dimarts, 22 de gener del 2008

La novel·la Tomàs Serra (20 i final)


8
CAMPREDÓ
Finalment vàrem decidir tornar a casa, després de tants anys, ben segur que massa. El nostre menut país ens cridava. La situació política havia donat un tomb, la meua carrera professional necessitava un canvi imaginatiu, i a més a més la salut de la Mariona ens començava a donar algun ensurt. Però l’adéu a Mèxic ens suposava una gran recança. De bell nou el nostre cor es dividia. Deixàvem enrera vivències extraordinàries. La incertesa tornava a emergir en les darreres petjades de les nostres vides. Vàrem haver de vendre les nostres possessions. El mobiliari que havíem triat a consciència per tal de sentir-nos a gust. Ens va doldre moltíssim, ja que en aquell edifici, aquell pati i aquells jardins deixàvem enterrada quasi mitja vida, viscuda amb una enorme intensitat. Els guanys de la venda els vàrem lliurar a diverses organitzacions de defensa de les tribus ameríndies i, òbviament, ens vàrem recordar dels nombrosos casals catalans que hi ha oberts per tot el territori centreamericà. També de l’Orfeó, els membres del qual havien estat la nostra vertadera família.
Sóc de l’opinió que un dels trets més característics que ens diferencia els catalans d’altres pobles veïns d’Europa, com ara els suïssos o els alemanys, és les ganes de passar els anys de la vellesa a la terra que t’ha vist nàixer, com a clara mostra que ja ha arribat l’hora de deixar les aventures enrera, que és cosa de joves, i alhora conservar el somni de ser enterrat a la terra dels avantpassats. Durant tots aquests anys he tingut l’oportunitat de xerrar a fons sobre aquest tema amb centenars d’emigrats i exiliats, i he de dir que tots visqueren amb la il·lusió d’algun dia poder tornar a casa, comprar-se un tros de terra i un sostre sota el qual viure amb tranquil·litat i retrobar-se amb els seus.
El 20 de novembre del 2000, 25 anys després de la defunció al llit de l’oncle Quico, vàrem agafar un avió a ciutat de Mèxic que ens havia de portar a l’aeroport del Prat i d’allí a la meua estimada ciutat de Barcelona. En el moment en què es produí l’aterratge estava llegint un article especial al diari AVUI signat per una bellíssima escriptora mallorquina:
- Al 1975 hi havia hagut una bona colla mercenària que havia vist com se’ls desmuntava la paradeta que els havia alimentat unes dècades. Despatxos on es van vessar moltes llàgrimes, mentre es buidaven els calaixos i es retiraven fotografies. Haver de fer les maletes és dur, quan el destí és incert, perquè s’havien cregut totpoderosos i omnipresents, bé que ho sabem nosaltres. En pocs dies, altres rostres ocupen aquestes oficines acompanyats de cares noves que han desplaçat aquells que havien convertit un lloc de pas en una fortalesa. La política hauria de ser sempre un lloc de trànsit al servei del poble, en cap moment un castell inexpugnable vetllat per la por dels qui no tenen res més a fer en la vida. Mai no hauria de ser un calaix de sastre on encabir-hi aquells que tenen fam de poder, sinó un pont de treball tenaç.
A aquesta encertada enumeració de fets consumats, jo afegiria: la terra immutable ha canviat d’horitzons i de paisatge. Vaig arribar a creure que no veuria aquesta realitat nova. Els objectius comuns i la diferència ideològica ens enriqueixen a tots.
Ens vam hostatjar a l’hotel “Barcelona Sants”, situat a la mateixa estació central, del qual em va sorprendre el seu luxe, l’excel·lent cuina i el fet que estava decorat amb un gust exquisit i disposava d’obres d’art i quadres originals, que ens feia sentir molt còmodes. Estàvem a casa.
Durant uns dies ens vam dedicar a fer de turistes. Ja tocava. Barceoona són tres ciutats en una, força diferents en caràcter i ambicions. La més nova encercla les altres i se’n separa. A la perifèria estan els suburbis industrials que varen créixer amb els anys de la foscor, en els quals la llengua del país és gairebé inexistent. Són el viu producte de la creixença desorganitzada que ha convertit els rius Besòs i el Llobregat en una claveguera. Al mig es troba l’orgullós Eixample, sorgit al segle XIX que ocupa la plana costanera on el massís es trenca i topa amb la Mediterrània. Aquesta és la ciutat nova, amb avingudes llargues i places esveltes, on els burgesos celebren festes i reunions polítiques. Es creuen que influencien l’estat i no ho fan gens. A l’interior està la ciutat vella, el barri gòtic, la ciutat autèntica. Els carrers es confonen, esdevenen més estrets. Hi ha pobresa, hi ha serenor, hi ha orgull de capital. A la dreta s’aixeca Montjuïc. Més enllà tot és aigua.
Tot i això he notat el canvi. S’ha convertit en una ciutat completament cosmopolita i adaptada als temps moderns, la qual cosa no ens ha sorprès gens, atès que la ciutat gaudeix d’una reputació immaculada al continent americà. Tenia moltes ganes de tornar a admirar l’obra arquitectònica del mestre Gaudí, al meu parer el geni més gran que ha donat el segle XX. Així com, per suposat, tenia molt d’interès a conèixer els nous museus.
Vaig visitar algun amic dels pocs que s’havien quedat al cap i casal abans del meu exili. Vaig haver d’enraonar durant una llarga estona sobre totes les meues aventures i potser hauria estat millor si les hagués gravades totes. No m’hauria calgut repetir tantíssimes vegades les mateixes històries. Tampoc no em vaig poder estar de fer una visita a l’Ateneu de Gràcia, per recordar els meus orígens com a estudiant d’art i del meu treball com a pintor. No he deixat mai de ser un romàntic quant al fet dels qui m’han ajudat i els llos on he estat feliç. Un nostàlgic del tracte humà humanitzat.
L’històric camp de “Les Corts” que ens donà tantes tardes de joia ja ha passat a millor vida. Vaig trepitjar el “Camp nou” per primera vegada. Tampoc no vaig trobar gaires restes del “Dream team” que tantes alegries ens va donar fa uns pocs anys. Vaig sentir, però, una emoció grandiosa de tornar a veure en directe la camiseta blau i grana després de més de quaranta anys. Vaig cantar el “Blaugrana al vent” amb totes les meues forces. La llunyania no ha minvat el meu entusiasme per aquest joc tan simple, on onze jugadors corren darrera una pilota, però que ens ha impregnat una filosofia de vida.
Per Nadal vàrem tornar a Campredó, com ho fan els bons torrons a totes les cases. Per Nadal cada ovella al seu corral. Quaranta i escaig anys d’absència marquen qualsevol. Entre nosaltres fèiem apostes de les coses que haurien canviat i com seria la fesomia del poble avui dia. El tren, un Catalunya express, còmode i ben dissenyat, anava al seu pas baixant cap a la nostra terra. Només ens vàrem començar a inquietar, a sentir una sensació molt especial, quan arribàvem a la zona del Camp de Tarragona. Llavors l’ansietat va començar a prendre possessió dels nostres cossos. De sobte tenia pressa, hauria volgut que aquell vehicle fos d’alta velocitat i ens hagués portat en un tres i no-res als carrers del meu poble. En uns pocs minuts ja havíem creuat el Coll de Balagué. La vista de la central nuclear de Vandellós treia valor a la bellesa de les platges, empobria el paisatge. El poble de l’Ametlla de Mar i el de l’Ampolla ens varen donar la benvinguda. Ja no eren aquells poblets pobres de pescadors. Estan envoltats d’urbanitzacions luxoses i gaudeixen d’un port esportiu. Una mar blava amb fortes onades ens feia respirar sal. La Mariona, amb una cigarreta a la mà, estava molt emocionada en veure aquelles platges i em va començar a parlar de futures passejades vora la mar. Havíem de gauidr de la vida en calma, d’ara endavant. Jo estava distret, al·lucinat, endinsat en les meues cavil·lacions, contemplant el paisatge. El meu pols s’anava accelerant. Un fort neguit no em deixava calmar.
Les primeres oliveres de Camarles donaven pas al veritable retrobament. En veu alta i amb l’orgull d’aquell que vol que l’escoltin, vaig començar a recitar un bell poema, un dels tants que en Josep m’havia ensenyat feia 40 anys, i els quals encara conservava a la memòria:

La sequera et rosega
Et fa mal! Cria branca!
Dóna fruit! Creix! No paris
D’eixamplar el tronc! Poderós
Arbre a expenses del qual viuen
Aquells que més t’estimen
I somnien amb una collita genial.
El seu treball et menges
I, a canvi, dones el fruit d’una suor
Infernal, que només s’ho val
Quan veu la teua bellesa
En florir la primavera
I quan vénen els dies de Nadal.
Tu, olivera,
Ets l’arbre més pur de la terra
Donat el teu sacrifici per satisfer,
- com és de menester –
els desigs de la gent treballadora,
que et conrea amb tot l’amor
i mai estalvia la suor.

L’olor d’olivera i el vent marcava el nostre alè. Estava atordit de tants records que l’exili no havia aconseguit apartar de la meua ment. Mirava aquelles terres pam a pam. Veia piles de ferro i cartrons llençats a la vora de la via. M’hauria agradat poder cridar el poble Black i anar plegats a recollir-los amb la bicicleta. Els records estaven vius. Les enyorances revivien sentiments ancestrals. El meu altre jo prenia el seu pas.
A l’estació central de l’Aldea el tren va fer una aturada llarga. Els estudiants que venien de Barcelona varen baixar plens d’il·lusió davant de les dues setmanes sense llibres que els esperaven. Enguany valia la dita “Nadal en dilluns, festes a munts”. A nosaltres els segons se’ns feien eterns. El tren va arrencar i creuar les partides del Pla, la Pedrera i el Mas d’Ayuso. La finca gran on estava la casa gran dels Domènech. La Mariona va obrir la finestreta mentre contemplava amb silenci el seu paisatge de joventut. La casa no havia nascut, els racons de joc de la infància, els camps de treball dels llauradors. Els canyars del riu Ebre i el canal de l’esquerra revestit ens acompanyaven en el nostre retrobament. Quants records s’apoderaven de nosaltres! Aquell canal sense arbres on pescàvem el iaio, en Josep i jo aquelles tenques tan grosses, i si teníem sort alguna anguila; quan en Black podia agafar algun conill fèiem la festa del segle. Mentre pensava en un magraner que hi havia vora el canal, del qual nosaltres collíem una magrana i en donàvem fins i tot al meuj estimat gosset, vaig veure el reduït grup de cases que formen els nuclis de Font de Quinto i la Raval del Pom. Ja havíem arribat a casa.
El primer que vaig fer en trepitjar terra campredonenca fou anar a veure si encara es trobava en peu la caseta dels iaios a la vora del Roquer, la qual, com era d’esperar, ja estava totalment en runes. Però gosàrem entrar-hi. Vaig poder veure de nou la meua cambra, on el Josep em feia classes de dibuix i d’història, i la vella cuina de llenya on la iaia preparava els menjars. Els pensaments d’infantesa em feien caure les llàgrimes. Una gran tristor va apoderar-se de tot el meu cos.
Vàrem fer la visita corresponent a l’oficina del notari a Tortosa. Finalment vaig signar el darrer full. No podia pensar altra cosa que: “quanta paperassa inútil, quanta burocràcia incoherent, quants arbres s’han de tallar per no res”. Un funcionari ens va comunicar que tot estava llest. Havia arribat el moment. Vaig treure el xec bancari de la cartera amb precaució, car certes quantitats encara pesen en la meua ment. Va ser fet el pagament i immediatament vaig rebre les claus de la casa gran, de la gran casa. Eren les claus que ens obrien el nostre passat.
No puc explicar els sentiments diversos que m’envaïen, es mesclaven i confonien com en un remolí de vent huracanat. No hi ha paraules. Tenia la necessitat de recordar. La meua vida ha transcorregut amb les imatges donades per la infantesa, per aquells quatre murs ben conservats que encara impressionen qualsevol, per l’ambient que vaig viure quan era xiquet i que tantes coses em va ensenyar. La casa pairal del Mas de la Missa manté els aires de supèrbia. Els jardins presumeixen de colors, honoren la capella que va batejar la finca. Només obrir la porta he sentit l’eco de l’expressió: “Són molt seus, els Domènech”. Les xicotetes finestres de fusta li mantenen el caire rural, a la que ha estat durant dècades la reina de les masies. L’immens menjador conserva el caliu d’antany. Uns passadissos llargs comuniquen les espaioses estances. La nostra dóna al riu. La sola mirada a l’aigua de l’Ebre em refresca el cos i em fa tocar de peus a terra. M’han parlat de projectes específics, impecables, que m’asseguren fortuna. Ja se sap, quan es tracta d’afers de negoci tothom coneix a la perfecció què han de fer els altres i els agrada exercir de mestre savi en tots els oficis. En altres temps la finca havia estat productiva, però la vida canvia i el que ahir era blanc avui és negre. Avui dia està de moda la taronja. Per tot arreu es planten centenars de jornals de tarongers, fins i tot en els indrets més insospitats; de clementins i d’altres espècies el nom dels quals no recordo, malgrat que me n’han parlat detalladament un infinit nombre de vegades. Diuen que el futur està en el camp del cítric, que s’exporta per tots els països de la nova Europa que els grans poders estan construint, i els agrada especialment als alemanys, que és el que interessa. Cas que bufi el vent i les tiri al terra, les fan servir per embotellar suc i res no es perd. L’oliva, en canvi, està passant per una greu crisi. Els països rics no cuinen amb el nostre oli i, increïblement per al meu gust, prefereixen usar margarines i altres greixos gens gustosos ni saludables. És evident que si als països opulents no els interessa, prompte deixaran de pagar la subvenció de la Unió Europea i la ruïna es veurà consolidada.
Necessitaré un bon assessor. Millor dit, un bon pagès que n’entengui, que estimi la terra, que la besi i s’hi dediqui al cent per cent. L’experiència és la mare de la ciència. Jo he perdut l’arrelament al treball de la terra, el sentit comú que surt fruit del coneixement de causa, i sol no me n’eixiré. La terra s’ha d’estimar, més que no pas teoritzar-ne. Sóc, en moltes matèries, dels d’abans, dels que encara confien en l’experiència com a font de saviesa, dels que mai no fan cas del pronòstic del temps d’en Rodríguez Picó ni de cap altre metereòleg de la petita pantalla, sinó que creuen en el mal d’esquena que vol dir ventada, i recorden frases lapidàries com “Llampa a la marina, ventolina” o “Llampa a la serra, aigua a la terra”, i tants altres proverbis que són veritats no científiques, però veritats, al cap i a la fi.
Durant les primeres jornades al poble vam anar a saludar tots aquells més pròxims que encara vivien, que no eren molts, naturalment. Tothom es recordava de nosaltres, i ben segur de la nostra epopeia, i a molts els venien imatges vives de les nostres tragèdies familiars que ningú havia pogut oblidar i de les quals se n’havia parlat durant anys. Estaven encuriosits per saber què havíem fet realment durant tant de temps i com era que estàvem junts. No els era fàcil lligar caps. Veníem de dues famílies enfrontades ideològicament, quan al poble, després de 60 anys, encara se segueix dividint les famílies com a feixistes o roges. Així que vàrem donar peu novament a abundants xafarderies i es va parlar de nosaltres arreu.
En un vespre tan calorós que semblava de primavera, tot allunyant-me de la porta del meu jardí i renunciant a protegir-me amb els guants que la Mariona m’havia regalat pel meu aniversari, em sentia content i vaig sortir a estirar les cames. El passeig és un plaer del qual durant massa temps me n’havia privat absurdament. Per casualitat, mentre estava passejant tot sol, sense dirigir-me a cap indret en particular, pels carrers de la Raval del Pom i recreant-me en els meus pensaments, em vaig trobar cara a cara amb una dona que devia tenir la meua edat i no em treia en cap moment l’ull del damunt. La seua cara m’era totalment familiar, però recordava exactament qui era, ni molt menys el seu nom. Ella es va desacomplexar i obertament es va dirigir a mi i digué:
- Tu ets Maset “el del ferro”, el nét de Cinteta “la panissera”, que al cel estigui. Veritat que sí? Quina alegria de tornar-te a veure! Ja m’ho havien dit que havies tornat a Campredó. Ja ens pensàvem que no et recordaves del teu poble.
Sense que tingués temps de respondre, va continuar.
- Et recordes de mi? Sóc Cinteta “la del peix”. Jugàvem sempre de menuts aquí al carrer i més d’una vegada ens vam tustar. Jo era més dolenta que tu. Em recordo molt de tu. Sé que has triomfat en la vida i en parlem molt aquí al poble, cada vegada que surts al diari, i ens sentim molt orgullosos que siguis fill de Campredó. Ara fins i tot som de família. Qui ens ho anava a dir, de xicotets, quan ens estiràvem els monyos pels carrers! Segur que no saps que em vaig casar amb ton cosí Joan “el cabasser”, que éreu tan amics quan éreu menuts. Tenim dos xiquets i tres xiquetes. Tots els tinc casats i amb un bon sou, gràcies a Déu, menys el menut, que ja se li passa l’arròs. També tenim dos netets, que són els més macos de tot el poble. Podries venir a sopar amb nosaltres una nit d’aquestes. Li donaries una sorpresa molt agradable a Joan, que no et pots imaginar l’estimació que t’arriba a tenir. Creu-me.
I no es va poder estar de pregunta: - I no heu tingut descendència?
Durant el sopar amb la Cinteta i en Joan ens vàrem assabentar de gairebé tot el que havia succeït al poble durant aquests darrers 50 anys. La Cinteta parla pels colzes. La pobra tieta Pepeta havia mort poc després que jo marxés a Barcelona. Havia estat enterrada amb els meus iaios, tal com ella sempre havia desitjat. Tampoc havia durat molt més la mare de la Mariona, que passà a l’altre món vivint en una tristesa absoluta i sense gaire ajudes. Més sort tingué Mossèn Massip que arribà a complir un segle, com a bon exemple que mala herba... A en Miquelet “el beato” l’havien fet batlle pedani del poble durant els darrers anys del franquisme. No havia pegat un cop en sa vida però, com passa tan sovint, havia aconseguit una jubilació avançada per inutilitat, el dubte és si era mental o física. Per fi arribà la pregunta del milió: què se n’havia fet, del cabró d’en Palomares i de la resta de possessions de can Domènech?
El cacic del poble havia mort feia temps, l’any 1965, víctima de l’alcohol que li havia rossegat el fetge i de la vida desenfrenada plena de vici que havia portat durant massa temps. A l’enterrament gairebé no hi va assistir ningú. Només l’acompanyaren a l’església els caps de la Falange de Tortosa, malgrat que l’havien destituït com a Secretari General uns anys abans. Havia estat vivint amb la Cinta “la beata”, en pecat, ja que no podien casar-se perquè ell ja n’era, de casat. Durant el temps que varen compartir casa i llit, la cinta sempre anava senyalada de les nombroses pallisses que li propinava sense miraments.
El patrimoni que havia estat dels Domènech era una altra història al mateix nivell de dolorosa. Increïblement, en Palomares se l’havia jugat al pòquer. Quan ja no li quedava ni un ral, fins i tot va haver d’empenyorar les escriptures de les finques i es va quedar sense res. Hagué de viure del treball de la Cinta, a la qual també havia deixat en blanca. També estava devia salaris de mesos als antics treballadors, els quals només pogueren cobrar a la llarga, gràcies a un acord entre els bancs i els diversos propietaris que havien adquirit les finques a la subhasta. Aquelles terres, que durant tants anys havien donat feina a més de mig poble i estat històricament molt productives, havien canviat de propietaris moltes vegades des d’aleshores. El mateix Mas de la Missa havia tingut quatre amos ens els darrers deu anys.
La Mariona no va mostrar cap sensació, ni tan sols d’alegria, per la desaparició del seu marit “legal”, si és que el puc anomenar així, ni el fet de saber-se vídua li va donar cap satisfacció especial. Amb molta sang freda em comentà dies després que a tot tossino li arriba el seu Sant Martí. Tampoc en parlàrem gaire, de les terres, ja que l’alcalde Domènech, el seu pare, havia comès moltes irregularitats per adquirir-les i havia deixat moltes famílies a la ruïna.
Una grata sorpresa ens esperava. En Joan Marqués s’havia instal·lat al poble mesos després de la mort del dictador. És ja molt gran. Passa dels noranta. Té els cabells grisos i l’esquena encorbada, i un reuma que li fa difícil caminar. Però encara és un dels vells rockers que mai no claudica.
- Tomàs, t’he tingut a la memòria tots aquests anys. Com ens equivocàrem amb el SIAC! Ens barallàrem per no-res i Franco va morir al llit, per a vergonya col·lectiva. Sóc vell. Sóc fadrí. He passat mitja vida per aquella França per acabar sol i pobre. Encara crec en Catalunya i encara crec en el poder irreductible de la classe obrera. Em permets una pregunta? Ets encara comunista?
- Joan, pots comptar amb mi per a qualsevol cosa. Podem fer llargues xerrades i recordar els amics i els moments bons que visquérem. La nostra no fou una lluita de lucre sinó per ideals nobles.
- Veig que no em vols contestar. T’entenc. Tu i l’estimat Josep Soldevilla sou les persones més extraordinàries que he conegut. Tu ets d’una altra generació, per això has tingut més sort. A més, tens la Mariona.
Si aquestes eren les novetats que ens esperaven, físicament el poble era desconegut. Hi havia molts blocs de pisos nous. El vell temple parroquial de Mossèn Massip havia estat enderrocat i un altre de nou s’alça ara al bell mig de la plaça. Un edifici de disseny, amb una magnífica porta que recorda la història local, molt senzill en el seu interior, des del qual ben segur que s’envien missatges més fraternals que en la postguerra. El local on don Joaquín Ribera ens donava classe és ara un solar on s’ha començat a edificar un casal. Ja gairebé no queden carros, ni matxos, ni mules, ni sàrries, ni gaire gent jove que treballi els camps. Totes les famílies gaudeixen d’un mitjà de transport per desplaçar-se. Viuen més que confortablement. La indústria ha pres possessió de bona part dels terrenys de l’horta de Soldevila, i ha convertit la població en el centre econòmic de la zona.
Hi ha costums que el progrés no aconsegueix canviar, però. La gent surt al carrer i conviu amb els veïns. A l’estiu pren la fresca totes les nits. Aquesta és la gran tradició del diàleg humà, del veïnatge entès com a família més propera, de la convivència basada en el respecte i l’estimació. La vida humana queda reflectida al nivell més alt en les xerrades a la fresca d’un poble xicotet.
Algunes nits em quedava despert fins a l’alba. Sentia el silenci de la nit. Em delectava davant els sorolls sords que provoquen les nits de les terres sense quitrà. Com en un somni, contemplava uns gossets que corrien i unes dones velles que els donaven de menjar. Vaig sentir uns sospirs. Aquelles nits tindria un son retardat però plàcid. Les fragàncies nocturnes alleugerien la foscor. El món dels sentiments estava despert.
Han estat molts anys d’absència, voluntària i forçada a la vegada, podria dir. Molts anys de lluita política i armada, també de fugides i canvis de llar, d’amistats eternes i enemistats duradores, de passional amor i d’angúnia suprema, d’enyorança i de fam monetària, i també de treball intensíssim i de bastants èxits professionals. Però no m’he de penedir de res, ja que totes les experiències de signe molt divers han ajudat a consolidar-me com a persona. La caiguda del mur de Berlín i la turbulenta desaparició de la Unió Soviètica havien estat la mostra més gran del nostre fracàs ideològic. El règim pel qual havíem lluitat durant tants anys i l’estat que ens havia servit d’espill reflector ens ha deixat orfes. La dictadura del proletariat i la revolució de masses donava entrada al capitalisme més ferotge i a la globalització econòmica. Dins dels nostres cors més d’una idea s’estava morint. La mateixa burgesia, la classe social enemiga, la qual durant tants anys havíem volgut combatre i treure del poder, continua exercint el seu càrrec i ens recorda el seu paper.
Al nou Domènech, perdó, volia dir a l’alcalde, li va faltar temps per venir-me a visitar. Molt educadament em va felicitar pels meus èxits professionals i perquè, segons ell, havia portat dignament el nom del poble al llarg dels cinc continents. Després d’intentar demostrar-me els seus nombrosos coneixements d’art, que segurament s’havia llegit només una hora abans de visitar-me en qualsevol enciclopèdia, passà al tema que a ell li interessava i pel qual m’estava fent tants de compliments. M’havien preparat un homenatge públic, en el qual es parlaria de la meua personalitat i de la meua obra. Hi intervindrien els responsables polítics del municipi, els quals m’admiraven com a ningú altre. Seria un acte amb tota la formalitat i ho tenien quasi tot arreglat per al diumenge abans de les eleccions municipals. Em va demanar que m’ho pensés i que ja li donaria una contesta tan bon punt m’ho hagués rumiat, però marxà convençut que em tenia al pot ja que, com els passa a ells, m’encantarien els honors. I la meua resposta varen tenir, i el meu sí, que això desitjaven. Però a l’acte encara m’esperen i espero que ben asseguts i que hagin menjat i begut bé. Les coses no han canviat tant. Jo reconec que sóc un radical, que no canviaré mai, però no estic disposat a participar en aquest tipus d’autohomenatges, on personatges del tot mediocres es complauen d’autoescoltar-se i només pretenen utilitzar els artistes i literats per aconseguir quatre vots, que és l’únic que els motiva. El que menys els interessa és l’obra artística, la qual desconeixeran sempre. Ni l’entenen ni tenen la intenció d’entendre-la.
Ara, en aquests moments, estic amb tota la tranquil·litat del món assegut vora la finestra de la nostra nova habitació, que dóna just al canal de l’esquerra del riu Ebre. Em trobo aquí sense poder contemplar els grans plataners que el vigilaven i que l’especulació del 92, volia dir les excel3lents i necessàries obres de les Olimpíades, s’ha endut cap a Barcelona, mentre escolto un partit de futbol entre el Barça i el València, el nostre gran derbi. Justament fa uns minuts en Josep Guardiola acaba de marcar el segon gol dels nostres que m’ha alegrat la cara i la nit. Des de la finestra d’aquesta sala, contemplant l’antiga finca dels Domènech, que ara és meua, per a orgull dels meus avantpassats, m’és fàcil de recordar tot el que m’ha passat. Despert em veig envoltat d’un somni meravellós, en un estiu particularment pròdig, en el qual el sol havia fet treure al sòl totes les seues reserves, car mai no havíem tingut una tal abundància de fruita i de flors, mai la mar no havia estat tan caldejada i plena de peixos, mai tants ocells no havien tingut cria, ni sortit papallones per animar el camp amb els seus colors. Havien gemegat els arbres sota el pes de les cireres i tot el camp era un pur esclat de vida, i les activitats recol·lectores es duplicaven.
Veritablement els personatges públics tenim diverses càrregues a sobre i potser és hora d’acabar aquest període d’eloqüència i dedicar-me a mi mateix, oblidant pobres i rics, l’economia blanca i la submergida. Ni m’he adonat que passava la tarda, que venia el vespre, que les hores de la nit es feien més silencioses, més lentes. A dintre de la masia les hores han estat immòbils, tranquil·les a fora, quan ha parat de ploure. Tot el carrer ha anat agafant un aire endormiscat, una mica trist. La llum ha fugit de pressa i la claror del fanal reflecteix l’aigua de les basses. El silenci s’ha estès com un vel gruixut per tot arreu i regna.
La Mariona està molt cansada i dorm plàcidament com els àngels, vull ser romàntic. Mentre la contemplo, torno a veure la Mariona maquíssima dels anys 40 i alhora el cos envellit que presenta ara. Recordo amb pèls i senyals tot el que hem viscut en aquesta vida. Jo, que he conegut de tot, des de la misèria a la fortuna, des de l’amor fraternal dels meus iaios a l’amor carnal de la Mariona, de la vida intensa a Nova York a la tranquil·litat absoluta a Campredó, de ser considerat un perillós terrorista a ser investit Doctor Honoris causa, tinc molt en què pensar. He de reivindicar que totes aquestes experiències només valen la pena quan hi ha la paraula felicitat que les envolta i facilita el seu desenvolupament. I puc dir amb la bona plena que sóc i he estat feliç, i molta part de la culpa, no em sap greu de reconèixer, li dec a la Mariona Domènech. Divago amb sensacions misterioses, amb instints interns, que em forcen a un record viu, a reconstruir tota una història pròpia que retrata un temps que ha passat i ja no tornarà. Però el reivindico. No la fam i la pobresa. No l’alienació mental i cultural. No la prepotència dels poders fàctics i la repressió física i psicològica de l’individu. No l’ensenyament de la religió falsificada i la formación del espíritu nacional. Sí la convivència en família, Sí la casa oberta. Sí l’amistat solidària. Sí la unió col·lectiva. Si la renúncia del diner com a pare motor de totes les coses. Quan vaig tornar a sentir el caliu del poble, vaig pensar que em seria útil narrar la meua història personal per tal de comprendre-la millor jo mateix. Al principi fins i tot vaig arribar a creure’m que era un bon novel·lista. Després he continuat perquè no podia sinó reviure-ho tot plegat, reassumir-ho. En tot cas, m’he divertit molt redactant-la. Ha estat una experiència del tot alliçonadora.
Els records tantes vegades aguanten l’estima i l’admiració per la terra que t’ha vist néixer, així com un bon poema que afalaga les virtuts de la natura, alhora que reflecteix les olors i els sabors de la vida d’un poble. La Mariona en sap molt, de poesia.

Velles oliveres, verdes paumes,
El so dels pardals, les fonts que ixen
De paisatges soterrats d’il·lusions
Els olis i els romanis,
Moltes romegueres i roselles
Figues de moro i panses.
Aire de serra olor de sal,
Gavines i tords estan conformes
Conviuen amb sal i argila.
Capvespres, capblaus i rojos clars.
Pedres en terra argilenca
Roques que callen en el temps
Moltes esparregueres broten,
Mates verdes vora els camps,
Cabrits i ovelles s’alimenten.
Xiulo a l’eco de les serres
Em respon el calamar d’aigua salda.
Bufa el gregal un bell missatge
Del fons del mar escolten les algues
Les salines graven els sons i embassen
Les llengües que comuniquen
Nobles idees.

Ara cal que ens acabem d’establir a Campredó i que ens habituem a la vida d’un poble xicotet. No sé encara si obriré un taller o gaudiré d’una merescuda jubilació, depèn del que el cos em demani. L’única i potser darrera idea que sí que tindrà importància per als anys que em queden de vida, la podré portar a terme quan es desperti la Mariona, quan hauré de trobar el moment adequat per demanar-li que sigui la meua esposa “legal”, per a la resta dels nostres dies.

Campredó, hivern de 2001.

diumenge, 20 de gener del 2008

La novel·la Tomàs Serra (19)



7
MÈXIC
Unes setmanes després de la dissolució del SIAC, la Mariona i jo vàrem apostar per un canvi substancial en les nostres vides. Ja res no ens vinculava a Andorra. Ja no ens trobàvem tan a gust. Havien succeït massa esdeveniments que no podíem deixar passar per alt. Hi havia massa energia negativa que ens envoltava. La vida ens demanava un nou gir de molts graus. No ens venia de nou. Ja estàvem acostumats a fer fugides, a capgirar el contorn de la nostra existència. Els Pirineus havien estat un lloc magnífic d’acolliment i una reserva paradisíaca d’inspiració artística. Els conflictes personals i els recels polítics havien tornat a fer-nos mal. Vàrem fer cap a Mèxic. Crèiem que aquesta era la millor manera de començar autènticament de zero, mentre intentàvem superar l’accidentada mort d’en Josep i ens apartàvem de l’ambient enterbolit que ens havia envoltat durant els darrers mesos, del qual no se n’havia escapat ni tan sols l’emissora de ràdio, que també acusava una intensa problemàtica interna a causa dels maliciosos personalismes que impedien el correcte funcionament. Els exiliats polítics catalans érem el més clar i trist exemple de col·lectiu que deixava triomfar les desavinences. Malgrat el poderós enemic comú que teníem, un règim que es mostrava totalment infranquejable i sense fissures, nosaltres preferíem barallar-nos per dirigismes estèrils, per episodis tan estúpids i ridículs com on situar un punt o una coma dins d’un document polític que no se l’havia de llegir quasi ningú, fora de nosaltres mateixos, però que havia de ser el punt culminant del camí que ens havia de portar a canviar el destí del país.
La Mariona, com gairebé sempre, va posar el dit a la llaga: - Som els millors aliats de l’enemic, mentre preferim seguir creant friccions i malentesos per temes sense cap transcendència.
El fet de triar Mèxic no era casual. El país de les ranxeres es va convertir en terra d’asil habitual, nova pàtria per a milers de catalans i republicans. La nostra llengua regnava als bars i places de la majoria de ciutats de l’estat asteca, que havia esdevingut una xicoteta Catalunya a l’altra banda de l’oceà. Vàrem ser acollits amb els braços oberts dins l’afectuosa colònia catalana. De seguida vàrem tenir molta sort. La Mariona es va posar a dirigir l’històric fulletó del casal català, “Xaloc”, a fer classes de llengua catalana als fills dels exiliats i altres mexicans que estaven interessats a aprendre la nostra llengua, i a treballar en una emissora de ràdio de caire independent.
Mentre que a mi, tot i que vaig tardar una mica més en tenir fons d’ingressos, diguem-li estables, tampoc no em va ser gaire difícil guanyar-me un nom. Als pocs mesos de residència ja se’m convidava a fer ponències d’una certa importància als centres d’art. Només un any després vaig inaugurar la primera exposició al territori americà de la qual encara en guardo un gran record. No puc evitar ser molt sentimental i recordar certes exposicions com a emblemàtiques, a desgrat que aquesta era bastant menuda perquè estava formada estrictament per composicions mexicanes. Gaudia d’un taller propi amb diversos aprenents i futures figures de la pintura asteca al meu servei. Tenia un bon futur en perspectiva. Tornaria a parlar de la inspiració que arriba a un artista en moments de màxima tranquil·litat d’esperit i d’oblit total d’altres cabòries. Tornaria a parlar de les noves tècniques, de la meua lluita constant per la recerca del dibuix perfecte, de la caricatura sistematitzada, de la bellesa i perfecció de les mesures en tot el treball.
La natura tornava a prendre el seu lloc, a exercir els seus encants i a sentir-se preeminent, a enganxar la ment artística a uns graus determinats que porten a la recerca de la cosa bella. El relleu mexicà és molt variat i accidentat. Una gran part del territori està cobert per la sabana, amb arbres dispersos i amb herbes perennes i alguns arbusts. Els deserts i subdeserts ocupen una gran extensió, allunyant-se de la humanitat. Panís, blat, civada, arròs, ordi i melca són el fruit del dur treball de la terra. El monsó es deixa sentir i fa tremolar. Es fa amo natural per on passa. Els rius són poc importants, molt curts i de pobre cabal. Per a nosaltres és terra nova, aires nous, fruita tendra. A voltes el vent comença a bufar pluja. Ens banya. Una persistent sensació humida ens feia sentir tranquils i estranys a la vegada. La respiració costa. Les alçades mai no perdonen.
L’Orfeó Català havia creat un ambiciós entramat d’oci per a socis i acompanyants. Disposava d’un concorregut restaurant en el qual podíem tastar els més exquisits plats que representaven la millor cuina catalana. Teníem escalivada, recapte i pa amb tomàquet i pernil salat a la nostra disposició. Agafant com a espill aquell magnífic Barça de les cinc copes, on brillaven en Kubala, en Cèsar, en Kocsis, en Ramallets i després en Luisito Suárez, vàrem fundar un equip de futbol, de balompié, l’Atlètic de Catalunya, que començà a competir en la lliga del districte federal, a la direcció del qual em vaig integrar per fer costat a un nou company que venia de la nostra terra, en Joan Cid i Mulet, un intel·lectual de primera categoria, natural de Jesús, que havia estat regidor de cultura de Tortosa fins l’any que conclogué la croada. El seu mèrit va recaure en salvar els històrics arxius de la ciutat bimil·lenària. També és l’autor de la gran novel·la sobre la guerra civil a les Terres de l’Ebre, Destins.
Ell fou qui em posà en antecedents sobre la primera presència campredonenca a Mèxic. El pintor Francesc Llop i Marqués, d’afiliació impressionista, que hi visqué durant tota la primera dècada del segle. Un diumenge a la tarda vàrem fer una visita al museu municipal de pintura, on hi havia uns quants exemplars de l’obra llopiana. L’aventura mexicana havia estat molt productiva. La seua paleta s’especialitzà en les figures humanes i els bellíssims paisatges, així com va deixar una magnífica petjada decorativa en diverses esglésies. La figura d’en Llop em va apropar novament als orígens. M’emocionà saber que un altre artista nascut al meu poble pogués presumir d’una obra molt destacada, justament amb un estil totalment diferent al que jo practico. No cal dir que Campredó estava lluny al mapa, però molt prop al pensament, tot i que el meu camí estava a Amèrica. No hi havia cap possibilitat de marxa enrera.
El literat jesusenc em va regalar un llibre, publicat en una impremta tortosina a principis de segle, que em féu despertar una molt viva nostàlgia de casa, dels iaios i de la vida anònima que ara no em podia permetre. El primer capítol d’aquesta narració de ficció semblava retratar el iaio Andreu.
“Vaig nàixer en un poble situat a les muntanyes de Terol, quasi a la ratlla que separa aquesta província de la de Tarragona. El poble és pintoresc, envoltat de serres que s’estenen formant una extensa cordillera. Barrancs, penyasegats, passos estrets entre parets de roques tallades, espessos boscos de pins, unes mines de carbó, un pantà i un rierol varen ser l’ambient salvatge que va envoltar la meua infantesa. El meu pare conreava unes terres que havia heretat. Era fort i corpulent com un roure, tenaç i laboriós per al treball, in d’aquells homes que naixen al poble i volen morir allí, que no alteren així com així els seus costums. La meua mare, filla també del poble, era bastant més jove. Sabia mantenir-se bella però el destí li havia assenyalat un camí de resignació. Quan vaig complir els cinc anys la mare em va portar a l’escola. Al senyor mestre, un vell de rostre afable, amb uns ulls grans i una dolça mirada, li va dir en acomiadar-se: tingui interès en ell, no voldria veure’l com el seu pare. El bon home va assentir amb un lleu moviment de cap i somrigué. Presidia la sala, la tarima, la taula i la cadira del professor. Darrera, penjat de la paret, un Sant Crist. A la dreta, un mapa d’Espanya i a l’esquerra la pissarra negra, gran, amb un marc de fusta. A través dels vidres d’uns finestrals amples, a costat i costat, es veien camps, arbres, horts envoltant els cases del poble”.

Vaig tenir sovint una relació d’amor i odi amb uns quants escriptors teòricament esquerrans de diverses parts de Llatinoamèrica, que mai no han volgut entendre les reivindicacions catalanes i moltes vegades han actuat com a cinquena columna del desviacionisme i ambaixadors de la causa dels opressors. Contràriament, sempre vaig ser rebut amb els braços oberts a Cuba, ja que sempre he estat un crític contundent de l’imperialisme imperant. Novament una de les frases cèlebres de la meua companya serveix per a descriure la meua forma d’actuar: - Has navegat contra corrent, t’has aliat amb els grups minoritaris, per això sempre tens les de rebre.
Durant l’any 1960, després de cursar una competició molt estreta, vaig ser nomenat Professor titular d’Art modern a la Universitat de Guadalajara, que era el centre neuràlgic del col·lectiu pictòric mexicà. Ens vàrem mudar a aquesta ciutat, on hem tingut la nostra residència oficial durant els darrers trenta anys, encara que només hi hem viscut a temporades més o menys llargues. Vaig poder dedicar-me íntegrament al meu treball. Em vaig allunyar de les activitats polítiques. M’havia desmotivat. Estava en un moment d’esplendor artístic que no em deixava concentrar en res més. A Guadalajara, terra dels més famosos mariatxis, vaig poder realitzar uns bons treballs d’investigació sobre la cultura que envolta el cubisme i sobre la capacitat de trencar la simetria tradicional. Les meues classes universitàries habitualment han estat força concorregudes. Molts estudiants demostren sentir-se entusiasmats pels nous fenòmens artístics. He d’admetre que en l’estricta preparació de les classes teòriques aprenia moltíssim. Cada temari nou ha estat om un repte especial que m’ha permès d’eixamplar molts coneixements que després he pogut posar en pràctica. Vaig gaudir d’uns anys força esplendorosos. Se m’obriren les portes de bat a bat per fer grans exposicions a les millors pinacoteques del país amo del món. La ciutat de Nova York es va convertir en la nostra segona residència. Vam adquirir una casa allí, que encara és de la nostra propietat. La Mariona mai no es desfaria del seu lligam més valorat amb la ciutat que li va posar a l’abast tots els somnis.
La Big Apple no em fascinava precisament. Era massa gran, un monstre. La trobava molt freda, no debades allí m’era difícil trobar la inspiració. A la Mariona, en canvi, que s’havia convertit en la meua marxant i en la veritable companya que tot artista necessita, seguint el proverbi que fa referència que al costat d’un gran home sempre hi ha una dona més gran, li encantava. Caminava per la cinquena avinguda amb la mateixa seguretat i confiança com si estigués al carrer major del nostre poble, s’hi sentia com a peix dins l’aigua i coneixia a la perfecció el tarannà dels nombrosos artistes i comerciants de la ciutat. Ens vàrem obrir un gran mercat que ens serví de pantalla ideal per aconseguir una excel·lent difusió a la resta del món.
La vida a Nova York era intensíssima, però era el que necessitàvem si volíem fer diners. La Mariona se les apanyava per aconseguir exposar a diverses galeries alhora. El ritme de vendes durant tota la dècada dels 60 fou espectacular. Fins i tot durant els mesos que ens recollíem a la pau de Guadalajara, rebíem encàrrecs importants de la metròpoli. Com els negocis manaven, hi havíem de tornar amb urgència, la qual cosa em desagradava a mi, però la posava molt contenta a ella.
L’edifici on residíem era al mig de la llarga illa de cases que va del carrer 114 al 116, just al sud de l’església de Riverside i la tomba de Grant. Està molt ben cuidat, amb els poms de les portes abrillantats i els vidres nets. Té uns aires de sobrietat burgesa que a la Mariona li resultaven fascinadors. La ciutat mai no descansava, abraçada per la llum del riu i dels colors més enllà dels seus horitzons. Els cotxes són un mobiliari caòtic que cansen en el seu consum. El petroli brilla al solc de les rodes i encercla les ànimes. Els carrers sencers semblen indicar els sentits adormits de les humanitats. Els carrers urbanitzats s’escampen fins a l’infinit. No s’acaben les seues dimensions. Els homes es fan menuts. Fins i tot el cel nocturn sembla vague en surar el fum a la claror dels estels.
Una ciutat immensa com aquesta és ideal per fer tornar els homes egoistes i mancats de tota mena d’interès per res absolutament. En les reunions casuals o voluntàries, i en les festes pedants, només poden tractar breument de vulgaritats. Ells presenten només les fredes superfícies dels caràcters. Tot és això, superfícies. En canvi és al món rural on podem eixamplar els nostres sentiments. De bon grat ens lliurem de les fredes formalitats i civilitats negatives de la ciutat, foragitem els hàbits i obrim el cor. Facilitem l’arribada al voltant nostre de la vida culta per tal de desterrar les cadenes. Adeqüem les nostres llars, tant per a un benestar flagrant com per a l’exercici camperol. Llibres, pintura, música, cavalls, gossos i jocs de tota mena els tenim a mà. Amb un veritable esperit d’hospitalitat, podem gaudir dels nostres hostes, sense llegar-los ni influir-los, proveir-los dels mitjans de diversió i deixar que cadascú s’inclini per allò que més li plagui.
El gust de nosaltres, els catalans, pel conreu de la terra i per allò que anomenem jardineria de paisatge no té cap rival. Hem estudiat la natura intencionadament i descobert un sentit exquisit de belles formes i harmonioses combinacions. Res no pot ser més imponent que la magnificència de paisatge en els nostres parcs. Prats amples s’estenen com llençols d’immensa verdor amb tires d0’arbres gegantins d’aquí a allà i grans piles de fulles. Els porcs senglars corren pels boscos, les llebres salten i els caçadors estan a l’aguait. El rierol ha après a voltar els meandres més naturals o a eixamplar-se dins d’un llac. Tot això són només uns pocs dels aspectes de l’escenari d’un parc.
La Mariona havia agafat la ciutadania nordamericana. S’havia enamorat de la cultura americana i del món anglosaxó, molt més pragmàtica i menys sentimental i reivindicativa. S’havia cregut allò del somni americà. Havia après la llengua i la dominava fins al punt d’usar-la literàriament:

When the night falls upon town
Light flies unstoppable and stands
Above, in hill’s eyes
Peace reigns in the park
And birds sing in dreams
With tender words and kissed.
Quiet is a cloudless night
The stars do move and shine,
While everyone sleeps tenderly
Apart from me, the strangest one.
I’m awake and see
The yellowy moon watching life go by.
There’s no way to avoid
A rare feeling at night.
Vaig exposar en algunes importants ciutats d’Europa: roma, Londres, París, Florència, Moscou. Va ésser la Mariona qui es va encarregar de tot. No vaig assistir a la inauguració de cap d’elles durant aquests llargs trenta i escaig anys de residència al nou continent, malgrat que vaig rebre pressions dels organitzadors i crítiques de tota mena, ja que vaig prometre que no xafaria el vell continent fins que decidís tornar a la meua Catalunya natal. Era una tossuderia com qualsevol altra, però sempre he estat un home de principis, i més amb els temes que toquen de prop i que amaguen molts sentiments. Encara tenia en ment les raons que havien forçat la nostra fugida. M’havien cremat els ideals. Ben lluny em sentia millor. A més, hi havia una altra raó de pes, jo preferia la vida bohèmia de Guadalajara a tot l’estrès que suposava organitzar actes majestuosos per les ciutats més grans del món.
No he estat mai un vanitós, un cregut, com en deien al meu poble. He tingut clar que la fama que els quadres m’han donat és només important quant al fet que reconeix una bona feina artística, i m’ha permès de viure més que confortablement. En absolut ha estat mai una qüestió d’ambició, o un exemple d’aquells que mai no en tenen prou i viuen obsessionats pels diners. L’art ha estat una manera de realitzar-me personalment, m’ha eixit de dins, mai la millor manera d’enriquir-me.
De fet, el 1984, tot i ser l’any Cruyff, em vaig col3lapsar. No podia continuar dedicant-me exclusivament a crear. No podia pegar una pinzellada. Era el meu desig intern no tornar a dependre de rellotges, ni de terminis de producció, d’exposicions exigents i crítiques més o menys encertades. Vaig tornar a sentir el deler de provar la vida camperola, de conèixer el missatge dels més pobres de ben prop, de viure a nivell de subsistència. Sentia enyorança dels orígens, un crit que m’empenyia a deixar-ho córrer tot.
La immensitat territorial mexicana afavoreix la varietat. Una impactant diversitat humana amb els seus paisatges i els seus vestuaris. Vaig visitar el país. Sol. La Mariona comprengué el meu estat emocional i va estar d’acord que els nostres camins temporalment se separessin. Vaig viure experiències inoblidables amb els camperols. Novament vaig trepitjar la terra i vaig comprendre el significat de la paraula pobresa. Tota una gent treballant de sol a sol per ben poc. Compartint menjars i llit. Vaig aprendre de nou a apreciar els sentiments humans per damunt de totes les coses.
Mèxic ha estat governat per una mena de partit únic durant els darrers 70 anys. La situació dels pobles indígenes mereix una condemna internacional. _en canvi, el primer món calla. Els hauria de caure la cara de vergonya a tots els que s’anomenen governants de la civilització. El meu jo lluitador estava eixint. Grups armats i revoltes eren el pa de cada dia. Tornava a sentir el cuquet de la revolució. Aixecar-me davant dels qui em demanen romandre de genolls. Així ho havien fet el Che Guevara a Bolívia i Augusto Sandino a Nicaragua. Els llibertadors José Martí a Cuba i Simón Bolívar a la Gran Colòmbia. Sentia la crida d’en Zapata. Les seues idees encara eren vigents. M’imaginava la veu d’en Josep explicant-me la història d’aquest heroi nacional mexicà:

Emiliano Zapata fou el campió de la reforma agrària. Va lluitar amb diverses guerrilles abans i després de la revolució mexicana del 1911 al 1917. Era fill d’un camperol mestís que entrenava i venia cavalls. Quedà orfe als 17 anys. De ben jove va ser arrestat per haver-se rebotat contra els decrets dels responsables d’hisenda que s’havien apoderat de les seues terres. Encapçalà una nova revolta que va fer fugir el dictador Porfirio Díaz. Va participar activament en el Pla Ayala que renovava l’esperit de la revolució, demanant el retorn de la terra que els havia estat promès, amb l’eslògan “Tierra y libertad”. Conjuntament amb Pancho Villa va formar un exèrcit d’alliberament format per 25.000 homes, que pretenien aconseguir nomenar un president civil. Va crear comissions agràries per distribuir la terra i va dedicar moltes hores a supervisar el treball per tal que no hi hagués favoritismes o que els grans terratinents poguessin corrompre els membres revolucionaris. Va impulsar el Banc de Crèdit Rural per facilitar el desenvolupament agrícola de les regions més pobres. L’exèrcit del General Carranza el va liquidar. L’home ha mort però el mite ha nascut. Hasta la victoria, siempre!

Vaig pensar en muntar una escola. Tots els nens i les nenes del món tenen el dret a saber llegir i escriure, tot i que en molts casos, com bé recordava el iaio, la lletra no els omplirà l’estómac. Però un mestre mai no fa mal. El contacte amb la canalla em va proporcionar felicitat plena. No hi ha res més bonic que el somriure d’un xiquet, la seua innocència i espontaneïtat.
- Profe, usted está malo hou. No sé. ¿le hemos hecho algo?
- ¿Está muy lejos su pueblo?
Vam adequar un local que havia servit per a guardar mules. No teníem pissarra ni guix. No disposàvem de llapis per tothom. El paper també era escàs. Usàvem unes fustes llargues damunt d’uns troncs rodons com a seients. Però eren diligents. La lletra els entrava. Primer llegien amb dificultat, després amb fluïdesa. Alguns van aprendre a escriure sense faltes. Em meravellava l’actitud d’uns nois, que feien cara de gana, de misèria absoluta, però reien, tenien el rostre clavat amb un somriure. S’enfrontaven a la vida amb optimisme i tenien interès per superar-se. Com més tens més vols, diu un proverbi savi, i com menys més valores les coses.
Vaig fer noves amistats. Vaig tornar a experimentar què signifiquen veritablement aquestes lletres. El Julio, el Pibe, el Choco, el Comandante, la Julia, i tants d’altres. Gent de pell resseca i cor com una pedra. Incombustibles directors del dia a dia. Ciutadans del jou. Jo, en canvi, era l’afortunat que podia eixir quan volgués. El meu diari va tornar a ser l’eina d’expressió de les sensacions fortes que m’omplien, el confident amb el qual aprenia ratlla a ratlla, com en aquesta narració sobre uns recollidors de cotó amb els quals em vaig unir durant una feixuga estació:

I el dia següent, quan ix el sol, amb els barrets amples i les cistelles enormes, deixem la barraca silenciosos. Els cossos encara engarrotats, els cotoners ens esperen. Mires cap a un centenar de quilòmetres quadrats i veus una imatge idèntica. Molts cotoners no han vist cap paisatge diferent. És un treball molt simple, però terrible. L’habilitat de cadascú ajudarà a reforçar l’arrel de l’existència. És la benzina que t’alleujarà el camí. Ens col·loquem un llarg sac blanc damunt l’espatlla dreta, molt llarg, la cua toca el terra. La idea està en posar el cotó entre les puntes dels dits. Poques vegades és fàcil en un llaç de cada deu. Cal usar l’instint, la intel·ligència i la manya combinades, per tal d’evitar retardar-te o tenir pèrdues en els llaços. Cal veure amb rapidesa quin està massa podrit o brut per al consum. No ens podem permetre endarrerir-nos massa, ni tampoc gaires equivocacions. Molts polítics savis han exposat les seues grans esperances a expandir la producció agrícola a través de la irrigació, que els permeti més d’un conreu per any, si el pagès està disposat a treballar fort. La majoria de camperols no són receptius a les noves tècniques. Tenen por dels nous models. No creuen en la possibilitat d’una vida millor. En aquest paradís pobre les ombres dels arbres es balderegen lleument mentre les fulles xerren entre elles. Llavors, quan la nit vesteix de foscor el paisatge, tasto la llum de la lluna plena. Ho faig tantes vegades com puc, acompanyat d’amics de debò. Les cares cansades després d’un dia d’activitat gaudeixen de la noble cara del satèl·lit.

La nit de tornada a Guadalajara, la Mariona va estar esplèndida. Em va fer gaudir com en els millors temps de joventut. Sacsejat per dintre, les mans eren poques per recórrer el seu cos, l’escalfor de la pell, la duplicada esveltesa dels pits, el volum precís de les natges, el desig dels racons secrets, la salabror dels ulls i de les cuixes. Com la desitjava! No podia més! Estàvem sols, ensordits, deslligats de l’univers sencer. El món es desfeia a dintre. El plaer girava entorn nostre. Sentia la Mariona, els llavis, la boca, el sexe, els braços, les cames. Un teumeu imparable. Vaig entendre definitivament el lligam que m’unia a ella. Era desig, era sexe, era admiració, era amistat, era AMOR.
Per acabar de narrar les meues experiències mexicanes, he de recordar el moment en què em van atorgar el títol de Doctor Honoris Causa per la Universitat de Guadalajara, com a mostra de l’estima que la ciutadania i la institució em tenien, de la qual en volien deixar constància. Un home nascut a un poble tan menut com Campredó, d’avantpassats pobres, que vingué sense béns ni fortuna ni cap d’aquells títols que a les ciutats distingeixen les famílies assenyalades de la vulgaritat del poble. Sense haver rebut l’educació que respecten les classes dominants. Conreava un dels oficis amb més prestigi intel·lectual. Haia tingut la desgràcia d’haver de lluitar contra el govern de la seua terra i haver de fugir molt lluny, i la fortuna de tenir art en les seues venes. Aquesta era la targeta d’identitat amb què m’honoraven.
En la lliçó magistral que vaig pronunciar en llengua catalana, no em vaig oblidar ni d’en Josep ni d’en Vicent, ni de cap dels que hagueren de sofrir l’exili, i en especial d’aquells que havien mort per totes les causes justes. La vaig titular “un artista, una persona”, amb la intenció de fer un resum de tots els moviments que m’havien influenciat en la vida, i de no desvincular mai el jo pintor del jo persona, que restaven eternament units.

dissabte, 19 de gener del 2008

La novel·la "Tomàs Serra" (18)



La mort d’en Josep va suposar també una ràpida sentència per a la nostra organització. La dissolució del sIAC estava cantada. Ens havíem quedat sense el liderat que ell exercia entre les diverses tendències del grup. Era de suposar que era jo qui havia de substituir-lo, però ni vaig rebre el suport d’una ampla majoria de militants, ja que estava alineat en la tendència més nacionalista, ni tampoc tenia la força moral per poder-me enfrontar a aquell repte. Vàrem celebrar un congrés extraordinari per debatre el futur del grup, malauradament ja sense el número 1, durant el qual vàrem poder acabar de constatar les greus discrepàncies que ens separaven ideològicament. Fins i tot les antipaties estaven agafant un to personal. En veure per on s’encaminaven els esdeveniments, el sector internacionalista que encapçalava la Neus havia agafat un carreró sense sortida i podien fer autèntics disbarats, a més havien rebut l’entrada de nous militants que més que patriotes semblaven mercenaris. La crisi era irreversible.
Vaig voler destacar que no ens havíem de penedir de res. Havíem intentat portar uns anys de lluita patriòtica. La ideologia que havíem estat defensant havia tingut com a punt de mira a la vegada l’estricta defensa de la pàtria catalana, de Salses a Guardamar i de Fraga fins a l’Alguer, i les classes socials més desfavorides. El SIAC havia estat una experiència prematura, on havia regnat exclusivament l’idealisme però poc el cervell. Havíem perdut massa temps en picabaralles internes i en debats ideològics inútils. Hem de pensar, però, que a despit del nostre fracàs programàtic, de les experiències negatives sempre es pot aprendre quelcom. Els moments estaven sent depriments. La Mariona i jo no sabíem cap on encaminar el nostre futur. Em vaig refugiar en els meus escrits, en el meu diari peculiar, el qual era la viva veu de la impotència.

- Ha passat el temps de Nadal. Enguany els dies han estat diferents, fins i tot els reis mags s’han oblidat de mi. No els he escrit la carta ja que no tenia res per demanar-los. No vull ser egoista i pensar en mi, prou problemes hi ha en la nostra societat. La neu ho cobreix tot. Hem entrat al gener, el mes que menys m’agrada de tot l’any, i s’ha entaulat el vent. Pot durar dies, setmanes senceres, per desgràcia. Un any que estava inspirat pintant vaig sentir gemegar el vent, a les finestres que no paraven de moure’s, un nombre inacabable de dies i em molestava, la humitat mantenia els llençols en una fredor enganxosa; la humitat freda em posava la pell de gallina, em donava un calfred com si fos febre. El vent sap com posar-me malalt.
De vegades aquest vent, quan arriba el crepuscle del vespre, cau amb la lentitud d’una parpella que es tanca dolçament, m’estarrufen les celles i piquen de debò; però de vegades no cau i bufa tota la nit amb una monotonia aclaparadora que dóna un maldecap tan gran que fa ressonar les parets del cap com un timbal; amb un so horrorós que gairebé fa basarda, llòbrega i malenconiosa.
Arran de l’alba, de matinada, el vent es troba sempre en la mateixa direcció bufant amb un eixelebrament fatigat, amb una tenacitat absolutament inútil, humit, morat, llefiscós – molt a to amb les setmanes de quaresma i amb el carnestoltes que disfressa la nostra essència, el sol esmorteït i l’aire endreçat en mal sentit. Aquest és el vent dels inferns, dels càstigs divins, si jo cregués en un Déu castigador, en un ésser suprem valedor dels nostres destins, la qual cosa no he fet mai.
A les hores de sol la inspiració em venia. Sóc mediterrani. Recordo la meua essència i el meu origen. Em donava vitalitat i emprenia qualsevol tasca. La Mariona sempre em deia que m’agafaria una insolació i que no sabia com em podia concentrar quan la meua pell transpirava litres e suor. L’olor de les primeres flors de primavera era una altra causa d’excitació. La flama del romaní, de les argelagues que tantes vegades m’han punxat, i sobretot de les roses, les més amoroses de totes les flors, que tants cops m’han ajudat a lligar amb dones de gran bellesa corporal, amb les conseqüències posteriors que m’alegraven el cos.
El vent passa les hores rebolcant-se en els sembrats, que ara són petits, vius. Les pobres ovelletes el sofreixen. Incita que aparegui el color lila, el soroll xisquillós que tant molesta. Arrenca les arrels de les flors dèbils. La debilitat és un defecte una malaltia que t’engoleix i t’arrossega fins a l’abisme. Jo ara sóc dèbil. M’estic constipant. Sento un calfred per l’espinada, entre la camisa i la pell. M’excita el desig de marxar i el desig de tornar, l’ànsia de rompre i l’enyorança de la pèrdua. És el vent de la febre, com ja he dit anteriorment, el vent que transporta el perfum de les roses. Incongruències.
A mi m’agrada el perfum de totes les flors. Sembla que no sigui jo, que estigui escrivint en Novalis, que encara busca la flors blava i es morí abans de complir-ne 30, de desencant. És molt possible que el que acabo d’escriure sigui absolutament greu, una cosa passada de moda, un pur anacronisme sense estil. Ho és? La meua ignorància és enciclopèdica. De tota manera em sembla que els clavells espectaculars són inodors i que les roses, que són les flors més meravelloses de la naturalesa, fan olor de vida. No m’importa usar aquesta retòrica que abans m’avorria.
Enyoro la nodrida primavera que mostra per totes bandes l’esclafit de les branques en flor. Aquella pluja fina que no ensordeix, alimenta els nostres somnieigs. Em sento entumit, fred. Corren arreu pels camps florits omplim-nos de l’olor de les flors silvestres, de l’esplendor daurada dels matins, dels migdies esbatanats de llum, del degoteig de bresca emmelada dels capvespres. Sentim el flabiol dels grills agullonant la tarda. I un rastre de veus furtives eixamorant-se al sol. Al nord tot es desperta a la vida, i els prats esclaten del color de l’iris de les flors boscanes en el temps dels enamorats.
L’amor és un mot inoblidable. Una sensació que em fa agafar un llapis i escriure. En Josep n’escrivia, de coses belles i de cants a la vida. També gosava cantar als sentiments, a la puresa, a l’honestedat a la bellesa interior, que la paraula amor concentra. Recordo un poema en especial, que va composar un dia del tot normal, en el qual cada vers tenia el seu sentit:

Diuen que els versos es componen dins l’ombra
I que de la fèmina ja s’ha cantat prou
I el vers que is de la meua ploma
Per raó gaudeix d’un sentit nou.
Torno esverat d’escoltar la multitud com crida
Ja que desconeix la joia de glossar;
A nit el nostre amor fou un somni
I avui el té un blau més clar.
I m’he despertat amb ànsies d’estimar-te
I d’oblidar el passat i la dissort,
I l’inexplicable divagar en les ombres
Del somni que és la vida amb passió.
Totes les meues inquietuds passades
En la tendresa del mirar m’has pres;
L’eterna veritat mai l’he entesa
I avui comprenc la dolçor del teu ser.
Estima’m, coret, que el moment s’aproxima
Amb il·lusió en totes les contrades
D’aquest amor que portem a dintre
Les hores que vindran i les passades.
Deixa’m sentir entre els teus braços
L’alba ha il·luminat el meu deler,
Besa’m coret que estem vivint la vida
I encara hi ha molt perfum en el roser;
Encara hi ha un estel que ens il·lumina
Com una guia de la nostra bona sort
Encara hi ha una imatge plena i divina
Superior a la vida i també a la mort.

Hauré de canviar de tema. Fa molts dies que no estic per cants a l’amor ni a res. La tendresa m’entristeix. No recordo els darrers versos que vaig llegir. En canvi, sí que recordo una època en què llegia poesia cada dia, i gaudia de la vida, de l’ànima i del cos. Aquella època que ja no reviuré. Un hivern vaig començar a llegir en llengua original el “Jo Claudi”, l’obra mestra de Robert Graves, un dels poetes més universals i un excel·lent narrador. Només llegia llibres on els personatges principals eren uns incompresos. Em sento incomprès com en Claudi que s’obsessionà pel quequeig i per l’ombra allargada del seu germà més brillant en tot, en Germànic, que al cap i a la fi era l’únic que l’estimava de veritat.
Segueixo recordant històries i poemes. De jove sempre memoritzava i recitava paràgrafs amb facilitat. Potser demostro un fort complex d’inferioritat davant dels qui escriuen tan bé, que emporta a imitar-los. Ara em vénen al cap us versos impactants que vaig aprendre a la meua arribada a Barcelona, l’any més important de la meua vida. Quines experiències més diferents estic lligant d’una manera innocent. Només parlo d’un poema d’en Papasseit, que morí jove i no pogué acabar la seua obra:

Ser mestre d’amor
Qui no pagaria
Ara que sóc jo
L’aprenenta em tira.
De dir la lliçó
Tota Ella s’afina
Ja sap tant el cor
Que no li cal guia
Amb un sol petó
La lliçó se sabia
Qui és mestre d’amor
Del guany ja pot viure.

En Josep em va ensenyar tot el que sé. Això també ho diu Picasso d’Horta de Sant Joan. Era un pou de ciència. Ho havia llegit tot i ho recordava. Escrivia. Ho feia bé, però no va publicar. El seu talent va romandre amagat durant massa temps en els calaixos del seu escriptori. Desgraciada cultura la nostra, que ens ha tocat prescindir de personatges i literats tan grans durant tantes dècades. El seu nom és anònim. En canvi jo he tingut sort. Tinc un nom reconegut. He tingut èxit en la pintura, la vida és tota una altra cosa. Els fets entren en una dimensió nova, desconeguda, excitant i perillosa.
Les ombres avancen en el cor de la nit, com avergonyides de la seua presència en aquest lloc de calma, serè, paradisíac. Els habitants reposen amb les seues absències de somni, en les llars humils i patriarcals. Les ombres van prenent lentament aquesta forma humana que s’endevina sota la roba. Hi ha, no obstant, inquietud als arbres i a les pedres, com si posseïdes per un instint animal presentin el pas de la mort.
En aquest poblet de muntanya del meu país, surto de vegades en aquests vespres tan encantadors a donar una volta. Envoltat de serres, els camins són solitaris. La solitud, aquí a la serra, és més gran. El vent bufa amb la seua monotonia. L’horitzó il·lumina la terra, li dóna un color a paradís celestial. Mai ha arribat a aquests paratges el fantasma de la guerra. La gent andorrana ha viscut la seua vida sense altra preocupació que la pau i el treball. Sobre les seues esquenes, els anys van passant silenciosament. He de dir que em sento relaxat amb la bona literatura. M’encanta recordar altres temps quan m’interessava per tot i m’absorvien els moments d’oci. Serà qüestió de tornar-ho a agafar per sentir-me bé. He de fer un gir radical en la meua vida.

divendres, 18 de gener del 2008

La novel·la Tomàs Serra (17)



6
EL JUDICI I LES REFLEXIONS
Dissabte al vespre els advocats defensors arribaren en tren. La històrica Tarraco no els rebia amb aires de festa precisament. Les parets vigilaven. Per dirigir-se al centre de la ciutat, giraren a la dreta i muntaren una empinada costa que els portà a les escales que acaben allí on comença la Rambla nova, que en aquell punt s’anomena Balcó del Mediterrani, el qual permet contemplar la immensitat del mar i l’intens treball portuari. Sense aturar-se, seguiren en línia recta, fins trepitjar l’anomenat Passeig de les Palmeres, sense temps d’adonar-se que estaven en la part antiga. Al davant mateix pogueren veure unes muralles i un edifici antiquíssim amb una torre de forma rectangular amb les seues pedres mil·lenàries, testimonis muts de la dominació de l’imperi romà. Aquest edifici era la seu de la presó de Pilats, destinada a tancar-hi presos polítics.
La cel·la que ocupaven en Josep i en Vicent estava ubicada cap a la meitat de la torre. Rebia la llum per una finestra minúscula amb una creu de barrots de ferro empotrats a la grossa paret de pedra. El cap del Sol ocupava quasi tot aquell forat. Durant moltes hores del dia podia veure’s aquell rostre amb les seues fesomies enèrgiques mirant sempre cap a l’exterior, fixament, immòbil, petrificat, amb les parpelles semitancades i la mirada absent.
Un soldat amb un fusell a l’espatlla es passejava, anant i venint a curta distància de la porta. El sergent de guàrdia els va fer esperar més de mitja hora. Després hagueren de travessar un pati i els varen introduir a una habitació on hagueren de seure durant uns vint minuts llargs. Va aparèixer un militar que els va faltar al respecte i els va regirar minuciosament. Després va entrar el carceller, que els acompanyà al llarg d’uns passadissos foscos fins que varen trobar unes escales estretes. Cada quinze escales hi havia un replanell amb dues portes amb planxes de ferro i cadenats grossos. Varen seguir muntant, fins que al següent replanell el carceller es va parar davant la porta de la dreta i va cridar de manera despectiva el nom dels dos acusats i els informà:
- Pueden conversar durante veinte minutos. El reglamento no permite que duren más las visitas.
Les autoritats militars varen fer un ús diligent del cap de setmana, establint la convocatòria del judici amb una malintencionada rapidesa i extrema precipitació per al dilluns, següent, dia 11 de setembre, a les 9.45 del matí. Era una nova acció premeditada amb la intenció de limitar i condicionar totalment l’actuació de la defensa. Una nova provocació que no els hauria calgut, donat que les resolucions d’aquesta mena de judicis estaven dades i beneïdes abans de realitzar-se. Com en un joc de taula, escacs i mat. Els advocats varen ser avisats el dia abans, diumenge, a tres quarts de set del vespre. El judici havia de ser teòricament públic, atès que es tractava d’un Consell de guerra ordinari. La realitat, però, fou ben diferent. L’assistència no va ser lliure. Estava formada majoritàriament per policies vestits de paisà que coaccionaven l’entrada als ciutadans solidaris, amics o familiars que varen ser sotmesos a un escorcoll meticulós. La farsa començà amb un espectacle teatral digne dels esperpents que va fer populars Valle Inclán. L’advocat d’en Josep, el senyor Joan M. Bonfill, un bon lletrat i millor persona, que no s’havia presentat a causa d’una molesta indisposició, fou comminat pel president del Consell a fer acte de presència d’immediat si no volia ser acusat d’obstrucció a la justícia. La sessió, doncs, no va poder començar fins passats quarts de tres, després que el lletrat s’hagués sotmès a diferents revisions mèdiques, el qual va donar fe que havia d’iniciar la seua tasca forçat per l’autoritat militar, que no tenia en compte el seu delicat estat de salut.
El fiscal demanava la màxima pena per a en Josep Soldevilla “El Sol”, en considerar-lo cap principal d’un grup terrorista, i 80 anys de presó per a en Vicent Sanchís “el txe”, per complicitat. Els lletrats de la defensa varen centrar l’única argumentació possible en 4 punts molt concrets, que formen part del recargolat llenguatge jurídic que resulta totalment inintel·ligible per a la ciutadania:
A/ El delicte de terrorisme que s’imputava als dos acusats no estava tipificat al codi militar sinó al codi penal, per tant demanaven que les competències del judici recaiguessin en un tribunal ordinari i no en un de militar.
B/ Existia un defecte en el procés que anul·lava totes les diferents acusacions formulades, ja que no hi havia hagut cap mena de dictamen pericial dels danys dels quals es responsabilitzava els acusats.
C/ No hi havia cap prova verídica que demostrés que els dos encausats fossin els autors dels actes a què havien de fer front. L’atestat policial només es podia considerar com a denúncia i no coma prova acusatòria.
D/ Mai no s’havia demostrat l’existència del SIAC, llavors no es podia acusar ningú de pertànyer a una organització fantasma.
El lletrat Bonfill va voler denunciar públicament l’actitud del tribunal, que des del començament del procediment havia posat tota mena d’inconvenients a la seua actuació, fet que produïa una injusta indefensió dels dos ciutadans.
- Me temo que hay una voluntad clara de terminar con el proceso de manera demasiado rápida, prescindiendo de las mínimas garantías procesales.
També va incidir en el fet de les tortures, tant físiques com psicològiques , que varen ser aplicades en la persona del seu defensat per tal d’obligar-lo a signar una declaració preparada per la policia. Totes les al·legacions foren en va, tal com era d’esperar d’un règim dictatorial i de caire criminal que quan hi havia un judici de caire polític havia dictat el veredicte dels acusats d’avantmà. Tots dos foren declarats d’alta traïció, condemnats a mort i executats el dia següent de matinada.
No hi ha paraules. No puc dir res. Llegeixo negror. Només és vàlid l’escrit del narrador de la mort: “Jo contemplo ara, des del refugi de la meua soledat, on la guerra em va portar, el pas arrabassador dels exèrcits. Sota les seues plantes tremola terra. Els núvols es desgarren vomitant foc, com a presagi d’un proper diluvi universal. I les ciutats desapareixen, arrasades per aquest vendaval sinistre reduint el món a cendres. I tot això perquè la civilització es maleeixi ella mateixa després que aquesta hora de tràgica bogeria hagi quedat escrita a la història. La nit és nostra. El misteri ens pertany. Mentre vosaltres desapareixeu tancats a les presons dels vostres malsons, nosaltres ens aixecarem per acompanyar aquesta dama misteriosa que és la Mort. Tornaran els quatre genets cavalcant sinistrament. Sota les petjades dels quals els cementiris s’eixamplaran i la terra es regarà de sang. Mai com ara el món ha estat un infern”.
En Josep se les va apanyar per fer-me arribar, mitjançant el seu advocat, dues emotives notes que sempre guardaré com a record sentimental. En la primera m’expressava resumidament bona part dels seus sentiments:
“Estimat Tomàs o Maset,
M’han passat moltes coses en la vida, tant d’agradables com de desagradables. He viscut intensament cada minut de la meua existència i he tret profit dels meus anys en aquest planeta. M’he dedicat gairebé completament a la causa de servir els altres i condemnar tota mena d’injustícies i discriminacions. Tinc viu el record encara de quan et vaig conèixer allà als camps de la Pedrera, límit sud de l’estimat poble de Campredó. Les classes a la teva cambra i els sopars de la teva iaia, la pobra Cinteta “la panissera” que estava plena de bondat.
Hem passat moltes estones junts i hem après l’un de l’altre. Sé que m’has tingut com un bon amic i que comprendràs la meva manera de fer i els meus sentiments. Recorda’m com allò que certament he estat en realitat, un bon company, amb el qual t’ha unit una gran relació durant molts anys, i oblida i perdona tot allò negatiu que ens hagi pogut passar darrerament, que només són ximpleries del destí que ens ha enterbolit la nostra autèntica i sincera amistat.
Que tinguis molta sort en la vida.

El contingut de la carta em va emocionar. Féu aparèixer les llàgrimes al meu rostre. Feia molts anys que no plorava. Al cap i a la fi s’estava disculpant i donant mostra de l’estimació que m’havia tingut. Reconeixia el seu mestratge en la meua persona, però no feia cap referència a la Mariona, com si fos l’única cosa que li donava un regust amarg i que no oblidava ni tan sols en el punt final de la seua vida. De sobte, em van venir a la memòria uns versos que em feren tremolar d’emoció, que en Josep havia escrit quan encara vivíem a Campredó en honor d’un President màrtir del país que havia sofert una mort semblant a la seua:

Endut emmanillat a un captiveri
En una fossana et van tirar els inhumans,
A tu, cabdill d’un exèrcit de justícia,
Fidel a un poble que et va veure
Com a símbol del que s’acaba
Malament i pitjor es comença.
Em proclamo en rebel·lia
Pel teu nom, davant els estels
Que contemplen la neguitejada terra,
On sobren records ingrats i manquen
Nous cabdills que encaminen
I no es venguin a l’infern que hi ha a ponent.
La història és un misteri d’injustícia
On homes amb seny moren pels demés.

L’altra nota m’unia a les històries d’en Josep per sempre més:

- A en Maset el fascinaven les històries de guerrillers. Poques vides proporcionen tants capítols heroics com la que ens ofereix en Pere Barceló, nascut al poble prioratí de Capçanes, i conegut com el Carrasclet, en el qual podem trobar tot el romanticisme de l’home vexat per una tirania, que es veu obligat a llençar-se a la muntanya i a quedar-s’hi mentre veu com li empresonen la mare i altres familiars. Als ulls del poble que estava sofrint tota mena de vexacions socials, la figura del Carrasclet s’enlairà com una mena de mite amb seny justicier, venjador d’ultratges i benefactor dels humils. La seua invocació era suficient per evitar molts abusos dels funcionaris del rei borbó Felip V, que en guerra descansi. Barceló va seguir la dinàmica única del país i va adherir-se com a capità de fusellers a la causa de l’arxiduc Carles d’Àustria. El malestar contra el fisc borbònic s’estenia arreu, donada la manera violenta d’exigir els tributs, mentre que la persecució contra els qui havien exterioritzat els seus ideals favorables a l’arxiduc en la guerra de Successió era una altra causa d’irritació. Tots els disconformes eren acceptats per la colla del Carrasclet. Se sentia defensor dels drets del poble i emparat per la simpatia rural pernoctava en els pobles xicotets del peu de la serra. Els seus escamots esdevingueren un refugi de perseguits. La fita que els guiava era abolir els funestos decrets de Nova Planta i restablir els furs de la Corona d’Aragó. Va encapçalar nombrosos fets d’armes al Priorat, va conduir els seus homes fins a l’Ebre travessà la Terra alta i arribà fins a Calaceit. Es va veure obligat a fer la guerra de pobre, amb escassos proveïments. El botiguer, l’artesà, el pagès, l’obrer, tots maleïen el rei intrús, però amb llur silenci contribuïen indubtablement a sostenir-lo. Les classes conformistes novament vetllaren pels seus interessos. Si la massa social hagués decidit agafar el camí del Carrasclet, la història catalana hauria anat d’una altra manera. I la meva vida també.

dijous, 17 de gener del 2008

La novel·la Tomàs Serra (16)



5
LA GELOSIA
Uns dies després de la nostra tornada de la ciutat roja vam celebrar el retrobament d’en Josep i la Mariona. Sobren les paraules per expressar que fou molt emotiu, omplert per les llàgrimes, bones intencions, molts records i esperances nobles. Em sentia tan feliç com ells. Vaig arribar a convèncer-me durant unes hores que havia oblidat el meu idil·li. Tenia una sensació estranya que m’0em`penyia a l’exaltació d’aquell amor exemplar que s’havien demostrat mútuament anys enrera. No m’importava el fet que estava portant la meua amant als braços d’un altre home. La inèrcia se m’enduia com un vent ple de galivances que bufava deixant els pensaments al darrera, somorts.
Tots dos havien hagut d’afrontar episodis patètics i injustos entrebancs. Dissortament el seu passional amor havia donat fruit a una tragèdia familiar per a la Mariona que, a més, va haver de sofrir un seguit d’humiliacions en pròpia carn, que varen ser la causa d’una llarga, traumàtica i injusta separació. Tenien moltes coses per dir-se i sobretot molt de temps per recuperar.
Ens vàrem trobar en un refugi ben amagat entre muntanyes, prop del “Pas de la casa”, a la vora mateixa de la frontera francesa, que havia estat lloc d’infinitat d’importants reunions polítiques, així com un conegut amagatall per a membres d’organitzacions revolucionàries. En Josep mai no volia deixar cap cap solt, no fos cas que el descobrissin i tota la nostra lluita se n’anés en orris. No era prudent presentar-se per la vila andorrana, onalgun dels nombrosos infiltrats que ens anaven seguint les petjades el podria delatar. Precisament en el nostre darrer viatge a la Unió Soviètica ens havien instruït en aspectes com la seguretat imprescindible que havia d’envoltar qualsevol membre del grup per insignificant que fóra la seua influència organitzativa. Nosaltres, que érem els caps, no ens havíem de fiar d’absolutament ningú.
Passàrem tot el vespre al refugi. Després d’haver menjat alguna cosa i seguit una animada conversa sobre les activitats professionals que estava exercint la Mariona, no varen trigar gaire en anar-se’n a l’habitació. En la intimitat podrien començar a retrobar-se i reviure la seua passional relació.
Un xic nerviós, em vaig posar a llegir un parell de revistes especialitzades en tècniques de simetria que feia dies que m’interessava fullejar. Aquell dia la lectura resultà inútil. No em vaig poder concentrar en el contingut atès que de seguida vaig sentir els sorolls de plaer de l’acte d’amor. Al principi no sentia enveja ni cap sentiment que pugui determinar, sempre havia tingut en ment que la Mariona i en Josep es pertanyien. Evidentment que no era la primera vegada que sentia fer l’amor un home i una dona, en el meu cercle d’amistats cap parella tenia prejudicis que els sentissin fornicar els que jeien a l’habitació del costat, lliurement feien el que volien, però aquesta vegada no era com els altres cops i, malgrat que em costava d’acceptar-ho, a mesura que anaven passant els minuts em començava a sentir una mica més incòmode.
Al dia següent, quan els primers raigs de sol del matí van trobar l’entrada a la meua habitació, em vaig anar despertant a poc a poc al so dels mateixos sorolls. Em donava la sensació que havien estat cardant tota la nit. Sentia quelcom fort al meu interior, però novament no ho podria descriure. Es varen aixecar tard. Els vaig esperar i vàrem esmorzar plegats, quan ja eren més de les onze.
Quan va tenir l’oportunitat i en Josep no era present, la Mariona em va preguntar amb una veu molt dolça si m’importava el que havia passat la nit abans. No estava tranquil·la sense saber què en pensava de veritat del fet que tornés a començar la seua relació amb en Josep i que, consegüentment, havíem de deixar estar el nostre afer. Em va explicar que els sentiments que la unien a ell eren molt forts, hi havia com un imant que els atreia, no era una simple qüestió de trair entre un home i un altre. Jo també l’havia omplert molt, però en Josep havia estat el primer amor de la seua vida.
-He estat molt a gust amb tu, això no implica que pugui comprendre perfectament els teus sentiments. Crec que tots hem d’actuar d’acord amb la nostra consciència. Estic molt content de veure-us junts i tan feliços. Jo mateix he preparat aquesta cita, llavors qualsevol disculpa sobra.
Vaig voler contestar-li amb un to serè i una veu clara, però crec que no vaig poder amagar una certa inseguretat en les meues paraules. Em va comentar que seria millor que de moment en Josep no en sabés res, de la nostra relació amorosa. Vaig assentir perquè també ho preferia. En alguns moments em sentia traïdor, com si la meua consciència em digués que la Mariona li pertanyia i havia estat un intrús.
Només pogueren passar un parell de dies junts, els quals dedicaren bàsicament a intimar. La noia i jo havíem de tornar a les nostres obligacions i en Josep hagué de dirigir-se als seus amagatalls de la Cerdanya nord, on havia de reorganitzar les cèl·lules del SIAC, seguir amb les campanyes d’agitació i preparar algun cop que tingués bona repercussió en els àmbits polítics europeus.
La Mariona no en sabia res, de la nostra militància en un grup armat. Li volguérem fer creure que en Josep estava sent buscat per la policia espanyola per la seua implicació en les guerrilles dels maquis i altres fets que eren catalogats com a delictes d’insurrecció. A Andorra no n’estaria gens, de segur, així doncs, havia de continuar recloent-se a les muntanyes del Canigó. La seua relació no podia tenir la continuïtat que tota parella necessita per tal d’aprofundir en el seu amor. La situació de clandestinitat i les ocupacions desconegudes d’en Josep no permetien que es poguessin trobar gaire sovint. Les cartes s’havien convertit en l’únic mitjà per comunicar-se. La Mariona va començar a incomodar-se en adonar-se que la separació no tenia data de caducitat. Una tarda es va presentar al meu taller, molt seriosa i amb cara d’aquella persona que havia decidit agafar el bou per les banyes d’una vegada per totes. Va anar directa al gra. Tenia un tema molt delicat per discutir, sobre el qual havia estat donant voltes i més voltes des de feia uns dies.
-Donat el teu prestigi professional i intel·lectual al Principat i la meua popularitat com a escriptora i locutora de ràdio, i que a més som gent que no estem causant cap mena d’aldarull dins la societat andorrana. Ben al contrari, l’estem culturalitzant, podríem intentar parlar amb les autoritats del Comú per tal de cercar la legalització de la situació personal d’en Josep. D’aquesta manera podria sortir de l’amagatall i viure aquí amb nosaltres on, donades les seues qualitats personals, és intel·ligent i manyós, no serà difícil de trobar-li una ocupació que li plagui.
Com a coneixedor de les activitats d’en Josep, no sabia què contestar, però no vaig intentar dissuadir-la perquè no se’m notés res, ja en tenia prou de sospites i no era qüestió de seguir alimentant-les. En Josep no va contestar la carta que li va enviar. Jo, en canvi vaig tenir notícies seues diverses vegades, però aquestes estrictament portaven un contingut polític. En la nostra correspondència només em parlava de les accions armades que la cèl·lula d’Andorra havíem de realitzar quan tinguéssim l’oportunitat, així com dels ja legendaris problemes i desavinences programàtiques que afectaven perillosament les estructures de la nostra organització, que cada dia semblaven incomodar més en Josep i la resta de la direcció.
Durant la matinada d’un diumenge vaig sentir una trucada a la porta. Em vaig esverar. Els militants del SIAC sempre estàvem a l’aguait. Vaig obrir la porta encara mig endormiscat. Era la Mariona. Abans que tingués temps per sorprendre’m i preguntar-li alguna cosa, va començar a besar-me la boca i a passar les seues mans per tot el meu cos. Novament va fer de mi el que va voler.
Per la meua part, em vaig aturar a pensar una estona. Em varen venir curioses idees al cap. Em volia convèncer que li agradava més allitar-se amb mi que amb ell, la qual cosa em complaïa i em feia por al mateix temps, ja que ens endinsàvem en un carreró sense saber-ne l’eixida. No sabia si la Mariona m’estava usant solament per la decepció que havia tingut amb el seu estimat, si era fruit de l’enrabiada amb ell, o si veritablement tornava a sentir alguna cosa forta per mi. Teníem una nova incògnita al davant, si havíem de continuar veient-nos en secret o si li havíem de dir alguna cosa a en Josep.
Com si fos un acte de bruixeria o que el destí ens volgués tornar a complicar la vida, al vespre del dia següent, en Josep va reaparèixer a les nostres vides després d’una llarga absència. Em va venir a visitar a mi abans que a ella, perquè havíem de xerrar sobre una sèrie de problemes interns que amenaçaven la cèl·lula de Barcelona. Necessitava que l’ajudés a passar la frontera i l’acompanyés al cap i casal, en una de les operacions més complicades i determinants amb què s’havia hagut d’afrontar el SIAC des de la seua creació. La idea era perillosa i no m’entusiasmava, però el Sol em va persuadir i vaig haver d’accedir-hi.
-Potser hi ha dos infiltrats. Voldria que fossin simples rumors, però em temo que és veritat. Almenys ens n’hem d’assegurar. Hem d’acabar amb ells sigui com sigui o ells se n’encarregaran, de malbaratar-ho tot.
Després se’n va anar a veure la Mariona. No li vaig notar cap entusiasme, gairebé ni me n’havia preguntat. La noia n’estava força, de disgustada, perquè no havia contestat les seues cartes i volia una explicació sense embuts, però en Josep no estava per romanços. Estava capficat i nerviós. De seguida volia fer l’amor. Per primera vegada es va negar a estar íntimament amb ell. Li digué que primer havien d’aclarir moltes coses sobre la seua vida de parella. No era just que es presentés com si res. En Josep actuà irracionalment i li va contestar:
-No tinc ganes de xerrar ni temps per perdre. Si no vols estar amb mi, doncs, cap problema.
En la seua relació ja no eren tot flors i violes. S’havia perdut la flama que els havia fet embogir al poble anys enrera. Res ja no era tan idíl·lic. El pas de la vida havia convertit en Josep en una persona freda, distant i amb pocs escrúpols. Era molt valent, hàbil i conscient del seu càrrec dins del SIAC. Dedicava tot el seu temps a la lluita política i, malgrat disposar d’una carrera universitària, no li interessava tenir ofici, ni portar el meu tipus de vida, per exemple, alternant el treball artístic i la lluita armada. Ni molt menys tenia cap intenció de lligar-se totalment a una dona i viure en un ambient tranquil de família. S’havia obsessionat amb les tasques militars i de revolta. Estava ple d’odi cap al règim que ens oprimia i les persones que el dirigien, a les quals els havia declarat la guerra indefinidament. Encara anomenava en David Palomares sovint. Encara clamava per una sagnant revenja.
En Josep passà la nit vés a saber on. Mai no ens ho va dir. Al dia següent m’acudí a primera hora del matí a casa, en no gaire bones condicions. Havia estat bevent i es mostrava impertinent. El vaig obligar, després de tenir unes fortes paraules, a dutxar-se i esmorzar amb tranquil·litat, abans d’emprendre el delicat viatge. Vaig intentar fer-li veure que anava molt equivocat si seguia comportant-se d’aquella manera tan esperpèntica, tan allunyada del seu tarannà.
Quan ja s’havia fet fosc, ajudats per uns experimentats muntanyistes, vam creuar un pas proper a Puigcerdà que ens va permetre saltar-nos els controls policials. Vam passar un parell de dies en unes cabanes que usaven els pastors, fins que per separat vàrem atrevir-nos a agafar un autobús de línia direcció Solsona i després un altre que ens va portar a Vic, on ens reunírem amb els camarades que ens havien d’acompanyar a Barcelona.
Sense treva, vam reunir-nos amb dos dirigents de la cèl·lula capitalina per tal d’assabentar-nos amb exactitud dels perills que corríem els membres del col·lectiu. El Sol va comentar que havíem d’actuar amb extrema precaució però amb rapidesa. Teníem dos membres dels grisos en llocs de responsabilitat de l’organització. Hi havia indicis clars de qui eren, ja que tres militants havien estat detinguts i molt material requisat, tots ells persones de confiança d’aquests dos individus que ens estaven guanyant la guerra internament. Va proposar que se’ls convoqués a una reunió en un dels refugis que teníem a la muntanya de Montserrat per a allí aclarir-los els comptes. Era la possible solució malgrat la perillositat que l’afer implicava.
En el moment de la cita érem presents només nosaltres dos i el parell de suposats policies. Després d’uns minuts de xerrada inútil i inconsistent els va dir, de sobte, i sense donar-los temps a reaccionar, que sabíem qui eren i què estaven fent i que els faria la pell. Un dels policies va intentar treure una pistola però no va ser a temps. El sol era molt més ràpid, sabia què es portava entre les mans, i els va liquidar tots dos amb diversos trets que duraren uns pocs segons.
Va ser l’espectacle més impactant de la meua vida. No se m’ha esborrat mai la imatge d’aquells dolls de sang corrent pel terra. La sang freda que ell havia demostrat em va fer agafar una mica de por i intranquil·litat. La situació veritablement em superava. No era difícil d’adonar-me que aquest Josep era ben diferent del noi atent, savi i afectuós que havia conegut a Campredó l’any 1942.
Haguérem de fugir d’immediat. Érem conscients que els cossos de seguretat franquistes n’estaven al corrent, de la reunió, per la qual cosa havíem preparat un dispositiu de seguretat amb una vintena d’homes que controlaven els accessos. El pla de fugida funcionà a la perfecció. Cadascun dels nostres homes havia rebut detallades instruccions d’on amagar-se una volta ens haguéssim desfet dels infiltrats. La col·laboració de diverses famílies masoveres que habitaven per la zona fou decisiva.
El Sol i jo, en canvi, ens amagàrem en unes coves a uns quants quilòmetres del lloc de la reunió, que ens servien com a dipòsit d’armes. Teníem aliments per a un parell de setmanes. Havíem de tenir paciència i anar allunyant-nos d’aquell indret cautelosament. El meu estat d’ànim era molt baix. Ell es va adonar de l’esglai que m’havia produït el desenllaç de l’acció contra els infiltrats.
-No hi pensis més. Aquests esdeveniments són part de la lluita. Si no els hagués matat ara seríem nosaltres els que estaríem a l’altre barri. Els grisos són l’enemic, mai no t’han de fer compassió.
Les seues paraules no van aconseguir alliberar-me d’una profunda sensació de desengany. La nostra relació va acabar de refredar-se. Malgrat estar sols, durant els dies de fugida ens vam comunicar ben poc. Intercanviàvem mirades i tots dos sabíem que ens estàvem allunyant en tots els aspectes que ens havien tingut tan units. En Josep era un bon coneixedor de la muntanya. Tot un expert a l’hora de trobar caus segurs i sobreviure sota les circumstàncies més adverses. Dormírem en descampats i en masies deshabitades, menjàrem la fruita que trobàvem, usàrem les nits per desplaçar-nos. Calia ser llestos i pacients, em repetia.
Aquells dies havia ploguts a bots i barrals. Els camins estaven fangosos, les carreteres desertes. Aprofitàrem les hores de densa boira per avançar cap al poble més proper. La fita que portàvem en ment era accedir a Manresa, car la ciutat ens convertiria en ciutadans anònims. Vàrem saber jugar les nostres cartes amb un trajecte diferent al previst. Havien passat tretze dies, durant els quals ens havíem allunyat bastant de Montserrat. Ens vàrem atrevir a baixar al poble de Rocafort. Allí agafàrem un autobús que creuà quasi tota la comarca del Bages fins arribar a Cardona, ciutat on teníem molts contactes que ens feren més fàcil el desplaçament cap a les terres de ponent. En un mas als afores d’Oliana passàrem la darrera nit abans d’encarar-nos cap a les serres que llinden amb la Seu d’Urgell i endinsar-nos en territori andorrà.
Una volta a casa, la Mariona volia respostes als interrogants que li havia causat la nostra sobtada partida. En canvi, no podíem fer-li cinc cèntims de res. Tot i això en Josep es va quedar uns dies al pis de la Mariona sense sortir-hi i es reconciliaren una mica. Dic una mica, perquè entre ells les coses eren difícils que anessin bé.
La noia estava disposada a descobrir-ne tots els secrets. Ja no es conformava amb excuses de mal pagador. Sabia perfectament que no érem aigua clara. Començava a estar tipa de tanta política, de tanta lluita per la solidaritat, mentre se la deixava en un racó i se sentia molt sola. Ideològicament no n’era gens, de comunista. Havia tingut una formació radicalment oposada a la nostra i semblava com si encara no es pogués deslliurar dels comentaris de Mossèn Massip sobre tot allò que li sonava a color roig. En el camp de defensa catalanista, es mostrava força més receptiva, tot i que sense arribar a cap mena de fanatisme i molt menys hagués entès a hores d’ara que algú pogués matar per la causa. No havia esborrat de la ment la forma en què havia mort el seu pare, ni tampoc totes les altres tragèdies que el conflicte polític havia provocat.
A l’endemà que el Sol va decidir tornar a terres rossellonenques, la Mario9a em va visitar i vam tornar a passar la nit junts. No obstant, la figura d’en Josep no s’apartava del nostre voltant. Em demanava ara i després explicacions sobre els seus enigmàtics afers, però no va aconseguir fer-me obrir la boca. Em va confessar que ja no tenien gaire en comú i que ja no gaudia de fer el sexe amb ell, mentre que com ja havia intuït preferia fer l’amor amb mi. Un nou problema havia esclatat amb força i se’ns podia anar de les mans.
Al SIAC teníem els problemes eterns de sempre i altres de renovats. El sector internacionalista tornava a la càrrega. Volia intensificar els lligams amb els grups comunistes espanyols i francesos i deixar de banda la idea que ens havien encarregat a Moscou d’endegar el procés de constitució d’un fort partit comunista de Catalunya, amb independència programàtica. El Sol ens refregava pels nassos tothora el missatge d’en Sakhorov, que ens exigia romandre dins del purisme marxistaleninista, el deformava i manipulava a consciència. Si n’havíem tingut cap dubte, estava totalment alineat amb l’altre corrent. Aquest fet ens va provocar uns quants enfrontaments dialèctics i un total distanciament de la nostra col·laboració política. Per acabar-ho d’adobar, no sé com, es va assabentar de la meua relació carnal amb la Mariona. Ens enganxàrem fort. Vaig intentar disculpar-la i alhora calmar-lo.
- L’has descuidada molt, la Mariona, per això ha buscat altres camins. Quan et necessitava mai no t’ha tingut al seu costat. Nosaltres vàrem tenir una curta però intensa relació amorosa quan no sabíem si estaves entre els vius o els morts. La vàrem deixar immediatament quan vas aparèixer, perquè està enamorada de tu. Només la vostra separació forçosa ens ha tornat a unir.
Em va dir que no la volia veure mai més. Va afegir amb un to de menyspreu que li seria fàcil oblidar-la. D’ara endavant sabria com valorar millor la Neus. Pel que respectava a mi, seguiríem en contacte perquè no era convenient trencar els nostres lligams polítics, si no tampoc no en voldria saber res més.
La discussió va ser molt acalorada. Va marxar pegant una portada i renegant com un home embogit. Li havia fallat com a amic, defraudat com a camarada polític i traït en el pla més humà. M’estava tirant la seua amant, li estava qüestionant el liderat del moviment armat i en el meu paper d’intel·lectual estava arribant més lluny que ell.
Vaig passar més de dos mesos sense tenir notícies seues de primera mà, només comunicacions de caràcter intern que portaven el segell de la direcció del grup, fins un divendres a la nit en què el “Catalunya notícies” de la Pirinaica va fer públic que havien agafat en Josep i en Vicent quan estaven a punt de passar el pas de Puigcerdà, amb la intenció de tornar a Barcelona per solucionar nous problemes d’infiltracions internes. Justament en el darrer comitè del SIAC, al qual no vaig poder-hi assistir, s’encarregà la delicada empresa a dos dels líders representatius dels corrents ideològics de la formació.
Se’ls varen endur cap a Tarragona on havien de ser jutjats per un Consell de guerra. Tots sabíem el que això significava en època de dictadura pura i dura, en els moments més placenters del règim. La mort assegurada. Des dels Pirineus no podíem ajudar gaire els detinguts. Ens havíem de conformar de fer una forta agitació propagandística de denúncia de la repressió franquista. Em sentia totalment impotent. Malgrat les darreres discrepàncies per motius primer polítics i després sentimentals, en Josep havia estat el meu gran mestre i encara li conservava una gran estima.

dimecres, 16 de gener del 2008

La novel·la Tomàs Serra (15)



4
EL SIAC
Amb la intenció de no donar treva al règim feixista, a finals de l’any 1939, quan encara la terra feia una forta olor dels litres de sang que havia vessat la fratricida guerra d’insurrecció franquista, es va constituir el SIAC. De fet, des del mateix dia que l’exèrcit autoanomenat nacional va ocupar la capital catalana, amb el seu passeig militar per la diagonal que el proclamava victoriós, van sorgir grups de revolta contra les forces ocupants que es varen unir posteriorment per fundar un col·lectiu que agrupava grups d’ideologia heterogènia. El liderat requeia principalment en la gent que havia impulsat el Consell Nacional Català. Paral·lelament, van sorgir amb força un altre grup que volia menjar-se el món i provocar actituds de revolta immediates., format per joves molt dinàmics i entusiastes que provenien de les Joventuts Obreres d’Estat Català, els quals eren l’exemple d’una generació que no havia participat directament en el front militar. Era un objectiu primordial evitar que la societat en conjunt se sentís còmoda amb el nou règim. La lluita contra l’assimilació no era fàcil, però. Part del corrent catalanista estava estructurat entorn de la classe burgesa, adinerada i conservadora, que tenia sentiment patriòtic però per damunt de tot volia conservar l’estatus social. Aques5ta burgesia es reclogué entorn a associacions amb contingut exclusivament folclòric, separant-se dels moviments obrers, amb una postura que servia per donar peixet a l’enemic, car renunciaven a forçar una autèntica revolució que retornés al poble la sobirania.
Hi havia organitzacions obreristes estatals que oferien com a solució al problema català, la creació d’un estat socialista espanyol, al qual anomenaven Repúbliques Socialistes d’Ibèria. Després de la seua constitució, tenien previst concedir certes llibertats per a les minories nacionals que formarien el nou estat. Postulat que no ens interessava gens ni mica a aquells que pensàvem en l’alliberament dels Països Catalans, perquè contribuïa a l’alienació de les capes populars, fent-los creure que el fet nacional perjudicava el moviment obrer en tenir objectius burgesos. Vistos aquests problemes, el SIAC havia de respondre a la doble opressió que patia el poble català: la nacional i la de classe. El problema inicial consistia a vertebrar aquest front de diferents tendències (socialistes, comunistes, anarquistes, catalanistes). Els plantejaments polítics anaven encaminats a la creació d’un estat socialista català, separat dels altres pobles ibèrics. La tàctica per arribar a aquesta finalitat era la creació de grups armats que havien de portar una lluita capaç de forçar la situació per tal d’arribar a la insurrecció armada. També es pretenia portar l’activitat dirigint vagues, manifestacions i assemblees, alhora que creant cèl·lules arreu de la nació, per tal de combatre durament l’ordre establert.
Durant el primer cicle, 1939.48, el SIAC va dur una lluita activa des del punt de vista militar, amb prop de 100 actes contra edificis de la seguretat de l’estat, però va ser impossible desenvolupar cap treball de recerca de suport popular. La creació de grups armats, amb el que això comporta quant a recerca d’infrastructura, diners, armes, etc., va impedir qualsevol activitat de masses, així com l’extremada pobresa de la població els alienà d’altres pugnes, ja que la seua estricta lluita era posar-se un tros de pa a la boca. Després del 1948, les cèl-lules agafaren personalitat pròpia. Era un pas endavant organitzatiu que guanyaria en efectivitat, ja que ningú coneixeria els moviments dels altres. Varen començar a actuar com a grups completament autònoms. Havíem crescut enormement en militància i capacitat d’actuació. S’havien consolidat les cèl·lules d’Andorra, Barcelona, Ponent, València, L’Ebre, Menorca i el Rosselló. La meua condició d’artista reconegut dins la societat andorrana em convertia en un membre valorat de la cèl·lula pirinenca. Encara que darrerament havia aparcat l’activisme militant, a causa de les expectatives professionals que s’engolien bona part de les hores del dia i em feien tenir el cap en un lloc diferent, destacats membres de l’organització em venien a visitar amb assiduïtat. Em demanaven que m’impliqués més en la causa. Volien evitar que me’n desvinculés del tot. M’explicaven fets gravíssims que estaven passant als pobles i ciutats d’arreu del país. Feien esment de ciutadans que havien estat assassinats a les Terres de l’Ebre en particular, per tal que m’adonés que la lluita armada era fonamental per enderrocar el règim de l’oncle Quico i consegüentment alliberar la nostra dissortada pàtria. Els enemics tenien les armes carregades i nosaltres no podíem abaixar la guàrdia.
En Vicent Sanchís, un bon company valencià, que també era pintor, amb qui vaig conviure a Barcelona, va venir a visitar-me al taller un matí i em va exposar la importància que jo assistís com a primer delegat al tercer congrés del SIAC, que s’havia de celebrar a la població de Prada de Conflent., dins dels dos mesos següents. Em va deixar clar que la seua opinió era compartida per tots els membres de la cèl·lula. L’assemblea era d’importància suprema per al futur del grup, donat el programa ideològic que s’havia de discutir. Val a dir que de la preparació me’n feien màxim responsable. Va expressar els seus raonaments centrant-se en la idea que a mi tothom m’escoltaria. Tindria un equip al meu costat, on ell també hi seria. Teníem molta feina al davant per cercar suports i repensar la nostra ideologia, basada en el socialisme, l’abolició de tota mena de propietat privada, la lluita tenaç per les classes socials més desvalgudes, la reafirmació de la lluita armada com a mitjà més eficaç per combatre el franquisme i la impossibilitat de renunciar a la bàsica idea d’independència nacional. Va remarcar, amb un to d’alta preocupació, que molts dels camarades de l’actual direcció estaven canviant la línia estratègica que s’havia marcat el grup des de la fundació. Es consideraven obertament internacionalistes i pretenien orientar la lluita antifranquista com si fos un afer general d’alliberament de l’estat espanyol en conjunt. En Vicent estava amoïnat. La nostra era una lluita primerament catalana, en acabat vindria la solidaritat amb els altres pobles de la península, si s’esqueia. Va afirmar amb un cert to de retret que no podia donar-los l’esquena precisament en el moment en què més em necessitaven. Havia arribat l’hora de donar el veritable pit per la causa catalana.
Durant aquells dos mesos vàrem usat el meu taller per reunir-nos i discutir a fons les ponències teòriques. Em consideraven un ideòleg. El grup necessitava algú amb una forta personalitat, que els orientés, que tingués el carisma necessari per evitar baralles i malentesos i que ens mantingués ben units. Jo no havia fet res per merèixer aquest liderat. No havia participat en cap acte armat des de feia més d’un any, mentre que el SIAC es trobava en un bon moment d’activitat. Es realitzaven nombroses accions, que ens havien convertit en l’enemic més perillós del franquisme. Les incursions per fer actes de sabotatge cap a la Seu d’Urgell i Puigcerdà eren el pa de cada dia. Tal com en Vicent m’havia demanat, vaig intentar dirigir la nostra disposició ideològica envers el catalanisme més estricte i la independència estratègica de la nostra lluita. Ens podíem sentir més que satisfets, donat que a Andorra no teníem reticències desviacionistes ni membres del corrent que nosaltres anomenàvem com a liquidacionista. La tendència anomenada radical, que nosaltres encapçalàvem, tenia gairebé garantida la victòria en el congrés, ja que ens havíem encarregat de cercar els suports necessaris per dominar l’organització. Volíem professionalitzar la lluita, això significava deixar enrera una època d’actuació per voluntarisme. Calia crear un pla estratègic a seguir.
Havia sentit a parlar moltes vegades sobre el “Sol”, com un dels líders més carismàtics del SIAC. Pertanyia a la cèl·lula del Rosselló i se’l considerava com a veritable ànima ideològica del grup. Havia estat una mena d’ambaixador de la lluita patriòtica amb els països de règim afí. Encara no el coneixia personalment. Em varen avisar que en alguns temes ens enfrontaríem, donat que ell estava alineat a la causa internacionalista, però aquest era un repte que m’ho feia molt més atractiu. No estava dins dels nostres plantejaments disputar-li el liderat ni crear disputes i escissions internes que sempre resulten negatives, sinó intentar fer-li veure les nostres preocupacions. En Vicent m’assegurà que “el Sol” havia estat el mestre de molts militants i la persona que més havia fet per la causa, calia mantenir un respecte per la seua figura, tot i que darrerament en el camp ideològic estava una mica desencaminat. Com a persona no es mereixia cap tipus d’enfrontament. Era importantíssim portar la discussió al camp estrictament ideològic i preparar un programa de futur que ens complagués a tots al màxim i evités cap mena de fractura. No hi havia d’haver perdedors. Almenys no s’ho havien de sentir. A la teoria tot resultava molt encoratjador.
Per la reunió ens traslladàrem en tren i amb fortes precaucions de seguretat, a la simbòlica vila de Prada de Comflent (que havia acollit els mestres Fabra i Casals), al mateix peu de la muntanya del Canigó, de la qual tant n’han cantat els poetes. Dins del territori de l’estat francès ens movíem bastant més lliurement, però calia estar constantment alerta d’infiltrats que podrien llençar per terra el futur col·lectiu. Per aquelles coses inimaginables i fantàstiques que només sembla que puguin passar a les pel·lícules, que són casualitats inventades per ments mancades d’imaginació, vaig experimentar en pròpia carn la sorpresa més majúscula de la meua vida, que iguala qualsevol possibilitat de ficció, quan, casualment, mentre estava conversant amb en Vicent als passadissos del Lycée, lloc on el dia següent s’havia de celebrar el congrés, em vaig trobar cara a cara amb en Josep Soldevilla, que anava acompanyat d’una altra cara que també m’era coneguda, en Joan Marqués, el desaparegut fill gran de la família que l’havia acollit a Campredó.
En Josep em reconegué de seguida, malgrat que la darrera vegada que em veié jo era un adolescent, i tingué una sorpresa encara més extraordinària. Ens vàrem fondre immediatament en una emotiva i llarguíssima abraçada. Mentre que en Joan es meravellava que un altre campredonenc formés part del SIAC. Ell, a més, era de la lleva del meu pare. Havien estat íntims amics i enrolats junts a l’exèrcit republicà. Em va comentar amb admiració.
-Ton pare havia llegit Marx. Era socialista. Estimava la causa com cap altre. Va ser l’ànima revolucionària de l’octubre de 34, quan va parar els trens que anaven de Barcelona a València seguint les ordres del Comitè revolucionari. Quan el van empresonar al vaixell Manuel Arnús, no va permetre que cap dels camarades s’enfonsés Creia en el poder irreductible de la classe treballadora.
Passàrem hores explicant-nos què havia estat de la nostra vida durant els darrers dotze anys. Se’n feien creus, de les meues experiències; que aquell Maset, fill del dissortat Maso, que en Josep instruïa i ensenyava tot tipus de matèries acadèmiques, fóra avui un artista amb projecció i a la vegada activista del grup armat que ells dirigien.
A en Josep li va afectar la mort dels iaios, ja que els estimava com a propis, i òbviament haguérem de parlar també de la Marioa i d’en Palomares. No s’acabava de fer a la idea que ella estigués vivint a Andorra, que fóra la popular locutora Raquel Català que tantes vegades havia escoltat, - i jo sense saber-ho – es repetia un i altre cop. Em va confessar que si no havia anat a buscar-la, no era per falta de ganes, ja que encara l’estimava, sinó perquè hauria estat molt perillós i perquè havia estat fugint d’un lloc a l’altre durant anys sense parar i no tenia res per oferir a una dona, però va assegurar que quan s’hagués acabat el congrés vindria a algun lloc d’Andorra per retrobar-se amb l’única dona que havia estimat de debò.
Em contà com va escapar-se del poble després de l’incident amb el malparit d’en Palomares. Es va amagar en diverses casetes de muntanya on visqué amb uns camperols que gairebé mai no baixaven al poble, els quals no li feren gaires preguntes. Amb l’ajuda d’un carro va aconseguir arribar a Fredes i des d’allí serra a dalt cap a Beseit. Eren pobles molt xicotets, situats en una vall darrera el Mont Caro, amb boscos mil·lenaris i barrancs profunds. En aquells idíl3lics paratges hi havia moltes coves llegendàries i altres amagatalls. En Josep havia estat un bon excursionista i va poder escapar de tots els setges de la guàrdia civil. Va aconseguir sobreviure gràcies a la generositat dels habitants d’aquells indrets que li donaren de menjar i un lloc per dormir. En aquells temps, encara hi havia solidaritat entre els que sofrien i resistència callada però eficaç de molts pagesos que semblaven inofensius per al règim. Fins i tot va ajudar a plegar olives a una família, el fill de la qual havia mort al front d’Aragó amb els republicans. Aquests li varen facilitar diversos contactes que el portaren a la serralada de Morella i després a Albocàsser, on es va unir al col·lectiu de maquis resistents que estava actuant per la zona, i on es va retrobar amb en Joan Marqués.
Quan va arribar l’hora d’anar-nos-en a dormir, no fou difícil d’adonar-me que compartia habitació amb una dona, relació de la qual no me n’havia dit res. No era una cosa que em sorprengués, malgrat que m’hagués confessat que encara estimava la Mariona. Era un home que tenia talent i facilitat amb les dones. Dins meu vaig tenir un estrany sentiment. Estava intrigat. Desitjava que ell em comentés alguna cosa sobre la seua companya de cambra i que tornés a tenir confiança plena en mi. Pot semblar ridícul, però desitjava tornar a ser el seu confident.
Els debats del congrés foren realment intensos. Malauradament, les cèl·lules d’Andorra i el Rosselló no veien el futur de manera unànime. En Josep era el cervell militar del grup. Ell era el famós “Sol” de qui tant m’havien parlat. Sorprenentment per a tothom, no es va implicar gaire en els debats ideològics i semblava més un homes interessat a anar per feina que un ideòleg polític. Decebé més d’un militant de l’altre sector, que va veure en la seua actitud una certa renúncia a continuar sent el líder ideològic del grup, a part del líder militar, que ningú li qüestionava. El mateix Vicent em comentà que estava força sorprès que en Josep hagués acceptat les nostres directrius tan fàcilment, i que probablement l’estima que tenia per la meua persona hi tingués molt a veure. El resultat final de la ponència fou del tot satisfactori per a nosaltres. Derrotàrem qualsevol tendència desviacionista, evitàrem cap mena d’escissió, ja que en tot moment vam deixar regnar el debat. Set dels “andorrans” passaren a formar part del nou Comitè Executiu. A mi em varen nomenar cap de relacions internacionals.
La tarda – mitjans de febrer – va començar a clarejar. Brillava el sol però l’airet que baixava del Canigó refrescava. De matí semblava que amenaçava tempesta (potser l’havíem viscut sota sostre, a la reunió). El paisatge interior dels meus pensaments també estava ple de núvols, d’ombres amb sensacions més vives, desigs que se’m creuaven i enredaven en un laberint, idees importants i d’altres de trivials. Tenia presents les discussions amargues. De sobte oblidava, en veure una rama florida, un moixonet volant o escoltant una veu agradable. Però novament allò que em semblava oblidat sorgia amb més força i lluitava amb la bellesa natural. Era jo qui competia contra les dues forces que sempre hi hagut en mi. Cap de les dues mai no guanyava. Volia escriure els pensaments, comunicar-me amb la Mariona. Què faríem amb ella? Els dubtes i les raons es confonien.
La feina calia començar-la d’immediat. S’havia de potenciar el grup i treure profit de les crucials resolucions que acabàvem d’aprovar. Acordàrem per unanimitat que en Josep visités d’immediat la Unió Soviètica, el país dels somnis on els nostres ideals es veien feliçment aplicats, per tal de buscar aliances polítiques i alguna mena d’ajut tan econòmic com diplomàtic, alhora que renovar la relació amb el partit comunista rus, sense intermediaris. Les organitzacions obreristes espanyoles estaven agafant el monopoli. S’autodeclaraven ambaixadors oficials de totes les forces antifranquistes davant del PCUS, situació que nosaltres no podíem acceptar.
Aquell mateix vespre en Josep em va venir a veure a l’habitació, que compartia amb en Vicent i em va dir que li urgia parlar en privat amb mi. En Vicent va assentir i va marxar de seguida a sopar a un bar de la plaça major de Prada on hi havia preparada una rostida de carn amb els altres militants. No se sorprengué del seu interès de contactar amb mi, ja que era conscient de la importància crucial que tenia un diàleg fluït entre la nova direcció que nosaltres havíem promogut i el “Sol”. Malgrat haver estat en dos bàndols contraposats, la nostra amistat semblava intacta. No em demostrava cap tipus de reticència personal. Va començar a parlar pausadament, com en ell era habitual, sobre el missatge específic que creia que havia de comunicar als camarades soviètics. Una volta ja havia definit l’estratègia a seguir, va trobar les paraules oportunes per demanar-me que els acompanyés en el viatge, a ell i la Neus, coneguda com la “lluna”.
-Has de començar a assumir les responsabilitats pròpies del teu nou càrrec. – em comentà molt seriós.
Apostava per mi. Volia que d’ara endavant fos la seua mà dreta dins del SIAC. Havíem de fer pinya. Ens presentaríem davant dels russos com a uns líders seriosos d’un moviment autènticament revolucionari. Val a dir que no confiava en gaires quadres de l’organització. Preferia un treball solitari amb un parell de col·laboradors propers i de total confiança. Va rebutjar d’anar a retrobar-se amb la Mariona d’immediat, malgrat que teníem un parell de setmanes, la qual cosa em sorprengué car jo estava convençut que es moria de ganes de tornar-la a veure. La retrobada va haver d’esperar. La preparació del viatge es va menjar tot el seu temps.
Vaig tornar a reflexionar vora la finestra. Sota la llum de la lluna els camins es confonen imprecisos, com a línies mortes que s’endinsen dins d’horitzons invisibles. Les distàncies s’estenen sobre el profund misteri dels silencis. Ha arribat la nit. La seua presència s’imposa per damunt de totes les coses, provocant una malenconia sobrenatural, quasi mística. Els sentiments humans es desperten, els anhels s’eixamplen. Les ombres es difuminen en soledats fantasmagòriques de tots els senders i s’aixequen veus secretes de la terra. El misteri viu en la permanència d’aquest silenci nocturn. La grandesa eclèctica dels objectes se submergeix en una pau immaterial. Solament el món dels animals es resisteix al repòs. El color de la terra s’unifica. Els arbres s’aixequen com gegants negres. Les seues rames són uns braços estesos cap a allò universal, arrels que enllacen la terra amb l’espai. La nit està feta de misteris inaccessibles on el cor humà es perd dins d’un caos permanent. Les veus adquireixen una sonoritat tenebrosa, mentre aconsegueixen eixamplar-se sobre un infinit llac d’estels. Totes les inquietuds s’ofeguen en els somnis irrealitzables, com si fossin fantasmes solitàries, les passions s’enterren elles mateixes, en les profunditats d’un món inanimat. Jo m’aventuro a penetrar en el misteri.
Al dia següent vaig posar-me en contacte telefònic amb La Pirinaica i vaig poder parlar amb la Mariona. Em vaig haver d’inventar una bona gamma d’excuses per justificar la meua futura absència indefinida. Vaig contar-li que havia aconseguit esbrinar on podria trobar-se en Josep. D’aquesta manera vaig evitar que volgués indagar més seriosament en els meus afers i sospités quelcom. Sense donar-li treva, ràpidament vaig trobar la manera per canviar de tema. Li vaig donar diverses instruccions que els meus ajudants havien de seguir per continuar la feina al taller per poder completar diverses obres que ens havien estat demanades amb caràcter d’urgència.
Passaren quinze dies. La Neus, en Josep i jo marxàrem en tren cap a l’aeroport de Milà, on agafàrem un avió de la companyia Alitalia destinació Moscou. Primer l’espera i després el vol esdevingueren eterns. La son em va vèncer. Havien estat uns dies sense descans. El llibre que m’acompanyava aquesta vegada era “La volta al món en vuitanta dies” d’en Jules Verne. El llegia en versió original. Narrava les aventures d’un noble anglès, un criat francès i un detectiu d’Scotland Yard. Anava descobrint paratges, tocs de civilitzacions desconegudes, pràctiques com les dels mormons, atacs dels Sioux, successos amb tifons i tempestes... Travessaven la Xina, l’Índia, els mars del Japó. Phileas Fogg representava el seny i l’honestedat, fix el servei a la justícia i Passepartout la fidelitat, la picardia i els plaers (bon menjar, beure i ...). tots tres es complementaven.
Durant els dies a la capital russa vàrem tenir temps d’enraonar sobre moltes coses, i entre elles, tant el Sol com La Lluna, intentaren fer-me comprendre els seus punts de vista. Evidentment sortiren a la conversa les discrepàncies internes del SIAC. Però en cap moment intentaren pressionar-me. Se’n pogué adonar, en Josep, que jo ja no era un xiquet innocent, sinó un home amb els ideals molt clars, i no era gaire influenciable. Primerament ens vàrem entrevistar amb l’organització sindical i amb la direcció del koljós més gran d’Ucraïna, que ens varen instruir sobre la manera correcta d’organitzar la terra i tractar la massa obrera. Després visitàrem diverses mines de carbó i un campament militat prop de Kíiv, on ens ensenyaren diverses tècniques de tir. Finalment va arribar el dia de la reunió clau amb el PCUS.
Vàrem ser rebuts pel camarada Nikita Sakhorov, secretari adjunt i responsable de la direcció dels soviets, que atentament escoltà tot el que li havíem d’explicar i les nostres serioses demandes d’ajut econòmic i militar. Tinguérem un molt amable intercanvi d’opinions, en llengua francesa. Es notava que coneixia la causa catalana bastant en profunditat i les diverses tendències que hi havia en aquests moments dins del col·lectiu de grups antifranquistes. _Sortosament va acceptar de col·laborar amb nosaltres, sempre i quan no ens desviéssim ideològicament ni un pam del marxismeleninisme, ni ens enfrontéssim a la resta de grups estatals d’esquerra. En Josep i la Neus somreien internament donat el seu triomf diplomàtic. En Sakhorov acabà fent un dels llargs discursos programàtics que han fet escola dins dels ideòlegs comunistes, com si se sabés de memòria tot el recitari bíblic que ens havia d’encomanar:
“El revisionisme mundial, oportunista i servil, avui està estretament lligat amb els més fidels servidors de tots els temps de l’imperialisme americà: els anomenats sindicats i partits socialistes. Els revolucionaris, els pobles amb les armes, tenien contra la paret l’imperialisme i desmunten un cop darrera l’altre totes les seves intrigues, obligant-lo igual que als revisionistes a canviar l’aspecte extern contínuament, amb tanta velocitat que ni als seus propis fidels els és possible de seguir. Avui no existeix una tercera via: o s’està amb l’imperialisme o contra l’imperialisme. La guerra a mort que tots els pobles i nacions duen a terme al món sencer pel seu alliberament és una guerra justa i forma part de la lluita de classes, afavoreix la lluita del proletariat internacional. L’experiència adquirida ensenya que en els països nacionalistes, l’actitud correcta del partit marxistaleninista envers la burgesia nacional en el poder i les grans masses de camperols treballadors és el factor principal que permet conquerir per a la classe obrera el poder de la direcció revolucionària”.
El missatge que ens donà en Sakhorov fou clar: havíem de constituir el Partit comunista de Catalunya. Ja n’hi havien d’altres, com el PSUC, que s’alineava amb l’estalinisme i altres revisionistes que se n’havien anat cap al trotskisme, però nosaltres n0’havíem de fundar un de diferent, que portés l’alliberament de classe així com el nacional. La URSS ens ajudaria, ja que la situació estratègica de Catalunya, com a veritable finestra de la Mediterrània, els interessava molt.
El SIAC en conjunt n’havia sortit vencedor, del viatge. Després de reunions intensíssimes, aconseguírem allò que havíem anat a buscar: instruccions, diners, armes i reconeixement diplomàtic. Mentrestant en Josep i la Neus havien tornat a agafar la paella pel mànec dins del camp de la discussió ideològica. Les conseqüències dins del nostre organigrama podien ser imprevisibles.