en Black, i els meus jocs d’infantesa. La vida tranquil·la del poble i el seu humanisme. La penúria i la calma. Els partits de futbol i les novel·les de la ràdio. Jo estava per sempre més mesclat amb tranquil·litat i grandeses, i un esperit de revolta que complicava les coses.

AL TEU COSTAT

Al teu costat, et veig com jo... ens estimem.
T’acarono el pit i, llavors, sento com s’apropen
els estels llunyans que em fan reviure sensacions ancestrals.
Et sento prop, et sento meu, et sento aliè a la història
dissortada que encadena la diferència.
Estic segur de tu i de mi, del nostre amor ben sa,
que no ha d’amagar res, que és orgull de la persona.
Et miro nu i et veig el cor,
i tot el cos s’apodera de sensacions immenses.
Oblido tot aquell que vol crear cadenes, renega
del nostre amor, i el condemna a l’infern de les calderes.
Tu i jo, som dos, som dos i no donem comptes a ningú.
Lliures del nostre destí, lluny de cadenes crematòries
i de ments alienes a la llibertat dels humans.
Som tu i jo, i estem nus,
i vestim el nostre cor amb passió i ...amor.

Emigdi Subirats
Poema composat per a la tertúlia “Ser gai i lesbiana avui dia”, celebrada a Antena Caro Roquetes el 15 de gener de 2008.

La novel·la Tomàs Serra (13)

Vaig oblidar d'escriure ahir que era el capítol 1 de la 2 part de la novel·la, en la qual el jove Maset "lo del ferro" es converteix en Tomàs Serra, pintor i activista
2
LA MARIONA
Aquel dia la Mariona es va despertar d’hora. Es va quedar una estona al llit per tal de centrar els seus moviments diaris. Necessitava concentració, les seues responsabilitats començaven a tenir rellevància. Va sentir ploure. Odiava la pluja en els dies de feina. Va pensar que no calia portar tanta pressa. Als llocs igual s’arriba. Hi ha temps per a tot. Era una persona tranquil·la, que rarament s’alterava per res, que conduïa les emocions i les sensacions pels marges més pragmàtics del seu tarannà. Tothora. Excepte quan recordava el passat. Massa records dolorosos l’alteraven, llavors necessitava desmemòria, un esforç incommensurable envers l’oblit.
S’havia integrat plenament al menut Principat. Era una noia apassionada i amb excel·lents qualitats per escriure, despertades durant els darrers anys d’adolescència quan va tastar el gust de l’amor. Des dels primers dies que es va establir a andorra va estar col·laborant activament amb diverses activitats literàries, així com amb diferents mitjans de comunicació orals i escrits. Va saber buscar-se la vida per trobar els contactes que al varen introduir dins d’aquesta complicada teranyina cultural, en la qual es necessita combinar el talent i la voluntat, si es pretén gaudir d’un paper preponderant i d’una remarcable influència social. Va esdevenir una periodista de prestigi que formava part dels cercles literaris catalans més cultes de l’exili. Era de les poques empleades que, malgrat portar pocs mesos treballant-hi, rebia un salari de La Pirenaica on, per les característiques ideològiques, dominava majoritàriament el voluntariat. Dedicava moltes hores a les tasques organitzatives. Aquest fet marcava la diferència. Poc després, la intensitat que imperava a la feina de la ràdio la va forçar finalment a abandonar la docència per sempre, per tal de poder dedicar-se en cor i ànima a les tasques periodístiques. L’ensenyament no havia estat mai una veritable vocació per a ella, més aviat, en el seu cas, era la sortida habitual que es donava a les noies de casa bona.
El seu treball estava sent molt ben valorat. Era de llarg la locutora més coneguda del país. Havia rebut ofertes interessants d’alguns acreditats mitjans de comunicació francesos, amb molta més difusió, que havia rebutjat per fidelitat a l’emissora i als companys. El fet de treballar per una causa justa era més important que les altes remuneracions econòmiques, per difícil que això pugui semblar. Aquesta forma d’actuar em complaïa, em complau i em complaurà. Certifica aquella frase lapidària que afirma que “els diners no ho poden comprar tot”.
A part del programa d’entrevistes, s’encarregava d’escriure guions per a les populars i llarguíssimes novel·les passionals que emetien totes les cadenes de ràdio a les sobretaules i als vespres, que tenien més de mil capítols de mitjana. Eren serials de trama amorosa que van aconseguir una gran popularitat i que varen arribar a ser mitificats pels milers d’oients. A més d’entendrir el cor de l’audiència, aconseguien també deixar patent el grau de submissió de les dones de la societat del moment. Van marcar una època, però. “Simplemente María”, “La muchacha que vino de lejos”, i tantes altres. No hi ha ningú que no les recordi i parli d’elles amb tendresa i un xic d’enyorança.
La Mariona s’enfadava de veritat quan aquells que escriuen tan bé li recordaven que aquest gènere era sotsliteratura, que no tenia cap mena de vàlua literària. Ella argumentava que tenien un valor molt més trascendental que el purament literari, el de contactar amb tota una població que estava a la recerca de sensacions. Suposaven la millor arma per combatre la solitud. Aquella mateixa setmana havia acabat de redactar la darrera creació. Un relat dividit en 50 capítols, titulat “La Montse surt de l’orfenat”, en el qual donava senyals inequívoques de desencant, criticava la cruesa d’algunes relacions familiars i la manca de comprensió que han hagut de sofrir moltes noies des de ben joves. Per suposat, si agradava a l’audiència, se li demanaria una segona part. La imaginació romania amb les portes ben obertes, no es podia permetre cap mena d’aturada. Novament hauria de passar moltes hores davant la màquina d’escriure per tal de redactar uns texts que connectessin amb allò que el públic volia escoltar.
El preàmbul era ben explícit: “Vaig néixer vora un riu de gran cabal. A la vila d’Amposta, que fou Imposita. El meu pare va morir quan jo tenia només tres anys i la meua mare es va posar d’immediat a viure amb un carnisser adinerat, que estava carregat d’arrogància. No vaig tenir mai una bona relació amb ella. Alguna vegada anava a fer-los una visita, a ella i al seu nou marit, però sentia l’existència d’un abisme entre nosaltres. Crec que li portava mals records. Era una dona dura i s’enfadava fàcilment, en absolut sentimental com jo. Ells formaven una parella singular. Ell sempre buscava saber allò que feies malament i tirar-t’ho a la cara. Sota la influència d’aquest home, em vaig adonar que ma mare es feia cada vegada més masculina. Entre ells, no hi havia amor, senzillament servitud i respecte com passa al servei militar entre els companys de regiment i els sergents. Ella era la seua serventa i s’encarregava d’ell. Es pot entendre fàcilment que no tinguessin altres fills. Havia estat enamorada del meu pare? En tot cas, podria dir que l’amor no li interessava gens i la meua naixença no havia estat per a ella més que un accident”.
També coordinava programes sobre aspectes literaris que permetien donar veu als millors escriptors catalans del moment, la majoria dels quals estaven sofrint l’exili. Desgraciada cultura la nostra que es va veure obligada a exiliar-se i deixar els valors propis en mans dels enemics de la claredat! Em sento embriagat de tristesa quan penso en les dècades d’emmudiment del nostre poble.
Va cercar els moments per viure de ben prop la crua realitat de la població camperola. Va trepitjar un bon nombre de pobles a la recerca del coneixement real del dia a dia. Va poder comprovar de primera mà el model de supervivència que seguia la classe obrera i entendre que la lluita de classes era una realitat viva. No solament teories escrites en documents dogmàtics. L’agricultura i la ramaderia eren les bases del sistema econòmic andorrà. Els pagesos de les 7 parròquies havien de lluitar contra l’adversitat climàtica. Feien una tasca duríssima i gens recompensada. Arreu, a La Massana, Canillo o les Escaldes. La bellesa de la naturalesa, aquella vegetació muntanyenca donava lloc a abundants pasturatges i a bellíssims prats al fons de les valls, contrarestava el treball dur de les fargues i l’escassa rendibilitat dels camps. Es va endinsar en aquell xicotet univers d’encant. El seu pensament ensonyat adquiria lluminositat en aquelles setmanes d’esbarjo. Va entrar a Encamp. El trobà ple d’alfabregueres als carrers, amb cobrellits de roses presumint del seu color i gaudint de la Festa Major. A l’hora de dinar, en una de les fondes que s’excel·lien amb el menjar, es va topar amb una cara coneguda.
-No és vostè el doctor Maials? Em coneix?
-Com no t’he de conèixer filleta. Mare de Déu de la Cinta, si és xicotet el món! Tu també per aquí (li donà una forta i sentida abraçada). Vaig haver de fugir de Campredó fa sis mesos per la porta del darrera, més o menys com tu. T’he de ser franc, no he tingut mai simpatia pels Domènech, però t’acompanyo el sentiment per la manera com va morir ton pare. Si no hagués marxat, el cabró d’aquell amb qui et van casar m’hauria ficat a la garjola. Qui parla se la juga i jo no en sé de callar davant d’aquesta colla de criminals. A més no quedarà ningú al poble. Franco ha obert les fronteres i tots fan via, acampi qui pugui. A Ginebra ja hi ha més de 30 famílies. Va venir en Joaquim Roca, que estava exiliat des del 39, i es va emportar un munt d’homes a treballar a la remolatxa del sucre a un poblet com el nostre, que es diu Soissy-sûr-école prop de París. L’any passat va ser any de gelada. Els pagesos ho van perdre tot. Emigrar és l’única sortida que queda a tothom. Treballar com a negres, que la peresa és la mare de la pobresa. Jo, ja ho veus, em guanyo la vida en aquest poble, amb la medicina que és l’única cosa que sé fer. M’alegro de veure que estàs bé. I maca com sempre, la noia més maca de tot Campredó. Al poble se’n parla molt, de tu. Com és que estàs a Andorra?
-No podia aguantar ni un minut més al Mas de la Missa. No vaig fer ni les maletes. Vaig agafar només objectes sentimentals. Per això els vaig agafar desprevinguts. Perdoni l’expressió. Tenia uns estalvis que em permetrien viure durant unes setmanes. Un matí, enlloc d’anar a treballar, vaig agafar el tren directe a Barcelona. No em vaig voler quedar al cap i casal, perquè estava segura que remourien cel i terra per trobar-me. Aquella mateixa tarda vaig agafar un autobús fins a Girona, on em vaig trobar per casualitat un xicot a l’estació que estava fullejant un diari. Ens vam posar a xerrar, i vam notar que teníem una cosa en comú. Tots dos estàvem fugint. El va venir a buscar un company que residia a la ciutat immortal. Passàrem una setmana amagats a casa seua. Fins que ens dirigírem cap a Puigcerdà i creuàrem la frontera. Ara estic treballant per culturalitzar aquest país, alhora que intento oblidar tot el que m’ha tocat viure.
Andorra estava avançant a passos accelerats. Els nuclis més grans començaven a industrialitzar-se. El tèxtil i el tabac anaven esdevenint una font d’ingressos transcendental i donant vida a una mena de miracle monetari dels anys 50. S’anaven construint noves vies de comunicació que alleugerien les dificultats de comunicació entre els comuns, l’explotació de l’energia elèctrica permetia un desenvolupament tecnològic que mai haurien somiat abans. El país havia endegat la ruta més costosa, la que el portaria a obrir-se més enllà de les muntanyes.
En Josep l’havia encoratjada a prendre el camí de la literatura quan es va adonar de la seua facilitat a l’hora d’agafar una ploma i crear un producte escrit. Li corregia els escrits i li intentava millorar l’estil, ja que era molt jove i escrivia per un impuls intern, sense cap mena de pautes. També l’influencià notablement per tal que donés el pas i comencés a escriure en la nostra llengua, tot i que a ell, per seu tarannà revolucionari, li interessava gairebé en exclusiva una literatura de caire ideològic, que fes una clara crítica social i una aferrissada defensa dels més desvalguts, que a la vegada actués com una eina que servís per atacar el règim criminal que ens estava oprimint.
La Mariona, ben al contrari, quan residia a Campredó estava molt més interessada en la creació de móns juvenils, motivada en particular pel conreu dels contes infantils. No li interessaven els escrits que portaven algun tipus de connotació política i de caire reivindicatiu. Havia cursat els estudis de magisteri en un col·legi de monges. Se sentia molt prop sentimentalment de la canalla. La seua família era feixista. L’integrisme religiós regnant, que mancava de qualsevol sentiment humanista, havia escampat que els comunistes no eren éssers humans com els altres, portaven cua al darrera i acabarien cremats a les brases de Satanàs.
Estava absorbida pels mitjans de comunicació audífons. Dedicada a la feina tothora. Pas a pas va anar escalant posicions dins l’emissora i en un curt període de temps va arribar a ser l’encarregada de programació general. Va poder contactar amb persones molt influents, econòmicament potents, i amb tota la intel·lectualitat d’arrel catalana. Mitjançant la ràdio, la Mariona gaudia de la possibilitat de desenvolupar la seua extensa imaginació, atès que li encantava treballar aspectes programàtics de gran diversitat.
Les noves obligacions no li impedien trobar el temps per escriure. La Mariona, que escrivia poesia romàntica, que de ben joveneta va començar a narrar contes per a infants, havia donat pas a una dona molt més pragmàtica que va voler esdevenir una bona professional. Les circumstàncies adverses no havien fet deixar enrera els impulsos imaginatius.
El francès era un segon vehicle que li obria una visió del món amplíssima. La llengua de la poesia, dels ritmes suaus i les frases melòdiques. La llengua a la qual es traduïen totes les joies literàries i li permetia arribar a escriptors llunyans. La seua lectura pausada, perfecta, harmoniosa, em feia despertar tot tipus de sentiments i adorar el món fantàstic de la poesia. Una joia per a l’orella. Era una dansa lleugera, que s’atansa i remena, la gran encisera, llegida amb veu d’una nena. Llenguatge formós que omple el cor.
Xafem de peus a terra, però. Molts diumenges em convidava a dinar. Era l’únic dia que podia lluir-se a la cuina. Revivíem els sabors d’abans. Anàvem al cinema junts. A Barcelona havia agafar aquesta afecció, donar que els Molins eren addictes a la pantalla gran. Les pel·lícules eren diferents, però. A Andorra no ens havíem d’engolir en exclusiva les cançons dels cantors del règim, el flamenco i la canción nacional (Antonio Molina, Estrellita Castro, la Faraona, Imperio Argentina o Juanita Reina). Aquí rebíem els films americans, també pel·lícules de destape que eren titllades d’immorals pels salvadors de la moralitat. La fruita prohibida es trobava al nostre abast. El plaer de veure un cos nu contrastava amb l’escassa qualitat del producte.
A la fi plovia i s’esvaïa la pols dels mals humors que ressecaven la gola i els pensaments. L’aigua queia en gotes gruixudes i tèbies sobre les teulades i després més ràpida, gairebé amb ràbia. Novament l’aigua i la fredor alliberadora calmaven els conflictes i ens permetien continuar existint. Els aires del Pirineu anaven refredant la vida. Ens marcaven cada pas i ens donaven llicència per continuar sense cadenes. Trepitjàvem la neu i ens sentíem més humans. Era un fred distint, el de les relacions humanes i amoroses, el que consentia amistats duradores i vertaderes. I la llum. La llum de l’¡ xistència, de la convivència, de l’art i l’amor. La Mariona era un fruit madurat a Andorra.

La novel·la Tomàs Serra (12)

1
PINTOR
A Andorra em vaig sentir des de bon principi com a casa, més inspirat que a la gran city. La vida en una capital és radicalment diferent. És obvi que té atractius, però li sobra artificialitat, li manca bellesa plàstica, puresa, sentit de grandiositat natural. Jo venia d’un poble xicotet. La idea de la gran concentració urbana m’havia enlluernat, com a gairebé tots aquells que anhelen provar experiències noves, però tant quitrà comença a alterar el sistema nerviós i cansa. Com expressen amb mots retòrics però bellíssims els cantants de la poesia, fins i tot quan fan ús d’una prosa refinada: “Al principi hi havia una immensa planúria d’arbres. Només arbres. El sol naixia tots els matins i totes les tardes es moria. L’aire s’enduia a revolades les fulles dels arbres primitius. El cerç va aixecar unes arrels tendres. Així va nàixer l’home. Era primavera. En el país dels arbres sempre és primavera”. Aquesta terreta andorrana era senzillament encantadora. La tornada a la natura, a la terra verge, als paisatges verdinosos dels prats i a la blancor enlluernadora dels colossals cims a l’hivern, era tot un espectacle fascinador que em va fer recuperar vivències més joves i adonar del meu profund arrelament als campa i a les seues olors. La deliciosa tranquil·litat que es respirava en l’ambient i l’espectacular bellesa de les punxegudes muntanyes pirinenques que ens encerclaven, varen convertir el lloc en ideal per poder viure confortablement i per concentrar-me cent per cent. La retina se’m quedà enlluernada. La conseqüència més immediata d’aquesta vida tan agradable i plaent del jo pintor, va quedar ben reflectida en els olis i premiada en uns dibuixos cada vegada més perfeccionats.
No em calia amagar de ningú, ni de tenir cap por que els grisos m’enxampessin, la qual cosa m’havia estat obsessionant durant els darrers mesos (ningú mai no s’arriba a adaptar a la idea de la clandestinitat permanent). Els meus moviments eren lliures! Aquesta nova situació personal m’ajudava moltíssim a aconseguir un bon treball artístic. Propiciava la necessària concentració i tranquil·litat d’esperit cabdals per a un artista. Quina joia! Podia fer un traguet o prendre qualsevol cosa de menjar al bar de la meua elecció o anar de compres quan m’ho podia permetre, com fa habitualment qualsevol altre mortal que només aspira a fruir de pau interna i total llibertat de circulació. Aquestes activitats que poden semblar tan quotidianes i mundanes i en res revolucionàries, les enyorava de tot cor i les necessitava gairebé tant com el pa que em menjava.
Estava sent un hivern inclement. No recordava haver-ne viscut cap altre d’igual. Queia la neu dia sí dia també. Era tot un espectacle. L’escalfor de la llar de foc ens consolava. L’olor de llenya de pi cremada donava la benvinguda complaent a una vida casolana. Els pensaments es tranquil·litzaven dins d’una atmosfera propícia a les calmes allargades. Una neu blanquíssima resguardava el terra. Era l’hivern més distint, el del fred a la muntanya i l’escalfor a casa. Una fredor externa no es lliurava d’una escalfor a dintre, plena d’il·lusions, aspiracions, enyorances i qui sap si d’amor.
La llum m’inspirava, em facilitava tota mena d’idees i sensacions. El sol, quan prenia possessió del cel, sabia com fer belles les vistes i convertir-les en paradisíaques. Els Pirineus varen esdevenir el paisatge ideal per influenciar notablement la meua obra. Em va arrossegar cap al treball abundant dels colors vius, la seua representació i plasmació concreta damunt d’un oli i el treball molt específic dels detalls. Els quadres resultants portaven el segell de la lluminositat, reflex del que era el país andorrà, amb tons brillants i plens de vida. Havia desistit totalment d’interpretar i pintar tot allò que era lleig, també les situacions tristes i depriments. La bellesa superava els mals tràngols.
Els carrers eren tranquils de dalt a baix, absolutament tranquils. No hi havia cap mena de tràfec comercial. La gent no corria d’un lloc a l’altre. S’adonaven de la presència de tothom. Saludaven els que tenien la sort d’estar darrera la persiana i s’interessaven per la salut i altres fets quotidians dels éssers volguts. No hi havia pressa. Vivien al ritme que el cos els demanava.
L’habitacle on residia era vell. Havia estat construït amb parets de pedra gruixuda, en un cara sol. Una típica masia pirinenca que no deixava penetrar la xafogor a l’estiu i que era protegida del fred quan aquest exercia el seu regnat. L’ambient gelat era cosa per a l’exterior. Dins d’aquells murs en manteníem joiosament allunyats de la infernal fredor hivernal i gaudíem d’una placidesa climàtica veritablement envejable. L’astre lluminós, a través de l’enorme vidriera prenia uns tons morats, blaus, grocs o rojos, segons la menuda forma geomètrica que filtrava i queia, en diagonal, al mig del menjador de la casa per a reflectir-se en un espill. A vegades, quan bufava una mica el vent fresc, se sentia una remor vegetal, insinuant i dolça.
Aquell mas proporcionava un sentiment vagarós, en veure la taula coberta d’eines antigues, la cassolada, la terrissa, els plats de servir. Un corral que encara feia olor de mula. Les falçs i les corbelles, aixades, aixadelles, xerugues i la post d’empostar. Paraules aquestes que han desaparegut de l’ús habitual i que més aviat semblen prehistòriques a orelles de les noves generacions que estan vivint la vida a passes agegantades, a les quals tota cosa passada els sembla d’un altre planeta.
Per primera vegada la vida m’estava somrient de debò. No valia la pena recrear-me en les penes i recordar un passat ple d’obstacles, taques de sang i sofriments perennes. M’havia convertit en un professional d la pintura. En un artista, amb la definició de diccionari completa d’aquesta paraula. Me’n vanagloriava. Tenia el pensament posat en aconseguir la perfecció en el meu treball. Vaig evolucionar cap a noves tendències que havien revolucionat l’art. Vaig fer-me massa perfeccionista, potser, com si encara estigués cercant aquella bellesa ideal que em vaig comprometre interiorment a trobar algun dia, de la qual en Josep tant me n’havia parlat durant les nostres intenses i profitoses xerrades sobre l’art i les civilitzacions. Vivia envoltat de manuals teòrics de geometria. Volia aprendre de tot i de qualsevol. No sé si un artista neix o es fa, o una mescla de tot. Mai no he estat per filosofades, ni he tingut el temps. El cert era que de ben xicotet havia donat mostres del meu talent. Poble vora riu amb colors mediterranis, ciutat cosmopolita i muntanya nevada, m’havien impressionat per igual, i donat una força que només el pinzell aconseguia alliberar.
Mentrestant la neu cobria els carrers. A la nit, des de la finestra de l’escala, el camp era un paradís blanc de solitud. Sota la claror dels estels, el vent feia tremolar els vidres i el glaç s’acumulava a piles espesses. Les ombres adormien la vida. Una sensació refrescant allargava els dies i els feia més relaxants. Un sol tímid de vegades gosava treure la cara. Uns núvols allargats limitaven el seu pas i a empentes tornaven a dominar la contrada.
El mes que ens deia adéu l’hivern de l956, després d’uns contactes fructuosos amb diversos alts càrrecs del govern andorrà, vaig veure inaugurada la meua primera exposició d’importància, la qual constava de 35 olis i un nombre il·limitat de dibuixos al llapis. Es trobava exposada al prestigiós saló d’art contemporani del Comú andorrà. Escenari aquest reservat per a artistes consagrats ja que era visitat pels millors crítics de l’hexàgon, no era llavors normal que hi pogués accedir un nouvingut. La meua capacitat de persuasió amb el ministre de cultura ho va fer possible:
- Serra, vostè demostra tenir fusta. Feia temps que no gaudia tant contemplant una pintura amb tanta força. M’ha impressionat. Ja veurà com Andorra estarà a l’alçada. Mai no donarem l’esquena a aquells que fan gran la nostra cultura, que com vostè bé sap, és purament catalana. – conclogué admirant el meu art.
L’exposició havia estat preparada amb minuciositat. Em van ajudar a triar les obres més representatives i distribuir-les d’acord amb el seu temari, alguns antics companys de l’ateneu gracienc que em varen fer el favor de tota una vida. La nostra il·lusió i esforç es varen veure feliçment premiats. Vaig aconseguir vendre una bona quantitat d’olis, molts més dels que ens esperàvem, la qual cosa va suposar un espectacular reforç econòmic per a la meua butxaca, que bé n’estava, de faltada. L’organització de l’exposició havia comportat moltes despeses. M’havien deixat diners i era importantíssim per a mi poder-los tornar amb rapidesa. Recorda que ets un Serra – diria el iaio, passa només amb el que tingues i torna ràpid els rals que deguis.
Els comentaris de la crítica a la premsa andorrana no es varen fer d’esperar: “El paisatgisme d’en Tomàs Serra és d’un perfecte llinatge. S’imposa per sí mateix gràcies a les atribucions quasi matemàtiques que dóna l’autor als elements que intervenen en cada tela, segons siguin la llum i l’aire en presència quan la captació es verifica. A la perfecta ordenació dels valors cromàtics i al caràcter de suggestiva simplicitat no exempta de fines modulacions que el pintor imprimeix a tot el que realitza en l’espai il·luminat, sense prejudici d’escola ni afinitat amb postulats que no responguin al seu temperament – manera personal de veure, de sentir, de narrar, a la seva intenció i la seva lloable sinceritat”.
Les bones crítiques em van enlairar i facilitar l’arribada immediata d’una bona quantitat d’ofertes. Per començar, em van convidar a donar conferències als col·legis andorrans, per tal de potenciar la formació d’altres nous valors de la pintura. Als meus vint i escaig anyets ja m’havien consagrat com un artista. Una altra mostra de la confiança que tenien en mi, fou quan poc després em demanaren que donés classes de pintura al conegut Centre Artesà de les Valls, del qual em van nomenar professor titular. Aquest fet em va suposar la definitiva consagració professional i sobretot l’estabilitat econòmica, fet aquest que mai no havia aconseguit fins ara. Vaig tenir la sort de poder gaudir com a alumnes de diversos pintors que portaven més anys en l’ofici dels que jo portava en aquest món. Vaig aprendre tant d’ells com ells de mi i de les meues tècniques que qualificaven com a innovadores.
La intensa capacitat creativa que estava experimentant em va portar a començar a treballar la temàtica de les línies de la fesomia humana. Vaig aparcar totalment el realisme pur que m’havia caracteritzat en la meu, diguem-ne, primera època de creació. Vaig alterar els continguts que havia estat treballant tant de temps, a la recerca de novíssimes sensacions, fortament influenciat per la simetria cubista d’en Picasso. Ell també havia trepitjat la terra de l’Ebre i enamorat del paisatge i la seua varietat estructural.
Allò que mai no m’hagués imaginat que podria arribar a pintar de jovenet, perquè no m’agradava ni de cap manera em sentia atret, que fins i tot havia criticat amb contundència, havia passat a formar part imprescindible de la meua filosofia de l’art, que separava dràsticament allò que era realitat del que era una simple il·lusió. El meu treball es basava en l’emfasització perfecta de les superfícies de dues dimensions. Vaig abandonar definitivament les tècniques tradicionals de perspectiva. Vaig deixar per complet la idea d’imitació de la natura. Els projectes de colors monocromàtics em servien per a la representació de múltiples formes d’un objecte. Vaig començar a pintar botelles, gots, diaris, mitjons i altres objectes quotidians. Els colors assumien la seua part important en la pintura, mentre que les formes només tenien un paper decoratiu. Vaig nodrir-me, doncs, de les sensacions pròpies de l’encara embrionari “pop art” que representava una duríssima crítica contra les noves formes de viure.
Ja disposava del meu propi taller al mateix centre comercial i tenia diversos aprenents al meu costat. També gaudia d’un despatx adossat, on rebia visites de les personalitats més influents de tot l’espectre cultural. Des d’escriptors exiliats i andorrans, a polítics de totes les ideologies, escultors coneguts i novells, periodistes o professionals de la docència. Preparàvem la vida cultural andorrana a consciència, dotant-la d’activitats molt variades, sense perdre de vista els nostres orígens. Enfocàvem el treball cultural com una manera de revitalitzar l’oprimida cultura catalana. Podia viure dels meus quadres, guanyar-me la vida creant art i gaudint d’aquesta creació. Em semblava encara una cosa força irreal, que només m’estava imaginant en somnis i algun dia hauria de despertar.
Poc temps després el director de “La Pirenaica”, en Joan Subirats, que havia passat la infantesa a Móra d’Ebre i es guanyava la vida fent de marxant d’art, m’oferí la possibilitat de tenir el meu propi programa de ràdio, on podria explicar les meues inquietuds i donar mostres del meu mestratge dins del camp de la pintura. Podria tenir invitats de prestigi, tots aquells que jo cregués oportú, crear un debat permanent i utilitzar la ràdio com un mitjà útil de difusió de l’art. En Subirats també se m’oferí com a marxant i em va proposar diverses possibilitats de col·laboració, la qual cosa m’obria noves perspectives. El programa, al qual li vàrem posar de nom “Aprèn a ser artista”, es va convertir en tot un clàssic per als amants de la cultura. A partir d’aquí vaig entrar en col·laboració amb prestigioses revistes franceses com “Le cubisme”, “Art Contemporaine” i “L’art n’est pas mort”. Vaig poder visitar les millors pinacoteques de tot l’estat francès.
Quant al terreny sentimental tampoc no em podia queixar. Acostumava a visitar la Mariona amb una certa freqüència. La nostra relació era lliberal i fruïa de bona salut. Les nostres trobades tenien més motiu encara, des que a voluntat pròpia em va començar a donar classes de francès, idioma del qual ja en tenia un bon coneixement general però havia de millorar la pronunciació. Em feia classes de conversa, durant les quals teníem la possibilitat de parlar de temes molt diversos, especialment que tenien relació amb la vida quotidiana i a la política del nostre país. No sempre estàvem d’acord. Teníem alguna que altra discussió. També tenia, quan estava amb ella, el sexe assegurat. Ella mai no em va amagar que li encantava com treballava al llit, però en cap moment ens vam lligar ni ens vam imposar cap mena de fidelitat sexual. La nostra relació es limitava a una forta amistat i respecte. Era obvi que ens agradàvem físicament i gaudíem dels nostres cossos tant com podíem. Jo m’entenia amb altres dones. Mai no deixava escapar un bon clau. Ni ho sabia ni m’importava si ella també ho feia. Però, he de dir que els cardar amb la Mariona era diferent, em lliurava més i gaudia amb ella com no ho feia amb cap altra.

La novel·la Tomàs Serra (11)

9
BARCELONA
Des de ben jovenet vaig ser un noi molt actiu, ple d’inquietuds i ambicions, les quals varen rebre un fort impuls amb el mestratge que va exercir en Josep Soldevilla. Des que ell havia desaparegut, havia intensificat la meua dedicació a la pintura. L’ús del pinzell m’era una autèntica necessitat, havia d’alliberar els impulsos i plasmar-los per veure representades les meues idees. Pel poble em miraven estranyats. No era època on l’oci tingués cabuda. Campredó se m’havia quedat xicotet. Ja sabia que el meu pare havia donat la vida per la causa de la llibertat, la qual cosa va aportar aires nous a la meua vida. Allí ja no podia eixamplar la meua ment, necessitava urgentment un canvi d’aires que em permetés trencar totes les barreres que encerclaven la meua existència. La ciutat de Barcelona pot arribar a oferir unes oportunitats inimaginables a un noi que havia viscut en un clot de món. En qualitat de jove artista em vaig posar a freqüentar els llocs més progressistes, i després de la meua tranquil·la estada amb els Molins vaig passar a formar part d’un reduït cercle cultural alternatiu, en el qual es podia parlar d’art, cultura, literatura, educació, política i altres ciències. No cal dir que es respirava un clima d’animadversió total cap al règim franquista i d’adulació del món comunista.
De cop i volta vaig començar a assistir a nombroses reunions clandestines. Em vaig convertir en un fervent activista que defensava la causa de la igualtat i la llibertat de l’individu, la qual cosa va alterar novament el ritme de la meua vida. Totes les amistats noves eren gent anarquista, alguns dels quals coneixien la meua terreta; catalanistes que vivien la frustració de parlar una llengua perseguida i de tenir unes institucions patriòtiques clausurades; i comunistes que només tenien el seu punt de mira omplert de nostàlgia en uns països no molt llunyans geogràficament, on feien reviure el paradís aquí al planeta terra. El socialisme i el consegüent alliberament social, tant a nivell de persona, classe o país es varen convertir en la meua raó de viure. Vaig conèixer moltes dones i als 21 anys vaig estrenar-me, o millor dir em van estrenar, una dona feta i refeta de més de 30 anys que es deia Pilar, que provenia de Saragossa i era una pintora amb un talent discret i que era molt experta, entre altres coses, amb els temes de la carn.
Feia temps que m’atreien les dones més gran que jo, la seua figura ben formada i la manera de fer. M’era indiferent si m’havia de deixar portar per elles. Encara hi tenia clavada la imatge dels fascinants actes sexuals d’en Josep i la Mariona a la malesa en els camps de la Pedrera. Aquesta dona anarquista s’ho feia absolutament tot ella. Em despullava, jugava amb el meu membre com aquell que ho fa amb un camionet de bombers. Jo era només el convidat de pedra en la jugada.
A partir d’aquesta experiència la meua activitat sexual va gaudir d’una gloriosa intensitat. El sexe era fàcil dins dels ambients on em movia, que estava ple de dones totalment alliberades i sense cap dels prejudicis a què estaven lligades les noies del poble i que tenien ganes de pecar, d’actuar contra els manaments de la Santa Mare Esglésis Catòlica Apostòlica i Romana. Eren dones que no estaven interessades a agafar lligams amb ningú en concret, cardaven quan en tenien ganes i amb qui els plaïa. Com és d’imaginar, un jovenet sol i inexpert era una peça del tot buscada.
Em vaig anar embolicant més i més amb afers polítics. Vaig aparcar fins i tot la meua feina artística, donat que havia perdut un xic la imaginació i l’interès, i vaig participar en varis actes de sabotatge. Un d’ells, en una companyia elèctrica, i un altre de molt més arriscat on tallarem el subministrament elèctric d’una comissaria dels grisos. Dies després se’m convidà a formar part d’un grup armat que havia estat fundat acabada la guerra i que ajudaria a retornar la llibertat completa a Catalunya, el SIAC, les sigles del qual donaven nom al grup “Socialisme i Alliberament de Catalunya”.
A Barcelona es començava a respirar novament un altre ambient de revolta. Es varen realitzar les primeres manifestacions als carrers. El règim reaccionà durament i posà a la presó diversos companys de l’històric PSUC. Se’ls va acusar d’haver organitzat les manifestacions manipulats pels maçons i d’haver volgut reorganitzar un sindicat il·legal de gent treballadora.
Els companys del SIAC ens reunírem, la nostra integritat física perillava, i vàrem planejar una immediata fugida per tal d’evitar passar per un judici manipulat i una llarga temporada a la fosca. El 23 d’abril de 1954, no era cap festa ni tenia cap connotació especial, de bon matí agafàrem el tren a l’estació de França que ens portaria fins a Lleida i d’allí prendríem l’autobús em direcció a la Seu d’Urgell, on ens reuniríem amb uns altres companys que coneixien totes els senders de les muntanyes que ens portarien fins a Andorra. El viatge fou molt dur i perillós. Ens dividírem en diversos grups per tal de no aixecar sospites. Els grisos ens varen demanar la documentació dues vegades. Hi havia controls a diverses estacions. Tinguérem sort que no ens van arrestar, es varen creure que érem pagesos que anàvem a treballar a la pera a les terres de ponent. Vaig experimentar el que era la por. Vaig fer el cor fort i potser per primera vegada vaig prendre consciència d’on m’havia posat. Però lluny d’ablanir-me, em vaig sentir orgullós i estava disposat més que mai a donar la vida per la causa. Em sentia hereu del meu pare i seguidor dels passos d’en Josep. Estava convençut de seguir la línia correcta, havíem de trencar el jou. El món estava massa ple d’homes com el pobre iaio que haviensuportat estoicament tota mena de vexacions.
No. No havia nascut per a la mediocritat. Viuria la vida. Coneixeria bona part del món. Faria la revolució. Viuria del me art. Canviaria la societat i la culturalitzaria. Estava determinat a trencar totes les estructures que ens lligàvem. Creia en uns principis que eren la força que em guiava.
Una vegada al menut Principat, vàrem hostatjar-nos a casa d’alguns companys que feia temps que estaven exiliats i que seguien la seua militància revolucionària. De seguida, vaig passar a formar part d’un nou cercle artístic i vaig mudar-me a viure amb els en una espècie de comuna alternativa. Era una casa rural amb parets de pedra gruixudes que s’havia mantingut en peu després de segle i mig., que era semblant en estructura als masos de la meua comarca, on els pagesos feien gresca a la nit. Hi havia una pallissa que feia d’habituació única, conreàvem vegetals en un hortet al darrera, teníem molts gossos i altres animals de companyia. Veníem els quadres al mercat central o a diversos comerciants d’art que ens en demanaven. També ens encarregaven algunes falsificacions d’autors famosos, les quals es pagaven molt bé.
A la comuna ningú no tenia parella estable i tothom s’ho feia amb tothom. Hi havia fins i tot relacions de parelles del mateix sexe, tot i que jo mai no hi vaig voler prendre part, perquè no m’atreuen els homes i perquè potser encara no estava del tot alliberat de la moral en la qual em vaig criar.
Un bon company, en Maties Pallarès, que també era militant del SIAC, es va posar a col·laborar amb la històrica emissora de ràdio “La Pirenaica”, que emetia per a tot l’estat i que podia ser escoltada quan es feia fosc. L’emissora es dedicava principalment a fer agitació i es va convertir en la veritable veu de l’oposició republicana a l’exili. Un dia em van proposar de ser el convidat d’honor del programa “Artistes fora de casa”, donat que hi havia prou clientela d’artistes i escriptors al país pirinenc per fer un programa diari durant més d’un any. Allí vaig rebre una de les sorpreses més grans de la meua vida, en adonar-me que l’entrevistadora era la Mariona Domènech. Es feia passar per Raquel Català, que em recordava el sobrenom amb què es coneixia en Josep. Desconeixia si veritablement ella sabia que era la meua persona a qui anava a entrevistar o el nom Tomàs Serra no li deia res de res, ja que el món en podia estar ple i jo era conegut de xicotet coma Maset el del ferro.
Després de la sorpresa inicial ens vàrem saludar, vàrem comentar diverses coses de la vida del poble, més o menys com havíem arribat allí, per després fer-me l’entrevista pertinent. Jo no vaig voler deixar cap fil per lligar. Aquesta vegada sí que vaig parlar clar i català. Vaig defensar l’honrada vida de pagès i vaig voler donar els fastuosos missatges que m’estaven omplint la vida i que eren crucials per a la meua existència: la lluita per sobreviure, l’educació lliberal i sense obstacles morals ni religiosos, la lluita i revolta contra l’opressió, l’alliberament com a persona i com a col·lectivitat, la dignitat social i l’amor. Amor als meus i, per què no, amor carnal, que també era un goig de la vida.
La Mariona estava molt bella, el pas del temps li esqueia, al cap i a la fi tenia poc més de 30 anys. Encara tenia la imatge clavada dels seus pits endurits i en Josep fent-se-la seua i l’enveja sana que jo sentia des d’aleshores. Una dona madurada prematurament per les circumstàncies, però malgrat el que havia sofert continuava essent molt atractiva i desitjada per qualsevol home.
Em va convidar a sopar dissabte següent a casa seua. Em va prometre que em cuinaria alguna recepta tradicional campredonenca car seria emocionat parlar dels vells temps. Quedàrem a les 7 per menjar, molt prompte pels costums de ciutat, però a mi em serviria per recordar els sopars amb els iaios quan aquesta, si no ens havia caigut el sostre al damunt, era l’hora obligada per seure a taula.
Durant la menjada vàrem xerrar de moltíssimes coses. Ens agafàrem d’immediat una confiança només pròpia de gent que necessitar explicar el perquè de les coses. M’ensenyà l’emotiu retrat que jo havia pintat anys enrera al camí de la Font de Quinto i evidentment va glossar la figura d’en Josep, el seu amant i el meu mestre. Em confessà que encara l’estimava, mai no l’oblidaria. En això, coincidíem tots dos.
La xerrada era molt amena. Els trossos de pollastre en salsa que havia cuinat i especialment les ales que a mi m’agradaven tant de xicotet, eren delicioses. La iaia sempre me les guardava. I sí, era veritat, tenia el mateix gust com si l’hagués cuinat l’estimada velleta panissera a la cuina de llenya de la nostra caseta. Va preparar a consciència unes postres delicioses, cireres confitades amb mel. Les cireres no eren ni massa verdes ni massa madures. Va posar la mel amb l’aigua i li féu donar dos o tres bulls. La va escumar. Quan el xarop va estar tebi, el posà al damunt les cireres i el va bullir fins que feia fils. Després d’aquest plat hi havia més dolçor en la vida de tots dos.
Em va explicar que treballava de mestra en un col·legi de Sant Julià, en el qual podia ensenyar lliurement sense cap mena de tabú ni obligacions. S’entendrí quan va sincerar-se en voler parlar-me de la seua vida marital i de com va haver de fugir de Campredó,i em preguntà si en sabia alguna cosa, del seu pare. Li vaig explicar tot sobre la pèrdua de les terres de can Domènech i el poder que ja tenia en Palomares. Res no li vingué de sorpresa, tot i que li va doldre molt ja que la sang no es torna mai aigua. Aquest tema li feia mal. Era millor parlar d’altres coses menys doloroses per gaudir de la vetllada. Vàrem construir il·lusions. Decidírem que escriuríem a la família Soldevilla a la cité d’Orleans per veure si ens en podien dir alguna cosa. S’il·lusionà molt amb la possibilitat de tornar-lo a veure.
La nit s’apropava. Era molt càlida i xafogosa. El millor que podíem fer per gaudir de la placidesa climàtica era sortit a fer una copa per tal de poder continuar explicant-nos històries inacabables al bar de la cantonada, que per casualitat també es deia bar del Centre, i em convidà a ballar a una preciosa sala ones feien uns concorreguts balls de gramola, els quals semblava conèixer força bé. Ballàrem els típics boleros que ens posaren a tots dos a to, i altra música romàntic que parlava d’amor. És fàcil de concloure que acabàrem la festa a casa seua, a la seua cambra. Vàrem entrar envestint la porta i caiguérem al terra abraçats. Començàrem a besar-nos per tots els llocs on la carn estava descoberta. Ens vam anar desvestint lentament però sense parar ni un segon, fins que vam quedar nus damunt del terra de l’habitació. Aleshores va començar a ploure. El so de la pluja ens va anar atraient i arrossegant cap al llit. Entre els llençols vam començar a jugar, només amb el llum de l’espelma i dels llamps espontanis. Els jocs van anar avançant fins arribar a un orgasme com els llamps d’aquella nit: espectaculars, efímers, però realment potents.
Feia dies que no estava amb cap dona íntimament, ansiós com un llop li vaig xuclar els rodonets pits roginosos, com feia en Josep, a qui sempre portava a la memòria. Ella es dedicava a jugar amb el meu membre, el qual estava a punt de caramel. Quan v trobar l’oportunitat es va posar damunt meu i em va fer arribar a la lluna de plaer. La Mariona tenia moltes ganes de sentir-se desitjada i es deixava portar pels seus instints més naturals. Jo, com un boig, vaig estar acariciant-li tot el cos durant uns minuts de joia inacabable. Mentre va durar va ser meravellós.
Plovia. L’habitació restà en silenci, un silenci només trencat per les gotes d’aigua que colpejaven els vidres del balcó. La lluna nova deixà sense llums els carrers que s’il3luminaven per moments només amb els llamps de la tempesta. L’habitació austera només comptava amb un llit i una tauleta amb dues cadires, i una espelma damunt la taula que anava bellugant les ombres de la roba que havia quedat al terra després de la nostra apassionada arribada a la cambra.
Recordo tots els pensaments d’aquell moment: “ara la tinc dormida al meu costat mentre m’estic fumant una deliciosa cigarreta. El meu cap no para de reflexionar sobre què ha passat aquests anys. Miro el prestatge i per tot arreu veig el llibre que em vaig trobar quan tenia 13 anys i que em canvià la vida, i trec el rellotge de butxaca que m’uniria per sempre a en Josep i miro l’hora. Són les onze i mitja del dissabte 25 d’abril de 1955. fa un any exacte que vaig arribar a terra llibertària, i el meu cap no deixa d rondinar sobre el meu fet personal i un nou dilema em deixa molt pensarós: si en Tomàs Serra ha fet l’amor amb la dona dels seus somnis o Maset el del ferro ha cardat amb l’esposa “legal” de l’assassí del seu pare i la fervent amant d’en Josep Soldevilla.

La novel·la Tomàs Serra (10)

8
ADÉU ALS IAIOS
Amb el pas dels mesos el poble va anar recuperant la calma. Va tornar a gaudir d’una convivència fluïda entre els ciutadans. La llarguíssima postguerra ens havia castigat quasi tant com la guerra mateixa. Havien succeït moltes desgràcies, però el temps ajuda almenys a alleugerir les llagues, potser no a curar-les. El color de la sang començava a esbargir-se, les vistes dels blancs i els verds amb el seu predomini facilitaven la concòrdia. Érem gent de casta, a ningú no ens venia res de nou.
El iaio Andreu i la iaia Maria Cinta eren ja molt grans. Havien treballat i sofert molt durant tota la seua vida. En els darrers mesos el seu estat de salut no havia estat gens bo. El seu cor, malgrat el gran que el tenien, s’havia debilitat moltíssim. El mateix metge de capçalera, el doctor Maials, home molt d’esquerres i fervent seguidor marcel·linista, un bon professional malgrat la seua llengua verinosa, la va encertar quan em digué amb poc tacte:
-Maset, fill meu, a ton iaio li queden molt poques afaitades i pocs suquets d’anguila més cuinats per la vella panissera podràs assaborir.
Els vaig acompanyar fins a la fi dels seus dies. Era important per a mi cuidar d’ells de vells tan bé com ho havien fet ells durant la meua infantesa. Durant els darrers quinze dies vaig haver d’aparcar la feina, que encara era la e recollir ferros i cartrons, perquè em necessitaven tot el dia. Tots dos s’havien quedat postrats al llit, s’ho feien tot a sobre i necessitaven tota mena d’atencions. Tingueren un molt bon traspàs, una mort natural mentre dormien. Avui, demà l’altre. La primera fou la iaia. El son se’ls endugué a tots dos, sense cap mena de patiment, sense que s’adonessin de res, tal com a tothom ens agradaria emprendre el viatge cap a terra desconeguda.
-No som res! – sospirà la tieta Pepeta, en l’hora dels adéus.
-Acabes de dir una veritat com un temple. Per a morir i per a nàixer tots som iguals, per estirar la pota no es necessita ni un ral. Déu ens posa a tots al mateix lloc. Que al cel siguin! – comentà una de les primeres veïnes que vingué a acompanyar-nos en el sentiment.
Als funerals hi va assistir tot Campredó, com a mostra que havien estat gent molt apreciada. Fins i tot la vídua de l’alcalde Domènech i els pares d’en Miquelet, que deixaren de banda aquella vella antipatia que durava des de principis de segle, em varen donar el més sentit condol en persona. Van demostrar que estaven penedits del que havien estat fent durant anys i que quan un es mor tot allò dolent s’ha d’oblidar i només s’han de recordar les coses positives. A l’homilia també Mossèn Massip féu esment del gran treballador i honrat que fou en vida el meu iaio, i el generosa que havia estat amb tothom la bona de Maria Cinta.
-Han sido siempre gente de bien.
Abans de morir el iaio va voler fer una llarga xerrada amb mi per tal d’explicar-me el gran misteri que envoltava la mort del meu pare. Al llit de mort es veia amb força per parlar-me’n, no volia endur-se el secret amb ell. Es va adonar potser un xic massa tard, que jo tenia tot el dret a saber-ho. Havien estat massa anys carregats de preguntes amb silenci com a única resposta.
I em va parlar del meu pare. Em digué que era prim, un nervi, amb membres àgils i molt bona alçària. Tenia els ulls marrons, la mirada penetrant, era un pou d’amabilitat i sempre estava animat. De tot això, me’n recordava. Era el mimat de la seua mare i estimat per tots els qui el tractaven. S’excel·lia en la vida del poble, en les gresques i les festes. Destacava també en el treball i en les habilitats manuals. Era el primer segador de la colla del Blat. Segava cent garbes de sol a sol i un diumenge al matí, en una aposta, al pati de la masia del Llarg i davant d’un munt de gent, va carregar-se quatre robes d’arròs d’un cop. En aquests casos despertava l’admiració de tots, tant pel valor que mostrava com per la traça i empenta amb què ho feia. El jove Maso freqüentava la taverna i es reia de totes les pors. Entrava amb pas àgil, desimbolt, sense ombra de temor. Se n’anava directe al taulell, es bevia ungotet de vi negre, i sempre tenia alguna paraula per a la tavernera. Des que era un mosset havia estat un fervorós defensor de les llibertats. Va participar activament en les eleccions com a membre de les llistes electorals del Front d’Esquerres de Catalunya l’any 1936, les anteriors al alzamiento del 18 de juliol del mateix any. El van nomenar President del Comitè de col·lectivitzacions de Campredó que s’instaurà una volta començada la guerra, que volia abolir tota la propietat privada.
- Ajuntar-se amb aquella colla fou la seua perdició -. Prosseguí quan va aconseguir dominar el plor.
Es va allistar a les milícies populars i va anar a combatre al front d’Aragó. Allí va fer moltes coneixences. Donada la seua valentia i intel·ligència va arribar a ser un alt membre que gaudia de la confiança del mateix govern de la Generalitat. Quan l’exèrcit republicà va haver de prendre la retirada cap a la costa, va passar pe poble a veure’s, per posar-nos sobre avís del greu perill que s’apropava. Va donar-los uns quants calers i els aconsellà que fugissin cap a França. Dos dies després fou víctima d’una delació. Va ser descobert prop del Mas de la Missa, capturat i endut cap a un refugi militar que tenien els nacionals al Coll del Moro de Gandesa. Al darrera de la traïció semblava estar l’alcalde Domènech.
L’exèrcit republicà es trobava per les serres de Pàndols fent pinya al voltant del puig de l’Àliga. Els altres s’havien instal·lat amb fermesa a Gandesa, que había sido liberada de la tiranía roja por el glorioso ejército de Franco, que dirigia l’estratègia allunyat de les bales des del Puig-cavaller. El iaio va moure cel i terra per poder visitar-lo. Va fer valer la seua condició de ciutadà natural del Baix Aragó, per tal de desplaçar-se a l’altra banda del front. Va suplicar que li deixessin veure el fill, perquè sofria una tuberculosi força avançada.
-Em van portar com un delinqüent, amb empentes. El dia era clar. Jo només veia el camí malmès per tants combats, desolació arreu. Ton pare quasi no podia parlar. Li havien pegat una pallissa per a morir. La boca li sagnava a raig.
El dia següent, però, i per sorpresa de tothom, el comandant del regiment que acabava d’arribar i anava totalment begut ordenà l’afusellament unilateral i immediat de tots els presoners de guerra, fins i tot dels qui estaven greument ferits. Altres responsables militars no hi estigueren d’acord i intentaren aturar-lo. No era la primera bogeria que aquest individu cometia. Aquest comandant ebri pegà diversos trets que la fatalitat féu que tocaren el pare, que va morir a l’instant. Havia estat un acte de bogeria repugnant, forçat per l’alcohol i la pressió de la guerra. Al pare li havia tocat la pitjor part.
El iaio s’aturà moltes vegades durant la narració. No podia contenir les llàgrimes, l’emoció l’envaïa. Maleïa la guerra, maleïa la bogeria humana que portava a morts imbècils, tants de sofriments i tantes penúries. Maleïa les idees que ho emboliquen tot i que mai no solucionen els problemes. Se sentia destrossat.
Molts campredonencs eren sabedors del que havia passat al meu pare, però la seua, estava destinada a ser una més de les moltes desgràcies que la guerra havia causat. En entrar les forces nacionals el 13 de gener del 39 era millor oblidar-ho tot. Però eren molts els veïns que en veure la meua cara, la del menut Maset, veien el viu reflex del dissortat Maso Serra, el meu pare.
Aquí no acabava tot, mesos després s’homenatjà a Tortosa els herois de la conquesta. Es féu públic el nom i els cognoms dels artífexs de la victòria, els seus mèrits i les seues responsabilitats. Davant l’estupefacció de tothom es va condecorar el responsable del regiment de Cardó, pels seus mèrits militars a la Batalla de l’Ebre. El condecorat era un tal David Palomares.
El iaio em va fer prometre que seria prudent. No eren temps de revenges, tindríem tothora les de perdre. Em va suplicar que deixés passar els anys, que les circumstàncies podrien canviar. A més, no havíem de seguir alimentant l’odi i dificultant la convivència, perquè ja n’havíem tingut prou de sang. Em recordà que els republicans tampoc no havien estat uns sants. Abans de l’esclat de la revolució, havien causat la pèrdua de moltes vides humanes innocents i no havien sabut comportar-se d’acord amb els seus ideals, que defensaven causes tan nobles. Mentre, tornava ser un viu lament amb la pronunciació de la paraula comitè de col·lectivitzacions. Ell se n’estava anant a l’altre món amb l’ànima en pena. Jo era jove, tenia encara temps de refer la meua vida, fora de les obsessions i encara més de les rancúnies.
La història em va fer pensar durant dies. Vaig lligar caps d’algunes frases que havia sentit de boca del Palomares en relació a la meua condició personal, però el iaio tenia raó, era molt difícil lluitar contra els cacics. Eren els amos de tot. El poble estava commogut encara per les tragèdies del meu pare, d’en Joseret “el beato” i pel record de la desaparició del jove Josep Soldevilla, que s’havia fet estimar per tots.
Ja no em quedava res que em retingués al clot. Vaig agafar la meua motxilla amb quatre coses imprescindibles, vaig donar la clau de casa a la tia Pepeta, i vaig partir al meu destí, que no sé si per decret, però sempre vaig saber en quin lloc havia de passar uns quants anys de la meua vida, a la ciutat de Barcelona. Els iaios m’havien deixat uns bons dinerets. Eren els estalvis de quan feien l’estraperlo i que a hores d’ara em vindrien de perles a la capital.
No sabia si podria vèncer la nostàlgia. Com més m’allunyava dels meus, del meu poble, més forta era l’atracció que sentia. Em vaig dir: - seré fort – D’altra banda pensava – No m’estaré enganyant a mi mateix?
El tren ja s’apropava a Barcelona. A través de la finestreta es distingia clarament la muntanya del Tibidabo. Tots els viatges s’animaren i jo no em vaig quedar enrera. Tots miraven a l’exterior a tots dos costats. Uns s’aixecaven i se n’anaven al passadís, altres començaven a preparar les maletes i els paquets. La jove que tenia al davant va treure de la seua bossa de mà un espillet i un xicotet tub de maquillatge per donar-se color a les galtes. Em vaig aixecar, cansat de portar quatre hores assegut. Ara reaccionava. M’adonava que havia deixat els meus, i tenia veritables desigs d’aribrar i sortir d’aquell vagó. Volia una altra vegada l’aire lliure, respirar llargament, veure una altra vegada la vida, caminar, sentir a les meues venes la pulsació de la sang. A través dels vidres es veien els afores de la capital, grups d’edificis, vivendes, tallers, els funerals de les fàbriques. Algú al passadís va dir a un altre: - Mira, Montjuïc.
Vaig instal·lar-me a la Fonda Nueva a la dreta de l’Eixample, la qual m’havien recomanat. Era econòmica pels preus que es pagaven a Barcelona. Prompte vaig fer les primeres amistats que em varen portar cap a l’Ateneu obrer de Gràcia, del qual en Josep tant me n’havia parlat. Allí va començar una altra vida, radicalment diferent. La ciutat era tot un altre món, també hi havia misèria, la postguerra no perdonava ningú. Se sofrien les conseqüències d’un règim repressiu i inoperant, però es podia viure amb menys prejudicis. Ningú no t’espiava darrera les finestres. Cada persona era un més dins de l’anònima multitud. A ningú no l’importava de quina família venies, si tenies diners o eres un mort de gana, amb qui t’entenies o si anaves a missa tots els diumenges. Vaig tenir molta sort. El pare d’un company de l’ateneu, en Jordi Molins, tenia una ebenisteria i m’agafà d’ajudant. Em donaren llit i de menjar i uns quants rals a la setmana, amb els quals jo en tenia prou i massa per a les meues despeses. El senyor Molins era un bon artista que m’introduí en el món de l’escultura i de les arts plàstiques, que mai havia tingut l’oportunitat de treballar fins ara.
Eren una família cristiana i de dretes. El senyor molins em confessà en secret que havia estat un apassionat cambonià, seguidor de la Lliga Regionalista. Ara, però, calia estar més mut que una tomba. Creia en la cultura catalana i patia per ella, no pel que ens havia passt, sinó pel que quedava per venir. També condemnava la revolució esquerrana, perquè volien prendre als comerciants allò que s’havien guanyat amb la suor del front. Amb ell vaig veure una altra cara de la religió. Anava a missa per la fe, contribuïa en les despeses de la parròquia i era caritatiu amb els necessitats. Amb ell vaig descobrir la cara bona del catolicisme.
Pel taller venien altres artesans, un d’ells ens va ensenyar a treballar la ceràmica, i en pocs dies férem diversos gerros que els venguérem en un mercat que es feia a la plaça del Diamant, i traguérem quatre calerons que ens animaren moltíssim. Vam començar a pensar que es podia viure de l’art, sempre i quan fossis un artista molt complert i treballessis diversos camps. A nosaltres, que estàvem en la flor de la vida, ganes ni talent no ens en feia falta. Poc després va deixar el taller en mans del seu fill gran, en Pere, que s’acabava de casar i havia après l’ofici des de ben xicotet. Amb ell també ens avinguérem molt i el treball es convertí en un veritable hobby, mentre començàvem a rebre encàrrecs de llocs molt diversos. Disfrutava de la feina. M’havien marxat del cap totes les cabòries i les tragèdies que havia viscut al poble de ben jovenet i de les quals vora l’Ebre mai me n’hagués pogut deslliurar. Vivia molt més tranquil, lluny de l’odi irracional que causa tants morts i fa enfrontar veïns i gent de la mateixa sang.
Durant el meu temps lliure vaig començar a assistir a classes de dibuit artístic i modelatge en un altre Ateneu. Fou un període de profund aprenentatge durant el qual vaig gaudir plenament del plaer espiritual que et dóna realitzar la millor teràpia per oblidar odis i qualsevol mena de rancúnies i venjances. Però això no havia de durar per sempre. Com a bon deixeble d’en Josep tenia una profunda vocació de servei envers la societat.
Hi havia una cosa que em preocupava. Quan vaig poder vaig anar a Cervelló de Llobregat, que era el poble on s’havien instal·lat els pares d’en Josep poc abans d’esclatar la guerra. No podia esperar més a saber què li havia passat, després de quasi nou anys sense notícies seues. Però em vaig trobar la casa tancada i barrada. En preguntar uns veïns, vaig saber que els Soldevilla havien marxat a França feia uns cinc anys. Vaig estar de sort. Em van adreçar a la persona que havia tingut una relació més estreta amb la família durant la seua curta estada a la població. El veí que guardava les claus de la casa em va facilitar la seua nova adreça a Orleans. Abans, però, em va fer tota mena de preguntes per tal de veure si era veritablement amic seu. D’en Josep no me’n va voler dir res. La incògnita continuava estant a l’aire.

La novel·la Tomàs Serra (9)

7
FERIDA
En Josep i la Mariona tenien ganes de veure’s a totes hores. La seua relació tenia ganxo. Estava plena de passió i desig, de comprensió mútua. No els importaven els entrebancs familiars. Ben al contrari, el secretisme a què es veien forçats era l’ingredient endolcidor que converteix un plat en exquisit. La Mariona va aconseguir les claus d’un dels magatzems que son pare posseïa prop de l’estació de tren. Per arribar-hi des del mas on vivia, havia de pujar pel camí vora la via, passar pel costat d’unes hortes molt concorregudes i saludar molts llauradors i les seues esposes. Ningú no era cec. Els comentaris tocaven diana. El local havia pertangut als Espuny, els iaios materns. Havia estat un molí d’oli molt actiu, on tots els barsellers del poble portaven les olives a moldre. Els Domènech ja no en feien ús, llavors havia romàs tancat durant anys. Era un lloc més adient i confortable per a les seues passionals trobades. Ella havia aconseguit alliberar-se miraculosament dels abundants prejudicis femenins del moment, que de manera especial tenien a veure amb la sexualitat. Estava estudiant magisteri al col·legi de les monges Teresines a Tortosa, on rebia el més estricte ensenyament en un centre cristià d’obediència ortodoxa. En Josep l’havia influenciada en molts aspectes. Era una noia amb pensaments lliberals. De molt jove ja havia conegut el plaer corporal, del qual moltes dones n’estaven privades durant tota la vida.
Les dates marquen les generacions. Cal situar-nos als anys 1940, una època en la qual la majoria de dones es limitaven a complaure els seus marits i donar-los un bon grapat de crios, sense gaudir de cap tipus de plaer sexual. No havien tingut mai un orgasme ni tan sols havien vist la seua pròpia parella tal com havia vingut al món. Per a la Mariona, des que conegué en Josep, tot era distint. El sexe havia esdevingut una veritable vàlvula d’escapament. S’afeccionaria vigorosament a la lectura, que ajuda a eixamplar ments. Li encantava escriure i tenia fascinació per la ràdio. De fet, casa seua era de les poques llars on es podien permetre tenir-ne una. Es passava moltes estones escoltant-la. Gaudia de l’audició de més d’una de les llarguíssimes novel·les romàntiques que es podien sentir a qualsevol emissora i a qualsevol hora. Totes parlaven d’amor i tractaven situacions semblants a la que estava vivint. Li feien creure que la seua vida era una novel·la. Era una fervorosa seguidora de la música amorosa. Sabia ballar i tenia un gran dot pel cant. Era, doncs, una noia plena d’inquietuds. En Josep l’estava empenyent cap a aquestes activitats tan mundanes. Li llegia els seus escrits. Ella tenia un gran dot poètic.
Ajunta cap a mi el rostre i teu cos
Apropa lentament la fúria
D’un desig de passionals amants.
Allarguem el moment
Que is d’aqueixa espera,
Orgasme dins del cor.
Rei de la nit, que domina fosca,
Astre de carn indissoluble i dolç
Valent a dalt i brau a la planúria
S’enfronta a tot, cal vèncer la por.
El pensament per sota la força aclaparadora
Car tot ha de ser desig de cor endins,
Llavor que la sang escampa i engendra
Expulsa enfora, amb passió descontrolada
Fora control del sentiment d’amor.
L’ajudava en els seus estudis. Li preparava a consciència documentació sobre algunes assignatures que no li ensenyaven les religioses, com la història catalana, que li podrien ser molt útils si el futur donava un canvi de 180 graus, tal com ell esperava. Li va demanar que donés el pas i escrigués en català. Ella havia rebut tota la seua formació en llengua castellana, la qual fins i tot a casa estava obligada a parlar ya que era más elegante y cuestión patriótica hablar en castellano. Potser encara no era temps perquè la Mariona entengués de qüestions lingüístiques i com de diferent podia ser l’educació sense la llosa que suposava el feixisme imperant, però, a poc a poc, va anar conreant la llengua del poble.
N’estava molt, d’enamorada d’en Josep. El perill era, però, que un dia ho arribessin a saber els seus pares. Un risc que havien de córrer, ja que en un poble xicotet com Campredó és molt difícil guardar un secret durant gaire temps. Fins i tot les pedres tenen ulls i orelles.
L’alcalde tenia altres projectes per a ella. De moment ja havia contactat amb la secció femenina del “movimiento”, perquè li atribuïssin alguna responsabilitat en l’organització i la formessin adequadament coma dona i futura mare de família. Tenia assegurada la plaça de mestra al col·legi teresí. En el futur que li estaven planejant evidentment no hi havia espai per a un noi de procedència enigmàtica i gens afí a les directrius paternes.
Sense obviar que la Mariona tenia un nuvi oficial per decret, en David Palomares. A aquest no li deixava posar la mà a sobre, ni tan sols una estimada. Li repetia que volia arribar verge al matrimoni, posar-se un vestit blanc i casar-se tal com Déu manava. En Palomares li feia fàstic, però no tenia el coratge suficient per tal d’encarar-se al seu pare i fer-li saber la veritat. A casa era la fervent noia recatada a qui fins i tot havien triat nuvi i mai no havia gosat protestar. Aquest comportament era comprensible. L’alcalde Domènech havia instaurat una veritable dictadura militar a la casa, viu reflex dels seus ideals, on tots els components tenien funcions atribuïdes. Hi havia rangs, ell era el capità general, la Mariona un simple soldar ras i en Palomares feia mèrits suficients per se aviat un tinent coronel, amb l’autoritat que això comportava.
Aquest no perdia el temps. Com a bon feixista tenia la intel·ligència dominada per l’instrument de l’entrecuix. Exercia de potent mascle ibèric quan el seu pito li demanava, cosa que era massa sovint, i obtenia els plaers de la carn fent una visita de treball a Tortosa, a una de les nombroses cases de barrets (n’hi havia més de deu), on els esclafats mascles adinerats, si pagaven bé, podien obtenir un bon servei.
Una tarda, mentre en Josep estava treballant, va passar per casualitat per l’horta del costat i se’l quedà mirant. La cara li era familiar, però com sovint anava cec d’alcohol no recordava on l’havia vist. Va demanar-li la documentació, però tampoc el nom li refrescà la memòria. El feixista marxà amb el pressentiment que no era aigua clara, havia d’anar en compte amb ell i tenir-lo controlat.
Ja havia tingut diversos episodis que li estaven esgotant la paciència, en els quals la Mariona se li havia resistit i l’havia deixat en vergonya. El primer fou una nit d’orquestra a l’antic Centre per celebrar la festa d’acabament de la sega de l’arròs. Tot va començar quan va ordenar la Mariona que es canviés de vestit perquè anava massa escotada i amb una faldilla per sobre dels genolls. Ella no li va fer cap cas, però hagué d’obeir les demandes del seu pare que havia estat informat de boca del cacic. Va continuar quan s’estava tocant el tradicional ball del fanalet, que només podien ballar aquells que eren parella oficial. En Palomares li va comprar el fanalet, ells no es va poder negar i començaren a ballar junts. Era una dansa de les que es ballen ben agarrats, i com li passava quan sentia la calor de la pell d’algú de l’altre sexe, el múscul de baix la panxa li va començar a augmentar de volum. La Mariona ho notà i intentà separar-se’n un poc, però el Palomarees s’hi resistia i se li va escapar la mà cap al cul. Li va pegar una sonora bufetada en públic, que va deixar tothom esverat, i se n’anà tota sola cap a casa.
L’alcalde s’enrabià molt en conèixer els fets i donà la raó al gendre que tenia un rang superior dins del seu exèrcit. Exigí a la seua filla que li demanés perdó i li assegurés que d’ara endavant les coses canviarien, es comportaria com la núvia enamorada i vestiria conforme als costums de la família a la qual pertanyia.
La Mariona es va voler rebel·lar d’una vegada. Tingué una forta baralla amb els homes de la casa. Els comunicà que volia tallar la relació en rodó. Però en Domènech li demanà temps i paciència i els féu reconciliar amb bones paraules. Però a la noia els fàstics es varen convertir en repugnància i aversió malaltissa. L’evitava sempre que podia. A contracor, el següent diumenge va haver d’anar al cinema Machí amb ell. Totes les parelles considerades oficials hi anaven, això sí, sempre acompanyades de la mare o la futura sogra corresponent. En Palomares, que com de costum havia estat bevent, a mitja sessió li va agafar la mà i va començar a besar-li l’orella. Ela s’incomodà, li entraren unes denses suors i encara més quan li tocà el genoll, llavors no pogué aguantar-se més, tot i que aquesta vegada no va haver-hi bufetada, va marxar cap a casa tota sola, mentre fingia que sofria d’un terrible mal de cap.
L’exmilitar s’ho prengué com una declaració de guerra. Una vertadera rebel·lió de la casta militar més baixa i va decidir prendre les represàlies escaients: fer de mascle amb la Mariona tan prompte com tingués l’oportunitat, conscient que no tardaria molt en arribar. Un bon feixista sempre aconseguia allò que desitjava. A les dones se les havia d’alliçonar ben d’hora. No podia comportar que aquesta, que era de la seua propietat, se li estigués escapant de les mans.
De moment, es conformava a tirar-se Cinta “la beata”, parenta directa i en teoria la millor amiga de la Mariona, que tenia molt bona davantera, era molt fogosa i accedia a tots els seus desigs, conscient que li estava prenent el nuvi a sa cosina, a la qual sempre havia envejat. Només calia una mirada per tal que aquesta fes cap a un dels magatzems de l’explotació familiar i l’esperés ja sense calces com ell li ordenava que estigués. La Cinta freqüentava molt l’església, però sembla que només hi anava a estrenar els vestits perquè al poble sempre havia tingut molt mala reputació. Es deia d’ella que havia conegut més pardals que els arbres i que no hi havia bragueta masculina que no sabés quant poblat estava el seu entrecuix. En Palomares de moment s’havia de conformar amb aquest pa mullat.
Va arribar el dia d’actuar i revenjar-se de les plantades públiques que havia rebut de la rebel possessió. Un dijous, en la primera setmana de recollida de l’oliva, en Palomares va tornar més prompte al poble que el seu futur sogre. Va estar bevent a la taverna. La veritat és que el vici de beure estava molt estès al poble, que les tavernes abundaven per tot arreu i que, des de xicotets, amos i camperols s’inclinaven a freqüentar-les. Era el lloc de reunió per a fardar de mascles. La Mariona estava sola a casa. Les minyones gaudien del dia lliure, i bé que ho sabia ell, quan va entrar a la seua habitació!
Ella estava esglaiada. Li va demanar que se n’anés immediatament. Li va amollar d’un cop tot el que opinava d’ell i li va jurar que mai no la tocaria: - Ni te quiero, ni te querré nunca. Siento asco sólo de pensar que tu cuerpo pueda estar cerca del mío. Ell es tocava la bragueta tota la estona. No podia contenir-se. De sobte, se li va tirar al damunt, li va prémer la mà damunt dels pits. Volia tocar-la, envestint-la com si fos un bou embogit. Li va esgarrar les calces, s’abaixà els pantalons i amb força la va posseir dues vegades.
La Mariona, totalment, desconsolada, no va tenir valor de dir res a la família. De fet, no hauria sabut per on començar. Se sentia humiliada. Era segur que no rebria cap suport del seu pare, vist que a moltes noies que han estat deshonrades encara se les considera culpables com a causants de la provocació, per lluir una vestimenta no adequada. L’agressor esdevé la víctima.
Quan va arribar la nit, va haver de compartit taula i escoltar les paraules fatxendes d’aquell que l’havia forçada, fins i tot comprovar com la família li reia les bajaneries que habitualment explicava. En Palomares estava eufòric perquè el càstig havia estat tot un èxit i la Mariona mai oblidaria aquella lliçó. Com un vulgar maníac sexual, a ulls d’ella es posava mà per l’interior dels pantalons, com a mostra de satisfacció. Aquella nit la Mariona no tastà absolutament res. Estava absent. No podia engolir. El sopar se li féu un infern. Es va aixecar d’un bot i marxà cap a l’habitació. Els pares no entenien què passava.
Durant els dies següents es va mostrar totalment absent. A en Josep lno li va resultar difícil d’esbrinar que alguna cosa molt greu havia succeït. La noia havia perdut el somriure, no cantava mai, gairebé no parlava i refusava fer l’amor. Sentia autèntic pànic per qualsevol contacte físic, justament per allò que sempre li havia fet veure els estels. L’esquivava. Va deixar d’assistir al ball dels diumenges sense donar cap explicació a ningú. Tampoc feia la passejada tradicional cap als horts de la Pedrera. La gent del poble començava a fer tota mena de comentaris, alguns d’ells de veritable mal gust, com el que deia que estava prenyada i la volien fer avortar per tal d’evitar l’escàndol, que una família opulenta i de missa mai no es podia permetre.
Eren dies de calor. Els carrers estaven plens de joves que volien gaudir d’uns moments de gresca després de la feixuga feina diària. Cada nit hi havia nois que anaven a fer la partida i si hi havia sort guanyar quatre duros. Cada dijous era dia de festeig. Mig d’amagades, a la cantonada, es veien algunes ombres de cossos humans que s’havien pogut escapar una estona de la mirada atenta dels més vells de la casa. L’estiuet de Sant Martí alleugeria la fredor de l’hivern. Per tot el poble es respiraven aires de tranquil·litat. Només a cal Domènech l’ambient estava enterbolit.
En Josep no podia entendre aquell canvi d’actitud tan brusc. Començava a imaginar-se coses estranyes. Havia de fer alguna cosa per esbrinar-ho ràpidament. La seua havia estat una relació que no mereixia acabar-se d’aquella manera. Hi havia d’haver alguna raó de pes que hagués empès la Mariona a tancar-se a casa i deixar de fer vida social. Havia fet molts plans per al futur, fins i tot havia pensat de fugir plegats del poble i anar a parar a l’altra banda dels Pirineus, on tenia uns bons amics i on podrien gaudir lliurement de la vida de parella sense haver d’amagar-se de res ni de ningú.
Un dilluns va comunicar als Marqués que s’absentaria del treball per motius personals. Va esperar la Mariona darrera el parc de Tortosa, a la cantonada de la porta del darrera del col·legi de monges, únic indret on anava aquells dies. Allí es va assegurar que no els podia veure ningú conegut. Era el moment d’aclarir què estava passant i xerrar durant una llarga estona. La Mariona es va posar molt roja en veure’l. No volia parlar-li. Mentre plorava amargament, li va demanar que se n0anés, que havia d’assistir a classe i no podia perdre el temps. Però ell la va fer entrar en raó. Li va repetir mil vegades com l’estimava i li va assegurar que a ell li podia explicar tot sense embuts.
-Ja saps que sóc l’únic que t’entén. No hi ha absolutament res, per greu que sigui, que jo no pugui saber.
Varen passar tot el matí junts. Ella es va saltar el dia de col·legi després de dir a les monges que se sentia indisposta. Amb un nus a la gola, li va contar amb pèls i senyals tot el que havia succeït. En saber els fets de part certa, en Josep no podia sortir del seu ensurt. S’enfurismà. Va creure oportú actuar amb rapidesa i potser per primera vegada en la vida una mica inconscientment. Havia arribat l’hora de fer allò pel qual havia vingut a parar al poble, i que fins ara ningú no sabia,(de fet, el seu afer amorós amb la Mariona li havia endarrerit i fins i tot a estones fet oblidar), revenjar-se del malparit d’en Palomares. Ara tenia una altra causa major.
Durant la guerra, en Palomares havia estat responsable de diversos fets sanguinaris. De manera especial, les seues irracionals decisions als campaments de presoners de Cardó, entre les quals l’assassinat per l’esquena de diversos soldats republicans que havien estat companys d’en Josep. També era autor del tret que havia anat a parar a la seua cama i havia produït la coixesa permanent, després d’haver-lo lligat a un arbre. Havia estat un nou acte de bogeria unilateral. Un vespre que havia begut molt, va triar diversos presoners i va fingir un afusellament en massa per donar-los un ensurt terrible. Aquesta era una de les pitjors burles que se li podien fer a un soldat, despullar-lo, disparar—li, i no matar-lo, per tal de fer-lo sentir humiliat per sempre més. El iaio i molts altres vells del poble també n’eren de coneixedors d’altres accions semblants, la responsabilitat de les quals requeia en l’exmilitar aragonès, tot i que ni molt menys dels cas d’en Josep. Tothom sospitava però, que el Català havia vingut al poble a buscar alguna cosa.
Va esperar la seua presa a la sortida de la taverna del Llarg on anava tots els dies a prendre vàries copes de més. No va cercar cap lloc amagat, en ple carrer i a la vista de tothom el va acorralar, es donà a conèixer amb tots els detalls, i després d’intercanviar tota mena d’improperis, li va propinar una forta pallissa i el deixà tirat al mig de la plaça.
-Aquí et quedes, fill de puta -. Foren les darreres paraules que eixiren de la boca d’en Josep.
Ningú no va intervenir. Tothom feia cara de joia. Gaudiren de l’espectacle. Van veure revenjades totes les humiliacions pròpies. Cada cop de puny semblava portar el segell de qualsevol treballador de la finca que mentalment el colpejaven. El seu cos va quedar estès a terra, al costat d’un immens toll de sang. Molts dels assistents a l’espectacle comentaven irònicament, entre dents i amb plena satisfacció, que el cacic de tots estava més allà que aquí.
En Palomares va haver de passar més d’un més a un hospital de Tarragona, convalescent de diverses costelles trencades que a la vegada li havien punxat part del pulmó dret. La Mariona es va negar a cuidar-lo i, amb el suport de sa mare, la qual ja era coneixedora del que havia passat entre ells, ni tan sols va haver de visitar-lo. Sol com un gos hagué de fer front a les fortes ferides internes que sofria, però va tenir temps per pensar en com els ho faria pagar.
En Josep hagué de fugir d’immediat. La guàrdia civil el va cercar durant mesos. La seua captura era objectiu primordial. Ara ja sabien que era un roig perillós i tenien causa doble per atrapar-lo. S’amagà a les serralades del Maestrat. Com coneixia la muntanya molt bé, va arribar amb certa facilitat a un refugi on va ajuntar-se a un grup de Maquis, uns soldats rebels que estaven actuant clandestinament per allí, dels quals ja se’n sentia parlar per les nostres comarques, perquè estaven donant molts mals de cap als grisos. No se sabé res més d’0ell durant molt de temps, fins que varen arribar les confessions d’altres revolucionaris que foren detinguts.
Anys desp´res es va rumorejar que havia estat assassinat enuna batussa policial prop de la vila d’albocàsser, a l’alt Maestrat, però aquest succès no podia considerar-se com a cert. Altres comentaris deien que havia fugir a l’estat francès, lloc on feien cap la majoria dels soldats que havien defensar la República. Estava treballant en els camps de la remolatxa de sucre amb altres exiliats catalans.
La Mariona va ser forçada a casar-se amb en Palomares quan deixà l’hospital, malgrat el total desacord de sa mare. Tampoc a l’alcalde li feia gràcia aquest casament, però el poder del gendre dins de la Falange l’havia superat. No va poder claudicar davant les pressions dels caps superiors del movimiento que asseguraven que la família Domènech tenia un deute pendent amb ell. La seua filla havia de ser l’esposa de l’exemplar militar i fidel patriota. El matrimoni Palomares-Domènech era la més gran de les farses. El casament fou celebrat sense gaire sumptuositat a la capella de la casa pairal al Mas de la Missa. No hi hagueren molts convidats, malgrat que els Domènech tenien molts compromisos socials. Ningú no va mostrar alegria. L’orquestra que havien fet venir per amenitzar la celebració tocava però ningú no s’adonava. La nit de noces ella se li va resistir, però immediatament va rebre els dos primers calbots i unes quantes paraules gruixudes que acabaren amb la seva resistència. Cada actes sexual posterior era tot un suplici per a ella. La Mariona es limitava a deixar-lo fer i esperar que s’acabés.
En llevar-se un matí ella se sentia molt malament. Tenia el període (la tia Maria, com es deia a Campredó). El seu marit “legal” es va despertar d’allò més trempat. Tenia el cervell al penis i va intentar forçar-la a fer l’acte matrimonial. La Mariona no hi va accedir . sincerament no podia, aquesta vegada no era una excusa. El cacic es va posar a cridar com un posseït tot dient:
- Te voy a follar, eres mi puta.
La Mariona li va pegar una bufetada, alhora que demanà auxili a crits. Els seus pares i els criats vingueren espantats a veure què passava. El feixista s’encoleritzà com un monstre i volia matar tothom. Sempre tenia la pistola a mà. Tots es varen espantar. Va tenir paraules grosses amb la sogra, a qui culpava d’haver-li posat la seua esposa en contra. Sortosament al final només va pegar diverses portades i va marxar com una bala cap a la taverna del Llarg, on sabria com cremar tot a la ràbia.
Va beure molt a la taverna. L’alcalde, que fou avisat pels grisos de les bajaneries que el seu gendre estava fent en públic, hagué d’anar a recollir-lo i emportar-se’l cap a casa, ja que hi havia altres membres de pes del partit pel poble i no era bo que ningú s’assabentés del que havia passat, ni dels costums del gendre i gerent. Li va demanar a la minyona que li preparés una palangana d’aigua calenta i alguns draps ya que el señor estaba malo. A la bona de la meua iaia li agradava repetir un graciós però ben cert refrany d’allà a les terres on parlen castellà que diu: si un pobre se emborracha le llaman borrachón y si un rico se emborracha, que malo que está el señor.
A partir d’aquell dia la situació va canviar. La Mariona no va compartir mai més habitació amb ell, tot haver de guardar tant com poguessin les aparences, donat que una família cristian i del seu nivell social no podia mai separarse. L’alcalde va aceptar la decisió. Per fi donava mostres d’humanitat, potser conscient del que estava sofrint la seua filla. Havia obert els ulls a quina mena d’home era el gendre i tot el mal que els estava causant.
A en Palomares li interessava seguir portant els negocis familiaars, dels quals ja feia i desfeia com volia (. No tenia cap mena de sentiments. Si volia sexe li era fàcil de trobar en un altre lloc. El forat de qui fos li era el mateix (expresió horriblement masclista). Fins i tot portava assíduament concubines a casa. Mentre cardaven es feia un tip de cridar de plaer, per tal que tots els de casa el sentissin, i tocava públicament Cinta “la beata” perquè tothom sabés que també se la tirava quan volia. La situació era del tot inaguantable. No podia controlar els seus impulsos, ni la seva afecció a la beguda i al joc. La malícia i l’amargura interna el portaven a fer la vida impossible a tothom. Des de la seua arribada a cal Domènech havia estat molt solitari i comportat desagradablement amb gairebé tothom.
Allò que no s’esperava era que la Mariona desapareixeria tan prompte com va tenir l’oportunitat i no la tornaria a veure mai més. Va ser una fugida programada a consciència. Ningú va saber on havia anat, ni s’havia adonat de les seues pretensions. S’escampà pel poble que havia rebut una carta del seu amant i havia anat a reunir-se amb ell a territori d’administració francesa. Ni les amistats dels Domènech amb alts càrrecs, ni el poder de la Falange i del clergat van poder fer res per descobrir-la. De fet, els seus pares, en el fons, arribaren a convèncer-se que era el millor per al futur de sa filla.
Tampoc ningú no sabia exactament on es trobava en Josep, ni si estava entre els vius o entre els morts. Totes les notícies que arribaven eren de certesa molt dubtosa. Cada dia la bola s’anava fent més grossa.
En Palomares estava alcoholitzat. En Domènech no sabia com treure-se’l del damunt. Les amenaces les rebia ara ell mateix en pròpia carn i maleïa el dia que se l’havia posat dintre de casa i forçat el casament. Va anar abandonant progressivament les activitats públiques ja que estava molt preocupat pel seu patrimoni. La desaparició de sa filla el deixava sense hereu, de cap de les maneres no volia que en Palomares arribés a heretar tota la fortuna familiar.
El primer pas era intentar vendre les finques mentre encara hi fos a temps. D’aquesta manera ja no necessitaria els serveis del gendre i el podria tirar fora de casa i del que li quedava de vida. També va voler parlar al president local de la Falange a Tortosa per tal d’aconseguir que en Palomares fora destituït temporalment dels seus càrrecs dins del movimiento per incapacitat psicològica. Però la truita se li girà. L’aragonès, que ja gaudia d’un gran poder dins del corrent falangista, va descobrir la conspiració i se li encarà de debò, fent-li saber la vertadera realitat. Havia estat falsificant documentació durant anys, signant poders notarials falsos. Molts dels comptes bancaris i les quatre finques adquirides en els darrers anys eren de la seua propietat, és a dir, no era el gerent sinó el propietari de les terres, sens dubte un dels homes més rics de tota la jurisdicció tarragonina. Li va comunicar que la Falange l’havia nomenat primer Secretari provincial. La primera cosa que faria en prendre possessió del distingit càrrec seria expulsar-lo del partir, ja que no el necessitaven per a res més.
-Eres un viejo acabado.
El Delta havia estat totalment colonitzat. La producció d’arròs deltaica va alterar les relacions econòmiques i la forma de treball. En Palomares s’havia aliat amb una colla de nous propietaris que formaven l’anomenada burgesia industrial urbana, que gaudien d’alts lligams i càrrecs de rellevància a l’administració,, que els feia concessions molt beneficioses. Van començar a comprar terres beneficiant-se de condicions molt favorables. La propietat va deixar d’identificar-se amb el treball de la terra. Premiaren una sèrie de contractes d’arrendament, mitjançant els quals l’arrendador pagava les despeses de la propietat. Havia apostat per l’arròs perquè lligava molt més el pagès, que en dependre d’un únic conreu va passar a tenir un nivell de subsistència molt baix. Els tenia a les seues mans. Una setmana després, davant la incredulitat de la població, el rètol que anunciava l’entrada a la finca gran de can Domènech era enderrocat i se n’instal·là un altre amb la inscripció: “Fica mayor del señor don David Palomares, propietario agrícola y héroe del ejército de liberación nacional”.
I no és que l’alcalde rebés gaire suport popular de la gent del poble, ja que no havia estat mai un sant i qui sembra llamps recull tempestats. No era època en què la gent oblidés les coses fàcilment. Es quedà amb la pell i la samarra, sense ganes ni força per lluitar. Unes nits després que li haguessin expropiat la casa pairal, el sereno, quan feia la ronda de nit se’l va trobar penjat de l’enorme roure que havia darrera l’estació.
Tot el poble es va veure sacsejat de nou per la tragèdia. L’enterrament fou un altre episodi tràgic dels que ni el pas dels llustres deixen oblidar. L’església estava plena a vessar. Qui més qui menys se sentia culpable de la tragèdia, perquè no li havien donat una mà quan la necessitava. Campredó plorava una nova mort estúpida i maleïda, el culpable de la qual estava en ment de tots.
Quan estava a punt de començar la missa es presentà finalment en Palomares acompanyat de diversos homes armats, disposat a presidir el funeral, en qualitat de gendre del difunt i familiar més directe. La reacció popular fou d’indignació i ràbia. En pocs minuts l’església es quedà buida. Mossèn Massip hagué de contemplar com marxaven cues humanes silencioses que no estaven disposades aquesta vegada a passar per alt aquell acte de maldat. Només la vídua i la resta de la família dels “beatos” es quedaren per escoltar el típic: nos hemos reunido aquí para dar el último adiós a nuestro querido José Doménech Rodríguez, que dedicó toda su vida a servir a los hombres y a Dios-. Quan el capellà va donar per acabar l’enterrament, la mare de la Mariona i en Palomares intercanviaren quatre paraules mal sonants i va intentar agredir-lo.