I el seu nom és... Samuel

Un vespre de dissabte... nit de futbol,
un nom ressona arreu del camp
que és un clam... amb anhel de gol.
En un instant de joia, salta l'ànima!
Se sent el crit de l'infant, del jove... del més gran.

I és Samuel, qui si no? qui ens enlaira el cor.
I és Samuel, qui si no? qui porta el segell de gol.
I és Samuel, qui si no? qui abraça talent i esport.

L'art del peu... enlaira ànimes, desperta il·lusions.
Endega Henri i passa Lionel,
i en nom del futbol... parla el REI
del peu, i batega el cor davant l'astúcia i el talent.
I aquest senyor que es corona amb justícia
no pot ser altre que Eto'o ... Samuel.

Anthem for doomed youth by Wilfred Owen

Avui 4 de novembre fa 90 anys de la mort del poeta Wilfred Owen, una de les grans veus poètiques de la primera guerra mundial. El següent poema és un exemple dels sentiments que l'absorvien en el seu paper de soldat per una guerra sense sentit, que va causar milions de morts que la seua ment no podia tolerar. En homenatge:

What passing-bells for these who die as cattle?
Only the monstrous anger of the guns.
Only the stuttering rifles' rapid rattle
Can patter out their hasty orisons.
No mockeries for them; no prayers nor bells,
Nor any voice of mourning save the choirs,
-- -The shrill, demented choirs of wailing shells;
And bugles calling for them from sad shires.
What candles may be held to speed them all?
Not in the hands of boys, but in their eyes
Shall shine the holy glimmers of goodbyes.
The pallor of girls' brows shall be their pall;
Their flowers the tenderness of patient minds,
And each slow dusk a drawing-down of blinds.

La meua traducció ha estat la següent:

Quines campanes toquen pels qui moren com el bestiar?
Només la còlera monstruosa dels armes.
Només el sotragueig ràpid dels rifles
Pot tamborinar el seu precipitat horitzó.
Cap burla per a ells; cap pregària ni campanes,
cap veu de dol pot salvar els cors, - -
els cors cridaners, dements de closques que ploren;
i cornetes que els demanen en regions tristes.
Quines espelmes poden cuitar de tots ells?
A les mans de nois, no, però als seus ulls
brillaran els llums sagrats dels adéus.
La pal·lidesa de les celles de les noies serà el seu mantell;
Les seues flors, la tendresa de ments pacients,
i cada vespre lent dibuixarà la ceguesa.

Oleguer Presas, a poem

The taste of sea breeze,
a breeze scattering a thousand natural flavours.
This is the sea, immense sea of eternal dreams...
everlasting ideals, now and then.
I always feel happy remembering
those placid moments of adolescence,
when the body becomes effervescence,
and rose flags to all winds,
and made the land... the emblem of soul.
With the ball in the feet, I saw myself growing up
as a man of sport and faithful to the land...
with joy, feelings, fame... solidity.
I never locked infantry in distant remembrance,
gentile it was in an industrial place,
- like the Vallès there is nothing - the great poet sang,
born in my city, sharing my love for language and land,
in my hectic journey... as a committed man.

Poema A Oleguer Presas

Amb el regust de la brisa marinera,
un ventijol espargeix mil sabors naturals.
Eixa és la mar, immensa mar de somnis
eterns... tothora irrenunciables,
on roman el carburant dels meus ideals.
No deixo de notar ben prop el pes de la nostàlgia:
aquells moments plàcids d'adolescència
quan el cos esdevé tota efervescència,
i enlairàvem senyeres a tots els vents,
i férem de la terra... l'emblema de l'ànima.
Amb la bola als peus, em veia creixent
com a home d'esport i de la terra...
amb joia, idees, fama... solidesa.
Mai no vaig cloure en el llunyà record
la noiesa gentil en un poble verd i espès,
- com el Vallès no hi ha res - cantà el gran poeta,
amb qui m'uneix ciutat i amor serè a la parla,
en el viatge tranquil i ufà... d'home compromès.

Poema al president Companys, 68 anys del seu assassinat

“A un president”

Endut emmanillat a un captiveri,
En una fossana et van tirar els inhumans.
A tu, cabdill d’un exèrcit de justícia,
fidel a un poble que et va veure
com a símbol del que s’acaba
malament i pitjor es comença.
Em proclamo en rebel·lia,
pel teu nom, davant els estels
que contemplen la neguitejada terra,
on sobren records ingrats i manquen
nous cabdills que encaminen
i no es venguin a l’infern que hi ha a ponent.
La història és un misteri d’injustícia,
on homes amb seny moren pels demés.

Poema a Lionel Messi

"A Lionel Messi, mestre de l'art de la pilota".

Senyor... ha estat una tarda plàcida!
I corre i brega i assoleix allò que vol amb els peus,
car el talent innat es desprén arreu i arreu.

La grada esclata amb joia un diumenge de tardor
assolellat, l'esport rei se'ns presenta al davant
amb gols majestuosos que ens enlairen l'esperit,
que amb un crit s'engresca i deixa enrera
els patiments inherts... i la falera reïx.

És la màgia del joc dels jocs de tots els temps...
I demà, gaudirem d'imatges colpidores,
farem l'esguard precís a cròniques ufanes,
enlairarem tots els sentiments en un,
beurem del plaer de tanta aigua refrescant!

I és que la joia que ens transmet s'abraona
- visió, control, vol per les alçades -.
I és que el geni el fa dels grans,
amb cara de xiquet a qui la mama encara
li prepara el plat a taula en vespres familiars.

Sento el repicar de les mans amb el so d'un nom arreu,
que diu Lionel, i un altre cop, Lionel,
tonada que em fa reviure tantes il·lusions d'antany.

Poema: I és llavors, Mercè Rodoreda

"En record de Mercè Rodoreda, el dia del centenari del seu naixement"

En un instant particular, una lletra escrita ens comunica,
ens realça la vida i ens fa entendre l'univers que ens envolta.
Sovint veiem com la guerra desola la terra eixuta,
i ens sentim uns xiquets innocents davant de qui mana.
I tot es mescla, la lletra i la lluita honesta per la terra,
i un remolí d'idees ens inspira envers la VIDA.

És llavors que el sol llueix i engendra sentiments arreu,
i empeny la llengua nostrada que es nega a fondre's.
És llavors quan ix amb elegància el talent del literat,
que fa reviure històries ufanes amb segell de dona.
És llavors que ens sentim fidels a la història augusta,
amb tots els camins que ens arrelen més a la terra.

I escrivim ara i adès, i conreem la parla de casa.
I passen els anys i ens sentim recomfortats del nostre ideari.
I recordem els grans de les lletres nostrades
que ens han deixat un llegat per a la història.
I enlairem la bandera a tots els vents que ens deslliuren,
car sabem que el futur ens ha de fer més lliures.

Campredó, 10 d'octubre de 2008 (Centenari del naixement de Mercè Rodoreda)