diumenge, 20 d’abril del 2008

La nostra terra

LA NOSTRA TERRA
Un castell imponent vora el mar,
refugi de soldats d'estirp, gent ufana,
el Maestrat posa accent a la parla...
Reviu el poeta la Morella musulmana,
ressona una veu que vora el Delta canta.
I canta a la terra d'arròs,
a l'olor d'olivera en primavera,
a les tardes d'estiu a l'Ampolla,
i als freds hivern sota l'ombra de Caro nevada.
I a Beseit es banya amb aigua Matarranya,
que a La Codonyera s'escriu,
la dolça llengua d'Espriu.
Es canta, es parla, es somnia
amb estirp de gent de bona planta,
i amb un riu que somriu
que ens deixa regust a dolça aigua.

dijous, 10 d’abril del 2008

Guillem Agulló, 15 anys del seu assassinat

"A Guillem Agulló, en el 15è aniversari del seu assassinat. Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a véncer"
I vaig ser lliure en uns moments d'anhel...
fidel a la terra eixuta, sencera, meua,
fidel a la parla de pares, iaios i xiquets,
- l'essència del meu ser-, la meua gent
que parla, viu i enyora temps més nostres,
temps de la pàtria viva i lliure,
moments de la història feta record imborrable!
Som hereus d'un llinatge antic,
d'almogàvers i templers, soldats d'estirp,
del rei Jaume primer i els maulets resistents.
La terra de poetes, la veu del poble,
la serra d'Espadà, Canigó, Oriola, Montsià...
Conrea València la parla del Tio Canya
que a Tortosa agafa remor a aigua,
i a l'Alguer, l'accent ens fa reviure la Mediterrània.
Tot plegat un poble a dalt a baix, i més enllà,
amb l'anhel posat en la independència.

dijous, 3 d’abril del 2008

The reddish shadow of a female wolf

The reddish shadow of a female wolf
I’m the one who is called Romulus, a Roman
with tired, ironic, thoughtful gesture,
whose face is minted in coins.
Keen on Mahler, Mozart above all.
And the silence of the stars. I’m a thousand.
I’m not telling you the well-known story
nor describing the landscape where I lived:
that wide river, with flourished orange trees,
and, up beyond, the hard red land
olive groves and vineyards, the sky of summer
like a sharp blade of a sword.
And beside the sea, the one I love so much.
I know the land where I’ve lived. Look:
Baneful is water for ripen wheat,
baneful the gale for bushes,
baneful for me the infuriated Gods.
Sweet, instead, is arbutus for lambs,
sweet the slow rain for crops
and sweet for me your company is.
I met you still in your teens
with eyes like dark roses, like black
gardens in half-light (And I believed
black was the colour of beauty).
Nobody knows the old swell,
But the north wind hair mussed,
Hair like snakes. Serpents on the bosoms.
Hurt am I of splintered glasses
(glasses inside, but, love calls me).
Hurt am I of words and silences,
of torn clay, of chopped wood,
of powerful desolated forests.
The primitive gold was an injured flower
and those truly green forests
were cut down and are no more today.
(On getting new sorrows I agree to write verses.
I’d have so much loved you, so
slowly I’d have kissed your eyes and lips.
- My black eyes: not like a lightning.
- And my sweet lips: not like a sword).
Swords might come later.
Mugs of snow swept away the blooming,
Stones broke the mirrors of water,
Mist covered the face of the moon.
Everywhere pistols,
Everywhere scared tricorns
these and horses, at dawn,
along wet meadows and paths of darkness.
Green, red and white. Not British banners.
If horses move, clouds will as well.
And there is an ingenuous silence of poppies
- naive herbs – whereas in squares
young girls turn up, with bright eyes
and elastic jeans on a thin waistline.
Everything starts with a funny air,
Everything starts with an air of hope
As Green as the axes of woodcutters,
As Red as the soutanes of priests,
As White as the membranes of insects,
Though man is frailer than a rose.
However – keep it in mind –
my private life gets neither affected
by the ancestral copulation of turtles,
nor by gold stocks in Swiss banks.
I choose the menu; mushrooms and beef;
A Priorat wine and a tangerine juice.
- What else does the Sir need?
- Stillness.
I’d like to die sweetly like the acacias
that never come up in April. I’d like …
(A kettle is boiling on a fire, so is hell)
The hell of Spanish whores
who still work in old Jewish quarters
in Istambul. Bacterium and treponemes.
(I never wrote these letters. And that sonnet
- green among greenness of boreal mints –
where mint rhymed with your lips.)
- I’ve dreamt of you tonight.
(I’ve loved you so much, darling, at all times.)
I can never lie on the same side.
(I wonder if you still believe in eternal rest.)
- I used to harmonise ideas and words.
(Good work is a pitcher which doesn’t leak)
- I’ve always been a man with principles.
(Some canons used to be bells.)
And, above all, grief,
and suspicious headlines of papers,
and cheeks of milk and strawberry,
and the arched snow of the necks of swans,
and the spiral of fire in metaphors,
and the blonde pubis of Venus Afrodita,
and my dead friends’ bones,
and twilights of ashes and darkness,
and Father God’s face, and prisons,
and herons and orange blossom,
and the clean shoes of a Sunday,
and weak submarine shells,
and the north wind cutting like a knife,
and clocks that stopped moving at half to ten,
and lists of synonyms and antonyms,
and plastered saints with eyes of china,
And the thread that leads us, good lads, to the bottom
of a bizarre labyrinth. I’m not Teseu.
Teseu, Teseu! Where did you lose the thread?
We weave with it delicate tapestry
And, with words, glittering poems;
But at the back there is a secret, a bunch:
Look at the hidden face of the moon
And the small print of contracts.
When Christmas come notaries send
cards full of purpurin and snow.
When Christmas come, wolves are fed by the wind.
We were hungry, and then, kind was a female wolf.
I reckon of the eight breast of hers,
I reckon of the nourishing breath of hers,
I reckon of the reddish shadow of hers.
For all this (and much more I keep inside)
I drop her off those herds of lambs
Which graze among vineyards beside the river.
I drop the bishopric of Hipona off my books,
(Without fighting I’d have never won)
And a woman in love my garden.
To the unstable Gods I drop thousand sextercis off
As an offer of snowy lilies and wax.
I drop worms off my heart, and also my wrath.
I drop the wind off my vanity
And the sea my bitterness. My friends
I drop them off for good my faithfulness.
Now I remember Flebas, the Phoenician,
Who died only a few days ago. Suddenly,
When the marine currents were drifting him away,
He forgot the cry of seagulls. So
Well built and young was Flebas, the Phoenician.
Why can lying voices be heard
And a sailor, beyond waves,
Is staring fertile islands, if all is a lie?
If others, luckier ones, have cut seas through
And founded kingdoms, built empires,
And seen the round breast of sirens,
They should record superb alexandrine verses
On marble or bronze or their memory.
Years went by, the millennial stones
Will have split. Tiny cypresses
Will be surrounding demolished walls;
The sea will be an oil stain
(where will the blown sails of vessels be?)
and the air will be yellow.
- Because of honey?
- Because of sulphur?
I swear it on behalf of the pallid moon.
- Don’t swear on its behalf as it’s changeable.
(The moon was shining) And the wolf man felt
his fright grow, the nails, the hair.
(The moon was shining) And a wise man reckoned
of an ancient proverb which claimed that humans
may only be a dream of shadows.
(The moon was shining) And wizards were seeking
heads of scorpions, flowers of aphrodisiac herbs,
the silver medulla of cinnabar.
The moon was like a white rose,
And lovers’ hugs used to be
Long and sweet and terrible. Moon.
Among all, the cherry skin
Like a red stream of clotted blood;
The one out of ripen grapes, as transparent
As the reflection of glass in cups;
The tender velvet skin of peach;
And the skin of pear, coloured
With old copper and autumn bronzes.
- Among all, your sweetest skin
For the nights of love, your skin
Warmer and more desirable than all
Fruits on earth is.
(We were happy)
My friends, you should learn all this happened
Decades, millenniums, ages, eras ago;
Nowadays the only truth
Is the absolute sinfulness of Gods.
And I hope never to return here.
I no longer wish anything, not even the waste,
Of unrepeatable time that disappears
Like water between hands. (I don’t care.)
I do care this moment next to you,
Not memory, fair paradise.
“I still remember that enjoyable time”:
Sol-fa and verses, music and worries.
“Time, without time, you spent like time”:
Never believe in complex sophisms.
Ah, brains are stuffing around me
With keen Aristotil’s syllogisms.
Let’s say, summing up, thought
Is only thought of thought,
Soul is the shape of shapes.
(And, in the golden silence, Kant’s bird
widened the sky flapping the wings)
Spring is tender like a lip.
Rainy and sunny. Midday of a summer.
Through the window gets in the scent
Of flourished lemon trees and fennel.
I’ll lean my head on your chest
And will let pure time go.
The rest is only smoke. (Jerusalem,
Jerusalem, which kills prophets)
Who says prophets, says presages. Cocks.
The obscene blood of cocks on altars.
Cocks with an implacable beak hoisting flags.
Dark-feathered cocks between corpses.
Frenetic cocks kidnapping the Sabines.
Cocks and illogic adjectives. And what a game
a little wickedness can create!
A poet in a plaster and a distinguished foot,
A God of plums and an Olympic basket,
A wise horse and a golden pastor
A soup of light and a beam of fish,
A tank of verses and an armoured volume,
A girl of glass and a virgin eye
A collector of flowers and a bunch of taxes,
A romantic hangman and a sinister sky,
A field of athletes and a team of wheat,
A comfortable monk and a poor bed,
A twelve-year love and an everlasting whisky.
We aren’t supposed to play with words.
Neither to believe in promises
Nor in the lies of evil Spaniards:
Our daily fight, oh Lord,
And, how dare we look at the fields
That sow our language with gargling and salt,
And our people are nipped in the bud?
Troubadours didn’t find easy
To sing the tangible limits of our land.
It may have been easy to talk about women,
About the wild aroma of their hair
And the humid meat of their lips.
They found easy to talk about water birds
Along banks of freshness, between tallest poplars.
They found easy to talk about powdered black eyes
And breast like cupules of snow.
Let’s leave the troubadours in courts of love
- Taste of verses and mead –
let’s leave sailors in open sea
- Taste of salt, of seaweeds on lips -.
Destiny is always desgavellant garbelles
And, when needed, every land takes its way.
Your hands are dirty. Hammers of rage
Crack noses, cripple penis and tits.
And the noble marble crashes.
Barbarians come back, so do medusas
From the jelly bottom of waves.
Pragmatic of fire. Sinaís of fury.
And thus, we are getting poorer.
Cathedrals had become
- that gothic flourished of splendid vine –
market stalls. Ramon Llull
danced Charleston with a black woman
of combative buttocks like piranhas;
Goethe read the sportive papers,
Neron grew roses in his garden;
And Voltaire hieroglyphs solved
On Afrodita’s naked back.
Rubens painted yellowy women,
With icteric dry yellow, like the skin
Of lizards, like withered bushes;
Saint Vincent Ferrer talked to the beocis
- chosen ignorant audience –
about a new flag with a blue line.
(Birds were fleeing. The Wind. The Wind.
Birds of fury came, dark falcons,
And a cold wind stripped the magnolias off.)
In the middle of the path of life
We need to stop some day and look back.
Because, passed the time, it’ll get an hour
That we’ll find bitter wine in glasses
And an inevitable taste of ash on lips.
We’ve buried parents and friends,
Every day we bury our wildest dreams.
And it seems human destiny
To bury what is most loved.
And we’ll die tomorrow ( who knows how?)
We might do in the worst way,
Without dignity, like farm animals,
(Be what it be, death always has
A sour smell of faded chrysanthemum)
Though we walk along shaded spots,
There are instead some blessed mortals.
Dant, for instance, got in heaven.
(We will never do). And he had
suffered from coldness and exile,
He saw God, he saw Beatrix.
You’ll say – I know – those were dark times,
in the year1300 people were different,
they quarrelled about crucial themes
- about love that moves the sun and the stars –
and about the insecure sex of the angels.
- (Angels were flying in high sky
of a firmament crowded by nightingales.
The sea was inhabited by dolphins
And unicorns ran along meadows.
- Ah, said to me a lazy one – imitate the Gods
And, don’t let your studies bother you,
Love Juliana and her sister,
The benign beauty of her tits,
Ecce florescunt lilia.
(And it was true.
A green tender grew between fallen leaves.
On the table, glasses, fruits, flowers.
Eyes and glowing cheeks are shining,
And from the golden twilight music is heard)
I threw the fortune cards
violently to the ground. Here we have
Secret XVIII, the Moon. I looked at it:
The Moon was crying tears of fire.
Two dogs were barking at it. A crab
Was swimming in musical blue water.
Towers are the door to hell.
And when’s the rainbow due to appear?
Solideus coloured of buguenvil·lea,
Nightshirts coloured of iris,
And blouses coloured of campanulaceae.
I’m exhausted, even my eyelashes are a burden.
And, above all, I’m weighed down by my sins.
Let’s say, my vertebrae are a burden,
Let’s say, the fright of the seagulls,
Boats that wreck in Straits,
Golden rain of pollen on the water,
Ivory worked by ancient hands,
Erudite quotations of Romans,
Honourable announcements of death,
Myths we believed in, lies,
Smooth comfortable snow of posters,
Sticks and ropes and canes,
Mineral hardness of oblivion…
Oblivion that ratifies doors and windows
On empty places, closed rooms.
All is silence: cloisters without crosses,
Docks without vessels. It won’t remain
A remote scent from us all.
And even so, me, Romulus, son of Mart,
I’ve still written these verses.
(Maybe
with little faith and trust)
But you should know that these things
Were first written in my heart.

dimecres, 2 d’abril del 2008

ROGATIVA A LA VERGE DE L'ALDEA: AIGUA

Mare de Déu de l'Aldea,
fes-te sentir ben aviat,
fes que els àngels s'orinin,
dintre del riu Llobregat.
I que eixa aigua celestial,
duri tota una eternitat,
que reguin la nostra terra,
i embriagui els de la Generalitat.
Que els rius siguin manantials,
que arribin sempre a la mar,
aigua per al president Montilla,
aigua, aigua per al conseller Baltasar!
Que l'aigua és la força de la vida
i ens deixin un cop d'empipar,
a qui creiem en ideals
per ells, no gaire importants!
I aigua per a Catalunya,
nostre país benaurat,
que ara té set i... plora,
sense aigua, ni llibertat.

dijous, 20 de març del 2008

L'assassinat considerat com una de les belles arts



Àlex Ferrer, de l'editorial Aeditors, em va encomanar la traducció d'un divertit tractat filosòfic, "On murder considered as one of the finest arts" (L'assassinat considerat com una de les belles arts) de l'escriptor anglès del segle XIX Thomas de Quincey. El següent és un fragment d'aquesta interessant obra:
"Abans que tot, unes paraules sobre l’escenari en què es produïren els assassinats. Ratcliffe Highway és una transitada via pública d’un barri d’allò més caòtic de l’est de Londres o del Londres mariner. En aquell temps (és a dir, al 1812), quan encara no existia una policia adequada, a excepció dels detectius de Bow Street, admirables pels seus propòsits, però completament insuficients per al servei general de la capital, era gairebé un barri perillós. Una de cada tres persones es podia classificar com a estrangera. A cada pas un es trobava amb indis, xinesos, moros, negres. A part de la variada berganteria que es cobria de manera impenetrable sota els exòtics barrets i turbants d’homes, el passat dels quals era inescrutable per a tot ull europeu, és ben sabut que l’armada (en especial, en temps de guerra, l’armada comercial) de la Cristiandat és el segur receptacle per a tots els assassins i alcavots, els crims dels quals els han obligat a retirar-se durant un cert temps de l’atenció pública.

És cert que només a uns pocs d’aquesta classe se’ls qualifica com a “aptes” per al servei a bord, però en totes les èpoques, i en especial en període bèl·lic, només una petita proporció (o nucleus) de cada companyia naval s’omple amb aquests homes: la gran majoria es composa de gent senzilla i inexperta. John Williams, tanmateix, que ocasionalment havia estat contractat de marí en vàries naus que feien la carrera de les Índies, era provablement un marí expert. En general, es pot dir que era un home destre i hàbil, ric en recursos davant de qualsevol dificultat sobtada, i d’allò més flexible, ja que s’adaptava a totes les circumstàncies de la vida social. Williams era un home de mitjana estatura (cinc peus i set i mig, a cinc peus i vuit polzades), de complexió esvelta, tirant a prim, però nerviós i amb una tolerable musculatura, lliure de tot excedent de grassa.

Una dama que el va veure mentre l’interrogaven (crec que a l’oficina de policia del Tàmesi) em va assegurar que el seu pèl era del color més vívid i extraordinari, potser d’un groc brillant, alguna cosa entre el color taronja i el llimona. Williams havia estat a l’Índia, principalment a Bengala i Madràs, però també havia estat a la regió de l’Indo. Ara bé, se sap que al Punjab se sol pintar els cavalls d’una determinada casta de carmesí, blau, verd, púrpura.

Se’m va ocórrer que Williams, amb el propòsit de disfressar-se, s’havia inspirat en aquesta pràctica de Sind i Lahore, de manera que el color no devia ser natural. D’altra banda, la seva aparença era bastant natural i, segons una màscara de guix que vaig adquirir a Londres, diria que vulgar, si considerem la seva estructura facial. Un aspecte, tanmateix, resultava sorprenent, i coincidia amb la impressió del seu temperament de tigre, que el seu rostre era permanentment d’una pal·lidesa fantasmal. “Un es podia imaginar – diu el meu informant – que per les seves venes no circulava la sang roja que dóna la vida i que dóna color a la vergonya, a l’ira i a la compassió, sinó una sàvia verda que no podia brollar d’un cor humà”.

Els seus ulls semblaven congelats i vidriosos, com si al rerafons convergissin amb alguna víctima oculta. D’acord amb això, la seva aparença bé podria haver estat repulsiva, si no hagués estat per l’atestació coincident de molts testimonis; així com també el testimoni silenciós dels fets mostrava que la untuositat i malícia serpentines del seu comportament contrarestaven la repulsió de la seva cara espectral, per la qual cosa, entre les joves immadures, gaudia d’una favorable acollida. En particular una noia encantadora, a la qual Williams, sens dubte, pensava assassinar, va declarar que una vegada, quan estava asseguda a soles al seu costat, ell li havia dit:

“Miss R., si un dia jo aparegués cap a la mitja nit a la vora del seu llit armat amb un ganivet, què diria”.

A la qual cosa va respondre la confiada jove:

“Oh, Mr Williams, si fos un altre m’espantaria. Però quan sentís la seva veu, em quedaria tranquil·la”. Pobra nena! Si el pla de Mr Williams s’hagués portat a terme, alguna cosa hauria vist al rostre cadavèric, alguna cosa hauria sentit en la veu sinistra, que hauria acabat amb la seva tranquil·litat per sempre. Però només aquesta terrible experiència podia desemmascarar Mr John Williams.

Va ser un dissabte a la nit del mes de desembre, quan Mr Williams, el qual suposadament havia comès el seu coup d’essai molt temps abans, s’obria pas pels carrers congestionats d’aquest perillós barri disposat a treballar. Aquesta nit, s’havia dit a ell mateix en secret, executaria un pla que ja havia traçat i que, una vegada conclòs, estaria destinat a consternar al dia següent el “poderós cor” de Londres, des del centre fins a la circumferència. Més tard es va saber que havia abandonat el seu allotjament amb intencions tan fosques cap a les 11 de la nit, i no perquè pensés començar tan aviat, sinó perquè necessitava realitzar un reconeixement. Va amagar les seves ferramentes molt subjectes sota els amplis plecs del sobretot. En harmonia amb la subtilesa del seu caràcter i la seva delicada aversió a la brutalitat, tots coincideixen que les seves maneres se distingien per una exquisida suavitat: el cor del tigre portava la màscara del més insinuant refinament de la serp. Aquells que el varen conèixer després , descriuen el seu camuflatge com tan amatent i tan perfecte, que si hagués caminat pels carrers, sempre tan abarrotats en un dissabte a la nit en un barri tan pobre, i hagués empentat accidentalment una altra persona, aquesta li hauria ofert les més sinceres i cavalleresques disculpes: amb aquest cor diabòlic que amagava propòsits tan infernals, s’hauria detingut per a expressar la seva esperança que l’enorme martell, que s’amagava sota el seu elegant sobretot, destinat al petit treball que l’esperava uns noranta minuts més endavant, no havia causat cap mal a l’estrany amb qui s’havia topat.

Crec que Tisià, però amb tota seguretat Rubens, i potser Van Dyke, tenien com a norma practicar el seu art vestits de punta en blanc – amb els seus volants frunzits, les seves perruques i les seves espases amb puny de diamants -, i Mr Williams, hi ha raons per creure-ho, va sortir per a realitzar la seva gran composició d’una carnisseria (en un altre sentit es podia haver aplicat la frase d’Oxford de sortir com un Grand compounder[1]), sempre portava mitjons de seda negra i peücs. De cap manera hauria denigrat la seva posició d’artista portant una bata.

En la seva segona gran actuació, la testimoni tremolosa que es va veure obligada a presenciar (com apreciarà el lector), presa del pànic, com es cometien totes les atrocitats des d’un lloc ocult, va contar com quelcom cridaner, que Mr Williams portava una llarga levita blava, de la tela més fina, i ricament folrada de seda. Entre les anècdotes que varen circular sobre ell, també es contava que per aquell temps Mr Williams era el client d’un dels millors dentistes i d’un dels millors pedicurs. De cap manera hauria consentit rebre un servei de segona classe. I no hi ha cap dubte que, en aquesta petita rama laboral tan perillosa que ell practicava, se’l podria haver considerat l’artista més aristocràtic i exigent.

Però, qui era la víctima a la llar del qual es dirigia? Potser podia ser tan imprudent com per vagar pels voltants fins que el destí li oferís l’oportunitat de matar una persona? Oh, no! Ja havia escollit la seva víctima a temps, i es tractava d’un vell i íntim amic. Val a dir que una de les seves màximes sembla haver estat que la millor persona per ser assassinada era un amic i, a manca d’un amic, un article del que no sempre es pot disposar, un conegut: perquè, en la seva primera aproximació al subjecte no despertaria sospites, mentre que a un estrany li causaria alarma i l’aspecte de l’assassí trobaria una advertència per posar-se en guàrdia.

No obstant, en aquest cas, la seva futura víctima semblava reunir les dues característiques: originàriament havia estat un amic, tot i que posteriorment, per bones raons, s’havia convertit en un enemic. O amb major probabilitat, com diuen altres, els sentiments que procuren a la vida una relació d’amistat o d’enemistat feia temps que s’havien esllanguit.

Marr era el nom de l’infortunat que havia estat triat (ja fos en condició d’amic o d’enemic) com a subjecte per a aquesta actuació de dissabte la nit. La història que corria per aquell temps sobre la connexió entre Williams i Marr, que no va ser refutada (en la seva certesa o falsedat) per cap autoritat, era que varen navegar plegats en direcció a Calcuta, i que s’havien barallat durant la travessia. Però una altra versió de la història és força diferent, conta que s’havien barallat en tornar, i que el motiu de la seva baralla havia estat Mrs Marr, una jove molt maca per la qual els dos havien lluitat per tal d’aconseguir els seus favors. Es varen convertir en candidats rivals, i durant un temps varen ser els pitjors dels enemics".

diumenge, 17 de febrer del 2008

Currículum literari d'Emigdi Subirats

1 NOVEL·LES- « Tomàs Serra ». Amposta: Associació Cultural Soldevila, 2001.
- “Vora l’Íber”. Amposta: Associació Cultural Soldevila, 2002.
- “Expedient 3295”. Amposta: Associació Cultural Soldevila, 2003.
2 CONTES
- “La foto de l'Arnau” (dintre del recull "L'altre Nadal"). Barcelona: Aeditors, 2006.
- “Deadline” (dintre del recull “L’Estiu a l’Ebre). Barcelona: Aeditors, 2007
3 RECERCA HISTÒRICA i LITERÀRI
- “Campredó orígens i actualitat” (coordinador). Campredó: Ajuntament de Tortosa, 2002
- “Amposta” (coordinador). Benicarló: Onada Edicions, 2006.
- “Joan Cid i Mulet” (comunicació II Congrés de la Diòcesi de Tortosa, 2006)
- “Lletres Ampostines” (comunicació II Congrés de la Diòcesi de Tortosa, 2006)
- “La Renaixença del català i el carlisme” (comunicació Congrés Ramon Cabrera, 2006)-
- Goigs de la Mare de Déu de Solicrú. Campredó: Parroquia Sant Joan Baptista, 2006.
- “Joan Cid i Mulet, testimoni catalanista d’una ciutat i d’un temps”. Tortosa: Consell Comarcal del Baix Ebre, 2007.
- “La Catalanitat exiliada. Opinions de Joan Cid i Mulet”. Amposta: EMD Jesús, 2007.
- “Emili Bonet, escultor, pintor...poeta”. Amposta: Institut d’Estudis del Montsià, 2007.
4 POESIA
- “Ara i per sempre” (dintre del recull “Amb les mans obertes”). Amposta: Associació de Malalts de l'Alzheimer, 2004.
- “I en faig bandera” (dintre del recull “Per un futur sense llàgrimes”). Amposta: Associació de malalts de la fibromiàlgia, 2007.
5 TRADUCCIONS
- “L’assassinat considerat com una de les belles arts » de Thomas Quinzey. Capellades : Aeditors, 2008.
6 PORTALS D’INTERNET-
7 BLOCS D’INTERNET
- Emigdi Subirats i Sebastià, http://blocs.mesvilaweb.cat/emigdi
- Nessie School of languages, http://blocs.mesvilaweb.cat/Subirats
8 PREMIS LITERARIS
- "La nostra gent" de 2002: “Emili Bonet, escultor, pintor...poeta”.
- "Enric Bayerri" de 2004: « Joan Cid i Mulet, testimoni catalanista d'una ciutat i d'un temps ».
- "Enric Bayerri" de 2005: “La Renaixença del català literari vora l'Ebre1878-1938”.
- “Artur Bladé i Desumvila” de 2007: “Roc Llop i Convalia, l’exili d’un poeta miravetà », (en col·laboració amb Josep M. Sàez).
- 3è premi Sant Antoni de poesia del Perelló de 2008: “Després de recórrer tot allò viscut”.

9 PARTICIPACIÓ ACTUAL ALS MITJANS DE COMUNICACIÓ ESCRITS
- Crítica literària per a “Saó” (Valencia), "Mainhardt" (Alcalá de Xivert), “Malpàs” (Ascó), “La Cabana” (La Fatarella), “L’Estel” (Tortosa), “Amics dels Castells” (Tortosa), “Amics de l’Ebre” (Tortosa), “L’Aufàbiga” (Benissanet).
- Col·laboracions a "Amposta" i "MesEbre".
- Crítica històrica per a "Lo Campanar" (Campredó)
10 PROGRAMA RADIOFÒNIC
- Lletres ebrenques (Antena Caro Roquetes, 96.0 fm)

diumenge, 3 de febrer del 2008

KING JAMES I OF ARAGON, a poem

King James the first of Aragon,
in battles you were brave,
in bed you were the best,
in history you are reknown.
You had wives and lovers
and tens of sons from your blood!
You were proud and bold,
conqueror above all!
You were born to be a king,
you were born to write history,
You stamped a long territory
and added peaceful lands beyond the sea,
with red bars of blood over a yellow platform.
King James, we enthrone your greatness for ever,
on this year of your eighth centenary