El català a les lletres ebrenques (5)

Pere Labèrnia i Esteller (Traiguera 1802-Barcelona 1860) va ser l'autor del "Diccionari de la llengua catalana amb correspondència castellana i llatina", publicat el 1840. No podem considerar Labèrnia un home de la Renaixença, però sí un precursor que va contribuir molt notablement a la difusió de la nostra llengua i a la promoció del seu conreu literari. Indubtament, és un dels grans de les nostres lletres.La vida literària de la població marinera de Vinaròs durant les primeres dècades del segle XX va estar marcada per dos literats excepcionals: Joan Manel Borràs i Jarque (Vinaròs 1885- Castelló 1945) i Francesc Almela Vives, que agafaven el relleu del novel·lista per excel·lència de la ciutat, Wenceslao Ayguals de Izco. Borràs i Jarque va tenir una llarga trajectòria professional com a mestre de l'escola primària. Era d'ascendència catòlica i va estar molt lligat als cercles cristians de Tortosa i del seu poble natal. Va ser un literat bilíngüe molt prolífic que va conrear els gèneres més diversos: novel·la, conte, conte infantil, teatre, història, poesia, etc. Amb el drama "L'hora misteriosa o Judes i la víctima santa" va ser guardonat amb la Viola d'or als Jocs Florals de València de 1921. També en poesia va rebre guardons en la festa gaia de la llengua catalana en diferents poblacions del país. Va publicar la "Història de Vinaròs" (1928), a edicions Correo de Tortosa, en llengua catalana, la qual cosa va merèixer un comentari elogiós per part d'un dels grans escriptors i intel·lectuals catalans del moment, Carles Soldevila, fet que l'incorporava de ple al cercle intel·lectual català del moment. Almela Vives (Vinaròs 1901- València 1967) va ser un literat amb molt prestigi al País Valencià durant dècades. Als anys 1930 ja dirigia la col·lecció "La nostra novel·la", alhora que els seus primers llibres són estudis sobre els clàssics valencians: Jaume Roig, Sant Vicent Ferrer. Va ser president de la Taula de lletres valencianes durant la dècada de 1950. Va escriure poesia i assaig, i va tenir una estreta relació amb les patums més importants de les nostres lletres a les comarques meridionals dels Països Catalans. Durant la postguerra va publicar els reculls poètics: "La llum tremolosa" i "Les taronges amargues". En castellà va publicar igualment estudis sobre la literatura autòctona: "La poesía valenciana en 1930" i "El libro valenciano".Un altre literat vinarossenc, Francesc Argemí i Poy, era professor de l'escola de dibuix i va dirigir el setmanari humorístic "La Fulla de col" (1896). També va conrear la poesia i el teatre en la nostra llengua.A Alcanar, havia sorgit un cercle lletrat al voltant de la revista "Terra Nostra", en la qual col·laborava Mn. Josep Matamoros, un capellà il·lustrat d'ideologia conservadora i molt afeccionat a la història, i la poetessa Fina Mar. A Amposta varen editar-se les revistes "Montsià" i "La Veu del Montsià", mentre que el diari republicà per excel·lència a principis de segle XX fou "El Faro", que va fer una forta propaganda de l'ideari catalanista. Joan Torné i Balaguer (Sant Carles de la Ràpita 1990- Barcelona 1979) era conegut literàriament com a Lluís del Montsià. Va ser el fundador de la revista "Ràpita" i va col·laborar amb la majoria de setmanaris catalanistes comarcals. Va ser un gran afeccionat a la poesia que va escriure nombrosos càntics patriòtics. També era rapitenc l'advocat Vicent Garcia i Anguera, un abrandat catalanista. El gran esclat de la llengua catalana, però, vindria de la mà del novel·lista Sebastià Juan Arbó, nascut a la Ràpita i criat a la capital del Montsià, sobre el qual n'hem de parlar abastament en un futur post.

El català a les lletres ebrenques (4)

Durant la dècada de 1920 va haver una forta embranzida catalanista i literària a les comarques ebrenques de muntanya, la qual es va articular magistralment al voltant de l'emblemàtica revista "El Llamp", de Gandesa, que va aconseguir aplegar tot un seguit de joves que varen entusiasmar-se amb la llengua catalana. Hem de destacar principalment Joan Povill i Adserà, Artur Bladé i Desumvila i Salvador Estrem i Fa. Sobre Bladé en parlarem abastament en l'apartat de literatura de l'exili. Povill i Adserà era natural de Villalba dels Arcs (Terra Alta). Va guanyar en tres ocasions els Jocs Florals de Perpinyà amb la qual cosa va convertir-se en Mestre en Gai saber. Va publicar dos novel·les, de les quals Esclavitud (1928) és la primera novel·la en català escrita per un autor ebrenc. Posteriorment, va obrir una escola a Olesa de Montserrat i va ser l'autor dels textos de la prestigiosa Passió d'Olesa. Estrem i Fa era conegut com "El poeta del Priorat". Va ser un entusiasta catalanista, vinculat als moviments catòlics i a la Lliga regionalista, que realitzava classes de català arreu de les comarques. Va conrear gèneres tan diversos com la poesia, llibres de viatge, biografies, narrativa, etc., amb la qual cosa va erigir-se en una de les grans plomes de la regió, amb la publicació d'obres com "Terra castellana" o "El crist de la solitud". Va ser assassinat quan va esclatar la revolució al juliol de 1936. En la revista hi col·laboraren altres joves com el músic Abdó Barceló (Capçanes) i Víctor Ferrús "Floricel" (Batea). També va sorgir un altre un cercle lletrat a Móra d'Ebre (Ribera d'Ebre), articulat al voltant de les revistes "La Riuada", "L'ideal de l'Ebre" (portaveu d'ERC) i "La ribera" (portaveu d'Acció catalana). Altres revistes en català de notable interès varen ser "Tivissa" i "Priorat".Quant al Matarranya el primer gran literat en català va ser Maties Pallarés. Fill de Pena-roja de Tastavins, va establir-se a Barcelona i va ser membre de les incipients associacions arqueològiques i excursionistes de la capital, i impulsor del partit nacionalista Unió Aragonesista. Va publicar nombrosos articles en català a revistes especialitzades de la ciutat, que han estat recollits en un volum "Articles matarranyencs" per part de l'Associació cultural del Matarranya.PD. La foto és de Salvador Estrem i Fa, el poeta del Priorat.

El català a les lletres ebrenques (3)

Francesc Mestre i Noé (Tortosa, 1866-1940) és el veritable patrici de la Renaixença a Tortosa. Va ser publicista i llibreter i Cronista oficial de la ciutat. Era membre de l'Acadèmia de Bones lletres de Barcelona, de la Reial Acadèmia de Ciències prussiana, de l'Institut de la llengua catalana, de la Societat Arqueològica del Midi francès, de la Societat Arqueològica Tarraconenca. Un home venerable, com el definia Cid i Mulet, de gran cultura que va conrear gèneres ben diversos (teatre, poesia, assaig, guies, etc.) i es va eregir en el gran impulsor del catalanisme vora l'Ebre. Una de les seues obres, "La Renaixença de Catalunya i els periodistes i literats tortosins del Renaixement", ens ha servit personalment per tirar endavant els estudis sobre el moviment renaixentista a les Terres de l'Ebre. Va fundar i dirigir "La Veu de Tortosa" (1899-1903), el primer setmanari en llengua catalana de la ciutat, posteriorment va col·laborar activament amb "La Veu de la Comarca" (1903-1909), que dirigia el seu amic i acèrrim catalanista, l'arquitecte municipal Joan Abril i Guanyavents, des del qual es va publicar en fascicles la segona edició de l'obra renaixentista "Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa" de Despuig, i es va difondre altament l'organització del 1r Congrés internacional de la llengua catalana i la redacció del Diccionari català-valencià-balear, conegut com l'Alcover-Moll. Entre les seues obres destaca "Vocabulari català de Tortosa", "Giripigues tortosines" o "Els tortosins per Tortosa". Com ja havíem apuntat en el post anterior, es va acompanyar d'un seguit de clergues catalanistes que varen sofrir l'ostracisme per part d'una cúpula eclesiàstica fortament espanyolitzada. La figura de Mossèn Joan Baptista Manyà (Gandesa 1884 - Tortosa 1976) sobresurt per damunt de tot. Va ser un intel·lectual de gran prestigi, "la consciència catalanista de Tortosa" tal com el defineix el veterà escriptor Manel Pérez Bonfill. Va escriure "Teologulema", una enciclopèdia en 5 volums en llatí que encara és consultada en moltes facultats de teologia d'arreu del món. Deixeble del bisbe Torres i Bages, va ser un gran defensor del conreu literari del català i impulsor de "La Lliga espiritual de la mare de Déu de la Cinta" i del seu butlletí, en el qual incorporaven estudis històrics i lingüístics. Va sofrir l'ostracisme durant tota la seua trajectòria com a capellà pel fet de mantenir-se fidel a la terra. Va ser expulsat del seminari diocesà el 1920 i només va ser acceptat com a professor de religió a l'institut d'ensenyament secundari. Va ser un personatge estimat i admirat al territori, al qual se li ha dedicat una Fundació.Mn. Tomàs Bellpuig (Barcelona 1877-1936) és un dels millors poetes que ha tingut la ciutat. Fidel a la llengua catalana durant tota la seua vida, va desaparèixer durant els dies de la revolució contra la sotana al setembre de 1936. Va escriure infinitat de poemes en nombrosos rotatius tortosins i barcelonins (El bon pastor, la paraula cristiana). L'any 1915 va publicar "L'art d'escriure bé" i es convertí en l'introductor de l'ortografia fabriana al territori. Va formar part de la il·lustre Biblioteca Bernat Metge amb les seues traduccions sobre l'obra de Sant Ciprià. L'editorial Dertosa va reeditar les seues "Composicions eucarístiques", un cicle poètic de notable interès.Mn. Joaquim Garcia Girona (Benassal- Alt Maestrat 1867 - Baeza 1928) va ser un excel·lent poeta que publicà "Seidia", la gran epopeia de la reconquesta del regne de València. Seguidor de Verdaguer, la seua intencionalitat era que les terres del Maestrat tinguessin el seu petit Canigó. Va guanyar els Jocs florals de València de Lo rat penat el 1918. L'obra va ser reeditada el 2000 per part de Saó edicions, a cura d'Òscar Pérez i Ramon París. També va ser l'autor de "Vocabulari del Maestrat", que va acabar el gran lingüista valencià Carles Salvador.Mn. Eloi Ferrer, fill de Benassal igualment, disposava d'una enorme biblioteca que va ser destruïda durant els dies de la revolució, que varen acabar amb la seua vida. Havia estat professor del seminari diocesà i sofrí també l'ostracisme de la cúpula eclesiàstica pels seus ideals catalanistes. Va col·laborar amb nombroses revistes culturals i religioses.Altres clergues més joves com Rafel Escuder, Joan Ferré i Joan Albacart varen realitzar una notable tasca poètica en la nostra llengua. Escuder, rector de Tivenys i de la Fatarella, era un poeta estrella que va ser altament guardonat en els Jocs Florals de Tortosa de 1928 i 1935. Posteriorment, va ser el secretari personal del famós cardenal Tarancon.

El català a les lletres ebrenques (2)

La derrota catalana a la Guerra dels Segadors (1640-59) va comportar l'annexió a França de les 5 comarques septentrionals del país i la consegüent pèrdua de poder polític per a Catalunya. Va continuar la castellanització progressiva de la noblesa, de les classes benestants de la societat i de la literatura anomenada com a culta, mentre que el català va quedar relegat a l'espai més popular (teatre i poesia). L'aplicació dels Decrets de Nova planta el 1717 per part del borbó Felip V, després d'una nova derrota a la Guerra de Successió (1705-1715), va portar a la marginació total del català en l'àmbit de l'administració pública. Com vàrem analitzar en el post anterior, les nostres comarques havien estat bressol d'escriptors molt importants d'arrel catalana durant els segles SVI i XVII: Cristòfor Despuig, F. Vicent Garcia, Francesc Mulet. La castellanització, però, era total durant els segles XVII i XVIII. L'arribada dels corrents romàntics procedents d'Europa a principis del segle XIX va comportar un increment notable de l'interès per les lletres. Tot i això, el conreu de la veïna llengua castellana era exclusiu. Les nostres comarques varen aportar 4 importants literats: Jaume Tió i Noé (Tortosa), Wenceslao Ayguals de Izco (Vinaròs), Brauli Foz (Fòrnols del Matarranya) i Antoni Altadill (Tortosa). Cap d'ells va conrear la llengua catalana, però. El poeta tortosí Tió i Noé era considerat com el rei de la poesia i un dels escriptors més preuats a Barcelona. Ayguals de Izco i Altadill varen ser els màxims representants de la novel·la social castellana del segle, que es publicava en fascicles. Altadill, republicà furibund, va ser el redactor de "El Estado Catalán" de Valentí Almirall. Foz és autor de la novel·la picaresca "La vida de Pedro Saputo", és considerat el segon millor escriptor d'adscripció aragonesa de la història després de Baltasar Gracian. Va realitzar un històric discurs en lloança del català en els Jocs Florals de Barcelona de 1863. Tots ells varen tractar temes referents a Catalunya i la catalanitat, tot i que encara no havien fet el pas al conreu de la llengua de la terra.El primer setmanari tortosí va ser "El Ebro", fundat el 1845. El primer poema en català va aparèixer anys després al periòdic "El Dertosense", que dirigia Josep M. Paulí (també molt interessat en les coses de Catalunya) i portava com a títol "A mon adorat turment". No va ser fins la dècada de 1860 quan varen començar a aparèixer alguns poemes i peces teatrals en un català molt pobre i carregat de barbarismes. Durant aquests anys va destacar la feina de tres literats, naturals de Tortosa, que residien fora de la ciutat: Carles Altadill, Francesc Riba i Josep Felip Vergez. Altadill era germà del novel·lista abans esmentat i era conegut com "Lo Gandul", per una peça teatral que va crear i una revista que dirigia. A més, portava una vida bohèmia a Barcelona. Vergez va marxar a Cuba i va realitzar una interessantíssima carrera periodística. Havia estat convidat prèviament el 1868, a causa de la seua amistat amb el gran literat Víctor Balaguer, a la trobada d'escriptors catalans i occitans que va tenir lloc a Montserrat. Escrigué poemes d'autèntica passió per la llengua catalana. Francesc Riba era el pare del prestigiós poeta Carles Riba i va col·laborar en nombroses revistes barcelonines d'aquest període.Els meus estudis em porten a situar la renaixença del català literari a les comarques centrals dels Països Catalans entre 1878 i 1883, ja que durant aquests anys es varen produir uns fets destacats quant al conreu literari de la nostra llengua. Es varen convocar els primers certàmens poètics per part de la carlista Acadèmia de la Joventut Catòlica, amb la participació de joves poetes en llengua catalana, que formen la que considero com a Generació de 1883, any en què es convocaren els primers Jocs Florals de Tortosa: Lluís Lluís i Dolç, Josep Vergés i Zaragoza, Lluís Bernís, Joan Baptista Ferreres i Francesc Mestre i Noé. També varen publicar-se "Los Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa" del cavaller renaixentista Cristòfor Despuig (autèntica obra mestra de la literatura catalana, escrita el 1663) a cura del Pare Fidel Fita; a la vegada es varen editar interessants estudis sobre "El llibre dels costums de Tortosa", una de les joies medievals, per part del jutge valencià Benvingut Oliver, així com l'obra "Derecho Catalán" de l'advocat carlista Ramon Foguet, que demanava el respecte a l'històric dret civil català. Tot i això, ens haurem d'esperar fins al tombant del segle XX per veure una generalització en l'ús del català literàriament. Francesc Mestre i Noé, un gran intel·lectual catalanista tortosí sobre el qual parlarem properament, serà el gran patrici de les lletres tortosines en català. També cal destacar l'aparició de nombrosos clergues d'arrel catalana, que varen sofrir una dura repressió per part de la cúpula eclesiàstica totalment espanyolitzada, però que varen romandre fidels a la llengua de la terra: Mn. Baptista Manyà, Mn. Tomàs Bellpuig, Mn. Eloi Ferrer, Mn. Joaquim Garcia Girona, Mn. Manel Rius, Mn. Rafel Escuder.Durant aquests anys també es va produir l'esclat del corrent tortosinista, amb escriptors que reivindicaven el particularisme tortosí amb la frase "Ni catalans, ni valencians: tortosins", els quals feien ús del dialecte comarcal i en feien bandera tothora. Ramon Vergés i Paulí i Joan Moreira són els màxims representants. Vergés Paulí era un fervorós catòlic, que va combinar tota la vida el seu amor a Tortosa amb la seua adoració per la Mare de Déu de la Cinta. Va publicar infinitat d'articles en molts rotatius, els quals va reunir en els diversos volums d'Espurnes de la llar. Moreira va realitzar un important treball com a folclorista que va reunir en "Del folklore tortosí". La seua obra té molt més interès que la de Vergés Paulí, el qual escrivia tal com parlava sense cap criteri lingüístic i publicava estudis històrics clarament parcials. El polític dretà, ultracatòlic i ultraespanyolista Joaquim Bau va fer de mecenes d'aquests escriptors tortosinistes.

El català a les lletres ebrenques (1)

Al llarg dels segles els i les escriptors/es ebrencs/ques han donat mostres de notable fidelitat a la llengua catalana. Som una terra amb una forta arrel literària que cal reivindicar, i que ens transporta enrera fins als mateixos orígens de la nostra llengua. El primer gran literat nostrat és Abú Bakhr al Turtushí, el qual, en qualitat de filòsof, va arribar a ser tot un mite arreu del món àrab al segle XII, que va portar-lo a viatjar per molts països i a morir a Alexandria (Egipte). També gaudeixen d'una gran importància les Homilies de Tortosa, textos religiosos dels segles XI-XIII. Estudis recents, a més, pretenen demostrar que les Homilies d'Organyà, els primers textos escrits en llengua catalana, varen ser escrites a la catedral de Tortosa.Posteriorment, al segle XIII, el Constitudinae Dertosae, el Llibre dels costums de Tortosa, és igualment el primer text jurídic redactat en català, el qual és considerat encara avui dia com una mena de bíblia per a l'advocacia catalana.En un moment d'or de les nostres lletres, després del mestratge de Ramon Llull, amb l'eclosió de Bernat Metge i les aportacions de Francesc Eiximenis i Anselm Turmeda, varen aparèixer les famoses cròniques medievals, entre les quals el Llibre dels Feyts del rei Jaume I. A les nostres terres vàrem comptar amb Guillem Nicolau, rector de Maella, traductor i cronista al servei del rei Pere III, el qual és el primer referent d'autor en català vinculat a la Franja de Ponent.La màxima figura de la literatura moderna en la nostra llengua és Cristòfor Despuig (1510-1572), cavaller renaixentista que va escriure "Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa", una obra mestra on ja fa paleses les temences per la castellanització de la nostra terra i la lluita per la dignificació de la llengua catalana. Són 6 col·loquis en els quals intervenen el ciutadà Fabio, el cavaller Líbio, tots dos tortosins, i el cavaller valencià don Pedro, amb el nom ja castellanitzat, cosa ben significativa. En un català que té una gran naturalitat i que revela el parlar dels cavallers i gent cultivada de mitjan segle XVI, Despuig, home intel·ligent i erudit, hàbil en la seua argumentació i conversador elegant i apassionat, posa de manifest dos intencions evidents. Primerament, defensa l'excel·lència, bellesa, riquesa i importància històrica de la seva ciutat natal, Tortosa, apologia feta amb amor i erudició. En segon lloc fa una defensa agosarada de Catalunya, en el present i en passat, i justifica amb tota mena d'arguments moments discutits de la nostra història, a la vegada que dedica un seguit de frases antològiques a la defensa de la llengua catalana. Els Col·loquis no varen ser publicats fins el 1878, de la mà del pare Fidel Fita, en un moment àlgid de la Renaixença catalana, ja que coincideix amb la publicació de l'Atlàntida de Mossèn Cinto Verdaguer. També l'autor del barroc català més reconegut és fill de Tortosa, Francesc Vicent Garcia "Rector de Vallfogona", que va crear tota una escola poètica al seu darrera, el vallfogonisme, que va tenir una gran influència fins al període de la Renaixença. Al mateix temps, el monjo dominic Francesc Mulet, fill de Sant Mateu del Maestrat, va tenir al País Valencià una fama semblant a la de Vallfogona al Principat. L'historiador Enric Querol, en la seua magnífica obra "Tortosa república de lletres", qüestiona termes com decadència ja que considera que aquest període va ser ric quant a conreu de les lletres, tot i que va decaure fortament l'ús escrit en la nostra llengua a causa dels condicionaments polítics i socials del moment. Entre els autors castellanitzats del segle XVI cal destacar Jeroni d'Herèdia, mentre que en ple període barroc té un especial valor el també tortosí Francesc de la Torre i Sevil, considerat com un dels grans poetes en llengua castellana de tot el segle.

I el seu nom és... Samuel

Un vespre de dissabte... nit de futbol,
un nom ressona arreu del camp
que és un clam... amb anhel de gol.
En un instant de joia, salta l'ànima!
Se sent el crit de l'infant, del jove... del més gran.

I és Samuel, qui si no? qui ens enlaira el cor.
I és Samuel, qui si no? qui porta el segell de gol.
I és Samuel, qui si no? qui abraça talent i esport.

L'art del peu... enlaira ànimes, desperta il·lusions.
Endega Henri i passa Lionel,
i en nom del futbol... parla el REI
del peu, i batega el cor davant l'astúcia i el talent.
I aquest senyor que es corona amb justícia
no pot ser altre que Eto'o ... Samuel.

Anthem for doomed youth by Wilfred Owen

Avui 4 de novembre fa 90 anys de la mort del poeta Wilfred Owen, una de les grans veus poètiques de la primera guerra mundial. El següent poema és un exemple dels sentiments que l'absorvien en el seu paper de soldat per una guerra sense sentit, que va causar milions de morts que la seua ment no podia tolerar. En homenatge:

What passing-bells for these who die as cattle?
Only the monstrous anger of the guns.
Only the stuttering rifles' rapid rattle
Can patter out their hasty orisons.
No mockeries for them; no prayers nor bells,
Nor any voice of mourning save the choirs,
-- -The shrill, demented choirs of wailing shells;
And bugles calling for them from sad shires.
What candles may be held to speed them all?
Not in the hands of boys, but in their eyes
Shall shine the holy glimmers of goodbyes.
The pallor of girls' brows shall be their pall;
Their flowers the tenderness of patient minds,
And each slow dusk a drawing-down of blinds.

La meua traducció ha estat la següent:

Quines campanes toquen pels qui moren com el bestiar?
Només la còlera monstruosa dels armes.
Només el sotragueig ràpid dels rifles
Pot tamborinar el seu precipitat horitzó.
Cap burla per a ells; cap pregària ni campanes,
cap veu de dol pot salvar els cors, - -
els cors cridaners, dements de closques que ploren;
i cornetes que els demanen en regions tristes.
Quines espelmes poden cuitar de tots ells?
A les mans de nois, no, però als seus ulls
brillaran els llums sagrats dels adéus.
La pal·lidesa de les celles de les noies serà el seu mantell;
Les seues flors, la tendresa de ments pacients,
i cada vespre lent dibuixarà la ceguesa.