El meu darrer poema

L'ALÈ D'ÉSSERS CONTENTS

S'escampen arreu remors amb immesurables cadències llunyanes,
remors que apropen músiques sublims d'antany,
Pedrell - amic - mestre de sons d'una vila que el flumen banya
arrossegant ressons d'uns temps pretèrits sense luxúria,
espill de vesprades acaronades per un braser
que engendra conversa ufana en període del fred hivern.
El caliu del riu ens desperta de l'ensopiment perenne.

I és llavors que sento com vola el temps per les alçades!
Reviu en mi l'estel del sud que m'embriaga amb lletres de casa.

I és llavors quan enarborem senyeres en moviment constant,
superem rancúnies ancorades darrera persianes inhòspites,
i cridem visques a la vida i a la gent!

Pas a pas, en el nostre caminar sense espera anguniosa
fem una mirada a l'esdevenidor que ens repta tostemps.
Totes les barreres desapareixen en un instant de joia compartida,
han quedat ensucrades per l'alè d'éssers sempre contents.

Tendra remor de l'aigua en remembrança complaent.
Ens enlairem arreu amb pas inert que desperta sensacions nodrides
com un anhel infinit d'una terra que sap on va.

La Veu del poeta Roc Llop i Convalia (1)

Roc Llop i Convalia és un literat fins ara força desconegut vora l'Ebre. Nascut a Miravet el 1908 i traspassat a París el 1997, va donar mostres de gran vocació literària fins al darrer sospir de la seua vida, mitjançant la redacció d'infinitat de poemes i contes, així com amb la direcció d'un bon nombre d'històriques revistes a l'exili parisenc. Vaig saber de l'existència d'aquest poeta miravetà a partir d'una petita crònica que va redactar l'Albert Manent al seu llibre Literatura catalana de l'exili (1976), una eina indispensable per entendre les lletres catalanes durant el període de la dictadura feixista. Concretament feia un comentari del seu llibre "Poemes de llum i de tenebra" (París 1967).Roc Llop se'ns presenta com un poeta que fa una reflexiona profunda sobre els mals de l'humanitat, a partir de la condemna radical als règims criminals que posen un jou infranquejable a la societat. La seua és una veu de lluita per la terra i de reivindicació de la llibertat. Bona part dels seus poemes porten el segell dels camps de concentració nazis, on va haver de passar un veritable infern durant 4 anys a Mauthausen-Gusen, acompanyat del seu pare i de 8 miravetans més. La seua tragèdia personal queda reflectida líricament en aquests poemes que desprenen ràbia i que pretenen conscienciar el món sencer de la barbàrie ocorreguda. Va aconseguir ser guardonat als Jocs Florals de l'exili celebrats a París el 1965, amb un recull de poemes on el poeta s'esforça a fer un crit desesperat envers la voluntat de vida, sabent-se supervivent d'un període de genocidi humà. El poema "Aquella Mort" (espill de la vida a Gusen) va aconseguir emportar-se la Flor Natural en aquest històric certamen celebrat el 17 d'octubre de 1965 en el marc immensurable de la Sorbona:Aquella mort afamada en les esperesi aquella nit eterna sense albadesi aquell goig tot marcit sense floridesi aquell cel que no era cel ni era clarianai aquell sofrir fuetat per amenacesi aquells fantasmes de germans- ossos i conques -i aquella fúria de matar teoritzadai aquell jaç malcompartit orfe de besosi aquella fam guiant l'instintdins la desferrai aquell fred i aquella pori aquell malson de les anyadesi aquella mort sempre la mort- lletja i ferotge-.I dins del cor arraulidet com un ocellel dematí de la Cançó i de l'Esperança.En posteriors posts continuarem analitzant la seua poètica i parlarem de la seva tasca narrativa, la qual, amb "Contes negres vora el Danubi" aconsegueix fer-nos un espill de la barbàrie nazi, uns contes que seria molt necessari que veiessin la llum ja que aquesta mena de relats no abunden a la literatura catalana.Després de la publicació de "Roc Llop i Convalia, l'exili d'un poeta miravetà", obra guanyadora del XIIIè premi Artur Bladé i Desumvila d'assaig, que vaig redactar conjuntament amb Josep M. Sàez, amb la publicació d'aquests posts voldria continuar potenciant la figura de Roc Llop i reivindicar-lo com un dels grans poetes ebrencs i catalans de l'exili. Properament, també serà objecte d'un segon homenatge al programa Lletres Ebrenques d'Antena Caro Roquetes (96.0 fm), que posteriorment pot ser escoltat a través de la web www.antenacaro.com.

Poemes de Manel Garcia Grau, segon aniversari del seu traspàs

Manel Garcia Grau (Benicarló, 1962 – Castelló de la Plana, 2006)

VELLA HISTÒRIA A L’HOTEL SOCIETY

Vaig sense tindre en realitat ni alegria, ni amor, ni llum,
entre les nues engrunes del món. RAY BRADBURY A l’hotel Society —carrer Vell Món, número seixanta-nou— tres bagasses s’arreceren
sota l’escalfor d’un llum vermell i d’una trista espera:
són la puta Dissidència, laputa Revolució i la meuca Opulència.
La primera, jove i atractiva, gairebé no té treball: és altiva i esquiva,
exigent en la tria de l’home o de la dona i altament coneixedora de l’art i la tècnica del seu ofici.
Un dia la visità el Senyor del Sant Poder, mascle xulo del barri de la Violència,
i li proposà certs negocis. Al negar-se la Policia de la Realitat la detingué:
passà molts dies a la presó i rebétortures de mans del Botxí de la Justícia.
La segona, vella i desendreçada, es mira l’espill entre la deixadesa
d’unes parets esquerdades i repintades.
Els seus pocs clients saben que ve del poble, és poc educada i la creuen mig boja:
sempre que pot surt de la cambra per anar-se’n a contemplar les estrelles.
La tercera, enjoiada icreguda, és la més sol·licitada: bufona i refinada,
els clients diuen que saben que fou a un col·legi privat,
va viure molts anys a la Ciutat dels Rics Prodigis
i té allò que els homes en diuen tindre classe, però el seu embruix desapareix
quan el client engominat se n’adona dels pots de maquillatge que porta a la cara,
dels pits de silicona, del lifting i de la perruca rossa, casposa i bruta,
que es posa cada nit per sortir a escena. A vegades les visiten la meuca Esperança i la puta Resistència i es conten antigues històries de quan els homes eren més mascles, més atents i més interessants. «Ara —diuen— sols volen follar com ho fan a la televisió
i et conten maldecaps rutinaris i avorrits, ah, aquells temps en què els homes
et feien sentir com una reina ja no tornaran…» En aquell hotel de mala mort les tres bagasses recorden vells temps i esperen, des de fa molts anys, que algú se les emporte fora d’aquella ciutat emmirallada i hipòcrita: saben que, en algun altre lloc, la puta Utopia i la puta Llibertat els van parlar d’un bordell —carrer de la Benaurança, xamfrà amb la via d’Ítaca— on els homes les tractaven amb dignitat isenzillesa sota l’escalfor d’una llum diferent, blava i fulgent, regentat per la senyora Poesia i estimat entre les roses i els focs d’una vida creativa i profunda. Si algun dia visiteu el Society —recordeu: pany de la Veritat, cruïlla Existència amb Ideal, entre l’avinguda del Somni i la travessera de la Persistència encara les trobareu. I no oblideu tractar-les bé: pagueu-les sempre al comptat
i deixeu que us omplin de desig i d’atzurs les vostres mans receloses.

Manel GARCIA GRAU, Anatema, Ed. Bromera, Alzira, 2001.

UN ALTRE GÈNESI, SI US PLAU

La primera nit Dante s’alçà, insomne, i creà el Paradís.
Abans, però, va bastir,quimèric i adust, una nova vida sota l’encens
i el miratge de la pròpia vida i es va lliurar als plaers fulgents d’uns ulls d’ivori
sota l’estrall i la fronda delsnous pecats capitals.
A la segona nit va comprendre que la felicitat era impossible
i donà als mortals el terror i el goig del Purgatori:
llavors llaurà els mots amb la sang dels Déus
i esperà que l’aigua i l’argila habitaren els somnis dels homes.
Durant la tercera nit, demanà clemència al Sant Ofici
i sirgà els noms de l’ombra i la carn:
no hi va haver cap resposta entre els cants proscrits de l’ànima
i el cos vagà irredempt creant els versos i l’heretgia.
A la quarta i cinquena nits els digué el nom al Pare, al Fill
i a tots els esperits mentre dormien
a la cambra luxosa del Gran Sacerdot
i, després, perdonà als mortals perquè,
efectivament, mai havien sabut el que havien fet.
Durant la sisena nit, fart de tant d’hipòcrita
i tant de xarlatà, irat entre tanta crueltat vinclada
sota el lluent encís de l’or i esverat pel rostre bellíssim
de la dona senzilla que l’esperava ala cambra
prohibida prop del PonteVecchio, creà l’Infern:
des de llavors el critma i no va tornar a ser crit,
ni la rauxa ni la brosta no van tornar a portar l’aroma
d’espígol entre les llambordes, ni cap esguard
ha oblidat mai més que la mort i l’estigma
són l’encaix del cos entre la pols del viure.
Una vegada contemplà la seua obra descansà.
I veient-la tan imperfecta i habitada pensà
engirar fulla i continuar-la sota el beuratge de l’escurçó
i l’encalç d’aquella donafiorentina brodat
entre les parpelles del desig i guarnit
més enllà dels delmes i la desesperança:
des de llavors l’ànima té ànima, l’heretgia sap de l’heretgia,
l’aigua sap del glop i de la set, el mot sap el nom del mot,
la mirada sap del’esguard de la dissidència,
la bellesa té carn i pedres sota la carn i les pedres
de l’antiga ciutat, el corrent de l’Arno sap de les barques
de plaer esventrant-se contra els cants llefrosos
i llepaires de tots els falsos escrivans i bocamolls i profetes.
Dante, per fi, es retirà a la cambra.
I des d’aquella nit la paraula, tenaç i embriagadora,
sap de l’home cercant-se entre els vastos senyorius de la misèria.

Manel GARCIA GRAU, Al fons de vies desertes, Ed. 62, Barcelona, 2002.

NO TRESPASSING

No a la melsa del silenci més mesell
ni a la falsa resistència de la prudència.
No al fang de milers de refugiats
ni a la venjança dels sorolls i les seues ombres.
No a la pèrdua de la pell de les paraules:
sols els noms beuen la saba sotal’escorça.
No a la terra erma del màrqueting més golafre
ni a l’aturall sinuós de la seua vanitat.
No a la baixada dels tipus d’interés de la consciència
ni al seu toll d’aigües seduïdes.
No a la revolta de sang i àguiles:
el corcó també es menja el tron dels dèspotes.
No a cap Pax romana: Espriu, Estellés i Llompart
encara fiblen el tremp de l’espígol.
No a la serp que, voraç, devora la llibertat
i escup el verí sobre la galerna de pau.
No al perill de no ser commogut per res:
l’esguard còmplice crida a la revolta.

Manel GARCIA GRAU, La mordassa, Ed. Perifèric, Catarroja, 2003. ______________________

Aquell temps

I

Aquell temps en què la verdor enlluernava la retina,
ens oferia pau i sentíem l'olor de gessamí,
vessaven llavors somnis d'infant, i anaven brotant
arreu esperances d'adolescents amb llavis d'ànsia.
Allà, restà l'ésser social que acaronava idees,
sanes i s'han desprès les espurnes de la il·lusió,
i hem romangut un temps llarg amb melangia.
Han suspès les lletres d'amor de cors tan joves,
ja se sent la cremor per la intimitat partida.

II
Al passadís entreobert de l'ànima ancorada
han reviscut els llenguatges ancestrals,
de nou bateguen els anhels amb certa força
i s'accelera el foc amb llenya d'olivera centenària.
Es refan els calius als vespres de tardors fredes,
sota la carícia d'una mirada tendra que alliçona.
Milions de fulles cauen dels arbres de camps fèrtils,
estem en la tardor de mil tronades sanes.

III

En el perímetre de la sort no ens sobra
cap onada partida per paraules sense so.
Faig una conjura al vent de les roses marcides
en un espai ocupat per un jardí aclaparador.
Vaig a la recerca de jorns ben blaus,
romanen en mi les idees de revolta i de combat.
M'il·lumino en una nit d'estels infinits i llunyans,
que reviuen il·lusions d'un viure en peu
sense lligams de cadenes perennes.

IV
I aquella nit de boires assedegades
convertia el passat de goig en un avenir inert,
orfe d'esperances. És llavors que faig un balanç
sincer a la vida i m'aboco a l'oblit també infinit.
M'amara el coll la idea de rebel·lió valenta!
Al capdavall, som carn i aigua,
i en eixe penya-segat rocós s'empassen
tantes galivances, davant governs sords
que ens deixen orfes d'il·lusions i esperances.
Un suau oneig deforma el somni
en l'espai on habito, no ignoro el plor.
En el llibre blanc i obscur de la nostra història,
s'ha aturat el temps, absent de tantes coses.

L'orgasme de l'endemà

L'any 2002, en plena lluita contra el PHN, vaig publicar la novel·la Vora l'Iber (en format d'autoedició). L'argument ens presentava Rafel Espuny, un jove literat en progressió, que encapçalava el moviment antitransvasista que havia revoltat les Terres de l'Ebre. Amb honradesa, sentiments i contundència, va expressant les seues idees, alhora que segueix una carrera professional que el porta al cim de les lletres catalanes. La novel·la pretenia ser un homenatge a les Terres de l'Ebre, al riu, als homes i a les dones que l'estimen i el defensen, i a la cultura literària ebrenca i catalana. Vaig anar incloent, de manera desordenada, suposades narracions i articles escrites pel protagonista. El següent article, "L'orgasme de l'endemà, correspon al capítol vuitè, havia estat suposadament publicat al diari "El Punt" el dia 27 de febrer de 2002, el dia següent de la gran manifestació antitransvasista de Barcelona, i portava la signatura del protagonista Rafel Espuny:

"Un riu humà va circular cívicament pels carrers del cap i casal ahir, en una jornada inigualable que quedarà en un raconet del cor dels milers d'ebrencs que varen fer sentir el seu missatge d'esperança i de resistència a la capital de la nació catalana, la qual tantes vegades no ha sabut escoltar les veus fangoses provinents del món rural, emmirallada en els seus presumits camps plens de quitrà. La revolta de la Catalunya nova és el titular adient per a aquesta macromanifestació, l'espill vertader dels sentiments que engloba la lluita per la supervivència de les Terres de l'Ebre.Era un riu de veus amb el mateix accent que, amb molta il·lusió, mostraven la seua posició favorable que l'aigua del riu Ebre circuli per allà on ha de baixar; és a dir, pel tram que la sàvia mare naturalesa li ha disposat. La jota va prendre possessió d'una plaça de Sant Jaume ja força avesada al so i als moviments de la dansa més bella de les que es fan i desfan. Però per una vegada, li calia escoltar la tonada unànime d'un poble mullat: "Som la sal de la terra i no volem una terra de sal".Les bandes de música de Sant Jaume d'Enveja i de Tortosa varen aportar el veritable toc d'elegància. En trobàrem a faltar, però, dos de molt importants, que varen tenir censura política al final. Les notes de l'entranyable pasdoble "Paquito el xocolatero" varen ser aclamades per un públic que demostrà tenir molt de seny en el seu pas per davant del símbol dels símbols d'un passat no gaire llunya, la comissaria de Via Laietana.Tantes voltes hem sentit el comentari que els fidels manifestants ebrencs som una colla "d'anti", que ens porta a invertir el vocabulari i a abraçar amb més força els nostres ideals "a favor de". No som antitransvasistes per portar la contrària per sistema: som gent que volem que l'aigua banyi els camps quan baixa a bon ritme des de Mequinensa, i saluda el Pinell, l'assut de Xerta i Tivenys, visita la bimil·lenària Tortosa, i segueix avall, on el pont penjant d'Amposta l'espera i, a poc a poc, arriba al final dels finals, als seus espais naturals, amb Gràcia i Buda que l'esperen meravellades.Apostem i apostarem sempre per un desenvolupament eòlic sostingut, civilitzat. Els molinets són inofensius si se'ls troba el lloc adequat, que abunden a les nostres serres. És una energia neta i no contaminant, però, posant-nos romàntics, els nostres són paisatges celestials.No som antianquis, però el tio Sam ens aplica la pena capital. Si estirem tots ella caurà, i l'Enron a Arizona se'n tornarà, amb la cua entre cama i cama. Reclamem la Ford, renoi! Si ens volen donar feina i calers, res millor.Volem vi, volem vi, volem vi! I si pot ser del que es conrea per aquí. Anirem a Bot i a Batea, a Lledó i al Masroig. Olorarem les vinyes llustroses que estan revitalitzant el país. Contemplarem la terra seca, amb el gust fort que desprén el suc de raïm prioratí o gandesà. Volem que es pugui viure de la terra dignament, que els nostres recursos no se'n vagin a terres mítiques i camp de golf mitificats. No demanem res, però que no ens prenguin res tampoc. Escolta, Zaplana, la veu d'una terra que et parla en la llengua que parla la gent del país que té la dissort de ser presidit per tu, i no entens ni enraones, com deia Maragall el poeta, iaio de l'actual. T'enviarem poesies, paraules boniques sortides del cor: Potser en la intimitat les llegiràs i t'entendriran el teu cor empedreït, com fa aquell del bigoti. Com a exemple, en Secundí Sabaté, notable poeta tortosí que cantava a principis del segle que acabem d'acomiadar: Ebre, que vas lentament/ dirigint-te cap al mar,/ caminant contínuament/ dia i nit sense parar./ Ets lo rei d'aquesta vall,/ la teua aigua és un tresor;/ que transporta riu avall/ un llac que val més que l'or./ Centúries fa que devalles/ per aquesta conca hermosa/ que t'admira com treballes/ per fer més rica Tortosa.Ben segur que aquest poema no és el "Cartagenera morena" que li agradaria sentir al bo de don Eduardo Zaplana, que no Zapata (aquell era Emiliano i hauria armat la marimorena al nostre costat, i l'aigua d'aquí no hagués marxat). Senyors Aznar i Matas, don José Maria i don Jaime, l'ordre és ben igual, no vulgueu passar a la història com personatges tan macabres com el Comte-duc d'Olivars, en Felip V o en Paco granota. No es pot exterminar tot un model de vida per "cañetes". Rectificar és la grandesa que demostren els que són savis. "Errare humanum est",El so agut de la dolçaina, de la gralla i del timbal, anava esdevenint l'ambaixador uniformat d'un conjunt humà que ha dit prou. De moment ens quedem amb la il·lusió, que és allò que no poden comprar. Assaborim l'èxit, com si s'hagués repetit un nou Wembley, aquesta vegada encara més humà. El xut enverinat de Koeman dóna ales a un sentiment ebrenc en alça constant. El civisme de la bona gent de l'Ebre ha donat una lliçó a la bogeria cimentera engendrada a la Moncloa i de retruc a Cartagena. Avui hem tingut el més dolç dels desperatar, com la Blancaneus i la Ventafocs quan conegueren el seu príncep blau. Amb raó ens sentim orgasmats".

Old Trafford in the wind

Flags in the wind, we shall win.
Shoutings in a cloudless night, we shall win tonight.
We'll conquer Old Trafford and we'll fly to Moscou,
nobody can stop my love, Barça, for you.
You'll never lose, you'll never walk alone,
we can win once and ever more.
Cries of gaiety in this starry night,
Cries of encouragement for our players all the time,
We are wearing blue, we are wearing wine,
we know the language of the stars.
We shall win and never stop shouting,
we're proud of our past, and present and more.
we'll remember Manchester...forever,
and the field of the victory, Old Trafford.

The river is life

We belong to a land of sweetest water,

we love that lovely river of wet stars,

and a piece of land in the middle of the country,

and a language of ancestors, a language of all.

And we scream at the top of our voices,

The river is life!

We belong to the people who live around us,

gentle people who work in dry fields,

gentle ones who sail in the nearby sea,

those who grow olives and those who fish,

we'll let us hear our voices everywhere,

the river is life!

And we'll sail on tender waters and sing

lullabies to kids who want to live in this land,

to old ones who've worked so hard,

to men and women who want to listen,

a single message of love and dignity.

The river is life!