El català a les lletres ebrenques (11)

Als anys 1960 van continuar apareixent nombrosos autors, nascuts a la postguerra, que mostraven un ideari catalanista que s'apartava de la rigidesa ideològica del règim totalment. Molts d'aquests escriptors continuen en actiu i aportant estudis i obres importants a la literatura catalana.Ramon Miravall és un prolífic historiador natural de Roquetes (Baix Ebre) que també es va destapar a finals dels anys 1960 amb Tortosa i els tortosins, una obra amb la qual analitzava la idiosincràsia de la ciutadania tortosina. Ha realitzar una gran quantitat d'estudis històrics i hapublicat un centenar de llibres. Va ser el director dels Serveis territorials de cultura a TE des de 1982-2001.Ha realitzat alguns estudis històrics de rellevància en llengua catalana i ha tingut importants càrrecs en l'àmbit periodístic, el periodista jesusenc Daniel Arasa, el qual també ha escrit polèmics llibres sobre temàtica religiosa i de moralitat. Mentre que Josep Bayerri és un veterà periodista i arquitecte, fundador d'Ebre-informes, el primer setmanari bilingüe i esquerrà després de la dictadura, i autor de diverses obres concernents a la història de les Terres de l'Ebre.També a Amposta va sorgir un nucli de literats important al voltant del Casino ampostí, que varen editar la revista "Amposta, circular de información", enla qual escrivia Josep Ferré Royo, conegut com a Pep Soquet, que va realitzar una notable carrera com a "script" al costat del cinematògraf tortosí Rafel J. Sàlvia. També ha publicat diversos llibres de poemes (el darrer el 2008) i ha estrenat nombroses obres teatrals. Les seues germanes Consol i Estrella també han publicat diversos reculls narratius i participat en obres dramàtiques. Quant a ampostins també hem de fer esment de Màrius López, catedràtic de llengua i autor de nombrosos estudis històrics i sobre l'obra del novel·lista Sebastià Juan Arbó. L'ampostina Mari Chordà, pintora i editora, ha tingut també una excel·lent trajectòria en l'àmbit de la poesia.La Carme Meix (1937) és filla de Gandesa i va ser professora de català a l'ensenyament secundari. És una de les grans novel·listes catalanes actuals, que ha aconseguit ser guardonada en importants premis narratius com el Vila d'Ascó. Ha publicat novel·les excel·lents com "La dansada", "Paisatge amb boira", "El crit de l'esparver" o "Collita de foc". Se la considera una de les revelacions de la novel·lística catalana dels darrers anys.

El català a les lletres ebrenques (10)

Arreu de les nostres comarques varen sortir a partir dels anys 1950 importants homenots de lletres que varen conrear a un molt bon nivell la llengua de la terra, malgrat haver estat educats durant el règim dictatorial franquista. El grup de Gèminis (que vàrem analitzar en el post anterior) havia servit com a il·luminació en la foscor en què estaven instaurades les nostres lletres. Farem cinc cèntims dels literats més destacats que els trobem escampats des del Maestrat a la Ribera d'Ebre.Alfred Giner Sorolla va nàixer el 1919 a Vinaròs (el Sènia). Va estudiar química i farmàcia. La seua passió per les lletres va portar-lo a publicar el llibre Dol duen les flames (1972), amb pròleg de Joan Fuster (català de Sueca en majúscules). Va doctorar-se en Bioquímica a la Universitat de Cornell (Nova York). La magnitud de les seues recerques el porten prompte a ser considerat un expert en el camp de prevenció del càncer. Va escriure un nou llibre de poemes Amunt i avall (1980), i Un nou gènesi (1983), prologat per Joan Oró, on explica les seues idees sobre ciència. Posteriorment, escriu nombrosos articles de recerca que publica a revistes especialitzades, així com a la revista El Temps. Molts d’ells han estat aplegats als llibres Els fets dels temps (1997) i Estils i teories. Reflexions d’un científic sobre art (1997). Va organitzar congressos sobre la llengua catalana als Estats Units.Alfred Ayza, del veí poble de Peníscola, va realitzar una extraordinària carrera com a catedràtic de llengua anglesa. Va ser cap del Servei d'Ensenyaments en valencià de la Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana i membre del Ple de la JQCV de la Generalitat Valenciana, 1995-1996, i Cap de l'Àrea de Política Lingüística de la Conselleria de Cultura i Educació de la Generalitat Valenciana. També, vicepresident de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià, 1996-2003. És autor de diverses publicacions, com ara El món mariner de Peníscola, Ordenances Municipals de 1701, Ajuntament de Peníscola, Peñíscola, Guía Histórica, Turística y Monumental, "La pesca a València en el segle XV", revista Espill, 1984; ; Suport a l'Ensenyament en Valencià, Manuel Sanchis Guarner, unitat didàctica, Suport a l'Ensenyament en Valencià, Ausiàs March, poeta i cavaller, unitat didàctica,; Tractament de Textos a l'Aula, Materials didàctics, , director del projecte, 1996.D'Ascó (Ribera d'Ebre) era natural Carmés Biarnés, un d'aquells homenots de muntanya que va dedicar hores i hores a la recerca històrica i que professava un gran amor a la llengua catalana. Va publicar obres com: Moros i moriscos a la ribera d'Ebre (1972), El Beat Pere Sans i Jorda d'Ascó (1980), Els moriscos a Catalunya (1981), Guia d'Ascó (1983), Guia de la Ribera d'Ebre (1984), El meu riu, l'Ebre, pàgines viscudes (1985), La implantació de l'ordre del Temple a la Ribera d'Ebre (1986), La Navegació fluvial per l'Ebre (1987), La creu de la mitja lluna (1992).Lluís Perpinyà, fill de Móra la Nova, va ser un entusiasta literat que va publicar diverses monografies sobre temes comarcals. Com a narrador, és autor de "El milicià Borràs", "El senyor Borràs", Àgata" i "Albert", que va editar durant la dècada de 1970 i principis de 1980.Artur Cot era el cronista oficial de Móra d'Ebre. Va publicar diversos estudis com "Móra i l'Ebre a través de la història" (1983) i "Els Montagut de Móra d'Ebre" (1993).Hem de destacar d'una manera molt especial la figura de Desideri Lombarte Arrufat era fill de Pena-roja de Tastavins (el Matarranya). Va ser un dels grans escriptors en català de les comarques de la Franja. Literat autodidacta, va realitzar una extraordinària feina quant a la recuperació de vocabulari de la seua comarca, estudis històrics i la publicació de nombroses d'obres poètiques (Ataüllar el món des del molinar, Miracles de la mare de Déu de la Font, etc.) que l'han convertit en tot un emblema de les nostres lletres.PD. La foto és del científic i escriptor vinarossenc Alfred Giner i Sorolla.

Poema el dia internacional contra la violència de gènere

I sentia els seus passos pel passadís i el meu cor s'accelerava/a l'instant, com quelcom que no es pot aturar/d'angoixa, neguit, inconsistència.../Amb ell arribava la portada habitual de cada vespre/i l'olor repugnant a alcohol fet malbé a les entranyes./I em va mirar, i em va tornar a mirar amb la cara/d'amo, amb propietat privada i eterna,/abans d'aixecar la mà, i jo em vaig sentir una merda./L'ull blau em delatava al treball, ningú no va dir res/però, davant de tanta evidència insana./L'esquena em feia mal, el cor trencat.../I un mail anònim dient-me que posés una denúncia,/que no estava sola, que em faria sentir.../I jo que no era jo, esborrant el temps i la memòria./Passen els mesos i l'olor a alcohol em turmenta,/i l'olor a ell, en moments de tendresa perduda.I les mentides, el no tornarà a passar/i l'ull blau que retorna a la imatge tènebre de l'oficina./I el mail anònim que em demana VALENTIA./I jo que no sóc jo...

Avui és el dia internacional contra la violència de gènere. El President del Parlament, Ernest Benach, ho recorda al seu bloc amb dades explícites sobre aquesta lacra de la nostra societat. He agafat la imatge d'aquest bloc, i he gosat escriure un poema en homenatge a totes aquelles dones que han sofert la violència inhumana per part de la seua parella. De tot cor...

El català a les lletres ebrenques (9)

Artur Bladé, Joan Cid o Roc Llop varen sofrir un llarg exili exterior durant tots els malaurats anys del franquisme. Aquells que varen quedar-se al país varen haver de sofrir un igualment dolorós exili interior, que va marcar profundament la seua obra. S'escrivia amb la llengua que es podia i amb els continguts que deixava la censura. La desnaturalització literària i cultural era total. A Tortosa, la primera fita literària de la dura postguerra va sorgir el 1952 amb l'aparició de la revista Gèminis (1952-63). Va ser una publicació de notable qualitat, amb aportacions remarcables d'intel·lectuals catalans i estatals. Van aconseguir publicar la primera esquela en català el 1957, en qualsevol publicació del país, amb la mort del poeta Carles Riba. Els veritable "alma mater" eren Jesús Massip i Gerard Vergés, mentre que també hi varen col·laborar Zoraida Burgos, Manel Pérez i Bonfill i Ricard Salvat. L'any 2002, per commemorar el cinquantè aniversari d'aquesta revista va organitzar-se un cicle de conferències al Centre del comerç que va publicitar el nom de la Generació de 1952, durant el qual es va constatar que tots aquests veterans escriptors sortosament continuen publicant.Gerard Vergés i Príncep (1931) és un dels grans poetes de la literatura catalana actual. Amb "L'ombra rogenca de la lloba" va guanyar el premi Carles riba de 1981, i és un dels poemaris millors de la literatura catalana dels darrers 25 anys. Amb "Tretze biografies imperfectes" va aconseguir el premi Josep Pla de 1885. Han seguit altres poemaris com "Long play per una ànima trista"(1986), i "La insostenible lleugeresa del vers"(2002). Ha traduït al català tots els sonets de Shakespeare. Al setembre de 2008 va rebre un emotiu i merescut homenatge a la seua ciutat natal. És un autèntic emblema de les nostres lletresJesús Massip és historiador i el director honorari de l'arxiu històric de Tortosa. Ha realitzat nombrosos estudis entre els quals sobre el llibre dels costums de Tortosa. També ha publicat poesia.Manel Pérez i Bonfill va ser catedràtic de literatura castellana, tot i que la seua gran passió és la literatura catalana. Ha publicat diversos reculls de contes ("Amb algunes branques d'olivera", "Fràgils") i poesia. Ha dirigit nombroses obres teatrals al llarg de la seua vida. És un dels grans intel·lectuals tortosins del segle XX.Zoraida Burgos és la poetessa per excel·lència de Tortosa. Sap ser lírica en tot moment i ha publicat nombrosos reculls poètics que li han donat un gran prestigi. També ha conreat la literatura infantil.Ricard Salvat ha realitzat una notable carrera com a dramaturg a Barcelona des de fa molts anys, que l'ha convertit en un dels dramaturgs catalans més prestigiosos en l'actualitat. La seua darrera obra ha estat la teatralització de la novel·la "Mirall trencat" de Mercè Rodoreda, en l'any del centenari del seu naixement.El cercle de Gèminis va comptar amb col·laboracions importants d'intel·lectuals tortosins com els pintors Frederic Mauri o Jaume Rocamora, i va aconseguir revolucionar la ciutat.

El català a les lletres ebrenques (8)

L'1 d'abril de 1939 el general Franco pronunciava la cèlebre frase: "la guerra ha terminado". Milers d'homes i de dones varen haver d'emprendre el dur camí de l'exili, entre els quals nombrosos escriptors i escriptores, l'obra de la majoria dels i de les quals es mantindrà fidel a la llengua catalana i estarà fortament marcada per l'enyor a la terra i a la gent que havien deixat enrera. Quant als autors ebrencs d'interès varen concentrar-se en dos estats en particular: Mèxic i França. Al país asteca es trobava la flor i la nata de la literatura catalana: Pere Calders, Domènec Guansé, Josep Carner, Avel·lí Artís Gener "Tísner", Avel·lí Artís Balaguer, Agustí Bartra, Vicenç Riera Llorca, etc. Cal destacar l'important paper que varen jugar Artur Bladé i Desumvila (Benissanet), Joan Cid i Mulet (Jesús) i Àlvar Pasqual i Leone (Vinaròs). Bladé va irrompre amb força en els ambients literaris catalans amb la seua prosa sòbria i exquisida, gràcies a la qual va convertir-se en el gran cronista de la ribera de l'Ebre. Amb "Benissanet" (escrit des de l'enyor i l'amor al seu poble natal) va emportarse els Jocs Florals de l'exili de 1950. Va sorprendre tots els crítics literaris amb una gran obra per a la literatura nacional. La seua obra, rica en descripcions i detalls, és una petita joia de la prosa catalana. Va ser un autor prolífic, que va conrear els gèneres més diversos: poesia, història, costumisme, biografia. Destacarem el cicle conegut com "Viure a Tarragona" o d'altres com "Gent de la Ribera d'Ebre" o "L'edat d'or" (llibres necessaris per conèixer la idiosincràsia de la nostra terra). També, biografies de grans personatges de la cultura catalana com Antoni Rovira i Virgili, Francesc Pujols i el mestre Pompeu Fabra, els quals havia conegut personalment i l'havien influenciat notablement en la seua carrera literària i intel·lectual. El 2007 va commemorar-se el centenari del seu naixement, amb tota mena d'activitats i actes d'homenatge que han recuperat la seua figura i l'han reivindicat com un dels grans memorialistes catalans, al costat de Josep Pla o Gaziel (molt més fidel a la terra que aquests dos, precisament).Sobre Joan Cid i Mulet ja n'hem parlat en un post anterior, per la feina literària que va realitzar durant els anys de la II República. Va tenir igualment un paper molt destacar a l'Orfeó Català de Mèxic com a secretari de l'Institut Català de Cultura. Va publicar la novel·la "Destins" (1947), una mena de relat autobiogràfic sobre la tragèdia de la guerra civil, i l'assaig "Literatura catalana" (1946), en el qual donava mostra dels seus alts coneixements literaris. Va realitzar una excel·lent tasca com a historiador futbolístic i va publicar "El libro de oro del fútbol mexicano" (4 volums). També va tenir molt de ressò el seu llibre "Méjico en un himno" (1954), en commemoració del centenari de l'himne nacional mexicà. Ell i Bladé també varen participar en les revistes més importants de l'exili: "Pont blau", "La nostra revista", "La nova revista". L'EMD de Jesús va organitzar el centenari del seu naixement, nodrit d'actes literaris ben diversos.Pasqual Leone era fill de Vinaròs (el Sènia) i militant d'Izquierda Republicana, el partit d'Azaña. Va conrear la llengua catalana més esporàdicament, però va estar lligat tothora als moviments catalanistes i a l'Orfeó.Quant als que varen romandre a l'estat francès, destaquen Roc Llop i Convalia (Miravet) i Trinitari Fabregat (Alcanar). Llop va ser un intrèpid home de lletres durant tota la seua vida. En qualitat de mestre va escriure tractats pedagògics, també infinitat de poemes, i va dirigir les revistes "Terra Lliure" i "Hispània" de caire anarquista. Va guanyar la Flor Natural als Jocs Florals de París de 1965 i un accèssit als d'Amsterdam de 1974 amb "Contes negres vora el Danubi", tot una retrat del sofriment als camps de concentració nazis, dels quals n'era un supervivent. Va publicar el recull poètic "Poemes de llum i de tenebra", una altra mostra que la seua obra és tota una reflexió sobre la barbàrie nazi. Enguany se celebra el centenari del seu naixement i se li ha posat el seu nom al col·legi de Miravet. El canareu Trinitari Fabregat va publicar la novel·la "Jardins Ignorats" (1963), basada en la seua població natal, i algun recull de poemes. La biblioteca municipal d'Alcanar porta el seu nom. La seua novel·la ha estat traduïda al castellà per l'escriptor local Tomàs Camacho. Eels escriptors ebrencs varen deixar una notable petjada a les lletres catalanes de l'exili i varen demostrar una gran passió per la llengua catalana.Pd. La foto és d'Artur Bladé i Desumvila (Benissanet 1907- Barcelona 1995), el gran memorialista de la llengua catalana.

El català a les lletres ebrenques (7)

Sebastia Juan Arbó (Sant Carles de la Ràpita 1902-Barcelona 1984) és el novel·lista per excel·lència de les Terres de l'Ebre. Va ser un gran retratista de la nostra terra, a la qual va donar nom amb la seua segona novel·la i la qual va descobrir davant de les editorials catalanes i dels i de les lectors/es en la nostra llengua de les primeres dècades del segle XX. Es va criar a Amposta i va tenir accès a la nodrida biblioteca de la poderosa família Carballo, per a la qual treballaven els seus pares, que comptava amb nombrosos llibres en francès ja que hi tenien ascendència. Va començar a escriure amb una edat molt jove per als rotatius ampostins que estaven en l'òrbita del totpoderós alcalde de la ciutat, el conservador Joan Palau. Va marxar a Barcelona amb una carta de recomanació de l'escultor local Innocenci Soriano-Montagut. Portava sota el braç dos manuscrits que varen entusiasmar Joan Puig i Ferrater, l'influent editor de Proa i prestigiós novel·lista. D'aquesta manera es van publicar "L'inútil combat" (1931) i "Terres de l'Ebre" (1932), dos novel·les que introduirien els corrents existencialistes a la literatura catalana. Encara publicaria dos novel·les més en català abans del conflicte bèl·lic: "Notes d'un estudiant que va morir boig" (1934), la qual ha tingut canvis de nom en dos ocasions per dir-se Hores negres i Hores blanques, i Camins de nit (1935). Durant aquests anys va gaudir d'una bona fama a la capital catalana. Escrivia a revistes prestigioses com "Mirador" i dirigia l'Associació del teatre de la Generalitat. Acabada la guerra, va formar part del grup d'intel·lectuals catalans que varen constituir la revista "Destino", que intentaven donar una mica de llum en època de foscor. Va publicar el 1947 una de les seues grans obres, "Tino Costa". Després va escriure en llengua castellana, la qual cosa s'hi va veure forçat i va confessar en diverses entrevistes que mai no hauria fet si no hagués estat per les circumstàncies. Ell era escriptor professional i vivia de la columna que tenia a un famós rotatiu barceloní. Va guanyar el prestigiós premi Nadal amb "Sobre las piedras grises", va publicar el cicle picaresc del Martín de Caretas, l'autobiografia "Los ombres de la tierra i del mar", i les biografies de Cervantes i de Pío Baroja. En català, va publicar una excel·lent biografia de Jacint Verdaguer. Als anys 1960 va retornar a la llengua del poble amb "L'Espera" (1967) i anys després amb "La Masia". També va traduir nombroses obres a la llengua catalana de diferents idiomes.Sebastià Juan Arbó és, indubtablement, un dels grans baluards de les lletres ebrenques i la seua obra és una joia de la literatura catalana.

El català a les lletres ebrenques (6)

A la ciutat de Tortosa, a partir de la dècada de 1920 hem de destacar la presència de tot un seguit de poetes que varen conrear literàriament el català a un bon nivell, molt influenciats per l'ambient joc floralesc que imperava en moltes ciutats d'arreu de les comarques dels Països Catalans: Gerard Vergés i Zaragoza, Josep Monllaó "Llaonet", Carles Sánchez i Pastor, Rafel J. Sàlvia, Mn. Rafel Escuder, Mn. Joan Ferré etc. També varen fer ús del català els historiadors Manel Beguer ("Llinatges tortosins", director de la revista "La Zuda"), Enric Bayerri (Mots) i Frederic Pastor i Lluís (refranys i modismes publicats a rotatius locals), tot i que bona part de la seua obra va ser escrita amb la veïna llengua castellana. Quant a Rafel J. Sàlvia es va iniciar en l'àmbit poètic molt jove i va aconseguir ser guardonat als Jocs Florals de Tortosa de 1935. Va dirigir el diari "Ara" (1935-36), portaveu de la Lliga regionalista i únic rotatiu en catala que s'ha editat mai a Tortosa. Després de la Guerra Civil, va marxar a Madrid i va realitzar una sensacional carrera com a cinematògraf, dirigint les pel·lícules més taquilleres del cinema estatal: "Manolo guardia urbano", "Las chicas de la cruz roja", "La tonta del bote", "La gran familia", "Sor citroen", "Don erre que erre", etc. Durant els anys de la república també varen editar-se en català els setmanaris "La Veu de Tortosa" (1930-33) i "La Veu comarcal" (1933-35), igualment vinculats a la Lliga regionalista, i baix la direcció del gran intel·lectual catalanista de la ciutat, Francesc Mestre i Noé.Hem de fer un esment molt especial del setmanari "Vida Tortosina" (1927-37), que va reunir tot un seguit de joves entusiastes en l'impuls de la catalanitat. Dirigit pel jesusenc Josep M. Brull i Solares, posteriorment traspassat al camp d'extermini nazi de Mauthausen, va ser un setmanari molt cultural que va tirar endavant nombrosos projectes catalanistes i de defensa de la llengua. Varen ser molt populars les seues Consignes per la catalanització. També va crear al seu redós Edicions Vida Tortosina, en la qual varen publicar-se les incipients novel·les de Joan Cid i Mulet, un personatge clau per al setmanari i un dels literats estrella del moment, que va publicar les novel·les "A l'ombra del Montsià" i "Rosa Maria", i els reculls poètics "Roses Blanques" i "Les ales del neguit", i que va estrenar quatre obres teatrals a finals dels anys 1920 al seu poble de Jesús. Posteriorment, parlarem d'ell abastament quant al conreu del català durant els llargs anys d'exili i la seua estreta vinculació a l'Orfeó català de Mèxic.

El català a les lletres ebrenques (5)

Pere Labèrnia i Esteller (Traiguera 1802-Barcelona 1860) va ser l'autor del "Diccionari de la llengua catalana amb correspondència castellana i llatina", publicat el 1840. No podem considerar Labèrnia un home de la Renaixença, però sí un precursor que va contribuir molt notablement a la difusió de la nostra llengua i a la promoció del seu conreu literari. Indubtament, és un dels grans de les nostres lletres.La vida literària de la població marinera de Vinaròs durant les primeres dècades del segle XX va estar marcada per dos literats excepcionals: Joan Manel Borràs i Jarque (Vinaròs 1885- Castelló 1945) i Francesc Almela Vives, que agafaven el relleu del novel·lista per excel·lència de la ciutat, Wenceslao Ayguals de Izco. Borràs i Jarque va tenir una llarga trajectòria professional com a mestre de l'escola primària. Era d'ascendència catòlica i va estar molt lligat als cercles cristians de Tortosa i del seu poble natal. Va ser un literat bilíngüe molt prolífic que va conrear els gèneres més diversos: novel·la, conte, conte infantil, teatre, història, poesia, etc. Amb el drama "L'hora misteriosa o Judes i la víctima santa" va ser guardonat amb la Viola d'or als Jocs Florals de València de 1921. També en poesia va rebre guardons en la festa gaia de la llengua catalana en diferents poblacions del país. Va publicar la "Història de Vinaròs" (1928), a edicions Correo de Tortosa, en llengua catalana, la qual cosa va merèixer un comentari elogiós per part d'un dels grans escriptors i intel·lectuals catalans del moment, Carles Soldevila, fet que l'incorporava de ple al cercle intel·lectual català del moment. Almela Vives (Vinaròs 1901- València 1967) va ser un literat amb molt prestigi al País Valencià durant dècades. Als anys 1930 ja dirigia la col·lecció "La nostra novel·la", alhora que els seus primers llibres són estudis sobre els clàssics valencians: Jaume Roig, Sant Vicent Ferrer. Va ser president de la Taula de lletres valencianes durant la dècada de 1950. Va escriure poesia i assaig, i va tenir una estreta relació amb les patums més importants de les nostres lletres a les comarques meridionals dels Països Catalans. Durant la postguerra va publicar els reculls poètics: "La llum tremolosa" i "Les taronges amargues". En castellà va publicar igualment estudis sobre la literatura autòctona: "La poesía valenciana en 1930" i "El libro valenciano".Un altre literat vinarossenc, Francesc Argemí i Poy, era professor de l'escola de dibuix i va dirigir el setmanari humorístic "La Fulla de col" (1896). També va conrear la poesia i el teatre en la nostra llengua.A Alcanar, havia sorgit un cercle lletrat al voltant de la revista "Terra Nostra", en la qual col·laborava Mn. Josep Matamoros, un capellà il·lustrat d'ideologia conservadora i molt afeccionat a la història, i la poetessa Fina Mar. A Amposta varen editar-se les revistes "Montsià" i "La Veu del Montsià", mentre que el diari republicà per excel·lència a principis de segle XX fou "El Faro", que va fer una forta propaganda de l'ideari catalanista. Joan Torné i Balaguer (Sant Carles de la Ràpita 1990- Barcelona 1979) era conegut literàriament com a Lluís del Montsià. Va ser el fundador de la revista "Ràpita" i va col·laborar amb la majoria de setmanaris catalanistes comarcals. Va ser un gran afeccionat a la poesia que va escriure nombrosos càntics patriòtics. També era rapitenc l'advocat Vicent Garcia i Anguera, un abrandat catalanista. El gran esclat de la llengua catalana, però, vindria de la mà del novel·lista Sebastià Juan Arbó, nascut a la Ràpita i criat a la capital del Montsià, sobre el qual n'hem de parlar abastament en un futur post.

El català a les lletres ebrenques (4)

Durant la dècada de 1920 va haver una forta embranzida catalanista i literària a les comarques ebrenques de muntanya, la qual es va articular magistralment al voltant de l'emblemàtica revista "El Llamp", de Gandesa, que va aconseguir aplegar tot un seguit de joves que varen entusiasmar-se amb la llengua catalana. Hem de destacar principalment Joan Povill i Adserà, Artur Bladé i Desumvila i Salvador Estrem i Fa. Sobre Bladé en parlarem abastament en l'apartat de literatura de l'exili. Povill i Adserà era natural de Villalba dels Arcs (Terra Alta). Va guanyar en tres ocasions els Jocs Florals de Perpinyà amb la qual cosa va convertir-se en Mestre en Gai saber. Va publicar dos novel·les, de les quals Esclavitud (1928) és la primera novel·la en català escrita per un autor ebrenc. Posteriorment, va obrir una escola a Olesa de Montserrat i va ser l'autor dels textos de la prestigiosa Passió d'Olesa. Estrem i Fa era conegut com "El poeta del Priorat". Va ser un entusiasta catalanista, vinculat als moviments catòlics i a la Lliga regionalista, que realitzava classes de català arreu de les comarques. Va conrear gèneres tan diversos com la poesia, llibres de viatge, biografies, narrativa, etc., amb la qual cosa va erigir-se en una de les grans plomes de la regió, amb la publicació d'obres com "Terra castellana" o "El crist de la solitud". Va ser assassinat quan va esclatar la revolució al juliol de 1936. En la revista hi col·laboraren altres joves com el músic Abdó Barceló (Capçanes) i Víctor Ferrús "Floricel" (Batea). També va sorgir un altre un cercle lletrat a Móra d'Ebre (Ribera d'Ebre), articulat al voltant de les revistes "La Riuada", "L'ideal de l'Ebre" (portaveu d'ERC) i "La ribera" (portaveu d'Acció catalana). Altres revistes en català de notable interès varen ser "Tivissa" i "Priorat".Quant al Matarranya el primer gran literat en català va ser Maties Pallarés. Fill de Pena-roja de Tastavins, va establir-se a Barcelona i va ser membre de les incipients associacions arqueològiques i excursionistes de la capital, i impulsor del partit nacionalista Unió Aragonesista. Va publicar nombrosos articles en català a revistes especialitzades de la ciutat, que han estat recollits en un volum "Articles matarranyencs" per part de l'Associació cultural del Matarranya.PD. La foto és de Salvador Estrem i Fa, el poeta del Priorat.

El català a les lletres ebrenques (3)

Francesc Mestre i Noé (Tortosa, 1866-1940) és el veritable patrici de la Renaixença a Tortosa. Va ser publicista i llibreter i Cronista oficial de la ciutat. Era membre de l'Acadèmia de Bones lletres de Barcelona, de la Reial Acadèmia de Ciències prussiana, de l'Institut de la llengua catalana, de la Societat Arqueològica del Midi francès, de la Societat Arqueològica Tarraconenca. Un home venerable, com el definia Cid i Mulet, de gran cultura que va conrear gèneres ben diversos (teatre, poesia, assaig, guies, etc.) i es va eregir en el gran impulsor del catalanisme vora l'Ebre. Una de les seues obres, "La Renaixença de Catalunya i els periodistes i literats tortosins del Renaixement", ens ha servit personalment per tirar endavant els estudis sobre el moviment renaixentista a les Terres de l'Ebre. Va fundar i dirigir "La Veu de Tortosa" (1899-1903), el primer setmanari en llengua catalana de la ciutat, posteriorment va col·laborar activament amb "La Veu de la Comarca" (1903-1909), que dirigia el seu amic i acèrrim catalanista, l'arquitecte municipal Joan Abril i Guanyavents, des del qual es va publicar en fascicles la segona edició de l'obra renaixentista "Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa" de Despuig, i es va difondre altament l'organització del 1r Congrés internacional de la llengua catalana i la redacció del Diccionari català-valencià-balear, conegut com l'Alcover-Moll. Entre les seues obres destaca "Vocabulari català de Tortosa", "Giripigues tortosines" o "Els tortosins per Tortosa". Com ja havíem apuntat en el post anterior, es va acompanyar d'un seguit de clergues catalanistes que varen sofrir l'ostracisme per part d'una cúpula eclesiàstica fortament espanyolitzada. La figura de Mossèn Joan Baptista Manyà (Gandesa 1884 - Tortosa 1976) sobresurt per damunt de tot. Va ser un intel·lectual de gran prestigi, "la consciència catalanista de Tortosa" tal com el defineix el veterà escriptor Manel Pérez Bonfill. Va escriure "Teologulema", una enciclopèdia en 5 volums en llatí que encara és consultada en moltes facultats de teologia d'arreu del món. Deixeble del bisbe Torres i Bages, va ser un gran defensor del conreu literari del català i impulsor de "La Lliga espiritual de la mare de Déu de la Cinta" i del seu butlletí, en el qual incorporaven estudis històrics i lingüístics. Va sofrir l'ostracisme durant tota la seua trajectòria com a capellà pel fet de mantenir-se fidel a la terra. Va ser expulsat del seminari diocesà el 1920 i només va ser acceptat com a professor de religió a l'institut d'ensenyament secundari. Va ser un personatge estimat i admirat al territori, al qual se li ha dedicat una Fundació.Mn. Tomàs Bellpuig (Barcelona 1877-1936) és un dels millors poetes que ha tingut la ciutat. Fidel a la llengua catalana durant tota la seua vida, va desaparèixer durant els dies de la revolució contra la sotana al setembre de 1936. Va escriure infinitat de poemes en nombrosos rotatius tortosins i barcelonins (El bon pastor, la paraula cristiana). L'any 1915 va publicar "L'art d'escriure bé" i es convertí en l'introductor de l'ortografia fabriana al territori. Va formar part de la il·lustre Biblioteca Bernat Metge amb les seues traduccions sobre l'obra de Sant Ciprià. L'editorial Dertosa va reeditar les seues "Composicions eucarístiques", un cicle poètic de notable interès.Mn. Joaquim Garcia Girona (Benassal- Alt Maestrat 1867 - Baeza 1928) va ser un excel·lent poeta que publicà "Seidia", la gran epopeia de la reconquesta del regne de València. Seguidor de Verdaguer, la seua intencionalitat era que les terres del Maestrat tinguessin el seu petit Canigó. Va guanyar els Jocs florals de València de Lo rat penat el 1918. L'obra va ser reeditada el 2000 per part de Saó edicions, a cura d'Òscar Pérez i Ramon París. També va ser l'autor de "Vocabulari del Maestrat", que va acabar el gran lingüista valencià Carles Salvador.Mn. Eloi Ferrer, fill de Benassal igualment, disposava d'una enorme biblioteca que va ser destruïda durant els dies de la revolució, que varen acabar amb la seua vida. Havia estat professor del seminari diocesà i sofrí també l'ostracisme de la cúpula eclesiàstica pels seus ideals catalanistes. Va col·laborar amb nombroses revistes culturals i religioses.Altres clergues més joves com Rafel Escuder, Joan Ferré i Joan Albacart varen realitzar una notable tasca poètica en la nostra llengua. Escuder, rector de Tivenys i de la Fatarella, era un poeta estrella que va ser altament guardonat en els Jocs Florals de Tortosa de 1928 i 1935. Posteriorment, va ser el secretari personal del famós cardenal Tarancon.

El català a les lletres ebrenques (2)

La derrota catalana a la Guerra dels Segadors (1640-59) va comportar l'annexió a França de les 5 comarques septentrionals del país i la consegüent pèrdua de poder polític per a Catalunya. Va continuar la castellanització progressiva de la noblesa, de les classes benestants de la societat i de la literatura anomenada com a culta, mentre que el català va quedar relegat a l'espai més popular (teatre i poesia). L'aplicació dels Decrets de Nova planta el 1717 per part del borbó Felip V, després d'una nova derrota a la Guerra de Successió (1705-1715), va portar a la marginació total del català en l'àmbit de l'administració pública. Com vàrem analitzar en el post anterior, les nostres comarques havien estat bressol d'escriptors molt importants d'arrel catalana durant els segles SVI i XVII: Cristòfor Despuig, F. Vicent Garcia, Francesc Mulet. La castellanització, però, era total durant els segles XVII i XVIII. L'arribada dels corrents romàntics procedents d'Europa a principis del segle XIX va comportar un increment notable de l'interès per les lletres. Tot i això, el conreu de la veïna llengua castellana era exclusiu. Les nostres comarques varen aportar 4 importants literats: Jaume Tió i Noé (Tortosa), Wenceslao Ayguals de Izco (Vinaròs), Brauli Foz (Fòrnols del Matarranya) i Antoni Altadill (Tortosa). Cap d'ells va conrear la llengua catalana, però. El poeta tortosí Tió i Noé era considerat com el rei de la poesia i un dels escriptors més preuats a Barcelona. Ayguals de Izco i Altadill varen ser els màxims representants de la novel·la social castellana del segle, que es publicava en fascicles. Altadill, republicà furibund, va ser el redactor de "El Estado Catalán" de Valentí Almirall. Foz és autor de la novel·la picaresca "La vida de Pedro Saputo", és considerat el segon millor escriptor d'adscripció aragonesa de la història després de Baltasar Gracian. Va realitzar un històric discurs en lloança del català en els Jocs Florals de Barcelona de 1863. Tots ells varen tractar temes referents a Catalunya i la catalanitat, tot i que encara no havien fet el pas al conreu de la llengua de la terra.El primer setmanari tortosí va ser "El Ebro", fundat el 1845. El primer poema en català va aparèixer anys després al periòdic "El Dertosense", que dirigia Josep M. Paulí (també molt interessat en les coses de Catalunya) i portava com a títol "A mon adorat turment". No va ser fins la dècada de 1860 quan varen començar a aparèixer alguns poemes i peces teatrals en un català molt pobre i carregat de barbarismes. Durant aquests anys va destacar la feina de tres literats, naturals de Tortosa, que residien fora de la ciutat: Carles Altadill, Francesc Riba i Josep Felip Vergez. Altadill era germà del novel·lista abans esmentat i era conegut com "Lo Gandul", per una peça teatral que va crear i una revista que dirigia. A més, portava una vida bohèmia a Barcelona. Vergez va marxar a Cuba i va realitzar una interessantíssima carrera periodística. Havia estat convidat prèviament el 1868, a causa de la seua amistat amb el gran literat Víctor Balaguer, a la trobada d'escriptors catalans i occitans que va tenir lloc a Montserrat. Escrigué poemes d'autèntica passió per la llengua catalana. Francesc Riba era el pare del prestigiós poeta Carles Riba i va col·laborar en nombroses revistes barcelonines d'aquest període.Els meus estudis em porten a situar la renaixença del català literari a les comarques centrals dels Països Catalans entre 1878 i 1883, ja que durant aquests anys es varen produir uns fets destacats quant al conreu literari de la nostra llengua. Es varen convocar els primers certàmens poètics per part de la carlista Acadèmia de la Joventut Catòlica, amb la participació de joves poetes en llengua catalana, que formen la que considero com a Generació de 1883, any en què es convocaren els primers Jocs Florals de Tortosa: Lluís Lluís i Dolç, Josep Vergés i Zaragoza, Lluís Bernís, Joan Baptista Ferreres i Francesc Mestre i Noé. També varen publicar-se "Los Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa" del cavaller renaixentista Cristòfor Despuig (autèntica obra mestra de la literatura catalana, escrita el 1663) a cura del Pare Fidel Fita; a la vegada es varen editar interessants estudis sobre "El llibre dels costums de Tortosa", una de les joies medievals, per part del jutge valencià Benvingut Oliver, així com l'obra "Derecho Catalán" de l'advocat carlista Ramon Foguet, que demanava el respecte a l'històric dret civil català. Tot i això, ens haurem d'esperar fins al tombant del segle XX per veure una generalització en l'ús del català literàriament. Francesc Mestre i Noé, un gran intel·lectual catalanista tortosí sobre el qual parlarem properament, serà el gran patrici de les lletres tortosines en català. També cal destacar l'aparició de nombrosos clergues d'arrel catalana, que varen sofrir una dura repressió per part de la cúpula eclesiàstica totalment espanyolitzada, però que varen romandre fidels a la llengua de la terra: Mn. Baptista Manyà, Mn. Tomàs Bellpuig, Mn. Eloi Ferrer, Mn. Joaquim Garcia Girona, Mn. Manel Rius, Mn. Rafel Escuder.Durant aquests anys també es va produir l'esclat del corrent tortosinista, amb escriptors que reivindicaven el particularisme tortosí amb la frase "Ni catalans, ni valencians: tortosins", els quals feien ús del dialecte comarcal i en feien bandera tothora. Ramon Vergés i Paulí i Joan Moreira són els màxims representants. Vergés Paulí era un fervorós catòlic, que va combinar tota la vida el seu amor a Tortosa amb la seua adoració per la Mare de Déu de la Cinta. Va publicar infinitat d'articles en molts rotatius, els quals va reunir en els diversos volums d'Espurnes de la llar. Moreira va realitzar un important treball com a folclorista que va reunir en "Del folklore tortosí". La seua obra té molt més interès que la de Vergés Paulí, el qual escrivia tal com parlava sense cap criteri lingüístic i publicava estudis històrics clarament parcials. El polític dretà, ultracatòlic i ultraespanyolista Joaquim Bau va fer de mecenes d'aquests escriptors tortosinistes.

El català a les lletres ebrenques (1)

Al llarg dels segles els i les escriptors/es ebrencs/ques han donat mostres de notable fidelitat a la llengua catalana. Som una terra amb una forta arrel literària que cal reivindicar, i que ens transporta enrera fins als mateixos orígens de la nostra llengua. El primer gran literat nostrat és Abú Bakhr al Turtushí, el qual, en qualitat de filòsof, va arribar a ser tot un mite arreu del món àrab al segle XII, que va portar-lo a viatjar per molts països i a morir a Alexandria (Egipte). També gaudeixen d'una gran importància les Homilies de Tortosa, textos religiosos dels segles XI-XIII. Estudis recents, a més, pretenen demostrar que les Homilies d'Organyà, els primers textos escrits en llengua catalana, varen ser escrites a la catedral de Tortosa.Posteriorment, al segle XIII, el Constitudinae Dertosae, el Llibre dels costums de Tortosa, és igualment el primer text jurídic redactat en català, el qual és considerat encara avui dia com una mena de bíblia per a l'advocacia catalana.En un moment d'or de les nostres lletres, després del mestratge de Ramon Llull, amb l'eclosió de Bernat Metge i les aportacions de Francesc Eiximenis i Anselm Turmeda, varen aparèixer les famoses cròniques medievals, entre les quals el Llibre dels Feyts del rei Jaume I. A les nostres terres vàrem comptar amb Guillem Nicolau, rector de Maella, traductor i cronista al servei del rei Pere III, el qual és el primer referent d'autor en català vinculat a la Franja de Ponent.La màxima figura de la literatura moderna en la nostra llengua és Cristòfor Despuig (1510-1572), cavaller renaixentista que va escriure "Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa", una obra mestra on ja fa paleses les temences per la castellanització de la nostra terra i la lluita per la dignificació de la llengua catalana. Són 6 col·loquis en els quals intervenen el ciutadà Fabio, el cavaller Líbio, tots dos tortosins, i el cavaller valencià don Pedro, amb el nom ja castellanitzat, cosa ben significativa. En un català que té una gran naturalitat i que revela el parlar dels cavallers i gent cultivada de mitjan segle XVI, Despuig, home intel·ligent i erudit, hàbil en la seua argumentació i conversador elegant i apassionat, posa de manifest dos intencions evidents. Primerament, defensa l'excel·lència, bellesa, riquesa i importància històrica de la seva ciutat natal, Tortosa, apologia feta amb amor i erudició. En segon lloc fa una defensa agosarada de Catalunya, en el present i en passat, i justifica amb tota mena d'arguments moments discutits de la nostra història, a la vegada que dedica un seguit de frases antològiques a la defensa de la llengua catalana. Els Col·loquis no varen ser publicats fins el 1878, de la mà del pare Fidel Fita, en un moment àlgid de la Renaixença catalana, ja que coincideix amb la publicació de l'Atlàntida de Mossèn Cinto Verdaguer. També l'autor del barroc català més reconegut és fill de Tortosa, Francesc Vicent Garcia "Rector de Vallfogona", que va crear tota una escola poètica al seu darrera, el vallfogonisme, que va tenir una gran influència fins al període de la Renaixença. Al mateix temps, el monjo dominic Francesc Mulet, fill de Sant Mateu del Maestrat, va tenir al País Valencià una fama semblant a la de Vallfogona al Principat. L'historiador Enric Querol, en la seua magnífica obra "Tortosa república de lletres", qüestiona termes com decadència ja que considera que aquest període va ser ric quant a conreu de les lletres, tot i que va decaure fortament l'ús escrit en la nostra llengua a causa dels condicionaments polítics i socials del moment. Entre els autors castellanitzats del segle XVI cal destacar Jeroni d'Herèdia, mentre que en ple període barroc té un especial valor el també tortosí Francesc de la Torre i Sevil, considerat com un dels grans poetes en llengua castellana de tot el segle.

I el seu nom és... Samuel

Un vespre de dissabte... nit de futbol,
un nom ressona arreu del camp
que és un clam... amb anhel de gol.
En un instant de joia, salta l'ànima!
Se sent el crit de l'infant, del jove... del més gran.

I és Samuel, qui si no? qui ens enlaira el cor.
I és Samuel, qui si no? qui porta el segell de gol.
I és Samuel, qui si no? qui abraça talent i esport.

L'art del peu... enlaira ànimes, desperta il·lusions.
Endega Henri i passa Lionel,
i en nom del futbol... parla el REI
del peu, i batega el cor davant l'astúcia i el talent.
I aquest senyor que es corona amb justícia
no pot ser altre que Eto'o ... Samuel.

Anthem for doomed youth by Wilfred Owen

Avui 4 de novembre fa 90 anys de la mort del poeta Wilfred Owen, una de les grans veus poètiques de la primera guerra mundial. El següent poema és un exemple dels sentiments que l'absorvien en el seu paper de soldat per una guerra sense sentit, que va causar milions de morts que la seua ment no podia tolerar. En homenatge:

What passing-bells for these who die as cattle?
Only the monstrous anger of the guns.
Only the stuttering rifles' rapid rattle
Can patter out their hasty orisons.
No mockeries for them; no prayers nor bells,
Nor any voice of mourning save the choirs,
-- -The shrill, demented choirs of wailing shells;
And bugles calling for them from sad shires.
What candles may be held to speed them all?
Not in the hands of boys, but in their eyes
Shall shine the holy glimmers of goodbyes.
The pallor of girls' brows shall be their pall;
Their flowers the tenderness of patient minds,
And each slow dusk a drawing-down of blinds.

La meua traducció ha estat la següent:

Quines campanes toquen pels qui moren com el bestiar?
Només la còlera monstruosa dels armes.
Només el sotragueig ràpid dels rifles
Pot tamborinar el seu precipitat horitzó.
Cap burla per a ells; cap pregària ni campanes,
cap veu de dol pot salvar els cors, - -
els cors cridaners, dements de closques que ploren;
i cornetes que els demanen en regions tristes.
Quines espelmes poden cuitar de tots ells?
A les mans de nois, no, però als seus ulls
brillaran els llums sagrats dels adéus.
La pal·lidesa de les celles de les noies serà el seu mantell;
Les seues flors, la tendresa de ments pacients,
i cada vespre lent dibuixarà la ceguesa.