Poemes i lletres

English poems

2009-11-07T23:21:00.001-08:00

Please myself
Shall praise good news and sing melodies./Bye wars and blood./ The sea is calm tonight,/ welcome new hymns,/ true anthems of gaiety./ Not flying on the air,/ not building the moon on earth,/ walking in beauty like a cloudless night,/ kissing new ways of living/ in starry climates./ Hopes that my heart does need,/ all dark shadows it denies./ A mind at peace/ whose eyes shine,/ bright of heaven and earth,/ waves of water, purified./ Believe in new ways of acting,/ behaviours that change oneself./ Neighbours learn/ the ways of becoming friends./ Know what to do in the future,/ fed up with a bad today,/ rid of whatever dirtiness,/ clean as the water of well./ Hope I can please myself.

NIGHT UPON TOWN
When the night falls upon town,/ Light flies unstoppable,/ and stands above, in hill’s eyes./ Peace reigns in the park/ And birds sing in dreams/ With tender words and kissed./
Quiet is a cloudless night./ The stars do move and shine,/ While everyone sleeps tenderly,/ Apart from me, the strangest one.
I’m awake and see/ The yellowy moon watching life go by./ There’s no way of avoiding/ A rare feeling at night.

PATH OF FLOWERS
Where you see that path of flowers,/ In a moment of deep shyness,/ The world vanishes fast./ There 's no more to fulfil,/ The quiet of the moment reigns./
Later, we go nowhere./ Borders you find wherever/ You want to cross./ And a well, waterless-/ emptiness everywhere./
Shadows in a world of lights,/ Cruelty mixed with tenderness./ Flying above our heads. /I don’t know what happens/When beauty becomes ugliness.

Participació al Joc literari de Tens un racó dalt del món

2009-11-07T13:34:00.001-08:00

L'ALÈ D'ÉSSERS CONTENTS

S'escampen arreu remors amb immesurables cadències llunyanes,
remors que apropen músiques sublims d'antany,
Pedrell - amic - mestre de sons d'una vila que el flumen banya
arrossegant ressons d'uns temps pretèrits sense luxúria,
espill de vesprades acaronades per un braser
que engendra conversa ufana en mesos de tardor.
El caliu del riu ens desperta de l'ensopiment perenne.

I és llavors que sento com vola el temps per les alçades!
Reviu en mi l'estel del sud que m'embriaga amb lletres de casa.

I és llavors quan enarborem senyeres en moviment constant,
superem rancúnies ancorades darrera persianes inhòspites,
i cridem visques a la vida i a la gent!

Pas a pas, en el nostre caminar sense espera anguniosa
fem una mirada a l'esdevenidor que ens repta tostemps.
Totes les barreres desapareixen en un instant de joia compartida,
han quedat ensucrades per l'alè d'éssers sempre contents.

Tendre so de l'aigua en remembrança complaent.
Ens enlairem arreu amb pas inert que desperta sensacions nodrides
com un anhel infinit d'una terra que sap on va.

Poema de la meua xiqueta

2009-10-13T00:32:00.000-07:00

My poem: Autumn

Autumn is here.
Leaves are falling.

A yellow leaf and a brown leaf,

daughters of the autumn.

Summer is going

and now is autumn.

By Rosa Subirats (8 years old)

Lletres Ebrenques homenatja el Rector de Vallfogona

2009-10-07T10:59:00.000-07:00

Divendres 9 d'octubre s'emetra el tercer programa de la nova temporada del programa radiofònic Lletres Ebrenques, que dirigeixo a Antena Caro Roquetes (96.0 fm). La novetat d'enguany és que incloem unes notes bibliogràfiques d'autors històrics de les comarques centrals dels Països Catalans a l'apartat notícies literàries. Mantindrem la resta de seccions, que creiem són del gust dels nostres oients i seguidors.

En aquest tercer programa comptarem amb la presència de Mn. Joan Francesc Amigó, actual capellà de la població de Vallfogona de Riucorb (Conca de Barberà), en l'homenatge que fem al poeta tortosí del barroc Francesc Vicent Garcia "rector de Vallfogona". Amb Mn. Amigó parlarem del nou Centre d'interpretació del Rector de Vallfogona que s'ha obert en la petita població de la Conca de Barberà.

http://vallfogona.usuaris.net/rector_7.jpgFrancesc Vicent Garcia va nàixer a Tortosa. Va estudiar al seminari de Vic i va ser destinat a la població de Vallfogona de Riucorb, on va esdevenir el poeta més important del barroc (segle XVII) en llengua catalana. Va ser molt popular al seu temps i va crear un corrent poètic conegut com a vallfogonisme que va tenir una gran influència en les nostres lletres durant diverses centúries. La seua poesia agafa tocs grotescos i escatològics sovint, també en determinats moments de la història se l'ha acusat de castellanitzar la llengua. A voltes admirat, d'altres criticat, el Rector de Vallfogona és tot un mite de la poesia en llengua catalana.

Jesús M. Tibau a Lletres Ebrenques

2009-09-27T01:26:00.000-07:00

Divendres 2 d'octubre s'emetra el segon programa de la nova temporada del programa radiofònic Lletres Ebrenques, que dirigeixo a Antena Caro Roquetes (96.0 fm). La novetat d'enguany és que incloem unes notes bibliogràfiques d'autors històrics de les comarques centrals dels Països Catalans a l'apartat notícies literàries. Mantindrem la resta de seccions, que creiem són del gust dels nostres oients i seguidors. En aquest segon programa comptarem amb la presència de l'amic, escriptor i blocaire Jesús M. Tibau, un dels col·laboradors habituals del programa.
Jesús M. Tibau és natural de Cornudella de Montsant (Priorat) i resideix a Tortosa des de fa més de dos dècades. És un dels blocaires estel·lars de la catosfera amb el seu bloc Tens un racó dalt del món, des del qual ha popularitzat, i de quina manera!, els seus jocs literaris.
Quant a la seua faceta com a escriptor contista ha publicat els reculls Tens un racó dalt del món (2001), Postres de músic (2005), guanyador del premi Marià Vayredà a Olot (la Garrotxa), El vertigen del trapezista (2007). També ha format part de nombrosos reculls col·lectius de narrativa de les Terres de l'Ebre i de la resta dels Països Catalans. És el coordinador del Club de lectura de la Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa i un dels agents culturals més actius de les comarques centrals dels Països Catalans. Tindrem l'oportunitat durant el programa de parlar del seu nou recull Una sortida digna, nom que prové d'una cançó del nostre estimat amic i cantautor prioratí, Jesús Fusté.

Jaume Llambrich a Lletres Ebrenques

2009-09-18T23:53:00.000-07:00

Divendres 24 de setembre comença la nova temporada del programa radiofònic Lletres Ebrenques, que dirigeixo a Antena Caro Roquetes (96.0 fm). La novetat d'enguany és que incloem unes notes bibliogràfiques d'autors històrics de les comarques centrals dels Països Catalans a l'apartat notícies literàries. Mantindrem la resta de seccions, que creiem són del gust dels nostres oients i seguidors. En aquest primer programa comptarem amb la presència de l'amic, editor i blocaire Jaume Llambrich, un dels col·laboradors habituals del programa en lla secció de podcasts, i que ha ideat el bloc El cistell de les meves joguines de la jove Irene López, una de les seccions més populars del programa.
Jaume Llambrich és natural de l'Ametlla de Mar (Baix Ebre). Resideix a Tarragona, on treballa a Publicacions de la URV, després d'haver tingut experiències laborals en diverses editorials i al propi Parlament de Catalunya. És un dels històrics blocaires de l'ebresfera. Porta diversos blocs entre els quals El Basar de les Espècies, en el qual s'ha especialitzat en l'elaboració de podcasts literaris. També tira endavant el bloc Hespèria, on es potencia la literatura esotèrica. Acaba d'endegar una important aventura editorial, Petròpolis, sobre la qual parlarem abastament durant el programa. Aquest estiu ha estat pare... la millor notícia personal per la qual ens complau felicitar-lo de tot cor.

Poema El Fossar de les moreres

2009-09-11T00:21:00.000-07:00

El Fossar de les Moreres, llegenda de Frederic Soler "Pitarra"

Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Així mestre Jordi, un dia
cavant, deia en lo fossar,
quan Barcelona sentia
que l'anaven a esfondrar.
La batien bronze i ferro
dels canons de Felip Quint.
Ell los mata i jo els enterro -
lo fosser deia, enfondint.

Quin vellet lo fosser Jordi!
Jo l'havia conegut;
no hi ha pas qui se'n recordi
que no el plori condolgut.
Havia passat la vida
mirant la mort fit a fit,
i era una ànima entendrida;
no l'havia això endurit.

Era vell: mes ningú ho veia
veient-lo al fossar, cavant;
aquell pit que tot és teia
quan és sec no aguanta tant.
Son dol no el feia commoure,
i, l'aliè, el veia patint;
era un cor dur com un roure
que sentia com un nin.

Sempre al fossar anava
a cavar amb un nét seu;
si ell lo seu magall portava,
- Jo - el nin deia - porto el meu! -
I cavant ambdós alhora,
i fent fosses al fossar,
sempre dels morts a la vora
se'ls sentia mormolar:
- Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Molts jorns feia que, sitiada
la ciutat pels de Verwick,
amb l'ànima trasbalsada
lo vell cavava amb fatic.
Los fossars de Barcelona
s'omplien de gom a gom.
Pel tros d'or d'una corona
si se'n gastava de plom!

Mestre Jordi, que això veia,
cavant deia en al seu nét:
- Felip Quint que tan se'n reia
vet aquí què n'haurà tret:
rius de sang i un munt de ruïnes
per pujar al trono reial.
Ni essent d'or i pedres fines,
val res un ceptre que tant val?

I així dient, lo vell plorava,
i ofegava amb lo seu plor
una pena que el matava
i li trossejava el cor.
Tenia un fill, que era pare
d'aquell nin que li era nét,
i li enrogia la cara
la vergonya d'un secret.

Que aquell fill... taca afrentosa!
no tenint la pàtria en res,
va abandonar fill i esposa
i va vendre's al francès.
Compteu, doncs, si del vell Jordi
no fóra amargant lo plor;
no hi ha pas qui se'n recordi
que no el planyi amb tot lo cor.

Ell tan lleial a Catalunya,
i el seu fill tan criminal...!
Qui, si té bon cor allunya
aquest pensament mortal?
Per ço el pobre vell plorava
com si cavés lo clot seu,
i tot cavant, mormolava:
- Si sigués... no ho voldrà Déu!
Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Cava el pobre vell la terra
amb l'ajuda del seu nét.
Fa ja avui tres jorns que enterra;
tants de morts li duu la guerra
que són pocs los clots que ha fet.
De trenc d'alba a la vesprada,
de la nit al dematí,
los morts li van com riuada
i ell obre pas amb l'aixada
a aquell riu que no té fi.

- Bé en tenim, fill meu, de feina!
- Oh, mon avi, aqueixa rai!
Mentre no torni a la beina
l'arma del soldat, nostra eina
no espereu que pari mai.
- Mes, al fossar - respon l'avi -
no hi hem d'enterrar ningú
que a la pàtria faci agravi.
Que cap traïdor se n'abali!
Si jo em moro, pensa-hi tu.

Conec bé de quina banda
són los morts que van venint
al fossar a esperar tanda.
No en vull cap dels que comanda
lo botxí de Felip Quint,
Ja hi ha un clot fet per aqueixos
fora el marge del fossar;
traïdors amb traïdors mateixos.
Així els vils tindran esqueixos
per plantar i replantar.

I, així dient, lo nét i l'avi
anaven clots enfondint,
mentre obrint tot just lo llavi,
com si dir-ho fos agravi,
seguien, baix, repetint:
- Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor,
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

Ai, pobreta Barcelona,
Felip Quint l'assalt et dóna
i t'ofega amb sa corona
apressant ton fi mortal.
Mes tots fills per ço no afluixen
i combaten sempre forts,
i en los murs que, caient cruixen,
entre rius de sang que els ruixen
s'alcen altres murs de morts.

I a rengleres, a rengleres
los van portant a enterrar
al fossar de les moreres
entre fum i polsegueres
i un retrò que fa esglaiar.
Barrejats en un munt cauen
los d'un i d'altre cantó,
i encara quan morts ja jauen
sembla que en combatre es plauen
lo lleial amb lo traïdor!

De sobte, l'avi es fa enrera
en mirar un mort que han dut,
i el nin, en veure qui era,
tant és el que s'esparvera,
que, de l'esglai, resta mut;
contemplant-se'l, nét i avi
s'estan al mig del fossar
sens obrir per res lo llavi;
a tots dos los sembla agravi
lo mot que han de pronunciar.

I mentrestant, allà, al lluny,
encara la canonada,
fent núvols de fum, retruny
i el vell veu l'eina mullada
de sang de son fill, al puny.
- Oh - al fi esclata, amb foc que llança
pels ulls la ira del cor seu -
Mira'l, Déu n'ha pres venjança
Duu el vestit de l'host de França...
i és lo teu pare, fill meu!

I el vell, que el magall empunya,
diu tot d'una al nin que plora:
- Lo seu crim dels bons l'allunya,
fou traïdor a Catalunya.
- A on l'enterrem? - A fora.
Al fossar de les moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

La poesia a les Terres de l'Ebre

2009-08-08T12:54:00.000-07:00

La Poesia A Les Terres De L Ebre S[1]

View more presentations from Emigdi Subirats.

La novel·la de les terres de l'ebre

2009-07-21T13:28:00.000-07:00

La Novel·La A Les Terres De L Ebre

View more presentations from Emigdi Subirats.

el power point de rosa

2009-06-09T06:12:00.000-07:00

English Power

View more OpenOffice presentations from Emigdi Subirats.

I el seu nom és... Samuel

2009-05-14T23:42:00.000-07:00

Un vespre de dissabte... nit de futbol,

un nom ressona arreu del camp

que és un clam... amb anhel de gol.

En un instant de joia, salta l'ànima!

Se sent el crit de l'infant,

del jove... del més gran.

I és Samuel, qui si no?

qui ens enlaira el cor.

I és Samuel, qui si no?

qui porta el segell de gol.

I és Samuel, qui si no?

qui abraça talent i esport.

L'art del peu... enlaira ànimes,

desperta il·lusions.

Endega Henri i passa Lionel,

i en nom del futbol...

parla el REI del peu,

i batega el cor davant l'astúcia i el talent.

I aquest senyor que es corona amb justícia

no pot ser altre que Eto'o ... Samuel.

Hanami poètic a Paüls

2009-03-29T01:47:00.000-07:00

Avui se celebrarà el Hanami poètic als camps de cirerers de Paüls, una celebració japonesa que organitza el blocaire tortosí Jordi Arrufat. També diferents blocs el celebraran amb la penjada d'un poema. He incorporat la primera part del meu poema En terra roja.

Entre fangs, en terra roja de suors acaronades,
ix un estel que ens acompanya

cap a infinites dissorts en època de primavera.

L'horta s'endinsa enllà amb sort inerta.

Univers! Plany! Ombra,

en un mar de sols, s'alimenta l'entranya de la terra.

Il·lusió i caliu, i el somriure d'un xiquet

que escolta el so del vent

que aparta les malíccies amuntonades

en un riu sense gaires galivances.

I amb fang pinto el terra i dissenyo

un món de fantasia, amb ulls d'infant

i enginy humà que silencia els mals dels astres.

Translating a song by Obrint pas

2009-02-15T23:13:00.000-08:00

As I am upset

I am trying to remember

along my solitude paths,

and the smell of burning

gunpowder turns up,

and the red bonfires

in the summer solstice.

Parties in the street,

thousands of stars,

on 25th April

feelings on our hearts.

Hope in our eyes,

flags in the wind,

and happy wishes

of my people.

Fighting, creating,

building popular power.

As I've come back

I'm walking again

along the streets

and squares of the village

where I grew up,

and that old belfry

awakens me,

the sound of fireworks

our music and giants,

old songs, new emotions,

on 25th April

building new illusions.

Life in our fists,

fight in our skin

and happy wishes

of our people.

Fighting, creating,

building popular power.

La parla catalana de Campredó (3)

2009-02-10T14:16:00.000-08:00

Més paraules i expressions campredonenques i ebrenques

Creiem que cal reivindicar tot un seguit d'expressions i paraules que usem en diversos indrets en particular de les comarques centrals dels Països Catalans. Cal remarcar que són usades en determinats llocs, atès que quan parlem de dialectes o de variants dialectals no ens estem referint, en absolut, a parlars uniformes de tota una comarca o comarques. Aquestes expressions nostrades són la mostra més tangible de riquesa lingüística i que la llengua roman ben viva arreu. En les darreres setmanes, molts col·legis del territori, tant de secundària com de primària, s'han apuntat a diverses campanyes adreçades a l'apadrinament de paraules en desús, les quals són molt necessàries ja que apropen els estudiants a la parla comarcal. Ens voldríem centrar en algunes expressions en especial, que, de ben segur, sobten els parlants d'altres llocs del domini lingüístic comú. Concretament, la paraula gonia, que pren el sentit de pressa o d'angúnia. Porto gonia equival a tinc pressa. A la vegada, tinc gonia que no ve vol dir estic preocupat que no ve, ja que la situació em causa angúnia, preocupació. Aquesta és una expressió col·loquial que s'usa arreu de les poblacions ebrenques. També és curiós l'ús de la paraula espai com a sinònim de vés amb compte. També en ocasions agafa el sentit de lentament, com en les expressions parla més espai (a poc a poc) o vés espaiet (condueix amb cura). Una altra expressió ben nostra és fer avio, que vol dir enllestir feines amb rapidesa inusitada. Veiem com has fet avio també vol dir has tornat ràpid o has acabat prompte. Moltes d'aquestes expressions agafen significats ben específics en determinades circumstàncies. És una xamba disposar d'aquest lèxic tan ric en la llengua catalana. Quina xamba hem tingut avui en un partit de futbol, fa referència al fet que la sort ha estat al costat de l'equip al qual donem suport.

Dignificació del lèxic ebrenc

El nostre parlar es pot dignificar de moltes maneres. Posarem tres esplèndids exemples que de ben segur facilitaran la recuperació de paraules i el manteniment de la fonètica pròpia. Un conegut hotel de Deltebre (Baix Ebre) disposa de diverses vidrieres que estan decorades íntegrament amb paraules gastronòmiques tal com s'usen i es pronuncien en algunes poblacions del Delta de l'Ebre. L'escriptura és fidel a la fonètica emprada en aquests pobles del territori. Com a exemple, la paraula potaque, referint-se a un menjar que en diversos llocs de les Terres de l'Ebre rep una denominació força diferent: recapte, olla barrejada, etc. A Campredó, la pronunciem potaje, amb el so característic de la j castellana. En la majoria de comarques de Catalunya es coneix com a escudella, i ha esdevingut un dels plats gastronòmics més importants del país. Val a dir que fonèticament el parlar ebrenc, sobretot entre la gent gran, tendeix a la realització del canvi de la j per la c, com comprovem amb noms de procedència castellana com José o Juanito, que esdevenen Cosé o Cuanito, pronunciats pels més grans de casa. La vidriera en qüestió tenia molts altres noms referents a fruites, verdures i plats de menjar com: abercoc, aborgingo, primentó, llima, xapadillo, pataques, llangostí, massana, etc. En aquest mateix àmbit de reivindicació de paraules, la tasca Lo Pati de Campredó, que des que érem uns adolescents hem considerat com el nostre bar de capçalera, fa uns mesos va ser reformada i hi van afegir una portalada magnífica, amb una vidriera a l'estil de l'anterior, que incloïa el nom de moltes de les partides de la població: Timbes Roges, Font de Quinto, Espluga, Raval del Pom, Sant Onofre, Roca-Corba, Racó, Mas de la Missa, Bassa Venècia, Argilers, Barranc dels Pixadors, Soldevila, Ribé, Les Barraques, Coll-redó, Solicrú, Lligallo de les Veles, Barceloneta, etc. Aquesta mena de vidrieres, a part de la funció estètica i decorativa, també serveixen per afavorir la preservació de vocables nostrats, siguin paraules de referència o noms de partides rurals, moltes de les quals ja són desconegudes entre les generacions més joves.
Un altre exemple excel·lent és la porta de l'església de Sant Joan Baptista de Campredó, estèticament magnífica, una obra d'art que cal reivindicar com un dels actius més bells de la població. En un poble com el nostre, on estem treballant molt a fons envers la dignificació del patrimoni històric medieval, hem de saber valorar adequadament el fet que comptem amb una joia arquitectònica que justament el 2009 compleix el 25è aniversari de la seua construcció. Està dividida en tres parts, que representen la història del terme, la història religiosa de la regió ebrenca i el sant patró. L'artista gironí Fita va fer una gran obra ja que va tenir cura de tots els detalls i ens permet fer un emotiu viatge a través de la història. Va fer una tria de fets històrics que són cabdals en el nostre passat. Recorda figures com Mn. Frederic Casanova, bisbes de la diòcesi, rectors de la parròquia... però també personatges de la història com Ramon Berenguer IV, i ens recorda el nostre passat romà i templer. Recentment, i a instàncies del rector Víctor Cardona, s'ha portat a terme la neteja i adequació d'aquesta important obra arquitectònica. En definitiva, una porta que recorda la història mentre retrata, de la manera més simple i bella, les nostres arrels, i que alhora ens permet recordar toponímia nostrada.

El català normalitzat

El català s’ha anat normalitzant progressivament. A les Terres de l’Ebre podem presumir del fet que gairebé la totalitat d’escriptors/es fan ús de la llengua de la terra. El mateix succeeix en àmbits tecnològics d’internet com webs o blocs en els quals l’ús d’altra llengua que no sigui la pròpia de Catalunya és gairebé testimonial. També ens omple de satisfacció la publicació d’Aïnes i Cruïlles, la primera gramàtica del català occidental dels lingüistes Josep Panisello i Joan Bertran, una eina veritablement extraordinària. Mereix també tot el nostre reconeixement l’extraordinària feina que s’ha vingut realitzant des de l’escola quant a la incorporació al català de l’alumnat immigrant durant les darreres dos dècades. Esperem que el català millori l’estat de salut arreu i que no ens veiem en un futur en la necessitat de recordar aquell famós refrany que diu: qui perd els orígens perd la identitat!
Emigdi Subirats i Araceli Aguiló

La parla catalana de Campredó (2)

2009-02-09T10:57:00.001-08:00

La parla a Campredó

Hi ha pobles ebrencs amb una fonètica molt característica com és el cas d’Ulldecona (Montsià) o Paüls i Xerta (Baix Ebre). La parla d’aquestes poblacions mereix una especial atenció per part de lingüistes i filòlegs, que tenen un autèntic filó per als seus estudis. No és el cas de Campredó, ja que el parlar dels nostres ciutadans no és identificable respecte al de poblacions veïnes com l’Aldea o Tortosa. Tampoc no hem estat un poble que conservi paraules estrictament locals, concernents a àmbits com la gastronomia o l’agricultura, com passa en alguns pobles ebrencs que tenen vocabulari força identificatiu. En canvi, ens agrada reivindicar algunes qüestions de lèxic i expressions ben característiques del català que parlem als pobles de la riba final de l'Ebre.
El nostre lèxic és variadíssim, com el de qualsevol altra variant de la nostra llengua. Paraules com granera ens porten a la construcció de verbs com agranar, usat en expressions com agranar cap a casa, que té el seu significat equivalent en altres variants dialectals. Una de les paraules que més sobta a altres parlants és escurar, és a dir, rentar els plats; una acció derivada és fer l'escuranda. De fet, escuranda fa referència al conjunt d'estris que han de ser rentats. També voldria fer esment de la pronunciació col·loquial de paraules com ando-siau o ando-sien enlloc d'adéu-siau, de la qual persones de generacions més grans fan un ús extensiu.
Una de les expressions més nostrades és alego. No estem parlant de l'expressió hasta lego, un evident castellanisme de luego. Per si sola, la paraula alego esdevé sinònim de prompte o en un futur: alego vindrà, alego no podrem sortir de casa, alego en seran més que natros. També hem de destacar el fet que usem una v en diminutius com peuet o pouet que esdevenen pevet o povet. Aquest fenomen també es produeix en poal (galleda, en català oriental), que en alguns pobles pronunciem poval; i en paraules derivades com una poalada d’aigua que pronunciem povalada. També és curiosa l'expressió mes que sigue, que usem enlloc de encara que sigui només: vés al curset mes que sigue perquè te veiguen la cara; també pot significar tan de bo: mes que sigue, jugue Messi. A Campredó la pronunciem mas.

La parla catalana de Campredó (1)

2009-02-08T12:39:00.000-08:00

Durant els propers dies anirem penjant un seguit de posts titulats La parla catalana de Campredó que provenen de l'article que va publicar-se al llibre-revista 25è aniversari del temple parroquial de Campredó, el qual ha vist la llum al febrer de 2009. L'hem escrit conjuntament Araceli Aguiló i jo.

La parla catalana de Campredó

Era l’abril de 1990 quan a la revista local Soldevila vàrem endegar una secció que portava per títol El nostre català. La implantació de l’ensenyament de la nostra llengua després dels anys de dictadura franquista va ser una de les apostes més importants i agosarades de la reinstaurada Generalitat de Catalunya a finals de la dècada de 1970. Anys després, i des del govern català, es va tirar endavant una política d’immersió lingüística, amb un gran consens polític, que ha portat uns fruits veritablement molt positius tant a nivell educatiu com social, atès que ha evitat l’exclusió d’una franja important de població per a la qual el català era una llengua totalment aliena. Es va apostar per un català estàndard tant en l’àmbit educatiu com en els mitjans de comunicació públics d’abast nacional (TV3, Catalunya ràdio, etc.). La cursa envers la normalització del català l’encapçalava el model fabrià, del Mestre Pompeu Fabra, instaurat als anys 1930 i que havia tingut nombrosos seguidors al territori ebrenc, basat en una variant lingüística predominant, el català oriental, agafant com a veritable base la parla de les comarques barcelonines i gironines. No és cap anomalia, ja que en gairebé tots els països amb parla normalitzada s’agafa la variant amb més parlants, que sol coincidir amb la de la capital i l’àrea circumdant, com a varietat estàndard.
Des de Soldevila volíem, però, posar el nostre granet d’arena envers la dignificació del parlar ebrenc, sense qüestionar el model de Pompeu Fabra, un lingüista que ens mereix tot el nostre reconeixement per la formidable tasca de dotar el català d’una gramàtica que acabés amb segles d’escriptura inconsistent. Al mateix temps, ens vàrem interessar pel fet literari a les nostres comarques per tal d’ajudar a difondre tot un seguit d’escriptors/es d’alt nivell que des de les nostres terres han aconseguit fites importants dintre de la literatura catalana.
Gairebé dos dècades després, continuem ferms en la difusió de la gent de lletres d’aquestes contrades. Hem estat una terra rica en literats/es. Des dels Constitudinae Dertosae o Llibre dels Costums de Tortosa del segle XIII, el primer text jurídic escrit en llengua catalana que es pot consultar a l’Arxiu Històric de les Terres de l’Ebre; passant pel cavaller renaixentista Cristòfor Despuig, el poeta barroc Francesc Vicent Garcia conegut com a Rector de Vallfogona, el monjo dominic i poeta Francesc Mulet, fill de Sant Mateu del Maestrat, màximes figures literàries en llengua catalana dels segles de la decadència; i continuant per l’intel·lectual tortosí Francesc Mestre i Noé, que va encapçalar un moviment renaixentista a finals del segle XIX que va permetre l’aparició de grandíssims literats ja entrat el segle XX, com és el cas del memorialista Artur Bladé i Desumvila (Benissanet), el poeta i historiador esportiu Joan Cid i Mulet (Jesús), el novel·lista Sebastià Juan Arbó (Sant Carles de la Ràpita), el dramaturg Joan Povill i Adserà (Vilalba dels Arcs), el poeta Salvador Estrem i Fa (Falset) o el poeta i periodista Roc Llop i Convalia (Miravet). Tots ells varen mostrar una autèntica fidelitat a la llengua de la terra. La Generació de la revista Gèminis, els tortosins Gerard Vergés, Manel Pérez i Bonfill, Zoraida Burgos, Jesús Massip i Ricard Salvat varen aportar una mica de claror en un període de gran foscor per a les nostres lletres en plena postguerra. La seua herència formidable ha permès que avui dia ens trobem amb una llengua viva al carrer, amb un índex de catalanoparlants superior al de la majoria de comarques del país, i amb l’existència d’escriptors/es de gran nivell, coneguts arreu del nostre domini lingüístic: Emili Rosales (la Ràpita), Andreu Carranza (Flix), Francesca Aliern (Xerta), Jesús M. Tibau (Cornudella), Carme Meix (Gandesa), Miquel Reverter (La Ràpita), Joan-Elies Adell (Vinaròs), Albert Roig (Tortosa) i tants i tantes altres.
Sortosament, el català s’ha incorporat amb força en l’àmbit de les noves tecnologies. El fenomen blocaire ha irromput amb força a casa nostra. Campredó és precisament el quart poble quant a nombre de blocaires de les Terres de l’Ebre, només darrera de poblacions molt més grans com són les veïnes Tortosa, Amposta i Flix. A més, tots/es els i les blocaires campredonencs/ques fan ús de la llengua catalana, la qual cosa demostra l’èxit del procés normalitzador del català.

Nou poema a Lionel Messi

2009-02-03T01:31:00.000-08:00

Ix la màgia del peu i s'enlaira arreu,

una emoció compartida omple l'esperit

i, amb un crit, sentim el sabor de la glòria!

La joia del moment pel talent innat

es descara i, d'un cop, esclata el camp.

Eixe talent té força i enderroca obstacles,

desconeix les temors i, amb enginy,

desvetlla somnis d'infant que es recreen.

I és que eixe gol ha superat fronteres!

I el teu nom s'enlaira arreu d'un univers

que es rendeix, JUGADOR, amb lletres grans.

I ens remembres que ets el millor,

la teua glòria s'escampa amb to triomfant,

conquereix imants d'il·lusió col·lectiva.

I el teu poder altera un match,

el deixa sense història en un instant.

Llavors, Lionel, amb cara d'infant

esdevens el Déu de Déus... camp rera camp.

Hem de parlar

2009-02-01T02:35:00.000-08:00

Aquest és el relat que he publicat al llibre col·lectiu Ebre Blook, que acaba de veure la llum de la mà de Cossetània edicions de Valls. Ha estat un projecte promogut per l'incansable agent cultural i llibreter de Vall-de-roures, Octavi Serret, que s'ha nodrit amb narracions penjades al Serret Blog. Aquest relat va ser finalista del premi Vila d'Almassora (Plana Baixa) de 2006.

HEM DE PARLAR

En Jordi no parava de mossegar-se les ungles ni de cobrir-se els ulls parcialment amb les mans, es gratava de dreta a esquerra el front i es canviava amb una extrema rapidesa la posició irregular de les cames. Quan no les creuava, s’anava trepitjant els laterals o les puntes de les sabates de moltes formes distintes. De tant en tant, els seus nervis veritablement alterats el portaven a recolzar-se damunt d’un dels tres estrambòtics coixins del sofà, que eren d’un color verd pujat i tenien uns dibuixos més que estranys.L’havia agafat francament desprevingut. No hi havia cap manera que pogués negar allò que era tan evident, i aquella era sens dubte una obvietat que li podia alterar el rumb de la seva vida molt negativament. Aquesta vegada ni tan sols tenia esma per mostrar-se persuasiu i inventar-se les habituals històries imaginatives d’antany, complementades amb frases amoroses i seductores i amb plans de futur engrescadors, que normalment aconseguien calmar, al menys temporalment, els ànims exacerbats de la seva esposa i fer-lo sortir amb la seva. Semblava que estava atrapat i no hi havia cap possible defensa.La Irene havia obert els ulls de sobte. Per a sorpresa seva, es mostrava molt segura de sí mateixa. La submisa noia rica havia deixat pas a la dona agressiva i implacable. Havia anat al gra des d’un primer moment, perquè tenia proves de tot el que ell havia estat fent en els darrers mesos.M’has de creure, Irene, si us plau. Ella no significa absolutament res per a mi. Únicament ens uneix una estreta relació laboral, perquè treballa per a una importantíssima empresa del sector. És la cap de departament de vendes de Gas Català. S’encarrega de coordinar una sèrie de ponts d’unió entre les principals companyies del sector, per tal de promoure l’exportació conjunta pels països de la Unió Europea, i ja et vaig comentar que tenim alguns negocis en conjunt i que ens interessa moltíssim incrementar aquests lligams comercials. Ens estan obrint les portes de bat a bat del mercat de l’Europa de l’est, i per això ens cal també mantenir una cordial relació a nivell personal. T’ho he explicat mil cops. Si me la va presentar el teu pare! Ell coneix la Núria Ribó molt millor que jo. Només és feina, creu-me. Jo només t’estimo a tu. Sóc el teu home, m’entens, el teu home.Això no gosaries jurar-ho per la teva santa mare. Ho sé tot, Jordi. I tot vol dir això, tot. Te l’has estat tirant des de fa uns quants mesos. Totes aquestes reunions incògnites no eren altra cosa que… No m’atreveixo ni a pronunciar-ho. I tenies la barra de queixar-te que la feina t’absorbia massa i no et deixava temps per a res! Mentre jo em consumia nit rera nit esperant-te, tu te les passaves tenint orgasmes sense parar amb ella. Vols que et digui el que penso, doncs que ets un fastigós barrut de merda. És culpa meva perquè he estat una autèntica imbècil, però s’ha acabat. No m’has tingut cap respecte. Cap.La Irene va esclatar amb un plor intens que no admetia possible consol. Se sentia extremadament ferida. La seva germana gran, la Maria, havia vist en Jordi amb una altra dona en un famós restaurant vora mar de Tarragona, on se sol reunir amb força assiduïtat l’alta societat de la província, justament durant un cap de setmana en què el Jordi s’havia absentat de casa amb l’excusa que havia de tancar un tracte comercial molt important a la capital de la demarcació. No hi havia cap possibilitat de dubte, la Maria els havia fet diverses fotos amb unes imatges claríssimes, i la Irene no parava de contemplar-les.Irene, saps molt bé que em trobo molt a gust al teu costat. Si només tinc ulls per tu! Fa quatre anys i escaig que estem casats, i hem estat tothora molt units i ens ha anat força bé. Jo, jo… t’estimo com el primer dia. Hem de parlar, Irene, hem de parlar.Te l’has tirat moltes vegades? Suposo que deu cardar millor que jo. Què et fa? Meravelles? Potser tindrà la raó la mala bèstia de la meva germana quan irònicament diu que amb la teva ambició desmesurada són els negocis els que de debò et posen calent.Irene, raona, si us plau. No siguis tan dura amb mi ni et posis tan violenta, que d’aquesta manera no arribarem enlloc. Ella ha estat purament plaer físic per a mi. Únicament això, sexe. Per passar una bona estona. Jo només t’estimo a tu, quantes vegades t’ho hauré de repetir? Ets la meva dona, amb ella tot és totalment diferent. Desig i prou. Et juro mil vegades que mai més tornarà a passar. Ha estat una relliscada, un error que em sap molt greu, que no hagués hagut de succeir mai, però no deixem que ens faci més mal. Ara ja està fet. El nostre matrimoni està molt per damunt d’aquestes coses.Ets un maleït cabró. Te l’has tirada! Te l’has tirada tantes vegades com has volgut! Desapareix de la meva vista. Només sento fàstic quan miro la teva espantosa cara. Marxa.En Jordi es va aixecar una mica dolgut i alterat, i va agafar la jaqueta de cuir negre de la perxa del rebedor. Va donar una forta portada i va anar-se’n sense dir absolutament res. Tenia la imperiosa necessitat d’encendre una cigarreta abans d’agafar el cotxe. Se sentia molt accelerat i no podia trobar l’encenedor a cap de les butxaques. Finalment el va trobar i es va posar a fumar desesperadament. Havia estat un veritable mal tràngol, però se’n sortiria. No es podia permetre de cap manera el luxe de perdre la Irene. Sense ella, tots els seus plans d’expansió empresarial arreu del continent i d’extraordinària projecció econòmica se li anaven completament en orris. Havia de pensar amb molta cura i ser molt caut quant als passos a seguir per reconquerir la seva esposa.Des de molt jove havia estat molt penjada per ell, i en Jordi habitualment havia trobat els recursos adequats per reconduir els seus no gaire freqüents problemes de parella, i a més fer creïbles les seves sospitoses i reiterades escapades. Havia de demostrar-li que era l’única dona important en la seva vida. Li havia de tornar a fer creure que l’estimava de debò, i que d’ara endavant la respectaria totalment. Li havia de fer comprendre que calia saber separar l’amor del sexe. N’era ben conscient que aquest cop li seria més difícil, però encara era massa aviat per tirar la tovallola definitivament. Les seves ambicioses aspiracions professionals no li podien permetre el luxe de rendir-se.En Jordi va passar-se més de dues hores conduint sense ser-ne conscient de què no anava a algun lloc determinat. Va tenir temps suficient per a lligar tots els seus pensaments, de vegades força confusos. Havia de preparar tota una nova estratègia que no pogués fallar. Va deixar el cotxe a l’aparcament i va encendre una nova cigarreta. S’havia polit gairebé un paquet des que havia sortit de casa d’una manera tan accidental. Va posar la clau al pany fins a tres cops, donat que encara estava ben carregat de dubtes. Com el rebria la Irene?Ella estava asseguda al sofà, mentre anava fullejant una revista de moda sense gaire interès. No va aixecar ni la vista quan va sentir el soroll de la porta. En Jordi va entendre perfectament aquell acte d’indiferència, però no va voler sucumbir. Li va preguntar si ja estava més calmada i la va voler besar a la boca, però ella va apartar bruscament la cara. Durant uns quants minuts no varen dir-se res. En Jordi va ser qui finalment va haver de trencar el gel:Irene, m’has d’escoltar. Jo només t’estimo a tu. Estem junts des que érem uns adolescents i crec que no ens podem queixar de res. Hem tingut una relació més que acceptable. Estem prou bé com a parella. Hem tingut moments millors, però mai no hem tingut problemes veritablement grossos. Si us plau, has d’oblidar tots els mals pensaments i rancúnies que puguis tenir, i sobretot perdonar-me si t’he fallat. En cap moment ha estat la meva intenció fer-te mal.La va besar als llavis. La Irene va anar-se’n d’immediat a l’habitació sense obrir la boca. En Jordi va posar la televisió i va anar-se a buscar una cervesa de la nevera. Feia glops molt lentament. Va estar molt capficat durant una llarga estona. Aquest cop semblava que anava de debò. L’havien enxampat i tot podia prendre un caire molt distint al de les altres vegades. No ho podia consentir. Va aixecar-se amb decisió, conscient que havia d’actuar ràpidament. Va trucar sense gens de timidesa a la porta de l’habitació.Hem de parlar, Irene.Ella li va contestar a crits que la deixés en pau. Estava molt ressentida i necessitava estar sola una bona estona. No volia veure’l, no podia suportar la seva presència. En Jordi va intentar persuadir-la, però ella va mostrar-se completament inflexible. Aquest cop s’havia passat de la ratlla. Li podia perdonar altres mentides, però mai la infidelitat, i molt menys podia acceptar que la seva germana s’hagués rigut d’ella al seus propis nassos.Tot just havia estat la Maria la que l’havia agafat in fraganti. Mai no havien tingut una bona relació fraternal, atès que la gelosia ho havia impedit, alhora que havien estat massa pendents totes dues d’aconseguir els beneficis paterns. De ben segur que la Maria se sentia triomfadora. S’imaginava el plaer malèvol que havia tingut fent les fotos, i encara més portant-li a casa i passant-li per la cara que el seu estimat marit executiu, la gran promesa de la família, tenia una aventura de llit amb una altra. Era una autèntica serpent i sempre ho havia estat. Les seves paraules li retronaven encara una a una.- Mira què tinc, Irene? Segur que t’interessa, però no caiguis de cul de l’ensurt! Quina sort tens! És molt apassionat quan besa en Jordi. Diria el teu home, però he comprès que no és només teu. I veig que té les mans molt llargues també. I em sembla que no deus de ser tu la de la foto. Té el cabell ros, encara que més bé em sembla que és tenyit, i bastant més llarg que el teu. És molt maca aquesta noia, m’agrada més el seu estil. Ja t’ho deia jo que t’havies d’arreglar una mica més i ser més decidida, que si no se’n busquen d’altres aquells que tenen el cervell a la bragueta, com sembla que és el cas del teu marit.En Jordi anava fent zàpping sense importar-li què feien a la televisió. El seu cap donava voltes i més voltes. Com se’n sortiria aquest cop? El seu sogre no podia assabentar-se’n. No ho havia de saber mai. Tot just ara que tenia tants negocis transcendentals a punt de caramel. Les accions d’una important hidroelèctrica havien anat a la baixa dramàticament en les darreres setmanes, i era l’hora de l’absorció ràpida. Requeria capital i sobretot suport polític, i aquest només podia arribar de les mans del pare de la Irene.En Ramon Cabestany era un històric Diputat al Parlament i un dels empresaris més opulents del país. Ja venia de casa bona (fill d’un alt comandament de l’exèrcit i d’una hereva d’una important fàbrica del tèxtil), i es va llicenciar en economia durant els anys del desarrollismo. Havia fet fortuna perquè havia apostat molt encertadament pel desenvolupament energètic a gran escala. Era un home d’altes creences cristianes, vinculat des de molt jove a la cúpula de l’Opus Dei i amb contactes extraordinàriament eficients.Finalment la Irene va sortir de l’habitació. Anava a prendre un bany relaxant i volia gaudir de la seva soledat. En Jordi s’havia estat fregant els ulls. Els tenia vermells, alhora que deixaven caure una que altra llàgrima. El seu rostre entristit donava clares mostres d’extrema preocupació. Va cridar el seu nom i va expressar-se amb una veu molt tendra:Irene, seu al meu costat, hem de parlar. Et demanaré perdó un miler de vegades si cal, perquè hem d’aclarir-ho tot. Sento la necessitat imperiosa de demostrar-te que t’estimo, i encara més, necessito que em creguis. No t’adones que no puc viure sense tu.Calla, no et vull sentir més. No tens dret a dir res. Prou mentides. Hem acabat.Irene, què fas? No tanquis la porta, si us plau. Deixa’m passar. Tot té una explicació raonable. No hi ha res que sigui prou greu perquè no vulguis ni escoltar-me. Et demano una altra oportunitat.La Irene es va prendre el seu temps al bany, amb l’aigua molt calenta i moltes borbolles com li agradava de costum. Quan va sortir, se sentia una altra. Es va seure còmodament davant del sofà, mentre s’anava pintant les ungles d’un color molt cridaner. Semblava molt tranquil·la.En Jordi havia anat al despatx a realitzar diverses operacions bancàries per Internet que tenia pendents. Quan va sentir la veu de la televisió, va apagar l’ordinador immediatament. Es prengué un parell de minuts per a reflexionar. No podia cometre cap altra errada tàctica. L’havia de reconquerir, tot el seu futur estava en mans de la seva capacitat seductora.- Irene, hem de parlar.No hi ha res més a dir, Jordi. Aquest cop no em convenceràs com sempre amb bones paraules. N’estic molt farta. Perds el cap pels conys de totes les dones d’empresa que hi ha i que deixen d’haver. Com més poder i diners tenen millor. Sembles un afamat caça fortunes. Fins aquí hem arribat. La paciència té un límit, i tu l’has esgotat.En Jordi va intentar besar-la als llavis, però ella va apartar-lo bruscament de nou.Com tens aquesta barra? Com goses tocar-me? Com goses ni mirar-me a la cara?En Jordi ho va tornar a provar. Ella li va ordenar que s’apartés, que no volia saber-ne res d’ell, que encara podia sentir l’olor de la Núria, que li feia fàstics. En Jordi va continuar besant-li el coll mentre li repetia el molt que l’estimava. Finalment va besar-li els llavis. La Irene va cedir. Les mans d’en Jordi varen apoderar-se de tot el seu cos. Li va anar traient la roba molt a poc a poc. Finalment varen quedar nus al sofà. En Jordi va mostrar-se molt tendre.- Tenim tota la nit, Irene. Sóc tot teu, i hem de gaudir dels nostres cossos i del nostre amor. Només t’estimo a tu, cap dona no em podria donar la meitat del que tu em dones.La Irene va mostrar-se molt activa. Havia estimat molt en Jordi tots aquests anys. Ella no havia estat amb cap altre home, ni s’ho hagués plantejat mai. Ell se l’endugué als braços a la cambra. Varen entrar embastint la porta i varen caure al terra abraçats i varen començar a besar-se tots els llocs on la carn estava descoberta. Aleshores va començar a ploure, a diluviar, i el so de la pluja els va anar atraient i arrossegant cap al llit. Entre els llençols varen començar a jugar, només amb el llum de l’espelma i dels llamps espontanis. Els jocs es van anar convertint fins arribar a un orgasme intensíssim com els diabòlics llamps d’aquella nit: espectaculars, efímers però potents.Va ser un acte d’aquells que fan història. La Irene havia tocat els estels i va quedar adormida damunt les cames d’en Jordi. Ell va encendre una cigarreta, com li agradava fer després de fer l’amor. Havia solucionat el problema de la manera habitual. Havia estat al límit, però es podia sentir plenament satisfet. La Irene estava molt penjada per ell, aquest cop semblava que les coses haurien anat diferent, però sortosament havia estat una falsa alarma.En Jordi es va prendre el seu temps per cavil·lar els propers moviments. No podia tornar a arriscar el seu matrimoni, i havia de tirar pel recte. La relació amb la Núria ja no tenia cap sentit. S’ho havien passat molt bé plegats. Tenia un cos espectacular i era una veritable tigressa al llit, però calia ser prou lúcid per dir prou a temps.Feia uns sis mesos que durava la seva relació. L’havia coneguda en un transcendental congrés sobre la petita i mitjana empresa que va celebrar-se a Barcelona. Donava la imatge de ser una noia molt intel·ligent, tenia una veu seductora, i sabia què dir en el moment adequat. En Jordi la va convidar a dinar el darrer dia del congrés. Ell va parlar de roba fashion, es va interessar pel seu estil de pentinat i pels perfums que ella usava, i li va agafar el número de telèfon. Aquesta dinàmica normalment li funcionava.La nit següent la va trucar. La Núria en un primer moment no s’havia mostrat especialment receptiva, però a la segona trucada va acceptar trobar-se amb ell. Aquella nit varen acabar al seu llit. En Jordi ja tenia tot el que volia. Una noia maca per a nits de disbauxa, que a més era la secretària d’una empresa amiga que no deixava de ser la competència al mateix temps. No es podia desitjar res millor per als seus plans. Feia sis mesos que se’n beneficiava, i ara li costava deixar-ho perdre. Però estava totalment decidit, no podia continuar amb aquella aventura perquè acabaria definitivament amb el seu matrimoni.Si pogués explicar-li al seu sogre i màxim accionista de l’empresa que només se la tirava per beneficis econòmics! Aquell malparit havia tingut totes les fulanes que havia volgut i no havia tingut mai cap escrúpol en amagar-ho. I tenia la sort que la seva esposa acceptava la seva situació completament (ell era l’amo indiscutible dels diners, de l’empresa, de tots). A més, feia bandera tostemps dels seus principis cristians. I en canvi mai no podria acceptar que el seu gendre fes banyes a la seva filla, la nineta dels seus ulls.Per què havia de ser tot tan complicat? Salvaria el matrimoni, conservaria les seves fabuloses perspectives laborals i les seves valuoses accions, però perdria informació directa sobre Gas Català. I malauradament perdria els beneficis sexuals de la Núria. Amb la Irene sempre s’havien entès bé al llit, però la Núria era un volcà i no cal dir que li dolia. Va trucar-la.Núria, carinyo, ens hauríem de veure avui mateix. És urgent, hem de parlar.Varen quedar al bar del Club Nàutic, als afores de la ciutat. La Núria hagués preferit trobar-se al vespre a casa d’ella com tenien per costum, per tenir una mica d’intimitat i preparar el camí d’allò que pogués sorgir. Al principi, no va entendre la seva negativa. Ell va insistir en què fos en un bar. Va escoltar atentament les explicacions d’en Jordi, fins que al final li va dir:- Hauríem de deixar de veure’ns durant una temporada, fins que la Irene deixi de tenir cap mena de sospita. Em trobo molt bé al teu costat, però em cal temps. No t’enfadis. Mai no t’he enganyat, ja sabies que no tenia intencions immediates de deixar la meva dona, i està clar que ens arriscàvem a què ens descobrissin. Ho sento, però és l’única solució.Molt bé - li digué conformada -. T’entenc. Ets un home casat i tens les teves responsabilitats. Com bé em recordes, ja ho sabia abans d’enrotllar-me amb tu. I tens raó, mai no m’has enganyat pel que respecta al teu matrimoni. Fins d’aquí uns mesos, truca’m de tant en tant.En Jordi va quedar-se veritablement sorprès de la reacció tan assenyada de la Núria. Ho havia acceptat amb total normalitat. Fins i tot en el fons li va doldre, donat que va tenir la curiosa sensació que la seva relació havia significat ben poc per a ella. Potser sí que era veritat que només era sexe! De moment, però, havia sortit bé del segon tràngol.Aquella tarda va passar per l’oficina ja que volia estudiar per damunt la delicada situació financera de diverses empreses. Hi havia possibilitat d’absorció ben aviat, ja que no podien aguantar els números vermells gaire temps més. Ara li calia estar totalment centrat en la feina, atès que l’empresa podia agafar la directa cap a rumbs extraordinàriament importants.Va arribar a casa quan ja gairebé era mitjanit. Li havia comunicat anteriorment a la Irene que faria tard, i que si volia assegurar-se on era veritablement el podia trucar al telèfon fix de l’empresa. Tot i això, ella havia encomanat el sopar. Va mostrar-se força xerraire i amorosa. Va trobar el moment propici per parlar-li d’uns atractius plans de vacances. Ell no va gosar posar-hi cap objecció. Passarien una setmana sols a París ben aviat. Ella s’encarregaria de convèncer el seu pare que en Jordi s’hauria d’absentar durant uns dies, quan ja hagués enllestit les interessants operacions expansives que tenia en mans.Els calia aquell break si volien reconduir tot el seguit de malentesos que havien posat massa ombres boiroses per sobre del seu matrimoni. La Irene va treure’s la bata. No portava roba interior. Aquella nit va ser ben especial. Varen tenir una estona molt agitada. Varen fer l’amor com a bojos.Havien passat dues setmanes, i només havia trucat la Núria un sol cop. Ella va mostrar-se molt distant, i li va penjar gens amorosament després d’uns pocs minuts ja que la demanaven per una altra línia. En Jordi no acabava de pair aquella reacció. Però ara li calia estar pendent d’altres afers. Estava plenament convençut que li calia guardar les aparences amb la seva dona i demostrar interès per aquell viatge que a la Irene li feia tanta il·lusió. Ella ja tenia els bitllets d’avió i havia fet la reserva d’una suite impressionant en un conegut hotel parisenc.Un parell de dies abans d’agafar el vol, però, en Jordi havia de tenir una significativa reunió amb la presidenta d’una altra empresa més petita que havia agafat el camí de veritable caiguda lliure. El seu principal accionista havia traspassat sobtadament feia uns mesos, i ara havia quedat en mans de la seva filla. La Glòria era una jove d’uns 30 anys, amb unes cames impressionants, i molt inexperta en el món dels negocis.Després de la reunió, en Jordi la va convidar a fer una copa. Va parlar de roba fashion, es va interessar pel seu estil de pentinat i pels perfums que usava i es va anotar al mòbil el número de telèfon.Va arribar a casa a altes hores de la nit. La Irene va parlar-li una estona sobre els preparatius del viatge. Tot estava llest. A més, tenia una notícia sorprenent. El seu pare deixava la política i en uns mesos també el món de l’empresa. Ja tenia una edat i no volia més maldecaps. Ella heretaria la major part de les seves accions. Ho varen celebrar amb una altra nit boja.Aquell era el premi que en Jordi havia estat buscant des que havia passat per l’altar. Havia estat molt lleial a l’empresa i s’ho mereixia. Al dia següent va voler parlar amb la Núria. Volia trobar-se amb ella abans de marxar. Ella hi estigué d’acord. Va anar a casa seva. No va haver sexe. En Jordi estava una mica descol·locat, ja que no entenia a què jugava la Núria.Aquella mateixa tarda, va trucar la Glòria. Varen sopar en l’esmentat restaurant dels negocis. En Jordi solia ser molt generós quan li interessava. No varen parlar de negocis, no era necessari. Varen acabar a l’habitació d’ella. Després d’un apassionat acte sexual, la Glòria li va demanar que li portés alguna cosa ben fresca per beure. En Jordi nu va anar a la cuina a buscar-ho.Quan va passar pel menjador va haver de patir una de les desagradables ironies que porta la vida. Un ensurt dels que fan història. La Irene i la Núria estaven observant-lo amb una mena de rialla còmplice.Què és tot això? – va demanar en Jordi.Primer faries bé en vestir-te. – va contestar una de les dues (no importa quina).De seguida, va sonar el timbre. Era el pare de la Irene. Portava sota el braç una carpeta vermella i gruixuda. Estava plena de documents molt importants que desprenien una amalgama de colors ben distints: els papers de lliurament de bona part de les accions a la seva filla, els d’absorció definitiva de l’empresa de la Glòria, i uns altres de restricció de contracte.- Jordi, hem de parlar - va dir la Irene.

Lletres de Campredó (8)

2009-01-27T00:00:00.000-08:00

Miscel·lània literària
En el camp dramàtic, en Joan Mulet és l’autor de les historietes que interpretava el grup dramàtic La Quinta del Pom, coincidint amb la Festa de Font de Quinto i Raval del Pom.

El pintor amateur i dibuixant Eduard Gas ha realitzat les diverses vinyetes que il·lustren el llibre sobre la globalització econòmica titulat: Porqué los ricos son más ricos en los paises pobres y los pobres más pobres en los paises ricos de l’enginyer i polític tortosí Josep Maria Franquet.

L'Emigdi Subirats ha realitzat les traduccions de l'anglès al català dels llibres L'assassinat considerat com una de les belles arts de l'escriptor anglès del segle XIX, Thomas de Quinzey, i de l'Ànima de l'home sota el socialisme d'Oscar Wilde.També ha traduït conjuntament amb Mònica Subirats el web de la secció de turisme de la Diputació de Tarragona a Terres de l'Ebre.

En Roman Aixendri, sobre el qual ja havíem parlat a la secció sobre audiovisual, és col·laborador de la revista Y sin embargo sobre temes musicals.

L’Araceli Aguiló (llicenciada en Filologia catalana) ha estat la correctora de les novel·les que s’han publicat sobre Campredó, del llibre d’història de la població, de la revista Soldevila i de diversos llibres de l'editorial Aeditors.

Lletres de Campredó (7)

2009-01-26T02:18:00.000-08:00

Al juliol de 2008 va tenir lloc la primera edició del Curt-redó, el festival de documentals de Campredó, pioner a les Terres de l'Ebre. El programa incloïa nombrosos curtmetratges i algun documental d'autors locals que estan agafant embranzida.

L'Oriol Gracià, sobre el qual hem parlat en posts anteriors, ha estudiat periodisme i ha anat publicant en els darrers anys alguns reportatges al setmanari tortosí La Veu de l'Ebre i a Sàpiens i Descobrir Catalunya. Al març de 2006 va ser guardonat amb el 1è premi diputació de Tarragona a la Creativitat Audiovisual pel seu reportatge De pas per Tortosa. La Casa d'Acollida de Transeünts. Recentment un dels seus documentals, Cecile i el Delta, va ser retransmés per TV3. Compta amb un interessant Canal you tube, on podem trobar una gran varietat de treballs documentals. Va ser coautor del reportatge El budisme al Pirineu Aragonès que va rebre el segon premi Festival de Video i Cinema Baumman V.03 , una producció de la Universitat Autònoma de Barcelona. Un altre dels seus documentals és Lligams, sobre la vida quotidiana de 5 joves immigrats que resideixen a Tortosa.
L'Isidre Gracià és un gran afeccionat a les videocreacions. S'encarrega de la televisió local de Paüls i compta amb una important col·lecció d'objectes relacionats amb el cinema d'èpoques ben diverses.

Josep Gutiérrez i Roman Aixendri també tenen els seus canals al You tube. Han elaborat nombrosos curtmetratges que han rebut diversos guardons en Festivals d'arreu del país.
Germà Machí ha participat en alguns dels curtmetratges que dirigeixen els autors anteriorment esmentats.
Emigdi Subirats realitza cròniques sobre cinema per al bloc col·lectiu Cinema clàssics.

Lletres de Campredó (6)

2009-01-25T08:52:00.000-08:00

En l'àmbit radiofònic, la Pilar Rodríguez ha estat durant les darreres dos dècades la representant local a diverses emissores de ràdio i al Canal 21 de televisió, com a locutora de nombrosos programes de varietats i de magazines socials.Un altre històric dels mitjans de comunicació ebrencs, en Manel Ramon (fill del metge Josep Emili Ramon), va passar els seus anys joves al nostre poble. És el director de la revista quinzenal Amposta i el cap de notícies d'Amposta Ràdio, alhora que va estar vinculat molts anys al desaparegut canal televisiu de la capital del Montsià, Visió 3. L’actual rector de la població, Mn. Víctor Manuel Cardona, és el director de l’anteriorment esmentat fulletó El Campanar, corresponsal de Catalunya Cristiana, responsable del quinzenari Via Diocesana, i cap de premsa del bisbat de Tortosa. Ha endegat la primera emissora de ràdio de la població, Ràdio Soldevila, en la qual hi ha un programa d’entrevistes, informa dels esdeveniments socials i emet els serveis religiosos setmanalment.L'Emigdi Subirats dirigeix el programa radiofònic Lletres Ebrenques a Antena Caro Roquetes (96.0 fm), el qual està fent una intensa difusió literària dels autors ebrencs i de la resta dels Països Catalans. El programa pot escoltar-se a través del web www.antenacaro.com.La Sílvia Castillo és una activa col·laboradora d'Antena Aldaia, emissora de la veïna població de l'Aldea, i la podem sentir en alguns dels programes informatius d'EMUTE, les emissores municipals de les Terres de l'Ebre.El cas més destacable és novament el d'Oriol Gracià, que va estar vinculat als departaments d'informatius de ràdio Tortosa i Cadena Ser, per un període curt de temps també a Catalunya ràdio, i que va encarregar-se durant el 2006 de la redacció i locució del programa sobre actualitat europea que s'emet a Radio Chretienne de la France (RCF) de Le Puy-en-Velay. En l'ambit televisiu, cal destacar que va ser l'autor de l'edició de continguts per d'Òmnium TV, secció audiovisuals del web www.omnium.cat. Sobre els seus documentals en parlarem en un apartat posterior.

Lletres de Campredó (5)

2009-01-23T01:48:00.000-08:00

A Internet
Campredó va incorporar-se a l'àmbit de les noves tecnologies al setembre del 2000 amb el web www.campredo.altanet.org. Està estructurat en nombroses seccions que aporten una informació detallada sobre aspectes molt diversos de la localitat: la figura i l’obra d’en Francesc Llop i Marqués, un apartat per promocionar l’obra dels pintors amateurs; un detallat esment dels diversos estudis que s’han anat fent sobre el patrimoni històric medieval; descobriment de la literatura local amb historietes basades en el poble i un racó poètic; diversos dossiers informatius sobre llogarets naturals de notable valor ecològic com els ullals i marjals de Soldevila, el món de l’arqueologia representat per la làpida funerària Júlia Nymphidia i les sitges de can Despax i Soldevila; així com un apartat dedicat al Polígon Industrial i a la forta empenta que ha demostrat el comerç campredonenc en els darrers anys, i un altre a la difusió de les associacions locals.

Poble Blocaire

Campredó s'ha convertit en el quart poble ebrenc quant a nombre de blocs, la qual cosa creiem força significativa, només darrera poblacions molt més grans com Tortosa, Amposta o Flix. Al desembre de 2007 va celebrar-se la primera edició del CampreBloc, trobada blocaire que va incloure diferents activitats de promoció de l'àmbit de les noves tecnologies. Es van presentar els diferents blocs d'autors campredonencs, els podcasts d'asteroides del blocaire calero Jaume Llambrich, i es va organitzar el JordiBloc, trobada de blocaires ebrencs amb nom Jordi.El pioner blocaire campredonenc va ser Oriol Gracià, autor de Lo Gayter de l'Ebre, i d'altres blocs com Meiquinof o Aventures a França. L'Emigdi Subirats és un altre actiu blocaire que tira endavant Lletres Ebrenques, Poemes i lletres i Nessie School, en llengües estrangeres. Altres blocaires locals són Gerard March (Lo Sifo), Manel Sanahuja (Lo Barber), Joan Manel Forés (Tinc lo cap verd), Clara Álvarez (Calgru) i Mònica Subirats (Blog de Mònica). També comptem amb blocs polítics com el de l'alcalde Joan Sanahuja o Soldevila, del Grup de suport d'ERC.

Hem de fer esment del bloc Campredó Templer, del Grup de Recerca Històrica, destinat a la reivindicació del patrimoni medieval local. Recentment s'ha creat el 25 anys de la parròquia Sant Joan Baptista. Des del CEIP Port rodó també s'impulsa un bloc educatiu, on està inclòs el bloc English Corner, que tira endavant la professora d'anglès Tere Orobitg.

Lletres de Campredó (4)

2009-01-22T05:42:00.000-08:00

Quatre novel·les campredonenques

Quant al camp literari, creiem remarcable que una població xicoteta com la nostra hagi estat font d’inspiració per a la redacció de diverses històries que han propiciat l’aparició de quatre novel·les amb ambients i protagonistes campredonencs. En Xavier Guillamon, resident a Palamós, és l’autor de la novel·l històrica El rus de cap roig i de diversos contes juvenils sobre els vikings: Boltar, el rei del mar i Naus drac al Mediterrani (Premi Guillem Cifre de Colonya, 2001). És col·laborador del setmanari baixempordanès La Proa i del diari El Punt. Aquest jove escriptor va recopilar les històries narrades pel seu iaio al relat Vent de Dalt, premi Vila de l'Ametlla de Mar 1997. És una narració que ens parla dels moviments històricopolítics de la preguerra civil, la impetuositat de les forces d'esquerra i la força del marcel·linisme a la comarca del Baix Ebre; també de les desventures al front, la mort, la penúria, la misèria i la fam, sense oblidar aquella dolorosíssima postguerra, encara present en les ments dels nostres pares i iaios. S'endinsa en la simbologia de la vida a un poble, la convivència entre les persones, els conreus i modes de treball, les formes de diversió etc. Agafa com a símbol tothora l'edifici de l'estació de Campredó. A partit d'aquí fa cinc cèntims de la vida real del poble: La vida social de Campredó des de molts anys enrera s'havia condensar invariablement dins les parets del Cafè Machí: els batibulls polítics, les passions futboleres, les penúries de la vida de l'arrossar i els litigis vilatants no mitigats. Un dels protagonistes, el germà gran, en Pere, haurà de sofrir una segona tragèdia, la segona guerra mundial.

L'abril del 2001, es va publicar Tomàs Serra, d'Emigdi Subirats, la primera novel·la escrita per un campredonenc, a la qual seguiren successivament Vora l’Iber i Expedient 3295 (2003). La història ens narra els divagars d’en Maset “el del ferro”, un jove orfe que viu amb els seus iaios i es dedica a la recollida de cartrons i ferros. Malgrat les penúries de l’època, troba un gran caliu a casa i al poble. Un fet marcarà la seua vida, quan entaula una estreta amistat amb en Josep Soldevilla, un jove intel·lectual procedent de la gran ciutat que exerceix un actiu mestratge en totes les facetes de la seua personalitat. Aquest barceloní s’enamora de la Mariona Doménech, la filla de l’alcalde feixista de la població, i tenen un afer amorós molt intens. La història segueix amb fets característics de la quotidianeïtat campredonenca, explicacions artístiques sobre el patrimoni medieval local, esdeveniments de la vida real com l’estraperlo, la presència de llegendes de diversos guerrillers ebrencs, alguns drames personals, i una contundent crítica contra la idea del nacionalcatolicisme que va instaurar el règim franquista durant la postguerra i la idea de l’educació La letra con sangre entra, mitjançant l’ensenyament de la formación del espíritu nacional. També apareix la figura gairebé demoníaca d’en David Palomares, exmilitar del glorioso ejército nacional, nuvi oficial de la pubilla de can Domènech, que esdevé el típic cacic que malauradament ha creat escola en els nostres pobles. La vida porta en Maset a Barcelona, on s’impregna d’un ambient revolucionari i s’enrola en un moviment armat, que el porta a fugir a Andorra. Allí es troba casualment amb la Mariona Domènech i comencen una altra passional relació. En Maset experimenta un canvi de personalitat, esdevé Tomàs Serra, pintor i activista. De cop i volta es reagrupen amb en Josep, que estava desaparegut. Finalment Mèxic es converteix en la terra de refugi per a tants i tants exiliats de la nostra terra. El retorn a Campredó es present tothora, però.

Vora l’Íber es va publicar el febrer de 2002. Ens presenta la història d’en Rafel Espuny, un jove literat en progressió, que lidera el moviment antitransvasista que ha revoltat les Terres de l’Ebre. Amb honradesa, sentiments i contundència, va expressant les seves idees, alhora que segueix una carrera professional que l’ha portat al cim de les lletres catalanes. Una relació amorosa conflictiva i malentesa li altera el cicle de la vida.

Expedient 3295 narra la dissortada història d’en Ramon Sebastià i Cid, el iaio matern de l’autor, que va morir a la presó de Tarragona el 1941 després d’haver sofert tota mena de maltractaments. A partir de l’expedient d’empresonament del protagonista, l’escriptor munta una història versemblant que ens porta a descobrir els pensaments del presoner en els moments més dramàtics per a una persona.

L’Emigdi Subirats és l’autor d’una novel·la inèdita, Dies d’anhels escrita conjuntament amb l’escriptor amateur ampostí Rafel Duran, que veurà la llum properament. També ha publicat els contes La foto de l'Arnau, Deadline, Hem de parlar i Hereu de l'Ebre, en diversos reculls col·lectius de les editorials Aeditors i Cossetània.

Lletres de Campredó (3)

2009-01-21T03:28:00.000-08:00

Racó poètic
L’Associació Soldevila va organitzar dos edicions dels Jocs Florals de poesia i prosa el 1990-91, que varen comptar amb una notable participació. Les obres guanyadores varen ser publicades a la revista Soldevila.La pàgina web de Campredó, http://www.campredo.altanet.org/, conté un Racó poètic amb pomes de l’Emigdi Subirats, que és l'autor dels poemaris Ara i per sempre, inclòs al llibre Amb les mans obertes que varen editar 14 afeccionats a la poesia de les Terres de l’Ebre a benefici de l'Associació de malalts de l'Alzhaimer d'Amposta, i I en faig bandera, inclòs al recull col·lectiu Per un futur sense llàgrimes.Al gener de 2008 li varen concedir el tercer premi de poesia Sant Antoni de El Perelló. Els seus poemes es poden trobar al bloc http://www.poemesilletres.blogspot.com/.La Paquita Mulet acostuma a col·laborar poèticament amb els actes i les celebracions festives: per la festa major, la diada dels jubilats, la inauguració del pessebre monumental, etc.El fulletó El Campanar va incloure durant tot l’any 2006, en el seu apartat titulat Petjades, un seguit de poemes de ciutadans campredonencs. Destaca la poesia de la mestra retirada Manuela Príncep titulada La taverna Caquetilla, sobre la Verge del Bon Viatge.
LA TAVERNA CAQUETILLA

era molt anomenada

fins i tot el vaixell Anita

molt sovint s’hi aturava

per saludar els passatgers,

la VERGE que al costat es trobava

i de pas... A la taverna!

a fer-ne una queixalada

d’un got de vi acompanyada

que el matrimoni Caquetilla

de bon grat els preparava.

Somni, d'Edgar Allan Poe

2009-01-19T06:15:00.000-08:00

DREAM

In visions of the dark night
I have dreamed of joy departed-
But a waking dream of life and light
Hath left me broken-hearted.

Ah! what is not a dream by day
To him whose eyes are cast
On things around him with a ray
Turned back upon the past?

That holy dream- that holy dream,
While all the world were chiding,
Hath cheered me as a lovely beam
A lonely spirit guiding.

What though that light, thro' storm and night,
So trembled from afar-
What could there be more purely bright
In Truth's day-star?

SOMNI

En visions de fosca nit
He somniat amb la joia que se’n va –
Però un somni actiu amb llum i vida
M’ha deixat amb el cor partit.

O és que no és un somni del dia
Per a aquells a qui llencen objectes
a la vista com un raig
que els fa mirar enrera en el temps?

Aquell somni sagrat – somni sagrat,
Mentre tothom renyia ,
ha enlairat en mi com una viga
encantadora, l'esperit de guia.

I aquella llum, en nit de tempesta,
Va tremolar en la llunyania.
Llavors, què podria ser més pur i brillant
el dia estel·lar de la veritat?

Ens adherim a l'homenatge del blog Hespèria a Edgar Allan Poe, autor del poema original en anglès, en el 200 aniversari del seu naixement.

Lletres de Campredó (2)

2009-01-14T01:24:00.001-08:00

La recerca històrica i literària
Ens hem de remuntar a l’any 1983 quan, amb motiu de la inauguració del nou temple parroquial, va aparèixer el primer opuscle sobre els orígens del poble, Campredó, poble i parròquia. Conté un capítol anomenat Aproximació a la història de Campredó, a càrrec de l’historiador Ramon Miravall, que ens ha permès conèixer dades interessants sobre la nostra partida. La segona part, El simbolisme religiós-litúrgic del nou temple, va ser redactada per l’aleshores rector del poble Mn. Joaquim Blanc, que va fer cinc cèntims del procés de construcció i dels valors espirituals i arquitectònics del nou temple. J. Blanc va ser a la vegada el coordinador del llibre de Frederic Diego Valors humans i religiosos a l’ensenyament, i dels diversos llibres d’estudi i d’homenatge a la figura de l’il·lustre pensador catalanista de Gandesa, Mn. Joan Baptista Manyà.La revista Soldevila va ser la llavor que va crear un bon planter de joves interessats en el fenomen literari. En Marc March ha realitzat un intens estudi sobre la relació dels Maquis amb les Terres de l'Ebre i el Maestrat, i va ser coautor del llibre Maquis, el puño que golpeó al franquismo amb l’historiador flixanco Josep Sánchez Cervelló. També va ser membre del Comitè organitzador del Congrés Cabrera (en motiu del 200 aniversari del naixement del famós general carlista). Una altra de les destacades col·laboradores, la tortosina Pilar Forés (amb arrels campredonenques) va guanyar el premi literari que atorga l’associació Orde de la Cucafera el 1991, la qual cosa li va permetre la publicació del llibre La Tortosa d’avui i d’antany.L’Emigdi Subirats va aconseguir els accèssits als premis Enric Bayerri 2004 i 2005 amb els treballs: Joan Cid i Mulet, testimoni catalanista d’una ciutat i d’un temps (2007) i La Renaixença del català literari vora l’Ebre 1878-1938 (inèdit). Va ser el comissari del centenari del naixement de l'intel·lectual Joan Cid i mulet el 2007. Amb Emili Bonet, escultor, pintor, dissenyador, músic, poeta va aconseguir el premi La nostra gent 2002 de recerca biogràfica sobre un personatge del Montsià. Amb Roc Llop i Convalia, l'exili d'un poeta miravetà, va guanyar conjuntament amb Josep M. Sáez el premi Artur Bladé que atorga el Centre d'estudis de la Ribera d'Ebre. Ha publicat les comunicacions Lletres Ampostines i Joan Cid i Mulet al llibre Arts i lletres a la Diòcesi de Tortosa (2008). Va ser també el coordinador, conjuntament amb la pintora i llicenciada en història de l’art Neus Arasa, del llibre d’història Campredó orígens i actualitat (2002), en la redacció del qual també hi varen intervenir els campredonencs Faustí Forés i Clara Álvarez, Mn. Joaquim Blanc, l’arqueòleg Joan Vianney Arbeloa i l’historiador Josep Eixarch. Consta de dotze capítols i abraça tota la història de la població, des del món àrab fins als nostres temps. S’inclou també un interessant catàleg de llibres que parlen de la població.La Clara Álvarez ha estat l’autora de la comunicació Els noms de les biblioteques de les Terres de l’Ebre, presentada al II Congrés de la Diòcesi de Tortosa celebrat a Amposta el 2006.L'actual rector Víctor Cardona va coordinar el llibre d'homenatge a l'historiador Josep Eixarch. Va promoure l'edició dels Goigs de la Mare de Déu de Solicrú i es va encarregar de l'edició del llibre parroquial campredonenc més antic.Faustí Forés ha publicat el llibre Yutera de l'Ebre biografia d'una història laboral compartida (2008).Jordi Martí i Monllau va ser el secretari del Consell de Direcció del rotatiu El Punt, membre del Consell de redacció de la revista del pensament Rels, així com va realitzar una acurada recerca de les obres de narrativa publicades per autors de les Terres de l’Ebre, el Matarranya i el Maestrat.També hem de destacar la publicació del llibre El pintor Francesc Llop i Marqués (1873-1970), vida, obra i època de l’escriptor i crític d’art barceloní Joan Basté. Es tracta d’una detallada monografia artística sobre la figura de l’artista campredonenc, que es formà en un període molt mogut quant a corrents artístics, així com decisiu per al cicle sociopolític de la nació catalana.

A Palestina

2009-01-11T23:39:00.000-08:00

La força d'un destí hostil acompanya un poble
errant, cruel camí en aquest desert de sang
i densa pols, que embriaga l'odi irreverent
en jorns de combat fecund i estèril.

I el xiquet s'encomana a la força de la metralla,
la casa sucumbeix a l'impuls ferotge del tanc,
el govern del vell continent calla com una rata,
l'amo del món es desentén de la pau mundial.

El poble s'estanca arreu amb misèria acumulada,
màrtir d'un moment on domina l'argent,
ressonen arreu els tancs amb gana de sang
i els crits d'unes dames amb dol i plor.

I gent pueril s'espanta i manifesta,
s'anihila el pas d'un poble gran de la història,
la franja rebenta amb sang esfereïdora
i tot sembla inert en un trist pensament.

I el teu nom ens causa ràbia i plor a la retina,
és Palestina terra amb regust amarg,
maleïda la injustícia que han legalitzada,
maleït sigui qui taca la terra amb sang.

El català a les lletres ebrenques (25)

2009-01-11T00:32:00.000-08:00

Sortosament cada cop hi ha més traduccions de novel·les i de reculls poètics a la llengua catalana. A les Terres de l'Ebre, ja als anys 1930 el novel·lista Sebastià Juan Arbó va apropar nombrosos clàssics europeus al català. A finals del segle XX, el mequinensà Jesús Moncada, una de les més genuïnes veus ebrenques, va convertir-se en un dels grans traductors al català d'autors francesos del prestigi de Juli Verne o Alexandre Dumas. En els nostres dies hem de destacar la feina de l'ampostí Yannick Garcia, traductor professional, que ha traduït nombroses obres juvenils. La tortosina Patrícia Manresa i el poeta Albert Roig també varen traduir al català l'obra del poeta irlandès Yeats, un veritable clàssic en llengua anglesa. L'editorial Aeditors també està apostant per traduir clàssics a la nostra llengua. Personalment m'he encarregat de traduir L'assassinat considerat com una de les belles arts, de l'escriptor anglès del segle XIX Thomas de Quinzey, i L'ànima de l'home sota el socialisme d'Oscar Wilde. El poeta Josep Igual, de Benicarló (el Sènia), ha realitzat darrerament diverses traduccions del francès i del portuguès, mentre que el mateix editor Àlex Ferrer s'ha encarregat de traduir l'obra Poemes selectes del poeta xinès Li Bai, del període Tang, segle VIII.D'altra banda, també voldríem destacar la feina realitzada pels correctors/es, que ajuden a la normalizació del català en molts àmbits socials. Hi ha moltes persones que fan tasques de correcció en setmanaris i revistes del territori, a les quals volem reconèixer la seua feina. Quant a correctores literàries, destaca la Núria Grau, de Benissanet (Ribera d'Ebre). És correctora de l'editorial Cossetània i s'encarrega de la correcció de moltes obres d'autors del territori, com és el cas de la novel·lista xertolina Francesca Aliern. A més, és la presidenta de l'Associació Cultural Artur Bladé que realitza una tasca literària d'un alt nivell. La Isabel Bobes, d'Ulldecona, és una altra correctora amb un extens currículum que inclou les novel·les de Miquel Esteve. L'Araceli Aguiló, de Campredó, ha realitzat tasques per a Aeditors i Onada edicions de Benicarló, així com ha corregit íntegrament la meua obra. L'ampostina Sus Martí també és l'encarregada de corregir obres per a l'editorial Aeditors.

El català a les lletres ebrenques (24)

2009-01-10T03:13:00.001-08:00

El fenomen blocaire ha tingut un gran ressò a les Terres de l'Ebre durant els darrers anys. L'Ebresfera s'ha convertit en un autèntic puntal informatiu del territori amb una important presència de blocs literaris que són seguits per lectors/es d'arreu dels Països Catalans. Comptem amb blocs de tota mena per la qual cosa ens seria impossible fer esment de tots ells.Gustau Moreno, redactor del rotatiu El Punt, tira endavant el bloc La Marfanta, un fenomen informatiu del territori i un dels més importants de la Catosfera.L'escriptor Jesús M. Tibau amb el seu Tens un racó dalt del món s'ha convertit en un dels blocaires estrella del país. Destaquen els seus Jocs Literaris, que compten amb nombrosos seguidors setmanalment. El Basar de les espècies, de l'editor Jaume Llambrich, és un altre dels blocs potents que s'ha especialitzat en l'elaboració de podcasts literaris que hem incorporat al programa radiofònic Lletres Ebrenques.Aquest bloc, Lletres Ebrenques, compta amb un bon nombre de visites diàries i ha aconseguit un bon nivell d'interrelació amb gent de lletres d'arreu del país.El bloc de l'ampostí Jordi Perales és considerat un dels millors de la Catosfera en l'àmbit educatiu. El també ampostí Manel Zaera és un dels pioners de l'Ebresfera, amb un bloc d'opinió sobre temes tecnològics i apunts polítics. Dani Gil tira endavant el Bauen Blog, especialitzat en l'arquitectura de les biblioteques. Carme Pla és una altra de les pioneres blocaires i presidenta de l'Associació de blocaires Ebrencs. Joan Manel Garcia redacta el bloc De Roquetes vinc... a Tortosa Baixo de caire costumista. La Cuina de Jesús és un altre dinàmic diari on line de l'ampostí Jesús Ferré.Quant a blocs polítics, el més actiu i de més qualitat és el del senador Pere Muñoz, alcalde de Flix, que incorpora nombrosos apunts històrics de la seua població. Segueixo habitualment el de Jordi Jordan d'ICV i el de Felip Monclús d'ERC.Al Matarranya hi ha alguns blocs molt importants com Viles i gents, Lo finestró de Gràcia, i el didàctic Xarxes del sociòleg Natxo Sorolla, que porten el segell de la defensa lingüística i cultural.El Bloc de la Biblioteca de Roquetes o el del CD Tortosa donen mostres d'un gran dinamisme en àmbits diversos, els quals són altament visitats. El bloc Cinema Classics és una nova experiència per difondre pel·lícules històriques, que s'està tirant endavant col·lectivament.També voldria destacar l'activitat de joves blocaires de l'àmbit independentista, tots ells seguidors d'aquest bloc, els quals segueixo cada cop que s'actualitzen: el canareu Lluc Ulldemolins amb Benvinguts al paradís; el deltebrenc Adam Diosdad, Roquet de Deltebre; el cavero Òscar Ortiga amb Terra del delta; l'ampostí Marc Ferreres, i el flixanco Jordi González, del bloc Jordi lo de Flix.També cal fer esment dels blocs campredonencs, la quarta població quant a nombre de blocs, amb blocaires actius com Gerard March (Lo sifo), Clara Álvarez (Calgru), Oriol Gracià (Lo gaiter de l'Ebre) o Mònica Subirats (lo blog de Mònica). Altres blocs són: L'hort de la Bajoqueta, Lo Rogle Josep M., La Via augusta.Durant la primera setmana de febrer se celebrarà a Roquetes i Tortosa una nova edició de l'EbreBloc, un esdeveniment blocaire amb un alt nivell didàctic. L'Ebresfera és un cas singular i específic dintre de la Catosfera. Cal destacar l'alt ús del català entre els blocaires, molt superior al de qualsevol altre col·lectiu dels Països Catalans.

El català a les lletres ebrenques (23)

2009-01-08T06:43:00.001-08:00

Un dels fets distintius ebrencs és l'ús gairebé exclusiu del català als mitjans de comunicació comarcals i locals. Som de nou un dels territoris més normalitzats dels Països Catalans quant al conreu de la llengua de la terra. Aquesta normalització va costar una mica quan va acabar-se la dictadura feixista, però. L'únic setmanari existent, La Voz del Bajo Ebro, no es va catalanitzar fins a finals dels anys 1980. L'aparició d'Ebre-informes el 1977, d'ideari esquerrà, que dirigia l'històric periodista i arquitecte Josep Bayerri, va causar certa decepció entre alguns intel·lectuals i lectors del moment ja que va esdevenir una publicació bilingüe, però amb la majoria d'articles en la llengua dels veïns. Com a exemple, el veterà literat Manel Pérez i Bonfill redactava la seua secció Bon dia Cultura catalana, i va fer palesa la seua decepció profunda que no s'accelerés el procés de recuperació de la nostra llengua després d'anys d'intent de genocidi lingüístic franquista. Aquest setmanari va esdevenir L'Ebre a principis dels 1990 i actualment La Veu de l'Ebre.Seria impossible fer esment de tots els i les periodistes que han ajudat a dignificar el català als mitjans de comunicació d'arreu del territori, perquè sortosament hauríem de redactar una llarga llista. En comentarem només uns quants.A Tortosa, a part dels dos setmanaris esmentats, cal destacar apostes literàries com Tresmall o TD, de curta durada, i l'actual revista Rels, que promou l'alta cultura i dirigeixen Adrià Chavarria i Ivan Favà. A la veïna Roquetes, s'han tirat endavant a redós de la televisió local Canal 21, els setmanaris L'Occidental i Mes Ebre, íntegrament en llengua catalana i adoptant l'estil gramatical del català occidental. A Amposta, no fou tampoc fins a finals dels anys 1980 quan la redacció de la revista municipal va fer exclusiu ús del català. El periodista més actiu ha estat Manel Ramon. La revista Ràpita ha estat històricament una de les de més qualitat del territori, amb una important aportació literària a causa dels nombrosos literats residents a la població. Herm de destacar la desapareguda revista Sorolla't, publicada a Calaceit (Matarranya), que va permetre la publicació de nombrosos treballs literaris d'autors comarcal que conreaven el català en una zona on calia forta militància lingüística i cultural. Ha estat substituïda per Temps de Franja, una publicació de qualitat i de les més necessàries arreu dels Països Catalans. La Veu de Flix és una altra de les capçaleres importants del territori, amb una llarga trajectòria, a l'igual que La Riuada, a Móra d'Ebre, que recupera una capçalera històrica dels anys 1930.També hi ha periodistes que estan realitzant una interessant carrera periodística arreu del país. La jove ampostina Gemma Lleixà treballa a Canvi 16 i va redactar el passat estiu un extens article sobre el fenomen de la literatura ebrenca . El jove campredonenc, Oriol Gracià, ha estat redactor de l'Avui i de Descobrir Catalunya. La canareva Carme Ferré Pavia és una reconeguda periodista i escriptora, professora de la universitat autònoma de Barcelona, el nom de la qual també està estrictament vinculat a la revista Lo Rafal. Ha realitzat nombrosos reportatges sobre la guerra civil.Alguns històrics noms del periodisme ebrenc són Josep M. Arasa, Ximo Rambla, Marco Antonio Soria, Josep Baubí, Toni Gallardo. Sílvia Tejedor, de la Cadena Ser, és una de les periodistes que mostra més interès per temes literaris. La tortosina Amparo Moreno és catedràtica de comunicació i l'actual presidenta del Col·legi de periodistes de les Terres de l'Ebre. Xavier Garcia, natural de Vilanoba i resident a Horta de Santa Joan (Terra Alta), també ha portat una llarga trajectòria en nombrosos rotatius d'abast del país. També cal destacar la feina blocaire de Gustau Moreno, del rotatiu El Punt, sobre la qual parlarem en el post posterior.

Lletres de Campredó (1)

2009-01-07T05:05:00.000-08:00

Els mitjans de comunicació

L’any 1845 es va fundar el primer periòdic tortosí, El Ebro. La premsa de la veïna ciutat va experimentar un notable desenvolupament durant la segona part del segle XIX i les quatre primeres dècades del XX. La majoria dels diaris varen agafar un fort caràcter ideològic i varen esdevenir una mena de portaveus d’un partit determinat. Els pobles rurals, en canvi, visqueren totalment aliens a aquest fenomen, per la qual cosa són ben escasses les línies publicades sobre Campredó als nombrosos rotatius tortosins. No tenim tampoc cap constància d’algun escrit publicat per un campredonenc fins a 1936. Tot i això el 1888 es publicà una historieta sobre El molí de Soldevila escrita en català i signada amb el pseudònim Solicrú, l’autor de la qual podria tenir relació directa amb el poble. Els anys 1930 marcaren un punt d’inflexió determinant en donar entrada a la veu rural als rotatius. La premsa esquerrana va tenir una gran presència a Campredó. Hem trobat nombrosos articles publicats a Lluita i a menor escala al marcel·linista El Pueblo, que expliquen les dificultats polítiques del moment i critiquen les deficients infraestructures que hi havia a la població. Només un d’ells està signat i justament amb un pseudònim, Democles. Pel seu interès informatiu lamentem que el nostre primer referent periodístic sigui un ciutadà de qui desconeixem la identitat. El franquisme va intentar silenciar la societat. L’aturada informativa va ser gairebé total. Un exemple clarificador és el fet que a Tortosa no es publicà cap setmanari fins a l’aparició de La Voz del Bajo Ebro el 1957. A Campredó, el despertament informatiu i literari no es va produir fins als anys 1980, quan varen sorgir una sèrie d’iniciatives que es van anar madurant. Hem tingut un bon nombre de publicacions que han mostrat tarannàs ideològics i estils periodístic ben diferents, com a viva mostra d’una societat moderna que s’ha acostumat a escoltar missatges diversos. La pionera es va anomenar El Pont (1982-83). Era escrita pels estudiants i els professors del col·legi públic local i tenia un caràcter evidentment educatiu, per a la qual cosa varen anar recopilant llegendes populars, redactaren nombroses històries infantils i donaren suport a les inquietuds de l’alumnat. Varen introduir molts articles en llengua catalana, en un moment en què encara no era habitual l’ús escrit de la nostra llengua entre l’alumnat. El director era Joaquim Fuentes, i els coordinadors Manuela Príncep i Josep Cugat. També la Comissió de Festes fa anys que treu el seu Butlletí, orientat a la informació de les activitats festives, tot i que ha donat entrada a articles culturals, biogràfics i d’opinió.La revista Soldevila va aparèixer l'any 1989. Dirigida per en Marc March, estava lligada a un col·lectiu de joves (Damià Grau, Emigdi Subirats, Araceli Aguió, Olga Gas, Núria Castells, Gerard March, Rosa Ripollés, Àngel March, Damià Encontrado i Joana Valldepérez) que s'entusiasmaren amb la idea d'ajudar a construir un poble amb personalitat pròpia. Va aconseguir una gran popularitat i nombrosos subscriptors. Val a dir, que va impulsar els ideals segregacionistes i antitransvasistes, a la vegada que va publicar nombrosos dossiers informatius sobre els valors culturals i ecològics de la població (Els Ullals, la làpida funerària Júlia Nimphydia, l'esport campredonenc, la campanya antiabocador, etc.) o d'interès comarcal (Les oliveres, No al minitransvasament, La vegueria de l'Ebre, etc). Malgrat els seus tocs polèmics, va estar marcada fonamentalment per l'intent de culturalització de la societat campredonenca i la lluita per l'apreciació dels valors propis, així com van fer una clara aposta per la reivindicació de la vigència dels Països Catalans. Tres anys després va sortir l'Informatiu Campredonenc, vinculat al Consell de Barri, que informava sobre la vida municipal, infraestructures, pessebrisme, vida parroquial, activitats de les associacions, programa de festes majors, etc. Era una publicació gratuïta que venia a ser una mena de contraposició a les opinions expressades per “Soldevila”. Les dos publicacions varen compartir algunes de les seccions i de les col·laboracions. En Faustí Forés amb les seues Contalles per a la història d’un poble ens va donar a conèixer moltes curiositats de la vida dels anys cinquanta i seixanta. Mossèn Joaquim Blanc (corresponsal de la publicació “Catalunya cristiana” i col·laborador de “La Veu de l’Ebre” i d’altres de caire religiós “Catequesi”, “Vida Diocesana”, etc.) va fer una interessant recerca costumista. El metge Roland Juan era l’encarregat de l’apartat de salut, alhora que l’Equip directiu del Col·legi Port-rodó i els membres de l’AMPA del desenvolupament escolar, i Mario Gutiérrez del fet esportiu.A partir del 1997, el Grup Local de Pessebristes, dirigit per en Germán Machí, va editar durant quatre anys un fulletó informatiu, viu reflex de la dinàmica que pretenien: la culturalització del fet pessebrista i l'aportació documental. De la seua confecció se n’encarregaren la Clara Álvarez i en Gerard March (responsable també de confeccionar el Butlletí de Festes Majors). Varen realitzar una excel·lent dissertació dels valors dels edificis medievals campredonencs i dels monuments més destacats de la demarcació tarragonina. En les darreres edicions varen editar un interessant CD informatiu.El novembre del 2000, va aparèixer un únic número de Jovent, una publicació endegada per un col·lectiu de noies. El mateix mes es va publicar Campredó 2 mil, un nou butlletí del Consell Assessor, aquesta volta baix la direcció dels membres de l'Associació Cultural Soldevila, de caràcter cultural, que pretenia difondre les activitats literàries, pictòriques, musicals i de defensa del patrimoni campredonenc. Va tenir continuació amb Campredó 2 mil u, que pot ser considerada com a una revista cultural d’alta qualitat. Al març de 2005 va veure la llum el fulletó El Campanar, que edita mensualment la parròquia Sant Joan Baptista; mentre que a finals del mateix any es va editar un nou fulletó titulat Campredó, portaveu del Consell de Barri, de caràcter propagandístic de la feina de govern.El Grup d’Opinió Soldevila ha anat publicant durant els darrers anys una cinquantena d’articles a la premsa comarcal sobre temes referents a la vida social i cultural campredonenca. Un dels seus membres, l’Emigdi Subirats, ha tingut una àmplia participació en alguns mitjans de comunicació dels Països Catalans. Va començar el 1884 a la revista Som-hi de l’Institut de Batxillerat Joaquim Bau, i al Butlletí de la Festa Major. El 1989 era un dels columnistes habituals del desaparegut rotatiu tarragoní Nou Diari. Fou un actiu col·laborador literari de la revista Cop d’ull (publicada a Prats de Lluçanès, Osona), de les publicacions nacionalistes Lluita, i La Veu de la Terra, i de l’ecologista Terra Viva. A principis del nou segle col·laborà amb L’Ullal (fulletó que editava el sindicat nacionalista Coordinadora obrera sindical a Vic), amb la revista barcelonina Independència i el setmanari L’Occidental. En l’actualitat és crític de literatura ebrenca de la revista Mainhardt (d’Alcalà de Xivert, Baix Maestrat), columnista del MesEbre, col·laborador habitual de les revistes Malpàs (Ascó), Amposta, L'Estel (Tortosa). El jove Oriol Gracià és el gran valor periodístic campredonenc. Ha format part de projectes periodístics importants d'arreu del país com Descobrir Catalunya o el suplement de viatges del diari Avui. Del seu treball com a documentalista parlarem a bastament en posts posteriors.

El català a les lletres ebrenques (22)

2009-01-04T01:03:00.001-08:00

Cal fer un esment molt especial sobre l'extraordinària feina que estan realitzant tot un seguit d'escriptors/es des de pobles ben diversos de la geografia ebrenca envers la recuperació de les tradicions i el vocabulari nostrat. Podríem apuntar una llarguíssima llista de llibres i d'autors que practiquen l'anomenat costumisme literari i que aconsegueixen fer reviure les tradicions d'antany, una feina de primer orde. També hi ha una tasca excel·lent quant a llibres fotogràfics que enlairen la bellesa natural del nostre territori.Vicent Pellicer, natural de Jesús, és el gran retratista del Port. S'ha convertit en el veritable ambaixador d'aquest espai natural d'alt valor ecològic que ha merescut nombrosos relats poètics. Va començar la seua tasca com a professor de català i com a poeta de la natura. Avui dia s'ha especialitzat en l'àmbit fotogràfic i en l'edició de llibres excel·lents sobre el Port ("Guia de les Terres de l'Ebre", "Les fonts del port"), que li han donat un gran prestigi i el merescut suport editorial de Cossetania edicions de Valls.Biel Pubill i Josep M. Raduà, d'Ascó (Ribera d'Ebre), porten una llarguíssima trajectòria amb la publicació de molts llibres que recuperen la història, el parlar i les tradicions d'aquesta població riberenca: "L'Ascó d'ahir", "Faldetes i calçons", "Garba de feines", "A misses dites", "Sant Antoni mos guardo", "Ascó a l'envelat", etc. Josep Antoni Carrègalo, de Mont-roig de Tastavins (Matarranya), és un dels grans investigadors del territori. Ha publicat llibres com: "Mont-roig, el patrimoni immaterial (la literatura oral)", "A soca d'orella" o "Espurnes".Baltasar Casanova, natural de Deltebre, ha publicat llibres interessants que s'endinsen igualment en l'ampli ventall de les tradicions ebrenques i en la recuperació de paraules d'un territori molt ric lingüísticament com és la zona inferior del Delta. Josep Gironés, natural de La Fatarella (Terra Alta), ha publicat extraordinaris llibres d'exaltació paisatgística com "Paratges d'encís i gent de bona mena", així com sobre el seu poble natal. Joan Josep Rovira Climent, natural de Cinctorres (Els Ports), ha publicat llibres de viatge i de difusió comarcal del Baix Ebre i del Matarranya (Olor a terra, Gent del Matarranya), i també sobre llegendes populars com el bandoler Panxampla. Dirigeix l'editorial Cinctorres club, amb seu a Tortosa.Joan Salvadó "Galdiri", veterà escriptor costumista ampostí, ha mostrat gran interès en la recuperació de paraules d'antany i en la dignificació del conreu de l'arròs amb "De la falç a la recolectora".Ignasi Royo, veterà deltebrenc, s'ha endinsat en l'àmbit de la guerra civil i la recuperació de la memòria històrica en treballs com:.Antoni Cortés, un altre veterà de Bot (Terra Alta), ha publicat dos interessants reculls: "Ramassades de memòria" i "Fets i contes de Bot".Una altra escriptora amb edat avançada, la tortosina M. Cinta Llasat, ha publicat reculls com "Camins de l'Ebre, els meus estimats camins" o "Pensaments de matinada".El jove ampostí Santi Valldepèrez ha publicat "Natros", una reflexió sobre la identitat ebrenca, a la vegada està realitzant una interessat feina en l'àmbit dels documentals.

El català a les lletres ebrenques (21)

2009-01-03T01:37:00.001-08:00

Josep Sánchez i Cervelló, natural de Flix, és l'historiador més conegut i actiu de les nostres terres. És un habitual organitzador de congressos d'història, els darrers sobre el carlista Ramon Cabrera o el 70è aniversari de la Batalla de l'Ebre. Ha publicat llibres com: "Conflicte i violència a l'Ebre" i sobre la història de Portugal i les seues relacions amb els pobles peninsulars. És professor del departament d'història de la URV i president de l'Associació Amics i Amigues de l'Ebre.Igualment flixanco, Pere Muñoz, actual alcalde de la població i senador, i professor d'història a l'IES Flix, ha realitzat nombrosos estudis sobre aquesta població riberenca i la comarca. A redós del Centre d'estudis del Baix Ebre, s'agrupa tot un seguit d'historiadors que estan realitzant estudis d'un gran nivell: Roc Salvadó, Enric Querol, Emeteri Fabregat, Albert Curto i Jacobo Vidal. Curto, director de l'arxiu històric de les Terres de l'Ebre, s'ha especialitzat en l'època àrab. Vidal, també medievalista, s'ha interessat pel patrimoni de la ciutat en llibres com "Les muralles medievals de Tortosa". Salvadó ha realitzat nombrosos estudis sobre la guerra de la independència al territori ebrenc. Querol ha aportat dades importants sobre la guerra dels Segadors a les nostres terres i publicat interessants llibres com: "Estudis sobre cultura literària a Tortosa a l'edat moderna" o "Cultura i art a la Tortosa del Renaixement", conjuntament amb J. Vidal. Fabregat ha realitzat interessants estudis sobre el període de la construcció dels canals, monografies com la del poble de Jesús, i estudis com "Burgesos contra senyors. La lluita per la terra a Tortosa (1148-1299). Tots ells formen part del consell de redacció de la revista "Recerca", sobre estudis històrics i literaris de les comarques centrals dels Països Catalans.Un altre dels actius historiadors comarcals és Joan Hilari Muñoz, que també ha realitzat nombrosos estudis sobre la Guerra dels Segadors a les comarques de l'Ebre, entre molts altres àmbits d'estudi.A Tortosa, també hem de destacar la personalitat de Lluís Margarit, professor d'història a l'IES Joaquim Bau i bon coneixedor de la història comarcal i universal.El veterà historiador Josep Eixarch, natural del Forcall (Els Ports), ha publicat nombrosos estudis sobre la seua comarca natal.Victòria Almuni, natural de La Sénia, ha publicat un detallat estudi sobre la catedral de Tortosa, i la monografia sobre la seua població natal.Joan Ramon Vinaixa, de Benissanet, també s'ha especialitzat en l'àmbit de la guerra de la independència a les Terres de l'Ebre. Va ser president del Centre d'estudis de la Ribera d'Ebre. Destacarem també la feina que estan portant a terme en l'àmbit de la recerca històrica Joan Vicent Sanz, d'Alcalà de Xivert, Joaquim Monclús, de Calaceit, Ferran Grau, de Rossell, Agustí Bel, d'Alcanar, Màrius Pons, de Santa Bàrbara, o Ferran Bel, d'Amposta. L'editorial Onada Edicions de Benicarló tira endavant la col·lecció Cruïlla amb llibres monogràfics sobre pobles a banda i banda del riu Sénia. Ja han vist la llum els dedicats a Rossell, Amposta, La Sènia i sobre el patrimoni tortosí. Quant al d'Amposta, vaig ser coordinador, i hi varen intervenir Eduard Blanquet (professor d'història), Cinta Montañés (arqueòloga), Àlex Ramos i Rafel Duran.Hem de destacar el fet que tots aquests historiadors i historiadores utilitzen el català com a llengua primordial dels seus estudis. A més, ens enorgulleix la qualitat dels treballs històrics que es van publicant a casa nostra en les darreres dècades, gràcies a l'extraordinària feina de tots aquests estudiosos i estudioses.

Poema A l'any nou

2009-01-02T00:51:00.000-08:00

Uns jorns d'afanys i d'anhels humans,
s'altera el calendari i els nostres rostres
agafen tons d'il·lusió vertadera.
El xiquet va cantant la joia del moment,
i el pas dels anys confirmant l'ideari
personal amb regust a flama encesa.
Nit de revetlla, jorns d'àpats excedents,
abraçades sinceres i retrobades dels temps,
xerrera exhaustiva sobre tot
allò que ocupa la ment humana,
saviesa sincera d'un ésser amb un dilema:
quina és la ruta de la vida?
Un nou any amb l'alegria de l'infant
que rep la bona nova amb certesa,
amb els nostres al voltant tostemps,
amb amics que omplen l'existència.
Sentim tonades arreu amb bellesa
existencial que proclama pau interna.
Joia present en l'immens plaer d'un any,
amb il·lusions d'antany i d'ara,
a l'horitzó l'esperança i la bellesa interna:
uns quefers nous, uns quefers millors.
I aquest 2009 ens ha de portar a tots,
família plena, feina, benestar... victòria.

El català a les lletres ebrenques (20)

2009-01-01T01:41:00.001-08:00

L'historiador tortosí Enric Querol, llicenciat en filologia hispànica i professor de l'IES de l'Ebre, amb la seua detallada obra "Tortosa república literària", ens descobria tot un seguit d'autors de les nostres comarques dels segles XVI-XVIII. Ha estudiat autors importantíssims d'aquesta època com Cristòfor Despuig, Francesc Vicent Garcia "Rector de Vallfogona", les dos grans figures en llengua catalana, o Francesc de la Torre i Sevil, que va viure entre Tortosa i Morella i va ser un dels autors més significatius del segle d'or castellà. A principis del segle XXI, s'han organitzat nombrosos centenaris del naixement d'importants autors comarcals, que han permès la publicació de nombrosos llibres i articles literaris. L'editor i novel·lista rapitenc Emili Rosales, ja a la dècada de 1990, va encarregar-se de l'edició de l'obra completa de Sebastià Juan Arbó, que va publicar Columna. El veterà professor ampostí Màrius López ha realitzat nombrosos estudis sobre l'obra arboniana. El periodista Xavier Garcia, natural de Vilanoba i la Geltrú i resident a Horta de Sant Joan (Terra Alta), ha estat el comissari de l'edició de l'obra completa d'Artur Bladé (Cossetània edicions), de la qual ja se n'han publicat 4 volums. Sobre Bladé s'han realitzat nombrosos estudis i s'han publicat llibres crítics sobre la seua obra, que el reivindiquen com un dels grans memorialistes de la literatura catalana. Al mes de gener de 2009 sortirà publicat el primer volum de l'obra completa de Joan Cid i Mulet, de la qual personalment he estat comissari, que inclou les seues tres novel·les en català. Ja havia publicat dos llibres anteriorment sobre sobre l'intel·lectual jesusenc catalanista. També conjuntament amb Josep M. Sàez vàrem publicar el llibre biogràfic sobre el poeta miravetà Roc Llop i Convalia, el centenari del naixement del qual se celebra enguany.Josep Sebastià Cid i Català, de Riba-roja d'Ebre, exdelegat de cultura de la Generalitat a les TE, ha estat autor de nombrosos estudis referents a llengua i literatura de casa nostra. La seua tasca ha estat reconeguda amb el premi Recer Cat de 2008, que concedeixen els Centres d'estudis d'arreu dels Països Catalans.Des de la Fundació Mossèn Manyà s'han potenciat els estudis sobre el prestigiós teòleg gandesà, Joan Baptista Manyà, una de les grans figures del camp del pensament al segle XX.Hem de destacar el sensacional treball que s'està portant a terme des del Matarranya, que ha permès la publicació de "El Molinar", un recull de literatura oral i escrita del territori de notable interès, en el qual han col·laborat autors com Carles Sancho o el Dr. Artur Quintana. Des de Mequinensa, ens arriben els estudis d'Hèctor Moret, especialista en el treball literari de la Franja de Ponent. Igualment interessants han estat les aportacions de Mario Sasot, de Saidí (Baix Cinca) sobre el català escrit a les comarques de la Franja, entre els quals "Així s'escriu a la Franja". Entre els estudis literaris d'aquesta comarca, cal fer esment dels realitzats sobre l'obra del poeta Desideri Lombarte.Onada Edicions de Benicarló ha editat dos interessantíssims llibres amb les ponències lingüístiques i literàries del Congrés sobre els territoris de la Diòcesi de Tortosa, a cura del filòleg Miquel Àngel Pradilla. A les revistes BeCeroles i Ramàs, també s'han editat nombrosos estudis sobre llengua i literatura al territori. Cal remarcar el treball que s'ha realitzat des de l'Associació Alambor de Benicarló, amb l'edició de l'extraordinària revista Passadís, que ha permès la difusió del fet literari de les comarques centrals dels Països Catalans, amb aportacions importantíssimes com les del crític literari Joan M. Sant Abdon.El tortosí Adrià Chavarria ha publicat nombrosos articles literaris en les més prestigioses publicacions dels Països Catalans, a la vegada que dirigeix la revista Rels, l'única de caire literari a la ciutat de Tortosa.Hem de reconèixer l'important paper que tenen quant als estudis literaris entitats com: Institut Ramon Muntaner, Centre d'estudis de la Ribera d'Ebre, Institut d'estudis del Montsià, Centre d'estudis de la Terra Alta, Centre d'estudis del Baix Ebre.

100 anys del naixement de Roc Llop i Convalia

2008-12-28T02:02:00.000-08:00

"El dia del centenari del naixement de Roc Llop i Convalia" (Miravet 1908-París 1996)

La llibertat és el teu emblema,
la lletra ens retrata la vida,
l'escola ens modela home i dona,
tot el que ens envolta és poesia.

Un baluard templer ombreja un poble
bell, amb un riu regant cirerers
la costa de Riago amunt tresca
i desprén ambients de primavera.

Mestre i cultura, paraules arrelades
en l'ànima poeta d'un home llibertari,
polític de la vida i de la literatura,
ideari etern de tots els dies.

I la guerra... i les guerres trencaren
un món de pagès i escola.
Esbàstiques arreu mataren pobles,
exili de tots els temps, gana i misèria...

Cruels els anys a l'infern de Gusen,
el llapis escriu i ningú no somriu.
sofrint com tots la fúria de la llopada,
l'home fet escòria en un moment furtiu.

París i llibertat s'agermanen,
al maig d'un any de la memòria,
memòria que seguiràs fins el dia
del traspàs... tacada la vida.

I la ploma escriu contes negres del Danubi,
i glosa a la terra ufana i encadenada,
i botxins maleïts són presents tota l'estona,
i l'ànima de poeta canta i canta.

I ressona el poble en aquests versos,
i l'amor apareix en tot moment,
i versa en la llengua catalana
sardana-jota, Ebre-Miravet.

2008-12-27T02:56:00.001-08:00

Poema: A Pep Guardiola
Veiem com el món gira entorn al futbol...
una passió que s'eixampla arreu
com un imant que incorpora vespres de joia.
Veiem com esdevé el joc de jocs,
com creixen xavals de la pedrera,
com regnen aquells amb gran talent.
Veiem com joves i grans s'entusiasmen
com càntics ufans endolceixen el moment,
com es devoren les cròniques dels diaris.
Veiem com les il·lusions s'enlairen,
com ens sentim campions d'ànima,
com somniem en ser els millors del continent.
I l'eufòria ens envaeix, gràcies a tu...
sí... gràcies al coneixement d'un joc ben dolç
que engendra caliu i a voltes somriu.
El culer se sent joiós davant de la història,
d'un equip mestre que ens complau.
Un senyor del futbol, Pep de Santpedor
amb cara d'infant que no ha trencat plats,
amb saviesa esportiva, amb tendresa humana,
ens enlaira envers el plaer infinit de la victòria.

POEMA AL PRESIDENT MACIÀ

2008-12-25T03:41:00.000-08:00

"En el 75è aniversari del seu traspàs"

I et guià la força galana d'un ideari català,
una terra ufana que va fent camí
lentament, sempre pendent
de l'aire hostil que ve de ponent
que sovint ens acompanya.
Amb la parla com a emblema,
la senyera s'enlaira al vent
i revivim il·lusions supremes i ancestrals.

Un 14 d'abril... volgueres canviar la història,
abolires monarquies esquifides,
engendrares un règim popular,
bastires il·lusions arreu d'un país en flama.

I vas fer història com a president,
com el senyor de Prats de Molló
que volia Catalunya lliure i plena,
que no s'atura davant la injustícia.
Amb valentia, eficàcia, polivalència,
l'home rebel amb un ideal suprem,
la independència nacional,
i passen els anys... i ens refermem.

El català a les lletres ebrenques (19)

2008-12-20T13:36:00.001-08:00

Mn. Tomàs Bellpuig va ser l'introductor de la normativa fabriana a les nostres terres durant les primeres dècades de segle XX. Va publicar un opuscle "L'art d'escriure bé", que va tenir molt bona acollida entre els escriptors comarcals. Durant aquests anys hem de destacar el treball filològic de Francesc Mestre i Noé i Joaquim Garcia Girona. Mestre va publicar "Vocabulari català de Tortosa (1915)", mentre que Garcia Girona, natural de Benassal (Alt Maestrat), va endegar el seu treball "Vocabulari del Maestrat", que va acabar el gran lingüista valencià Carles Salvador. Aquests estudis els hem d'emmarcar dintre de la col·laboració d'aquests escriptors amb Mn. Antoni M. Alcover, que estava compilant vocabulari per al seu diccionari català-valencià-balear. També l'historiador Enric Bayerri va publicar el seu "Refranyer català de la comarca de Tortosa", el folclorista Joan Moreira va treure a la llum "Del folklore tortosí", i altres estudiosos com Frederic Pastor i Lluís o el calaceità Santiago Vidiella realitzaren una important tasca de recerca quant a proverbis i refranys autòctons. Aquests han estat els pioners dels estudis lingüístics a les comarques centrals dels Països Catalans.A principis del segle XXI es va publicar Aïnes i Cruilles, la primera gramàtica del català occidental, tota una obra mestra dels professors Josep Panisello i Chavarria i Joan Beltran. Ha estat una aportació importantíssima que permet tenir una magnífica eina de treball quant al conreu literari del català occidental. Actualment, hi ha tot un seguit de lingüistes i filòlegs que estan realitzant estudis importants sobre el nostre parlar, alguns d'altres comarques catalanes com és el cas del cambrilenc Dr. Pere Navarro, professor de dialectologia de la URV, especialitzat en el parlar de la Terra Alta i del Matarranya.Dr. Miquel Àngel Pradilla és natural de Rossell (el Sènia) i és professor de sociolingüística a la Universitat Rovira i Virgili. Doctor en Filologia catalana i membre de l'Institut d'Estudis Catalans, ha publicat llibres com "Sociolingüística de la variació i llengua catalana", "El laberint valencià, apunts per a la sociologia del conflicte". També ha impulsat els 2 congressos d'estudi de la diòcesi de Tortosa, i la publicació dels llibres amb les ponències consegüents.A principis del segle XXI es va fundar el CEL, el Centre d'Estudis lingüístics i literaris de les comarques centrals dels Països Catalans, que aplega lingüistes com Àngela Buj, Carles Castellà, Albert Aragonés i Teresa Izquierdo, tots ells professors de llengua catalana a centres de secundària. Tiren endavant el web www.beaba.info, en el qual es pot trobar un interessantíssim diccionari d'autors/es ebrencs/ques. També publiquen la revista BeCEroles, amb estudis lingüístics i literaris. S'han especialitzat en l'estudi del parlar de les comarques centrals dels Països Catalans. Aragonés ha publicat "La llengua del Baix Ebre i del Montsià, un model de llengua estàndard oral", mentre que la canareva Àngela Buj ha estat l'autora d'estudis com "Lèxic del Montsià, estudi geolingüístic", "Etnotextos i memòria històrica: Alcanar (1936-45)", també un estudi sobre el vocabulari català de Tortosa de l'esmentat Mestre i Noé.Montse Ingla, tècnica de normalització lingüística de la Generalitat de Catalunya, ha publicat obres com "Català per a periodistes de les Terres de l'Ebre", amb col·laboració amb Jordi Duran i Albert Aragonés.També s'han realitzat notables estudis lingüístics a la comarca del Matarranya, i publicat obres col·lectives com El Molinar, que ha permès l'estudi a fons de la literatura oral i també de la parla de la regió, amb aportacions d'estudiosos com Artur Quintana, Josep A. Carrègalo o Carles Sancho.A la Ribera d'Ebre, hem de destacar els estudis realitzats per Josep Sebastià Cid i Català, sobre el qual també parlarem en l'àmbit dels estudis literaris, i d'altres com Biel Puvill, que va publicar un conte sobre el parlar d'Ascó, "La meletxa polina".

El català a les lletres ebrenques (18)

2008-12-19T07:03:00.000-08:00

A principis de segle XX, alguns històrics escriptors varen part de la seua tasca a l'àmbit teatral. Aquest va ser el cas de Mn. Joaquim Garcia Girona o Mn. Tomàs Bellpuig, que entenien el teatre com una manera de difondre els sentiments religiosos, o de Sebastià Juan Arbó i Joan Cid i Mulet, que tiraren endavant grups dramàtics d'interès. El matarranyenc Desideri Lombarte també va fer recreacions teatrals de notable interès. El cas més especial és el de Joan Povill i Adserà, fill de Vilalba dels Arcs (Terra Alta), mestre de professió, que és l'autor de la famosa passió d'Olesa de Montserrat. Durant el franquisme, el teatre va ser una de les arts que més va sofrir la censura. A casa nostra hi ha dos autors remarcables, els quals ja hem fet esment en posts anteriors. El tortosí Manel Pérez i Bonfill ha dirigit nombrosíssimes obres teatrals en la que ha estat la passió de la seua vida, en un home lliurat al camp de les lletres. L'ampostí Josep Ferré i Royo és l'autor d'una gran quantitat d'obres, la majoria de les quals en llengua catalana. També ha fundat grups teatrals a Amposta i va ser el director del Grup de teatre planer durant 10 anys. La gran figura teatral de casa nostra, però, sobre la qual vàrem parlar en el post referent a la Generació de 1952, és Ricard Salvat, una dels més prestigiosos directors teatrals catalans en l'actualitat.Avui dia hi ha nombrosos grups teatrals arreu de les nostres comarques, tots els quals actuen en llengua catalana, la qual cosa és un tret ben significatiu. Entre els directors teatrals destacarem els casos de Lluís Navarro, de Sant Jaume d'Enveja, Pere Izquierdo, de la Sénia, i Xavier Aragó, de Santa Bàrbara. Aragó ha teatralitzat la vida de Joan Cid i Mulet (Pretenen emmudir les veus), Sebastià Juan Arbó, Artur Bladé i Desumvila (Blat d'Orió) i del General Cabrera (Pàtria i Diòcesi). Quant a autors de teatre, hem de fer esment de Manolita Nadal, d'Ulldecona, i de Baltasar Casanova, de Deltebre. Nadal ha publicat l'obra Black is Black, i també un interessant llibre sobre les obres teatrals estrenades a l'institut Joaquim Bau de Tortosa. Domingo Segura és autor de la història del grup teatral de La Sènia. El vinarossenc Joan Carles Bellviure Simón ha estrenat obres com "L'exprés de les onze i deu", "La memòria de l'aigua", o "Z i l'habitació 113".El premi de teatre La Carrova, que atorga l'Institut d'Estudis comarcals del Montsià, té un notable prestigi ja que l'obra es publica i, si és possible, es representa, la qual cosa és tot un al·licient per als autors. Tambe hi ha el premi Carlota de Mena, que atorga l'IMACT de Tortosa.No cal dir que una de les grans atraccions teatrals del territori és la Passió d'Ulldecona, la versió catalana del qual és de l'escriptor mallorquí Jaume Vidal i Alcover. També es representen els Pastorets a poblacions com La Fatarella (Terra Alta).

El català a les lletres ebrenques (17)

2008-12-18T23:18:00.001-08:00

El prioratí Jesús M. Tibau, resident a Tortosa des de fa 20 anys, s'ha destapat com a un excel·lent narrador durant els darrers anys, que li ha permès tenir un notable prestigi arreu de Catalunya. Ha publicat tres reculls de contes: "Tens un racó dalt del món", "Postres de Músic" (amb el qual es va importar el premi Marià Vayreda a Olot), i "El vertigen del trapezista". També va ser convidat a participar en el recull col·lectiu "Contes coordinats", amb els millors narradors del país en la llengua de la terra.Manel Ollé és un altre dels baluards de les nostres lletres, amb una llarga trajectòria literària. Professor de català, natural d'Ulldecona, ha publicat obres com "L'última Vinyeta" i "Macianet el Ventallenc", en la qual recupera nombroses paraules del vocabulari pagès. Coneix molt bé la literatura ebrenca i és un dels habituals oradors en homenatges als veterans autors de casa nostra.L'ampostí Rafel Haro, professor de filosofia a Vinaròs, va ser guardonat amb el Sebastià Juan Arbó als anys 1990 amb "Història d'un mediocre". Ha publicat nombrosos contes en reculls col·lectius. Un altre ampostí Rafel Duran ha estat guardonat en diverses ocasions als premis Cid i Mulet, Sant Jordi de Santa Bàrbara i grup de dones d'Ulldecona, i ha publicat contes en els reculls col·lectius d'Aeditors. La també ampostina Maria Josep Margalef, professora de català a l'IES Ramon Berenguer i presidenta de l'Institut d'Estudis Comarcals del Montsià, s'ha estrenat amb diversos contes en reculls col·lectius.Des de Flix ens arriba la veu de la Laura Mur, una de les narradores ebrenques en auge que ha publicat "La cova del silur". El també flixanco, Albert Guiu, del qual ja vàrem parlar en l'apartat poètic, també ha estat guardonat en nombroses ocasions en l'àmbit de la narrativa curta.La tortosina Eva Benet, col·laboradora habitual de l'Estel, s'acaba d'estrenar amb un original "Contes a taula". Sílvia Favà, també de Tortosa, ha publicat "La vida des del parc" i va guanyar el premi Llibres ebrencs de l'any passat. Finalment, Núria Gas De Cid ha estat guardonada en diverses ocasions en premis d'arreu dels Països Catalans.La Ràpita és un punt neuràlgic de les lletres ebrenques, també quant al conreu del conte. El jove Ramon Vernet, acaba de guanyar el premi Tinet de narrativa curta per internet. Ramon González compta amb una excel·ent trajectòria narrativa. Àngels Castellà, rapitenca resident a Bot (Terra Alta), professora de català a l'IES Gandesa, es va emportar e l premi "Llibres ebrencs" de 2007.

Poema Bones Festes

2008-12-18T00:15:00.000-08:00

I hem fet camí, durant un any llarg...
i hem reviscut esperances i il·lusions,
i hem tingut coratge arreu d'una vida
senzilla i plena, amb amor, feina i alegria.
Avancem, a poc a poc, sense el camí traçat,
tot seguint el pas del temps que no s'atura.
I ens trobem davant d'imatges colpidores,
idees sanes i... tanques arreu d'un horitzó
que es clou a voltes amb claus punyents.
I ací en un poble que demana tantes coses justes,
amb una cultura espill del treball profund
de les centúries, amb Ausiàs i Tirant,
amb horitzons nostrats de línia primera,
sabedors que la injustícia ens ha marcat la trajectòria.
I ací una parla que es conrea enllà dels mars,
que ha rebut noms d'or per reforçar-la
i diferents accents dalt i baix de la terra eixuta.
I ací una família plena, uns xiquets que reben
amor diari, i...ara... il·lusions i reis,
el regal d'estar tots junts en moments plàcids.
I ací, Araceli, nom d'amor conreat dia a dia.
Un any ha passat, i ací ens trobem
explorant futurs camins plens d'esperança.

El català a les lletres ebrenques (16)

2008-12-17T10:48:00.000-08:00

La tortosina Estrella Ramon és una prolífica autora de novel·les infantils i juvenils, ben coneguda en els cercles literaris d'arreu dels Països Catalans: "M'escriuràs", "La bruixeta té pipí", "I va la fada i s'enfada", "Rata robinata", "Faroleta pocallum", "Ptolomeu el cuinetes", etc. Mestra de professió, també 'ha mostrat molt activa amb la seua participació pública en conta contes i en activitats literàries per als més joves de la casa. És un dels grans baluards de la literatura ebrenca actual.Pep Castellano, d'Albocàsser (Alt Maestrat) és un altre dels grans autors de literatura infantil actual. Ha publicat: L'herència dels càtars", "Mar de fons", "Marta Martí, reina del rodolí", "El secret de Khadrell", "La clau dels templers", etc.El també tortosí Jordi Andreu i Corbaton, professor d'empresarials de la URV, va començar a publicar de molt jove. Ha editat igualment tres novel·les infantils i juvenils: "Mixatxibutxi", "Els barquers del cel" i "Pullback", en la qual s'endinsa en els thrillers. S'ha prodigat igualment en les narracions curtes per a adults.Toni Villalobos, de Sant Jaume d'Enveja, és un autor veritablement prolífic amb nombroses obres infantils, el seu àmbit professional ja que és mestre de primària: "M'avorreixo va dir en Pol".La jesusenca Cinta Arasa va ser presidenta de l'Associació de Joves Escriptors en llengua catalana. Ha rebut algun premi en literatura infantil i ha publicat el conte "On és el sol Cucafera?".Altres autors que han conreat la literatura juvenil i infantil són l'ampostina Imma Reverter, la jesusenca Maria Cinta Moreso i Roé, i Joan Josep Rovira Climent, natural de Cinctorres (Els Ports).El jove Valer Gisbert, natural d'Aldover, s'ha descobert amb la novel·la "El Vigilant d'horitzons", basada al Port de Caro, tota una novetat en la literatura ebrenca ja que es tracta d'una història de ciència ficció. També ha publicat diversos contes en reculls col·lectius.El jove David Albesa, de Montroig de Tastavins (el Matarranya) es va descobrir amb "Quin món més bèstia", un seguit de contes en els quals ens presenta de manera molt amena el món dels animals.La Susanna Antolí, de Beseit (el Matarranya), està realitzant una notable carrera literària amb la recerca d'històries i llegendes populars de la comarca: "Memòries d'un segle", "Lo fi dels llops a Beseit", "El tio Mentiroles i el drac de Peñarroya".

El català a les lletres ebrenques (15)

2008-12-16T05:00:00.000-08:00

Amb les excepcions del rapitenc Sebastià Juan Arbó, del jesusenc Joan Cid i Mulet i del vinarossenc Joan Manel Borràs i Jarque, a les comarques centrals dels Països Catalans no podíem presumir de novel·listes prolífics en la llengua de la terra. A finals del segle XX i principis del XXI s'han anat descobrint tot un seguit de narradors/es que estan assolint fites importants, però. La narrativa ebrenca està en un moment veritablement dolç. En el post anterior ja vàrem analitzar els casos d'Emili Rosales i Andreu Carranza. Tenim altres veus narratives ebrenques de notable interès.Francesca Aliern és una escriptora autodidacta, natural de Xerta. Va començar la seua tasca literària escrivint novel·les en castellà, de tipus molt sentimental amb temes veritablement colpidors. En català, ha publicat durant els darrers anys una esplèndida trilogia formada per "El pont de la solitud", "Sabó moll" i "Camins", que l'ha situat en un lloc capdavanter de les nostres lletres. La seua darrera novel·la és "Cor de llop". Un Sant Jordi, sense novel·la seua, seria molt diferent a les Terres de l'Ebre!Miquel Reverter és rapitenc i des dels anys 1990 ha aconseguit guardons importants amb novel·les com "Picasso anatomia d'uns pintats" o "Trilogia d'un desig". Recentment ha rebut un accèssit en un premi nacional al principat d'Andorra.Miquel Esteve, natural de Móra la Nova, ha entrat amb força en el panorama narratiu ebrenc ja que ha estat guardonat als premis Ribera d'Ebre i Vila d'Ascó. Ha publicat la novel·la "Heydrich i les agents del saló Kitty".Josep Gironès, de la Fatarella, té una llarga trajectòria en diversos gèneres i es va destapar en l'àmbit novel·lístic amb la novel·la "La Cabana", guardonada al Vila d'Ascó.Des del Matarranya ens arriben les narracions de Lluís Rajadell, de Vall-de-roures, periodista de Heraldo de Aragón i autor de narracions curtes i d'una novel·la d'intriga. Silvestre Hernàndez, natural de Badalona i també resident a Vall-de-roures, és un bon novel·lista amb un gran prestigi que ha publicat moltes novel·les,, entre les quals "Aigües tèrboles".El triaguerí Vicent Sanz ha publicat "Partida", després d'haver-se iniciat en l'àmbit de la narrativa curta.El benicarlando Josep Igual va guanyar el premi Sebastià Juan Arbó amb "El cor cansat". Recentment ha guanyat el Cristòfor Despuig amb "Dietari del Delta". El tortosí Enric Carbó, professor de filosofia, va guanyar el Cristòfor Despuig amb "Els Emprenedors", la seua primera novel·la de caire eròtic.Artur Bel, de Bítem, va guanyar el premi Vila d'Ascó a finals dels 1990 amb Terra de Vent, una excel·lent novel·la sobre la guerra civil a les nostres terres.Jordi Casanova, natural de Deltebre, és autor de la novel·la "Per culpa de les claus, l'Alhambra móra", tot i que ha publicat més novel·les en la veïna llengua castellana.El tortosí Jordi Pijoan-López, arqueòleg de professió, conrea gèneres narratius ben diversos i acaba de publicar la novel·la "Tu no m'estimes". He de fer esment també de les meues tres novel·les: "Tomàs Serra", "Vora l'Iber" i "Expedient 3295", i de les diverses publicacions de narracions curtes en reculls col·lectius.Cal remarcar tot un seguit de veus femenines que estan agafant embranzida arreu del territori. La barcelonina Flàvia Company (d'origen argentí), resident a la Ràpita, és una prestigiosa escriptora que s'ha mostrat prolífica en l'àmbit narratiu. L'ampostina Teresa Bertran s'ha estrenat amb "Terres de Salabror". Hem de fer esment també d'altres veus femenines que ens arriben de la Ribera d'Ebre com Pilar Romeva ("Dins la boira"), de Riba-roja, Montse Banega ("Una dona incòmoda"), de Flix, Sílvia Veà, de Vinebre, i Paquita Franch ("No em deixis caure en la temptació") de la Palma d'Ebre, que han publicat novel·les d'un molt bon nivell.

El català a les lletres ebrenques (14)

2008-12-14T23:13:00.000-08:00

Als i a les escriptors/es ebrencs/ques històricament els ha costat molt creuar la barrera geogràfica que ens presenta el Coll de Balaguer. Sortosament, en l'actualitat podem parlar de dos novel·listes ebrencs que són força coneguts arreu dels Països Catalans i que s'han convertit en tota una referència literària.Emili Rosales (1968) és natural de Sant Carles de la Ràpita. Llicenciat en Filologia Catalana, va tenir els seus inicis literaris a una edat molt jove en el camp de la poesia, sent guardonat amb l'Amadeu Oller per a poetes inèdits i editant dos poemaris excel·lents: "Ciutat i mar" i "Els dies i tu". Posteriorment va endegar una exitosa carrera en l'àmbit de la narrativa amb la publicació de "La casa de la platja", "Els amos del món" i "Mentre Barcelona dorm". Amb "La ciutat invisible" va aconseguir emportar-se el premi Sant Jordi de 2004, tota una fita personal i per a les nostres lletres ebrenques. Aquesta novel·la va ser finalista del premi Mèdicis, que s'atorga a França a la millor novel·la en llengua estrangera, el primer cop que és seleccionada una obra escrita en llengua catalana. Durant uns anys va exercir com a corresponsal del diari Avui a Londres, i ens va poder oferir un seguit d'entrevistes als més prestigiosos escriptors residents a la ciutat que procedeixen de tot el món, amb les quals ens obsequiava amb tota una lliçó quant a coneixements literaris. Actualment exerceix com a editor de Planeta, i s'encarregava de diverses col·leccions en llengua catalana. És el major baluard de les lletres ebrenques actuals.Andreu Carranza va nàixer a Móra la nova (Ribera d'Ebre) i ha estat vinculat a les poblacions d'Ascó i de Flix. És un prolífic novel·lista, que també ha fet diverses incursions en l'àmbit poètic. Entre els seus títols trobem: "Anjub", "Riu avall", "La filla de la memòria", "Llibre de les set xibeques", "El desert de l'oblit" . Amb "L'Hivern del Tigre" s'endinsa en el retrat de la vida del general Ramon Cabrera, natural de Tortosa que va ser un prestigiós militar carlista. Aquesta novel·la va tenir una bona acceptació i crítica i va precedir "La Clau Gaudí", escrita a quatre mans amb l'editor barceloní Esteban Martín (Llitera edicions), que ha esdevingut un bestseller i ha estat traduïda a nombrosos idiomes.

I en faig bandera (2), poema versat d'homenatge a Joan Cid i Mulet

2008-12-07T23:29:00.000-08:00

Tres poemes més del recull "I en faig bandera", publicat dintre del recull col·lectiu Per un futur sense llàgrimes", que es va publicar a benefici de l'associació de malalts de la fibromiàlgia d'Amposta. Amb I en faig bandera vaig intentar narrar de forma versada tota la trajectòria vital de l'intel·lectual catalanista Joan Cid i Mulet, que dijous 11 de desembre serà nomenat fill predilecte de la ciutat de Tortosa, a títol pòstum.

4 Canto al Montsià

Imagino històries que amaren vida sota una olivera
ufanosa del Montsià – eixa serra ombrívola i seca - .
M’endinso per paratges formidables que m’encisen,
i en faig bandera literària, d’una terrade bona aigua,
regada i castigada per un flumen amb un cabal imperfecte.
Una terra que enllaça arròs, jotes i parles!
Ben cap al vespre, s’arbren desigs i símbols
davant de renúncies angunioses.I entenc així cada gest,
cada moviment,cada petjada d’una terra que em crema-
es mostra airada amb l’existència -.
Esborro auguris i misèries i mai no em sento orfe:
veí de llibres, poemes i cants.Romanc embadalit
davant les visions futures.M’assec en un banc de fusta
i esperoque els somnis passen ben de pressa.
M’embafen les retòriques dels que m’envolten
i faig onejar senyeres als quatre vents,
car cerco epítets que retratin uns ideals sincers.

5 Riu de sang

Heus ací, s’indigesta l’hora entre genives,
s’estomaquen els mots davant els aparents silencis
fratricides, en eixe mar que recrea malfiança arreu.
Aquest temps vesànic ha nodrit tots els naufragis!
I en faig bandera, dels ideals més nobles,
però un riu de sang alimenta els prejudicis
mortals de l’imperi. Ploro la rancúnia, no aturo l’odi
indigest que exalta la irresponsable luxúria dels sentits.
No tinc cap fe en la meva història de sang i de plor.
La pau és un miratge, un signe immutable
d’homes que occeixen amb fusell i metralla salvatge.
Heus ací, us parlo amb pena eixida de les entranyes!
Ara i ací, domina la por, la basarda.
Les paraules malsonants com a armes punyents protesten.
Una forta sensació empresonaen l’horabaixa
calumniosa d’un estiu xafogós.
Remembro les flors que s’han pansit damunt els cossos
de capellans que eren ben vius i ja no hi són.
Nosaltres, en canvi, vivim, dins els nostres ulls tancats.
No som a temps de salvar l’esperança.

6 I més sang

Som a temps de no trair la història,
els segles de glòria, petjades humanes
que emmirallen uns tresors innocents.
És nostre l’art i més nostra la vida!
Un crepuscle d’espigues navega imparable.
I en faig bandera, del seny que encara conservo!
La paraula esbiaixada, amb absència d’honor
i de cap, pren el to del fusell destructiu
que aprofita la bogeria inhumana.
L’home lliurement es recrea amb destruccions
inenarrables.En el desordre infinit d’aquest temps,
el desig innat del matí alerta el deure
i abraça els relicaris, les joies i els calzes.
Després de la tempesta- que ha trencat les latituds del món –,c
om en una illa, romanen els nostres morts.
En l’últim refugi del viure, la sotana sagna
i sagna en un revolt juliol impensable.
Ens hem fet tots uns salvatges!

I en faig bandera (1), poema versat d'homenatge a Joan Cid i Mulet

2008-12-07T12:49:00.000-08:00

Dijous 11 de desembre, Joan Cid i Mulet serà nomenat fill predilecte de Tortosa a títol pòstum, en un acte institucional que se celebrarà al Col·legi de Sant Domènec de la ciutat del Baix Ebre. L'any passat vaig publicar aquests 15 poemes al llibre col·lectiu "Per un futur sense llàgrimes", a benefici de l'Associació de malalts de la fibromiàlgia d'Amposta. Vaig intentar recórrer la vida de l'intel·lectual catalanista de manera poètica des del seu poble de Jesús (Baix Ebre), fins al seu viatge a Mèxic on va fer casa i on es va veure obligat a viure fora de la terra que el va veure nàixer per la seua fidelitat a la catalanitat, durant els anys del règim feixista. Aquesta setmana he cregut adient posar aquests poemes aquí al bloc per tal d'enlairar la figura d'un dels baluards catalanistes més importants que ha tingut la ciutat de Tortosa, que rebrà el reconeixement oficial que mereixia. En aquest post trobareu els tres primers poemes, els altres els aniré publicant fins dijous, el gran dia de JOAN CID I MULET (Jesús 1907- Ciutat de Mèxic 1982).

EN FAIG BANDERA ...1
Nostàlgia

I en faig bandera, de tot allò viscut,
i del temps que passa amb un veloç itinerari,
havent mirat enrera amb veraç malenconia
i haver-ho analitzat tot en la distància,
com si em sentís maleït tan lluny de casa
i no fóra capaç d’oblidar allò pretèrit.
Penso en el vent de llevant que desperta el poble inert,
la clau del meu inusitat silenci, i lamento
sovint els anys perduts amb desídia.
Faig un esguard rabent a la vida confusa
en terra senzilla,i em porta a remembrar sublims solsticis
amb l’encís d’uns sentits que criden VIDA.
I revifo els instants viscuts, en la fèrtil terra d’un riu
ben nostre que aposta per la companyonia,
que és el dot més preuat de l’existència.
Ara en el meu món, ara ens anuncien les llunes
tantes coses ocultes i ignorades.
Tot el que es conquereix i dolçament es lliura
amb resistència, amb plaer inabastable.
Ara, a l’hora dels capvespres,
la llum s’endinsa sense fronteres.

2 Poema de la vida

I empro una ploma bella i laboriosa
i en faig bandera, de tot allò escrit
en instants il·lusoris que fan teatre de la vida,
en el marc íntim i serè del meu poble.
I és quan composo més poemes i més càntics,
respiro prest somnis de roselles,
emmarco sentiments amb gaubances.
Enraono sobre coses, tantes coses que abracen
la il·lusió del viure per uns ideals,
que romanen eixerits en l’ànima ciutadana.
Són el testimoni del record i em fan sentir humà,
un ésser sensible davant dels quefers
irreductibles de la ciutat encesa.
Els desigs dels llavis – encenall –,
la rosa blanca – pomell – d’esperança
i neguits amb ales destructores, insanes.
Un miratge exemplar altera inesperadament
recances amoroses, sobre somnis consumats indissolubles.
Un laberint d’amor sobreeixia
més enllà de l’amor, una vida més vida.

3 Sóc català

Evoco els íntims boscatges presencials,
de llengua i esperit: subtil recreació d’un bell dilema.
I en faig bandera, del parlar de casa
que jeu amb joia i amb un futur imparable,
sabedor de la seua força quotidiana.
I em trobo hores que deleguen missatges,
em nodreixo amb relats veritables
i místics que exalten el poble pla.
Sento les clares paraules quan cau el capvespre
i amb ell s’arbren més auguris.
He de parlar d’estigmes alegrement viscuts,
que acceleren l’existència càndida i humana!
Esguardo lentament moments de la història del país
– ombres fosques i anhels nodrits amb absències -.
Uns ulls cansats, un cor mal portat,
una claror del sol impossibilitada.
En un temps que esgarra les passions
mentre un problema impedeix restar serè.
Records oblidats retornen veloçment
com una allau d’angúnies inabastables.
Remembro i remembro ideals de combat i de pàtria.

Poema "Al monument de la vergonya" de Tortosa

2008-12-06T03:34:00.000-08:00

Allí romans, al bell mig d'un flumen estimat
i espoliat... sí ... tants cops per uns i altres.
Ha estat font de riquesa al llarg de les centúries,
- fonament de cultures ben sanes -
ha vist passar la història amb colors varis.

I et van plantar per recordar-ne una, d'història!
- en un juny que ens marcà novament -
La que escrigueren de l'imperi envers Déu,
la que bastiren amb la força de les armes,
la que ompliren la terra amb sang i misèria.

Mori la paraula, silenci a la idea,
aparta la intel·ligència de la ment humana.

I així et concebiren, amb l'àliga a la cara
- l'estètica a l'anus ben guardada -.
I esdevingueres símbol d'un temps d'antany
que... massa... encara rememoren amb nostàlgia,
i encara s'omplen de la paraula... democràcia.

Els qui t'idearen tenien set de sang,
fam d'engolir-se la parla d'aqueixa terra...
Els qui et conserven pensen en sufragis ben comptats,
i ens diuen... que t'hem de deixar en pau,
la pau que els constructors arrabassaren.

Diuen... que cal afrontar les coses quotidianes i... oblidar!
L'oblit que ens deixa a tots a les palpentes,
l'amnèsia col·lectiva d'un poble sense essència,
I mentrestant, tu, lleig com sempre,
amb creu, àliga i estel que t'esborren innocència.

El català a les lletres ebrenques (13)

2008-12-06T03:19:00.000-08:00

Hem de traslladar ja la nostra anàlisi envers les generacions del postfranquisme. A partir dels anys 1980, amb la posada en funcionament de l'escolarització en la llengua de la terra i la immersió lingüística, s'ha incrementat notablement l'ús del català entre els i les nostres autors/es. Podem resaltar i presumir amb gran orgull que al voltant del 95% dels i de les escriptors/es de les Terres de l'Ebre conreen el català literàriament, la qual cosa no s'aconsegueix en cap altre territori dels Països Catalans. Aquesta xifra no s'aconsegueix, però, entre els literats de la banda sud del riu Sènia. Ens és difñicil resumir tota la varietat de literats/es que ens trobem en l'àmbit de la poesia, l'obra de molts i moltes dels i de les quals mereixerien una anàlisi molt més acurada. Un poeta en Majúscules va ser Manel Garcia i Grau. Professor de la Facultat de Filologia catalana de la Universitat Jaume I de Castelló, natural de Benicarló (El Sènia), se'l considera el millor poeta que ha donat la demarcació castellonenca. Malauradament una llarga malaltia va emportar-se'l als 44 anys, quan tenia encara moltes coses a comunicar. Va gaudir d'un gran prestigi dintre dels ambients literaris nostrats. Va ser un autor molt prolífic que va publicar una vintena d'obres, entre les quals destaquem "Quadern d'estances", "Llibre de les figuracions" i "Constants vitals". Els dos poetes amb més renom en l'actualitat són el tortosí Albert Roig i el vinarossenc Joan-Elies Adell, tots dos professors de llengua catalana, els quals pertanyen a dos concepcions poètiques força diferents. Roig va ser guardonat el 1993 amb el Carles Riba, el premi més prestigiós en català, per l'obra "Vedat", i ha tingut una excel·lent trajectòria poètica amb la seua participació com a ràpsoda en infinitat d'importants projectes poètics de qualitat. Adell és el nostre Imparable, ja que pertany a aquest grup poètic que pretén revitalitzar la poesia del país, amb veus procedents de tots els Països Catalans. També ha estat guardonat amb importants premis. Alguns títols de la seua producció són: "La matèria del temps", "Oceà immòbil" o "A curt termini".Voldríem fer esment igualment de tot un ventall de poetes de qualitat que han aconseguit fer-se un nom en els darrers vint anys. El tortosí Josep Ramon Roig va guanyar el premi Ciutat de Palma amb "Malbè". Tomàs Camacho, poeta bilíngüe canareu, nascut a Ponferrada (León), va publicar un excel·lent "Ikebanes a l'aire" i ha participat en nombroses antologies, també de poesia visual. Marià Lleixà, del Mas de Barberans (Montsià), és un poeta extremadament líric que va aconseguir una gran excel·lència amb "Camí d'escata, cal·ligrafia d'una absència". Josep Igual, natural de Benicarló, ha estat un autor molt prolífic des d'una edat molt jove, que fins i tot porta la poesia al camp de la cançó com a cantautor. L'ampostí Rafel Haro ha estat antologat en diverses antologies de l'àmbit del Camp de Tarragona, on va treballar durant anys, i ha estat guardonat en diverses ocasions. El tortosí Andreu Subirats es mostra molt enginyós amb el joc de paraules, a la vegada que és un dels ràpsodes actius del país. El també tortosí Lluís Martin Santos va ser antologat durant els anys 1990 en diverses antologies d'àmbit comarcal, s'ha descobert com un bon coneixedor de la poètica ebrenca. La Cinta Mulet, d'Horta de Sant Joan (Terra Alta) és una de les veus femenines més sentides en l'àmbit tarragoní en l'actualitat. El matarranyenc Juli Micolau ha mostrat una gran fidelitat a la llengua catalana des dels seus orígens literaris, i ha aconseguit publicar diversos volums de notable interès. El tortosí Albert Aragonés destaca entre els autors de poesia visual.Quant als més joves, hem de fer esment del matarranyenc de l'ampostí Yànnick Garcia, guanyador del premi Gabriel Ferrater de 2004 amb "De dalt i de baix", i el flixanco Albert Guiu, que amb "De la mà de la meua filla" va emportar-se el premi Martí i Pol. Guiu és un autor apassionat que escriu molts poemes sobre temes molt variats, la qual cosa l'ha convertit en una de les veus poètiques més prolífiques del territori.PD. La foto és del poeta i professor universitari vinarossenc, Joan-Elies Adell.

El català a les lletres ebrenques (12)

2008-12-01T23:01:00.001-08:00

El nom del riu Ebre i de les lletres ebrenques està estretament vinculat al del novel·lista Jesús Moncada, un dels grans retratistes del món humà que s'ha anat articulant al llarg dels segles al voltant del riu amb més cabal de la península. Moncada s'ha convertit en un dels mites literaris de l'Ebre, una de les veus més genuïnes. En la seua magistral novel·la "Camí de sirga", va retratar la seua Mequinensa natal,la d'infantesa, que havia desaparegut baix de les aigües del pantà. Amb ella, s'havia acabat tot un món de joventut, i la ploma de valor incalculable de Jesús Moncada va saber immortalitzar com ningú altre. El seu nom va veure's acompanyat de nombrosos premis literaris d'alt nivell i de reconeixements per tot arreu. Va aportar-nos unes quantes altres històries ben elaborades, esplèndides traduccions a la nostra llengua de clàssics de tots els temps. Sobre la seua obra s'han escrit nombroses crítiques, que ens apropen a un dels millors escriptors en llengua catalana de tots els temps. Tenia una gran capacitat narrativa i un alt nivell intel·lectual. Ens va deixar amb 61 anys quan encara li quedaven moltes coses a dir i a treballar per les nostres lletres. Era un dels literats més prestigiosos de principis del segle XXI. Nascut a Mequinensa (Baix Cinca), va ser un gran defensor de la catalanitat de la Franja de Ponen, tant des de l'àmbit cultural com polític, no hem d'oblidar-ho. Un gran de les nostres lletres, el qual se'l considera com a cantor de l'Ebre al costat d'Artur Bladé i Desumvila i Sebastià Juan Arbó. Un triumvirat que baixa aigües avall des de Mequinensa, passant per Benissanet, baix l'ombra de l'imponent castell de Miravet, fins arribar a Amposta i a la desembocadura final, lletres amb sabor a aigua.Havia estat influenciat de molt jove per un altre escriptor mequinensà catalanòfon, Edmon Vallès, que el va introduir a les lletres catalanes i li va ensenyar a estimar la llengua del poble i de la resta dels Països Catalans.De Mequinensa també ens arriba la veu d'un altre gran escriptor, Hèctor Moret. Ha estat l'autor de diversos poemaris colpidors i també d'estudis acurats sobre el català parlat a les comarques que es troben sota administració aragonesa. També ha tingut una activa participació periodística amb el nom d'Esteve Betrià. Un altre dels poetes remarcables mequinensans, que conreen la llengua catalana, és Marià López Lacasa.

El català a les lletres ebrenques (11)

2008-11-30T03:22:00.000-08:00

Als anys 1960 van continuar apareixent nombrosos autors, nascuts a la postguerra, que mostraven un ideari catalanista que s'apartava de la rigidesa ideològica del règim totalment. Molts d'aquests escriptors continuen en actiu i aportant estudis i obres importants a la literatura catalana.Ramon Miravall és un prolífic historiador natural de Roquetes (Baix Ebre) que també es va destapar a finals dels anys 1960 amb Tortosa i els tortosins, una obra amb la qual analitzava la idiosincràsia de la ciutadania tortosina. Ha realitzar una gran quantitat d'estudis històrics i hapublicat un centenar de llibres. Va ser el director dels Serveis territorials de cultura a TE des de 1982-2001.Ha realitzat alguns estudis històrics de rellevància en llengua catalana i ha tingut importants càrrecs en l'àmbit periodístic, el periodista jesusenc Daniel Arasa, el qual també ha escrit polèmics llibres sobre temàtica religiosa i de moralitat. Mentre que Josep Bayerri és un veterà periodista i arquitecte, fundador d'Ebre-informes, el primer setmanari bilingüe i esquerrà després de la dictadura, i autor de diverses obres concernents a la història de les Terres de l'Ebre.També a Amposta va sorgir un nucli de literats important al voltant del Casino ampostí, que varen editar la revista "Amposta, circular de información", enla qual escrivia Josep Ferré Royo, conegut com a Pep Soquet, que va realitzar una notable carrera com a "script" al costat del cinematògraf tortosí Rafel J. Sàlvia. També ha publicat diversos llibres de poemes (el darrer el 2008) i ha estrenat nombroses obres teatrals. Les seues germanes Consol i Estrella també han publicat diversos reculls narratius i participat en obres dramàtiques. Quant a ampostins també hem de fer esment de Màrius López, catedràtic de llengua i autor de nombrosos estudis històrics i sobre l'obra del novel·lista Sebastià Juan Arbó. L'ampostina Mari Chordà, pintora i editora, ha tingut també una excel·lent trajectòria en l'àmbit de la poesia.La Carme Meix (1937) és filla de Gandesa i va ser professora de català a l'ensenyament secundari. És una de les grans novel·listes catalanes actuals, que ha aconseguit ser guardonada en importants premis narratius com el Vila d'Ascó. Ha publicat novel·les excel·lents com "La dansada", "Paisatge amb boira", "El crit de l'esparver" o "Collita de foc". Se la considera una de les revelacions de la novel·lística catalana dels darrers anys.

El català a les lletres ebrenques (10)

2008-11-27T01:13:00.001-08:00

Arreu de les nostres comarques varen sortir a partir dels anys 1950 importants homenots de lletres que varen conrear a un molt bon nivell la llengua de la terra, malgrat haver estat educats durant el règim dictatorial franquista. El grup de Gèminis (que vàrem analitzar en el post anterior) havia servit com a il·luminació en la foscor en què estaven instaurades les nostres lletres. Farem cinc cèntims dels literats més destacats que els trobem escampats des del Maestrat a la Ribera d'Ebre.Alfred Giner Sorolla va nàixer el 1919 a Vinaròs (el Sènia). Va estudiar química i farmàcia. La seua passió per les lletres va portar-lo a publicar el llibre Dol duen les flames (1972), amb pròleg de Joan Fuster (català de Sueca en majúscules). Va doctorar-se en Bioquímica a la Universitat de Cornell (Nova York). La magnitud de les seues recerques el porten prompte a ser considerat un expert en el camp de prevenció del càncer. Va escriure un nou llibre de poemes Amunt i avall (1980), i Un nou gènesi (1983), prologat per Joan Oró, on explica les seues idees sobre ciència. Posteriorment, escriu nombrosos articles de recerca que publica a revistes especialitzades, així com a la revista El Temps. Molts d’ells han estat aplegats als llibres Els fets dels temps (1997) i Estils i teories. Reflexions d’un científic sobre art (1997). Va organitzar congressos sobre la llengua catalana als Estats Units.Alfred Ayza, del veí poble de Peníscola, va realitzar una extraordinària carrera com a catedràtic de llengua anglesa. Va ser cap del Servei d'Ensenyaments en valencià de la Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana i membre del Ple de la JQCV de la Generalitat Valenciana, 1995-1996, i Cap de l'Àrea de Política Lingüística de la Conselleria de Cultura i Educació de la Generalitat Valenciana. També, vicepresident de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià, 1996-2003. És autor de diverses publicacions, com ara El món mariner de Peníscola, Ordenances Municipals de 1701, Ajuntament de Peníscola, Peñíscola, Guía Histórica, Turística y Monumental, "La pesca a València en el segle XV", revista Espill, 1984; ; Suport a l'Ensenyament en Valencià, Manuel Sanchis Guarner, unitat didàctica, Suport a l'Ensenyament en Valencià, Ausiàs March, poeta i cavaller, unitat didàctica,; Tractament de Textos a l'Aula, Materials didàctics, , director del projecte, 1996.D'Ascó (Ribera d'Ebre) era natural Carmés Biarnés, un d'aquells homenots de muntanya que va dedicar hores i hores a la recerca històrica i que professava un gran amor a la llengua catalana. Va publicar obres com: Moros i moriscos a la ribera d'Ebre (1972), El Beat Pere Sans i Jorda d'Ascó (1980), Els moriscos a Catalunya (1981), Guia d'Ascó (1983), Guia de la Ribera d'Ebre (1984), El meu riu, l'Ebre, pàgines viscudes (1985), La implantació de l'ordre del Temple a la Ribera d'Ebre (1986), La Navegació fluvial per l'Ebre (1987), La creu de la mitja lluna (1992).Lluís Perpinyà, fill de Móra la Nova, va ser un entusiasta literat que va publicar diverses monografies sobre temes comarcals. Com a narrador, és autor de "El milicià Borràs", "El senyor Borràs", Àgata" i "Albert", que va editar durant la dècada de 1970 i principis de 1980.Artur Cot era el cronista oficial de Móra d'Ebre. Va publicar diversos estudis com "Móra i l'Ebre a través de la història" (1983) i "Els Montagut de Móra d'Ebre" (1993).Hem de destacar d'una manera molt especial la figura de Desideri Lombarte Arrufat era fill de Pena-roja de Tastavins (el Matarranya). Va ser un dels grans escriptors en català de les comarques de la Franja. Literat autodidacta, va realitzar una extraordinària feina quant a la recuperació de vocabulari de la seua comarca, estudis històrics i la publicació de nombroses d'obres poètiques (Ataüllar el món des del molinar, Miracles de la mare de Déu de la Font, etc.) que l'han convertit en tot un emblema de les nostres lletres.PD. La foto és del científic i escriptor vinarossenc Alfred Giner i Sorolla.

Poema el dia internacional contra la violència de gènere

2008-11-25T05:38:00.001-08:00

I sentia els seus passos pel passadís i el meu cor s'accelerava/a l'instant, com quelcom que no es pot aturar/d'angoixa, neguit, inconsistència.../Amb ell arribava la portada habitual de cada vespre/i l'olor repugnant a alcohol fet malbé a les entranyes./I em va mirar, i em va tornar a mirar amb la cara/d'amo, amb propietat privada i eterna,/abans d'aixecar la mà, i jo em vaig sentir una merda./L'ull blau em delatava al treball, ningú no va dir res/però, davant de tanta evidència insana./L'esquena em feia mal, el cor trencat.../I un mail anònim dient-me que posés una denúncia,/que no estava sola, que em faria sentir.../I jo que no era jo, esborrant el temps i la memòria./Passen els mesos i l'olor a alcohol em turmenta,/i l'olor a ell, en moments de tendresa perduda.I les mentides, el no tornarà a passar/i l'ull blau que retorna a la imatge tènebre de l'oficina./I el mail anònim que em demana VALENTIA./I jo que no sóc jo...

Avui és el dia internacional contra la violència de gènere. El President del Parlament, Ernest Benach, ho recorda al seu bloc amb dades explícites sobre aquesta lacra de la nostra societat. He agafat la imatge d'aquest bloc, i he gosat escriure un poema en homenatge a totes aquelles dones que han sofert la violència inhumana per part de la seua parella. De tot cor...

El català a les lletres ebrenques (9)

2008-11-24T07:38:00.000-08:00

Artur Bladé, Joan Cid o Roc Llop varen sofrir un llarg exili exterior durant tots els malaurats anys del franquisme. Aquells que varen quedar-se al país varen haver de sofrir un igualment dolorós exili interior, que va marcar profundament la seua obra. S'escrivia amb la llengua que es podia i amb els continguts que deixava la censura. La desnaturalització literària i cultural era total. A Tortosa, la primera fita literària de la dura postguerra va sorgir el 1952 amb l'aparició de la revista Gèminis (1952-63). Va ser una publicació de notable qualitat, amb aportacions remarcables d'intel·lectuals catalans i estatals. Van aconseguir publicar la primera esquela en català el 1957, en qualsevol publicació del país, amb la mort del poeta Carles Riba. Els veritable "alma mater" eren Jesús Massip i Gerard Vergés, mentre que també hi varen col·laborar Zoraida Burgos, Manel Pérez i Bonfill i Ricard Salvat. L'any 2002, per commemorar el cinquantè aniversari d'aquesta revista va organitzar-se un cicle de conferències al Centre del comerç que va publicitar el nom de la Generació de 1952, durant el qual es va constatar que tots aquests veterans escriptors sortosament continuen publicant.Gerard Vergés i Príncep (1931) és un dels grans poetes de la literatura catalana actual. Amb "L'ombra rogenca de la lloba" va guanyar el premi Carles riba de 1981, i és un dels poemaris millors de la literatura catalana dels darrers 25 anys. Amb "Tretze biografies imperfectes" va aconseguir el premi Josep Pla de 1885. Han seguit altres poemaris com "Long play per una ànima trista"(1986), i "La insostenible lleugeresa del vers"(2002). Ha traduït al català tots els sonets de Shakespeare. Al setembre de 2008 va rebre un emotiu i merescut homenatge a la seua ciutat natal. És un autèntic emblema de les nostres lletresJesús Massip és historiador i el director honorari de l'arxiu històric de Tortosa. Ha realitzat nombrosos estudis entre els quals sobre el llibre dels costums de Tortosa. També ha publicat poesia.Manel Pérez i Bonfill va ser catedràtic de literatura castellana, tot i que la seua gran passió és la literatura catalana. Ha publicat diversos reculls de contes ("Amb algunes branques d'olivera", "Fràgils") i poesia. Ha dirigit nombroses obres teatrals al llarg de la seua vida. És un dels grans intel·lectuals tortosins del segle XX.Zoraida Burgos és la poetessa per excel·lència de Tortosa. Sap ser lírica en tot moment i ha publicat nombrosos reculls poètics que li han donat un gran prestigi. També ha conreat la literatura infantil.Ricard Salvat ha realitzat una notable carrera com a dramaturg a Barcelona des de fa molts anys, que l'ha convertit en un dels dramaturgs catalans més prestigiosos en l'actualitat. La seua darrera obra ha estat la teatralització de la novel·la "Mirall trencat" de Mercè Rodoreda, en l'any del centenari del seu naixement.El cercle de Gèminis va comptar amb col·laboracions importants d'intel·lectuals tortosins com els pintors Frederic Mauri o Jaume Rocamora, i va aconseguir revolucionar la ciutat.

El català a les lletres ebrenques (8)

2008-11-23T00:09:00.000-08:00

L'1 d'abril de 1939 el general Franco pronunciava la cèlebre frase: "la guerra ha terminado". Milers d'homes i de dones varen haver d'emprendre el dur camí de l'exili, entre els quals nombrosos escriptors i escriptores, l'obra de la majoria dels i de les quals es mantindrà fidel a la llengua catalana i estarà fortament marcada per l'enyor a la terra i a la gent que havien deixat enrera. Quant als autors ebrencs d'interès varen concentrar-se en dos estats en particular: Mèxic i França. Al país asteca es trobava la flor i la nata de la literatura catalana: Pere Calders, Domènec Guansé, Josep Carner, Avel·lí Artís Gener "Tísner", Avel·lí Artís Balaguer, Agustí Bartra, Vicenç Riera Llorca, etc. Cal destacar l'important paper que varen jugar Artur Bladé i Desumvila (Benissanet), Joan Cid i Mulet (Jesús) i Àlvar Pasqual i Leone (Vinaròs). Bladé va irrompre amb força en els ambients literaris catalans amb la seua prosa sòbria i exquisida, gràcies a la qual va convertir-se en el gran cronista de la ribera de l'Ebre. Amb "Benissanet" (escrit des de l'enyor i l'amor al seu poble natal) va emportarse els Jocs Florals de l'exili de 1950. Va sorprendre tots els crítics literaris amb una gran obra per a la literatura nacional. La seua obra, rica en descripcions i detalls, és una petita joia de la prosa catalana. Va ser un autor prolífic, que va conrear els gèneres més diversos: poesia, història, costumisme, biografia. Destacarem el cicle conegut com "Viure a Tarragona" o d'altres com "Gent de la Ribera d'Ebre" o "L'edat d'or" (llibres necessaris per conèixer la idiosincràsia de la nostra terra). També, biografies de grans personatges de la cultura catalana com Antoni Rovira i Virgili, Francesc Pujols i el mestre Pompeu Fabra, els quals havia conegut personalment i l'havien influenciat notablement en la seua carrera literària i intel·lectual. El 2007 va commemorar-se el centenari del seu naixement, amb tota mena d'activitats i actes d'homenatge que han recuperat la seua figura i l'han reivindicat com un dels grans memorialistes catalans, al costat de Josep Pla o Gaziel (molt més fidel a la terra que aquests dos, precisament).Sobre Joan Cid i Mulet ja n'hem parlat en un post anterior, per la feina literària que va realitzar durant els anys de la II República. Va tenir igualment un paper molt destacar a l'Orfeó Català de Mèxic com a secretari de l'Institut Català de Cultura. Va publicar la novel·la "Destins" (1947), una mena de relat autobiogràfic sobre la tragèdia de la guerra civil, i l'assaig "Literatura catalana" (1946), en el qual donava mostra dels seus alts coneixements literaris. Va realitzar una excel·lent tasca com a historiador futbolístic i va publicar "El libro de oro del fútbol mexicano" (4 volums). També va tenir molt de ressò el seu llibre "Méjico en un himno" (1954), en commemoració del centenari de l'himne nacional mexicà. Ell i Bladé també varen participar en les revistes més importants de l'exili: "Pont blau", "La nostra revista", "La nova revista". L'EMD de Jesús va organitzar el centenari del seu naixement, nodrit d'actes literaris ben diversos.Pasqual Leone era fill de Vinaròs (el Sènia) i militant d'Izquierda Republicana, el partit d'Azaña. Va conrear la llengua catalana més esporàdicament, però va estar lligat tothora als moviments catalanistes i a l'Orfeó.Quant als que varen romandre a l'estat francès, destaquen Roc Llop i Convalia (Miravet) i Trinitari Fabregat (Alcanar). Llop va ser un intrèpid home de lletres durant tota la seua vida. En qualitat de mestre va escriure tractats pedagògics, també infinitat de poemes, i va dirigir les revistes "Terra Lliure" i "Hispània" de caire anarquista. Va guanyar la Flor Natural als Jocs Florals de París de 1965 i un accèssit als d'Amsterdam de 1974 amb "Contes negres vora el Danubi", tot una retrat del sofriment als camps de concentració nazis, dels quals n'era un supervivent. Va publicar el recull poètic "Poemes de llum i de tenebra", una altra mostra que la seua obra és tota una reflexió sobre la barbàrie nazi. Enguany se celebra el centenari del seu naixement i se li ha posat el seu nom al col·legi de Miravet. El canareu Trinitari Fabregat va publicar la novel·la "Jardins Ignorats" (1963), basada en la seua població natal, i algun recull de poemes. La biblioteca municipal d'Alcanar porta el seu nom. La seua novel·la ha estat traduïda al castellà per l'escriptor local Tomàs Camacho. Eels escriptors ebrencs varen deixar una notable petjada a les lletres catalanes de l'exili i varen demostrar una gran passió per la llengua catalana.Pd. La foto és d'Artur Bladé i Desumvila (Benissanet 1907- Barcelona 1995), el gran memorialista de la llengua catalana.

El català a les lletres ebrenques (7)

2008-11-22T01:08:00.000-08:00

Sebastia Juan Arbó (Sant Carles de la Ràpita 1902-Barcelona 1984) és el novel·lista per excel·lència de les Terres de l'Ebre. Va ser un gran retratista de la nostra terra, a la qual va donar nom amb la seua segona novel·la i la qual va descobrir davant de les editorials catalanes i dels i de les lectors/es en la nostra llengua de les primeres dècades del segle XX. Es va criar a Amposta i va tenir accès a la nodrida biblioteca de la poderosa família Carballo, per a la qual treballaven els seus pares, que comptava amb nombrosos llibres en francès ja que hi tenien ascendència. Va començar a escriure amb una edat molt jove per als rotatius ampostins que estaven en l'òrbita del totpoderós alcalde de la ciutat, el conservador Joan Palau. Va marxar a Barcelona amb una carta de recomanació de l'escultor local Innocenci Soriano-Montagut. Portava sota el braç dos manuscrits que varen entusiasmar Joan Puig i Ferrater, l'influent editor de Proa i prestigiós novel·lista. D'aquesta manera es van publicar "L'inútil combat" (1931) i "Terres de l'Ebre" (1932), dos novel·les que introduirien els corrents existencialistes a la literatura catalana. Encara publicaria dos novel·les més en català abans del conflicte bèl·lic: "Notes d'un estudiant que va morir boig" (1934), la qual ha tingut canvis de nom en dos ocasions per dir-se Hores negres i Hores blanques, i Camins de nit (1935). Durant aquests anys va gaudir d'una bona fama a la capital catalana. Escrivia a revistes prestigioses com "Mirador" i dirigia l'Associació del teatre de la Generalitat. Acabada la guerra, va formar part del grup d'intel·lectuals catalans que varen constituir la revista "Destino", que intentaven donar una mica de llum en època de foscor. Va publicar el 1947 una de les seues grans obres, "Tino Costa". Després va escriure en llengua castellana, la qual cosa s'hi va veure forçat i va confessar en diverses entrevistes que mai no hauria fet si no hagués estat per les circumstàncies. Ell era escriptor professional i vivia de la columna que tenia a un famós rotatiu barceloní. Va guanyar el prestigiós premi Nadal amb "Sobre las piedras grises", va publicar el cicle picaresc del Martín de Caretas, l'autobiografia "Los ombres de la tierra i del mar", i les biografies de Cervantes i de Pío Baroja. En català, va publicar una excel·lent biografia de Jacint Verdaguer. Als anys 1960 va retornar a la llengua del poble amb "L'Espera" (1967) i anys després amb "La Masia". També va traduir nombroses obres a la llengua catalana de diferents idiomes.Sebastià Juan Arbó és, indubtablement, un dels grans baluards de les lletres ebrenques i la seua obra és una joia de la literatura catalana.

El català a les lletres ebrenques (6)

2008-11-20T03:36:00.000-08:00

A la ciutat de Tortosa, a partir de la dècada de 1920 hem de destacar la presència de tot un seguit de poetes que varen conrear literàriament el català a un bon nivell, molt influenciats per l'ambient joc floralesc que imperava en moltes ciutats d'arreu de les comarques dels Països Catalans: Gerard Vergés i Zaragoza, Josep Monllaó "Llaonet", Carles Sánchez i Pastor, Rafel J. Sàlvia, Mn. Rafel Escuder, Mn. Joan Ferré etc. També varen fer ús del català els historiadors Manel Beguer ("Llinatges tortosins", director de la revista "La Zuda"), Enric Bayerri (Mots) i Frederic Pastor i Lluís (refranys i modismes publicats a rotatius locals), tot i que bona part de la seua obra va ser escrita amb la veïna llengua castellana. Quant a Rafel J. Sàlvia es va iniciar en l'àmbit poètic molt jove i va aconseguir ser guardonat als Jocs Florals de Tortosa de 1935. Va dirigir el diari "Ara" (1935-36), portaveu de la Lliga regionalista i únic rotatiu en catala que s'ha editat mai a Tortosa. Després de la Guerra Civil, va marxar a Madrid i va realitzar una sensacional carrera com a cinematògraf, dirigint les pel·lícules més taquilleres del cinema estatal: "Manolo guardia urbano", "Las chicas de la cruz roja", "La tonta del bote", "La gran familia", "Sor citroen", "Don erre que erre", etc. Durant els anys de la república també varen editar-se en català els setmanaris "La Veu de Tortosa" (1930-33) i "La Veu comarcal" (1933-35), igualment vinculats a la Lliga regionalista, i baix la direcció del gran intel·lectual catalanista de la ciutat, Francesc Mestre i Noé.Hem de fer un esment molt especial del setmanari "Vida Tortosina" (1927-37), que va reunir tot un seguit de joves entusiastes en l'impuls de la catalanitat. Dirigit pel jesusenc Josep M. Brull i Solares, posteriorment traspassat al camp d'extermini nazi de Mauthausen, va ser un setmanari molt cultural que va tirar endavant nombrosos projectes catalanistes i de defensa de la llengua. Varen ser molt populars les seues Consignes per la catalanització. També va crear al seu redós Edicions Vida Tortosina, en la qual varen publicar-se les incipients novel·les de Joan Cid i Mulet, un personatge clau per al setmanari i un dels literats estrella del moment, que va publicar les novel·les "A l'ombra del Montsià" i "Rosa Maria", i els reculls poètics "Roses Blanques" i "Les ales del neguit", i que va estrenar quatre obres teatrals a finals dels anys 1920 al seu poble de Jesús. Posteriorment, parlarem d'ell abastament quant al conreu del català durant els llargs anys d'exili i la seua estreta vinculació a l'Orfeó català de Mèxic.

El català a les lletres ebrenques (5)

2008-11-19T01:10:00.000-08:00

Pere Labèrnia i Esteller (Traiguera 1802-Barcelona 1860) va ser l'autor del "Diccionari de la llengua catalana amb correspondència castellana i llatina", publicat el 1840. No podem considerar Labèrnia un home de la Renaixença, però sí un precursor que va contribuir molt notablement a la difusió de la nostra llengua i a la promoció del seu conreu literari. Indubtament, és un dels grans de les nostres lletres.La vida literària de la població marinera de Vinaròs durant les primeres dècades del segle XX va estar marcada per dos literats excepcionals: Joan Manel Borràs i Jarque (Vinaròs 1885- Castelló 1945) i Francesc Almela Vives, que agafaven el relleu del novel·lista per excel·lència de la ciutat, Wenceslao Ayguals de Izco. Borràs i Jarque va tenir una llarga trajectòria professional com a mestre de l'escola primària. Era d'ascendència catòlica i va estar molt lligat als cercles cristians de Tortosa i del seu poble natal. Va ser un literat bilíngüe molt prolífic que va conrear els gèneres més diversos: novel·la, conte, conte infantil, teatre, història, poesia, etc. Amb el drama "L'hora misteriosa o Judes i la víctima santa" va ser guardonat amb la Viola d'or als Jocs Florals de València de 1921. També en poesia va rebre guardons en la festa gaia de la llengua catalana en diferents poblacions del país. Va publicar la "Història de Vinaròs" (1928), a edicions Correo de Tortosa, en llengua catalana, la qual cosa va merèixer un comentari elogiós per part d'un dels grans escriptors i intel·lectuals catalans del moment, Carles Soldevila, fet que l'incorporava de ple al cercle intel·lectual català del moment. Almela Vives (Vinaròs 1901- València 1967) va ser un literat amb molt prestigi al País Valencià durant dècades. Als anys 1930 ja dirigia la col·lecció "La nostra novel·la", alhora que els seus primers llibres són estudis sobre els clàssics valencians: Jaume Roig, Sant Vicent Ferrer. Va ser president de la Taula de lletres valencianes durant la dècada de 1950. Va escriure poesia i assaig, i va tenir una estreta relació amb les patums més importants de les nostres lletres a les comarques meridionals dels Països Catalans. Durant la postguerra va publicar els reculls poètics: "La llum tremolosa" i "Les taronges amargues". En castellà va publicar igualment estudis sobre la literatura autòctona: "La poesía valenciana en 1930" i "El libro valenciano".Un altre literat vinarossenc, Francesc Argemí i Poy, era professor de l'escola de dibuix i va dirigir el setmanari humorístic "La Fulla de col" (1896). També va conrear la poesia i el teatre en la nostra llengua.A Alcanar, havia sorgit un cercle lletrat al voltant de la revista "Terra Nostra", en la qual col·laborava Mn. Josep Matamoros, un capellà il·lustrat d'ideologia conservadora i molt afeccionat a la història, i la poetessa Fina Mar. A Amposta varen editar-se les revistes "Montsià" i "La Veu del Montsià", mentre que el diari republicà per excel·lència a principis de segle XX fou "El Faro", que va fer una forta propaganda de l'ideari catalanista. Joan Torné i Balaguer (Sant Carles de la Ràpita 1990- Barcelona 1979) era conegut literàriament com a Lluís del Montsià. Va ser el fundador de la revista "Ràpita" i va col·laborar amb la majoria de setmanaris catalanistes comarcals. Va ser un gran afeccionat a la poesia que va escriure nombrosos càntics patriòtics. També era rapitenc l'advocat Vicent Garcia i Anguera, un abrandat catalanista. El gran esclat de la llengua catalana, però, vindria de la mà del novel·lista Sebastià Juan Arbó, nascut a la Ràpita i criat a la capital del Montsià, sobre el qual n'hem de parlar abastament en un futur post.

El català a les lletres ebrenques (4)

2008-11-17T13:43:00.000-08:00

Durant la dècada de 1920 va haver una forta embranzida catalanista i literària a les comarques ebrenques de muntanya, la qual es va articular magistralment al voltant de l'emblemàtica revista "El Llamp", de Gandesa, que va aconseguir aplegar tot un seguit de joves que varen entusiasmar-se amb la llengua catalana. Hem de destacar principalment Joan Povill i Adserà, Artur Bladé i Desumvila i Salvador Estrem i Fa. Sobre Bladé en parlarem abastament en l'apartat de literatura de l'exili. Povill i Adserà era natural de Villalba dels Arcs (Terra Alta). Va guanyar en tres ocasions els Jocs Florals de Perpinyà amb la qual cosa va convertir-se en Mestre en Gai saber. Va publicar dos novel·les, de les quals Esclavitud (1928) és la primera novel·la en català escrita per un autor ebrenc. Posteriorment, va obrir una escola a Olesa de Montserrat i va ser l'autor dels textos de la prestigiosa Passió d'Olesa. Estrem i Fa era conegut com "El poeta del Priorat". Va ser un entusiasta catalanista, vinculat als moviments catòlics i a la Lliga regionalista, que realitzava classes de català arreu de les comarques. Va conrear gèneres tan diversos com la poesia, llibres de viatge, biografies, narrativa, etc., amb la qual cosa va erigir-se en una de les grans plomes de la regió, amb la publicació d'obres com "Terra castellana" o "El crist de la solitud". Va ser assassinat quan va esclatar la revolució al juliol de 1936. En la revista hi col·laboraren altres joves com el músic Abdó Barceló (Capçanes) i Víctor Ferrús "Floricel" (Batea). També va sorgir un altre un cercle lletrat a Móra d'Ebre (Ribera d'Ebre), articulat al voltant de les revistes "La Riuada", "L'ideal de l'Ebre" (portaveu d'ERC) i "La ribera" (portaveu d'Acció catalana). Altres revistes en català de notable interès varen ser "Tivissa" i "Priorat".Quant al Matarranya el primer gran literat en català va ser Maties Pallarés. Fill de Pena-roja de Tastavins, va establir-se a Barcelona i va ser membre de les incipients associacions arqueològiques i excursionistes de la capital, i impulsor del partit nacionalista Unió Aragonesista. Va publicar nombrosos articles en català a revistes especialitzades de la ciutat, que han estat recollits en un volum "Articles matarranyencs" per part de l'Associació cultural del Matarranya.PD. La foto és de Salvador Estrem i Fa, el poeta del Priorat.

El català a les lletres ebrenques (3)

2008-11-17T05:22:00.001-08:00

Francesc Mestre i Noé (Tortosa, 1866-1940) és el veritable patrici de la Renaixença a Tortosa. Va ser publicista i llibreter i Cronista oficial de la ciutat. Era membre de l'Acadèmia de Bones lletres de Barcelona, de la Reial Acadèmia de Ciències prussiana, de l'Institut de la llengua catalana, de la Societat Arqueològica del Midi francès, de la Societat Arqueològica Tarraconenca. Un home venerable, com el definia Cid i Mulet, de gran cultura que va conrear gèneres ben diversos (teatre, poesia, assaig, guies, etc.) i es va eregir en el gran impulsor del catalanisme vora l'Ebre. Una de les seues obres, "La Renaixença de Catalunya i els periodistes i literats tortosins del Renaixement", ens ha servit personalment per tirar endavant els estudis sobre el moviment renaixentista a les Terres de l'Ebre. Va fundar i dirigir "La Veu de Tortosa" (1899-1903), el primer setmanari en llengua catalana de la ciutat, posteriorment va col·laborar activament amb "La Veu de la Comarca" (1903-1909), que dirigia el seu amic i acèrrim catalanista, l'arquitecte municipal Joan Abril i Guanyavents, des del qual es va publicar en fascicles la segona edició de l'obra renaixentista "Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa" de Despuig, i es va difondre altament l'organització del 1r Congrés internacional de la llengua catalana i la redacció del Diccionari català-valencià-balear, conegut com l'Alcover-Moll. Entre les seues obres destaca "Vocabulari català de Tortosa", "Giripigues tortosines" o "Els tortosins per Tortosa". Com ja havíem apuntat en el post anterior, es va acompanyar d'un seguit de clergues catalanistes que varen sofrir l'ostracisme per part d'una cúpula eclesiàstica fortament espanyolitzada. La figura de Mossèn Joan Baptista Manyà (Gandesa 1884 - Tortosa 1976) sobresurt per damunt de tot. Va ser un intel·lectual de gran prestigi, "la consciència catalanista de Tortosa" tal com el defineix el veterà escriptor Manel Pérez Bonfill. Va escriure "Teologulema", una enciclopèdia en 5 volums en llatí que encara és consultada en moltes facultats de teologia d'arreu del món. Deixeble del bisbe Torres i Bages, va ser un gran defensor del conreu literari del català i impulsor de "La Lliga espiritual de la mare de Déu de la Cinta" i del seu butlletí, en el qual incorporaven estudis històrics i lingüístics. Va sofrir l'ostracisme durant tota la seua trajectòria com a capellà pel fet de mantenir-se fidel a la terra. Va ser expulsat del seminari diocesà el 1920 i només va ser acceptat com a professor de religió a l'institut d'ensenyament secundari. Va ser un personatge estimat i admirat al territori, al qual se li ha dedicat una Fundació.Mn. Tomàs Bellpuig (Barcelona 1877-1936) és un dels millors poetes que ha tingut la ciutat. Fidel a la llengua catalana durant tota la seua vida, va desaparèixer durant els dies de la revolució contra la sotana al setembre de 1936. Va escriure infinitat de poemes en nombrosos rotatius tortosins i barcelonins (El bon pastor, la paraula cristiana). L'any 1915 va publicar "L'art d'escriure bé" i es convertí en l'introductor de l'ortografia fabriana al territori. Va formar part de la il·lustre Biblioteca Bernat Metge amb les seues traduccions sobre l'obra de Sant Ciprià. L'editorial Dertosa va reeditar les seues "Composicions eucarístiques", un cicle poètic de notable interès.Mn. Joaquim Garcia Girona (Benassal- Alt Maestrat 1867 - Baeza 1928) va ser un excel·lent poeta que publicà "Seidia", la gran epopeia de la reconquesta del regne de València. Seguidor de Verdaguer, la seua intencionalitat era que les terres del Maestrat tinguessin el seu petit Canigó. Va guanyar els Jocs florals de València de Lo rat penat el 1918. L'obra va ser reeditada el 2000 per part de Saó edicions, a cura d'Òscar Pérez i Ramon París. També va ser l'autor de "Vocabulari del Maestrat", que va acabar el gran lingüista valencià Carles Salvador.Mn. Eloi Ferrer, fill de Benassal igualment, disposava d'una enorme biblioteca que va ser destruïda durant els dies de la revolució, que varen acabar amb la seua vida. Havia estat professor del seminari diocesà i sofrí també l'ostracisme de la cúpula eclesiàstica pels seus ideals catalanistes. Va col·laborar amb nombroses revistes culturals i religioses.Altres clergues més joves com Rafel Escuder, Joan Ferré i Joan Albacart varen realitzar una notable tasca poètica en la nostra llengua. Escuder, rector de Tivenys i de la Fatarella, era un poeta estrella que va ser altament guardonat en els Jocs Florals de Tortosa de 1928 i 1935. Posteriorment, va ser el secretari personal del famós cardenal Tarancon.

El català a les lletres ebrenques (2)

2008-11-16T07:14:00.001-08:00

La derrota catalana a la Guerra dels Segadors (1640-59) va comportar l'annexió a França de les 5 comarques septentrionals del país i la consegüent pèrdua de poder polític per a Catalunya. Va continuar la castellanització progressiva de la noblesa, de les classes benestants de la societat i de la literatura anomenada com a culta, mentre que el català va quedar relegat a l'espai més popular (teatre i poesia). L'aplicació dels Decrets de Nova planta el 1717 per part del borbó Felip V, després d'una nova derrota a la Guerra de Successió (1705-1715), va portar a la marginació total del català en l'àmbit de l'administració pública. Com vàrem analitzar en el post anterior, les nostres comarques havien estat bressol d'escriptors molt importants d'arrel catalana durant els segles SVI i XVII: Cristòfor Despuig, F. Vicent Garcia, Francesc Mulet. La castellanització, però, era total durant els segles XVII i XVIII. L'arribada dels corrents romàntics procedents d'Europa a principis del segle XIX va comportar un increment notable de l'interès per les lletres. Tot i això, el conreu de la veïna llengua castellana era exclusiu. Les nostres comarques varen aportar 4 importants literats: Jaume Tió i Noé (Tortosa), Wenceslao Ayguals de Izco (Vinaròs), Brauli Foz (Fòrnols del Matarranya) i Antoni Altadill (Tortosa). Cap d'ells va conrear la llengua catalana, però. El poeta tortosí Tió i Noé era considerat com el rei de la poesia i un dels escriptors més preuats a Barcelona. Ayguals de Izco i Altadill varen ser els màxims representants de la novel·la social castellana del segle, que es publicava en fascicles. Altadill, republicà furibund, va ser el redactor de "El Estado Catalán" de Valentí Almirall. Foz és autor de la novel·la picaresca "La vida de Pedro Saputo", és considerat el segon millor escriptor d'adscripció aragonesa de la història després de Baltasar Gracian. Va realitzar un històric discurs en lloança del català en els Jocs Florals de Barcelona de 1863. Tots ells varen tractar temes referents a Catalunya i la catalanitat, tot i que encara no havien fet el pas al conreu de la llengua de la terra.El primer setmanari tortosí va ser "El Ebro", fundat el 1845. El primer poema en català va aparèixer anys després al periòdic "El Dertosense", que dirigia Josep M. Paulí (també molt interessat en les coses de Catalunya) i portava com a títol "A mon adorat turment". No va ser fins la dècada de 1860 quan varen començar a aparèixer alguns poemes i peces teatrals en un català molt pobre i carregat de barbarismes. Durant aquests anys va destacar la feina de tres literats, naturals de Tortosa, que residien fora de la ciutat: Carles Altadill, Francesc Riba i Josep Felip Vergez. Altadill era germà del novel·lista abans esmentat i era conegut com "Lo Gandul", per una peça teatral que va crear i una revista que dirigia. A més, portava una vida bohèmia a Barcelona. Vergez va marxar a Cuba i va realitzar una interessantíssima carrera periodística. Havia estat convidat prèviament el 1868, a causa de la seua amistat amb el gran literat Víctor Balaguer, a la trobada d'escriptors catalans i occitans que va tenir lloc a Montserrat. Escrigué poemes d'autèntica passió per la llengua catalana. Francesc Riba era el pare del prestigiós poeta Carles Riba i va col·laborar en nombroses revistes barcelonines d'aquest període.Els meus estudis em porten a situar la renaixença del català literari a les comarques centrals dels Països Catalans entre 1878 i 1883, ja que durant aquests anys es varen produir uns fets destacats quant al conreu literari de la nostra llengua. Es varen convocar els primers certàmens poètics per part de la carlista Acadèmia de la Joventut Catòlica, amb la participació de joves poetes en llengua catalana, que formen la que considero com a Generació de 1883, any en què es convocaren els primers Jocs Florals de Tortosa: Lluís Lluís i Dolç, Josep Vergés i Zaragoza, Lluís Bernís, Joan Baptista Ferreres i Francesc Mestre i Noé. També varen publicar-se "Los Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa" del cavaller renaixentista Cristòfor Despuig (autèntica obra mestra de la literatura catalana, escrita el 1663) a cura del Pare Fidel Fita; a la vegada es varen editar interessants estudis sobre "El llibre dels costums de Tortosa", una de les joies medievals, per part del jutge valencià Benvingut Oliver, així com l'obra "Derecho Catalán" de l'advocat carlista Ramon Foguet, que demanava el respecte a l'històric dret civil català. Tot i això, ens haurem d'esperar fins al tombant del segle XX per veure una generalització en l'ús del català literàriament. Francesc Mestre i Noé, un gran intel·lectual catalanista tortosí sobre el qual parlarem properament, serà el gran patrici de les lletres tortosines en català. També cal destacar l'aparició de nombrosos clergues d'arrel catalana, que varen sofrir una dura repressió per part de la cúpula eclesiàstica totalment espanyolitzada, però que varen romandre fidels a la llengua de la terra: Mn. Baptista Manyà, Mn. Tomàs Bellpuig, Mn. Eloi Ferrer, Mn. Joaquim Garcia Girona, Mn. Manel Rius, Mn. Rafel Escuder.Durant aquests anys també es va produir l'esclat del corrent tortosinista, amb escriptors que reivindicaven el particularisme tortosí amb la frase "Ni catalans, ni valencians: tortosins", els quals feien ús del dialecte comarcal i en feien bandera tothora. Ramon Vergés i Paulí i Joan Moreira són els màxims representants. Vergés Paulí era un fervorós catòlic, que va combinar tota la vida el seu amor a Tortosa amb la seua adoració per la Mare de Déu de la Cinta. Va publicar infinitat d'articles en molts rotatius, els quals va reunir en els diversos volums d'Espurnes de la llar. Moreira va realitzar un important treball com a folclorista que va reunir en "Del folklore tortosí". La seua obra té molt més interès que la de Vergés Paulí, el qual escrivia tal com parlava sense cap criteri lingüístic i publicava estudis històrics clarament parcials. El polític dretà, ultracatòlic i ultraespanyolista Joaquim Bau va fer de mecenes d'aquests escriptors tortosinistes.

El català a les lletres ebrenques (1)

2008-11-15T06:28:00.000-08:00

Al llarg dels segles els i les escriptors/es ebrencs/ques han donat mostres de notable fidelitat a la llengua catalana. Som una terra amb una forta arrel literària que cal reivindicar, i que ens transporta enrera fins als mateixos orígens de la nostra llengua. El primer gran literat nostrat és Abú Bakhr al Turtushí, el qual, en qualitat de filòsof, va arribar a ser tot un mite arreu del món àrab al segle XII, que va portar-lo a viatjar per molts països i a morir a Alexandria (Egipte). També gaudeixen d'una gran importància les Homilies de Tortosa, textos religiosos dels segles XI-XIII. Estudis recents, a més, pretenen demostrar que les Homilies d'Organyà, els primers textos escrits en llengua catalana, varen ser escrites a la catedral de Tortosa.Posteriorment, al segle XIII, el Constitudinae Dertosae, el Llibre dels costums de Tortosa, és igualment el primer text jurídic redactat en català, el qual és considerat encara avui dia com una mena de bíblia per a l'advocacia catalana.En un moment d'or de les nostres lletres, després del mestratge de Ramon Llull, amb l'eclosió de Bernat Metge i les aportacions de Francesc Eiximenis i Anselm Turmeda, varen aparèixer les famoses cròniques medievals, entre les quals el Llibre dels Feyts del rei Jaume I. A les nostres terres vàrem comptar amb Guillem Nicolau, rector de Maella, traductor i cronista al servei del rei Pere III, el qual és el primer referent d'autor en català vinculat a la Franja de Ponent.La màxima figura de la literatura moderna en la nostra llengua és Cristòfor Despuig (1510-1572), cavaller renaixentista que va escriure "Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa", una obra mestra on ja fa paleses les temences per la castellanització de la nostra terra i la lluita per la dignificació de la llengua catalana. Són 6 col·loquis en els quals intervenen el ciutadà Fabio, el cavaller Líbio, tots dos tortosins, i el cavaller valencià don Pedro, amb el nom ja castellanitzat, cosa ben significativa. En un català que té una gran naturalitat i que revela el parlar dels cavallers i gent cultivada de mitjan segle XVI, Despuig, home intel·ligent i erudit, hàbil en la seua argumentació i conversador elegant i apassionat, posa de manifest dos intencions evidents. Primerament, defensa l'excel·lència, bellesa, riquesa i importància històrica de la seva ciutat natal, Tortosa, apologia feta amb amor i erudició. En segon lloc fa una defensa agosarada de Catalunya, en el present i en passat, i justifica amb tota mena d'arguments moments discutits de la nostra història, a la vegada que dedica un seguit de frases antològiques a la defensa de la llengua catalana. Els Col·loquis no varen ser publicats fins el 1878, de la mà del pare Fidel Fita, en un moment àlgid de la Renaixença catalana, ja que coincideix amb la publicació de l'Atlàntida de Mossèn Cinto Verdaguer. També l'autor del barroc català més reconegut és fill de Tortosa, Francesc Vicent Garcia "Rector de Vallfogona", que va crear tota una escola poètica al seu darrera, el vallfogonisme, que va tenir una gran influència fins al període de la Renaixença. Al mateix temps, el monjo dominic Francesc Mulet, fill de Sant Mateu del Maestrat, va tenir al País Valencià una fama semblant a la de Vallfogona al Principat. L'historiador Enric Querol, en la seua magnífica obra "Tortosa república de lletres", qüestiona termes com decadència ja que considera que aquest període va ser ric quant a conreu de les lletres, tot i que va decaure fortament l'ús escrit en la nostra llengua a causa dels condicionaments polítics i socials del moment. Entre els autors castellanitzats del segle XVI cal destacar Jeroni d'Herèdia, mentre que en ple període barroc té un especial valor el també tortosí Francesc de la Torre i Sevil, considerat com un dels grans poetes en llengua castellana de tot el segle.

I el seu nom és... Samuel

2008-11-09T00:47:00.000-08:00

Un vespre de dissabte... nit de futbol,
un nom ressona arreu del camp
que és un clam... amb anhel de gol.
En un instant de joia, salta l'ànima!
Se sent el crit de l'infant, del jove... del més gran.

I és Samuel, qui si no? qui ens enlaira el cor.
I és Samuel, qui si no? qui porta el segell de gol.
I és Samuel, qui si no? qui abraça talent i esport.

L'art del peu... enlaira ànimes, desperta il·lusions.
Endega Henri i passa Lionel,
i en nom del futbol... parla el REI
del peu, i batega el cor davant l'astúcia i el talent.
I aquest senyor que es corona amb justícia
no pot ser altre que Eto'o ... Samuel.

Anthem for doomed youth by Wilfred Owen

2008-11-03T06:40:00.000-08:00

Avui 4 de novembre fa 90 anys de la mort del poeta Wilfred Owen, una de les grans veus poètiques de la primera guerra mundial. El següent poema és un exemple dels sentiments que l'absorvien en el seu paper de soldat per una guerra sense sentit, que va causar milions de morts que la seua ment no podia tolerar. En homenatge:

What passing-bells for these who die as cattle?
Only the monstrous anger of the guns.
Only the stuttering rifles' rapid rattle
Can patter out their hasty orisons.
No mockeries for them; no prayers nor bells,
Nor any voice of mourning save the choirs,
-- -The shrill, demented choirs of wailing shells;
And bugles calling for them from sad shires.
What candles may be held to speed them all?
Not in the hands of boys, but in their eyes
Shall shine the holy glimmers of goodbyes.
The pallor of girls' brows shall be their pall;
Their flowers the tenderness of patient minds,
And each slow dusk a drawing-down of blinds.

La meua traducció ha estat la següent:

Quines campanes toquen pels qui moren com el bestiar?
Només la còlera monstruosa dels armes.
Només el sotragueig ràpid dels rifles
Pot tamborinar el seu precipitat horitzó.
Cap burla per a ells; cap pregària ni campanes,
cap veu de dol pot salvar els cors, - -
els cors cridaners, dements de closques que ploren;
i cornetes que els demanen en regions tristes.
Quines espelmes poden cuitar de tots ells?
A les mans de nois, no, però als seus ulls
brillaran els llums sagrats dels adéus.
La pal·lidesa de les celles de les noies serà el seu mantell;
Les seues flors, la tendresa de ments pacients,
i cada vespre lent dibuixarà la ceguesa.

Oleguer Presas, a poem

2008-10-26T15:26:00.000-07:00

The taste of sea breeze,
a breeze scattering a thousand natural flavours.
This is the sea, immense sea of eternal dreams...
everlasting ideals, now and then.
I always feel happy remembering
those placid moments of adolescence,
when the body becomes effervescence,
and rose flags to all winds,
and made the land... the emblem of soul.
With the ball in the feet, I saw myself growing up
as a man of sport and faithful to the land...
with joy, feelings, fame... solidity.
I never locked infantry in distant remembrance,
gentile it was in an industrial place,
- like the Vallès there is nothing - the great poet sang,
born in my city, sharing my love for language and land,
in my hectic journey... as a committed man.

Poema A Oleguer Presas

2008-10-20T08:42:00.000-07:00

Amb el regust de la brisa marinera,
un ventijol espargeix mil sabors naturals.
Eixa és la mar, immensa mar de somnis
eterns... tothora irrenunciables,
on roman el carburant dels meus ideals.
No deixo de notar ben prop el pes de la nostàlgia:
aquells moments plàcids d'adolescència
quan el cos esdevé tota efervescència,
i enlairàvem senyeres a tots els vents,
i férem de la terra... l'emblema de l'ànima.
Amb la bola als peus, em veia creixent
com a home d'esport i de la terra...
amb joia, idees, fama... solidesa.
Mai no vaig cloure en el llunyà record
la noiesa gentil en un poble verd i espès,
- com el Vallès no hi ha res - cantà el gran poeta,
amb qui m'uneix ciutat i amor serè a la parla,
en el viatge tranquil i ufà... d'home compromès.

Poema al president Companys, 68 anys del seu assassinat

2008-10-14T23:12:00.000-07:00

“A un president”

Endut emmanillat a un captiveri,
En una fossana et van tirar els inhumans.
A tu, cabdill d’un exèrcit de justícia,
fidel a un poble que et va veure
com a símbol del que s’acaba
malament i pitjor es comença.
Em proclamo en rebel·lia,
pel teu nom, davant els estels
que contemplen la neguitejada terra,
on sobren records ingrats i manquen
nous cabdills que encaminen
i no es venguin a l’infern que hi ha a ponent.
La història és un misteri d’injustícia,
on homes amb seny moren pels demés.

Poema a Lionel Messi

2008-10-14T00:51:00.000-07:00

"A Lionel Messi, mestre de l'art de la pilota".

Senyor... ha estat una tarda plàcida!
I corre i brega i assoleix allò que vol amb els peus,
car el talent innat es desprén arreu i arreu.

La grada esclata amb joia un diumenge de tardor
assolellat, l'esport rei se'ns presenta al davant
amb gols majestuosos que ens enlairen l'esperit,
que amb un crit s'engresca i deixa enrera
els patiments inherts... i la falera reïx.

És la màgia del joc dels jocs de tots els temps...
I demà, gaudirem d'imatges colpidores,
farem l'esguard precís a cròniques ufanes,
enlairarem tots els sentiments en un,
beurem del plaer de tanta aigua refrescant!

I és que la joia que ens transmet s'abraona
- visió, control, vol per les alçades -.
I és que el geni el fa dels grans,
amb cara de xiquet a qui la mama encara
li prepara el plat a taula en vespres familiars.

Sento el repicar de les mans amb el so d'un nom arreu,
que diu Lionel, i un altre cop, Lionel,
tonada que em fa reviure tantes il·lusions d'antany.

Poema: I és llavors, Mercè Rodoreda

2008-10-09T22:45:00.000-07:00

"En record de Mercè Rodoreda, el dia del centenari del seu naixement"

En un instant particular, una lletra escrita ens comunica,
ens realça la vida i ens fa entendre l'univers que ens envolta.
Sovint veiem com la guerra desola la terra eixuta,
i ens sentim uns xiquets innocents davant de qui mana.
I tot es mescla, la lletra i la lluita honesta per la terra,
i un remolí d'idees ens inspira envers la VIDA.

És llavors que el sol llueix i engendra sentiments arreu,
i empeny la llengua nostrada que es nega a fondre's.
És llavors quan ix amb elegància el talent del literat,
que fa reviure històries ufanes amb segell de dona.
És llavors que ens sentim fidels a la història augusta,
amb tots els camins que ens arrelen més a la terra.

I escrivim ara i adès, i conreem la parla de casa.
I passen els anys i ens sentim recomfortats del nostre ideari.
I recordem els grans de les lletres nostrades
que ens han deixat un llegat per a la història.
I enlairem la bandera a tots els vents que ens deslliuren,
car sabem que el futur ens ha de fer més lliures.

Campredó, 10 d'octubre de 2008 (Centenari del naixement de Mercè Rodoreda)

Poema de Gerard Vergés

2008-09-25T14:18:00.000-07:00

Aquestes són les primeres estrofes de l'Ombra rogenca de la lloba, del poeta tortosí Gerard Vergés, que rebrà un sentit homenatge avui al teatre auditori Felip Pedrell de la seua ciutat natal.

Jo sóc aquell que em dic Ròmul, romà
de gest cansat i irònic, pensatiu,
de perfil encunyat a les monedes.
M'agraden Mahler, Mozart sobretot.
I el silenci dels astres. Tinc mil anys.

No us contaré la coneguda història
ni us descriuré el paisatge on he viscut:
aquell riu ample, amb tarongers florits,
i, més amunt, la terra roja i dura
d'oliveres i vinya, el cel d'estiu
com la fulla esmolada d'una espasa.
I a prop la mar, la mar que tant estimo.

Aquí he viscut i això conec. Mireu:
funesta és l'aigua per al blat madur,
funest el vendaval per a l'arbreda,
funestos per a mi els déus enfurits.
Dolç, en canvi, és l'arboç per a l'ovella,
dolça per als sembrats la lenta pluja
i dolça per a mi ta companyia.

Et vaig conèixer encara adolescent
d'ulls com obscures roses, com jardins
negres en la penombra. (I vaig pensar
que el negre era el color de la bellesa.)

L'onada antiga no la sap ningú,
però el mestral cabells descabellava.
Cabells com serps. Serpents sobre les sines.
Ferit estic de vidres estellats
(vidres endins, però, l'amor em crida).
Ferit estic de mots i de silencis,
de trossejada argila, asclades fustes,
poderoses forestes desolades.
L'or primitiu era una flor ferida
i aquells boscos que foren verdor pura
són abatuts avui a tall i cas.

(De noves penes em convé fer versos.
Tant com t'hauria amat, tant com t'hauria
besat els ulls i len-ta-ment els llavis.
—Els meus ulls negres: no com un llampec.
—I els dolços llavis: no com una espasa.)

Espases, si de cas, vindran més tard.
Tasses de neu s'enduien la florida,
pedres trencaven els espills de l'aigua,
boira cobria el rostre de la lluna.

Per tot arreu pistoles parabellum,
per tot arreu tricornis xarolats.
Tricornis i cavalls, a punta d'alba,
per prats humits, per sendes de foscúria.
Verd, Roig i Blanc. No pas penons anglesos.

Poema "Em criden VIDA"

2008-09-22T22:57:00.000-07:00

EM CRIDEN VIDA

El poble - sí - s'emmiralla en un esbós amb nostàlgia i cerca

intangible davant la presència inhòspita del silenci.

Aquells que ens apressem amb els primers raigs del dia

veiem córrer les pors quan la foscor ocupa el seu lloc.

S'ha bastit tendror en la conversa ufana d'un vespre d'hivern.

Un gest imperfecte ho deixa tot a l'instant.

I volegen les gavines com determinades a espantar la lluna.

Una mare bressola l'infant ganós que s'ompli de plor,

i un vell amb gaiata espanta dos adolescents besant-se.

I és que trencar la història no és un gest que m'escau

en aquest bosc dispers amb espills transparents,

on les hores van fonent-se a ritme de rialla.

D'ençà que han coïncidit les nostres veus,

somnio llunes properes i, a soles, remembro el nom

d'aquella noia morena que em deixà amb caramel...

El temps, com un esquirol que salta, evita l'abandó de la vida.

La remor que sento a dintre prové d'una terra deserta de gavines

on hi ha un cel on predominen els estels de sucre.

No vull oblidar res, sinó rescatar el record de tot.

Tinc la pell impregnada d'estima i espero, al so

estrident de les campanes, que em criden VIDA.

El meu darrer poema

2008-09-18T00:18:00.000-07:00

L'ALÈ D'ÉSSERS CONTENTS

S'escampen arreu remors amb immesurables cadències llunyanes,
remors que apropen músiques sublims d'antany,
Pedrell - amic - mestre de sons d'una vila que el flumen banya
arrossegant ressons d'uns temps pretèrits sense luxúria,
espill de vesprades acaronades per un braser
que engendra conversa ufana en període del fred hivern.
El caliu del riu ens desperta de l'ensopiment perenne.

I és llavors que sento com vola el temps per les alçades!
Reviu en mi l'estel del sud que m'embriaga amb lletres de casa.

I és llavors quan enarborem senyeres en moviment constant,
superem rancúnies ancorades darrera persianes inhòspites,
i cridem visques a la vida i a la gent!

Pas a pas, en el nostre caminar sense espera anguniosa
fem una mirada a l'esdevenidor que ens repta tostemps.
Totes les barreres desapareixen en un instant de joia compartida,
han quedat ensucrades per l'alè d'éssers sempre contents.

Tendra remor de l'aigua en remembrança complaent.
Ens enlairem arreu amb pas inert que desperta sensacions nodrides
com un anhel infinit d'una terra que sap on va.

La Veu del poeta Roc Llop i Convalia (1)

2008-09-06T04:21:00.000-07:00

Roc Llop i Convalia és un literat fins ara força desconegut vora l'Ebre. Nascut a Miravet el 1908 i traspassat a París el 1997, va donar mostres de gran vocació literària fins al darrer sospir de la seua vida, mitjançant la redacció d'infinitat de poemes i contes, així com amb la direcció d'un bon nombre d'històriques revistes a l'exili parisenc. Vaig saber de l'existència d'aquest poeta miravetà a partir d'una petita crònica que va redactar l'Albert Manent al seu llibre Literatura catalana de l'exili (1976), una eina indispensable per entendre les lletres catalanes durant el període de la dictadura feixista. Concretament feia un comentari del seu llibre "Poemes de llum i de tenebra" (París 1967).Roc Llop se'ns presenta com un poeta que fa una reflexiona profunda sobre els mals de l'humanitat, a partir de la condemna radical als règims criminals que posen un jou infranquejable a la societat. La seua és una veu de lluita per la terra i de reivindicació de la llibertat. Bona part dels seus poemes porten el segell dels camps de concentració nazis, on va haver de passar un veritable infern durant 4 anys a Mauthausen-Gusen, acompanyat del seu pare i de 8 miravetans més. La seua tragèdia personal queda reflectida líricament en aquests poemes que desprenen ràbia i que pretenen conscienciar el món sencer de la barbàrie ocorreguda. Va aconseguir ser guardonat als Jocs Florals de l'exili celebrats a París el 1965, amb un recull de poemes on el poeta s'esforça a fer un crit desesperat envers la voluntat de vida, sabent-se supervivent d'un període de genocidi humà. El poema "Aquella Mort" (espill de la vida a Gusen) va aconseguir emportar-se la Flor Natural en aquest històric certamen celebrat el 17 d'octubre de 1965 en el marc immensurable de la Sorbona:Aquella mort afamada en les esperesi aquella nit eterna sense albadesi aquell goig tot marcit sense floridesi aquell cel que no era cel ni era clarianai aquell sofrir fuetat per amenacesi aquells fantasmes de germans- ossos i conques -i aquella fúria de matar teoritzadai aquell jaç malcompartit orfe de besosi aquella fam guiant l'instintdins la desferrai aquell fred i aquella pori aquell malson de les anyadesi aquella mort sempre la mort- lletja i ferotge-.I dins del cor arraulidet com un ocellel dematí de la Cançó i de l'Esperança.En posteriors posts continuarem analitzant la seua poètica i parlarem de la seva tasca narrativa, la qual, amb "Contes negres vora el Danubi" aconsegueix fer-nos un espill de la barbàrie nazi, uns contes que seria molt necessari que veiessin la llum ja que aquesta mena de relats no abunden a la literatura catalana.Després de la publicació de "Roc Llop i Convalia, l'exili d'un poeta miravetà", obra guanyadora del XIIIè premi Artur Bladé i Desumvila d'assaig, que vaig redactar conjuntament amb Josep M. Sàez, amb la publicació d'aquests posts voldria continuar potenciant la figura de Roc Llop i reivindicar-lo com un dels grans poetes ebrencs i catalans de l'exili. Properament, també serà objecte d'un segon homenatge al programa Lletres Ebrenques d'Antena Caro Roquetes (96.0 fm), que posteriorment pot ser escoltat a través de la web www.antenacaro.com.

Poemes de Manel Garcia Grau, segon aniversari del seu traspàs

2008-06-05T00:16:00.000-07:00

Manel Garcia Grau (Benicarló, 1962 – Castelló de la Plana, 2006)

VELLA HISTÒRIA A L’HOTEL SOCIETY

Vaig sense tindre en realitat ni alegria, ni amor, ni llum,
entre les nues engrunes del món. RAY BRADBURY A l’hotel Society —carrer Vell Món, número seixanta-nou— tres bagasses s’arreceren
sota l’escalfor d’un llum vermell i d’una trista espera:
són la puta Dissidència, laputa Revolució i la meuca Opulència.
La primera, jove i atractiva, gairebé no té treball: és altiva i esquiva,
exigent en la tria de l’home o de la dona i altament coneixedora de l’art i la tècnica del seu ofici.
Un dia la visità el Senyor del Sant Poder, mascle xulo del barri de la Violència,
i li proposà certs negocis. Al negar-se la Policia de la Realitat la detingué:
passà molts dies a la presó i rebétortures de mans del Botxí de la Justícia.
La segona, vella i desendreçada, es mira l’espill entre la deixadesa
d’unes parets esquerdades i repintades.
Els seus pocs clients saben que ve del poble, és poc educada i la creuen mig boja:
sempre que pot surt de la cambra per anar-se’n a contemplar les estrelles.
La tercera, enjoiada icreguda, és la més sol·licitada: bufona i refinada,
els clients diuen que saben que fou a un col·legi privat,
va viure molts anys a la Ciutat dels Rics Prodigis
i té allò que els homes en diuen tindre classe, però el seu embruix desapareix
quan el client engominat se n’adona dels pots de maquillatge que porta a la cara,
dels pits de silicona, del lifting i de la perruca rossa, casposa i bruta,
que es posa cada nit per sortir a escena. A vegades les visiten la meuca Esperança i la puta Resistència i es conten antigues històries de quan els homes eren més mascles, més atents i més interessants. «Ara —diuen— sols volen follar com ho fan a la televisió
i et conten maldecaps rutinaris i avorrits, ah, aquells temps en què els homes
et feien sentir com una reina ja no tornaran…» En aquell hotel de mala mort les tres bagasses recorden vells temps i esperen, des de fa molts anys, que algú se les emporte fora d’aquella ciutat emmirallada i hipòcrita: saben que, en algun altre lloc, la puta Utopia i la puta Llibertat els van parlar d’un bordell —carrer de la Benaurança, xamfrà amb la via d’Ítaca— on els homes les tractaven amb dignitat isenzillesa sota l’escalfor d’una llum diferent, blava i fulgent, regentat per la senyora Poesia i estimat entre les roses i els focs d’una vida creativa i profunda. Si algun dia visiteu el Society —recordeu: pany de la Veritat, cruïlla Existència amb Ideal, entre l’avinguda del Somni i la travessera de la Persistència encara les trobareu. I no oblideu tractar-les bé: pagueu-les sempre al comptat
i deixeu que us omplin de desig i d’atzurs les vostres mans receloses.

Manel GARCIA GRAU, Anatema, Ed. Bromera, Alzira, 2001.

UN ALTRE GÈNESI, SI US PLAU

La primera nit Dante s’alçà, insomne, i creà el Paradís.
Abans, però, va bastir,quimèric i adust, una nova vida sota l’encens
i el miratge de la pròpia vida i es va lliurar als plaers fulgents d’uns ulls d’ivori
sota l’estrall i la fronda delsnous pecats capitals.
A la segona nit va comprendre que la felicitat era impossible
i donà als mortals el terror i el goig del Purgatori:
llavors llaurà els mots amb la sang dels Déus
i esperà que l’aigua i l’argila habitaren els somnis dels homes.
Durant la tercera nit, demanà clemència al Sant Ofici
i sirgà els noms de l’ombra i la carn:
no hi va haver cap resposta entre els cants proscrits de l’ànima
i el cos vagà irredempt creant els versos i l’heretgia.
A la quarta i cinquena nits els digué el nom al Pare, al Fill
i a tots els esperits mentre dormien
a la cambra luxosa del Gran Sacerdot
i, després, perdonà als mortals perquè,
efectivament, mai havien sabut el que havien fet.
Durant la sisena nit, fart de tant d’hipòcrita
i tant de xarlatà, irat entre tanta crueltat vinclada
sota el lluent encís de l’or i esverat pel rostre bellíssim
de la dona senzilla que l’esperava ala cambra
prohibida prop del PonteVecchio, creà l’Infern:
des de llavors el critma i no va tornar a ser crit,
ni la rauxa ni la brosta no van tornar a portar l’aroma
d’espígol entre les llambordes, ni cap esguard
ha oblidat mai més que la mort i l’estigma
són l’encaix del cos entre la pols del viure.
Una vegada contemplà la seua obra descansà.
I veient-la tan imperfecta i habitada pensà
engirar fulla i continuar-la sota el beuratge de l’escurçó
i l’encalç d’aquella donafiorentina brodat
entre les parpelles del desig i guarnit
més enllà dels delmes i la desesperança:
des de llavors l’ànima té ànima, l’heretgia sap de l’heretgia,
l’aigua sap del glop i de la set, el mot sap el nom del mot,
la mirada sap del’esguard de la dissidència,
la bellesa té carn i pedres sota la carn i les pedres
de l’antiga ciutat, el corrent de l’Arno sap de les barques
de plaer esventrant-se contra els cants llefrosos
i llepaires de tots els falsos escrivans i bocamolls i profetes.
Dante, per fi, es retirà a la cambra.
I des d’aquella nit la paraula, tenaç i embriagadora,
sap de l’home cercant-se entre els vastos senyorius de la misèria.

Manel GARCIA GRAU, Al fons de vies desertes, Ed. 62, Barcelona, 2002.

NO TRESPASSING

No a la melsa del silenci més mesell
ni a la falsa resistència de la prudència.
No al fang de milers de refugiats
ni a la venjança dels sorolls i les seues ombres.
No a la pèrdua de la pell de les paraules:
sols els noms beuen la saba sotal’escorça.
No a la terra erma del màrqueting més golafre
ni a l’aturall sinuós de la seua vanitat.
No a la baixada dels tipus d’interés de la consciència
ni al seu toll d’aigües seduïdes.
No a la revolta de sang i àguiles:
el corcó també es menja el tron dels dèspotes.
No a cap Pax romana: Espriu, Estellés i Llompart
encara fiblen el tremp de l’espígol.
No a la serp que, voraç, devora la llibertat
i escup el verí sobre la galerna de pau.
No al perill de no ser commogut per res:
l’esguard còmplice crida a la revolta.

Manel GARCIA GRAU, La mordassa, Ed. Perifèric, Catarroja, 2003. ______________________

Aquell temps

2008-05-11T09:44:00.000-07:00

I

Aquell temps en què la verdor enlluernava la retina,
ens oferia pau i sentíem l'olor de gessamí,
vessaven llavors somnis d'infant, i anaven brotant
arreu esperances d'adolescents amb llavis d'ànsia.
Allà, restà l'ésser social que acaronava idees,
sanes i s'han desprès les espurnes de la il·lusió,
i hem romangut un temps llarg amb melangia.
Han suspès les lletres d'amor de cors tan joves,
ja se sent la cremor per la intimitat partida.

II
Al passadís entreobert de l'ànima ancorada
han reviscut els llenguatges ancestrals,
de nou bateguen els anhels amb certa força
i s'accelera el foc amb llenya d'olivera centenària.
Es refan els calius als vespres de tardors fredes,
sota la carícia d'una mirada tendra que alliçona.
Milions de fulles cauen dels arbres de camps fèrtils,
estem en la tardor de mil tronades sanes.

III

En el perímetre de la sort no ens sobra
cap onada partida per paraules sense so.
Faig una conjura al vent de les roses marcides
en un espai ocupat per un jardí aclaparador.
Vaig a la recerca de jorns ben blaus,
romanen en mi les idees de revolta i de combat.
M'il·lumino en una nit d'estels infinits i llunyans,
que reviuen il·lusions d'un viure en peu
sense lligams de cadenes perennes.

IV
I aquella nit de boires assedegades
convertia el passat de goig en un avenir inert,
orfe d'esperances. És llavors que faig un balanç
sincer a la vida i m'aboco a l'oblit també infinit.
M'amara el coll la idea de rebel·lió valenta!
Al capdavall, som carn i aigua,
i en eixe penya-segat rocós s'empassen
tantes galivances, davant governs sords
que ens deixen orfes d'il·lusions i esperances.
Un suau oneig deforma el somni
en l'espai on habito, no ignoro el plor.
En el llibre blanc i obscur de la nostra història,
s'ha aturat el temps, absent de tantes coses.

L'orgasme de l'endemà

2008-05-03T06:01:00.000-07:00

L'any 2002, en plena lluita contra el PHN, vaig publicar la novel·la Vora l'Iber (en format d'autoedició). L'argument ens presentava Rafel Espuny, un jove literat en progressió, que encapçalava el moviment antitransvasista que havia revoltat les Terres de l'Ebre. Amb honradesa, sentiments i contundència, va expressant les seues idees, alhora que segueix una carrera professional que el porta al cim de les lletres catalanes. La novel·la pretenia ser un homenatge a les Terres de l'Ebre, al riu, als homes i a les dones que l'estimen i el defensen, i a la cultura literària ebrenca i catalana. Vaig anar incloent, de manera desordenada, suposades narracions i articles escrites pel protagonista. El següent article, "L'orgasme de l'endemà, correspon al capítol vuitè, havia estat suposadament publicat al diari "El Punt" el dia 27 de febrer de 2002, el dia següent de la gran manifestació antitransvasista de Barcelona, i portava la signatura del protagonista Rafel Espuny:

"Un riu humà va circular cívicament pels carrers del cap i casal ahir, en una jornada inigualable que quedarà en un raconet del cor dels milers d'ebrencs que varen fer sentir el seu missatge d'esperança i de resistència a la capital de la nació catalana, la qual tantes vegades no ha sabut escoltar les veus fangoses provinents del món rural, emmirallada en els seus presumits camps plens de quitrà. La revolta de la Catalunya nova és el titular adient per a aquesta macromanifestació, l'espill vertader dels sentiments que engloba la lluita per la supervivència de les Terres de l'Ebre.Era un riu de veus amb el mateix accent que, amb molta il·lusió, mostraven la seua posició favorable que l'aigua del riu Ebre circuli per allà on ha de baixar; és a dir, pel tram que la sàvia mare naturalesa li ha disposat. La jota va prendre possessió d'una plaça de Sant Jaume ja força avesada al so i als moviments de la dansa més bella de les que es fan i desfan. Però per una vegada, li calia escoltar la tonada unànime d'un poble mullat: "Som la sal de la terra i no volem una terra de sal".Les bandes de música de Sant Jaume d'Enveja i de Tortosa varen aportar el veritable toc d'elegància. En trobàrem a faltar, però, dos de molt importants, que varen tenir censura política al final. Les notes de l'entranyable pasdoble "Paquito el xocolatero" varen ser aclamades per un públic que demostrà tenir molt de seny en el seu pas per davant del símbol dels símbols d'un passat no gaire llunya, la comissaria de Via Laietana.Tantes voltes hem sentit el comentari que els fidels manifestants ebrencs som una colla "d'anti", que ens porta a invertir el vocabulari i a abraçar amb més força els nostres ideals "a favor de". No som antitransvasistes per portar la contrària per sistema: som gent que volem que l'aigua banyi els camps quan baixa a bon ritme des de Mequinensa, i saluda el Pinell, l'assut de Xerta i Tivenys, visita la bimil·lenària Tortosa, i segueix avall, on el pont penjant d'Amposta l'espera i, a poc a poc, arriba al final dels finals, als seus espais naturals, amb Gràcia i Buda que l'esperen meravellades.Apostem i apostarem sempre per un desenvolupament eòlic sostingut, civilitzat. Els molinets són inofensius si se'ls troba el lloc adequat, que abunden a les nostres serres. És una energia neta i no contaminant, però, posant-nos romàntics, els nostres són paisatges celestials.No som antianquis, però el tio Sam ens aplica la pena capital. Si estirem tots ella caurà, i l'Enron a Arizona se'n tornarà, amb la cua entre cama i cama. Reclamem la Ford, renoi! Si ens volen donar feina i calers, res millor.Volem vi, volem vi, volem vi! I si pot ser del que es conrea per aquí. Anirem a Bot i a Batea, a Lledó i al Masroig. Olorarem les vinyes llustroses que estan revitalitzant el país. Contemplarem la terra seca, amb el gust fort que desprén el suc de raïm prioratí o gandesà. Volem que es pugui viure de la terra dignament, que els nostres recursos no se'n vagin a terres mítiques i camp de golf mitificats. No demanem res, però que no ens prenguin res tampoc. Escolta, Zaplana, la veu d'una terra que et parla en la llengua que parla la gent del país que té la dissort de ser presidit per tu, i no entens ni enraones, com deia Maragall el poeta, iaio de l'actual. T'enviarem poesies, paraules boniques sortides del cor: Potser en la intimitat les llegiràs i t'entendriran el teu cor empedreït, com fa aquell del bigoti. Com a exemple, en Secundí Sabaté, notable poeta tortosí que cantava a principis del segle que acabem d'acomiadar: Ebre, que vas lentament/ dirigint-te cap al mar,/ caminant contínuament/ dia i nit sense parar./ Ets lo rei d'aquesta vall,/ la teua aigua és un tresor;/ que transporta riu avall/ un llac que val més que l'or./ Centúries fa que devalles/ per aquesta conca hermosa/ que t'admira com treballes/ per fer més rica Tortosa.Ben segur que aquest poema no és el "Cartagenera morena" que li agradaria sentir al bo de don Eduardo Zaplana, que no Zapata (aquell era Emiliano i hauria armat la marimorena al nostre costat, i l'aigua d'aquí no hagués marxat). Senyors Aznar i Matas, don José Maria i don Jaime, l'ordre és ben igual, no vulgueu passar a la història com personatges tan macabres com el Comte-duc d'Olivars, en Felip V o en Paco granota. No es pot exterminar tot un model de vida per "cañetes". Rectificar és la grandesa que demostren els que són savis. "Errare humanum est",El so agut de la dolçaina, de la gralla i del timbal, anava esdevenint l'ambaixador uniformat d'un conjunt humà que ha dit prou. De moment ens quedem amb la il·lusió, que és allò que no poden comprar. Assaborim l'èxit, com si s'hagués repetit un nou Wembley, aquesta vegada encara més humà. El xut enverinat de Koeman dóna ales a un sentiment ebrenc en alça constant. El civisme de la bona gent de l'Ebre ha donat una lliçó a la bogeria cimentera engendrada a la Moncloa i de retruc a Cartagena. Avui hem tingut el més dolç dels desperatar, com la Blancaneus i la Ventafocs quan conegueren el seu príncep blau. Amb raó ens sentim orgasmats".

Old Trafford in the wind

2008-04-28T23:05:00.000-07:00

Flags in the wind, we shall win.
Shoutings in a cloudless night, we shall win tonight.
We'll conquer Old Trafford and we'll fly to Moscou,
nobody can stop my love, Barça, for you.
You'll never lose, you'll never walk alone,
we can win once and ever more.
Cries of gaiety in this starry night,
Cries of encouragement for our players all the time,
We are wearing blue, we are wearing wine,
we know the language of the stars.
We shall win and never stop shouting,
we're proud of our past, and present and more.
we'll remember Manchester...forever,
and the field of the victory, Old Trafford.

The river is life

2008-04-20T04:05:00.000-07:00

We belong to a land of sweetest water,

we love that lovely river of wet stars,

and a piece of land in the middle of the country,

and a language of ancestors, a language of all.

And we scream at the top of our voices,

The river is life!

We belong to the people who live around us,

gentle people who work in dry fields,

gentle ones who sail in the nearby sea,

those who grow olives and those who fish,

we'll let us hear our voices everywhere,

the river is life!

And we'll sail on tender waters and sing

lullabies to kids who want to live in this land,

to old ones who've worked so hard,

to men and women who want to listen,

a single message of love and dignity.

The river is life!

La nostra terra

2008-04-20T03:48:00.000-07:00

LA NOSTRA TERRA
Un castell imponent vora el mar,
refugi de soldats d'estirp, gent ufana,
el Maestrat posa accent a la parla...
Reviu el poeta la Morella musulmana,
ressona una veu que vora el Delta canta.
I canta a la terra d'arròs,
a l'olor d'olivera en primavera,
a les tardes d'estiu a l'Ampolla,
i als freds hivern sota l'ombra de Caro nevada.
I a Beseit es banya amb aigua Matarranya,
que a La Codonyera s'escriu,
la dolça llengua d'Espriu.
Es canta, es parla, es somnia
amb estirp de gent de bona planta,
i amb un riu que somriu
que ens deixa regust a dolça aigua.

Guillem Agulló, 15 anys del seu assassinat

2008-04-10T22:42:00.000-07:00

"A Guillem Agulló, en el 15è aniversari del seu assassinat. Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a véncer"
I vaig ser lliure en uns moments d'anhel...
fidel a la terra eixuta, sencera, meua,
fidel a la parla de pares, iaios i xiquets,
- l'essència del meu ser-, la meua gent
que parla, viu i enyora temps més nostres,
temps de la pàtria viva i lliure,
moments de la història feta record imborrable!
Som hereus d'un llinatge antic,
d'almogàvers i templers, soldats d'estirp,
del rei Jaume primer i els maulets resistents.
La terra de poetes, la veu del poble,
la serra d'Espadà, Canigó, Oriola, Montsià...
Conrea València la parla del Tio Canya
que a Tortosa agafa remor a aigua,
i a l'Alguer, l'accent ens fa reviure la Mediterrània.
Tot plegat un poble a dalt a baix, i més enllà,
amb l'anhel posat en la independència.

The reddish shadow of a female wolf

2008-04-03T22:53:00.000-07:00

The reddish shadow of a female wolf
I’m the one who is called Romulus, a Roman
with tired, ironic, thoughtful gesture,
whose face is minted in coins.
Keen on Mahler, Mozart above all.
And the silence of the stars. I’m a thousand.
I’m not telling you the well-known story
nor describing the landscape where I lived:
that wide river, with flourished orange trees,
and, up beyond, the hard red land
olive groves and vineyards, the sky of summer
like a sharp blade of a sword.
And beside the sea, the one I love so much.
I know the land where I’ve lived. Look:
Baneful is water for ripen wheat,
baneful the gale for bushes,
baneful for me the infuriated Gods.
Sweet, instead, is arbutus for lambs,
sweet the slow rain for crops
and sweet for me your company is.
I met you still in your teens
with eyes like dark roses, like black
gardens in half-light (And I believed
black was the colour of beauty).
Nobody knows the old swell,
But the north wind hair mussed,
Hair like snakes. Serpents on the bosoms.
Hurt am I of splintered glasses
(glasses inside, but, love calls me).
Hurt am I of words and silences,
of torn clay, of chopped wood,
of powerful desolated forests.
The primitive gold was an injured flower
and those truly green forests
were cut down and are no more today.
(On getting new sorrows I agree to write verses.
I’d have so much loved you, so
slowly I’d have kissed your eyes and lips.
- My black eyes: not like a lightning.
- And my sweet lips: not like a sword).
Swords might come later.
Mugs of snow swept away the blooming,
Stones broke the mirrors of water,
Mist covered the face of the moon.
Everywhere pistols,
Everywhere scared tricorns
these and horses, at dawn,
along wet meadows and paths of darkness.
Green, red and white. Not British banners.
If horses move, clouds will as well.
And there is an ingenuous silence of poppies
- naive herbs – whereas in squares
young girls turn up, with bright eyes
and elastic jeans on a thin waistline.
Everything starts with a funny air,
Everything starts with an air of hope
As Green as the axes of woodcutters,
As Red as the soutanes of priests,
As White as the membranes of insects,
Though man is frailer than a rose.
However – keep it in mind –
my private life gets neither affected
by the ancestral copulation of turtles,
nor by gold stocks in Swiss banks.
I choose the menu; mushrooms and beef;
A Priorat wine and a tangerine juice.
- What else does the Sir need?
- Stillness.
I’d like to die sweetly like the acacias
that never come up in April. I’d like …
(A kettle is boiling on a fire, so is hell)
The hell of Spanish whores
who still work in old Jewish quarters
in Istambul. Bacterium and treponemes.
(I never wrote these letters. And that sonnet
- green among greenness of boreal mints –
where mint rhymed with your lips.)
- I’ve dreamt of you tonight.
(I’ve loved you so much, darling, at all times.)
I can never lie on the same side.
(I wonder if you still believe in eternal rest.)
- I used to harmonise ideas and words.
(Good work is a pitcher which doesn’t leak)
- I’ve always been a man with principles.
(Some canons used to be bells.)
And, above all, grief,
and suspicious headlines of papers,
and cheeks of milk and strawberry,
and the arched snow of the necks of swans,
and the spiral of fire in metaphors,
and the blonde pubis of Venus Afrodita,
and my dead friends’ bones,
and twilights of ashes and darkness,
and Father God’s face, and prisons,
and herons and orange blossom,
and the clean shoes of a Sunday,
and weak submarine shells,
and the north wind cutting like a knife,
and clocks that stopped moving at half to ten,
and lists of synonyms and antonyms,
and plastered saints with eyes of china,
And the thread that leads us, good lads, to the bottom
of a bizarre labyrinth. I’m not Teseu.
Teseu, Teseu! Where did you lose the thread?
We weave with it delicate tapestry
And, with words, glittering poems;
But at the back there is a secret, a bunch:
Look at the hidden face of the moon
And the small print of contracts.
When Christmas come notaries send
cards full of purpurin and snow.
When Christmas come, wolves are fed by the wind.
We were hungry, and then, kind was a female wolf.
I reckon of the eight breast of hers,
I reckon of the nourishing breath of hers,
I reckon of the reddish shadow of hers.
For all this (and much more I keep inside)
I drop her off those herds of lambs
Which graze among vineyards beside the river.
I drop the bishopric of Hipona off my books,
(Without fighting I’d have never won)
And a woman in love my garden.
To the unstable Gods I drop thousand sextercis off
As an offer of snowy lilies and wax.
I drop worms off my heart, and also my wrath.
I drop the wind off my vanity
And the sea my bitterness. My friends
I drop them off for good my faithfulness.
Now I remember Flebas, the Phoenician,
Who died only a few days ago. Suddenly,
When the marine currents were drifting him away,
He forgot the cry of seagulls. So
Well built and young was Flebas, the Phoenician.
Why can lying voices be heard
And a sailor, beyond waves,
Is staring fertile islands, if all is a lie?
If others, luckier ones, have cut seas through
And founded kingdoms, built empires,
And seen the round breast of sirens,
They should record superb alexandrine verses
On marble or bronze or their memory.
Years went by, the millennial stones
Will have split. Tiny cypresses
Will be surrounding demolished walls;
The sea will be an oil stain
(where will the blown sails of vessels be?)
and the air will be yellow.
- Because of honey?
- Because of sulphur?
I swear it on behalf of the pallid moon.
- Don’t swear on its behalf as it’s changeable.
(The moon was shining) And the wolf man felt
his fright grow, the nails, the hair.
(The moon was shining) And a wise man reckoned
of an ancient proverb which claimed that humans
may only be a dream of shadows.
(The moon was shining) And wizards were seeking
heads of scorpions, flowers of aphrodisiac herbs,
the silver medulla of cinnabar.
The moon was like a white rose,
And lovers’ hugs used to be
Long and sweet and terrible. Moon.
Among all, the cherry skin
Like a red stream of clotted blood;
The one out of ripen grapes, as transparent
As the reflection of glass in cups;
The tender velvet skin of peach;
And the skin of pear, coloured
With old copper and autumn bronzes.
- Among all, your sweetest skin
For the nights of love, your skin
Warmer and more desirable than all
Fruits on earth is.
(We were happy)
My friends, you should learn all this happened
Decades, millenniums, ages, eras ago;
Nowadays the only truth
Is the absolute sinfulness of Gods.
And I hope never to return here.
I no longer wish anything, not even the waste,
Of unrepeatable time that disappears
Like water between hands. (I don’t care.)
I do care this moment next to you,
Not memory, fair paradise.
“I still remember that enjoyable time”:
Sol-fa and verses, music and worries.
“Time, without time, you spent like time”:
Never believe in complex sophisms.
Ah, brains are stuffing around me
With keen Aristotil’s syllogisms.
Let’s say, summing up, thought
Is only thought of thought,
Soul is the shape of shapes.
(And, in the golden silence, Kant’s bird
widened the sky flapping the wings)
Spring is tender like a lip.
Rainy and sunny. Midday of a summer.
Through the window gets in the scent
Of flourished lemon trees and fennel.
I’ll lean my head on your chest
And will let pure time go.
The rest is only smoke. (Jerusalem,
Jerusalem, which kills prophets)
Who says prophets, says presages. Cocks.
The obscene blood of cocks on altars.
Cocks with an implacable beak hoisting flags.
Dark-feathered cocks between corpses.
Frenetic cocks kidnapping the Sabines.
Cocks and illogic adjectives. And what a game
a little wickedness can create!
A poet in a plaster and a distinguished foot,
A God of plums and an Olympic basket,
A wise horse and a golden pastor
A soup of light and a beam of fish,
A tank of verses and an armoured volume,
A girl of glass and a virgin eye
A collector of flowers and a bunch of taxes,
A romantic hangman and a sinister sky,
A field of athletes and a team of wheat,
A comfortable monk and a poor bed,
A twelve-year love and an everlasting whisky.
We aren’t supposed to play with words.
Neither to believe in promises
Nor in the lies of evil Spaniards:
Our daily fight, oh Lord,
And, how dare we look at the fields
That sow our language with gargling and salt,
And our people are nipped in the bud?
Troubadours didn’t find easy
To sing the tangible limits of our land.
It may have been easy to talk about women,
About the wild aroma of their hair
And the humid meat of their lips.
They found easy to talk about water birds
Along banks of freshness, between tallest poplars.
They found easy to talk about powdered black eyes
And breast like cupules of snow.
Let’s leave the troubadours in courts of love
- Taste of verses and mead –
let’s leave sailors in open sea
- Taste of salt, of seaweeds on lips -.
Destiny is always desgavellant garbelles
And, when needed, every land takes its way.
Your hands are dirty. Hammers of rage
Crack noses, cripple penis and tits.
And the noble marble crashes.
Barbarians come back, so do medusas
From the jelly bottom of waves.
Pragmatic of fire. Sinaís of fury.
And thus, we are getting poorer.
Cathedrals had become
- that gothic flourished of splendid vine –
market stalls. Ramon Llull
danced Charleston with a black woman
of combative buttocks like piranhas;
Goethe read the sportive papers,
Neron grew roses in his garden;
And Voltaire hieroglyphs solved
On Afrodita’s naked back.
Rubens painted yellowy women,
With icteric dry yellow, like the skin
Of lizards, like withered bushes;
Saint Vincent Ferrer talked to the beocis
- chosen ignorant audience –
about a new flag with a blue line.
(Birds were fleeing. The Wind. The Wind.
Birds of fury came, dark falcons,
And a cold wind stripped the magnolias off.)
In the middle of the path of life
We need to stop some day and look back.
Because, passed the time, it’ll get an hour
That we’ll find bitter wine in glasses
And an inevitable taste of ash on lips.
We’ve buried parents and friends,
Every day we bury our wildest dreams.
And it seems human destiny
To bury what is most loved.
And we’ll die tomorrow ( who knows how?)
We might do in the worst way,
Without dignity, like farm animals,
(Be what it be, death always has
A sour smell of faded chrysanthemum)
Though we walk along shaded spots,
There are instead some blessed mortals.
Dant, for instance, got in heaven.
(We will never do). And he had
suffered from coldness and exile,
He saw God, he saw Beatrix.
You’ll say – I know – those were dark times,
in the year1300 people were different,
they quarrelled about crucial themes
- about love that moves the sun and the stars –
and about the insecure sex of the angels.
- (Angels were flying in high sky
of a firmament crowded by nightingales.
The sea was inhabited by dolphins
And unicorns ran along meadows.
- Ah, said to me a lazy one – imitate the Gods
And, don’t let your studies bother you,
Love Juliana and her sister,
The benign beauty of her tits,
Ecce florescunt lilia.
(And it was true.
A green tender grew between fallen leaves.
On the table, glasses, fruits, flowers.
Eyes and glowing cheeks are shining,
And from the golden twilight music is heard)
I threw the fortune cards
violently to the ground. Here we have
Secret XVIII, the Moon. I looked at it:
The Moon was crying tears of fire.
Two dogs were barking at it. A crab
Was swimming in musical blue water.
Towers are the door to hell.
And when’s the rainbow due to appear?
Solideus coloured of buguenvil·lea,
Nightshirts coloured of iris,
And blouses coloured of campanulaceae.
I’m exhausted, even my eyelashes are a burden.
And, above all, I’m weighed down by my sins.
Let’s say, my vertebrae are a burden,
Let’s say, the fright of the seagulls,
Boats that wreck in Straits,
Golden rain of pollen on the water,
Ivory worked by ancient hands,
Erudite quotations of Romans,
Honourable announcements of death,
Myths we believed in, lies,
Smooth comfortable snow of posters,
Sticks and ropes and canes,
Mineral hardness of oblivion…
Oblivion that ratifies doors and windows
On empty places, closed rooms.
All is silence: cloisters without crosses,
Docks without vessels. It won’t remain
A remote scent from us all.
And even so, me, Romulus, son of Mart,
I’ve still written these verses.
(Maybe
with little faith and trust)
But you should know that these things
Were first written in my heart.

ROGATIVA A LA VERGE DE L'ALDEA: AIGUA

2008-04-02T14:08:00.000-07:00

Mare de Déu de l'Aldea,
fes-te sentir ben aviat,
fes que els àngels s'orinin,
dintre del riu Llobregat.
I que eixa aigua celestial,
duri tota una eternitat,
que reguin la nostra terra,
i embriagui els de la Generalitat.
Que els rius siguin manantials,
que arribin sempre a la mar,
aigua per al president Montilla,
aigua, aigua per al conseller Baltasar!
Que l'aigua és la força de la vida
i ens deixin un cop d'empipar,
a qui creiem en ideals
per ells, no gaire importants!
I aigua per a Catalunya,
nostre país benaurat,
que ara té set i... plora,
sense aigua, ni llibertat.

L'assassinat considerat com una de les belles arts

2008-03-20T01:26:00.000-07:00

Àlex Ferrer, de l'editorial Aeditors, em va encomanar la traducció d'un divertit tractat filosòfic, "On murder considered as one of the finest arts" (L'assassinat considerat com una de les belles arts) de l'escriptor anglès del segle XIX Thomas de Quincey. El següent és un fragment d'aquesta interessant obra:
"Abans que tot, unes paraules sobre l’escenari en què es produïren els assassinats. Ratcliffe Highway és una transitada via pública d’un barri d’allò més caòtic de l’est de Londres o del Londres mariner. En aquell temps (és a dir, al 1812), quan encara no existia una policia adequada, a excepció dels detectius de Bow Street, admirables pels seus propòsits, però completament insuficients per al servei general de la capital, era gairebé un barri perillós. Una de cada tres persones es podia classificar com a estrangera. A cada pas un es trobava amb indis, xinesos, moros, negres. A part de la variada berganteria que es cobria de manera impenetrable sota els exòtics barrets i turbants d’homes, el passat dels quals era inescrutable per a tot ull europeu, és ben sabut que l’armada (en especial, en temps de guerra, l’armada comercial) de la Cristiandat és el segur receptacle per a tots els assassins i alcavots, els crims dels quals els han obligat a retirar-se durant un cert temps de l’atenció pública.

És cert que només a uns pocs d’aquesta classe se’ls qualifica com a “aptes” per al servei a bord, però en totes les èpoques, i en especial en període bèl·lic, només una petita proporció (o nucleus) de cada companyia naval s’omple amb aquests homes: la gran majoria es composa de gent senzilla i inexperta. John Williams, tanmateix, que ocasionalment havia estat contractat de marí en vàries naus que feien la carrera de les Índies, era provablement un marí expert. En general, es pot dir que era un home destre i hàbil, ric en recursos davant de qualsevol dificultat sobtada, i d’allò més flexible, ja que s’adaptava a totes les circumstàncies de la vida social. Williams era un home de mitjana estatura (cinc peus i set i mig, a cinc peus i vuit polzades), de complexió esvelta, tirant a prim, però nerviós i amb una tolerable musculatura, lliure de tot excedent de grassa.

Una dama que el va veure mentre l’interrogaven (crec que a l’oficina de policia del Tàmesi) em va assegurar que el seu pèl era del color més vívid i extraordinari, potser d’un groc brillant, alguna cosa entre el color taronja i el llimona. Williams havia estat a l’Índia, principalment a Bengala i Madràs, però també havia estat a la regió de l’Indo. Ara bé, se sap que al Punjab se sol pintar els cavalls d’una determinada casta de carmesí, blau, verd, púrpura.

Se’m va ocórrer que Williams, amb el propòsit de disfressar-se, s’havia inspirat en aquesta pràctica de Sind i Lahore, de manera que el color no devia ser natural. D’altra banda, la seva aparença era bastant natural i, segons una màscara de guix que vaig adquirir a Londres, diria que vulgar, si considerem la seva estructura facial. Un aspecte, tanmateix, resultava sorprenent, i coincidia amb la impressió del seu temperament de tigre, que el seu rostre era permanentment d’una pal·lidesa fantasmal. “Un es podia imaginar – diu el meu informant – que per les seves venes no circulava la sang roja que dóna la vida i que dóna color a la vergonya, a l’ira i a la compassió, sinó una sàvia verda que no podia brollar d’un cor humà”.

Els seus ulls semblaven congelats i vidriosos, com si al rerafons convergissin amb alguna víctima oculta. D’acord amb això, la seva aparença bé podria haver estat repulsiva, si no hagués estat per l’atestació coincident de molts testimonis; així com també el testimoni silenciós dels fets mostrava que la untuositat i malícia serpentines del seu comportament contrarestaven la repulsió de la seva cara espectral, per la qual cosa, entre les joves immadures, gaudia d’una favorable acollida. En particular una noia encantadora, a la qual Williams, sens dubte, pensava assassinar, va declarar que una vegada, quan estava asseguda a soles al seu costat, ell li havia dit:

“Miss R., si un dia jo aparegués cap a la mitja nit a la vora del seu llit armat amb un ganivet, què diria”.

A la qual cosa va respondre la confiada jove:

“Oh, Mr Williams, si fos un altre m’espantaria. Però quan sentís la seva veu, em quedaria tranquil·la”. Pobra nena! Si el pla de Mr Williams s’hagués portat a terme, alguna cosa hauria vist al rostre cadavèric, alguna cosa hauria sentit en la veu sinistra, que hauria acabat amb la seva tranquil·litat per sempre. Però només aquesta terrible experiència podia desemmascarar Mr John Williams.

Va ser un dissabte a la nit del mes de desembre, quan Mr Williams, el qual suposadament havia comès el seu coup d’essai molt temps abans, s’obria pas pels carrers congestionats d’aquest perillós barri disposat a treballar. Aquesta nit, s’havia dit a ell mateix en secret, executaria un pla que ja havia traçat i que, una vegada conclòs, estaria destinat a consternar al dia següent el “poderós cor” de Londres, des del centre fins a la circumferència. Més tard es va saber que havia abandonat el seu allotjament amb intencions tan fosques cap a les 11 de la nit, i no perquè pensés començar tan aviat, sinó perquè necessitava realitzar un reconeixement. Va amagar les seves ferramentes molt subjectes sota els amplis plecs del sobretot. En harmonia amb la subtilesa del seu caràcter i la seva delicada aversió a la brutalitat, tots coincideixen que les seves maneres se distingien per una exquisida suavitat: el cor del tigre portava la màscara del més insinuant refinament de la serp. Aquells que el varen conèixer després , descriuen el seu camuflatge com tan amatent i tan perfecte, que si hagués caminat pels carrers, sempre tan abarrotats en un dissabte a la nit en un barri tan pobre, i hagués empentat accidentalment una altra persona, aquesta li hauria ofert les més sinceres i cavalleresques disculpes: amb aquest cor diabòlic que amagava propòsits tan infernals, s’hauria detingut per a expressar la seva esperança que l’enorme martell, que s’amagava sota el seu elegant sobretot, destinat al petit treball que l’esperava uns noranta minuts més endavant, no havia causat cap mal a l’estrany amb qui s’havia topat.

Crec que Tisià, però amb tota seguretat Rubens, i potser Van Dyke, tenien com a norma practicar el seu art vestits de punta en blanc – amb els seus volants frunzits, les seves perruques i les seves espases amb puny de diamants -, i Mr Williams, hi ha raons per creure-ho, va sortir per a realitzar la seva gran composició d’una carnisseria (en un altre sentit es podia haver aplicat la frase d’Oxford de sortir com un Grand compounder[1]), sempre portava mitjons de seda negra i peücs. De cap manera hauria denigrat la seva posició d’artista portant una bata.

En la seva segona gran actuació, la testimoni tremolosa que es va veure obligada a presenciar (com apreciarà el lector), presa del pànic, com es cometien totes les atrocitats des d’un lloc ocult, va contar com quelcom cridaner, que Mr Williams portava una llarga levita blava, de la tela més fina, i ricament folrada de seda. Entre les anècdotes que varen circular sobre ell, també es contava que per aquell temps Mr Williams era el client d’un dels millors dentistes i d’un dels millors pedicurs. De cap manera hauria consentit rebre un servei de segona classe. I no hi ha cap dubte que, en aquesta petita rama laboral tan perillosa que ell practicava, se’l podria haver considerat l’artista més aristocràtic i exigent.

Però, qui era la víctima a la llar del qual es dirigia? Potser podia ser tan imprudent com per vagar pels voltants fins que el destí li oferís l’oportunitat de matar una persona? Oh, no! Ja havia escollit la seva víctima a temps, i es tractava d’un vell i íntim amic. Val a dir que una de les seves màximes sembla haver estat que la millor persona per ser assassinada era un amic i, a manca d’un amic, un article del que no sempre es pot disposar, un conegut: perquè, en la seva primera aproximació al subjecte no despertaria sospites, mentre que a un estrany li causaria alarma i l’aspecte de l’assassí trobaria una advertència per posar-se en guàrdia.

No obstant, en aquest cas, la seva futura víctima semblava reunir les dues característiques: originàriament havia estat un amic, tot i que posteriorment, per bones raons, s’havia convertit en un enemic. O amb major probabilitat, com diuen altres, els sentiments que procuren a la vida una relació d’amistat o d’enemistat feia temps que s’havien esllanguit.

Marr era el nom de l’infortunat que havia estat triat (ja fos en condició d’amic o d’enemic) com a subjecte per a aquesta actuació de dissabte la nit. La història que corria per aquell temps sobre la connexió entre Williams i Marr, que no va ser refutada (en la seva certesa o falsedat) per cap autoritat, era que varen navegar plegats en direcció a Calcuta, i que s’havien barallat durant la travessia. Però una altra versió de la història és força diferent, conta que s’havien barallat en tornar, i que el motiu de la seva baralla havia estat Mrs Marr, una jove molt maca per la qual els dos havien lluitat per tal d’aconseguir els seus favors. Es varen convertir en candidats rivals, i durant un temps varen ser els pitjors dels enemics".

Currículum literari d'Emigdi Subirats

2008-02-17T22:33:00.000-08:00

1 NOVEL·LES- « Tomàs Serra ». Amposta: Associació Cultural Soldevila, 2001.

- “Vora l’Íber”. Amposta: Associació Cultural Soldevila, 2002.

- “Expedient 3295”. Amposta: Associació Cultural Soldevila, 2003.

2 CONTES

- “La foto de l'Arnau” (dintre del recull "L'altre Nadal"). Barcelona: Aeditors, 2006.

- “Deadline” (dintre del recull “L’Estiu a l’Ebre). Barcelona: Aeditors, 2007

3 RECERCA HISTÒRICA i LITERÀRI

- “Campredó orígens i actualitat” (coordinador). Campredó: Ajuntament de Tortosa, 2002

- “Amposta” (coordinador). Benicarló: Onada Edicions, 2006.

- “Joan Cid i Mulet” (comunicació II Congrés de la Diòcesi de Tortosa, 2006)

- “Lletres Ampostines” (comunicació II Congrés de la Diòcesi de Tortosa, 2006)

- “La Renaixença del català i el carlisme” (comunicació Congrés Ramon Cabrera, 2006)-

- Goigs de la Mare de Déu de Solicrú. Campredó: Parroquia Sant Joan Baptista, 2006.

- “Joan Cid i Mulet, testimoni catalanista d’una ciutat i d’un temps”. Tortosa: Consell Comarcal del Baix Ebre, 2007.

- “La Catalanitat exiliada. Opinions de Joan Cid i Mulet”. Amposta: EMD Jesús, 2007.

- “Emili Bonet, escultor, pintor...poeta”. Amposta: Institut d’Estudis del Montsià, 2007.

4 POESIA

- “Ara i per sempre” (dintre del recull “Amb les mans obertes”). Amposta: Associació de Malalts de l'Alzheimer, 2004.

- “I en faig bandera” (dintre del recull “Per un futur sense llàgrimes”). Amposta: Associació de malalts de la fibromiàlgia, 2007.

5 TRADUCCIONS

- “L’assassinat considerat com una de les belles arts » de Thomas Quinzey. Capellades : Aeditors, 2008.

6 PORTALS D’INTERNET-

- www.campredo.altanet.org

http://www.cidimulet.org

Col·laboracions a: www.llibresebrencs.org, www.beaba.info, www.gaiebre.org, www.serretllibres.com

7 BLOCS D’INTERNET

- Emigdi Subirats i Sebastià, http://blocs.mesvilaweb.cat/emigdi

- Nessie School of languages, http://blocs.mesvilaweb.cat/Subirats

- Poemes i lletres, http://www.poemesilletres.blogspot.com

- Campredó templer, http://www.campredotempler.blogspot.com

8 PREMIS LITERARIS

- "La nostra gent" de 2002: “Emili Bonet, escultor, pintor...poeta”.

- "Enric Bayerri" de 2004: « Joan Cid i Mulet, testimoni catalanista d'una ciutat i d'un temps ».

- "Enric Bayerri" de 2005: “La Renaixença del català literari vora l'Ebre1878-1938”.

- “Artur Bladé i Desumvila” de 2007: “Roc Llop i Convalia, l’exili d’un poeta miravetà », (en col·laboració amb Josep M. Sàez).

- 3è premi Sant Antoni de poesia del Perelló de 2008: “Després de recórrer tot allò viscut”.

9 PARTICIPACIÓ ACTUAL ALS MITJANS DE COMUNICACIÓ ESCRITS

- Crítica literària per a “Saó” (Valencia), "Mainhardt" (Alcalá de Xivert), “Malpàs” (Ascó), “La Cabana” (La Fatarella), “L’Estel” (Tortosa), “Amics dels Castells” (Tortosa), “Amics de l’Ebre” (Tortosa), “L’Aufàbiga” (Benissanet).

- Col·laboracions a "Amposta" i "MesEbre".

- Crítica històrica per a "Lo Campanar" (Campredó)

10 PROGRAMA RADIOFÒNIC

- Lletres ebrenques (Antena Caro Roquetes, 96.0 fm)

KING JAMES I OF ARAGON, a poem

2008-02-03T13:23:00.000-08:00

King James the first of Aragon,
in battles you were brave,
in bed you were the best,
in history you are reknown.
You had wives and lovers
and tens of sons from your blood!
You were proud and bold,
conqueror above all!
You were born to be a king,
you were born to write history,
You stamped a long territory
and added peaceful lands beyond the sea,
with red bars of blood over a yellow platform.
King James, we enthrone your greatness for ever,
on this year of your eighth centenary

La novel·la Tomàs Serra (20 i final)

2008-01-22T21:59:00.000-08:00

8
CAMPREDÓ
Finalment vàrem decidir tornar a casa, després de tants anys, ben segur que massa. El nostre menut país ens cridava. La situació política havia donat un tomb, la meua carrera professional necessitava un canvi imaginatiu, i a més a més la salut de la Mariona ens començava a donar algun ensurt. Però l’adéu a Mèxic ens suposava una gran recança. De bell nou el nostre cor es dividia. Deixàvem enrera vivències extraordinàries. La incertesa tornava a emergir en les darreres petjades de les nostres vides. Vàrem haver de vendre les nostres possessions. El mobiliari que havíem triat a consciència per tal de sentir-nos a gust. Ens va doldre moltíssim, ja que en aquell edifici, aquell pati i aquells jardins deixàvem enterrada quasi mitja vida, viscuda amb una enorme intensitat. Els guanys de la venda els vàrem lliurar a diverses organitzacions de defensa de les tribus ameríndies i, òbviament, ens vàrem recordar dels nombrosos casals catalans que hi ha oberts per tot el territori centreamericà. També de l’Orfeó, els membres del qual havien estat la nostra vertadera família.
Sóc de l’opinió que un dels trets més característics que ens diferencia els catalans d’altres pobles veïns d’Europa, com ara els suïssos o els alemanys, és les ganes de passar els anys de la vellesa a la terra que t’ha vist nàixer, com a clara mostra que ja ha arribat l’hora de deixar les aventures enrera, que és cosa de joves, i alhora conservar el somni de ser enterrat a la terra dels avantpassats. Durant tots aquests anys he tingut l’oportunitat de xerrar a fons sobre aquest tema amb centenars d’emigrats i exiliats, i he de dir que tots visqueren amb la il·lusió d’algun dia poder tornar a casa, comprar-se un tros de terra i un sostre sota el qual viure amb tranquil·litat i retrobar-se amb els seus.
El 20 de novembre del 2000, 25 anys després de la defunció al llit de l’oncle Quico, vàrem agafar un avió a ciutat de Mèxic que ens havia de portar a l’aeroport del Prat i d’allí a la meua estimada ciutat de Barcelona. En el moment en què es produí l’aterratge estava llegint un article especial al diari AVUI signat per una bellíssima escriptora mallorquina:
- Al 1975 hi havia hagut una bona colla mercenària que havia vist com se’ls desmuntava la paradeta que els havia alimentat unes dècades. Despatxos on es van vessar moltes llàgrimes, mentre es buidaven els calaixos i es retiraven fotografies. Haver de fer les maletes és dur, quan el destí és incert, perquè s’havien cregut totpoderosos i omnipresents, bé que ho sabem nosaltres. En pocs dies, altres rostres ocupen aquestes oficines acompanyats de cares noves que han desplaçat aquells que havien convertit un lloc de pas en una fortalesa. La política hauria de ser sempre un lloc de trànsit al servei del poble, en cap moment un castell inexpugnable vetllat per la por dels qui no tenen res més a fer en la vida. Mai no hauria de ser un calaix de sastre on encabir-hi aquells que tenen fam de poder, sinó un pont de treball tenaç.
A aquesta encertada enumeració de fets consumats, jo afegiria: la terra immutable ha canviat d’horitzons i de paisatge. Vaig arribar a creure que no veuria aquesta realitat nova. Els objectius comuns i la diferència ideològica ens enriqueixen a tots.
Ens vam hostatjar a l’hotel “Barcelona Sants”, situat a la mateixa estació central, del qual em va sorprendre el seu luxe, l’excel·lent cuina i el fet que estava decorat amb un gust exquisit i disposava d’obres d’art i quadres originals, que ens feia sentir molt còmodes. Estàvem a casa.
Durant uns dies ens vam dedicar a fer de turistes. Ja tocava. Barceoona són tres ciutats en una, força diferents en caràcter i ambicions. La més nova encercla les altres i se’n separa. A la perifèria estan els suburbis industrials que varen créixer amb els anys de la foscor, en els quals la llengua del país és gairebé inexistent. Són el viu producte de la creixença desorganitzada que ha convertit els rius Besòs i el Llobregat en una claveguera. Al mig es troba l’orgullós Eixample, sorgit al segle XIX que ocupa la plana costanera on el massís es trenca i topa amb la Mediterrània. Aquesta és la ciutat nova, amb avingudes llargues i places esveltes, on els burgesos celebren festes i reunions polítiques. Es creuen que influencien l’estat i no ho fan gens. A l’interior està la ciutat vella, el barri gòtic, la ciutat autèntica. Els carrers es confonen, esdevenen més estrets. Hi ha pobresa, hi ha serenor, hi ha orgull de capital. A la dreta s’aixeca Montjuïc. Més enllà tot és aigua.
Tot i això he notat el canvi. S’ha convertit en una ciutat completament cosmopolita i adaptada als temps moderns, la qual cosa no ens ha sorprès gens, atès que la ciutat gaudeix d’una reputació immaculada al continent americà. Tenia moltes ganes de tornar a admirar l’obra arquitectònica del mestre Gaudí, al meu parer el geni més gran que ha donat el segle XX. Així com, per suposat, tenia molt d’interès a conèixer els nous museus.
Vaig visitar algun amic dels pocs que s’havien quedat al cap i casal abans del meu exili. Vaig haver d’enraonar durant una llarga estona sobre totes les meues aventures i potser hauria estat millor si les hagués gravades totes. No m’hauria calgut repetir tantíssimes vegades les mateixes històries. Tampoc no em vaig poder estar de fer una visita a l’Ateneu de Gràcia, per recordar els meus orígens com a estudiant d’art i del meu treball com a pintor. No he deixat mai de ser un romàntic quant al fet dels qui m’han ajudat i els llos on he estat feliç. Un nostàlgic del tracte humà humanitzat.
L’històric camp de “Les Corts” que ens donà tantes tardes de joia ja ha passat a millor vida. Vaig trepitjar el “Camp nou” per primera vegada. Tampoc no vaig trobar gaires restes del “Dream team” que tantes alegries ens va donar fa uns pocs anys. Vaig sentir, però, una emoció grandiosa de tornar a veure en directe la camiseta blau i grana després de més de quaranta anys. Vaig cantar el “Blaugrana al vent” amb totes les meues forces. La llunyania no ha minvat el meu entusiasme per aquest joc tan simple, on onze jugadors corren darrera una pilota, però que ens ha impregnat una filosofia de vida.
Per Nadal vàrem tornar a Campredó, com ho fan els bons torrons a totes les cases. Per Nadal cada ovella al seu corral. Quaranta i escaig anys d’absència marquen qualsevol. Entre nosaltres fèiem apostes de les coses que haurien canviat i com seria la fesomia del poble avui dia. El tren, un Catalunya express, còmode i ben dissenyat, anava al seu pas baixant cap a la nostra terra. Només ens vàrem començar a inquietar, a sentir una sensació molt especial, quan arribàvem a la zona del Camp de Tarragona. Llavors l’ansietat va començar a prendre possessió dels nostres cossos. De sobte tenia pressa, hauria volgut que aquell vehicle fos d’alta velocitat i ens hagués portat en un tres i no-res als carrers del meu poble. En uns pocs minuts ja havíem creuat el Coll de Balagué. La vista de la central nuclear de Vandellós treia valor a la bellesa de les platges, empobria el paisatge. El poble de l’Ametlla de Mar i el de l’Ampolla ens varen donar la benvinguda. Ja no eren aquells poblets pobres de pescadors. Estan envoltats d’urbanitzacions luxoses i gaudeixen d’un port esportiu. Una mar blava amb fortes onades ens feia respirar sal. La Mariona, amb una cigarreta a la mà, estava molt emocionada en veure aquelles platges i em va començar a parlar de futures passejades vora la mar. Havíem de gauidr de la vida en calma, d’ara endavant. Jo estava distret, al·lucinat, endinsat en les meues cavil·lacions, contemplant el paisatge. El meu pols s’anava accelerant. Un fort neguit no em deixava calmar.
Les primeres oliveres de Camarles donaven pas al veritable retrobament. En veu alta i amb l’orgull d’aquell que vol que l’escoltin, vaig començar a recitar un bell poema, un dels tants que en Josep m’havia ensenyat feia 40 anys, i els quals encara conservava a la memòria:

La sequera et rosega
Et fa mal! Cria branca!
Dóna fruit! Creix! No paris
D’eixamplar el tronc! Poderós
Arbre a expenses del qual viuen
Aquells que més t’estimen
I somnien amb una collita genial.
El seu treball et menges
I, a canvi, dones el fruit d’una suor
Infernal, que només s’ho val
Quan veu la teua bellesa
En florir la primavera
I quan vénen els dies de Nadal.
Tu, olivera,
Ets l’arbre més pur de la terra
Donat el teu sacrifici per satisfer,
- com és de menester –
els desigs de la gent treballadora,
que et conrea amb tot l’amor
i mai estalvia la suor.

L’olor d’olivera i el vent marcava el nostre alè. Estava atordit de tants records que l’exili no havia aconseguit apartar de la meua ment. Mirava aquelles terres pam a pam. Veia piles de ferro i cartrons llençats a la vora de la via. M’hauria agradat poder cridar el poble Black i anar plegats a recollir-los amb la bicicleta. Els records estaven vius. Les enyorances revivien sentiments ancestrals. El meu altre jo prenia el seu pas.
A l’estació central de l’Aldea el tren va fer una aturada llarga. Els estudiants que venien de Barcelona varen baixar plens d’il·lusió davant de les dues setmanes sense llibres que els esperaven. Enguany valia la dita “Nadal en dilluns, festes a munts”. A nosaltres els segons se’ns feien eterns. El tren va arrencar i creuar les partides del Pla, la Pedrera i el Mas d’Ayuso. La finca gran on estava la casa gran dels Domènech. La Mariona va obrir la finestreta mentre contemplava amb silenci el seu paisatge de joventut. La casa no havia nascut, els racons de joc de la infància, els camps de treball dels llauradors. Els canyars del riu Ebre i el canal de l’esquerra revestit ens acompanyaven en el nostre retrobament. Quants records s’apoderaven de nosaltres! Aquell canal sense arbres on pescàvem el iaio, en Josep i jo aquelles tenques tan grosses, i si teníem sort alguna anguila; quan en Black podia agafar algun conill fèiem la festa del segle. Mentre pensava en un magraner que hi havia vora el canal, del qual nosaltres collíem una magrana i en donàvem fins i tot al meuj estimat gosset, vaig veure el reduït grup de cases que formen els nuclis de Font de Quinto i la Raval del Pom. Ja havíem arribat a casa.
El primer que vaig fer en trepitjar terra campredonenca fou anar a veure si encara es trobava en peu la caseta dels iaios a la vora del Roquer, la qual, com era d’esperar, ja estava totalment en runes. Però gosàrem entrar-hi. Vaig poder veure de nou la meua cambra, on el Josep em feia classes de dibuix i d’història, i la vella cuina de llenya on la iaia preparava els menjars. Els pensaments d’infantesa em feien caure les llàgrimes. Una gran tristor va apoderar-se de tot el meu cos.
Vàrem fer la visita corresponent a l’oficina del notari a Tortosa. Finalment vaig signar el darrer full. No podia pensar altra cosa que: “quanta paperassa inútil, quanta burocràcia incoherent, quants arbres s’han de tallar per no res”. Un funcionari ens va comunicar que tot estava llest. Havia arribat el moment. Vaig treure el xec bancari de la cartera amb precaució, car certes quantitats encara pesen en la meua ment. Va ser fet el pagament i immediatament vaig rebre les claus de la casa gran, de la gran casa. Eren les claus que ens obrien el nostre passat.
No puc explicar els sentiments diversos que m’envaïen, es mesclaven i confonien com en un remolí de vent huracanat. No hi ha paraules. Tenia la necessitat de recordar. La meua vida ha transcorregut amb les imatges donades per la infantesa, per aquells quatre murs ben conservats que encara impressionen qualsevol, per l’ambient que vaig viure quan era xiquet i que tantes coses em va ensenyar. La casa pairal del Mas de la Missa manté els aires de supèrbia. Els jardins presumeixen de colors, honoren la capella que va batejar la finca. Només obrir la porta he sentit l’eco de l’expressió: “Són molt seus, els Domènech”. Les xicotetes finestres de fusta li mantenen el caire rural, a la que ha estat durant dècades la reina de les masies. L’immens menjador conserva el caliu d’antany. Uns passadissos llargs comuniquen les espaioses estances. La nostra dóna al riu. La sola mirada a l’aigua de l’Ebre em refresca el cos i em fa tocar de peus a terra. M’han parlat de projectes específics, impecables, que m’asseguren fortuna. Ja se sap, quan es tracta d’afers de negoci tothom coneix a la perfecció què han de fer els altres i els agrada exercir de mestre savi en tots els oficis. En altres temps la finca havia estat productiva, però la vida canvia i el que ahir era blanc avui és negre. Avui dia està de moda la taronja. Per tot arreu es planten centenars de jornals de tarongers, fins i tot en els indrets més insospitats; de clementins i d’altres espècies el nom dels quals no recordo, malgrat que me n’han parlat detalladament un infinit nombre de vegades. Diuen que el futur està en el camp del cítric, que s’exporta per tots els països de la nova Europa que els grans poders estan construint, i els agrada especialment als alemanys, que és el que interessa. Cas que bufi el vent i les tiri al terra, les fan servir per embotellar suc i res no es perd. L’oliva, en canvi, està passant per una greu crisi. Els països rics no cuinen amb el nostre oli i, increïblement per al meu gust, prefereixen usar margarines i altres greixos gens gustosos ni saludables. És evident que si als països opulents no els interessa, prompte deixaran de pagar la subvenció de la Unió Europea i la ruïna es veurà consolidada.
Necessitaré un bon assessor. Millor dit, un bon pagès que n’entengui, que estimi la terra, que la besi i s’hi dediqui al cent per cent. L’experiència és la mare de la ciència. Jo he perdut l’arrelament al treball de la terra, el sentit comú que surt fruit del coneixement de causa, i sol no me n’eixiré. La terra s’ha d’estimar, més que no pas teoritzar-ne. Sóc, en moltes matèries, dels d’abans, dels que encara confien en l’experiència com a font de saviesa, dels que mai no fan cas del pronòstic del temps d’en Rodríguez Picó ni de cap altre metereòleg de la petita pantalla, sinó que creuen en el mal d’esquena que vol dir ventada, i recorden frases lapidàries com “Llampa a la marina, ventolina” o “Llampa a la serra, aigua a la terra”, i tants altres proverbis que són veritats no científiques, però veritats, al cap i a la fi.
Durant les primeres jornades al poble vam anar a saludar tots aquells més pròxims que encara vivien, que no eren molts, naturalment. Tothom es recordava de nosaltres, i ben segur de la nostra epopeia, i a molts els venien imatges vives de les nostres tragèdies familiars que ningú havia pogut oblidar i de les quals se n’havia parlat durant anys. Estaven encuriosits per saber què havíem fet realment durant tant de temps i com era que estàvem junts. No els era fàcil lligar caps. Veníem de dues famílies enfrontades ideològicament, quan al poble, després de 60 anys, encara se segueix dividint les famílies com a feixistes o roges. Així que vàrem donar peu novament a abundants xafarderies i es va parlar de nosaltres arreu.
En un vespre tan calorós que semblava de primavera, tot allunyant-me de la porta del meu jardí i renunciant a protegir-me amb els guants que la Mariona m’havia regalat pel meu aniversari, em sentia content i vaig sortir a estirar les cames. El passeig és un plaer del qual durant massa temps me n’havia privat absurdament. Per casualitat, mentre estava passejant tot sol, sense dirigir-me a cap indret en particular, pels carrers de la Raval del Pom i recreant-me en els meus pensaments, em vaig trobar cara a cara amb una dona que devia tenir la meua edat i no em treia en cap moment l’ull del damunt. La seua cara m’era totalment familiar, però recordava exactament qui era, ni molt menys el seu nom. Ella es va desacomplexar i obertament es va dirigir a mi i digué:
- Tu ets Maset “el del ferro”, el nét de Cinteta “la panissera”, que al cel estigui. Veritat que sí? Quina alegria de tornar-te a veure! Ja m’ho havien dit que havies tornat a Campredó. Ja ens pensàvem que no et recordaves del teu poble.
Sense que tingués temps de respondre, va continuar.
- Et recordes de mi? Sóc Cinteta “la del peix”. Jugàvem sempre de menuts aquí al carrer i més d’una vegada ens vam tustar. Jo era més dolenta que tu. Em recordo molt de tu. Sé que has triomfat en la vida i en parlem molt aquí al poble, cada vegada que surts al diari, i ens sentim molt orgullosos que siguis fill de Campredó. Ara fins i tot som de família. Qui ens ho anava a dir, de xicotets, quan ens estiràvem els monyos pels carrers! Segur que no saps que em vaig casar amb ton cosí Joan “el cabasser”, que éreu tan amics quan éreu menuts. Tenim dos xiquets i tres xiquetes. Tots els tinc casats i amb un bon sou, gràcies a Déu, menys el menut, que ja se li passa l’arròs. També tenim dos netets, que són els més macos de tot el poble. Podries venir a sopar amb nosaltres una nit d’aquestes. Li donaries una sorpresa molt agradable a Joan, que no et pots imaginar l’estimació que t’arriba a tenir. Creu-me.
I no es va poder estar de pregunta: - I no heu tingut descendència?
Durant el sopar amb la Cinteta i en Joan ens vàrem assabentar de gairebé tot el que havia succeït al poble durant aquests darrers 50 anys. La Cinteta parla pels colzes. La pobra tieta Pepeta havia mort poc després que jo marxés a Barcelona. Havia estat enterrada amb els meus iaios, tal com ella sempre havia desitjat. Tampoc havia durat molt més la mare de la Mariona, que passà a l’altre món vivint en una tristesa absoluta i sense gaire ajudes. Més sort tingué Mossèn Massip que arribà a complir un segle, com a bon exemple que mala herba... A en Miquelet “el beato” l’havien fet batlle pedani del poble durant els darrers anys del franquisme. No havia pegat un cop en sa vida però, com passa tan sovint, havia aconseguit una jubilació avançada per inutilitat, el dubte és si era mental o física. Per fi arribà la pregunta del milió: què se n’havia fet, del cabró d’en Palomares i de la resta de possessions de can Domènech?
El cacic del poble havia mort feia temps, l’any 1965, víctima de l’alcohol que li havia rossegat el fetge i de la vida desenfrenada plena de vici que havia portat durant massa temps. A l’enterrament gairebé no hi va assistir ningú. Només l’acompanyaren a l’església els caps de la Falange de Tortosa, malgrat que l’havien destituït com a Secretari General uns anys abans. Havia estat vivint amb la Cinta “la beata”, en pecat, ja que no podien casar-se perquè ell ja n’era, de casat. Durant el temps que varen compartir casa i llit, la cinta sempre anava senyalada de les nombroses pallisses que li propinava sense miraments.
El patrimoni que havia estat dels Domènech era una altra història al mateix nivell de dolorosa. Increïblement, en Palomares se l’havia jugat al pòquer. Quan ja no li quedava ni un ral, fins i tot va haver d’empenyorar les escriptures de les finques i es va quedar sense res. Hagué de viure del treball de la Cinta, a la qual també havia deixat en blanca. També estava devia salaris de mesos als antics treballadors, els quals només pogueren cobrar a la llarga, gràcies a un acord entre els bancs i els diversos propietaris que havien adquirit les finques a la subhasta. Aquelles terres, que durant tants anys havien donat feina a més de mig poble i estat històricament molt productives, havien canviat de propietaris moltes vegades des d’aleshores. El mateix Mas de la Missa havia tingut quatre amos ens els darrers deu anys.
La Mariona no va mostrar cap sensació, ni tan sols d’alegria, per la desaparició del seu marit “legal”, si és que el puc anomenar així, ni el fet de saber-se vídua li va donar cap satisfacció especial. Amb molta sang freda em comentà dies després que a tot tossino li arriba el seu Sant Martí. Tampoc en parlàrem gaire, de les terres, ja que l’alcalde Domènech, el seu pare, havia comès moltes irregularitats per adquirir-les i havia deixat moltes famílies a la ruïna.
Una grata sorpresa ens esperava. En Joan Marqués s’havia instal·lat al poble mesos després de la mort del dictador. És ja molt gran. Passa dels noranta. Té els cabells grisos i l’esquena encorbada, i un reuma que li fa difícil caminar. Però encara és un dels vells rockers que mai no claudica.
- Tomàs, t’he tingut a la memòria tots aquests anys. Com ens equivocàrem amb el SIAC! Ens barallàrem per no-res i Franco va morir al llit, per a vergonya col·lectiva. Sóc vell. Sóc fadrí. He passat mitja vida per aquella França per acabar sol i pobre. Encara crec en Catalunya i encara crec en el poder irreductible de la classe obrera. Em permets una pregunta? Ets encara comunista?
- Joan, pots comptar amb mi per a qualsevol cosa. Podem fer llargues xerrades i recordar els amics i els moments bons que visquérem. La nostra no fou una lluita de lucre sinó per ideals nobles.
- Veig que no em vols contestar. T’entenc. Tu i l’estimat Josep Soldevilla sou les persones més extraordinàries que he conegut. Tu ets d’una altra generació, per això has tingut més sort. A més, tens la Mariona.
Si aquestes eren les novetats que ens esperaven, físicament el poble era desconegut. Hi havia molts blocs de pisos nous. El vell temple parroquial de Mossèn Massip havia estat enderrocat i un altre de nou s’alça ara al bell mig de la plaça. Un edifici de disseny, amb una magnífica porta que recorda la història local, molt senzill en el seu interior, des del qual ben segur que s’envien missatges més fraternals que en la postguerra. El local on don Joaquín Ribera ens donava classe és ara un solar on s’ha començat a edificar un casal. Ja gairebé no queden carros, ni matxos, ni mules, ni sàrries, ni gaire gent jove que treballi els camps. Totes les famílies gaudeixen d’un mitjà de transport per desplaçar-se. Viuen més que confortablement. La indústria ha pres possessió de bona part dels terrenys de l’horta de Soldevila, i ha convertit la població en el centre econòmic de la zona.
Hi ha costums que el progrés no aconsegueix canviar, però. La gent surt al carrer i conviu amb els veïns. A l’estiu pren la fresca totes les nits. Aquesta és la gran tradició del diàleg humà, del veïnatge entès com a família més propera, de la convivència basada en el respecte i l’estimació. La vida humana queda reflectida al nivell més alt en les xerrades a la fresca d’un poble xicotet.
Algunes nits em quedava despert fins a l’alba. Sentia el silenci de la nit. Em delectava davant els sorolls sords que provoquen les nits de les terres sense quitrà. Com en un somni, contemplava uns gossets que corrien i unes dones velles que els donaven de menjar. Vaig sentir uns sospirs. Aquelles nits tindria un son retardat però plàcid. Les fragàncies nocturnes alleugerien la foscor. El món dels sentiments estava despert.
Han estat molts anys d’absència, voluntària i forçada a la vegada, podria dir. Molts anys de lluita política i armada, també de fugides i canvis de llar, d’amistats eternes i enemistats duradores, de passional amor i d’angúnia suprema, d’enyorança i de fam monetària, i també de treball intensíssim i de bastants èxits professionals. Però no m’he de penedir de res, ja que totes les experiències de signe molt divers han ajudat a consolidar-me com a persona. La caiguda del mur de Berlín i la turbulenta desaparició de la Unió Soviètica havien estat la mostra més gran del nostre fracàs ideològic. El règim pel qual havíem lluitat durant tants anys i l’estat que ens havia servit d’espill reflector ens ha deixat orfes. La dictadura del proletariat i la revolució de masses donava entrada al capitalisme més ferotge i a la globalització econòmica. Dins dels nostres cors més d’una idea s’estava morint. La mateixa burgesia, la classe social enemiga, la qual durant tants anys havíem volgut combatre i treure del poder, continua exercint el seu càrrec i ens recorda el seu paper.
Al nou Domènech, perdó, volia dir a l’alcalde, li va faltar temps per venir-me a visitar. Molt educadament em va felicitar pels meus èxits professionals i perquè, segons ell, havia portat dignament el nom del poble al llarg dels cinc continents. Després d’intentar demostrar-me els seus nombrosos coneixements d’art, que segurament s’havia llegit només una hora abans de visitar-me en qualsevol enciclopèdia, passà al tema que a ell li interessava i pel qual m’estava fent tants de compliments. M’havien preparat un homenatge públic, en el qual es parlaria de la meua personalitat i de la meua obra. Hi intervindrien els responsables polítics del municipi, els quals m’admiraven com a ningú altre. Seria un acte amb tota la formalitat i ho tenien quasi tot arreglat per al diumenge abans de les eleccions municipals. Em va demanar que m’ho pensés i que ja li donaria una contesta tan bon punt m’ho hagués rumiat, però marxà convençut que em tenia al pot ja que, com els passa a ells, m’encantarien els honors. I la meua resposta varen tenir, i el meu sí, que això desitjaven. Però a l’acte encara m’esperen i espero que ben asseguts i que hagin menjat i begut bé. Les coses no han canviat tant. Jo reconec que sóc un radical, que no canviaré mai, però no estic disposat a participar en aquest tipus d’autohomenatges, on personatges del tot mediocres es complauen d’autoescoltar-se i només pretenen utilitzar els artistes i literats per aconseguir quatre vots, que és l’únic que els motiva. El que menys els interessa és l’obra artística, la qual desconeixeran sempre. Ni l’entenen ni tenen la intenció d’entendre-la.
Ara, en aquests moments, estic amb tota la tranquil·litat del món assegut vora la finestra de la nostra nova habitació, que dóna just al canal de l’esquerra del riu Ebre. Em trobo aquí sense poder contemplar els grans plataners que el vigilaven i que l’especulació del 92, volia dir les excel3lents i necessàries obres de les Olimpíades, s’ha endut cap a Barcelona, mentre escolto un partit de futbol entre el Barça i el València, el nostre gran derbi. Justament fa uns minuts en Josep Guardiola acaba de marcar el segon gol dels nostres que m’ha alegrat la cara i la nit. Des de la finestra d’aquesta sala, contemplant l’antiga finca dels Domènech, que ara és meua, per a orgull dels meus avantpassats, m’és fàcil de recordar tot el que m’ha passat. Despert em veig envoltat d’un somni meravellós, en un estiu particularment pròdig, en el qual el sol havia fet treure al sòl totes les seues reserves, car mai no havíem tingut una tal abundància de fruita i de flors, mai la mar no havia estat tan caldejada i plena de peixos, mai tants ocells no havien tingut cria, ni sortit papallones per animar el camp amb els seus colors. Havien gemegat els arbres sota el pes de les cireres i tot el camp era un pur esclat de vida, i les activitats recol·lectores es duplicaven.
Veritablement els personatges públics tenim diverses càrregues a sobre i potser és hora d’acabar aquest període d’eloqüència i dedicar-me a mi mateix, oblidant pobres i rics, l’economia blanca i la submergida. Ni m’he adonat que passava la tarda, que venia el vespre, que les hores de la nit es feien més silencioses, més lentes. A dintre de la masia les hores han estat immòbils, tranquil·les a fora, quan ha parat de ploure. Tot el carrer ha anat agafant un aire endormiscat, una mica trist. La llum ha fugit de pressa i la claror del fanal reflecteix l’aigua de les basses. El silenci s’ha estès com un vel gruixut per tot arreu i regna.
La Mariona està molt cansada i dorm plàcidament com els àngels, vull ser romàntic. Mentre la contemplo, torno a veure la Mariona maquíssima dels anys 40 i alhora el cos envellit que presenta ara. Recordo amb pèls i senyals tot el que hem viscut en aquesta vida. Jo, que he conegut de tot, des de la misèria a la fortuna, des de l’amor fraternal dels meus iaios a l’amor carnal de la Mariona, de la vida intensa a Nova York a la tranquil·litat absoluta a Campredó, de ser considerat un perillós terrorista a ser investit Doctor Honoris causa, tinc molt en què pensar. He de reivindicar que totes aquestes experiències només valen la pena quan hi ha la paraula felicitat que les envolta i facilita el seu desenvolupament. I puc dir amb la bona plena que sóc i he estat feliç, i molta part de la culpa, no em sap greu de reconèixer, li dec a la Mariona Domènech. Divago amb sensacions misterioses, amb instints interns, que em forcen a un record viu, a reconstruir tota una història pròpia que retrata un temps que ha passat i ja no tornarà. Però el reivindico. No la fam i la pobresa. No l’alienació mental i cultural. No la prepotència dels poders fàctics i la repressió física i psicològica de l’individu. No l’ensenyament de la religió falsificada i la formación del espíritu nacional. Sí la convivència en família, Sí la casa oberta. Sí l’amistat solidària. Sí la unió col·lectiva. Si la renúncia del diner com a pare motor de totes les coses. Quan vaig tornar a sentir el caliu del poble, vaig pensar que em seria útil narrar la meua història personal per tal de comprendre-la millor jo mateix. Al principi fins i tot vaig arribar a creure’m que era un bon novel·lista. Després he continuat perquè no podia sinó reviure-ho tot plegat, reassumir-ho. En tot cas, m’he divertit molt redactant-la. Ha estat una experiència del tot alliçonadora.
Els records tantes vegades aguanten l’estima i l’admiració per la terra que t’ha vist néixer, així com un bon poema que afalaga les virtuts de la natura, alhora que reflecteix les olors i els sabors de la vida d’un poble. La Mariona en sap molt, de poesia.

Velles oliveres, verdes paumes,
El so dels pardals, les fonts que ixen
De paisatges soterrats d’il·lusions
Els olis i els romanis,
Moltes romegueres i roselles
Figues de moro i panses.
Aire de serra olor de sal,
Gavines i tords estan conformes
Conviuen amb sal i argila.
Capvespres, capblaus i rojos clars.
Pedres en terra argilenca
Roques que callen en el temps
Moltes esparregueres broten,
Mates verdes vora els camps,
Cabrits i ovelles s’alimenten.
Xiulo a l’eco de les serres
Em respon el calamar d’aigua salda.
Bufa el gregal un bell missatge
Del fons del mar escolten les algues
Les salines graven els sons i embassen
Les llengües que comuniquen
Nobles idees.

Ara cal que ens acabem d’establir a Campredó i que ens habituem a la vida d’un poble xicotet. No sé encara si obriré un taller o gaudiré d’una merescuda jubilació, depèn del que el cos em demani. L’única i potser darrera idea que sí que tindrà importància per als anys que em queden de vida, la podré portar a terme quan es desperti la Mariona, quan hauré de trobar el moment adequat per demanar-li que sigui la meua esposa “legal”, per a la resta dels nostres dies.

Campredó, hivern de 2001.

La novel·la Tomàs Serra (19)

2008-01-20T22:29:00.000-08:00

7
MÈXIC
Unes setmanes després de la dissolució del SIAC, la Mariona i jo vàrem apostar per un canvi substancial en les nostres vides. Ja res no ens vinculava a Andorra. Ja no ens trobàvem tan a gust. Havien succeït massa esdeveniments que no podíem deixar passar per alt. Hi havia massa energia negativa que ens envoltava. La vida ens demanava un nou gir de molts graus. No ens venia de nou. Ja estàvem acostumats a fer fugides, a capgirar el contorn de la nostra existència. Els Pirineus havien estat un lloc magnífic d’acolliment i una reserva paradisíaca d’inspiració artística. Els conflictes personals i els recels polítics havien tornat a fer-nos mal. Vàrem fer cap a Mèxic. Crèiem que aquesta era la millor manera de començar autènticament de zero, mentre intentàvem superar l’accidentada mort d’en Josep i ens apartàvem de l’ambient enterbolit que ens havia envoltat durant els darrers mesos, del qual no se n’havia escapat ni tan sols l’emissora de ràdio, que també acusava una intensa problemàtica interna a causa dels maliciosos personalismes que impedien el correcte funcionament. Els exiliats polítics catalans érem el més clar i trist exemple de col·lectiu que deixava triomfar les desavinences. Malgrat el poderós enemic comú que teníem, un règim que es mostrava totalment infranquejable i sense fissures, nosaltres preferíem barallar-nos per dirigismes estèrils, per episodis tan estúpids i ridículs com on situar un punt o una coma dins d’un document polític que no se l’havia de llegir quasi ningú, fora de nosaltres mateixos, però que havia de ser el punt culminant del camí que ens havia de portar a canviar el destí del país.
La Mariona, com gairebé sempre, va posar el dit a la llaga: - Som els millors aliats de l’enemic, mentre preferim seguir creant friccions i malentesos per temes sense cap transcendència.
El fet de triar Mèxic no era casual. El país de les ranxeres es va convertir en terra d’asil habitual, nova pàtria per a milers de catalans i republicans. La nostra llengua regnava als bars i places de la majoria de ciutats de l’estat asteca, que havia esdevingut una xicoteta Catalunya a l’altra banda de l’oceà. Vàrem ser acollits amb els braços oberts dins l’afectuosa colònia catalana. De seguida vàrem tenir molta sort. La Mariona es va posar a dirigir l’històric fulletó del casal català, “Xaloc”, a fer classes de llengua catalana als fills dels exiliats i altres mexicans que estaven interessats a aprendre la nostra llengua, i a treballar en una emissora de ràdio de caire independent.
Mentre que a mi, tot i que vaig tardar una mica més en tenir fons d’ingressos, diguem-li estables, tampoc no em va ser gaire difícil guanyar-me un nom. Als pocs mesos de residència ja se’m convidava a fer ponències d’una certa importància als centres d’art. Només un any després vaig inaugurar la primera exposició al territori americà de la qual encara en guardo un gran record. No puc evitar ser molt sentimental i recordar certes exposicions com a emblemàtiques, a desgrat que aquesta era bastant menuda perquè estava formada estrictament per composicions mexicanes. Gaudia d’un taller propi amb diversos aprenents i futures figures de la pintura asteca al meu servei. Tenia un bon futur en perspectiva. Tornaria a parlar de la inspiració que arriba a un artista en moments de màxima tranquil·litat d’esperit i d’oblit total d’altres cabòries. Tornaria a parlar de les noves tècniques, de la meua lluita constant per la recerca del dibuix perfecte, de la caricatura sistematitzada, de la bellesa i perfecció de les mesures en tot el treball.
La natura tornava a prendre el seu lloc, a exercir els seus encants i a sentir-se preeminent, a enganxar la ment artística a uns graus determinats que porten a la recerca de la cosa bella. El relleu mexicà és molt variat i accidentat. Una gran part del territori està cobert per la sabana, amb arbres dispersos i amb herbes perennes i alguns arbusts. Els deserts i subdeserts ocupen una gran extensió, allunyant-se de la humanitat. Panís, blat, civada, arròs, ordi i melca són el fruit del dur treball de la terra. El monsó es deixa sentir i fa tremolar. Es fa amo natural per on passa. Els rius són poc importants, molt curts i de pobre cabal. Per a nosaltres és terra nova, aires nous, fruita tendra. A voltes el vent comença a bufar pluja. Ens banya. Una persistent sensació humida ens feia sentir tranquils i estranys a la vegada. La respiració costa. Les alçades mai no perdonen.
L’Orfeó Català havia creat un ambiciós entramat d’oci per a socis i acompanyants. Disposava d’un concorregut restaurant en el qual podíem tastar els més exquisits plats que representaven la millor cuina catalana. Teníem escalivada, recapte i pa amb tomàquet i pernil salat a la nostra disposició. Agafant com a espill aquell magnífic Barça de les cinc copes, on brillaven en Kubala, en Cèsar, en Kocsis, en Ramallets i després en Luisito Suárez, vàrem fundar un equip de futbol, de balompié, l’Atlètic de Catalunya, que començà a competir en la lliga del districte federal, a la direcció del qual em vaig integrar per fer costat a un nou company que venia de la nostra terra, en Joan Cid i Mulet, un intel·lectual de primera categoria, natural de Jesús, que havia estat regidor de cultura de Tortosa fins l’any que conclogué la croada. El seu mèrit va recaure en salvar els històrics arxius de la ciutat bimil·lenària. També és l’autor de la gran novel·la sobre la guerra civil a les Terres de l’Ebre, Destins.
Ell fou qui em posà en antecedents sobre la primera presència campredonenca a Mèxic. El pintor Francesc Llop i Marqués, d’afiliació impressionista, que hi visqué durant tota la primera dècada del segle. Un diumenge a la tarda vàrem fer una visita al museu municipal de pintura, on hi havia uns quants exemplars de l’obra llopiana. L’aventura mexicana havia estat molt productiva. La seua paleta s’especialitzà en les figures humanes i els bellíssims paisatges, així com va deixar una magnífica petjada decorativa en diverses esglésies. La figura d’en Llop em va apropar novament als orígens. M’emocionà saber que un altre artista nascut al meu poble pogués presumir d’una obra molt destacada, justament amb un estil totalment diferent al que jo practico. No cal dir que Campredó estava lluny al mapa, però molt prop al pensament, tot i que el meu camí estava a Amèrica. No hi havia cap possibilitat de marxa enrera.
El literat jesusenc em va regalar un llibre, publicat en una impremta tortosina a principis de segle, que em féu despertar una molt viva nostàlgia de casa, dels iaios i de la vida anònima que ara no em podia permetre. El primer capítol d’aquesta narració de ficció semblava retratar el iaio Andreu.
“Vaig nàixer en un poble situat a les muntanyes de Terol, quasi a la ratlla que separa aquesta província de la de Tarragona. El poble és pintoresc, envoltat de serres que s’estenen formant una extensa cordillera. Barrancs, penyasegats, passos estrets entre parets de roques tallades, espessos boscos de pins, unes mines de carbó, un pantà i un rierol varen ser l’ambient salvatge que va envoltar la meua infantesa. El meu pare conreava unes terres que havia heretat. Era fort i corpulent com un roure, tenaç i laboriós per al treball, in d’aquells homes que naixen al poble i volen morir allí, que no alteren així com així els seus costums. La meua mare, filla també del poble, era bastant més jove. Sabia mantenir-se bella però el destí li havia assenyalat un camí de resignació. Quan vaig complir els cinc anys la mare em va portar a l’escola. Al senyor mestre, un vell de rostre afable, amb uns ulls grans i una dolça mirada, li va dir en acomiadar-se: tingui interès en ell, no voldria veure’l com el seu pare. El bon home va assentir amb un lleu moviment de cap i somrigué. Presidia la sala, la tarima, la taula i la cadira del professor. Darrera, penjat de la paret, un Sant Crist. A la dreta, un mapa d’Espanya i a l’esquerra la pissarra negra, gran, amb un marc de fusta. A través dels vidres d’uns finestrals amples, a costat i costat, es veien camps, arbres, horts envoltant els cases del poble”.

Vaig tenir sovint una relació d’amor i odi amb uns quants escriptors teòricament esquerrans de diverses parts de Llatinoamèrica, que mai no han volgut entendre les reivindicacions catalanes i moltes vegades han actuat com a cinquena columna del desviacionisme i ambaixadors de la causa dels opressors. Contràriament, sempre vaig ser rebut amb els braços oberts a Cuba, ja que sempre he estat un crític contundent de l’imperialisme imperant. Novament una de les frases cèlebres de la meua companya serveix per a descriure la meua forma d’actuar: - Has navegat contra corrent, t’has aliat amb els grups minoritaris, per això sempre tens les de rebre.
Durant l’any 1960, després de cursar una competició molt estreta, vaig ser nomenat Professor titular d’Art modern a la Universitat de Guadalajara, que era el centre neuràlgic del col·lectiu pictòric mexicà. Ens vàrem mudar a aquesta ciutat, on hem tingut la nostra residència oficial durant els darrers trenta anys, encara que només hi hem viscut a temporades més o menys llargues. Vaig poder dedicar-me íntegrament al meu treball. Em vaig allunyar de les activitats polítiques. M’havia desmotivat. Estava en un moment d’esplendor artístic que no em deixava concentrar en res més. A Guadalajara, terra dels més famosos mariatxis, vaig poder realitzar uns bons treballs d’investigació sobre la cultura que envolta el cubisme i sobre la capacitat de trencar la simetria tradicional. Les meues classes universitàries habitualment han estat força concorregudes. Molts estudiants demostren sentir-se entusiasmats pels nous fenòmens artístics. He d’admetre que en l’estricta preparació de les classes teòriques aprenia moltíssim. Cada temari nou ha estat om un repte especial que m’ha permès d’eixamplar molts coneixements que després he pogut posar en pràctica. Vaig gaudir d’uns anys força esplendorosos. Se m’obriren les portes de bat a bat per fer grans exposicions a les millors pinacoteques del país amo del món. La ciutat de Nova York es va convertir en la nostra segona residència. Vam adquirir una casa allí, que encara és de la nostra propietat. La Mariona mai no es desfaria del seu lligam més valorat amb la ciutat que li va posar a l’abast tots els somnis.
La Big Apple no em fascinava precisament. Era massa gran, un monstre. La trobava molt freda, no debades allí m’era difícil trobar la inspiració. A la Mariona, en canvi, que s’havia convertit en la meua marxant i en la veritable companya que tot artista necessita, seguint el proverbi que fa referència que al costat d’un gran home sempre hi ha una dona més gran, li encantava. Caminava per la cinquena avinguda amb la mateixa seguretat i confiança com si estigués al carrer major del nostre poble, s’hi sentia com a peix dins l’aigua i coneixia a la perfecció el tarannà dels nombrosos artistes i comerciants de la ciutat. Ens vàrem obrir un gran mercat que ens serví de pantalla ideal per aconseguir una excel·lent difusió a la resta del món.
La vida a Nova York era intensíssima, però era el que necessitàvem si volíem fer diners. La Mariona se les apanyava per aconseguir exposar a diverses galeries alhora. El ritme de vendes durant tota la dècada dels 60 fou espectacular. Fins i tot durant els mesos que ens recollíem a la pau de Guadalajara, rebíem encàrrecs importants de la metròpoli. Com els negocis manaven, hi havíem de tornar amb urgència, la qual cosa em desagradava a mi, però la posava molt contenta a ella.
L’edifici on residíem era al mig de la llarga illa de cases que va del carrer 114 al 116, just al sud de l’església de Riverside i la tomba de Grant. Està molt ben cuidat, amb els poms de les portes abrillantats i els vidres nets. Té uns aires de sobrietat burgesa que a la Mariona li resultaven fascinadors. La ciutat mai no descansava, abraçada per la llum del riu i dels colors més enllà dels seus horitzons. Els cotxes són un mobiliari caòtic que cansen en el seu consum. El petroli brilla al solc de les rodes i encercla les ànimes. Els carrers sencers semblen indicar els sentits adormits de les humanitats. Els carrers urbanitzats s’escampen fins a l’infinit. No s’acaben les seues dimensions. Els homes es fan menuts. Fins i tot el cel nocturn sembla vague en surar el fum a la claror dels estels.
Una ciutat immensa com aquesta és ideal per fer tornar els homes egoistes i mancats de tota mena d’interès per res absolutament. En les reunions casuals o voluntàries, i en les festes pedants, només poden tractar breument de vulgaritats. Ells presenten només les fredes superfícies dels caràcters. Tot és això, superfícies. En canvi és al món rural on podem eixamplar els nostres sentiments. De bon grat ens lliurem de les fredes formalitats i civilitats negatives de la ciutat, foragitem els hàbits i obrim el cor. Facilitem l’arribada al voltant nostre de la vida culta per tal de desterrar les cadenes. Adeqüem les nostres llars, tant per a un benestar flagrant com per a l’exercici camperol. Llibres, pintura, música, cavalls, gossos i jocs de tota mena els tenim a mà. Amb un veritable esperit d’hospitalitat, podem gaudir dels nostres hostes, sense llegar-los ni influir-los, proveir-los dels mitjans de diversió i deixar que cadascú s’inclini per allò que més li plagui.
El gust de nosaltres, els catalans, pel conreu de la terra i per allò que anomenem jardineria de paisatge no té cap rival. Hem estudiat la natura intencionadament i descobert un sentit exquisit de belles formes i harmonioses combinacions. Res no pot ser més imponent que la magnificència de paisatge en els nostres parcs. Prats amples s’estenen com llençols d’immensa verdor amb tires d0’arbres gegantins d’aquí a allà i grans piles de fulles. Els porcs senglars corren pels boscos, les llebres salten i els caçadors estan a l’aguait. El rierol ha après a voltar els meandres més naturals o a eixamplar-se dins d’un llac. Tot això són només uns pocs dels aspectes de l’escenari d’un parc.
La Mariona havia agafat la ciutadania nordamericana. S’havia enamorat de la cultura americana i del món anglosaxó, molt més pragmàtica i menys sentimental i reivindicativa. S’havia cregut allò del somni americà. Havia après la llengua i la dominava fins al punt d’usar-la literàriament:

When the night falls upon town
Light flies unstoppable and stands
Above, in hill’s eyes
Peace reigns in the park
And birds sing in dreams
With tender words and kissed.
Quiet is a cloudless night
The stars do move and shine,
While everyone sleeps tenderly
Apart from me, the strangest one.
I’m awake and see
The yellowy moon watching life go by.
There’s no way to avoid
A rare feeling at night.
Vaig exposar en algunes importants ciutats d’Europa: roma, Londres, París, Florència, Moscou. Va ésser la Mariona qui es va encarregar de tot. No vaig assistir a la inauguració de cap d’elles durant aquests llargs trenta i escaig anys de residència al nou continent, malgrat que vaig rebre pressions dels organitzadors i crítiques de tota mena, ja que vaig prometre que no xafaria el vell continent fins que decidís tornar a la meua Catalunya natal. Era una tossuderia com qualsevol altra, però sempre he estat un home de principis, i més amb els temes que toquen de prop i que amaguen molts sentiments. Encara tenia en ment les raons que havien forçat la nostra fugida. M’havien cremat els ideals. Ben lluny em sentia millor. A més, hi havia una altra raó de pes, jo preferia la vida bohèmia de Guadalajara a tot l’estrès que suposava organitzar actes majestuosos per les ciutats més grans del món.
No he estat mai un vanitós, un cregut, com en deien al meu poble. He tingut clar que la fama que els quadres m’han donat és només important quant al fet que reconeix una bona feina artística, i m’ha permès de viure més que confortablement. En absolut ha estat mai una qüestió d’ambició, o un exemple d’aquells que mai no en tenen prou i viuen obsessionats pels diners. L’art ha estat una manera de realitzar-me personalment, m’ha eixit de dins, mai la millor manera d’enriquir-me.
De fet, el 1984, tot i ser l’any Cruyff, em vaig col3lapsar. No podia continuar dedicant-me exclusivament a crear. No podia pegar una pinzellada. Era el meu desig intern no tornar a dependre de rellotges, ni de terminis de producció, d’exposicions exigents i crítiques més o menys encertades. Vaig tornar a sentir el deler de provar la vida camperola, de conèixer el missatge dels més pobres de ben prop, de viure a nivell de subsistència. Sentia enyorança dels orígens, un crit que m’empenyia a deixar-ho córrer tot.
La immensitat territorial mexicana afavoreix la varietat. Una impactant diversitat humana amb els seus paisatges i els seus vestuaris. Vaig visitar el país. Sol. La Mariona comprengué el meu estat emocional i va estar d’acord que els nostres camins temporalment se separessin. Vaig viure experiències inoblidables amb els camperols. Novament vaig trepitjar la terra i vaig comprendre el significat de la paraula pobresa. Tota una gent treballant de sol a sol per ben poc. Compartint menjars i llit. Vaig aprendre de nou a apreciar els sentiments humans per damunt de totes les coses.
Mèxic ha estat governat per una mena de partit únic durant els darrers 70 anys. La situació dels pobles indígenes mereix una condemna internacional. _en canvi, el primer món calla. Els hauria de caure la cara de vergonya a tots els que s’anomenen governants de la civilització. El meu jo lluitador estava eixint. Grups armats i revoltes eren el pa de cada dia. Tornava a sentir el cuquet de la revolució. Aixecar-me davant dels qui em demanen romandre de genolls. Així ho havien fet el Che Guevara a Bolívia i Augusto Sandino a Nicaragua. Els llibertadors José Martí a Cuba i Simón Bolívar a la Gran Colòmbia. Sentia la crida d’en Zapata. Les seues idees encara eren vigents. M’imaginava la veu d’en Josep explicant-me la història d’aquest heroi nacional mexicà:

Emiliano Zapata fou el campió de la reforma agrària. Va lluitar amb diverses guerrilles abans i després de la revolució mexicana del 1911 al 1917. Era fill d’un camperol mestís que entrenava i venia cavalls. Quedà orfe als 17 anys. De ben jove va ser arrestat per haver-se rebotat contra els decrets dels responsables d’hisenda que s’havien apoderat de les seues terres. Encapçalà una nova revolta que va fer fugir el dictador Porfirio Díaz. Va participar activament en el Pla Ayala que renovava l’esperit de la revolució, demanant el retorn de la terra que els havia estat promès, amb l’eslògan “Tierra y libertad”. Conjuntament amb Pancho Villa va formar un exèrcit d’alliberament format per 25.000 homes, que pretenien aconseguir nomenar un president civil. Va crear comissions agràries per distribuir la terra i va dedicar moltes hores a supervisar el treball per tal que no hi hagués favoritismes o que els grans terratinents poguessin corrompre els membres revolucionaris. Va impulsar el Banc de Crèdit Rural per facilitar el desenvolupament agrícola de les regions més pobres. L’exèrcit del General Carranza el va liquidar. L’home ha mort però el mite ha nascut. Hasta la victoria, siempre!

Vaig pensar en muntar una escola. Tots els nens i les nenes del món tenen el dret a saber llegir i escriure, tot i que en molts casos, com bé recordava el iaio, la lletra no els omplirà l’estómac. Però un mestre mai no fa mal. El contacte amb la canalla em va proporcionar felicitat plena. No hi ha res més bonic que el somriure d’un xiquet, la seua innocència i espontaneïtat.
- Profe, usted está malo hou. No sé. ¿le hemos hecho algo?
- ¿Está muy lejos su pueblo?
Vam adequar un local que havia servit per a guardar mules. No teníem pissarra ni guix. No disposàvem de llapis per tothom. El paper també era escàs. Usàvem unes fustes llargues damunt d’uns troncs rodons com a seients. Però eren diligents. La lletra els entrava. Primer llegien amb dificultat, després amb fluïdesa. Alguns van aprendre a escriure sense faltes. Em meravellava l’actitud d’uns nois, que feien cara de gana, de misèria absoluta, però reien, tenien el rostre clavat amb un somriure. S’enfrontaven a la vida amb optimisme i tenien interès per superar-se. Com més tens més vols, diu un proverbi savi, i com menys més valores les coses.
Vaig fer noves amistats. Vaig tornar a experimentar què signifiquen veritablement aquestes lletres. El Julio, el Pibe, el Choco, el Comandante, la Julia, i tants d’altres. Gent de pell resseca i cor com una pedra. Incombustibles directors del dia a dia. Ciutadans del jou. Jo, en canvi, era l’afortunat que podia eixir quan volgués. El meu diari va tornar a ser l’eina d’expressió de les sensacions fortes que m’omplien, el confident amb el qual aprenia ratlla a ratlla, com en aquesta narració sobre uns recollidors de cotó amb els quals em vaig unir durant una feixuga estació:

I el dia següent, quan ix el sol, amb els barrets amples i les cistelles enormes, deixem la barraca silenciosos. Els cossos encara engarrotats, els cotoners ens esperen. Mires cap a un centenar de quilòmetres quadrats i veus una imatge idèntica. Molts cotoners no han vist cap paisatge diferent. És un treball molt simple, però terrible. L’habilitat de cadascú ajudarà a reforçar l’arrel de l’existència. És la benzina que t’alleujarà el camí. Ens col·loquem un llarg sac blanc damunt l’espatlla dreta, molt llarg, la cua toca el terra. La idea està en posar el cotó entre les puntes dels dits. Poques vegades és fàcil en un llaç de cada deu. Cal usar l’instint, la intel·ligència i la manya combinades, per tal d’evitar retardar-te o tenir pèrdues en els llaços. Cal veure amb rapidesa quin està massa podrit o brut per al consum. No ens podem permetre endarrerir-nos massa, ni tampoc gaires equivocacions. Molts polítics savis han exposat les seues grans esperances a expandir la producció agrícola a través de la irrigació, que els permeti més d’un conreu per any, si el pagès està disposat a treballar fort. La majoria de camperols no són receptius a les noves tècniques. Tenen por dels nous models. No creuen en la possibilitat d’una vida millor. En aquest paradís pobre les ombres dels arbres es balderegen lleument mentre les fulles xerren entre elles. Llavors, quan la nit vesteix de foscor el paisatge, tasto la llum de la lluna plena. Ho faig tantes vegades com puc, acompanyat d’amics de debò. Les cares cansades després d’un dia d’activitat gaudeixen de la noble cara del satèl·lit.

La nit de tornada a Guadalajara, la Mariona va estar esplèndida. Em va fer gaudir com en els millors temps de joventut. Sacsejat per dintre, les mans eren poques per recórrer el seu cos, l’escalfor de la pell, la duplicada esveltesa dels pits, el volum precís de les natges, el desig dels racons secrets, la salabror dels ulls i de les cuixes. Com la desitjava! No podia més! Estàvem sols, ensordits, deslligats de l’univers sencer. El món es desfeia a dintre. El plaer girava entorn nostre. Sentia la Mariona, els llavis, la boca, el sexe, els braços, les cames. Un teumeu imparable. Vaig entendre definitivament el lligam que m’unia a ella. Era desig, era sexe, era admiració, era amistat, era AMOR.
Per acabar de narrar les meues experiències mexicanes, he de recordar el moment en què em van atorgar el títol de Doctor Honoris Causa per la Universitat de Guadalajara, com a mostra de l’estima que la ciutadania i la institució em tenien, de la qual en volien deixar constància. Un home nascut a un poble tan menut com Campredó, d’avantpassats pobres, que vingué sense béns ni fortuna ni cap d’aquells títols que a les ciutats distingeixen les famílies assenyalades de la vulgaritat del poble. Sense haver rebut l’educació que respecten les classes dominants. Conreava un dels oficis amb més prestigi intel·lectual. Haia tingut la desgràcia d’haver de lluitar contra el govern de la seua terra i haver de fugir molt lluny, i la fortuna de tenir art en les seues venes. Aquesta era la targeta d’identitat amb què m’honoraven.
En la lliçó magistral que vaig pronunciar en llengua catalana, no em vaig oblidar ni d’en Josep ni d’en Vicent, ni de cap dels que hagueren de sofrir l’exili, i en especial d’aquells que havien mort per totes les causes justes. La vaig titular “un artista, una persona”, amb la intenció de fer un resum de tots els moviments que m’havien influenciat en la vida, i de no desvincular mai el jo pintor del jo persona, que restaven eternament units.

La novel·la "Tomàs Serra" (18)

2008-01-19T23:56:00.001-08:00

La mort d’en Josep va suposar també una ràpida sentència per a la nostra organització. La dissolució del sIAC estava cantada. Ens havíem quedat sense el liderat que ell exercia entre les diverses tendències del grup. Era de suposar que era jo qui havia de substituir-lo, però ni vaig rebre el suport d’una ampla majoria de militants, ja que estava alineat en la tendència més nacionalista, ni tampoc tenia la força moral per poder-me enfrontar a aquell repte. Vàrem celebrar un congrés extraordinari per debatre el futur del grup, malauradament ja sense el número 1, durant el qual vàrem poder acabar de constatar les greus discrepàncies que ens separaven ideològicament. Fins i tot les antipaties estaven agafant un to personal. En veure per on s’encaminaven els esdeveniments, el sector internacionalista que encapçalava la Neus havia agafat un carreró sense sortida i podien fer autèntics disbarats, a més havien rebut l’entrada de nous militants que més que patriotes semblaven mercenaris. La crisi era irreversible.
Vaig voler destacar que no ens havíem de penedir de res. Havíem intentat portar uns anys de lluita patriòtica. La ideologia que havíem estat defensant havia tingut com a punt de mira a la vegada l’estricta defensa de la pàtria catalana, de Salses a Guardamar i de Fraga fins a l’Alguer, i les classes socials més desfavorides. El SIAC havia estat una experiència prematura, on havia regnat exclusivament l’idealisme però poc el cervell. Havíem perdut massa temps en picabaralles internes i en debats ideològics inútils. Hem de pensar, però, que a despit del nostre fracàs programàtic, de les experiències negatives sempre es pot aprendre quelcom. Els moments estaven sent depriments. La Mariona i jo no sabíem cap on encaminar el nostre futur. Em vaig refugiar en els meus escrits, en el meu diari peculiar, el qual era la viva veu de la impotència.

- Ha passat el temps de Nadal. Enguany els dies han estat diferents, fins i tot els reis mags s’han oblidat de mi. No els he escrit la carta ja que no tenia res per demanar-los. No vull ser egoista i pensar en mi, prou problemes hi ha en la nostra societat. La neu ho cobreix tot. Hem entrat al gener, el mes que menys m’agrada de tot l’any, i s’ha entaulat el vent. Pot durar dies, setmanes senceres, per desgràcia. Un any que estava inspirat pintant vaig sentir gemegar el vent, a les finestres que no paraven de moure’s, un nombre inacabable de dies i em molestava, la humitat mantenia els llençols en una fredor enganxosa; la humitat freda em posava la pell de gallina, em donava un calfred com si fos febre. El vent sap com posar-me malalt.
De vegades aquest vent, quan arriba el crepuscle del vespre, cau amb la lentitud d’una parpella que es tanca dolçament, m’estarrufen les celles i piquen de debò; però de vegades no cau i bufa tota la nit amb una monotonia aclaparadora que dóna un maldecap tan gran que fa ressonar les parets del cap com un timbal; amb un so horrorós que gairebé fa basarda, llòbrega i malenconiosa.
Arran de l’alba, de matinada, el vent es troba sempre en la mateixa direcció bufant amb un eixelebrament fatigat, amb una tenacitat absolutament inútil, humit, morat, llefiscós – molt a to amb les setmanes de quaresma i amb el carnestoltes que disfressa la nostra essència, el sol esmorteït i l’aire endreçat en mal sentit. Aquest és el vent dels inferns, dels càstigs divins, si jo cregués en un Déu castigador, en un ésser suprem valedor dels nostres destins, la qual cosa no he fet mai.
A les hores de sol la inspiració em venia. Sóc mediterrani. Recordo la meua essència i el meu origen. Em donava vitalitat i emprenia qualsevol tasca. La Mariona sempre em deia que m’agafaria una insolació i que no sabia com em podia concentrar quan la meua pell transpirava litres e suor. L’olor de les primeres flors de primavera era una altra causa d’excitació. La flama del romaní, de les argelagues que tantes vegades m’han punxat, i sobretot de les roses, les més amoroses de totes les flors, que tants cops m’han ajudat a lligar amb dones de gran bellesa corporal, amb les conseqüències posteriors que m’alegraven el cos.
El vent passa les hores rebolcant-se en els sembrats, que ara són petits, vius. Les pobres ovelletes el sofreixen. Incita que aparegui el color lila, el soroll xisquillós que tant molesta. Arrenca les arrels de les flors dèbils. La debilitat és un defecte una malaltia que t’engoleix i t’arrossega fins a l’abisme. Jo ara sóc dèbil. M’estic constipant. Sento un calfred per l’espinada, entre la camisa i la pell. M’excita el desig de marxar i el desig de tornar, l’ànsia de rompre i l’enyorança de la pèrdua. És el vent de la febre, com ja he dit anteriorment, el vent que transporta el perfum de les roses. Incongruències.
A mi m’agrada el perfum de totes les flors. Sembla que no sigui jo, que estigui escrivint en Novalis, que encara busca la flors blava i es morí abans de complir-ne 30, de desencant. És molt possible que el que acabo d’escriure sigui absolutament greu, una cosa passada de moda, un pur anacronisme sense estil. Ho és? La meua ignorància és enciclopèdica. De tota manera em sembla que els clavells espectaculars són inodors i que les roses, que són les flors més meravelloses de la naturalesa, fan olor de vida. No m’importa usar aquesta retòrica que abans m’avorria.
Enyoro la nodrida primavera que mostra per totes bandes l’esclafit de les branques en flor. Aquella pluja fina que no ensordeix, alimenta els nostres somnieigs. Em sento entumit, fred. Corren arreu pels camps florits omplim-nos de l’olor de les flors silvestres, de l’esplendor daurada dels matins, dels migdies esbatanats de llum, del degoteig de bresca emmelada dels capvespres. Sentim el flabiol dels grills agullonant la tarda. I un rastre de veus furtives eixamorant-se al sol. Al nord tot es desperta a la vida, i els prats esclaten del color de l’iris de les flors boscanes en el temps dels enamorats.
L’amor és un mot inoblidable. Una sensació que em fa agafar un llapis i escriure. En Josep n’escrivia, de coses belles i de cants a la vida. També gosava cantar als sentiments, a la puresa, a l’honestedat a la bellesa interior, que la paraula amor concentra. Recordo un poema en especial, que va composar un dia del tot normal, en el qual cada vers tenia el seu sentit:

Diuen que els versos es componen dins l’ombra
I que de la fèmina ja s’ha cantat prou
I el vers que is de la meua ploma
Per raó gaudeix d’un sentit nou.
Torno esverat d’escoltar la multitud com crida
Ja que desconeix la joia de glossar;
A nit el nostre amor fou un somni
I avui el té un blau més clar.
I m’he despertat amb ànsies d’estimar-te
I d’oblidar el passat i la dissort,
I l’inexplicable divagar en les ombres
Del somni que és la vida amb passió.
Totes les meues inquietuds passades
En la tendresa del mirar m’has pres;
L’eterna veritat mai l’he entesa
I avui comprenc la dolçor del teu ser.
Estima’m, coret, que el moment s’aproxima
Amb il·lusió en totes les contrades
D’aquest amor que portem a dintre
Les hores que vindran i les passades.
Deixa’m sentir entre els teus braços
L’alba ha il·luminat el meu deler,
Besa’m coret que estem vivint la vida
I encara hi ha molt perfum en el roser;
Encara hi ha un estel que ens il·lumina
Com una guia de la nostra bona sort
Encara hi ha una imatge plena i divina
Superior a la vida i també a la mort.

Hauré de canviar de tema. Fa molts dies que no estic per cants a l’amor ni a res. La tendresa m’entristeix. No recordo els darrers versos que vaig llegir. En canvi, sí que recordo una època en què llegia poesia cada dia, i gaudia de la vida, de l’ànima i del cos. Aquella època que ja no reviuré. Un hivern vaig començar a llegir en llengua original el “Jo Claudi”, l’obra mestra de Robert Graves, un dels poetes més universals i un excel·lent narrador. Només llegia llibres on els personatges principals eren uns incompresos. Em sento incomprès com en Claudi que s’obsessionà pel quequeig i per l’ombra allargada del seu germà més brillant en tot, en Germànic, que al cap i a la fi era l’únic que l’estimava de veritat.
Segueixo recordant històries i poemes. De jove sempre memoritzava i recitava paràgrafs amb facilitat. Potser demostro un fort complex d’inferioritat davant dels qui escriuen tan bé, que emporta a imitar-los. Ara em vénen al cap us versos impactants que vaig aprendre a la meua arribada a Barcelona, l’any més important de la meua vida. Quines experiències més diferents estic lligant d’una manera innocent. Només parlo d’un poema d’en Papasseit, que morí jove i no pogué acabar la seua obra:

Ser mestre d’amor
Qui no pagaria
Ara que sóc jo
L’aprenenta em tira.
De dir la lliçó
Tota Ella s’afina
Ja sap tant el cor
Que no li cal guia
Amb un sol petó
La lliçó se sabia
Qui és mestre d’amor
Del guany ja pot viure.

En Josep em va ensenyar tot el que sé. Això també ho diu Picasso d’Horta de Sant Joan. Era un pou de ciència. Ho havia llegit tot i ho recordava. Escrivia. Ho feia bé, però no va publicar. El seu talent va romandre amagat durant massa temps en els calaixos del seu escriptori. Desgraciada cultura la nostra, que ens ha tocat prescindir de personatges i literats tan grans durant tantes dècades. El seu nom és anònim. En canvi jo he tingut sort. Tinc un nom reconegut. He tingut èxit en la pintura, la vida és tota una altra cosa. Els fets entren en una dimensió nova, desconeguda, excitant i perillosa.
Les ombres avancen en el cor de la nit, com avergonyides de la seua presència en aquest lloc de calma, serè, paradisíac. Els habitants reposen amb les seues absències de somni, en les llars humils i patriarcals. Les ombres van prenent lentament aquesta forma humana que s’endevina sota la roba. Hi ha, no obstant, inquietud als arbres i a les pedres, com si posseïdes per un instint animal presentin el pas de la mort.
En aquest poblet de muntanya del meu país, surto de vegades en aquests vespres tan encantadors a donar una volta. Envoltat de serres, els camins són solitaris. La solitud, aquí a la serra, és més gran. El vent bufa amb la seua monotonia. L’horitzó il·lumina la terra, li dóna un color a paradís celestial. Mai ha arribat a aquests paratges el fantasma de la guerra. La gent andorrana ha viscut la seua vida sense altra preocupació que la pau i el treball. Sobre les seues esquenes, els anys van passant silenciosament. He de dir que em sento relaxat amb la bona literatura. M’encanta recordar altres temps quan m’interessava per tot i m’absorvien els moments d’oci. Serà qüestió de tornar-ho a agafar per sentir-me bé. He de fer un gir radical en la meua vida.

La novel·la Tomàs Serra (17)

2008-01-18T08:56:00.000-08:00

6
EL JUDICI I LES REFLEXIONS
Dissabte al vespre els advocats defensors arribaren en tren. La històrica Tarraco no els rebia amb aires de festa precisament. Les parets vigilaven. Per dirigir-se al centre de la ciutat, giraren a la dreta i muntaren una empinada costa que els portà a les escales que acaben allí on comença la Rambla nova, que en aquell punt s’anomena Balcó del Mediterrani, el qual permet contemplar la immensitat del mar i l’intens treball portuari. Sense aturar-se, seguiren en línia recta, fins trepitjar l’anomenat Passeig de les Palmeres, sense temps d’adonar-se que estaven en la part antiga. Al davant mateix pogueren veure unes muralles i un edifici antiquíssim amb una torre de forma rectangular amb les seues pedres mil·lenàries, testimonis muts de la dominació de l’imperi romà. Aquest edifici era la seu de la presó de Pilats, destinada a tancar-hi presos polítics.
La cel·la que ocupaven en Josep i en Vicent estava ubicada cap a la meitat de la torre. Rebia la llum per una finestra minúscula amb una creu de barrots de ferro empotrats a la grossa paret de pedra. El cap del Sol ocupava quasi tot aquell forat. Durant moltes hores del dia podia veure’s aquell rostre amb les seues fesomies enèrgiques mirant sempre cap a l’exterior, fixament, immòbil, petrificat, amb les parpelles semitancades i la mirada absent.
Un soldat amb un fusell a l’espatlla es passejava, anant i venint a curta distància de la porta. El sergent de guàrdia els va fer esperar més de mitja hora. Després hagueren de travessar un pati i els varen introduir a una habitació on hagueren de seure durant uns vint minuts llargs. Va aparèixer un militar que els va faltar al respecte i els va regirar minuciosament. Després va entrar el carceller, que els acompanyà al llarg d’uns passadissos foscos fins que varen trobar unes escales estretes. Cada quinze escales hi havia un replanell amb dues portes amb planxes de ferro i cadenats grossos. Varen seguir muntant, fins que al següent replanell el carceller es va parar davant la porta de la dreta i va cridar de manera despectiva el nom dels dos acusats i els informà:
- Pueden conversar durante veinte minutos. El reglamento no permite que duren más las visitas.
Les autoritats militars varen fer un ús diligent del cap de setmana, establint la convocatòria del judici amb una malintencionada rapidesa i extrema precipitació per al dilluns, següent, dia 11 de setembre, a les 9.45 del matí. Era una nova acció premeditada amb la intenció de limitar i condicionar totalment l’actuació de la defensa. Una nova provocació que no els hauria calgut, donat que les resolucions d’aquesta mena de judicis estaven dades i beneïdes abans de realitzar-se. Com en un joc de taula, escacs i mat. Els advocats varen ser avisats el dia abans, diumenge, a tres quarts de set del vespre. El judici havia de ser teòricament públic, atès que es tractava d’un Consell de guerra ordinari. La realitat, però, fou ben diferent. L’assistència no va ser lliure. Estava formada majoritàriament per policies vestits de paisà que coaccionaven l’entrada als ciutadans solidaris, amics o familiars que varen ser sotmesos a un escorcoll meticulós. La farsa començà amb un espectacle teatral digne dels esperpents que va fer populars Valle Inclán. L’advocat d’en Josep, el senyor Joan M. Bonfill, un bon lletrat i millor persona, que no s’havia presentat a causa d’una molesta indisposició, fou comminat pel president del Consell a fer acte de presència d’immediat si no volia ser acusat d’obstrucció a la justícia. La sessió, doncs, no va poder començar fins passats quarts de tres, després que el lletrat s’hagués sotmès a diferents revisions mèdiques, el qual va donar fe que havia d’iniciar la seua tasca forçat per l’autoritat militar, que no tenia en compte el seu delicat estat de salut.
El fiscal demanava la màxima pena per a en Josep Soldevilla “El Sol”, en considerar-lo cap principal d’un grup terrorista, i 80 anys de presó per a en Vicent Sanchís “el txe”, per complicitat. Els lletrats de la defensa varen centrar l’única argumentació possible en 4 punts molt concrets, que formen part del recargolat llenguatge jurídic que resulta totalment inintel·ligible per a la ciutadania:
A/ El delicte de terrorisme que s’imputava als dos acusats no estava tipificat al codi militar sinó al codi penal, per tant demanaven que les competències del judici recaiguessin en un tribunal ordinari i no en un de militar.
B/ Existia un defecte en el procés que anul·lava totes les diferents acusacions formulades, ja que no hi havia hagut cap mena de dictamen pericial dels danys dels quals es responsabilitzava els acusats.
C/ No hi havia cap prova verídica que demostrés que els dos encausats fossin els autors dels actes a què havien de fer front. L’atestat policial només es podia considerar com a denúncia i no coma prova acusatòria.
D/ Mai no s’havia demostrat l’existència del SIAC, llavors no es podia acusar ningú de pertànyer a una organització fantasma.
El lletrat Bonfill va voler denunciar públicament l’actitud del tribunal, que des del començament del procediment havia posat tota mena d’inconvenients a la seua actuació, fet que produïa una injusta indefensió dels dos ciutadans.
- Me temo que hay una voluntad clara de terminar con el proceso de manera demasiado rápida, prescindiendo de las mínimas garantías procesales.
També va incidir en el fet de les tortures, tant físiques com psicològiques , que varen ser aplicades en la persona del seu defensat per tal d’obligar-lo a signar una declaració preparada per la policia. Totes les al·legacions foren en va, tal com era d’esperar d’un règim dictatorial i de caire criminal que quan hi havia un judici de caire polític havia dictat el veredicte dels acusats d’avantmà. Tots dos foren declarats d’alta traïció, condemnats a mort i executats el dia següent de matinada.
No hi ha paraules. No puc dir res. Llegeixo negror. Només és vàlid l’escrit del narrador de la mort: “Jo contemplo ara, des del refugi de la meua soledat, on la guerra em va portar, el pas arrabassador dels exèrcits. Sota les seues plantes tremola terra. Els núvols es desgarren vomitant foc, com a presagi d’un proper diluvi universal. I les ciutats desapareixen, arrasades per aquest vendaval sinistre reduint el món a cendres. I tot això perquè la civilització es maleeixi ella mateixa després que aquesta hora de tràgica bogeria hagi quedat escrita a la història. La nit és nostra. El misteri ens pertany. Mentre vosaltres desapareixeu tancats a les presons dels vostres malsons, nosaltres ens aixecarem per acompanyar aquesta dama misteriosa que és la Mort. Tornaran els quatre genets cavalcant sinistrament. Sota les petjades dels quals els cementiris s’eixamplaran i la terra es regarà de sang. Mai com ara el món ha estat un infern”.
En Josep se les va apanyar per fer-me arribar, mitjançant el seu advocat, dues emotives notes que sempre guardaré com a record sentimental. En la primera m’expressava resumidament bona part dels seus sentiments:
“Estimat Tomàs o Maset,
M’han passat moltes coses en la vida, tant d’agradables com de desagradables. He viscut intensament cada minut de la meua existència i he tret profit dels meus anys en aquest planeta. M’he dedicat gairebé completament a la causa de servir els altres i condemnar tota mena d’injustícies i discriminacions. Tinc viu el record encara de quan et vaig conèixer allà als camps de la Pedrera, límit sud de l’estimat poble de Campredó. Les classes a la teva cambra i els sopars de la teva iaia, la pobra Cinteta “la panissera” que estava plena de bondat.
Hem passat moltes estones junts i hem après l’un de l’altre. Sé que m’has tingut com un bon amic i que comprendràs la meva manera de fer i els meus sentiments. Recorda’m com allò que certament he estat en realitat, un bon company, amb el qual t’ha unit una gran relació durant molts anys, i oblida i perdona tot allò negatiu que ens hagi pogut passar darrerament, que només són ximpleries del destí que ens ha enterbolit la nostra autèntica i sincera amistat.
Que tinguis molta sort en la vida.

El contingut de la carta em va emocionar. Féu aparèixer les llàgrimes al meu rostre. Feia molts anys que no plorava. Al cap i a la fi s’estava disculpant i donant mostra de l’estimació que m’havia tingut. Reconeixia el seu mestratge en la meua persona, però no feia cap referència a la Mariona, com si fos l’única cosa que li donava un regust amarg i que no oblidava ni tan sols en el punt final de la seua vida. De sobte, em van venir a la memòria uns versos que em feren tremolar d’emoció, que en Josep havia escrit quan encara vivíem a Campredó en honor d’un President màrtir del país que havia sofert una mort semblant a la seua:

Endut emmanillat a un captiveri
En una fossana et van tirar els inhumans,
A tu, cabdill d’un exèrcit de justícia,
Fidel a un poble que et va veure
Com a símbol del que s’acaba
Malament i pitjor es comença.
Em proclamo en rebel·lia
Pel teu nom, davant els estels
Que contemplen la neguitejada terra,
On sobren records ingrats i manquen
Nous cabdills que encaminen
I no es venguin a l’infern que hi ha a ponent.
La història és un misteri d’injustícia
On homes amb seny moren pels demés.

L’altra nota m’unia a les històries d’en Josep per sempre més:

- A en Maset el fascinaven les històries de guerrillers. Poques vides proporcionen tants capítols heroics com la que ens ofereix en Pere Barceló, nascut al poble prioratí de Capçanes, i conegut com el Carrasclet, en el qual podem trobar tot el romanticisme de l’home vexat per una tirania, que es veu obligat a llençar-se a la muntanya i a quedar-s’hi mentre veu com li empresonen la mare i altres familiars. Als ulls del poble que estava sofrint tota mena de vexacions socials, la figura del Carrasclet s’enlairà com una mena de mite amb seny justicier, venjador d’ultratges i benefactor dels humils. La seua invocació era suficient per evitar molts abusos dels funcionaris del rei borbó Felip V, que en guerra descansi. Barceló va seguir la dinàmica única del país i va adherir-se com a capità de fusellers a la causa de l’arxiduc Carles d’Àustria. El malestar contra el fisc borbònic s’estenia arreu, donada la manera violenta d’exigir els tributs, mentre que la persecució contra els qui havien exterioritzat els seus ideals favorables a l’arxiduc en la guerra de Successió era una altra causa d’irritació. Tots els disconformes eren acceptats per la colla del Carrasclet. Se sentia defensor dels drets del poble i emparat per la simpatia rural pernoctava en els pobles xicotets del peu de la serra. Els seus escamots esdevingueren un refugi de perseguits. La fita que els guiava era abolir els funestos decrets de Nova Planta i restablir els furs de la Corona d’Aragó. Va encapçalar nombrosos fets d’armes al Priorat, va conduir els seus homes fins a l’Ebre travessà la Terra alta i arribà fins a Calaceit. Es va veure obligat a fer la guerra de pobre, amb escassos proveïments. El botiguer, l’artesà, el pagès, l’obrer, tots maleïen el rei intrús, però amb llur silenci contribuïen indubtablement a sostenir-lo. Les classes conformistes novament vetllaren pels seus interessos. Si la massa social hagués decidit agafar el camí del Carrasclet, la història catalana hauria anat d’una altra manera. I la meva vida també.